Eurovegas, política i moral

Per Josep M. Vallès*

El debat sobre Eurovegas [...] ha ressuscitat la clàssica distinció weberiana entre ètica de les conviccions i ètica de les responsabilitats. [...] Aviat farà cent anys que el professor de Heidelberg [Max Weber] va pronunciar la seva cèlebre lliçó sobre l’ofici de la política. I des d’aleshores ençà s’ha discutit molt sobre les relacions entre política i moral i sobre la hipòtesi weberiana de la política i les dues ètiques.

En aquest debat que arrenca de la Grècia clàssica, em sembla molt útil el testimoni d’un polític contemporani, reconegut per la seva integritat. Em refereixo a Václav Havel (1936-2011), escriptor, dramaturg, resistent, activista polític i, finalment, primer president de txecs i eslovacs en la segona república democràtica.

L’any 1995, el president Havel va obtenir el Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat catalana. [...] Havel no va pronunciar un discurs de circumstàncies. Va voler tractar el complicat assumpte de les relacions entre moral i política. Val la pena reproduir una part del seu discurs.

Afirmava Havel: “La moralitat i la immoralitat tenen les seves conseqüències polítiques directes. I viceversa, les decisions polítiques tenen les seves conseqüències morals directes. Per això, considero forassenyat separar la política de la moral i afirmar que són dues coses diferents i absolutament deslligades. Afirmar-ho i, amb més motiu, posar-ho en pràctica és –paradoxalment– no sols profundament immoral, sinó també políticament erroni.” El president txec reblava el clau afegint: “La moral és omnipresent de la mateixa manera que (ho és) la política. I la política que es deslliga de la moral no és sinó una mala política.” [...]

Havel il·lustrava la seva categòrica afirmació amb episodis tràgics de la història del seu país. En tres ocasions durant el segle XX, bona part de l’elit dirigent de Txecoslovàquia va optar per refugiar-se en la tesi responsable del mal menor i acceptar règims dictatorials amb la finalitat d’evitar la invasió estrangera, la guerra o l’enfrontament civil. Tot i així, aquelles decisions van tenir resultats polítics pèssims –no van evitar ni la invasió ni la guerra– i van provocar en canvi danys morals molt greus, perquè –segons el mateix Havel– van desmoralitzar durant dècades el conjunt de la seva societat.

Pot semblar excessiva aquesta referència a Havel i a la història dramàtica del seu país quan es discuteix sobre una inversió econòmica en el sector de l’oci i del turisme. Però les exhortacions a obviar els prejudicis moralistes contra l’operació Eurovegas –associada a una activitat socialment controvertida com el joc [...]– sembla que ignoren que entre els efectes d’aquesta operació cal comptar amb alguna cosa més que uns discutits beneficis econòmics. Cal tenir molt present la seva influència sobre la definició del model productiu i social del país i dels valors en què s’hauria de basar.

Per això és bo recordar que sempre “és forassenyat” voler separar política i moral, com ens deia Havel en el seu discurs de Barcelona. Perquè fins i tot els beneficis aparents d’una moderada i momentània claudicació en certs principis poden ser ràpidament anul·lats per danys molt superiors en el tremp moral de la ciutadania. Un tremp moral que és condició necessària per restaurar la salut de la nostra malmesa democràcia, si és que hi creiem.


* Josep M. Vallès és catedràtic emèrit de ciència política a la UAB, exconseller de Justícia i expresident de Ciutadans pel Canvi

(Extractat del diari Ara, 1 agost 2012)

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:

- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

No n'hauríem d'estar parlant tothora?

per Anna Ballbona (@aballbona)

L'altre dia que anava pel carrer Ferran de Barcelona esquivant ramats de turistes (ben poc original, d'altra banda), em va venir al cap un relat del brasiler Rubem Fonseca que havia acabat de llegir. El cobrador, es diu el llibre, bèstia i violent (encara em dura la impressió). El relat que deia va sobre una llar d'avis on els residents són assassinats de mica en mica. És bàrbar, en el sentit més bàrbar del terme. Els vells hi són amagats, arraconats i finalment fulminats.

Els avis, fora del relat, també aquí, viuen i sobreviuen cada cop més invisibles als ulls de la resta de la societat. El relat de ficció em fa aparèixer una altra història d'ara, real: l'estafa de les participacions preferents a la gent gran perpetrada per bancs i caixes. Ves quina associació d'idees, oi?

No n'hauríem d'estar parlant tothora d'aquest engany, d'unes dimensions mig desconegudes, mig ocultes encara? Una ensarronada al més dèbil, a qui ha passat una guerra, a qui ha treballat de sol a sol tota la vida. Aquí tampoc hi haurà responsabilitats? No passarà res i seguirem xiulant i mirant cap a una altra banda, com ens hem acostumat a fer moltes altres vegades en aquest dia a dia de tuf terriblement absurd?

Des de fora diuen que ens enfonsem, que estem perduts, i aquí nedem en la confusió. Dels rescats no en diem rescat, només si ens sembla que sols afecta el veí. Té tota la pinta que seguim el guió precís de Portugal i Grècia però ningú ens el vol explicar. I seguim fent braçades enfilats en entelèquies i peixos al cove mal venuts, que també fan tuf.

Els avis del relat de Fonseca no s'adonaven que els oferien un cafè narcotitzant que els matava a pessics. Fins que tres d'ells s'aixequen en una revolta. Com que els avis de les preferents són vells i tal vegada tinguin més difícil organitzar-se, hem d'esperar que es vagin morint i tot quedi dissimuladament enterrat?

En un servei funerari que, a més, tindrà l'IVA apujat? Llàstima que el relat de Fonseca acabi just en l'inici de la revolta.

(Adaptat de l'article "Bàrbar", publicat al diari El Punt Avui, 27 juliol 2012)

El poble sempre la paga

per Jordi Llovet

[...] Un clàssic és, entre altres coses, un autor que és traduït incessantment –menys els clàssics catalans, que si no han estat gaire traduïts ha estat a causa del desconeixement general de la nostra llengua a l’estranger.

Ara aquest jove gran home de lletres que és Andreu Jaume ens presenta els dos primers volums d’una sèrie que en tindrà cinc i que inclourà tota l’obra de Shakespeare, en tots els gèneres que va practicar: sempre he lamentat que el poeta anglès no es dediqués també a la Història, perquè tindríem la clau més veritable i exacta per entendre què pretenia, almenys, amb els seus drames de rerefons històric.

Andreu Jaume i Random House Mondadori han presentat, per ara, un volum dedicat a les comèdies xecspirianes, i un altre dedicat a les tragèdies. Les edicions, els pròlegs i les notes són d’enorme valor, per bé que escassos, però cal dir que el propòsit dels editors és fer arribar l’obra de Shakespeare a com més gent millor: són llibres barats, al preu de poca filologia anglesa i a costa d’un paper gairebé d’estrassa –ecològic, això sí, aspecte que prou va menysprear, quan encara no existia aquest mite neorousseaunià, l’edició infòlio de 1623, que és especialment luxosa en el cas del Juli Cèsar.

Però no parlarem d’aquesta darrera obra (al volum II, de Tragèdies) per aquest fet, sinó a causa de l’enorme vigència política de l’obra. És sabut que uns veuen en l’actitud soberga de Cèsar –que desafia els famosos idus de març– el perill de la tirania; d’altres incideixen en el conflicte moral de Brutus: assassinar Cèsar per salvar la pàtria, o no fer-ho en honor a l’amistat filial que li professa.

Però hi ha una cosa que avui voldríem subratllar, d’aquesta mateixa obra, que ens sembla posseir tanta vigència com n’ha tingut des de fa més de quatre segles. Quan Juli Cèsar cau sota l’espasa –més aviat devien ser els punyals– dels senadors sediciosos, Brutus entre ells (“tu també!”), aquest es proposa narrar a la plebs la causa de la seva acció violenta, en el fons molt complicada d’explicar. Però Marc Antoni, que al capdavall recolliria el fruit d’aquesta sedició juntament amb Lèpid i Octavi, triumvirs altra vegada, també desitja honorar la memòria de Cèsar i fer un discurs davant el poble. El fan tots dos, doncs, primer Brutus i després Antoni, aquest en un dels monòlegs més famosos de tota l’obra xecspiriana.

L’interessant és que, després que Brutus hagi convençut al poble que Cèsar havia de morir perquè Roma se salvés, els ciutadans queden la mar de satisfets: “Visca Brutus! Visca! Visca!”; i que, al seu torn, després que hagi parlat Marc Antoni, els mateixos ciutadans cridin: “Porteu foc! Fem llenya amb els bancs!”, amb la idea d’agafar Brutus i la resta dels conspiradors i cremar-los. Llavors Antoni diu aquella famosa sentència. “I ara, deixem que facin. Destrucció, fes via; agafa el camí que més t’estimis.”

Shakespeare és ric en ambigüitats i en interpretacions, i aquí tenim, molt ben presentada dramàticament, la frivolitat i el caràcter voluble de la massa, la plebs, el poble. Afegim-hi això: en el fons, tant se val que Cèsar hagués quedat estalviat, com que Brutus s’hagués fet amb el poder, com que Antoni acabi fundant el segon triumvirat. Ser manat per un altre –encara que sigui per delegació parlamentària– és una arbitrarietat, i, en el fons, un acte violent, perquè l’exercici del poder sempre és això, poder. I formar part d’una pacífica o una exaltada població no fa canviar ni un bri aquesta dolorosa realitat, potser només salvada a la democràcia de Pèricles: tota persona que delega el poder en un altre ho fa sense un gran coneixement de causa i està, doncs, condemnat a ser la riota dels governants mateixos, els quals, en tota circumstància, acaben fent amb el seu poble estimat allò que els surt de la barretina.

(Extracte adaptat de l’article publica al Quadern d’El País, 28 juny 2012)

Església-Estat: un mur, no una trinxera

Per Javier Tusell, historiador

Thomas Jefferson, un dels artífexs de la democràcia nord-americana, va afirmar que entre l’Estat i l’Església havia d’haver-hi sempre un mur de separació. Frase rotunda potser susceptible de matisació però digna de servir com a divisa. El que no va dir Jefferson és que en comptes de murs haurien d’haver-hi trinxeres. En els últims mesos fa l’efecte, malauradament, que hi ha una confrontació entre Església i Estat de la qual ningú no pot augurar res de bo. […]

Em sembla que l’Església espanyola ha patit un miratge sobre la nostra pròpia societat. És veritat que hi queda un pòsit de catolicisme, però ha experimentat un procés de descristianització accelerat, no tan freqüent en la resta del món. […] Al món el nombre de persones religioses creix, però aquí disminueix. […]

D’acord amb la meva manera de veure-ho, [a l’Església] li han faltat dues coses: lideratge i sentit de la mediació. […] Seria convenient que rectifiqués en les maneres i fins i tot en la mateixa dimensió religiosa dels seus pronunciaments. Quan es pronuncia sobre l’homosexualitat, hauria de deixar ben clar per a qui parla i quina alternativa proposa. […] No cal treure l’artilleria grossa […]. N’hi ha prou a raonar suaument recordant allò que els experiments val més fer-los amb gasosa.

A l’Església no li aniria malament tanmateix una mica d’autocrítica. […]

(Extracte de l'article publicat a La Vanguardia, 27 agost 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)

Periodistes poc preparats

«El problema amb els periodistes no prou preparats, no ben informats, és que escriuen articles plens de ‘ell diu’, ‘ella diu’. Si algú diu que el cel és blau, aquests periodistes ho transcriuran curosament, però si algú diu que el cel és taronja, faran exactament el mateix, li donaran a aquesta dada el mateix tractament que a l’altra. Els reporters han de tenir un equilibri que tingui sentit, no qualsevol mena d’equilibri, i no cal dir que pot ser un perill que siguin excessivament equilibrats, que es limitin a donar dues versions d’un problema sense tenir criteris o prou informació per poder jutjar la informació que reben.

»Cada cop més [els governs] recorren a filtrar notícies atractives als periodistes que amb més probabilitat garantiran l’enfocament favorable que es vol […] Aquests periodistes que tenen ‘bons contactes’ amb el govern saben que el seu accés a les exclusives depèn del fet que les informacions que en facin continuïn sent favorables als qui els han proporcionat la informació privilegiada. […] Hi ha una relació simbiòtica entre aquests periodistes i els funcionaris governamentals que els proporcionen informació interna.

»No ha de sorprendre que la majoria de les fonts informatives siguin esbiaixades, distorsionades o incompletes. […] [La feina dels periodistes és] pensar críticament […], fer-se les preguntes sobre qui surt beneficiat i qui perjudicat d’un canvi […] descobrir el que hi ha amagat […] saber quins interessos hi ha en joc […] intentar entendre la raó per la qual una informació és esbiaixada, detectar les agendes informatives, deixar que els lectors puguin ser conscients de les possibles distorsions i ajudar-los a aclarir-se amb les interpretacions que són contradictòries.»

(Citacions extractades de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, i Anya Schiffrin, periodista, excorresponsal de Reuters a Barcelona i professora de la Columbia University, a Covering Globalization, Columbia University, 2004)

(La fotografia és de la periodista Anna Politòvskaia, assassinada per dir la veritat.)

Diccionari de les eleccions estatunidenques

Durant el procés electoral dels EUA apareixen constantment conceptes molt peculiars, a vegades de difícil traducció directa al català. L’argot reflecteix la complexitat d’un sistema que combina procediments arcaics com els caucuses i paraules sorgides de l’era televisiva. Hem fet una selecció de termes freqüents, amb la traducció explicativa corresponent.

Canvassing. Mètode intensiu de contacte personal amb els votants. Nosaltres en diríem «porta a porta».

Caucus. Es podria traduir per «assemblea d’electors», o senzillament «assemblees». En els caucuses demòcrates es vota a mà alçada. A la primera ronda els candidats amb menys suport queden eliminats. Els candidats que queden es dediquen llavors a afalagar els qui han donat suport als eliminats. Aleshores es fa una nova votació. I així fins al final.

Comeback kid. Candidat que ha patit una derrota però que aconsegueix guanyar en l’elecció següent. Potser es podria traduir per «el sant tornem-hi».

Concession speech. Discurs que fa un candidat per acceptar la derrota i felicitar el rival. En podríem dir «discurs per plegar» o «discurs de comiat».

Crossover voter. Votant registrat en un partit però que decideix votar per un candidat del partit contrari en unes primàries o una elecció general: «votant trànsfuga».

Endorse. Declarar oficialment el suport a un candidat. Ho fan els polítics, els diaris, els sindicats: «mullar-se».

GOP. Abreviatura de Grand Old Party, denominació tradicional del Partit Republicà. No cal traduir-ho: és un nom propi.

Kingmaker. Un candidat que no ha guanyat però que contribueix de manera decisiva a fer que un altre guanyi en cedir-li els seus delegats. En podríem dir «entronitzador».

Momentum. L’impuls d’un candidat després d’haver guanyat diverses convocatòries: «moment dolç», o «momentum» mateix, escrit en cursiva (és llatí).

Phone banking. Allau de trucades telefòniques a una llista de votants potencials per instar-los que vagin a votar: «pressió telefònica», «cacera telefònica».

Pledged delegates. Delegats triats en les primàries i assemblees de votants, compromesos a donar suport al seu candidat en la convenció que es fa al final de les primàries en cadascun dels dos grans partits. En podríem dir «delegats compromesos», o senzillament «delegats d’en Tal».

Red states, blue states. Els «estats vermellosos» (o rogencs) són els que solen votar republicà. Els «estats blavencs» són els demòcrates. En català no aniria bé «estats rojos» i «estats blaus» perquè justament els «rojos» són els més de dretes, per dir-ho així, i es produiria confusió.

Soccer mom (o, l'any 2008, per transposició al cas de la candidata a vicepresidenta dels republicans Sarah Palin, que vivia a Alaska, on l'esport majoritari és l'hoquei, hockey mom). Estereotip sociopolític que es refereix a dones casades de classe mitjana-alta que no solen treballar, viuen en barris residencials i se suposa que dediquen molt de temps a dur en cotxe els fills a activitats extraescolars i a anar-los a buscar després. En podríem dir «mares minyona» o «mares atabalades», per dir alguna cosa que en qualsevol cas serà incorrecta i pejorativa (com ho és soccer mum).

Spin. En podríem dir «interpretació interessada» o «escombrada cap endins», o una mena de combinació de totes dues: «cop d’escombra interessat». És el tipus d’argumentació que es fa servir per refermar les posicions polítiques pròpies o per defensar els resultats obtinguts després d’un debat o d’una votació parcial o local. La fan anar els candidats, els seus assessors i la premsa. A l’eixida dels debats televisats hi ha un spin alley, «passadís de la interpretació», on els assessors dels candidats competeixen públicament –o sigui, davant la premsa– en les interpretacions sobre el debat, mirant d’escombrar cadascú cap a casa.

Superdelegates. Delegats que van automàticament a la convenció demòcrata, sense elecció prèvia, perquè tenen càrrecs públics o n’han tingut com a representants del partit. En podríem dir «superdelegats», tal com raja, o bé «delegats institucionals», que potser seria una denominació més transparent per a nosaltres.

Surrogates. Literalment són els «suplents» dels candidats, i poden fer campanya pel seu compte a favor del candidat. Solen ser els cònjuges o altres familiars. Aquí potser en diríem «teloners», o tal vegada «claca familiar». Bill Clinton i Chelsea eren l'any 2008 els «suplents» de luxe de Hillary. Michelle Obama i la resta de la família del candidat demòcrata també intervenien activament en la campanya com a «claca familiar».

Stump speech. El discurs estàndard de campanya, repetit amb poques variants en tots els mítings i intervencions. El podríem anomenar «el discurs típic» o «el pinyol del missatge».

Swing states. Estats que no són ni «blavencs» ni «vermellosos», o sigui, que republicans i demòcrates hi solen estar molt empatats i opten pels uns o els altres segons les circumstàncies. Es podrien anomenar «estats mixtos» o «estats canviants». Es tenen molt en compte durant la campanya, perquè produeixen efectes d’imitació en altres estats similars.

The winner takes it all. Sistema electoral en què el guanyador, encara que sigui per un vot, s’enduu tots els delegats de la circumscripció. «Tot per al primer», podríem dir-ne.

Too close to call. Expressió usada pels mitjans de comunicació quan les enquestes a peu d’urna no diuen prou clarament qui pot haver guanyat. «La pilota a la teulada»?

Underdog. El candidat que teòricament té menys possibilitats i desafia el favorit. El podríem anomenar «l'aspirant».


(Elaboració pròpia, a partir del recull de termes originals publicats en un reportatge d’Eusebio Val, La Vanguardia 28 febrer 2008)

* * *

Annex

La pronúncia més habitual –allà el concepte de llengua estàndard és inexistent, o almenys purament teòric– dels noms dels actuals president i vicepresident dels Estats Units sembla que és la següent (ë vol dir vocal neutra, com la segona /e/ de Pere; una lletra repetida vol dir que és allargada; l'accent vol dir síl·laba tònica):

Baarák Obbámaa (Barack Obama)
Djou Báidën (Joe Biden)

I els candidats perdedors de les eleccions del 2008:

Djën Makkèin (John McCain)
Sáráh Péilën (Sarah Palin)


(Textos publicats l'any 2008 a la desapareguda revista InfoReflex)

Parlamentem malament

per Oriol Pi de Cabanyes

La nostra oratòria, fins i tot la parlamentària, no és gaire bona. Observava agudament Josep M. Espinàs, amb ocasió de la publicació del seu llibre I la festa segueix, que «al català li costa molt estar al lloc on ha d’estar, amb l’actitud amb què ha d’estar i utilitzant la veu i els tons, els ritmes i les pauses que ha d’utilitzar.» Una observació exacta que s’ajusta de manera brillant a la veritat. El català ha perdut, després de segles d’anar interioritzant que per sobreviure era millor no aixecar gaire la veu, el sentit de la comunicació sense complexos. Si la por guarda la vinya, també la timidesa convertida en segona pell, ens hem dit, serveix per salvar la pell.

Així, i de la mateixa manera que vol passar desapercebut, el català en general s’expressa malament en públic. Per falta de seguretat interior, per un acomplexament llargament induït. És més aviat estrany el català que sobreactua, com Dalí, fent el número per vèncer el seu congènit apocament. Per a quan els estudis de psicolingüística que expliquin de soca-rel el que tanta sociolingüística no ha arribat mai a explicar?

«Els catalans hem viscut –anotava Espinàs–, en un món en què l’oratòria no era indispensable, una mena de pudor de parlar bé, una vergonya de fer-nos escoltar. I no ens escoltem, això és evident.» És així: parlant en públic tendim a afluixar la veu, ens mengem mitges paraules, ens fan por els micròfons i, sense cap sentit de l’acústica, ni ens és possible entendre’ns ni fer-nos escoltar. I és que en temps en què no es podia parlar clar sense perill, el «tu no t’emboliquis» té molta relació amb el «tu ja m’entens». I fins es podria dir que el millor de la creativitat artística i literària de Catalunya, en tants moments sotmesa a censura, té molt a veure amb la mà esquerra amb què hem après a escriure i a llegir entre línies. Però l’art del doble sentit es va perdent. I és que ja no s’escolta. O cada vegada menys. I això que la qualitat del missatge que s’emet depèn en gran manera de l’atenció amb què s’atén. Si no hi ha receptor, no hi ha bon emissor.

O aquest ha de cridar com un televisor a l’hora dels anuncis i imposar-se per decibels (també els missatges, ai!, avancen a vegades a força de cops de colze...). Ens cal millorar les nostres capacitats expressives. [...] Cal parlar clar, vocalitzant i sil·labejant, i no oblidar mai que volem que se’ns entengui bé. El secret és el to. I la convicció de qui parla.

(extractat de La Vanguardia, 28 juny 2010)

Eleccions i realitat

per Matthew Tree

Un diputat britànic és atropellat per un camió i, tràgicament, es mor. La seva ànima puja cap al cel, on sant Pere li dóna la benvinguda però li adverteix que, com que és una persona tan important, podrà escollir lliurement entre el cel i l’infern; el diputat, diu, haurà de passar un dia en un lloc i un altre a l’altre i tot seguit decidir on vol passar l’eternitat. El diputat decideix començar amb l’infern, que resulta ser un indret ben confortable, amb un gran camp de golf, ple de gent riallera vestida de frac. Junts, mengen llagosta i beuen xampany. El diable mateix resulta ser un paio divertit que no para d’explicar uns acudits excel·lents. Al cap d’un dia, però, toca pujar al cel. El diputat hi toca l’arpa i sura de núvol en núvol fins que sant Pere l’avisa que ja cal triar: el cel o l’infern. El diputat, tot i trobar el cel força agradable, afirma que se sentiria encara més còmode a l’infern. Dit i fet: torna a baixar-hi però ara descobreix que és al mig d’un paisatge erm i gris, poblat per tot de desgraciats en parracs que no deixen de ficar la brossa que cau del cel en bosses d’escombraries. El diputat se n’estranya: com pot ser, si ahir hi havia llagosta i xampany i un camp de golf? El diable li somriu: “Ahir fèiem campanya. Avui has votat.”

(Avui, 9 maig 2010)

Parlamentàries

Per Josep M. Ballarín

Pobre de mi, sense ni proposar-m’ho n’he fet una de tan heroica que es mereixeria una medalla i estava de mala guita per motius que no explico, però podeu suposar, quan he engegat la televisió per si hi feien futbol. Res de futbol, per malastruga donaven la sessió del Parlament català i l’he aguantada com un valent durant més d’una hora.

Val a dir que el nostre Parlament fa patxoca, amb els llums de cristall penjant, les fustes polides i els escons dels pares i les mares de la pàtria. Gairebé tots els escons eren buits.

Predicant en aquell desert i des d’un ambó com els de missa, un xicot escatorit anava dient que, després d’anys de no fer res, ara ells n’havien fet moltes i bones. Els pares i les mares de la pàtria xerraven entre ells i una senyora molt ben afesomiada mig s’escoltava com l’orador li feia la reprotxa.

Em sembla que després la senyora ben afesomiada va sortir a l’ambó. Parlava amb calma i dient no sé què pel bé de Catalunya. Mentrestant un pare de la pàtria i una mare de la pàtria tenien els caps molt junts. Ep. No es feren cap petó, cosa que hauria amanit l’avorriment.

Al seu temps va sortir a xerrar una dona que em feia ballar les oïdes, parlava de Lleida. No sé què va dir, la cantarella de Ponent se m’enduia. Finalment va sortir a predicar una mosseta tota xamosa. Llegia a sotracs i escanyussades com quan nosaltres, a col·legi, entrepussàvem amb el Quixot. No deu estar avesada a predicots parlamentaris.

Fins que el president va dir que a votar, minyons. Va sonar un timbre i, com conills del cau, s’arrossegaren als seus escons els pares i mares més vistents de la pàtria. A votar prement un botó. I cap a casa.

Vaja quins uns. Al nostre Parlament, els diputats prediquen el café para todos amb algun carajillo i no s’amoïnen gaire pel que diran els oradors. Abans de parlar-ne ja saben com han de votar. No calien predicots.

M’he posat molt trist. Si això és democràcia jo sóc la Madre Maravillas. El Parlament no té cap ni centener. No estranyi, doncs, que la televisió i tants de diaris no en tinguin.

I calla, Pepet, que ja t’has esbravat prou.

(Avui 5 desembre 2009)

Perles (12): Afrontar el conflicte

«Quan des de Política Lingüística ens amonesten perquè cedim el català, ens vénen ganes de dir-los que en lloc de gastar-se els nostres impostos fiscalitzant-nos la privacitat, tinguin ells el coratge d’afrontar en el terreny polític i legislatiu el conflicte que nosaltres afrontem cada dia al carrer fent equilibris entre la necessitat de comunicar-se i la fidelitat a la llengua.» (Albert Pla Nualart, Avui 26 febrer 2009)

Resoldre els problemes del món

Fa un parell de dies un amic –un periodista d’aquells que per pruïja professional pròpia o per encàrrec del seu cap es miren amb lupa tot el que publiquen els altres mitjans, per assegurar que no s’han deixat res d’important, i sé que no s’enfadarà quan llegeixi això– em va enviar un anunci que havia aparegut en un diari espanyol. Us el tradueixo tot seguit, tal com raja: «Faustino León García, 76 anys. Separat i jubilat. Visc sol i estic sol. Sé de tot i entenc de tot. Em considero únic, capaç de donar solució perfecta a tots els problemes del món de la manera més fàcil i natural en el temps més curt possible. Que en prenguin nota els presidents i polítics, ja que ells tenen poder i diners i Faustino León té la solució. El que cal és una reunió al més alt nivell mundial, i comptant amb Faustino León tots els problemes resolts per sempre. Tel. xxx.» (ABC, 17 febrer 2009)

El meu amic li havia trucat. Estava una mica sonat, pobre home. Només feia que repetir les mateixes paraules de l’anunci. Però li va dir, trist, que només li havien trucat dues persones. Que cruels que som tots plegats. No costa tant de trucar-li i fer-li una mica de cas. Resoldre els problemes del món comença per aquí, per fer cas al veí i riure-li les gràcies (sempre que siguin innocents i inofensives).

L’altra opció és que li facin una trucadeta el Sr. Montilla, el Sr. Mas i tota aquesta patuleia, que potser este home tronat de l’anunci té idees curioses, però no estic del tot segur que hagin de ser molt pitjors que algunes de les que ens han ofert els governs d’aquest país els darrers... posem-hi deu anys i tothom content?

(És clar que rellegint l’anunci de l’amic Faustino també et demanes si no fas tu mateix de vegades el mateix efecte patètic amb les teues propostes i reflexions que sembla que pretenguin arreglar el món, quan fas una mica de profeta o d’oracle, vaja. Glups. Ehem. Disculpes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (7): Visions conspiratives

«Si en els dies de l’imperi espanyol autors estrangers denunciaven l’extermini de milions d’indígenes americans a mans de conqueridors i comanadors, o la repressió dels terços del duc d’Alba als Països baixos, o els actes de fe de la Inquisició amb les seves fogueres i els seus cucurulls, el discurs oficial ho imputava a una campanya internacional hostil (la llegenda negra) alimentada per alguns traïdors o esgarriats, com Antonio Pérez o fra Bartomeu de les Cases. Després, al llarg del segle XIX, si les colònies ultramarines volien emancipar-se, si la metròpoli es dessagnava en un seguit interminable de casernades, avalots i guerres civils, tot era obra de l’or anglès, que, envejós, tramava la ruïna d’Espanya. Més tard, sota el franquisme, si l’Europa democràtica repudiava el règim i l’oposició interna el combatia, l’una i l’altra eren simples titelles d’aquell contuberni judeomasonicomarxista que el dictador va invocar fins a la darrera al·locució pública. [...] La visió conspirativa de la història, atribuir a una trama fosca i sinistra les crítiques, resistències o fracassos amb què ensopega qualsevol tasca de govern, constitueix sempre un reflex reaccionari i, a més, és un inquietant símptoma d’incapacitat autocrítica.» (Joan B. Culla, El País, 23 gener 2009)

Fa bona pinta...

«–Aconseguirà superar aquell anacronisme que els presidents no poden o no saben utilitzar personalment els aparells moderns?
»–Suposo que podré continuar tenint accés a un ordinador en algun lloc. Potser no al despatx oval. L’altra cosa que espero és que algú pensi de quina manera puc continuar utilitzant una Blackberry. Sé que...

»–Ara i avui encara té la Blackberry.
»–Ara i avui encara la tinc. I cal dir que és una cosa que preocupa no només el servei de seguretat, sinó també l’equip d’advocats. Ja sap que aquesta ciutat és atapeïda d’advocats...

»–Deia que lluitarà per conservar la Blackberry.
»–No sé si me’n sortiré, però continuaré intentant-ho. Però el que volia dir era això: no és només poder rebre informació. O sigui, ja em passaran els papers importants, i també podré llegir diaris. Però el que vull és tenir mecanismes per relacionar-me realment amb la gent de fora de la Casa Blanca. I vull aprofitar qualsevol oportunitat per fer-ho, mitjans no previstos, no controlats, maneres de parlar amb persones que no es limitin només a afalagar-me o a posar-se dretes quan entri en una habitació, maneres de mantenir els peus a terra. Si durant aquests quatre anys puc aconseguir-ho, crec que m’ajudarà a servir més bé els ciutadans, perquè escoltaré la seva veu. La gent no deixarà de dir coses pel fet que jo m’estigui a la Casa Blanca.» (Transcripció d’un fragment de l’entrevista de John Harwood a Barack Obama per a la CNBC, 7 gener 2008)

Ja ho dic, fa bona pinta. No per la marca de l’ICM*, que és només una anècdota –tot i que m’agrada més la (màquina) Blackberry** que la Iphone, posats a triar, encara que sigui menys perfecta, ja que els productes Apple discriminen el català i això en una empresa gran vol dir menyspreu, ja que són quatre duros–, sinó pel fons de la qüestió. És clar que de moment encara són només paraules i per aquí més a prop de paraules i promeses que sonaven bé i després re de re en tenim alguna experiència. Bé, ja arribarà el moment de comprovar-ho.

Ara com ara, doncs, abans que comenci tot plegat, continua l’esperança.

*Qüestió de llengua 1: com n’hem de dir, del genèric d’aquests aparells? Ni idea, segur que al final es diran d’una manera que ara ni sospitem. Però de moment jo apostaria per denominacions que més o menys descrivissin la màquina. Per exemple, intercomunicador mòbil (ICM), mòdul electrònic mòbil (MEM), interconnectador portàtil (ICP), o simplement comunicador (que podria acabar abreujat en nicador: «–A on vas amb aquest nicador tan antic, sembla del 2009! –Tens raó, ja té dos anys, quina vergonya», etc.).

**Qüestió de llengua 2: ja sé que la marca és BlackBerry, i l’altra iPhone, escrites així. Però a l’hora de descriure aquests productes, quan se’n parla mitjans de comunicació, no trobo que sigui necessari respectar aquestes convencions gràfiques originals. Que em semblen molt bé, però si es portés a l’extrem el criteri reproductor (oi?) també caldria grafiar les marques registrades amb el tipus de lletra, el color, etc., de la marca. I caldria escriure cada vegada no cocacola, sinó Coca-Cola amb aquella grafia tan historiada. O sigui, crec que en els mitjans de comunicació s’ha de ser menys servil de les marques i tractar tothom de la mateixa manera. Per tant, Blackberry (o Black Berry) i Iphone, de moment, mentre no passi que alguna d’aquestes marques es consolidi com a descriptor del genèric (vegeu l’altra qüestió de llengua), com la cocacola és ja sinònim de refresc de cola, i en diguem, de totes, blacberris o ifones (o una altra que encara no ha nascut). Ja vaig parlar d’aquest tema amb motiu de l’euríbor.

(Afegitó del 23 de gener. «Ha de ser molt complicat dir-li “no” a la persona més poderosa del món. Obama ha fet valdre la seua posició i ha aconseguit el que fa uns dies semblava impossible: retenir l’aparell en poder seu i el permís per a utilitzar-lo durant el seu mandat. L’única pega és que haurà de canviar de compte de correu electrònic i que aquells a qui enviï un mail tenen completament prohibit per llei revelar qualsevol contingut enviat per Obama, almenys fins que no abandoni el càrrec de cap d’estat, en virtut de la Presidential Records Act. I ara que hi som, ja s’ha calculat el valor de la campanya publicitària que Obama li està fent a Blackberry i al seu fabricant, RIM: entre 25 i 50 milions de dòlars.» Informació publicada a El País, 23 gener 2009)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ministra de la guerra

Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).

I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?

No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?

Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...

Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El bloc de Goethe

Què és sinó un bloc Die Leiden des jungen Werthers (1774), de Johann W. Goethe? Mireu, si no l’heu llegit o no us en recordeu:

«3 de setembre [del 1772]. A vegades no entenc com és que ella pot estimar ningú altre. No concebo com pot justificar aquest amor, sent com és que jo l’estimo d’una manera exclusiva, íntima i total. No conec res més que no sigui ella. No tinc cap més pensament ni posseeixo res més.»

O aquest altre post:

«15 de setembre. És indignant de veres que hi hagi persones que no percebin el sentit i el plaer de les poques coses que encara tenen valor a la terra. Sens dubte deus recordar aquelles nogueres sota les quals vaig estar assegut amb Lotte, al costat de la casa del bon rector de Saint... Quines nogueres tan meravelloses! Déu sap com han omplert el meu esperit [...] Les han tallades! Veient que la gent del poble, especialment els més grans, no hi estaven d’acord, els vaig demanar: “Com és que heu permès que les tallessin?” “Si l’alcalde vol tirar-ho endavant –van respondre–, què es pot fer?”»

Tot el llibre és així, des del començament: entrades de diari escrites pel protagonista, uns dies curtes, altres dies més extenses, en forma de carta o d’anotació, fins a l’epíleg, que explica –no tan succintament com m’hauria agradat: des del meu punt de vista la intervenció de «l’editor» és excessiva– el final de la història.

Si Goethe hagués viscut ara, hauria escrit sens dubte el Werther com un bloc d’internet. (I em penso que sense comentaris, si em permeteu la gosadia d’interpretar les seues preferències.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)