Sorprenent

Vaig coincidir l’altre dia a l’hora de dinar, en un bar del carrer Borrell, amb el senyor R., primer executiu dins l’Estat d’una multinacional de les més potents d’Europa. Jo seia en una taula amb un amic-client i el senyor R. era a la barra. Jo dinava més aviat del compte, i gairebé mai no dino allà perquè casa meva és a tocar, però aquell dia tenia un compromís. Ell, en canvi, el senyor R., m’ha semblat que tenia ben apamat el terreny, que el coneixien i que coneixia el personal del bar, i no semblava que tingués pressa. O sigui, pot molt ben ser que això ho faci sovint. Ha pagat pel seu dinar cinc euros i mig (entrepà, truita de patates i vi, per a postres iogurt).

Vaig pensar: potser l’han despatxat? No, ho he comprovat: continua sent el primer executiu d’aquella empresa. No li fa res dinar allà, on pot coincidir amb molts treballadors dels esglaons més baixos de la seva companyia. Penses: podent dinar al Via Veneto o al Mercès, que fan perfectament per a ell fins i tot per anar-hi cada dia, o encara que sigui al Tramonti o al Daps, que són tots prop d’allà, no és significatiu que un senyor com aquest dini, ni que sigui un dia, en aquell bar? (i ja he dit que no semblava cosa d’un dia).

O potser, els dies que pot perquè no té compromisos, ha decidit escapar-se del seu ambient de dinars i sopars elitistes i passar inadvertit en un baretó de cantonada? Tot pot ser.

Sigui com sigui, m’ha semblat exemplar.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’article de Nadal

Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.

Vet ací el que ens diu Reig:

«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.

»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.

»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

»Desitge un molt bon Nadal a tothom.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»

Fins ací l’article de Reig.

Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):

Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]

[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]

I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dinar al Chicho

Mentre duri l’exili meu al barri de la Sagrada Família –les obres a Tarradellas van a bon ritme, ara sí: a veure si a l’estiu…– molts dies no tinc temps, em penso que ja us ho vaig dir, d’anar a dinar a casa. O si tinc temps, no en tinc ganes, perquè em resulta molt estressant agafar quatre metros en un marge tan breu de temps. M’estimo més, doncs, dinar tranquil i després passejar pels voltants o seure una estona a l’aire lliure abans de tornar al despatx. I llavors vaig fer una recerca pel barri, comparant preus i qualitats, i al final em vaig decantar pel Chicho, a l’avinguda de la República Argentina 193. Sóc animal de costums i necessitava un indret més o meny fix per recalar a l’hora de fer la mossada principal del dia.

Us recomano el Chicho vivament. Cuina casolana, dirigida per la Rosa, amb l’ajuda de la Núria. Servint les taules hi ha la mateixa Núria amb el Jordi, el cap del local, un paio divertit, discret i eficaç, just amb el punt de sornegueria que et distreu de cabòries, et fa somriure i no molesta. A la barra del bar, l’Isma, que es cuida de les begudes, dels cafès, de rentar plats i, en general, de la intendència. Quin prodigi d’eficàcia, tots plegats. Tothom va per feina: d’això viuen. La Rosa, com deia, mena una cuina esquifida de grandària –de petitària, hauríem d’especificar aquí, no?–, però grandiosa de qualitat. I de quantitat, per què no dir-ho. Cuina magnànima i alhora detallista. Ara que a tot arreu els restaurants suposadament bons, els de marca, sembla que prenguin el pèl als clients amb plats enormes on la menja juga a fet a amagar, a cal Chicho els plats són normals, com els de casa, però plens fins dalt. I de molt bona qualitat. Les carns, sobretot, i els guisats, i les sopes, són de molta categoria. Et quedes parat veient com amb tan pocs mitjans –el preu és dels més barats del barri, 8 €– pots quedar cada dia ben satisfet.

Sovint s’hi ha de fer cua: són només nou taules que es paren i es desparen tres o quatre o cinc vegades cada migdia, sense descans. I encara una altra tauleta en un racó, al costat de l’entrada. I qui té més pressa del compte pot dinar a la barra. Tot va accelerat i és un ritme perfecte si hi vas amb el temps just de fer quatre queixalades i tornar a la feina, que és el que deu fer la majoria de la clientela, però si et vaga també t’hi pots entretenir. El Jordi i la Núria, que com deia són els qui serveixen les taules, coneixen la parròquia prou bé per saber què agradarà a cadascú del menú de cada dia: quatre possibilitats de cada plat –hi ha dos plats i postres–, pa en abundància, beguda… Tot inclòs. Beguda generosa: si demanes vi amb gasosa, et duen una ampolla de vi i una altra de gasosa. Si demanes aigua, una ampolla de litre i mig (si demanes cervesa, ai, només toca una canya: suposo que ho fan a fi de bé, perquè la gent no faci més panxa del compte).

Si no tens manies, tothom hi dina bé. T’hi trobes com a casa. Hi he portat amics i coneguts, gent de la família, altra gent de confiança i gent que fins aquell moment no coneixia de res: i tothom content. O almenys, ningú no m’ha dit res en contra.

Hi ha molts manobres, paletes, pintors i instal·ladors que tenen obres pels voltants i dinen allà. Després, oficinistes diversos, autònoms i alguna ànima en pena, ludòpata evident, que llença cada dia a l’escurabutxaques gairebé el jornal i potser més i tot. És aquest ambient. La Núria i la Rosa no paren de dir floretes al respectable: «Guapetona!, guapetón!» (Als catalans ens diuen «guapos».)

I encara, la bomba: la tele la tenen apagada. No sé si és que no funciona o què, però per a mi és un bé de Déu dinar tranquil en una casa de menjars d’aquestes, que normalment tenen l’aparell encès i al damunt, sintonitzat amb la cadena més castissa i més barroera de les Espanyes. Al Chicho se sent una mica la ràdio si ets a prop de la barra, però és una emissora no gaire destralera, no molesta.

Què més voleu que us digui? És a l’avinguda de la República Argentina, entre el pont de Vallcarca i Craywinkel. Proveu-ho.

(Afegitó del setembre del 2008. He anat al Chicho un parell de vegades i han retirat les màquines escurabutxaques. No n'hi ha! Poder del crítics!! ;-))


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)