Sexe i llibertat

per Hèctor Bofill, escriptor

És possible la plena llibertat sexual i que la societat funcioni? Aquesta és una pregunta a la qual s'han enfrontat totes les civilitzacions, però sembla que per a nosaltres, a Occident, d'ençà de l'esclat del romanticisme, la resposta sigui difícil. En el règim clàssic (el que continuen practicant els conservadors) quedava clara la separació entre la vida domèstica i el plaer. Una cosa era la família, amb totes les seves demandes de reproducció i d'ordenació social, i l'altra la realització del desig. Els romàntics, en canvi, ens hem pres tan seriosament això que les emocions i els sentiments són el centre cardinal de la nostra vida que hem decidit traslladar el goig a la dimensió pública.

Contra el que sovint es pugui suposar, en l'actualitat la relació entre sexe i societat no es basa a acceptar el lliure comportament de cadascú en el bastió de la intimitat sinó en una cosa ben diferent: en l'obsessió per fer públiques les nostres vacil·lacions privades. Em sembla que el millor exemple del que estic dient el trobem en les relacions homosexuals; totes les religions i molts sistemes de poder havien proscrit severament l'homosexualitat atesa la seva nul·la funció social, però el desig es filtrava en el rerefons d'una clandestinitat que quedava coberta per un pacte absolut de silenci, potser només transgredit per les lleus insinuacions de l'art. Amb el reconeixement del matrimoni gai, en canvi, les reivindicacions d'aquest col·lectiu han anat més enllà de la lluita contra la repressió per exigir (i aconseguir) la participació a la vida social de les parelles homosexuals en les mateixes condicions que les heterosexuals. Per als homosexuals no n'hi havia prou de gaudir de la sexualitat al marge de la vida social. Havien de ser reconeguts civilment en la seva orientació.

En certa manera no deixa de sobtar aquest anhel gai de recloure el lliure trànsit dels impulsos a la cèl·lula social que representa el matrimoni, però això ara és un tema secundari. La qüestió és: fins a quin punt és socialment sostenible aquesta necessitat d'embolcallar socialment els nostres sentiments? Ho volem tenir tot: volem sexe, volem llibertat i, a més a més, volem que la lliure inclinació sexual, amb tot el caràcter efímer del desig, del plaer i el desdesig, es projecti en institucions que reclamen una mínima estabilitat. Per això es dóna la paradoxa que la plena realització del binomi sexualitat i llibertat acaba aniquilant la forma en què la relació es presenta en societat i n'altera completament el seu paper d'ordenació.

No cal dir que l'extensió d'aquesta sensibilitat entre capes cada cop més àmplies de la població ens aboca a un seguit de transformacions tot just encetades i, probablement, de conseqüències colossals. En podem anomenar una: l'erosió del concepte de parella com a nucli de la idea familiar. Acceptar la mutació del sentiment sense renunciar a l'organització domèstica comporta que els individus encadenin diverses relacions amb tot el seu bagatge de conseqüències econòmiques i reproductives, de manera que en l'evolució cap a la maduresa la família d'una persona més aviat es compon d'una xarxa de gent amb la qual ha tingut vincles emocionals i ha tingut fills, això sempre que la diversitat de relacions no es doni simultàniament, abocant-nos aleshores a un escenari que en la cultura occidental continua essent tabú però que en algun moment caldrà reconèixer a tots els efectes: la poligàmia o poliàndria.

Ni l'imaginari ni les categories jurídiques que estem acostumats a utilitzar són encara capaces d'absorbir plenament el ritme frenètic en què les nostres necessitats afectives ens fan cavalcar, un cop ja emancipades de totes les cotilles de sanció moral. La realitat ens desborda: pensem en un home heterosexual que ha estat parella de fet d'una altra dona amb la qual comparteix diverses propietats, després es casa amb una segona i, sense separació ni divorci, té fills amb una tercera, una amant. Si a aquesta narració hi afegim, de sobte, la defunció de l'home, ens trobem amb un desgavell que tritura tant el dret de família com el dret de successions. I, no ens enganyem, aquesta història no és gens inversemblant. Aquestes coses passen i passen sovint.

Torno a la reflexió inicial: no estem introduint, amb l'esclat de les nostres pulsions, un bucle capaç de col·lapsar el sistema? La resposta és que, probablement, és el sistema mateix el que incita la nostra volubilitat, amb tots els intercanvi econòmics i totes les transferències que cada unió, cada ruptura i cada nova unió generen. Es pot formular amb més fredor: el benestar econòmic és la causa profunda de la nostra emancipació sexual, i continuarem proclius a aquest huracà de sentiments i de relacions mentre ens ho puguem continuar pagant.

(Avui 25 abril 2005)

* * *

(Article reproduït a la revista infoReflex l'any 2005)

Homosexuals i adopció

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004

1) Un article de Marçal Sintes

Estic a favor dels matrimonis homosexuals. Es tracta de persones adultes i tenen tot el dret que la seva unió sigui reconeguda legalment. És més: no m'oposo a les adopcions per part de matrimonis del mateix sexe. Tanmateix, aquí hi ha matisacions a fer. En primer lloc, una d'òbvia: els drets més importants en qualsevol adopció no són els dels adoptants, sinó els de l'infant. Des d'aquesta perspectiva, és a dir, posant el nen o nena primer, no trobaria desenraonat que, en unes hipotètiques mateixes condicions -repeteixo: en unes hipotètiques mateixes condicions-, l'administració concedís abans l'adopció a parelles heterosexuals que a parelles del mateix sexe (o a persones a títol individual). En primer lloc, perquè tinc dubtes, tot i que estic disposat a rectificar, que no sigui millor per al desenvolupament del nen comptar alhora amb la figura paterna i materna, si és possible. Concretament pel que fa a les adopcions per part de parelles homosexuals, hem de ponderar també el fet que la societat encara no les accepti amb naturalitat. I no estic convençut que els nens hagin de servir per fer pedagogia. Vull dir: no veig clar l'argument segons el qual aquest tipus d'adopcions s'han de promoure perquè contribuiran a anar canviant la societat i fer-la més tolerant. La missió dels nens és ser feliços, no servir per arreglar un món que als adults no ens fa el pes.

Marçal Sintes és periodista
Avui 8 juliol 2004

2) L'opinió de Lionel Jospin

[…] S’obre pas el perill de la correcció, i fins i tot la por de ser titllats d’homofòbia, que podrien impedir-nos debatre de manera correcta i raonable aquest debat. [...] La meva posició –no cal dir-ho– és compatible amb un respecte absolut a les decisions sobre la vida sentimental i sexual de cadascú. Ara bé, ja que parlem de lleis, penso que el legislador, sense deixar de parar atenció als desigs i aspiracions dels ciutadans, que sovint són contradictoris, ha de cercar l’interès general de la societat. Per això és important que el debat es desenvolupi sense incórrer en la coacció ni en el recurs a uns “principis morals”.

[…] En aquest debat que s’ha organitzat se sent parlar de desigs i aspiracions, de rebuig de les discriminacions, de dret al nen –quan hauria de posar-se per davant el dret del nen– i d’igualtat de drets, com si el principi de la igualtat de drets hagués de comportar la supressió de totes les diferències. […]

Lionel Jospin ha estat primer ministre de França i primer secretari del Partit Socialista Francès
Le Journal du Dimanche, 16 maig 2004

3) L'opinió de Xavier Roig

Em sembla haver-los comentat altres cops les característiques de la hipocresia mediterrània. La que es posa en evidència quan tothom sap o pensa una cosa, però ningú la manifesta en públic. No pas per prudència, sinó per por a l'entorn, per por que no sigui dit. Quan aquest vici tan nostrat es combina amb el pensament únic políticament i mediàticament correcte, aleshores els efectes esdevenen devastadors. A Catalunya, a causa del nostre específic devenir històric dels darrers anys, aquesta combinació està començant a ser asfixiant, perquè compta amb la complicitat de polítics. [...]

La setmana passada s'ha tornat a activar aquesta combinació d'hipocresia amb pensament únic progre que es caracteritza per la falta de coratge. Es va anunciar, amb banda de música incorporada, que Catalunya tindrà una llei que permetrà als homosexuals adoptar menors. Jo, que no estic en absolut en contra de la legalització del matrimoni entre homosexuals (em sembla un afer entre dos adults), sí que em manifesto obertament en contra d'aquesta altra possibilitat. I no pas per qüestions religioses o ideològiques, sinó perquè se m'acut evident la resposta a la pregunta de si és interès de l'infant tenir pares del mateix sexe mentre hi hagi la possibilitat de tenir-ne d'heterosexuals. Aleshores, ¿a qui pretenen aixecar la camisa els nostres governants quan parlen d'una llei que (sobretot!) defensi els interessos de l'infant? Si ho desitgen, anomenin-la llei de promoció de la imatge progre del govern de la Generalitat de Catalunya, i de defensa dels interessos dels homosexuals, però no insultin la nostra intel·ligència.

No es pot, permanentment, estar governant amb el pensament posat en com difondrà la notícia la premsa, en si la foto quedarà aparent, en si els lobbies (tots sabem que els homosexuals tenen lobbies, i fan bé) organitzaran un sidral, en si l'actuació duta a terme és progressista i queda aparent... Perquè aquesta actitud demostra, per sobre de tot, falta de coratge. Qualsevol país té prioritats, i com que els recursos no són il·limitats, governar vol dir assignar-les segons un criteri d'eficàcia, mullar-se, ser antipàtic i quedar malament davant de determinats grups que, lògicament, voldrien que la seva demanda fos prioritària. Que un país de segona generi lleis aparentment progressistes que pretenen ridículament superar per dalt les d'altres països, resulta patètic. Ara, que a sobre s'utilitzin com a excusa els interessos dels més dèbils per tal de donar satisfacció a col·lectius minoritaris que acostumen a estar ben tractats pels mitjans de comunicació, em sembla immoral. I covard. Tan covard com aquests mateixos polítics quan, en privat, anomenen maricons els homosexuals.

Xavier Roig és empresari
Avui 31 juliol 2004

4) Inforeflexió complementària

4.1. Parelles que s'esperen
A Catalunya, les sol·licituds d'adopcions s'han doblat durant els últims quatre anys, i el 2004 es preveu que n'hi hagi unes 5.000. La FADA (Federació d’Associacions per a l’Adopció) [...] es queixa que les parelles que volen adoptar un infant a Catalunya han de pagar 900 euros per obtenir un certificat d'idoneïtat que, en canvi, és gratuït en altres comunitats autònomes; que han d'esperar uns vuit mesos per aconseguir un informe psicosocial; que no reben cap ajut per sufragar les adopcions internacionals –el cost de les quals pot arribar als 24.000 euros–; i que no es fan esforços per promoure les adopcions a nous països. (Informació extreta d’El Punt, 15 juliol 2004)

4.2 Els nens com a compensació?
Malgrat tot això, és molt possible que un cop que s’aprovi l’adopció de nens per part de parelles homosexuals, s’atorgui de manera automàtica almenys un nen a una parella homosexual, passant per davant dels milers de parelles heterosexuals que fan cua, per “contribuir –diran– a compensar amb ‘un gest’ una injustícia històrica”. Els polítics, sens dubte, tenen molt de respecte al poder dels diferents lobbies. Però el moviment gai no es absolutament unànime a favor del "dret a l'adopció", i hi ha col·lectius (minoritaris) i persones independents d'aquest àmbit que reconeixen que en igualtat de condicions, davant un conjunt de parelles idònies que volen adoptar i un nen concret que ha de ser adoptat, han de tenir prioritat les parelles heterosexuals.

4.3. Famílies gueto?
Ara que afortunadament les escoles són de nens i nenes, ara que a poc a poc anem aconseguint que l'home i la dona tinguin els mateixos drets, puguin acomplir les mateixes funcions i s'hagin d'implicar igualment en les tasques de casa, ara consagrem la possibilitat que els infants s'eduquin en una llar on els adults que hi ha són tots dos homes, o totes dues dones? És coherent, això? Serà capaç d'entendre-ho amb facilitat l'infant?

Diagnòstic de la família

El notari Burniol feia abans-d’ahir un bon diagnòstic, gairebé una constatació òbvia, de la situació de la família actual:

La crisi de la forma clàssica de família no significa, de cap manera, la fallida actual de la família, si bé és cert que les seves formes d’organització han experimentat fluctuacions. Les enquestes mostren que la família és un dels valors que més aprecien els ciutadans, i afegeixen que el seu prestigi creixent ve donat per l’augment de necessitat psicològica que en tenim. Però ja no hi ha una Família amb majúscula, amb un patró normatiu únic, sinó una pluralitat de famílies amb minúscula, formades per persones que hi creuen i que s’organitzen segons el seu lleial saber i entendre.

Avui dia, el matrimoni no és l’única forma d’accedir a la família, ja que –en l’obstinada dinàmica dels fets– la família ha deixat de ser una realitat institucional rígida, d’accés exclusiu a través del contracte matrimonial. A la família també s’hi accedeix mitjançant la possessió d’estat que genera la unió estable de parella. I, així mateix, en ocasions, es donen situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme. Així, doncs, veiem com s’està passant ràpidament de la família institucionalitzada a la família individualitzada. De la família a les famílies, caracteritzades totes elles per constituir un àmbit de solidaritat primària. L’únic àmbit en el qual s’estima algú pel que és; no pel que té, ni pel que sap, ni pel que pot. Sembla que tot passa, però l’essencial es manté.

(Juan José López Burniol, «Dues famílies de pel·lícula», El Periódico, 16 abril 2009; disculpeu l’idioma híbrid de la traducció automàtica que gasten en aquest diari.)

Llegeixo això i encara entenc menys aquella dèria política i social de fa un temps, que va tenir èxit, per encabir dins del matrimoni nous tipus de parelles que volien ser considerades també gent d’ordre. Dèria política i servilisme lingüístic, que és el que aquí vull tractar: el IEC va dir de seguida que cap problema, que «donde hay patrón [PSOE] no manda marinero [català]». Però si fem cas del que diu el senyor notari i seguim aquest camí fins al final haurem d’anomenar també matrimoni totes les «situacions molt heterogènies de convivència de persones que, sense que constitueixin una família en el sentit tradicional del terme, comparteixen de manera estable una mateixa vivenda i estan unides per vincles de parentiu col·lateral, més o menys llunyà, o de simple amistat i companyerisme». O què?

Era exactament això el que alguns discutíem, no pas els drets dels homosexuals a fer la seva vida, ni els drets de cap altre col·lectiu. Però no se’n podia parlar, ni ara tampoc. Algú creu de debò que López Burniol s’ha tornat homòfob per fer aquest discurs que fa, del qual es desprèn de manera immediata, em sembla, això altre que dic ara? Doncs jo us asseguro que tampoc ho sóc. I més d’un i d’una homosexual amb una certa consciència sociolingüística m’han donat la raó, en públic i en privat: que ells en tenen prou de ser considerats genèricament «família» (i la immensa majoria no vol cap benedicció de l’estat –ni cap control ni cap registre, fuig!– per sentir-se lliure), i amb això no es fa cap mal a la llengua. No cal forçar el llenguatge: mare no és un mot discriminatori si es refereix només a les dones, ni pare si es refereix sols als homes, ni matrimoni si es refereix al conjunt format per un home i una dona i a la seva teòrica capacitat comuna de procrear.

Passa res pel fet que canviïn aquestes coses? Evidentment no, no s’enfonsa el món. I és ben clar, ja que hi som, que és molt pitjor una guerra –posant per cas, la guerra a l’Iraq que van beneir els altres– que no pas això. Però hi perd el llenguatge, que esdevé menys precís. Perquè ara matrimoni és ‘unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals’ (DIEC). I em fa l’efecte que en aquesta definició hi caben moltes coses, és molt menys precisa que les que (encara) manté el diccionari d’Enciclopèdia: 1, ‘unió legítima d'un home i una dona’, i 2, ‘marit i muller’. Jo vaig a cal notari amb el meu fill secret Gabriel-Gustavo (ai, aquella veneçolana) o amb la meva tia Pepa (la de l’anunci de xampany) i fem tots dos un pacte per viure a la mateixa casa, i segons la definició actual som un matrimoni. I qui diu aquestes, diu mil combinacions més.

Si de cas, si volguéssim ser més precisos i definir amb més exactitud el que sembla que es vol definir en aquest cas, podríem dir que el matrimoni és, ara, una ‘parella humana orientada a l’intercanvi sexual’, no?, i deixar la carcassa de les «unions legítimes», la «vida en comú» i les «formalitats legals» per a coses més serioses. O menys, segons com, que això va al gust de cadascú.

No sé per què em fa l’efecte que quan passi la febrada i transcorri el temps –força temps, és clar, perquè encara hi anem, i mig món es deleix pel progressisme i per la gosadia imparables dels nostres líders en matèria legislativa i oral (parole, parole)– farem marxa enrere, almenys els diccionaris oficials. I llavors, el que proclamin en el futur els Obama, els ZP i els altres sants dels nostres altars laics de cada dia, això ho considerarem alta política, però no haurà de tenir necessàriament res a veure ni amb la llengua ni, molts cops, amb la mateixa realitat. Continuarà essent part, com ara, d’una altra dimensió.

Com? Perdó? Ah, que no he entès res? Que es tractava de fer pedagogia i d’educar la ciutadania? Llavors disculpes, em sap greu, no he dit re. És veritat, teniu raó, quan anava a doctrina ja em van ensenyar que la catequesi no es discuteix, es creu i prou. De vegades me n’oblido, quin poc cap que tinc.

(És el mateix López Burniol qui dóna la clau de tot plegat: «Conclusió: maniobres de distracció massiva. [És] un estil de fer política, que concep aquesta com una representació –política espectacle–, sense més horitzó que l’electoral ni més objectiu que la conquista o la preservació del poder. No obstant, seria injust atribuir a l’actual Govern l’exclusiva de la fórmula. És una xacra de tots els partits» [El Periódico 19 abril 2009].)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Lesbianes de 13 anys

Ho copio perquè ja m’està bé, en general, el que diu l’autora i no cal que m’esforci a dir-ho de manera diferent, tot i que no sé si les noies de 13 anys són ara tan nenes com ella afirma. Em penso que l’autora no té en compte que a 13 anys ja és legal tenir relacions sexuals. Vull dir que en aquest país es considera que a 13 anys les relacions sexuals ja poden ser consentides. A mi la veritat és que m’espantaria bastant assabentar-me un dia que una filla meva de tretze anys ha tingut relacions sexuals consentides amb un noi, per exemple, de divuit, o de vint-i-cinc, o de quaranta-tres, però això és el que tenim.

No és aquesta la temàtica exactament. L’autora crida l’atenció sobre una qüestió de fons, i en això hi estic d’acord: la denúncia de la qual parla no va tenir efecte fins que la mare va especificar les possibles raons de les agressions. És això el que no pot ser.

Diu Clara Sanchis: «Quan la mare de la nena de 13 anys denuncià a la regidoria d’Educació que la seva filla patia agressions per part de les companyes, no va dir que era lesbiana. Segons sembla, el regidor no va reaccionar fins que no li van explicar que era un cas d’homofòbia. “Em va dir que a la carta no li deia que la meva filla era lesbiana –explica la dona–, però una agressió és una agressió.” Que la mare no al·legués que les suposades raons de les vexacions que la filla ha patit durant cinc mesos estiguessin relacionades amb les seves inclinacions sexuals és un punt de seny en aquest afer dolorós. Parlar de les inclinacions sexuals d’una criatura de 13 anys, un més de dotze, amb l’ós de peluix a la cantonada, no té gaire sentit. Però el resum de la notícia, en força mitjans, no deixa dubtes. “Una adolescent és agredida a l’institut per ser lesbiana”, informen. Per ser lesbiana. No és debades que un col·lectiu d’alliberament sexual va convocar una manifestació davant el centre educatiu. De manera que amb la lloable intenció de defensar-la i solidaritzar-nos amb un col·lectiu fràgil que necessita suports, és possible que ens estiguem obcecant a parlar en un idioma que no ve a tomb. Hi ha nenes lesbianes i nenes heterosexuals? Quina seria la diferència? Pot ser que algú sàpiga, a la primera adolescència, definir el seu territori eròtic? L’aigua se’ns escapa entre els dits. Com un elefant en una vidrieria, potser estem aplicant aquí, amb traç gruixut, paraules d’adults massa concloents.

»A la seva edat, el més probable és que la nena de Sabadell estigui investigant les infinites possibilitats de la seva sexualitat. O potser simplement explora els racons dels seus afectes. Les emocions que es desfermen en l’adolescència, amb els seus tels, no hi entenen en fronteres i gaudeixen d’una exuberant llibertat en estat semisalvatge. Les noies, concretament, tenim costum d’estimar-nos molt en aquesta edat. Ens petonegem, ens bescanviem el xiclet, ens toquem o ens estirem els cabells. Després serem lesbianes o no. Després començarem a marcar ratlles o trinxeres al voltant del que ens sembli més o menys un territori propi. I segurament sentirem la necessitat de posar-li nom, com si haguéssim assolit la fi d’una exploració que potser ja és massa dir que s’arribarà a esgotar mai.» (Extracte adaptat d’un article de Clara Sanchis Mira a La Vanguardia, 25 abril 2008).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No es pot dir

Es va celebrar el Dia de l’Orgull Gai, amb la bandera de la pau caient a tot drap per les façanes de les conselleries, i no penso dir-hi la meva. No diré el que sincerament en penso, perquè és políticament incorrecte. I si no ho fos, tindria por que algú considerés que ho és (incorrecte), perquè en aquest tema has d’anar amb molt de compte: o subscrius, aplaudeixes i subratlles al 100% el que diuen determinats col·lectius –que no representen el que pensen tots els gais i totes les lesbianes, ni de bon tros– o ets automàticament homòfob. No hi pot haver matisos en l’adhesió al decàleg. El que jo penso sobre aquesta qüestió no és pas ofensiu, però no és ortodox al 100% respecte a la veritat pública i incontrovertible i dogmàtica –ai, que això tampoc es pot dir, que se’m veu el llautó– d’avui.

Sembla mentida que per sortir d’una situació galdosa s’hagi d’anar a parar a... Deu ser el nostre destí: per sortir del caos, una guerra; per sortir de la guerra, una tirania; per sortir de la tirania, una partitocràcia; per sortir de la partitocràcia..., no, que encara hi som, ja veurem què ens vindrà.

Dit telegràficament: igual com no es pot organitzar la vida política d’un país a partir dels traumes de les víctimes del terrorisme –que mereixen tota la solidaritat que vulgueu com a víctimes–, no es pot organitzar tampoc la vida social i familiar d’un país a partir de les urgències de les víctimes de l’homofòbia –amb tota la simpatia i la complicitat que vulgueu per als gais i les lesbianes. Sigui quina sigui la perspectiva parcial des de la qual es governi, el problema no és la perspectiva mateixa, el problema és que s’estrafà la realitat, i de retop es malmet la llengua –esdevé més difícil entendre’s. Un altre exemple: ara diu que reformaran la llei de famílies nombroses perquè hi càpiguen les famílies amb un fill si és discapacitat i només té un progenitor. I jo demano: tan difícil és fer una llei per protegir aquestes famílies, sense necessitat d’encabir-les amb fòrceps lingüístic dins les famílies nombroses? Per protegir una realitat familiar, cal que sigui «nombrosa»?

Però no diré res més del que penso de tot plegat, que encara prendríem mal i a més a més a mi no em ve d’aquí: com si volen declarar que a partir d’ara els uns són dosos: tot és tornar a aprendre a sumar i acostumar-s’hi. El que em molesta és aquest afany que tenen alguns de ser tan correctes, que arriben a fer-nos pagar entre tots la trompa d’una pobrissona que no en tenia i la troba a faltar, perquè, per descomptat, té tot el dret de tenir-ne encara que sigui una dona amb tots els ets i uts. Home (i dona), quan no hi hagi llistes d’espera ni cap mancança en la salut pública, doncs bé, ja ens mirarem això de la trompa, però mentrestant...

El que sí que constato com més va més és que hi ha molta gent amb el cap ben moblat i sense cap mena de connivència retrògrada que estan d’acord amb mi... o jo amb ells, però la immensa majoria, com jo mateix, no gosem dir-ho en veu alta. Entre altres coses perquè els únics que protesten públicament sobre aquests temes són els fatxes, i llavors tens por que no t’hi confonguin.

Jo no he dit res, eh? Ja ho he dit: per mi, com si volen que el deu valgui per dotze. Cap problema.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions pendents

Tinc moltes qüestions pendents. Aviam si me’n trec alguna del damunt.

Tema manifest dels 199 intel·lectuals (diu que eren 200 però la Cristina Peri Rossi, de moment ella, ja se n’ha desmarcat). Déu me’n guard de menystenir-los o de minusvalorar-los, però em fa l’efecte que parlar-ne tant són ganes d’inflar el gos. Ja els coneixem, són la gent de sempre... deu anys més grans que quan eren al Foro Babel i vint anys més grans que quan eren 2.300. Van de baixa. El seu gran èxit és que cada deu anys els que queden de la tongada anterior fan un nou manifest i la premsa els riu la gràcia com si fos una novetat. Ja s’ho faran. De moment, no es poden queixar: tenen molta opinió publicada a favor seu: El País, El Periódico, La Vanguardia... (i parlo només de la de casa nostra). Com aquell que diu, encara militen al seu bàndol els portaavions. I sento una veu que diu: ataca’ls, home, que no veus que això mateix dels diaris que tenen a favor seu ja és un argument molt poderós contra la seva argumentació bàsica? I contesto: ells no volen arguments, ells només volen passejar l’Ego per l’opinió pública, fer formar la guàrdia dels portaavions i remenar la cua.

Tema matrimoni de gais. Ja ho he dit un altre dia: primer, els bisbes tenen tot el dret a dir el que els peti, a sortir al carrer i a cantar la canya als polítics, tant si ho volen fer amb tots els polítics com si ho volen fer només amb alguns, tant si ho fan cada dia com si només ho fan de tant en tant, tant si semblen coherents com si no. Pel que fa a la meva posició personal, també l’he explicada: potser no tinc les idees del tot clares sobre la qüestió, però de moment les argumentacions que m’han convençut més són les de Lionel Jospin i, a casa nostra, les de la socialista Mercè (o Mercedes) Aroz, la senadora més votada de l’Estat espanyol a les darreres eleccions. Per arreglar aquesta qüestió no calia aigualir o espatllar, com s’ha decidit fer, la institució del matrimoni, que per ser-ho (matri-moni) necessita una mare. Les parelles de lesbianes potser sí, però els gais, impossible, encara que un d’ells s’operés: no poden ser mares. Els polítics ho potinegen tot, per fer-se els simpàtics. Ara, quan parlarem a la canalla de matrimoni, què els haurem d’explicar? Que són dues persones que viuen juntes? Llavors ens diran: ah, com l’àvia i la tieta Conxita? Doncs, no, mira, aquestes dues no. Han de viure juntes i més coses. Més coses com què? Ja t’ho explicaré quan siguis gran, que ara tinc molta feina.

Tema adsl. Ja ens l’han tornat a posar. En total, els quinze dies s’han convertit en un mes i mig. Vigileu que no us tallin l’adsl o el telèfon per cap motiu, encara que no sigui per culpa vostra. És un drama que no ha acabat en tragèdia per miracle.


(Post scriptum. Encara un afegitó sobre el tema dels matrimonis gais. Resulta que amb aquesta operació es deixa definitivament fora de l'àmbit normatiu civil una institució jurídica secular la definició de la qual a tothom li ve al cap de manera intuïtiva quan es parla de matrimoni: "un amb una i per sempre". És a dir, ara a l'Estat espanyol si algú vol fer un contracte d'aquesta mena, "un amb una i per sempre", ha d'anar a l'Església catòlica. Perquè l'altra cosa és un poti-poti que, per voler englobar-ho tot, ja no se sap ben bé per a què serveix ni per quins set sous ha de tenir una protecció institucional... que no tenen l'àvia i la tieta Conxita, per cert, quina discriminació. En resum, el que vull fer veure és que s'ha deixat en mans privades, per dir-ho així, el referent institucional del matrimoni tal com l'han entès els nostres avantpassats de totes les èpoques i països. Ja s'hi ha pensat, en aquesta conseqüència?)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)