Què pensa, diu i fa «la gent»

Hi ha una cosa que em fa posar de punta. (Una? Bé, una altra.) Són aquests estudis que es presenten com a globals i que es fan a partir de la gent que va a determinat lloc i tria o deixa de triar tal cosa, o contesta o no contesta determinada pregunta. Per exemple, un estudi sobre «com són els homes» a partir de l’observació d’allò que fan els quatre que sovintegen les botigues de sexe, o a partir dels altres quatre –encara que siguin vuit, no ve d’aquí– que han maltractat la seva parella. Un estudi sobre «els interessos de les dones» a partir del que han dit les quatre que han trucat a un programa de xafarderies de la televisió. Un estudi sobre «el comportament sexual de la gent» fet a partir d’una enquesta, promocionada per una empresa de preservatius, als quatre que s’han mostrat disposats a contestar un qüestionari amb preguntes molt íntimes i sense cap control sobre la versemblança de les respostes –no parlo del control, aquest sí, per tal que les respostes s’adeqüin a allò que se cercava. Un estudi sobre «despeses a les llars» fet a partir d’una base de dades que s’ha confegit en una botiga o una empresa molt concreta de joguines, d’aliments, de cotxes o de turisme. Un estudi sobre «les preferències de la joventut» fet a partir de les peticions arribades a un local comercial dedicat al lleure. Un estudi concloent sobre la fi de tal cosa o de tal altra a partir de la no-resposta de la gent a un anunci o a una crida fets pels mateixos que han preparat l’estudi. Hi ha polítics i analistes socials que són capaços de dir: «A la gent no li interessa tal cosa, ahir vam organitzar tal acte en defensa de no-sé-què i no va venir ningú. Per tant, deixarem de prestar aquest servei.» Cap ni un dels exemples esmentats en aquest paràgraf és inventat.

El problema no és que les botigues i promotors del porno, els responsables de programes de safareig, els empresaris que fan estudis de mercat, els polítics o els diversos profetes de desgràcies o de benaurances facin aquests estudis i mirin d’escampar-los. El problema és que trobes molt sovint aquests estudis i aquestes declaracions publicats als diaris i en els altres mitjans de comunicació amb grans titulars, i sense cap mena de precisió ni de contrast –potser al tercer paràgraf, potser!, es diu de passada com i a on i amb qui s’ha fet l’estudi. No crec en contubernis, ni en coses mafioses, almenys en aquest aspecte, però sí en interessos capitalistes i partidistes. I crec també que hi ha periodistes, companys meus, una mica dropos, que s’estimen més esperar asseguts la notícia que els arribarà per agència o bé directament de l’oficina de premsa d’una gran empresa que no pas eixir al carrer i parlar amb la gent d’ací i d’allà, a veure què. Encara sort que hi ha excepcions.

Em nego a creure que la gent és tal com ens diu que són l’opinió publicada. La gent és tal com te la trobes a l’escala, al carrer, a la feina: hi ha desgraciats i malalts i fillsdeputa i molta història trista, però jo diria que no són majoria. Diuen que en cada comunitat de veïns n’hi ha un que fa la punyeta als altres, i és veritat, però normalment és només un. La majoria de la gent són simplement normals i corrents, i no es dediquen –els catalans menys– a escampar la seva intimitat a tot vent per respondre «sincerament» una enquesta que li fa per telèfon una persona anònima, i encara menys a desplaçar-se o a trucar ells mateixos a un número de pagament perquè necessiten «sincerar-se». Hi ha enquestes polítiques i sobre altres temàtiques que estan fetes més o menys professionalment per empreses solvents, i aquestes s’equivoquen només en un 10-15 per cent. I doncs, les preguntes més personals de moltes enquestes casolanes es fan amb mostres gens representatives i amb gens de fiabilitat. I fa ràbia que les publiquin els diaris com si fossin l’oracle de Delfos o la veu del papa de Roma... Ah, no, aquest exemple no serveix, perquè el que diu el papa de Roma sí que ho discutim. Volia dir la veu del dalai lama del Tibet, que és infal·lible.

La gent –ara sí– no és com els interessos econòmics d’alguns i la mandra d’uns altres ens volen fer creure. Creieu-me: hem de mirar més la gent de carn i ossos que tenim al voltant i no deixar-nos entabanar tant per la gent virtual al darrera de la qual, si grates, gairebé sempre hi ha negoci. I benvinguts els negocis de tota mena, eh?, que som en un país... Anava a dir «que som en un país lliure». No és així, no som un país lliure, però ja m’enteneu. O sigui, benvinguts els negocis, sempre que quedi clar que són negocis i no «la veritat», ni «la ciència», i ni tan sols «la majoria».


(Afegitó del 19 d’abril del 2008. Ferran Sàez rebla el clau: «Si ara mateix els dic que hi ha pocs catalans que hagin tingut problemes a la feina degut al seu aspecte físic, és probable que pensin que m’ho estic inventant. En canvi, si afirmo que “segons alguns estudis, un 10% de catalans han tingut conflictes laborals degut al seu aspecte físic” potser em creuran. En aquesta segona afirmació –que és inventada, com l’anterior– hi apareix un percentatge, i els percentatges imposen. Actualment, l’expressió numèrica 10% significa poc; 30% vol dir bastant; 90% és un sinònim de molt. De manera inexplicable, el personal s’empassa aquestes xifres sospitosament rodones i estandarditzades, sobretot quan s’afegeix allò de “segons alguns estudis” (per descomptat, no se citen mai). Molta gent creu al peu de la lletra collonades del tipus “només utilitzem un 10% del nostre cervell”, i n’infereix conseqüències imprevisibles. Al gènere incipient de l’estadística-ficció s’hi sol afegir el de la sociologia by the face. Hi ha pocs programes televisius o radiofònics que no disposin d’un telèfon-ratera per afaitar un parell d’euros als espectadors. D’aquestes cerimònies de la confusió n’acostumen a sortir percentatges incerts, però són utilitzats com si tinguessin la mateixa fiabilitat que un estudi acadèmic que ha costat cinc anys de feina. L’important és participar. Però pagant, és clar.» (Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2008)

(Afegitó del 28 d’abril del 2008. Un altre exemple. Aquests dies tots els diaris han publicat una notícia segons la qual un restaurant català molt famós –no penso fer-li més propaganda– ha estat considerat «el millor restaurant del món». La informació destacava que era «el quart any consecutiu» que aquell restaurant aconseguia el nomenament. També s’informava que l’enquesta l’havia publicada «la prestigiosa revista Tal». Doncs bé, segons que ha investigat l’escriptora Empar Moliner, «la prestigiosa revista Tal», si és prestigiosa, ho deu ser per això mateix que fa de premiar un restaurant que tothom coneix. I Moliner ha esbrinat també que en l’elecció dels «millors restaurants del món» participen alguns dels mateixos premiats. Per exemple, en la llista de «millors restaurants del món 2008» els números 4, 10, 11 i 27, i també uns clients molt relacionats amb el número 1, són membres del jurat. Casualitat? No: senzillament, barra, cara dura, presa de número. Quina és la tàctica? La mateixa de molts concursos: el qui organitza el guardó reserva el primer premi per a algú consagrat, posa els seus amics en els llocs següents, encarrega la festa de lliurament i les notes de premsa a una empresa de relacions públiques i tira al dret. El consagrat s’infla encara una mica més, els altres apareixen en segon lloc però amb el prestigi clarament acrescut perquè són «dels millors del món», i els organitzadors aconsegueixen sortir als diaris com a entitats «prestigioses». Només falta saber quin premi s’enduen els periodistes que escriuen i titulen de manera tan acrítica. Potser dinaran de franc? (L’article de Moliner, a El País, 28 abril 2008.)

Són catalans

Si dels de l’altre dia, dels assassins de Castelldefels, vam dir que “eren espanyols”, dels tres nois assassins –d’acord, presumptes– d’una dona en un caixer de Sant Gervasi hem de dir que són catalans. Catalans de cap a peus. Es diuen Oriol, Ricard i Juanjo, segons els diaris, i tenen entre 17 i 18 anys. Van calar foc a una dona indefensa que s’havia refugiat en un caixer i van deixar que es cremés de viu en viu.

Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).

Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Tsunami wojtylià

(Demanant disculpes prèvies a tots els afectats i familiars d’afectats del terratrèmol submarí de l’Àsia, si cap d’ells llegeix això...)

Algú va dir que la millor manera de conèixer el fons del fons de la gent era veure com es captenien en els moments transcendentals, les vegades –poques, al llarg de la vida, o potser cap– que el destí o la història produeix una ventada d'aquelles que fa trontollar tothom. És clar que seria pretensiós que jo digués ara que el papa Wojtyla i el seu traspàs és un d’aquests moments històrics. Però és que jo no recordo res de semblant. Si em permeteu l'al·legoria, aquest terratrèmol sense precedents ha afectat no sols les costes, sinó les muntanyes més elevades de tot el món mundial, ha arrossegat tot el que se li posava al davant, incloent-hi governs progressistes i fins i tot socialistes, i diaris laics que en alguns casos s'han sentit impel·lits a treure quatre, cinc, sis portades consecutives senceres dedicades a l’assumpte... mentre en les pàgines interiors potser la majoria dels articulistes clamaven contra el “fenomen mediàtic” i deien que se n’estava fent un gra massa.

Què he vist al meu voltant? D’una banda, he vist aquesta reacció de “l'interior” dels diaris, prou sòlida i cridanera al nostre país. Són gent que escriu i que pensa, són intel·lectuals, alguns polítics, alguna gent de bona capa i una mica setciències, que s’ho mira sardònicament, que fa balanços objectius de pros i contres sobre tot plegat, que adopta posats condescendents, que formula teories sociològiques sobre les reaccions de les masses, que diu que ja n’hi ha prou d’aquest terratrèmol i pontifica –mai més ben dit– sobre com ha de ser el pròxim. Al costat d’opinions crítiques molt respectables, aquest és l'efecte que m'han fet la majoria. M’han sonat algunes reaccions d’aquestes com si davant un fenomen com aquell tsunami del Pacífic algú digués –hi va haver gent que ho va dir!– que no n’hi ha per a tant i que ja n’estem al capdamunt que ens en parlin, que al món es mor molta gent cada dia... Els trastorns mundials provoquen reaccions de tota mena i no es poden fer blocs ni caselles, però entre els crítics hi ha actituds que semblen un pèl migrades, petites, pobletanes... disfressades de saviesa i de seny.

He vist, en canvi –per la tele–, una gernació de dirigents mundials que no sé si hi han anat sincerament o per a fer-s'hi la foto, però que hi han anat, i alguns, com els ex, sense cap “necessitat” de fer-ho... i he vist sobretot una immensa majoria de gent senzilla, del carrer, gent d’entrepà, espardenya i motxilla, força jovent però no sols jovent, que han passat fred i gana sense que hi hagués al final cap seguretat ni tan sols d’acostar-se a l’escenari, sense compensacions lúdiques ni musicals ni consumístiques per al seu sacrifici, gent que ha sentit l’assumpte com un esdeveniment molt pròxim i que no els ha fet res passar penalitats i son i pols i quilòmetres de carretera i rails.

I d’on han sorgit les portades dels diaris? I les hores d’emissió de televisió i de ràdio arreu del món... i també a casa nostra, justament ara, que a Catalunya i a l’Estat hi ha governs suposadament progressistes i, per descomptat, superlaics? Tot aquest desplegament ha estat fruit de resolucions preses en els despatxos? Qui ha pres aquestes decisions unànimes arreu del món? I la gent que ha sortit al carrer i ha omplert esglésies? Són preguntes, per mi, sense respostes clares.

Sabeu prou bé, els que em coneixeu, que no sóc gens amic de manifestacions ni multituds –tot i que no he faltat a les mobilitzacions ciutadanes que he cregut que eren imprescindibles, per exemple les que es van fer contra la invasió de l’Irac–, i que no em refio gaire del bon criteri de la gent quan van tots a l’una, però tota aquesta marea em fa un gran respecte. Sobretot perquè, justament, no segueix el fil políticament correcte dels cappares de l’opinió pública, és una marea en contra. És el començament de la fi dels murs d’Occident? Serà finalment aquest mateix papa qui, post mortem, enderrocarà el sistema capitalista tal com està muntat ara, tan insolidari i despreocupat del proïsme? Són els primers senyals d’alguna cosa nova?

Els motius d’aquesta commoció multitudinària no me’ls sé, ja ho deia, cadascú se sap els seus i n’hi ha que han intentat explicar-los públicament. Jo no sóc capaç de fer-ho, ni d’intentar-ho. Jo, ho repeteixo, no havia vist mai una cosa com aquesta. Acoto el cap, doncs, i reconec que per mi tot plegat és un misteri. Ara, no puc evitar, de primer impuls, sentir-me més proper de l’ingenu “primitiu” i “irracional” que plora i aplaudeix el papa i fa milers de quilòmetres “per no res” que no per l’analista fred del fenomen... que se’l mira de lluny estant i en critica els excessos.

Això que segueix ha estat escrit en el diari laic per excel·lència de l’Estat espanyol, en un editorial d’avui mateix: “El desbordament planetari produït per la mort de Joan Pau II suscita més interrogants que no respostes proporciona, i en qualsevol cas, els primers van més enllà del fenomen religiós entès com a expressió d’una creença. A Roma s’han aplegat físicament Orient i Occident, Nord i Sud, representants polítics i religiosos de les més diverses confessions i cultures. Sense cap necessitat de enfasitzar, la capital del cristianisme fou ahir escenari de l’utòpic diàleg de civilitzacions. El catolicisme romà mai no ha mostrat una faç tan universal –el seu significat original– com ahir a la plaça de Sant Pere davant el fèretre del papa Wojtyla, mentre el vent feia voleiar les tiares entre el llatí litúrgic i els cants gregorians.” I afegeix: Joan Pau II “ha posat els fonaments d’una nova geografia espiritual.” (El País, editorial, 9 abril 2005)

I un altre diari laic, el més crític amb Wojtyla dels que es publiquen a casa nostra, escriu també avui a l'editorial: “El fervor d'aquests dies no indica necessàriament que al Vell Continent s'hagi de viure un renaixement religiós semblant al que està imposant els valors conservadors als EUA. Però obliga a reflexionar els sectors convençuts que la secularització és un fenomen unànime a Europa.” (El Periódico de Catalunya, 9 abril 2005)

Senyores i senyors, la foto del tsunami Wojtyla ja ha estat feta. La gent ha quedat retratada, com passa en els grans moments de la història. Qui sortirà bé a la foto? Qui, en canvi, passarà a formar part del museu històric del patetisme? El futur ens ho dirà. (I potser, no es pot descartar, sigui aquest mateix article el que esdevingui patètic, i no en un futur llunyà, sinó d'aquí a quinze dies, si el tsunami resulta que era en realitat una flor que no feia estiu. Ho assumeixo. De tant en tant, m'agrada córrer el risc d'endinsar-me en la incorrecció política.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A la contra

Ja sabeu que tinc una certa flaca políticament incorrecta pel papa Wojtyla. Suposo que és sobretot per anar a la contra d’un ambient majoritari... majoritari en la majoria de cenacles culturals, intel·lectuals, acadèmics, mediàtics, però això no vol dir pas necessàriament al carrer, tot i que a tothom se li enganxa sempre alguna cosa. Avui mateix ho diu un periodista en un diari espanyol: “Algún día debería hablarse de la distancia abismal entre los ciudadanos y cierta casta intelectual pretendidamente progresista y supuestamente poseedora de la razón.” (Francesc-Marc Álvaro dixit, La Vanguardia, 9 març 2005)

Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.

Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”

No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...

Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.

No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.

“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)

“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)

“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)

I doncs, ja està tot dit.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Vosaltres penseu gaire en el papa quan cardeu?

La idea no és meva, l’he manllevada de Jordi Graupera, un col·lega periodista que escriu a l’Avui. Ara és moda dir fàstics dels capellans també perquè s’oposen als preservatius, perquè amb aquest rebuig seu esdevenen còmplices, segons se’ns diu, de la imparable extensió de la sida. Culpables de genocidi i de delictes contra la humanitat, s’ha arribat a dir.

Escriu Graupera:

“S'ha de ser curt per dir que el Vaticà té la culpa de l'extensió de la sida perquè els negrets viuen segrestats per la moral romana. Els homes africans troben humiliant posar-se el profilàctic perquè la potència sexual la mesuren també per la capacitat de deixar prenyada una dona, i és en el vessament del semen dins la dona (terra fèrtil per ells) que hom troba el veritable plaer i sentit del sexe. O no hem inventat nosaltres la píndola? Els africans ignoren el Papa pel que fa al sexe, en tots els sentits. Igual que els europeus: ningú no pensa en el Papa al llit. Ells ja saben què és la sida, i com es contagia. I seran conscients de la necessitat del condó, igual que vostè i que jo, per por a la malaltia i a la mort.” (Jordi Graupera, Avui 31 gener 2005).

Jo afegeixo: dir que “els pobres negrets” depenen del que digui el papa per cardar amb goma o sense és clarament ofensiu, és racisme.

O sigui, la gent que es dedica a cardar no pensa en el papa quan ho fa, ni la seva actuació depèn del que digui o deixi de dir el papa. Els capellans parlen a convençuts i els diuen “abstingueu-vos” i també “sigueu fidels a la vostra parella”, que són consells, diguem-ho tot, que també dóna l’OMS juntament amb el dels condoms; i són consells que només de vegades poden convèncer gent poruga que dirà “saps què?, jo, per si de cas, avui no en tinc ganes”.

No veig que el papa faci un grandíssim greuge a la humanitat, en tot aquest assumpte. No cardar no és pecat, suposo...

És clar que dir això és molt políticament incorrecte, i per tant tabú, perquè l’any 2005 no cardar sí que deu ser pecat. I suposo que és per això mateix, perquè és políticament incorrecte, que m’agrada posar-ho en qüestió. O, en aquest cas, repetir-ho, perquè qui ho ha dit ha estat en Graupera. Eh, eh!, a mi no em digueu res, la culpa és seva.

* * *

I ja que parlem del políticament correcte, copio dos altres extractes de premsa de fa uns dies:

“[…] Mai, en la meva memòria, hi havia hagut tanta por de manifestar-se en termes que no coincideixin amb el políticament correcte. Molta gent diu en privat el que no gosa dir en públic. Encara més, molta gent diu en públic el contrari del que diu en privat. […] Pot ser que […] el progrés marqui línies semblants a les que es defensen. Però no seria bo que el políticament correcte substituís el debat ni que es definís per por. La democràcia té debilitats, però cap de les limitacions seria prou bona per justificar la por d’opinar. La llibertat d’expressió no és només per a uns quants, a tothom arriba el seu emparament. Només la majoria podria –i no ho hauria de fer– definir el políticament correcte. El millor seria no definir-lo mai.” (Miquel Roca i Junyent, La Vanguardia 18 gener 2005)

“Afirmava recentment Miquel Roca en aquestes pàgines que mai, fins on arribava a recordar, el políticament correcte havia estat tan precisament definit com ara. […] He recordat el crimental del qual parla Orwell a la novel·la 1984. En la totalitària Oceania inventada per Orwell, el crimental o crim mental és considerat […] com el pitjor dels crims. Per a les autoritats d’Oceania, el crimental és un delicte que atempta contra el blanc-i-negre i contra el doblepensar. El blanc-i-negre no sols consisteix en la bona voluntat de dir que el blanc és negre quan ho requereix la disciplina de partit, sinó també en la facultat de creure’s que el blanc és efectivament negre i fins i tot d’arribar a saber-ho de tal manera que s’arribi a oblidar que abans s’havia cregut el contrari. Aquesta facultat és inseparable d’una peculiar habilitat mental, el doblepensar, que permet una contínua alteració del passat. […] En el terrible escenari que pinta Miquel Roca, el crimental tal vegada apunta, com una amenaça, en l’horitzó, però el que impera és allò que podríem anomenar el crimverbal, i el blanc-i-negre es presenta sota una versió edulcorada, com a mera bona voluntat de dir que el blanc és negre o d’estalviar-se qualsevol judici públic sobre la matèria. […] Resulta preocupant que, en determinats cercles, la llibertat d’expressió d’uns sigui presentada com una amenaça per a la lliure expressió d’uns altres, com si la democràcia estigués en perill davant una presumpta dictadura de certa opinió publicada, precisament la dels qui no tenen cap més poder que el de la paraula. És un tema sobre el qual caldria pensar amb calma.” (Josep Maria Ruiz Simon, La Vanguardia 20 gener 2005)

Bé, perdoneu les llargues parrafades. Us deixo que mediteu, com demana Ruiz Simon.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Políticament incorrecte

Ara quedaré malament, perquè el que diré és molt políticament incorrecte, però ho haig de dir. Em cau força bé Karol Wojtyla, altrament conegut com a papa Joan Pau II. Força bé. Admiro la seva capacitat de resistència. Admiro la seva coherència. Admiro la seva força de voluntat i els seus objectius de pau i de concòrdia entre els homes i les nacions. No em vingueu amb històries: aquest home no busca ser políticament correcte, i això ja és un gran què. I no em digueu que la seva coherència té alguna cosa a veure amb la conservació del poder, perquè no m'hi encaixa. Si volgués poder, en tindria prou a cedir tantes coses políticament correctes que no deixem de demanar-li des del món opulent occidental.

Si em dieu que aquesta defensa meva es basa en una hipòtesi ingènua, us diré que al cap i a la fi les acusacions i els judicis d'intencions d'altres són tan poc consistents com la meva hipòtesi ingènua, i tan indemostrable és una cosa com l'altra, si anem per la via del positivisme.

Si escric això avui, és perquè ahir vaig llegir a El Periódico de Catalunya una informació titulada "Joan Pau II, presentat com el gran valedor del diàleg en el Parlament de les Religions", i amb el subtítol "Jueus i musulmans elogien els gestos d'aproximació del Papa". I això passava a Barcelona, el 10 de juliol del 2004 (la notícia d'El Periódico és de l'11). I El Periódico no és que sigui gaire procliu a les tesis catòliques. Llavors, potser és que en aquest país, i potser en general a Europa, vivim tancats en una mena de gueto ideològic que no ens permet veure que el paper d'aquest papa al món pot haver estat transcendental en els darrers 25 anys.

Pel que fa al país, cal mirar sobretot, més que determinats gestos anecdòtics que potser no són del tot responsabilitat d'ell sinó d'alguns dels seus col·laboradors, de vegades més papistes que el mateix papa -mai més ben dit-, la sòlida doctrina sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, sobre les identitats nacionals i les cultures autòctones, tal com es posava de manifest en l'estudi del teòleg Joan Costa Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani (M&M Euroeditors), publicat ara fa uns anys gràcies en bona part a l'empenta de Ramon Juncosa. Hi ha un fonament doctrinal, doncs, com una constitució bàsica, que va a favor nostre. Per al Vaticà, ja se sap que el temps no compta gaire, el que compta són els corrents de fons. Ja ens arribaran.

Abans que ningú se'm tiri al damunt, doncs, demano una mica de prudència. Podria ser que el judici de la història sigui diferent del judici mediàtic més pròxim al qual estem ara subjugats. La meva tesi és que Karol Wojtyla començarà a ser realment valorat també entre nosaltres, i de manera com més vagi creixent, des del dia mateix que es mori. Mentrestant, molts senten -sentim- pànic de fer un pas endavant en aquest cor de cantaires escèptics, descreguts i autosuficients que som els europeus. Però ja està fet.

[Afegitó del 22 de juliol del 2004: Ja he begut oli. Acabo de trobar això: “Cada vegada que sento algú que m’anuncia que es disposa a ser políticament incorrecte, ja em preparo: no escoltaré cap declaració poc convencional o cap novetat avantguardista, sinó tot el contrari; em preparo per escoltar un fatxa.” (Isabel-Clara Simó dixit, Avui 21 juliol 2004). La Isabel-Clara, que tant m’estimo, sembla que no obre la porta a cap mena d’excepció. Dec ser fatxa, doncs. Esteu avisats. Qui m’ho havia de dir...]