Descripció de l’amistat

Entrevista de Gaspar Hernández a Enrique Rojas, psiquiatre, autor d'Amics: adéu a la soledat

–Què és l’amistat?
–Un sentiment positiu que té tres notes al seu si: afinitat, intimitat i donació.

–Donació?
–És la capacitat per donar i rebre amor.

–En què es diferencia de la de l’amor conjugal?
–L’amor conjugal és una relació d’amistat amb sexualitat, i hi ha la possibilitat de crear una família, tenir un projecte comú. L’amor conjugal necessita un treball d’artesania: és alquímia, màgia i codis secrets. Art i ofici.

–Que bonic.
–Un poeta espanyol del segle XIII diu: “Corazón que no quiera sufrir dolores, pase la vida libre de amores”.

–Quants amics es poden tenir al llarg de la vida?
–Quatre o cinc amics íntims. No més. Per falta de temps i perquè l’amistat exigeix una exclusivitat. L’amic de veritat vol que tu siguis molt seu.

–Però hi ha diferents categories d’amics.
–La majoria de les amistats, entre el 80 i el 90%, es queden en la banda mitjana: gent amb qui hi ha bona relació, però on hi ha territoris on un no deixa entrar l’altre, calaixos tancats amb clau.

–Com haurien de ser les amistats de la banda mitjana-alta?
–Fructíferes, positives, refrescants. No és el mateix la gent que veiem sovint que la que veiem de tant en tant. L’amistat íntima és com la curació de tots els mals. És com tenir un psiquiatre a mà, per explicar-li les penes i les alegries, els dubtes.

–Per descarregar-nos.
–Exacte. Freud parlava molt de la importància de descarregar els continguts negatius. Catarsi significa alliberament de continguts interiors.

–Per què es perden amistats?
–L’amistat es fa de confidències i es desfà amb indiscrecions. I es dilueix per no veure’s, per no trucar-se, per no cuidar-la. És un òrgan viu.

–Quines són les malalties de l’amistat?
–La indiferència, la incapacitat per comunicar-se, els prejudicis i no ser capaços d’acceptar un diàleg il·lustrat sobre temes en què hi ha desacord. I, sobretot, passar de l’amor a l’odi.

–És curiós amb quina facilitat es passa d’amics a enemics.
–Com diu Kafka, el cor de l’home és una casa amb dues estances: en una hi ha l’alegria, i a l’altra, la tristesa. Diu la llegenda que no convé riure gaire fort perquè podria despertar la tristesa, que és a l’habitació contigua. De l’amor a l’odi hi ha un pas. Els grans amics es coneixen els defectes i, si hi ha una traïció, es passa a l’odi.

–Avui les dones tenen més amics que abans.
–L’amistat entre home i dona és suggeridora. I a vegades té el risc que d’aquesta trobada salti l’espurna de l’enamorament.

–Què és enamorar-se?
–Crear una mitologia privada amb algú. És a dir: “No entenc la vida sense tu. Ets part fonamental del meu projecte”. És trobar-se a si mateix fora de si mateix.

–Què es pot fer quan hi ha el perill de ruptura d’una amistat?
–Parlar amb claredat i exposar el que ha passat: una mala interpretació, una frase desafortunada. El perdó també és necessari. Donar o rebre el perdó, i lluitar per oblidar.

–Per a vostè, la felicitat consisteix, entre altres coses, a oblidar.
–La meva definició de felicitat és tenir bona salut i mala memòria, i ser capaços d’oblidar els greuges.

–Quina mena de greuges?
–Els de paraula, com la desqualificació, el comentari frívol, el menyspreu, no haver defensat l’amic quan era absent. El greuge pot conduir al rancor i el rancor, psicològicament, significa sentir-se dolgut i no oblidar.

–Com es pot gestionar?
–Enfront del rancor, el millor que hi ha és el diàleg, encara que costi molt, i la capacitat per perdonar.

–I quan algú diu: “Jo perdono, però no oblido”.
–Està dient molt poc. El perdó autèntic comporta una elaboració, passar les pàgines negatives.

–Què és la maduresa?
–Serenitat i benevolència. Deien els escolàstics que la felicitat era la tranquil·litat en l’ordre. Tenir ordre per dins, pau interior. I, en segon lloc, benevolència.

–Com la defineix?
–Benevolència és la capacitat per concedir a l’altre la complexitat de la vida. Posar-se en el seu lloc. La maduresa és equilibri, estabilitat, domini de la situació; és aprendre a donar a les coses que ens passen la importància que realment tenen.

(El Periódico 3 juny 2009)

«Que bé que li aniria...»

No us ha passat molts cops? Que mires una pel·lícula o llegeixes un llibre, o encara que sigui només un article a la premsa, i penses: «Que bé que li aniria això a en/na Tal, que l’altre dia vam discutir sobre aquest punt i em vaig escalfar tant mirant d’explicar-li el que és obvi...» I de vegades, si el/la coneixes bé, saps que no, que en/na Tal no ha vist aquella pel·lícula, no ha llegit aquell llibre ni aquell article justament perquè pensa allò que pensa, allò que l’altre dia et va molestar i va provocar que li diguessis: «Per què no t’informes una mica més de les coses com són?», o bé el/la vas deixar per impossible, sabent que és als antípodes teus i que mai no us posaríeu d’acord sobre aquell punt.

I encara: si aquella persona mirés la pel·lícula o llegís allò que hem pensat que li podria anar tan bé... potser en trauria unes conclusions diferents de les nostres, justament perquè té el cap format d’una altra manera. Quidquid recipitur, ad modum recipientis recipitur, deien els filòsofs clàssics: el que es rep, es rep a la manera del recipient.

Però el més probable és que la vida continuï sense que els contrincants dialèctics mirin ni llegeixin allò que els aniria tan bé de llegir, i que en canvi mirin i llegeixin les històries i les argumentacions que van bé a la seva manera de veure la vida. I sobre això em penso que hi ha un altre llatinòrum que hi escau, però ara no em ve al cap.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una colla d’amics

Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.

En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.

O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.

Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops, de maltractament de l’element femení per l’element masculí– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»

Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.

De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

He fet una BA

Us vaig dir que tenia una aventura extraordinària per explicar-vos. És una història d’anys. L’explicaré emmascarant moltes dades, perquè no és correcte fer ús públic d’informacions confidencials.

Tenia un amic força amic meu, de molts anys. Va estudiar dret, va treballar en un despatx més o menys «normal» però al cap d’uns anys es va trobar ficat dins el món tèrbol de les immobiliàries de Barcelona. No com a inversor ni especulador, sinó com a advocat. Oferia els seus serveis als especuladors. Es va especialitzar, de fet, en desnonaments ràpids, amb els quals provocava en poc temps i amb tota mena de martingales legals el que s’anomena el «llançament» de llogaters.

Sempre em deia, però, que ell no feia res il·legal, que es limitava a aprofitar les escletxes de la llei. I potser ell mateix no que no cometia il·legalitats, però sabia que els seus clients, els propietaris d’aquells immobles, sí que en feien. I que s’aprofitaven de la feblesa de les seves víctimes, que molts cops no estaven preparades per fer front a un seguit d’atacs d’aquella mena..., legals, per descomptat.

Teníem discussions terribles, fins al punt de posar-nos a cridar. La llei ho permet, deia ell, és legal! I: si no ho faig jo, ho farà un altre! I: hi ha llogaters que no et pots imaginar com es repengen en el seu lloguer antic...!

I jo que li deia: no tot el que permet la llei es pot fer! I: el que tu no facis no ho farà ningú, el que facin els altres ho faran els altres, però no tu! I: algú ha de començar a ser el primer que digui «no»! I: has mirat de conèixer aquesta gent que fas fora de casa seva, una per una, sense deixar-te endur pel prejudici?!

Finalment, vam anar deixant córrer aquella amistat. No vam tallar-la, senzillament ens vam deixar de trucar, ens vam deixar de trobar.

Han passat els anys. Ara, fa uns mesos, em va enviar un correu. Em deia: ens podem veure?, tinc bones notícies.

Vam anar a dinar. M’ho va dir així: tenies raó, he conegut situacions terribles. L’última l’he impedida. L’empresa no s’havia portat gens bé, havíem fet moltes trampes.

I jo: però aquestes situacions ja les havies vist moltes altres vegades, no?

Ell: sí, i si vols que et digui la veritat molts cops pensava en el que tu em deies i en el que em deien de vegades altres persones –però ningú amb tanta contundència com tu–, i mirava cap a l’altra banda, no volia veure-ho. Actuava sense mirar.

Era això, telegràficament.

Després d’aquell dia, va començar a plantejar-s’ho tot sol. M'havia demanat si se m’acudia què podria fer i li vaig dir si es veuria amb cor de continuar fent la mateixa feina però tal com l’havia feta en el darrer cas que em va explicar, que li va comportar un seriós avís de l’empresa per a la qual treballava. Perquè va ser ell el qui amb la retirada d’un recurs a última hora va aconseguir que aquella parella d’avis als quals volien fer fora d’una casa on vivien des de feia cinquanta anys, conservessin el pis. Però és clar, el meu plantejament era utòpic: cap propietari d’aquests deixarà en mans de Robin Hood els seus béns. El fet era que els seus clients principals ja no confiaven en ell. De manera que va deixar aquells clients i ha canviat del tot la seva orientació professional. Han passat uns quants mesos: he esperat a explicar-ho per deixar temps que es consolidés el canvi.

Ens hem vist unes quantes vegades darrerament. Diu que ara guanya poc més d’un 10 per cent del que guanyava abans. Ha renunciat als cotxes –n’havia tingut quatre, tres de molt bons–, al iot, als llargs viatges trimestrals. Encara m’estic situant, diu, i somriu. No guanya tant, però li ha canviat la cara... per a bé.

Jo tinc una capacitat irrefrenable de sentir-me interpel·lat i de complicar-me la vida en històries que no són meves. Aquesta n’és una. Però, a diferència d’altres, sembla que acaba bé.

Fins m’he atrevit a dir-li que ha de tornar a la societat el que li havia pres legalment. I diu que sí. Ho ha començat a fer. Ara dedica un temps a ajudar una ONG que mira de defensar llogaters pobres de ser llençats dels seu domicili. I ell en sap un niu!

És com un conte de Nadal, però real. Estic content perquè, com deien els escoltes, he contribuït a fer una bona acció.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)