dimecres, 4 de juliol de 2007

No es pot dir

Es va celebrar el Dia de l’Orgull Gai, amb la bandera de la pau caient a tot drap per les façanes de les conselleries, i no penso dir-hi la meva. No diré el que sincerament en penso, perquè és políticament incorrecte. I si no ho fos, tindria por que algú considerés que ho és (incorrecte), perquè en aquest tema has d’anar amb molt de compte: o subscrius, aplaudeixes i subratlles al 100% el que diuen determinats col·lectius –que no representen el que pensen tots els gais i totes les lesbianes, ni de bon tros– o ets automàticament homòfob. No hi pot haver matisos en l’adhesió al decàleg. El que jo penso sobre aquesta qüestió no és pas ofensiu, però no és ortodox al 100% respecte a la veritat pública i incontrovertible i dogmàtica –ai, que això tampoc es pot dir, que se’m veu el llautó– d’avui.

Sembla mentida que per sortir d’una situació galdosa s’hagi d’anar a parar a... Deu ser el nostre destí: per sortir del caos, una guerra; per sortir de la guerra, una tirania; per sortir de la tirania, una partitocràcia; per sortir de la partitocràcia..., no, que encara hi som, ja veurem què ens vindrà.

Dit telegràficament: igual com no es pot organitzar la vida política d’un país a partir dels traumes de les víctimes del terrorisme –que mereixen tota la solidaritat que vulgueu com a víctimes–, no es pot organitzar tampoc la vida social i familiar d’un país a partir de les urgències de les víctimes de l’homofòbia –amb tota la simpatia i la complicitat que vulgueu per als gais i les lesbianes. Sigui quina sigui la perspectiva parcial des de la qual es governi, el problema no és la perspectiva mateixa, el problema és que s’estrafà la realitat, i de retop es malmet la llengua –esdevé més difícil entendre’s. Un altre exemple: ara diu que reformaran la llei de famílies nombroses perquè hi càpiguen les famílies amb un fill si és discapacitat i només té un progenitor. I jo demano: tan difícil és fer una llei per protegir aquestes famílies, sense necessitat d’encabir-les amb fòrceps lingüístic dins les famílies nombroses? Per protegir una realitat familiar, cal que sigui «nombrosa»?

Però no diré res més del que penso de tot plegat, que encara prendríem mal i a més a més a mi no em ve d’aquí: com si volen declarar que a partir d’ara els uns són dosos: tot és tornar a aprendre a sumar i acostumar-s’hi. El que em molesta és aquest afany que tenen alguns de ser tan correctes, que arriben a fer-nos pagar entre tots la trompa d’una pobrissona que no en tenia i la troba a faltar, perquè, per descomptat, té tot el dret de tenir-ne encara que sigui una dona amb tots els ets i uts. Home (i dona), quan no hi hagi llistes d’espera ni cap mancança en la salut pública, doncs bé, ja ens mirarem això de la trompa, però mentrestant...

El que sí que constato com més va més és que hi ha molta gent amb el cap ben moblat i sense cap mena de connivència retrògrada que estan d’acord amb mi... o jo amb ells, però la immensa majoria, com jo mateix, no gosem dir-ho en veu alta. Entre altres coses perquè els únics que protesten públicament sobre aquests temes són els fatxes, i llavors tens por que no t’hi confonguin.

Jo no he dit res, eh? Ja ho he dit: per mi, com si volen que el deu valgui per dotze. Cap problema.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)