Buscar culpables

Per Joan Barril

Una escena d'una pel·lícula africana. Calor i mosques a l'exterior. A l'interior, cafè, i la parella protagonista que viatja lentament. Lluny, quatre guerrers negres amb escut i llances corren per la sabana. L'endemà, més sol, més cafè i, lluny, els mateixos guerrers. Ella diu: "Qui són? Fa dies que els veig córrer." I ell que li respon: "El lleó va entrar al seu poblat fa una setmana i es va emportar un nen. Ara l'estan buscant." La noia de ciutat es refugia en la lògica: "Si d'això en fa una setmana, ¡el lleó ja es deu haver menjat la criatura!" No tot és lògic. L'home blanc i savi li respon: "Això també ho saben. Però només corrent per la sabana per trobar el lleó aconsegueixen apaivagar la seva culpa."

[...] Enviem els nens a colònies perquè s'enfrontin a un món diferent i perquè arribin a casa amb la il·lusió d'haver crescut. També enviem els nens a comprar-nos el diari perquè sàpiguen el risc de creuar el carrer i, quan tornen, ens donen un plec de fotografies d'altres nens morts fora del nostre univers de seguretat 100%. Però ningú té la seguretat al 100%. A vegades passen coses. A vegades el que havia de ser una seguretat és una fatalitat. A vegades el semàfor no funciona i travessar el carrer és un repte infantil que pot acabar malament. A vegades el vent es fica a la ciutat i una branca cau damunt de la vorera, o una onada s'emporta els vianants del moll, o un mul s'atura enmig de la carretera.

Però a la mort se li ha de buscar causes. I quan entre les causes hi ha el factor humà es porta el negligent, l'imprudent o l'inexpert davant la justícia i se l'acusa d'homicida. I quan hi ha acusació hi pot haver pena. N'hi ha. [...] És la nostra manera de córrer darrere el lleó. No hi ha res de més tràgic que la mort [...]. ¿Però potser la condemna d'aquestes persones ens reconcilia amb el món?

(Extracte d'un article publicat a El Periódico, març 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)

Reflexions sobre el sexe

El potencial sensorial de les dones
per Desmond Morris, zoòleg

–Moltes dones encara desconeixen el seu enorme potencial sensorial: sap que les mares són capaces de reconèixer el seu nadó, amb els ulls embenats, només pels plors, i que distingeixen el batec del cor del seu fill entre centenars? Ho hem comprovat empíricament i és espectacular.

–Què és el que més enveja de les noies?
–La seva capacitat perceptiva: el món sensorial de les femelles humanes és molt més ric que el dels mascles: perceben més bé els colors i la gamma cromàtica, tenen una oïda més aguda i un olfacte i paladar més fins.

–I no li sembla injust?
–És natural. Elles s’ocupaven de recol·lectar fruites mentre nosaltres caçàvem. Nosaltres podem córrer més de pressa.

–No els té cap més enveja?
–Envejo la seva sensualitat: no sols perquè la capacitat de gaudir en l’orgasme és molt superior a la nostra, sinó perquè aquesta sensualitat no és només extensió de la capacitat reproductiva, sinó conseqüència d’una intel·ligència emocional més gran. Entre els humans, són les dones les qui van canviar de copular a fer l’amor, i així van establir vincles d’una riquesa i sofisticació tals que han concedit un avantatge evolutiu enorme a la nostra espècie sobre altres primats.

(Entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia 4 octubre 2005)

* * *

El sexe a casa

Els adolescents s’assabenten de les conseqüències de practicar el sexe a través de moltes vies, però en poques ocasions per mitjà dels seus pares. […] Parlar de sexualitat amb els fills continua sent tabú […]. Les tradicionals confidències de mares a filles, netament preventives des de fa anys, no s’han substituït per un diàleg obert i natural entre pares i fills sobre tot allò que afecta la sexualitat.

(El Periódico, editorial, 21 setembre 2005)

* * *

Res d'interessant que jo pugui afegir sobre el sexe
per Nick Hornby, novel·lista

–Una curiositat: en els seus llibres, els episodis sexuals s’esmenten de passada, sense detalls.
–Ha! Hi ha un premi a la pitjor descripció sexual en una novel·la, l’atorga la Literary Review. És una iniciativa fantàstica, te n’estalvia la temptació i permet que riguis d’errors que haurien pogut ser teus. No hi ha res de nou o interessant –o eròtic!– que jo pugui afegir sobre el sexe. És una d’aquestes activitats que desafien la possibilitat de descriure-les i que aporten poca cosa a un llibre. Cada dia ens asseiem a la tassa del vàter, però això no implica que expliquis el que fa cada personatge en aquest moment exacte.

–Ja, però...
–No sóc gens reticent a descriure situacions desagradables, els meus llibres són força explícits. Però m’estimo més que els lectors s’imaginin com ha anat la copulació que acaba d’haver-hi. Explicar les escenes sexuals em sembla una banalitat. […]

(Entrevista de Diego A. Manrique a l’autor de A long way down, High Fidelity, Fever Pitch, About a Boy..., El País Semanal 26 juny 2005)

* * *

Arribar al subconscient del consumidor
per Lucía Etxebarría, escriptora

Les estadístiques asseguren que l’ésser humà pensa en alguna cosa relacionada amb el sexe cada trenta minuts. Per aquesta raó els mitjans de comunicació miren d’arribar al subconscient del consumidor potencial per programar-lo amb estímuls que apel·len al sexe, coneixedors de l’impacte emocional que provoca. En els anuncis, els productes han passat a ser una mera referència. Els anuncis han d’aconseguir, abans que res, impacte. El sexe ven, i per a demostrar-ho aquí teniu el doble sentit i la profusió de nus masculins i femenins que per mostrar-se no necessiten ja cap pretext. […] La dosi de sexe ha de ser cada cop més alta, perquè l’espectador es va insensibilitzant i requerint, per necessitat natural o induït pels mateixos mitjans de comunicació, més quantitat.

Al final, els mitjans ens presenten una imatge de la societat segons la qual tothom passa tot el dia practicant el sexe d’una manera totalment satisfactòria, tret dels beneits com vostè, benvolgut lector o lectora. Però no és pas que vostè cardi menys del que voldria, no. Això és una impressió falsa. Probablement vostè deu tenir una vida sexual d’allò més normal. És la hiperrealitat mediàtica que li vol vendre una imatge distorsionada del que és la vida sexual. Ningú no es mor per no fer sexe cada dia, ni tan sols cada setmana o cada mes. De fet, molts monjos budistes no fan sexe tota la vida i viuen fins als cent anys. El sexe, no cal dir-ho, pot millorar la salut i alleujar tensions, però només si es practica en el marc d’una relació mútuament respectuosa. Si no, pot acabar destrossant l’autoestima. Per no parlar d’herpes, luxacions, candidiasi... Perquè després diguin que el sexe és sa.

(Magazine, 26 juny 2005)

* * *

Tot el dia amb el sexe a la boca
per Antoni Martínez, guionista de Las noticias del guiñol (Canal+)

Que no veuen que som a Espanya? Aquí estem tot el dia amb el sexe a la boca, amb perdó. Vivim en el país més feliç de la galàxia. En comptes de debatre sobre sanitat, immigració, educació o medi ambient, debatem sobre si l’homosexualitat és pecat, vici o virtut. Quin malson, cada setmana igual.

(El País, 26 juny 2005)

* * *

Sexe pels descosits
per Teresa Pàmies, escriptora

En parlen tant i a tota hora que el tema sexe esdevé inflacionari i es devalua. […] Una sobredosi de xerrameca sexual podria acabar amb el sexe mateix per avorrició, fatiga o autoestima. El més inquietant és que tot plegat afecta negativament els infants que hi són sotmesos amb el pretext d'informar-los sobre sexe i preparar-los per fruir-ne sense exposar-se a malalties venèries o l'embaràs precoç i no desitjat. […]

Penso en alguns serials de televisió i programes radiofònics per a adults dels que veu i escolta la canalla entre el neguit, el desfici, la por i el fàstic, i dels quals no parlarà amb els pares i avis. L'audiència infantil no està en condicions de reflexionar sobre el que li ofereixen, però n'acusen -sense saber-ho- els efectes pertorbadors en l'estat d'ànim, vulnerables a la influència destructiva de personatges enderiats pel sexe; violadors, nimfòmanes i pederastes, travestis i homosexuals angoixats, tractats pels guionistes amb respecte i tacte i amb problemes que els infants no poden entendre ni comentar en família, però sí amb els col·legues de l'escola o de l'esplai, que es vanten de saber-ho tot sobre els embolics dels adults i els enigmes del sexe.

Als culebrons amb morbo s'hi afegeix ara la nova sèrie de TV3 destinada "a divulgar el que cal saber a propòsit de les relacions i activitats sexuals". El segon capítol d'aquesta sèrie fou dedicat al "sexe oral" i en anunciar-la s'informava que "sexòlegs, filòlegs i nutricionistes explicarien la història d'aquesta modalitat, així com les propietats nutritives de l'esperma". Aquesta apologia de la pràctica sexual més fastigosa i vexatòria, s'il·lustrà amb una escena de sexe oral, enregistrada d'una pel·lícula porno, i entrevista amb els protagonistes. El programa passa a tres quarts de dotze de la nit, quan se suposa que els infants dormen plàcidament. Se suposa...

(Avui 23 maig 2005)

* * *

Estan obsedits?
per John Freeman

“Ossama Bin què? Si es vol entendre per què els joves universitaris dels Estats Units no estan al corrent de res […] I Am Charlotte Simmons [la nova novel·la de Tom Wolfe] té la resposta, una resposta terrorífica. Utilitzant els seus característics monòlegs interiors, Wolfe mostra que els joves són ignorants perquè només pensen en una cosa: el sexe.”

(Cultura/s 23 març 2005)

* * *

Sembla contradictori
per Eva Piquer

Sembla a priori contradictori que l'autora d'un manual feminista treballi en una revista que il·lustra la portada de cada número amb una dona despullada de pits com globus. No és cap acudit: Nuria Varela (Mieres, 1967), autora del voluminós Feminismo para principantes (Ediciones B), és redactora del setmanari Interviú. I no se n'amaga. […] És un exemple dels signes dels temps: podem practicar el feminisme des de les planes d'Interviú i podem atacar el consumisme des de la revista de la Visa Or. Ja ho va dir el filòsof: em contradic, per tant, existeixo.

(Avui 13 març 2005)

* * *

Sexe d’escola
per Javier Marías

El que em crida més l’atenció, des de ja fa bastants mesos si no són anys, és el munt de vegades que es parla de sexe a la televisió, i de la manera més grollera. […] De sexe i de pràctiques sexuals es parla, obertament o de manera al·lusiva, a qualsevol hora del dia i en tota mena d’emissions. […] No és que m’escandalitzi això, i encara més, gairebé res del que fa delir les presentadores –i se suposa que els espectadors– m’agafa gaire per sorpresa. Però no acabo d’entendre el fenomen, perquè parlar de sexe és una de les coses més avorrides i menys variades que es poden imaginar... tret de quan encara no t’has estrenat. I en el darrer repàs hi vaig caure. De què em sona, això?, vaig rumiar una estona. Perquè el fet cert és que em sonava d'alguna cosa. Què em recorda aquesta mena de converses? […] El pati de l’escola, exactament. És l’única època de la meva vida i de la dels meus coneguts en què, en comptes de practicar el sexe, que és el que té gràcia, se’n parlava monotemàticament. Això és, quan els nois encara no el coneixíem, més o menys entre els dotze i els quinze anys. […] Només parlen interminablement de sexe els qui en saben poc o gens. No sé si és un símptoma més de la puerilització general o si, en contra del que es creu, gran part de la població espanyola encara és verge o gairebé.

(El País Semanal 20 febrer 2005)

* * *

Ciberaddictes anònims
per Esther Porta

A un 31 per cent de joves [de l’Estat espanyol] menors de 16 anys els atrau el sexe per internet. No són molts comparats amb els percentatges dels EUA (54%), Regne Unit (52%) o el Canadà (50%). […] La periodista Pilar Eyre [autora de Cibersexo, ed. DeBolsillo, 2004] assegura […]: “No conec cap cas en què una relació a través d’internet hagi fructificat, i sí moltes que han estat insatisfactòries, frustrants o còmiques. Un dia rumies quantes hores has perdut davant la pantalla per connectar-te amb persones amb les quals al carrer segurament no hi perdries ni un minut, i patapam!, l’addicció s’acaba. És curiós, no tornes a xatejar mai més.” Tanmateix, uns quants gabinets psicològics han hagut de posar-se a estudiar l’assumpte per poder oferir teràpia als addictes d’internet.

(El País Semanal 21 novembre 2004)

* * *

L’episodi de la noia violada
per Ada Castells

Llàstima que darrerament sigui tan difícil fer la digestió amb TV3. A la sèrie dels migdies han violat una noia i ens bombardegen amb el missatge que això li ha canviat la vida per sempre. En lloc de transmetre ànims i dir que una se’n pot sortir, en un tràngol com aquest, es rabegen en el trauma i fan que tothom giri l’esquena a la víctima perquè està marcada per la desgràcia i no saben com reaccionar. Moltes gràcies, guionistes, per ser tan responsables. Després ens estranyem de tenir una societat tarada: només cal veure de què l’alimenteu.

(Avui 21 setembre 2004)

* * *

Adults?
per Francesc-Marc Álvaro

Mentre als despatxos de la Conselleria d’Educació tornen a parlar sobre la possibilitat d’escurçar les vacances d’estiu, des de la Conselleria de Salut han comunicat que a partir d’octubre es distribuirà la pastilla de l’endemà de franc i sense recepta als CAP i a urgències, per disminuir, sobretot, el nombre d’embarassos no desitjats entre adolescents. […]

Però aquesta mesura posa en rotunda evidència un dels problemes més greus dels nostres adolescents i de la societat en general: el desequilibri abismal entre l’exercici prematur de rols adults i l’abandó de la responsabilitat personal en benefici de tercers, l’Administració en aquest cas. La pastilla de l’endemà es facilitarà sense demanar autorització als pares i, així, el professional de torn atorgarà, de facto, rang d’adult a qui, de fet, és menor d’edat.

El detall que aquest anticonceptiu es faciliti de franc (un pagament assequible ajudaria a ser més conscients) augmenta la banalitat del circuit. L’Estat converteix l’adolescent en adult sobtat, alhora que l’infantilitza com a subvencionat total. El curtcircuit de la responsabilitat transforma una solució extremada en un fet més trivial que enviar un missatge de mòbil. I no el salvarà una xerrada al CAP.

Karl Popper, de la mort del qual demà passat recordarem el desè aniversari, ens va deixar escrit que “hem d’aprendre a fer les coses al millor possible i a descobrir les nostres errades”. Això també és útil i exigible a 14 anys.

(La Vanguardia 15 setembre 2004)

* * *

El sexe en els guetos urbans
per Fadela Amara i Sylvia Zappi, autores de Ni putes ni soumises, La Découverte, Paris 2003

L’opressió que viuen les dones [de determinats barris obrers de França] ha canviat profundament les pràctiques amoroses i sexuals. Hi ha una veritable marxa enrere i els comportaments masclistes s’imposen novament en el si de les parelles. És la implantació d’un nou ordre moral que pren les noies com hostatges. Això no impedeix que hi hagi relacions sexuals […], però les joves es veuen obligades a viure una sexualitat oculta, que malauradament passa sovint, sobretot en les primeres relacions, per la sodomia. I si faig servir la paraula malauradament no és per fer un judici moral, sinó perquè elles ho viuen molt malament. […] És molt dur sentir una noia de 16 o 17 anys, molt enamorada del seu xicot, parlar de la seva por que ell l’abandoni si ella es resisteix a fer-hi l’amor.

És contradictori, però la vida en les barriades obreres també enclou aquesta mena de fets. La majoria de les noies accepta tenir relacions sexuals amb la condició de preservar la virginitat i es deixen sodomitzar amb regularitat. Ens expliquen que aquesta forma de sexualitat no els proporciona cap plaer i que ho viuen com una obligació. L’únic que fan és sotmetre’s per satisfer el desig del seu company.

* * *

Els joves encara creuen que els nens vénen de París
per Joan Barril

Avui el Primer Món creu que per a cada afecció o trastorn del nostre cos hi ha un medicament oportú. Entre la prevenció i la teràpia no hi ha cap dubte. La prevenció és antiga i exigeix sacrificis. La teràpia farmacològica, en canvi, està a l’abast de la mà.

Sembla un tema menor, però no ho és. Em refereixo a l’estudi que el departament de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital del Mar ha publicat respecte de la demanda de l’anomenada pastilla de l’endemà. Parlem de l’amor en temps de la sida i, no obstant, sembla com si els joves encara creguessin que els nens vénen de París. Pel que sembla estem ja a un 10% de dones que acudeixen als serveis d’urgències perquè els receptin la pastilla que els salvarà d’un embaràs no desitjat. En els més de 5.600 casos investigats en 8 anys, el 70% addueix que el preservatiu es va trencar. I el 16% al·lega que no va fer servir cap tipus d’anticonceptiu.

La ingenuïtat amb la qual els autors de l’estudi i els mitjans de comunicació han acollit aquestes xifres és candorosa. Si fos cert que el 70% de 5.600 pacients han vist com el preservatiu es trencava hi hauria motius perquè la indústria del preservatiu s’enfonsés en la misèria. ¿Vostès confiarien en un fabricant d’automòbils que registrés 800 fallades mecàniques de conseqüències mortals en 8 anys?

És evident que les usuàries d’aquest servei d’urgències menteixen quan van a buscar la pastilla miraculosa. Però entre les que menteixen i les que admeten que van fer l’amor a pèl, la xifra és preocupant. Tanta publicitat, tanta educació sexual i estem pitjor que mai. Massa joves han cregut que tots els mals, des del tabaquisme fins a l’embaràs, l’halitosi o els exàmens, se solucionen amb una pastilla.

Davant el papanatisme que situa la farmàcia en el centre de la nostra felicitat apareix la notícia que el departament de Salut pensa oferir la pastilla de l’endemà gratuïtament en els serveis d’urgència. És un greuge comparatiu. Les parelles que utilitzen el preservatiu o que dosifiquen amb rigor les seves pastilles anticonceptives tindran motius per veure’s temptades de recórrer a la sanitat pública perquè els donin una pastilla que, a la farmàcia, costa 19 euros. Aquells avis que anaven de viatge de nuvis a Montserrat i que confiaven en la Moreneta perquè els donés els nens oportuns avui no deuen entendre res.

(El Periódico 1 setembre 2004)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004-2005)

Els dracs fan pudor

per Joan Barril

Una de les proves de la bondat humana és la incapacitat de comprendre el Mal. És per això que als culpables de totes les barbaritats se’ls intenta humanitzar a partir del seu passat, de la seva família, dels traumes de joventut o de les males companyies. No està previst que el Mal sorgeixi per generació espontània i covi en algun personatge d’aquests que transcendeixen la seva pròpia mort.

Sovint la gent de bé té la necessitat de muntar una mena de hit parade del Mal. És, sens dubte, una tasca tan difícil com trobar l’home o la dona de l’any. El Bé es confon sovint amb la simple popularitat. El Mal, contràriament, tendeix a buscar una quantificació: com més morts hagi produït un candidat a l’encarnació del Mal, més dolent serà. Però la quantificació de les víctimes sempre tendeix a matisar-se. Si el Mal és la mort directa de molts, ¿quants són aquests molts? Els cranis dels camps del silenci cambodjans són numèricament inferiors a les víctimes de Stalin a la seva gran Unió Soviètica, però proporcionalment van significar una reducció important de la població cambodjana. De la mateixa manera, les dues bombes atòmiques que Truman va llançar sobre el Japó, ¿són comparables a les matances artesanals a cop de matxet dels hutus contra els tutsis en el genocidi de Ruanda? ¿Es pot establir una jerarquia del Mal en l’antiga persecució del poble armeni per part dels turcs i comparar-la amb la tasca de tortura i eliminació sistemàtiques d’una generació gairebé completa d’argentins sota la Junta Militar? Definitivament, el Mal no es comprèn amb xifres, sinó amb la perversió que significa la creença d’uns criminals ennoblits i d’unes víctimes cosificades.

Arribats a aquest punt, apareix l’encarnació del gran Mal del segle XX. El botxí insaciable que va dissenyar una política industrial per a la purificació de la seva pròpia espècie. Adolf Hitler ha estat col·locat a la cúspide del Mal precisament per trivialitzar els seus aprenents. En la barbàrie organitzada i en la crueltat cap a la Humanitat se suposa que Hitler és insuperable. Això explica la fascinació que exerceix en els demòcrates aquest paladí del Mal afortunadament ja inofensiu. Un dels seus homes, l’almirall Doenitz, és l’autor d’unes ordres draconianes a la marina de guerra del Tercer Reich per les quals decretava l’aniquilació física dels supervivents enemics i l’enfonsament sistemàtic dels vaixells d’auxili. Doenitz va ser condemnat a Nuremberg a 10 anys de presó. El que no explica la història del Mal és que contemporàniament l’almirall nord-americà Nimitz també va dictar la mateixa ordre a la Navy per exterminar els soldats japonesos. Aquest va ser el mèrit pòstum de Hitler. Després de l’Holocaust i del salvatgisme de les tropes alemanyes, els altres es van permetre tota mena d’atrocitats.

Però, dels dictadors, com del porc, tot s’aprofita. I una il·lustre odontòloga alemanya acaba d’examinar les fitxes del dentista de Hitler i ha decidit que el gran dictador no nomes era cruel, fanàtic i salvatge, sinó que a més a més patia halitosi. Quan ja no podem fer res per conjurar el Mal sota les nostres pròpies banderes, llavors recorrem a l’halitosi de l’enemic que ja no pot ser jutjat. Ara se li imputa a Hitler l’únic mal que no va poder escollir. Mentrestant, certes democràcies occidentals poden continuar exterminant qui vulguin amb la fragància de les roses americanes i l’aroma dolceta del napalm israelià.

(El Periódico, 10 febrer 2010)

Sexe al Tercer Món

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) entre el 2003 i el 2004

El turista fotogràfic

per Joan Barril

Al nord-oest de Namíbia habita el poble himba, amb les seves dones despullades i enjoiades i les seves pells tenyides de vermell per una barreja de greix i argila. Fins fa poc els himba vivien bé dels seus ramats transhumants. Avui les seves dones s'exhibeixen pels camins tot esperant que algun blanc les esculli com a models a canvi d'unes quantes monedes. La dignitat dels himba s'està minant per aquest ingrés de diners fàcils. El turista fotogràfic emmagatzemarà el cos femení al costat de la pell de l'elefant, el salt de l'òrix o la migdiada del lleó i els negarà l'ànima. Compte, doncs, amb la càmera en paisatges delicats, que el diable les carrega.

El Periódico, 2 setembre 2004


Violar nenes era una cosa normal

Somaly Mam, fundadora de l’associació Actuar a Favor de les Dones en Situació Precària, de Cambotja

–Quin tipus de relació hi ha entre pares i fills perquè els pares arribin a vendre les filles?
–No hi ha relació. No hi ha comunicació entre pares i fills de la mateixa manera que no n’hi ha a la parella. Entre els matrimonis hi ha sexe però no hi ha amor. Aquesta comunicació no existeix a l’Àsia i menys a Cambotja.

–Ni tan sols entre mares i filles?
–No. Si una noia és violada pels seus veïns no ho explica a la mare porque la mare la castigaria. Ara els joves cambotjans veuen molta pornografia amb violència sexual i després ho repeteixen amb les noies del país.

–Per què creu vostè que hi ha aquesta falta de comunicació entre pares i fills?
–Jo no puc contestar-li aquesta pregunta perquè he nascut en aquest context. Durant molts anys vaig pensar que violar dones i nenes era una cosa normal. A l’Àsia no s’enraona tant com aquí. Jo tampoc no parlo dels meus problemes. Per això miro de canviar els joves, perquè aprenguin a expressar-se; per a nosaltres ja és massa tard. […] Jo no crec en els psicòlegs, ho dic per experiència pròpia. Si els europeus teniu un problema aneu al psicòleg. Si jo tinc un problema i continuo parlant-ne només aconsegueixo reviure la situació i angoixar-me. Has d’aprendre a viure amb el teu passat i amb els teus problemes i no donar-hi més voltes.

Entrevista d’Ima Sanchís a La Vanguardia, 11 juny 2004


Un dels països amb més turistes sexuals
30.000 espanyols van viatjar a l’Amèrica llatina per tenir relacions amb nens el 2001

Els espanyols [catalans inclosos, en aquest cas] estan entre els europeus que més turisme sexual practiquen amb menors. Francesos, italians, belgues i alemanys també acostumen a viatjar amb la finalitat de mantenir relacions sexuals amb nens. Un informe de l’ONG Save the Children fet públic ahir calcula que més de 30.000 espanyols es van desplaçar amb aquest objectiu a Amèrica Llatina només l’any 2001. L’estudi denuncia que el turisme sexual és una forma d’explotació infantil en auge. Les estadístiques de l’Organització Mundial del Turisme assenyalen que el 3% dels 600 milions de turistes dels països desenvolupats reconeixen tenir tendències pedòfiles.

Por a la sida

Encara que els espanyols viatgen sobretot als països llatinoamericans, els quatre destins preferits per al turisme sexual amb menors són el Carib, el Sud-est asiàtic, l’Àfrica i Centreamèrica. El denominador comú és la pobresa i desocupació. La prostitució, donada la demanda dels turistes occidentals, s’acostuma a convertir en l’única forma de guanyar-se la vida per a molts menors. Una altra de les causes per les quals els turistes prefereixen els nens és perquè consideren que així es mantenen fora del perill de contagiar-se de la sida. L’Hospital Clínic va difondre al mes de gener un informe elaborat a partir de mil històries clíniques de viatgers espanyols. D’aquests, un de cada cinc va mantenir relacions sexuals amb persones del país al qual va viatjar. Només el 47% dels homes i el 60% de les dones van confessar haver utilitzat el condó. Viatjar a l’estranger no és l’única forma d’explotar sexualment els nens, encara que és l’opció majoritària. La Xarxa Internacional per a l’Eradicació de l’Explotació Sexual Infantil sosté que més de 5.000 nens espanyols estan atrapats en xarxes de prostitució. Informació de Luz Sanchis, El Periodico 6 febrer 2004

Barcelona, 14 juliol 2004. Segons ha explicat avui María Eugenia Villarreal, presidenta de l’ONG Ecpat de Guatemala, en els últims anys ha crescut el turisme sexual infantil al continent americà, ja que últimament s’han endurit les lleis a l’Índia i a les Filipines i també en alguns països del sud-est asiàtic com Tailàndia.

Només a Guatemala, uns 15.000 nens i nenes menors d’edat estan ficats en el negoci de l’explotació sexual comercial, i se sap que hi ha en aquestes mateixes condicions milers de nens de països com ara Colòmbia, Puerto Rico, Cuba o Brasil. A Cuba, però, les autoritats castristes no accepten que tinguin cap problema de turisme sexual, ja que consideren que només suggerir-ho és insultar-los, i això dificulta que les ONG puguin treballar per eradicar aquest tipus de delicte a l’illa.

A l’Àsia, Unicef creu que hi ha encara un milió de nens víctimes del comerç sexual i que la plaga es desplaça a països com ara Cambotja i Vietnam, que mantenen una legislació permissiva amb aquests delictes. Ester Martínez, responsable de projectes de l’ONG Global Humanitària a l’Àsia, ha denunciat que a només a Angkor, la capital de Cambotja, hi ha uns 20.000 nens sense casa, que són “carn de canó” per a aquest tipus de “turistes” degenerats que “es pensen que amb diners es pot comprar qualsevol cosa, incloent-hi un nen”.


Turisme sexual, sífilis i sida

per Jordi Casabona

Per a molts, s'han acabat les vacances. Per fi, els aeroports s'alliberaran de munions de gent vestida estrafolàriament l'activitat principal de la qual és comprar i transportar souvenirs que, a part de servir per donar una empenta a les magres economies dels països on la majoria de la gent és pobra, converteixen la poca diversitat cultural que els queda en mer folklore. N'hi ha uns quants, però, que desgraciadament només compren sexe a canvi d'alguns dòlars o euros, a nens i nenes o adults joves que no tenen ja res més per oferir. [...]

Ara que després de les vacances tornarem a casa i fins i tot tindrem temps de pensar, val la pena recordar que la sífilis segueix present entre nosaltres, i que, de fet, la majoria de països occidentals que durant la dècada dels 90 la van veure pràcticament desaparèixer, en els darrers anys n'han experimentat un important creixement, especialment entre els homes homosexuals. A Nova York, per exemple, entre els homes la sífilis va augmentar un 146%, entre el 2000 i el 2001. A Europa occidental, països com la Gran Bretanya, Holanda, França o Noruega, també han demostrat importants augments de casos de sífilis i d'altres ITS com la gonorrea, la clamídia i, en algunes poblacions, també del VIH. A Amsterdam, el 70% dels homosexuals amb diagnòstic de VIH tenien una altra ITS i el 84% no sabien que estaven infectats.

La presència d'una ITS augmenta considerablement la probabilitat d'adquirir el VIH i viceversa. A més a més, tant les ITS com el VIH es caracteritzen per poder mantenir-se asimptomàtiques, però contagioses, durant molt de temps. [...]

El Periódico 4 setembre 2003

Un punt d'inflexió del socialisme català?

per Ferran Mascarell, historiador

U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

(Article publicat amb el títol "El socialisme català" a l'Avui, 30 juny 2009)

I comenta dos dies després Joan Barril, ideòleg molt pròxim:

El PSC té un problema. En realitat, tots els partits tenen en aquests moments més d’un problema. El primer de tots: l’escassa influència que tenen amb el teixit social. Els partits van passar de ser assemblees de ciutadans lúcids a convertir-se en mers clubs de fans dels dirigents. Avui, privats de dirigents de categoria, fins i tot els clubs de fans han desaparegut i els partits polítics són meres agrupacions de persones que tenen en el servei al partit la garantia de la seva pròpia estabilitat professional. Quan el partit està en el poder, la vida del militant és un llarg riu tranquil. Quan, contràriament, el seu poder s’ha de compartir amb altres partits i les victòries futures es veuen cada vegada més difícils, llavors als militants els agafa per blindar-se i desautoritzar els seus crítics interiors.

Aquest sí que és ara per ara un problema específic del PSC. A l’hora dels vots es recorre al club de fans. Però a l’hora dels dubtes i la falta d’empenta, els petits poders del PSC no dubten a passar-se pel forro aquesta llibertat de tendències que sempre ha caracteritzat la socialdemocràcia europea i que constituïa un dels seus grans atractius. [...]

I en això arriba Mascarell a advertir que alguna cosa s’està trencant entre el PSOE i el PSC. [...] Per desautoritzar Mascarell s’ha escollit Joan Ferran. [...] Va dir que l’exconseller Mascarell només és un ateneista ara. Efectivament, Mascarell és vicepresident de l’Ateneu Barcelonès, però Ferran i els seus encara creuen que ser a la cúpula d’un partit és una cosa moralment superior a ser membre de l’Ateneu.

Aquesta és una variant del problema del PSC. El moviment obrer de fa un segle es va ennoblir precisament creant ateneus i llocs de debat. [...] Segons el teorema de Joan Ferran, partits polítics i ateneus ja són incompatibles. Si Ferran nega capacitat política a Mascarell, sembla lògic que l’Ateneu li doni l’esquena a Joan Ferran i al que representa.

No ha agradat gens la profecia que ha fet Mascarell a Nicaragua. En lloc de pensar, s’ha anat a desautoritzar. ¿Quant temps fa que el PSC, antic ateneu d’intel·lectuals, no diu realment el que pensa? O potser no és aquest el problema. Potser el veritable problema que té el PSC és que ja fa temps que ha perdut l’hàbit de pensar, perquè ara el que toca és sobreviure.

(Extractat de l'article publicat a El Periódico, 2 juliol 2009 i titulat "La mania de pensar")

El paper de La Vanguardia

(Fixeu-vos que el títol té rerefons, és un joc de paraules tant en català com, parcialment, en anglès. Perquè paper vol dir ‘rol’ i també el material del qual estan fets els diaris, i encara paper en anglès significa ‘diari’. És que us ho haig de dir tot :-P)

Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».

La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels congervents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.

Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.

Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.

Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.

(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)

(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)

(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)

(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))

(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’Espanya ha caigut

L’altre dia parlava de “l’Espanya”, és a dir, de l’equip que se suposa que (re)presenta(va) l’Estat espanyol al Campionat Mundial de Futbol que fan a Alemanya. Un lector em preguntava per què dic “l’Espanya” i no “Espanya”. Al marge de la poca simpatia que tinc per aquest equip (bé, ni poca ni molta, no em diu re, m’és ben igual que guanyin, que perdin o que els bombin), em sembla òbvia l’explicació, però us la faig. No diem “el Barcelona” o “el Madrid”? Doncs, pel mateix motiu hauríem de dir “l’Espanya” (i “el Catalunya”, ai, si algu dia ens deixessin). A mi, evidentment, no em fa res un titular del diari que avui digui “Espanya fa el ridícul”. Per mi ja m’està bé, però no em sembla correcte que tot un país, ni que sigui un estat imperialista com l’esmentat, depengui de l’encert d’onze paios en calçotets al darrere d’una bimba. Per tant, amb article, que és una manera que té la llengua de distingir entre un país i l'equip esportiu que representa aquell país. I m’agrada el futbol, eh? Potser per això també m’estimo més que l’Espanya se’n vagi a casa, perquè potser ara podrem veure per la tele oberta alguna cosa interessant del Mundial, que fins ara el que ens han donat ha estat només allò de “A por ellos” (a casa no tenim cables, ni parabòliques, ni PPV... ni ens mirem gaire la tele, la veritat).

(Afegitó del dia 29: l'endemà d'haver escrit jo aquesta nota, escriu Joan Barril a El Periódico: «És veritat que alguns no parlen de la selecció espanyola, sinó d'Espanya. I això té un risc evident, perquè posar un país sencer a l'atzar d'una pilota i d'onze parells de cames porta a enormes decepcions i a grans crisis d'identitat.» Segur que ha estat una casualitat, eh?, no l'acuseu de plagi, pobre Joan, que és amic meu.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'un plegat, perquè a mi em sembla tot prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.