No m'agrada

Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.

Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.

I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.

Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)