Continuarem amb el “sortida/salida”?

per Pau Vidal

Què vol dir que el castellà és la llengua de la meitat dels catalans? Si és ver que tots la sabem parlar, no seria més pertinent dir que “és la del cent per cent de la població”? I el català, la del noranta-nosequants per cent que a les enquestes declaren ser capaços d’entendre’l? O del vuitanta-llargs que asseguren parlar-lo? Entre catalanoparlants, castellanoparlants i altrallenguaparlants, aquí som set milions de ciutadans i tretze o catorze de xerraires.

Fins fa vint o trenta anys la ratlla lingüística passava entre catalans i castellans. A seques. Després, ens vam convertir respectivament en catalanoparlants i castellanoparlants. Però aquesta distinció ha estat superada pels fets, i ens n’haurem d’empescar una de nova. Ja no ens és útil. Només val, si de cas, per als monolingües. I ja fóra una bona paradoxa que en el nou estat català s’hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà si atorguem a les dues llengües el mateix rang d’oficialitat [...].

El terme parlant és un participi de present substantivat (com afluent o ensenyant) molt útil per als especialistes, però que les peculiaritats del bilingüisme a la catalana van buidant de sentit; etiquetar (políticament) els ciutadans com a tal cosa o tal altra segons un paràmetre que no depèn d’ells (la llengua del bressol) equival pràcticament a invalidar tot esforç d’aprenentatge, superació o integració lingüístics. Equiparar l’esforç i la intel·ligència de molts a la desídia i al conformisme d’uns altres. Exemplificat: no distingir entre el model Lluís Cabrera - Matthew Tree i el model Jordi Cañas - Johan Cruyff. Realment estem segurs que els milions de fills i néts de la immigració espanyola (com ara, modestament, un servidor) senten que la seva llengua és el castellà? Que es resignen a ser considerats castellanoparlants i prou? I quan parlen català, què són? [...] I el grup, creixent en nombre, que es declaren bilingües perquè a casa les parlaven totes dues? I els africans, per obrir un altre front, què? I els xinesos? Són mandarinoparlants, per exemple? I els amazigoparlants també ho seran per sempre?

Això mateix podem dir, a l’altra trinxera, dels etiquetats com a “catalanoparlants”. N’hi ha de tan diglòssics que, si mesuréssim la mitjana de les seves elocucions diàries, en rigor haurien de ser considerats castellanoparlants. La diré més grossa: si tinguéssim una maquineta de mesurar comunicacions (una mena de satèl·lit que identifiqués els parlants, en detectés cada acte de parla i el registrés segons l’idioma utilitzat –com allò de la possessió de pilota però a l’engròs–), estic segur que molts dels considerats castellanoparlants produeixen més actes de parla en català que molts presumptes catalanoparlants (i que no em surti ara en Pueyo amb les seves inefables enquestes d’usos lingüístics, que li cardo tres parlants pel cap; a les enquestes, el poble català experimenta una sorprenent mutació que ens transforma a tots en aferrissats maulets). I qui vulgui dades fiables, que vagi a la gasolinera i es posi a la cua. Que pari l’orella i anoti en quina llengua s’adrecen a la noia de la caixa. I viceversa. Perquè la fidelitat lingüística dels nadius és digna del Saratoga. No el portaavions, el bordell.

A hores d’ara, fins i tot el súmmum de la infidelitat, que és la interacció entre dos catalans (de llengua materna) en castellà, fins ara brandat com a màxim exemple de l’absurd a què pot conduir la diglòssia, ha deixat de ser vàlid. Perquè quan sents una conversa en castellà, i creus detectar que ambdós interlocutors són catalanoparlants, com pots saber si l’un dels dos (o tots dos) no són de llengua materna castellana? Hi ha molta gent a qui no se li nota l’accent, o no en té, o els seus pares murcians es van establir a Ribes de Freser i té accent de Ribes de Freser.

No sé si m’explico. El que vull dir amb aquest embolica que fa fort és que potser enfoquem malament la qüestió. De què serveix continuar raonant en termes de procedència lingüística? L’estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l’absurd desdoblament del “sortida/salida”? Perquè si, per bonisme i un excés de respecte acrític envers els ancestres, perpetuem la bomba de rellotgeria que és el bilingüisme oficial, no seria estrany que d’aquí a unes quantes generacions, viatjant per les Espanyes, encara ens sentíssim dir allò de “Pero tu eres catalán o... catalán catalán?” Seria l’indici més evident del nostre fracàs com a col·lectivitat.

(Extracte de l’article publicat a VilaWeb, 9 novembre 2012)

Dret de somiar

Com que ja ho ha escrit Vicent Partal a VilaWeb, no cal que m’hi esforci.

I esperem, sobretot, que no es compleixin els auguris macabres que corren per la xarxa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Concursos de cossos

Dues notícies d’aquests dies em porten al tema dels concursos de senyoretes. Qui ho havia de dir, que un dia hauria de parlar d’aquest assumpte? Però és clar, passa el temps, vaig esgotant el rebost d’idees i haig de dedicar l’atenció a coses insòlites. Aquesta d’avui, en concret, és una temàtica que no m’havia interessat mai.

Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.

Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.

Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.

I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diari de campanya (IX): Rectificació

Divendres vaig explicar que la majoria dels mitjans de comunicació havien dit alguna cosa, ni que fos minsa, ni que fos una carta al director o una nota breu amagada al fons dels bastidors, sobre els Escons insubmisos, i que només hi havia dues excepcions, dues absències. Ja no hi ha excepcions. Ahir al matí els lectors de l’Avui van poder llegir una carta del «número 1» d’Ei i al migdia VilaWeb va publicar un reportatge sobre alguns dels partits catalans de moment extraparlamentaris que es presenten a les eleccions, i a nosaltres ens esmentava els segons, després d’Els Verds «autèntics» que van ser la sisena força democràtica –i la primera de les que es van quedar sense representació– a les eleccions del 2003.

Encara teniu temps per a la porra, eh?, si llegiu això abans de les 23:59:59 del dia 31.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diari de campanya (VII): Els absents

Ja acabem la campanya, i més o menys hem aconseguit eixir, treure una mica el caparró, en tots els mitjans. Tots? No. Els mitjans de referència d’aquest pobre vigilant, els que llegeix cada dia, els que ha lloat més d’un cop i també més d’un cop ha criticat constructivament, aquests dos mitjans no han dit ni mitja paraula dels Escons insubmisos. ¿Potser és perquè els directors es diuen tots dos Vicent i són valencians, i aquest pobre faroner ha demostrat un munt de vegades que estima i comprèn els valencians i els considera germans i no sols ho diu per dir-ho, sinó que s’hi ha implicat de debò? El pobre vigilant del far no sap a què és deguda aquesta manifesta discriminació de VilaWeb i de l’Avui.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo no sabia qui era

Ahir es veu que es va morir una senyora molt important, si hem de fer cas a les portades espectaculars dels diaris digitals (VilaWeb no, convé precisar-ho). Doncs bé, a mi em sonava el nom, però no sabia qui era. Al vespre vam anar a sopar amb uns amics, després de la presentació d’un llibre que havia fet un familiar a la planta sisena de Can Jorba, i vam xerrar pels descosits de tot. També va sortir d’esquitllentes el tema d’aquesta senyora, vaig preguntar de manera innocent qui era, hi havia gent que no sabia del cert quins mèrits tenia la bona dona per ser portada i amb lletres grosses dels diaris espanyols, uns altres em van dir unes dades que no em sonaven gaire, em van parlar d'antics boxejadors i de toreros i de cantants de flamenc, i m’hi vaig perdre. Vaig demanar si era una que se li havia mort el marit en una plaça de toros, que una banya li va perforar la femoral –aquesta imatge sí que la recordo– i em van dir que no, que aquesta era una altra.

Vaig anar a dormir per una banda tranquil, perquè a taula hi havia altra gent que anava tan peix com jo sobre la senyora de les portades, i per l’altra banda una mica inquiet per si estic molt desconnectat de determinat món i potser segueixo molt de prop unes seccions de la premsa i massa poc unes altres. Crec que és important que puguis compartir referents públics comuns amb la gent amb qui et pots relacionar i amb la gent que forma la majoria sociològica d’un país, i no sempre has de parlar de política –que ahir en vam parlar i molt. Però reconec que ficar-me en aquests envitricolls del flamenc, el cine espanyol, els toros i la vida privada dels esportistes i cantants em supera. De manera que si aquests envitricolls formen part dels interessos sociològics de la gent, d’un bon nombre de catalans –i això és el que hauríem de deduir de les portades dels diaris i noticiaris de la immensa majoria de mitjans que es venen per aquí–, em penso que haig de confessar solemnement que jo no pertanyo a la majoria sociològica del meu país. Dec formar part d’una minoria. I pregunto: aquesta minoria, som molts o pocs? Hi ha gaire més gent que no sap exactament per què aquesta senyora mereix tantes portades?


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gent que vol canviar el país

És encisador –a mi em meravella i fins i tot m’edifica, vull dir que ho trobo exemplar, i no ho dic de broma– com hi ha gent que encara és capaç de sorprendre’s i exclamar-se i emprenyar-se com una mala cosa perquè Espanya i els seus agents i institucions actuen com actuen. Una d’aquestes persones bones, a les quals admiro molt més que no es pensa, és Vicent Partal, director de VilaWeb, que ahir es mostrava exaltat perquè l’ens RTVE, per retallar despeses, en la primera cosa que han pensat és en el tancament de la seva ràdio en català, RNE-4.

D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.

És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.

(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una injecció d’autoestima... i de realisme

Sentir a parlar Vicent Partal, director de Vilaweb, a la Generalitat de Catalunya, l’altre dia (16 de novembre), en els primers “Espais terminològics” del Termcat, va ser tota una experiència de catarsi personal, no sé si col·lectiva. Partal no fa teories: ell, valencià de Bétera (el Camp de Túria), ha creat i desenvolupat el que és ara el primer mitjà de comunicació en català, i sens dubte el més sòlid, estès i fiable. I no es cansa d’explicar que el català té una presència no gens menyspreable entre el conjunt de llengües del món en l’únic àmbit en què no depèn d’estats, de subvencions ni de padrinatges econòmics, sinó sols de la iniciativa de la gent: internet. El català és segurament la llengua proporcionalment amb més extensió dins la xarxa. I en xifres absolutes, sempre es troba en els llocs capdavanters, entre les posicions 10 a 20 de gairebé tots els paràmetres: Google, Dmoz, Wikipedia, nombre de pàgines web, nombre de blocs… És per això que l’ICANN, l’organisme internacional que gestiona els dominis d’internet, no va dubtar gaire a l’hora d’atorgar-nos el primer domini per a una llengua, el “.cat”, ara fa dos mesos.

Partal insisteix molt que “el català és una llengua global”, que funciona perfectament com a vehicle de comunicació arreu del món, que és molt potent i àgil en el seu desplegament extern i desenvolupament intern i que cal no tenir complexos a l’hora d’anar-se situant en paral·lel a les altres llengües potents del món. S’ha acabat allò de pensar que per anar pel món el català no serveix. Partal demostra cada dia que sí que serveix.

Els catalans necessitem sempre més autoestima i més convenciment sobre les nostres possibilitats. Ens han educat per ser mesells, i ja és l’hora que ens espolsem aquests traumes infantils. S’ha acabat. Prou. El català és una llengua global, és clar que sí. I espereu-vos, que acabem de començar.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Felicitats per la coherència

Una mica embafador, no?, el devessall de portades d'avui, les ràdios, les teles... Es veu que ha nascut no sé qui a Madrid i tothom s'ha posat el vestit de mudar, s'han mobilitzat els enviats especials i han fet xafarranxos de combat totes les redaccions. I els mitjans catalans no han estat cap excepció. Dol, sobretot, el desplegament de l'Avui, que fins fa ben poc era correcte en les formes, però emotivament distant en aquest punt. Ara, el to és de molta proximitat. Hi influirà el fet que cada vegada hi hagi en les seves pàgines més signatures de plantilla amb el nom en castellà? Hi influeixen els nous amos? Estan lligades totes dues coses? Són preguntes purament retòriques, és clar.

Hi ha hagut dues excepcions en la bavejamenta general, que jo sàpiga: VilaWeb i el Racó Català. Volia deixar-ne constància, perquè passaran els dies i la gent potser no s'ho acabarà de creure. A hores d'ara, mitja tarda del 31 d'octubre del 2005, cap d'aquests dos mitjans no ha parlat a la seva informació de portada d'un fet que, en efecte, és absolutament ordinari, però sembla que ha fet perdre el timó, la xaveta i el control a la resta de mitjans informatius de l'Estat espanyol, incloent-hi la majoria dels catalans -que han reafirmat així la seva condició d'espanyols.

Com que m'ha semblat que l'opció de desmarcar-se de la resta potser podria comportar determinats problemes per a un mitjà generalista com és VilaWeb, els he tramès un missatge de suport, més o menys amb el contingut següent:

«Benvolguts amics,

»Veig que no feu referència, almenys en la vostra portada, a una suposada notícia que avui ofereixen tots els mitjans de comunicació, també els considerats "seriosos", sobre una nena que es veu que ha nascut aquesta nit a Madrid. Suposo que si no en parleu és perquè a Madrid cada dia hi neixen nenes i nens, com també a París, a Nova York, a Yamoussoukro i a Kuala Lumpur, i fins i tot a Igualada, a Elx, a Maó i a Perpinyà, i un mitjà de comunicació seriós no pot anar al darrere d'aquestes històries familiars íntimes que corresponen més aviat a publicacions especialitzades. És clar que VilaWeb també podria fer cada dia una pàgina amb tots els naixements del dia en els Països Catalans, una cosa com la d'aquells supermercats que regalen canastretes, i seria simpàtic i engrescador. Tot i això... una nena nascuda a Madrid, encara que fos filla d'un funcionari privilegiat i d'una periodista del Telediario, continuaria sense tenir res a fer en la primera plana d'un portal català.

»És en detalls com aquests que es posa de manifest de debò que VilaWeb és un mitjà de comunicació realment seriós i independent de modes i de pressions sentimentals. Per a mi, és el mitjà més valuós de tots els que consulto cada dia... tot i que de vegades -i us ho he fet saber- m'hagin decebut determinats silencis seus sobre coses molt negatives que passen de tant en tant al País Valencià i a les Illes.

»Bé, aquesta vegada us felicito per l'opció presa, que suposo que deu haver comportat també algun inconvenient i potser fins i tot alguna ganyota de molt amunt.

»Cordialment,

»(signatura)»



(Per què no hi ha comentaris al bloc?)