Ahir a Portbou

Ahir ens vam aplegar a Portbou –zona de frontera entre estats, no pas entre països– una dotzena i mitja de persones relacionades amb les tasques de transcripció i correcció externa del Parlament de Catalunya. Veníem de diversos països. Era una trobada informal, només per «celebrar» el fet de treballar, força lluny geogràficament els uns dels altres, en una mateixa feina.

I què vam fer a Portbou? Vam dinar molt bé. Vam passejar pel poble. Vam conèixer el nou port esportiu, la riera, el mercat. Vam parlar de la feina, és clar –de cometes i cursives, de negretes i acotacions, de tractaments i protocols, de majúscules i sigles–, però també del món, dels interessos tan diversos que podem tenir un equip tan heterogeni, arribat per molt variades vies a l’actual estació de destí. Vam discutir de política, vam parlar de llibres, de cine. Vam declamar un poema, vam fer una mica de teatre llegit i un que es vantava dels seus molts nebots i de la seva traça amb les criatures va patir un sonor fracàs –sonor, sí– a la primera prova amb un cas real. Vam parlar de marcs digitals, que són diferents tècnicament i qualitativament de les pantalles per «passar fotos», i d’altres invents més o menys recents. Vam parlar de Finlàndia, d’Holanda, de Portugal, de França, d’Itàlia, d’Austràlia, del Gabon, de l’Orient Mitjà i de molts altres països i zones del món: en tots els indrets esmentats un o altre hi tenia interessos, coneixences, família. De fet, l’equip de transcriptores i correctores externes del Parlament de Catalunya –potser és més equilibrat escriure-ho així: la majoria són dones– viu escampat en uns quants països. Són els avantatges d’internet. I una demostració que el català és una llengua global, cada cop més estesa i triomfant en el món mal anomenat «virtual» –mal anomenat perquè al darrere de cada paraula escrita en català a internet hi ha una persona que l’ha escrita–, ja que no ens deixen reeixir en el món «real» on dominen amb mà de ferro les sobiranies estatals.

Ha valgut la pena anar a Portbou. Un cop més, gràcies per tot, Jordi.

(La Xarxa de Ferrocarrils [Xaf] espanyola no va decebre les expectatives: només ens va costar 55 minuts comprar el bitllet a Sants els que viatjàvem des de Can Fanga –els 40 minuts inicials en una cua que no tocava, gràcies a les indicacions amatents d’un dels empleats que ha destinat recentment l’empresa a informar els usuaris–, amb prou feines deu minuts d’endarreriment en el viatge d’anada i únicament 32 minuts més de retard en el de tornada. Quina meravella de competitivitat i eficiència: és tal com ho expliquen els diaris, o millor.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)