El crit Wilhelm

Durant més de cinquanta anys un mateix actor ha intervingut a les pel·lícules més taquilleres i ni els aficionats més erudits no se n’han adonat. Per dir títols que sonaran fins al més profà, el seu currículum inclou Grup salvatge, les sis parts de La guerra de les galàxies, la sèrie d’Indiana Jones, Poltergeist, La Bella i la Bèstia, Toy story, Titanic, There’s something about Mary, Ocean’s eleven, Spiderman, Pirates del Carib, Kill Bill, El senyor dels anells, Madagascar, Juno, Kingdom of Heaven, Sin City... Si comptem només el 2009, ha estat present almenys a Up, a Monstres contra alienígenes, a 2012 i a Inglourious basterds.

I malgrat aquesta presència constant sol passar desapercebut. En paraules de Joe Dante, director de Gremlins (1984), on també actuava l’artista esmentat, la seva inclusió a les pel·lícules “s’ha fet sempre de sotamà i la gent no se n’adona, tret dels que ja n’estan al cas.”

Parlem del crit més famós de la història del cinema, que dura un segon i mig en la versió íntegra i combina dramatisme, volum i intensitat. És un udol que comença en do i s’acaba després de quatre mitjos tons en un sol agut. Es deu a un actor del qual curiosament fins fa ben poc ningú no sabia el nom. Es va gravar per a Tambors llunyans (1951): en el minut 45, un vaquer és atrapat per un cocodril i arrossegat al fons del riu. Aquest es considera el debut del crit a la pantalla. Però ja en la mateixa pel·lícula se sent un altre cop, quan els vaquers maten tres indis.

Ara bé, deu el nom de Wilhelm a una pel·lícula que es va rodar dos anys després de Tambors llunyans i que es deia La càrrega dels genets indis (1953). Allà se sent el crit quan un secundari anomenat Wilhelm rep un impacte de fletxa a la cama. En fer el muntatge d’àudio, el crit pregravat es va incorporar en aquesta escena.

A finals dels 70, un editor de so anomenat Ben Burtt, que de nen havia vist el film i havia quedat impressionat per aquell crit esgarrifós, va buscar-lo als arxius i el va catalogar en el seu arsenal sonor com a “crit Wilhelm”. Poc després el va fer servir en la primera entrega de La guerra de les galàxies (1977). A partir d’aquell dia, Burtt, de l’estudi de so Skywalker Sound, i un petit grup de companys de professió, van convertir aquell instant en una mena de signatura personal: miraven d’esmunyir el crit gairebé en totes les pel·lícules en què col·laboraven. Segurament per això el crit se sent unes quantes vegades a Space balls, paròdia de La guerra de les galàxies.

De seguida, altres editors i muntadors van agafar-s’ho com un repte i van repetir el gest, de manera que amb els anys incloure el crit Wilhelm es va convertir en una tradició entre els enginyers de so de Hollywood. Fins i tot va derivar en una competició per l’ús més creatiu... que ja venia de lluny. L’editor Stephen Altobello, per exemple, confessa la seva admiració per “qui fos que va colar el crit en una cançó de Judy Garland a Ha nascut una estrella (1954). Va ser definitiu”. I només havien passat tres anys des de la gravació.

El crit Wilhelm ha estat utilitzat de totes les formes possibles: accelerat, distorsionat i fins i tot reproduït cap enrere. Directors com Peter Jackson i Quentin Tarantino s’han confessat fans del Wilhelm i l’inclouen sovint en les seves obres. Havia passat de ser un recurs a convertir-se en un clixé, i ja era un element de culte. A les sales de cinema, els entesos es donen un cop de colze o somriuen en reconèixer-lo.

La Viquipèdia recull l’aparició del crit en 216 pel·lícules fins al 2008. Altres fonts han recopilat a més a més 23 sèries de televisió i 29 videojocs on també se sent. Ha esdevingut, doncs, un recurs cinematogràfic a l’alçada del tro, del grinyol de cotxe, del tret de pistola o del timbre clàssic de telèfon.

Ben Burtt, el principal promotor del mite a partir dels anys setanta, investigà durant un temps qui era l’autor d’aquell crit. Va aconseguir la gravació original, en què se senten fins i tot les instruccions que l’actor va rebre durant les preses (li deien: “No un ai!, un crit de veritat!”), i va aconseguir la llista d’actors presents en aquella sessió. La seva hipòtesi era que el crit Wilhelm va sortir de la gola de Sheb Wooley, un actor de segona que tanmateix, com a cantant, va arribar a ser número 1 als Estats Units l’any 1958, amb el tema Purple people eater. Com a actor, va fer de dolent (breument) a Al punt del migdia (1952), i altres papers similars, però també va sortir en més de 100 episodis de la sèrie de TV Rawhide (1959-1966), protagonitzada per un llavors poc conegut Clint Eastwood.

El diari londinenc The Times, el 2005, va trobar finalment Linda Dotson, la vídua de Wooley, el qual havia mort dos anys abans de leucèmia. Ella va confirmar que l’any 1951, en efecte, Sheb havia gravat una sèrie de crits de dolor per a Tambors llunyans, que després van ser arxivats a la biblioteca de sons i efectes especials de la Warner Bros, la qual els havia tornat a usar, segons la vídua, en una quinzena de pel·lícules més fins a mitjan anys 70. Dotson ja no en sabia res més. Llavors li van fer sentir el crit Wilhelm i va reconèixer de seguida la veu de Sheb. “Ell solia fer broma dient que era bo cridant i morint-se a les pel·lícules –deia–, i jo sabia que el seu crit havia aparegut en westerns de fa anys, però no sabia res sobre La guerra de les galàxies i tot això. Si ell ho hagués sabut abans de morir-se li hauria encantat, hauria dit: ‘Potser sóc vell, però continuo fent cine’.”

Els comentaristes de pel·lícules de terror van encunyar el terme scream queens (reines del crit) per a les senyores en dificultats: actrius que en els seus papers cinematogràfics destaquen més pels crits que pels diàlegs. El tron femení està molt disputat, però és ben clar que Wilhelm és l’scream king.

(Reelaboració de les informacions de Raúl Minchinela, Cultura/s 21 juliol 2010, i d’Edwin Winkels, El Periódico 24 maig 2005. Més informació: YouTube; o també podeu escriure a la finestra de cerca del navegador les paraules Wilhelm scream)

Èxits i fracassos

Dels 11 als 13 anys –o sigui, del 1969 al 1971– vaig fer judo un cop cada vuit dies. Feia les classes en un esplai que hi havia al carrer d’Anglí, a Barcelona. Hi anava sol en tornar de l’escola, no recordo quin dia de la setmana, i en acabat el judo, que devia ser una hora si fa no fa, tornava cap a casa també sol. Crec que llavors era més normal que ara anar sol per la vida a partir dels set o vuit anys. Després em vaig cansar del judo o em va atraure una altra activitat que feien al mateix esplai, avions d’aeromodelisme, tirada que em va durar un any més. I llavors, l’any 72, em vaig aficionar a l’atletisme, potser emmirallant-me en una persona que jo admirava molt llavors –i encara ara– que s’hi dedicava. I com que en aquell esplai només feien activitats d’interior (vull dir indoor), vaig anar a una escola esportiva que hi havia a la Guineueta –per descomptat, també sol– un parell de dies per setmana, orientat per aquella persona que he dit que admirava i continuo admirant. Allò va durar quatre anys més.

Tot això era per emmarcar l’anècdota. Quan feia judo, recordo com si fos avui un dia que va aparèixer el meu pare a la classe. Mon pare en aquell temps viatjava molt sovint, gairebé cada setmana, i no era fàcil poder compartir amb ell estones tots dos sols. Com que també l’admirava molt en aquella època, una cosa que feia era aprofitar per estar amb ell soletes algun dissabte a la tarda –al matí encara anàvem llavors a l’escola– quan ell no era de viatge: l’acompanyava al despatx, a la Via Laietana –el dissabte a la tarda no hi havia ningú més–, ell treballava i jo escrivia no sé quines bestieses a màquina, que m’agradava molt també, i ens hi estàvem fins a mitja vesprada, que plegava. Llavors em convidava a berenar una coca d’arengada –ell en deia «una arengada»– que venien a la Baixada de la Llibreteria, cantonada amb Trompetes de Jaume I (aquests noms són encisadors, però ben reals). Recordo com si fos ara l’olor que feia el despatx, tan característic, i la flairança de l’arengada.

Mon pare aquell dia del judo em va veure actuar en un combat, no sé si era per canviar d’obi (cinturó). Tot i que em sembla que vaig perdre, suposo que no ho devia fer malament del tot i que vaig tirar almenys una vegada el contrincant a terra, potser de manera no del tot ortodoxa. Quan vaig tornar de la dutxa, el pare m’esperava somrient. Em va acompanyar amb cotxe –anava amb un 600 blanc– cap a casa. Pel camí em va dir que havia parlat amb el professor de judo, un home gros, fort, que es deia Ramon, i que en Ramon li havia dit que a mi em caracteritzava sobretot la «acometivitat» (empenta).

Aquell dia vaig ser feliç i el goig em va durar molts dies, setmanes, mesos. Jo no hauria suportat que el pare o la mare vinguessin cada setmana a veure’m al judo –i hauria estat impossible, tanta colla com érem–, però el fet que vingués ell un dia, que em veiés, que enraonés amb el professor interessant-se pels meus progressos i que em portés a casa amb cotxe va ser molt important per a mi durant un quant temps.

Per sort, anècdotes com aquesta, quan passen els anys, es fan més grosses i dominen i apaguen altres records –inevitables en una relació llarga– potser no tan plaents, i potser no d’aquell mateix temps.

* * *

Un dia d’aquests, fa quatre anys –l’últim de la seva vida–, la mare em va demanar que l’acompanyés a veure la M., una amiga comuna a la qual jo anava a visitar tot sovint. La mare, per diverses circumstàncies, feia anys que no li havia anat a fer visita, segons em va explicar. Hi vam anar amb el cotxe d’ella –jo ja no en tenia–, un Twingo. Era un dissabte al matí, cap a les deu. La casa de la M. era a tocar del port, a Ciutat Vella. Vam arribar al barri i, en una primera volta, no hi havia lloc per aparcar. Havíem de trobar-lo relativament a prop de la casa de la M., perquè la mare caminava ja força malament. Una segona volta i tampoc. Una tercera volta i re. No em demaneu per què no vam tenir més paciència o per què no... Va anar així. Vam tornar cap a casa que a tots dos se’ns escapava la llagrimeta al cotxe.

Tot i que dinàvem junts molts caps de setmana, era la primera vegada que fèiem una eixida els dos plegats fora de casa des de feia mesos, potser anys. I ja no en vam fer cap més.

* * *

Avui fa anys que es van casar els pares i suposo que estic tou.






(Aquesta fotografia no és dels meus pares, ni cap dels dos nens de dalt de tot sóc jo quan feia judo, ni l’avís de no aparcar [«ni 5 minuts, ni 2 minuts, ni un moment»] és de Ciutat Vella [gràcies per la foto, A.]. Són recursos gràfics que faig servir per il·lustrar el text i prou. Ja sé que no calia que ho avisés, però ho faig perquè se m’ha acudit que era un bon exemple sobre el que us vaig dir l’altre dia de les imatges publicitàries. El mateix que deia llavors cal aplicar-ho a les il·lustracions dels articles d’opinió, ja siguin de ficció o, com en aquest cas, de no-ficció.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sorprenent

Vaig coincidir l’altre dia a l’hora de dinar, en un bar del carrer Borrell, amb el senyor R., primer executiu dins l’Estat d’una multinacional de les més potents d’Europa. Jo seia en una taula amb un amic-client i el senyor R. era a la barra. Jo dinava més aviat del compte, i gairebé mai no dino allà perquè casa meva és a tocar, però aquell dia tenia un compromís. Ell, en canvi, el senyor R., m’ha semblat que tenia ben apamat el terreny, que el coneixien i que coneixia el personal del bar, i no semblava que tingués pressa. O sigui, pot molt ben ser que això ho faci sovint. Ha pagat pel seu dinar cinc euros i mig (entrepà, truita de patates i vi, per a postres iogurt).

Vaig pensar: potser l’han despatxat? No, ho he comprovat: continua sent el primer executiu d’aquella empresa. No li fa res dinar allà, on pot coincidir amb molts treballadors dels esglaons més baixos de la seva companyia. Penses: podent dinar al Via Veneto o al Mercès, que fan perfectament per a ell fins i tot per anar-hi cada dia, o encara que sigui al Tramonti o al Daps, que són tots prop d’allà, no és significatiu que un senyor com aquest dini, ni que sigui un dia, en aquell bar? (i ja he dit que no semblava cosa d’un dia).

O potser, els dies que pot perquè no té compromisos, ha decidit escapar-se del seu ambient de dinars i sopars elitistes i passar inadvertit en un baretó de cantonada? Tot pot ser.

Sigui com sigui, m’ha semblat exemplar.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (11): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

Resoldre els problemes del món

Fa un parell de dies un amic –un periodista d’aquells que per pruïja professional pròpia o per encàrrec del seu cap es miren amb lupa tot el que publiquen els altres mitjans, per assegurar que no s’han deixat res d’important, i sé que no s’enfadarà quan llegeixi això– em va enviar un anunci que havia aparegut en un diari espanyol. Us el tradueixo tot seguit, tal com raja: «Faustino León García, 76 anys. Separat i jubilat. Visc sol i estic sol. Sé de tot i entenc de tot. Em considero únic, capaç de donar solució perfecta a tots els problemes del món de la manera més fàcil i natural en el temps més curt possible. Que en prenguin nota els presidents i polítics, ja que ells tenen poder i diners i Faustino León té la solució. El que cal és una reunió al més alt nivell mundial, i comptant amb Faustino León tots els problemes resolts per sempre. Tel. xxx.» (ABC, 17 febrer 2009)

El meu amic li havia trucat. Estava una mica sonat, pobre home. Només feia que repetir les mateixes paraules de l’anunci. Però li va dir, trist, que només li havien trucat dues persones. Que cruels que som tots plegats. No costa tant de trucar-li i fer-li una mica de cas. Resoldre els problemes del món comença per aquí, per fer cas al veí i riure-li les gràcies (sempre que siguin innocents i inofensives).

L’altra opció és que li facin una trucadeta el Sr. Montilla, el Sr. Mas i tota aquesta patuleia, que potser este home tronat de l’anunci té idees curioses, però no estic del tot segur que hagin de ser molt pitjors que algunes de les que ens han ofert els governs d’aquest país els darrers... posem-hi deu anys i tothom content?

(És clar que rellegint l’anunci de l’amic Faustino també et demanes si no fas tu mateix de vegades el mateix efecte patètic amb les teues propostes i reflexions que sembla que pretenguin arreglar el món, quan fas una mica de profeta o d’oracle, vaja. Glups. Ehem. Disculpes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Zona de fumadores»

Només una anècdota, com a excusa per dir-vos que ja torno a ser aquí. A l’hostal on hem estat aquests dies –ja fa molts anys que hi anem entre Cap d’Any i Reis, és com una tradició familiar– hi ha ara una ínfima «Zona de fumadores / Zona de fumadors»: un quarto de sis metres quadrats amb dos cadires antigues, una tauleta de fusta, un parell de cendrers i uns petits finestrons per ventilar-lo.

De primer vaig pensar: quina perfecció! Perquè compleix totes les condicions de la correcció política: els fumadors i les fumadores, marginats; hi ha distinció de sexes; i, a més, primer s’anomenen les fumadores i després els fumadors.

Anava errat: no m’ho ha dit ningú, però em sembla evident que «Zona de fumadores» era en castellà i «Zona de fumadors» en català. O sigui, suposada correcció política per la via del bifidisme. (Amb un criteri absurd, per cert: un cop llegit «Zona de fumadores», ja tothom sap què hi ha allà; si s'escriu el missatge en els dos idiomes, el més lògic és que primer aparegui el minoritari, el que es tracta de preservar, el que no coneix tothom, perquè si es posa primer el majoritari, el que entén tothom, ja no cal el segon, atès que els catalanoparlants sabem tots castellà i ja hem entès què vol dir «Zona de fumadores»; d'altra banda, en aquest cas la repetició és doblement absurda: si s'hagués escrit només «Zona de fumadors», algú hauria tingut cap problema per entendre-ho? No és gairebé insultant o almenys còmica la repetició, en un cas com aquest? És clar que a Barcelona de vegades trobes rètols que diuen «Metro / Metro»...)

I ara que hi caic, les dones castellanoparlants no tenien lloc on fumar!?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (X): Activitat de risc

És clar, quan vaig començar aquesta sèrie agafava més el metro que ara, que vaig molt més amb autobús. Però mantinc el títol (descarto l’opció «Històries del transport col·lectiu», per descomptat, semblaria el títol d’un llibre de la diputació). Espero que no us farà res als que sou més metòdics o més ordenats que sota la denominació «Històries del metro» hi apareguin de tant en tant històries del bus o fins i tot que les anècdotes de l’autobús siguin a mitjà termini majoritàries, perquè cada cop em fa més angúnia el metro.

Va ser fascinant. Migdia, just després de dinar, hora punta. L’autobús carregat fins dalt. El cotxe va amb pressa, més ràpid del compte. Els que l’agafem gairebé cada dia sabem que quan arribarà a Lesseps aquest conductor acaba el torn. I doncs, arrencades i frenades un pèl brusques, revolts a bona velocitat. La gent es belluga compassadament, però com que anem força comprimits no hi ha grans moviments ni, per tant, escarafalls. Silenci, en general: és l’hora de pair per a la majoria. De tant en tant, murmuris: «disculpi», «ui, perdó», «perdone, ¿eh?» «és que van molt de pressa», «ja va bé, ja, que de vegades s’encanten», «pero ¡por favor!» Aquest ambient.

De sobte, expectació. Jo, que era dret a la part del darrere del bus però mirava distretament cap endavant, m’adono que cada cop més gent al meu voltant gira el cap a una zona concreta. Al meu costat, en un dels espais en què hi ha seients enfrontats, dos i dos –aquests nous que no saps on posar els peus, t’has de ficar d’acord tàcitament amb la persona del davant per capicular-los–, una dona que seu a la vora de la finestra manipula un potet de pintura d’ungles. Vermell sang, no sé si en diuen vermell passió. Deu tenir uns 45-55 anys.

Fa veure que no ens veu. Entre els dits anular i cor de la mà dreta –estesa i mirant cap avall–, manté el potet vertical. Els cinc dits estirats. Ella va pintant. Ja ha fet el petit i ara acaba l’anular. Té els dits llargs i les ungles llargues, gairebé d’un centímetre, i no són gaire boniques, la veritat (suposo que per això les pinta, que llest, ho he deduït tot sol). Acaba l’anular. Bufa. Suca el pinzell al recipient supervermell. Comença a pintar el cor. El flascó, obert, entremig de les falanges. Sotragades, girs, frenades. Emoció, repicar de timbals. Ja hem acabat el cor, ara toca l’índex. I encara patirem més, perquè després de l’índex tocarà el gros, i llavors haurà de posar el flascó extraroig en una posició diferent, si no es vol arriscar a perdre líquid i, per tant, a malmetre alguna cosa al seu voltant. Acaba l’índex.

Arriba el més difícil. Per pintar el dit gros, agafa amb l’esquerra l’ampolleta que tenia entre l’anular i el cor i la col·loca entre les falanges de l’índex i el gros de la mateixa dreta, de manera que el gros queda, en efecte, amb l’ungla mirant cap amunt. Més revolts i més arrencades, però acabem la mà dreta. Els dits continuen estirats, en cap moment no els arronsa. El conjunt, la mà sencera, queda més o menys bé. Cridanera, sens dubte, però no lletja. La intensitat del color amaga la imperfecció de les ungles. Ja l’entenc, ja. La dona bufa suaument i la resta del passatge –tothom contempla la proesa, tothom mig somriu– bufa d’alleujament. Si ha acabat sense accidents la dreta, ja es veu que té prou traça i que l’esquerra la farà igual de bé. Però també cal tenir en compte que ara hi ha un factor de risc afegit, que és que la mà amb la qual manipula el pinzellet és una mà amb cinc grans superfícies vermelles acabades de pintar. I doncs, l’operació té més perill. Esdevé impossible, per tant, apartar els ulls mentre es fa l’esquerra.

La dona acaba de pintar-se just un moment abans d’arribar a Lesseps. No perd ni un segon. Tanca el flascó, el fica a la bosseta i demana sisplau que la deixin passar. Ho fa amb les mans enlaire, obertes, provocadores, com dient, mireu quines ungles tan boniques. Però no ho diu, senzillament ha d’anar així fins que s’acabi d’eixugar la pintura. La dona que seu al seu costat s’alça i surt al passadís perquè la presumida –no és un retret– pugui passar per l’espai esquifit on els peus van capiculats.

La dona baixa del bus. Fa venir ganes d’aplaudir. La gent somriu obertament.

Quina cita deu tenir ara aquesta dona? O són maneres d’aprofitar el temps? Anava a la feina? Era un repte personal? O potser feia una gimcana? Quin bon tema per a un relat. Hi pensaré.


Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro
Històries del metro (VIII): El xiulet
Històries del metro (IX): «No fumis»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El magazín oral de les trucadores

Coincideixo sovint a l’autobús, quan plego, amb un grup de dones que treballen en un centre de trucades d’aquells, diguem-ne, de cert nivell, que han de saber parlar idiomes i ser capaces de mantenir una conversa comercial amb uns quants punts d’improvisació. La xerrameca és divertida, enriquidora. Parlen amb veu molt forta dues de les tres –la tercera no, sembla que és conscient que són temes delicats i que hi pot haver roba estesa, algú que sigui part interessada dels seus xous–, de manera que tot el passatge de l’autobús, si vol, es pot assabentar de com funcionen aquests centres, quins incentius tenen pel fet d’aconseguir passer... vull dir clients, quins estratagemes fan servir per engalipar les persones a les quals truquen, de quines excuses i mentidotes se serveixen per esquivar les protestes o les demandes dels interlocutors quan el sistema falla –les trucades les fa l’ordinador, i a vegades hi ha un reset, una reinicialització del programa, de manera que tornen a trucar als mateixos que ja havien trucat ahir o fa dos dies i que els van dir tal cosa concreta o tal altra. Expliquen també quines pressions tenen elles, el darrer esglaó, per aconseguir objectius, i les premudes que pateixen al mateix temps els seus coordinadors immediats, que ensems són collats pel cap de més amunt, que alhora cobra a tant la peça i no un preufet del client que ha contractat el servei.

Saben una mica de tot, perquè un dia –o uns quants dies– treballen per a una empresa i l’endemà –o la setmana següent– treballen per a una altra empresa, que pot ser de la competència o d’un ram que no hi té res a vore. És per això que de vegades els pobres éssers mortals que despengem el telèfon a l’altra banda tenim la sensació que la persona que ens truca ja ens va trucar l’altre dia, no recordem exactament quan, i els ho fem saber, i llavors elles diu que contesten molt segures que no, que és impossible, que la campanya ha començat just avui, o just aquest dilluns. Però són gent amb memòria, i malgrat els milers de trucades que duen a coll, de les converses de l’autobús es desprèn que molts cops elles també són capaces de recordar aquell interlocutor, que ja hi van parlar, efectivament, perquè els explica exactament el mateix que ja els va dir i era una cosa força original o perquè els raona de la mateixa manera primer amable i després més contundent la seva petició que sisplau no li truquin mai més. Altres els diuen que els parlin en català, i aquestes rai, que segons quin client les contracta, i segons –suposo– el pressupost de la campanya, tenen l’ordre de fer-ho si els ho demana l’interlocutor. (Ja està bé, penso, que la qüestió de les rebotades del personal pel no-català inicial d’aquesta mena de trucades sorgeixi en la conversa d’aquestes dones. Vol dir que s’hi troben més o menys sovint.)

Tots els de l’autobús sentim històries sucoses cada cop que hi pugen aquestes dones. Diuen paraules clau per referir-se als diversos tipus d’interlocutors i als diversos models de conversa. Per exemple, quan aconsegueixen el sí de la víctima a la primera trucada diuen una cosa tan gràfica com ara «sucar el melindro» –i ja he dit que són tres dones. Però no explicaré més detalls ni repetiré més fórmules d’aquestes per no trair-les, perquè veig que elles són innocents, que senzillament tenen necessitat d’esbravar-se quan pleguen, i si dono més dades les podrien localitzar i potser buscar-los les pessigolles. No m’agradaria que per un comentari ingenu en un bloc tinguessin problemes i a més els de l’autobús ens quedéssim sense aquesta compensació diària que és com l’hola dels call-centers en versió oral i en directe.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Postal d’Espanya

Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.

Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).

El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.

També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.

Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.

Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.

Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.

Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.

Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.

* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

(Afegitó del 28 d'agost. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.)

(Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Però hi ha esperança.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobreviure sense papers

He aconseguit arribar fins aquí sense haver-me tret el títol acadèmic oficial, el de llicenciat –llicenciat amb grau en el meu cas, perquè vaig fer també l’examen de llicenciatura, l’alternativa que hi havia llavors al que s’anomenava la tesina–, sense aquell paperot historiat que signa el Jefe del Estado i el Ministro de Educación y Descanso –calla, que em sembla que ara ja no es diu així. Vaig començar la carrera amb un Jefe del Estado i la vaig acabar amb el que va nomenar ell mateix com a successor seu, però no m’interessaven ni l’un ni l’altre ni cap dels seus ministres com a avaladors dels meus coneixements. Per això no vaig demanar el títol –ni el vaig pagar, és clar, tot i que el meu pare s’hi fa oferir– quan vaig acabar la carrera. I vint-i-set anys després, tot i que amb dificultats i incomprensions de tota mena, he arribat fins on sóc –no gaire amunt, d’acord– sense títol. He hagut d’apel·lar un munt de vegades a l’objecció de consciència per aquest motiu, i m’he trobat molt sol, com si fos un ésser estrany. Ho dec ser. Però al final no he mort de gana, ara tinc una bona feina i la gent que creu professionalment en mi suposo que hi creu per les meves habilitats –siguin poques o moltes–, no pels títols ni pels Jefes del Estado que em podrien avalar. Sóc estrany però estic satisfet.

També vaig viure més de vint anys sense fer servir el carnet d’identitat espanyol, però al final em vaig rendir, en part per cansament i en part per la incomprensió també absoluta de tothom. Molta gent del nostre voltant considerava que la normalització democràtica consistia a posar-se el nom en català en el carnet franquista i, un cop fet això, ja no calia res més (i si no feies això perquè no creies en la substància, en el fonament de l’assumpte, eres un espanyolista!). I doncs, tret dels quatre desgraciats que ens vam posar d’acord per actuar així i alhora prescindir dels avantatges dels ciutadans normals i corrents ben documentats, ningú no entenia el que preteníem. No volíem canviar tot un Estat, però sí viure més o menys d’acord amb nosaltres mateixos pel que fa a la nostra identitat. Pensàvem que l’Estat no era ningú per avalar qui érem nosaltres. Oi que no s’entén el que vull dir? Doncs, justament per això al final ho vam deixar córrer, després d’aconseguir en vint anys només un petit avenç en els assentaments del Registre Civil espanyol, que des de l’any 2005 van concedir que ja es podien fer en català (tot i que després es passen al castellà, que continua sent l’única llengua oficial del registre).

Per a nosaltres allò era la xocolata del lloro, però com que ja estàvem cansats de lluitar ens havíem dit que si aconseguíem aquella fita almenys quedaria una mica justificada la follia de tants anys perduts amb batalles absurdes contra tothom –fins i tot la gent més propera– per no res. A més a més, si no feies servir el carnet havies de mentir –mentides obligades per un sistema repressiu, i per tant no culpables–, perquè sovint havies de dir, perquè et fessin algun servei, que t’havies deixat el carnet a casa, i llavors t’obrien el compte o et feien la factura o el que sigui amb la promesa que hi aniries de seguida amb el carnet, per regularitzar la situació. I no hi anaves. El que fèiem no era il·legal, o sigui que no donàvem dades falses, perquè de carnet en teníem –era obligatori, te’l posaven a les mans a 14 anys–, sinó simplement que no el renovàvem –jo tenia el que em van fer l’any 1976– ni el volíem ensenyar, no ens donava la gana, no volíem col·laborar amb un instrument de control de matriu franquista. I ho és: el DNI es va implantar a l’Estat espanyol –ja ho he recordat ací mateix més d’un cop– l’any 1941, uns mesos després que Hitler fes el mateix a Alemanya i comencés a collar encara més els jueus.

La cara que va posar la funcionària del Ministerio quan vaig anar finalment a renovar el carnet i els vaig lliurar el de quan tenia 18 anys va ser gloriosa. Només per aquella cara ja van valer la pena tots els tràngols. En aquell moment, però, se’m va acudir una idea i li vaig dir a la senyora que acabava de recordar no sé quina cosa urgent i que ja hi tornaria, i me’n vaig anar amb el carnet antic sense lliurar els papers perquè em fessin el nou. I l’endemà hi vaig tornar i vaig dir en una altra finestreta que havia perdut el carnet i que a veure si me’n podien fer un de nou. I encara guardo el vell, com a testimoni dels anys de lluita inútil, amb el nom franquista i tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Avís a navegants i corresponsals

Som molt vulnerables. La setmana passada, dimecres o dijous, en vaig tenir sospites. Divendres ja era gairebé una seguretat. I avui m’ho ha confirmat l’informàtic. M’han entrat a l’ordinador, des de fora. M’han robat missatges de correu (tot els col·locats dins la safata d’entrada i els d’una carpeta on tenia missatges que considerava, per dir-ho així, de vigència permanent), m’han robat uns quants documents crec que intranscendents i m’han robat segurament altres coses que de moment no hem descobert.

Us aviso perquè si rebeu cap missatge meu amb algun contingut estrany, sorprenent, confidencial, insultant, etc., penseu que segurament no he estat jo. I perquè m’aviseu, si rebeu notícies meves d’aquest tipus. No podré fer res per remeiar-ho, però almenys sabrem quin tipus de pirata m’ha vingut a visitar, si és de la mena bromista, de la mena pedagògica o de la mena filldeputa, amb perdó.

El problema no ha estat de falta de seguretat. Es veu que el meu perfil d’activitat ha interessat un black hat hacker (pirates o furoners de barret negre, també anomenats crackers) anònim, passavolant, i ha decidit fer-me una visita, robar-me alguns documents que pel nom li devia semblar que podrien ser interessants –ja els deu haver examinat tranquil·lament al seu cau– i, alhora, deixar-me un avís perquè tingués més cura (és per això que els fan desaparèixer, en comptes de copiar els documents, que és el que passa quan et ve a visitar expressament algú que et coneix però no vol que sàpigues que ningú t’ha espiat). Però diu l’informàtic que el meu nivell de seguretat és adequat. Que si posés més proteccions de les que ja tinc llavors cridaria més l’atenció, i la protecció faria d’imant per a pirates encara més malvats.

Som molt vulnerables.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Mil rutines

Heu pensat mai en les múltiples petites coses que cal fer cada dia per a un mateix? És increïble, si et poses a fer-ne la llista. I ja no dic res dels qui teniu criatures i no sols heu d’estar per vosaltres i per elles com si tinguéssiu doble personalitat –o triple, o més–, sinó que a més heu de fer tot de previsions cada dia perquè la gimcama de l’endemà tingui alguna probabilitat d’èxit... I tampoc no dic res dels que teniu animals a casa, i ja no diguem si és un animal exòtic com un cocodril o una constrictor.

Per exemple, abans d’anar a dormir. Parlo només d’un mateix, com deia: raspallar les sabates i/o posar-hi crema, despullar-se i descalçar-se, posar-se el pijama i les sabatilles, rentar les ulleres –una rentada al dia amb aigua i sabó sempre els va bé–, ficar la roba bruta del dia al cossi del safareig o al calaix de la roba bruta o directament a la rentadora, triar la roba de demà –els homes només necessitem a l’hivern entre set i deu peces bàsiques, que s’han de deixar preparades o almenys previstes–, rentar-se les dents –raspallet interproximal i raspall normal–, deixar el llibre de capçalera o la revista o el diari i les ulleres de llegir a la tauleta de nit –ja tenim la vista cansada–, prendre la pastilla per a evitar els refluxos gàstrics si escau, accionar el piu del despertador i mirar que ningú no ens hi hagi canviat l’hora, tenir la tovallola a punt i el sabó del cap a l’abast per a la dutxa de demà, fer un riu o fins i tot alguna altra cosa més substancial perquè fins ara no hem tingut temps...

I abans de tot això, deixar l’esmorzar mig preparat, revisar que la porta hagi quedat ben tancada, abaixar persianes, apagar llums de la casa, revisar el gas, mirar l’agenda per veure demà què passa i actuar en conseqüència –preparant el que calgui–, obrir el correu si no l’hem pogut mirar abans no fos cas que haguéssim de fer una gestió d’urgència demà de camí cap a la feina...

I ja suposem que hem deixada neta la cuina després de sopar i arreglades totes les altres coses que hem desordenat al llarg del dia. I que hem baixat la bossa d’escombraries al carrer. I que hem mirat el contestador del telèfon, si en tenim..., i segur que m’he deixat un munt de rutines.

És clar que la majoria d’aquestes coses les fem d’esma i sense pensar-hi, però a mesura que et vas fent gran notes que t’hi has de concentrar cada cop més, per no deixar-te res d’important. Com diu avui mateix l’actor Joan Pera, que enguany en fa seixanta, «abans de sortir de casa haig de comptar una per una les coses que puc necessitar, per assegurar-me que les porto al damunt».

El nivell de sofisticació de la nostra vida és espectacular, ens ha fet esclaus. Segur que als llocs més pobres del món, només que tinguin un bol d’arròs per sopar i un llit per dormir saben ser més feliços. Quan se’n van a clapar, remullen una mica el tapavergonyes a la galleda que tenen a l’entrada de la barraca i el deixen estès perquè l’endemà estigui eixut. I a fer nones.

Però no m’enganyo: la majoria de nosaltres, ara, tal com som, tal com hem pujat, em penso que no seríem capaços de sobreviure sense la comoditat a què ens hem avesat. Potser sí que en cas de necessitat t’acostumes a tot, com diuen, però vist de lluny i en teoria, em fa l’efecte que jo, al cap de dos dies... al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Original

Aquests dies al Chicho –encara hi vaig de tant en tant, quan no tinc temps d’anar a dinar a casa o quan els nostres amics autobusers decideixen fer servir els usuaris com a moltó contra els seus caps– s’hi pot veure una performance original. Miro de descriure-us-la. Imagineu una caixa de fusta oberta d’uns 20 centímetres de costat, tombada de cara a vosaltres. Damunt la caixa, una Estrella Damm. A dins, un paquet de galetes Maria, una ampolla de Tio Pepe i una altra menuda de Benjamín. Al darrere, amagat rere un arbust, un Cacaolat. Més lluny, una ampolla de Coronas, una altra d’Emperador i una altra de Re Ruggero –no recordo si són aquestes tres, però per l’estil–, totes tres com carregades de paquetets. A la banda esquerra, un seguit d’ampolletes d’aigua, i al costat una de colònia Lavanda Puig i un paquetet de Dixan. Més enllà, a la vora d’altres ampolles que ara no recordo de què són, hi ha uns ous i unes pastilles d’Avecrem. I així. És graciós.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El viaducte de Lesseps

Es veu que els diaris van rebre una nota de premsa i van decidir publicar-la perquè sí, perquè els agradava, era molt gràfica. Hi ha hagut titulars graciosos: «Enderroquen l’últim mur dels antics túnels de la plaça Lesseps per refer-la», deia un diari despús-ahir. I no era un mur ni formava part de cap túnel, sinó que era un pas de vianants elevat. A la plaça Lesseps han tirat a terra un viaducte pel qual fa anys passaven els vianants que anaven des de la plaça fins a un antic carreró que pujava a Mare de Déu del Coll, per darrere del CEIP Rius i Taulet. Aquell viaducte es va tancar i inutilitzar fa un munt de temps, quan es va obrir el tros del carrer Maignon que uneix l’avinguda de Vallcarca amb Mare de Déu del Coll. Però el pont de formigó continuava allà, com a testimoni d’un temps antic. I ara, finalment, aprofitant que tenien per la zona les màquines de les obres de la plaça Lesseps, l’han enderrocat. Algú va fer l’altre dia una nota de premsa dient que les màquines havien enderrocat l’últim mur del pas subterrani de Lesseps, i hi acompanyaven la foto, la foto de l’enderrocament de l’antic pas de vianants que era qualsevol cosa menys subterrani. I tothom l’ha publicada tal com raja, sense fer-se cap pregunta.

De fet, el pas subterrani em penso que ni l’han tocat: n’han tapat les boques i d’aquí a 20 anys, o 50, o 300, un veí caurà per una escletxa de la plaça Lesseps i es descobrirà que hi ha un túnel que van fer uns desgraciats els anys 70 del segle XX i que van decidir conservar uns altres desgraciats l’any 2007 quan el que havien de fer és destruir-lo. Heu llegit enlloc que el túnel no l’hagin enderrocat? No, no ho ha dit ningú, que jo sàpiga. Encara més, el web de l'Ajuntament de Barcelona parla (20 desembre 2007) de "la urbanització de la plaça un cop s’han enderrocat les estructures del túnel viari existent". O sigui, que oficialment s’ha enderrocat l’estructura. Però si hi aneu ràpid veureu que no, que encara hi és, però amb les boques tapades. Ara la cobriran, hi posaran unes plantetes i au, ja s’ho trobarà qui sigui d’aquí a uns anys.

Un cop més, quan saps de què va el tema, sovint els diaris et deceben d’allò més. I aleshores penses: per què llegeixo el diari cada dia?

La resposta: per saber allò que una majoria de gent pensen que és més o menys la veritat, per compartir amb tothom la mateixa virtualitat parcial. Perquè si no ho fas així, llavors vas perdut per la vida, no tens referents comuns amb l’altra gent. Necessitem creure en alguna cosa plegats, encara que sigui imaginari, ens cal un imaginari col·lectiu.

I ho diu un periodista. Un periodista decebut i alhora aclaparat. Encara sort que no m’hi dedico gaire, últimament.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Encadarnat

Estic amb una calipàndria (o galipàndria, o calapàndria) d’upa, i fa una estona una persona em demana: «Què tens?» I jo: «Estic refredat...» I l’altra persona: «“Refredat”, dius? En català de debò no era “costipat”?» I jo, que encara em queden forces per explicar-ho –i m’odio a mi mateix per no saber estar-me’n–: «En català és “constipat”, amb n, però també, i potser abans, “refredat”, i altres coses.»

En català, que és una llengua normal i corrent, també existeixen els sinònims. En aquest cas –i tot això ja no ho he dit a l’interlocutor, encara sort–, pots tenir un catarro –sí, un catarro!–, o bé un cop d’aire, o bé un embromament, o bé estar empitarrat o encadarnat o empiocat o pioc, i encara més possibilitats. Tant de bo que de mica en mica anem aprenent que en català les coses no es diuen només d’una manera. Això encara són reflexos de la dictadura, quan anàvem per la vida amb el diccionari –arma llancívola– sota l’aixella i/o refiant-nos de la solució màgica dels que en sabien.

Ara sóc al despatx, però aquesta vesprada no em cerqueu: seré a casa –i encara no tenim telèfon– sota un bon dallò de flassades. O a la tarda no em busqueu, perquè m’estaré dins la meua closca davall un bon gruix de mantes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gol castellà al Parlament de Catalunya

Els espanyols han aconseguit una victòria parcial però significativa al final del debat que s’ha fet aquests dies en el Parlament de Catalunya. Han fet que la Mesa del Parlament parlés en castellà. El botxí i alhora la víctima ha estat precisament Antoni Castellà, secretari de la Mesa a proposta de CiU. El president Benach, d’Esquerra Republicana de Catalunya, en comptes de manar que es traduís un tràmit documental, fet per un grup nacionalespanyolista, a la llengua corporativa pròpia, oficial i fins ara única del Parlament –tret de les intervencions dels oradors, que es poden fer en altres llengües, però que no comprometen el Parlament com a institució–, ha manat al secretari Castellà que la llegís en la llengua en què estava escrita, que era el castellà. I el senyor Castellà ha acotat el cap i en comptes de negar-s’hi si no es traduïa prèviament, l’ha llegida. Això ha passat a quarts de dues d’aquest migdia i ho ha pogut veure tot el país –i tot el món– a través de la web del Parlament, que ha transmès la sessió en directe. No sé si hi ha precedents d’aquest fet. Potser sí. Potser és una cosa que passa cada dia. Encara més a favor meu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ressonància

Una de les expressions clau de l’àmbit de la salut d’elit en el nostre temps: ressonància magnètica. Una altra és la tomografia axial computada, la TAC*, també coneguda com «el TAC» (un cas més de discriminació de gènere?). I també hi ha la tomografia per emissió de positrons (PET), també més coneguda com si fos masculina però que en català ens convindria especialment deixar-la com a femenina, tal com li correspon. I després hi ha allò del bombardeig atòmic amb isòtops radioactius, que ara no recordo si era exactament així però que quan era xicotet m’ho sabia de memòria sense tenir ni idea del que volia dir, perquè a sota casa els pares hi havia uns metges que s’hi dedicaven. Allò em feia molt d’efecte, eren paraules misterioses. No sé si el fet pot explicar que estigui una mica sonat, per algun electró que s’escapés de la bombarda, però espero que no, perquè jo vaig marxar de casa força aviat i amb una mica de sort potser no hi va haver temps.

Bé, no sé què li passa al meu nervi trigemin (cinquè parell de nervis cranials, diu el diccionari, que s’encarrega de la sensibilitat de tota la cara tret de la mandíbula) de l’esquerra, però em fa el burro. I em va dir el metge que m’havia de fer una ressonància magnètica, que jo em pensava que només se la feien els futbolistes quan anaven allà a cal Asepeyo del carrer Anglí, o a Sant Cugat. Es veu que no, que a la gent normal també ens en poden fer al carrer de Còrsega.

Em va demanar el metge si tenia claustrofòbia i li vaig dir que em semblava que no. L’única cosa que em preocupava, i que m’ha deixat sense poder dormir gaire aquesta nit, era que em diguessin: «Ara no es mogui gens, eh?» i que m’hagués d’aguantar sense bellugar ni un cabell durant mitja hora, que és el que em van dir que durava la prova. Perquè no moure’s gens quan et diuen «No es mogui gens, eh?» i estàs ficat dins un tub és molt més difícil que no moure’s gens quan tens tot l’espai exterior al teu abast i no et proposes no bellugar-te. Ara, el que he vist que et fan és immobilitzar-te el cap, de manera que n’hi ha prou que tanquis els ulls i et dediquis a repetir «Ommm» o altres jaculatòries que et vinguin de gust. Sents aquells sorolls diferents, ara greus, ara aguts, ara compassats, ara aleatoris, ara continus, ara sincopats. Suposo que es pot dir que no sóc claustrofòbic. Una menys.

*(Diu el Termcat que ha de ser tomografia computada, sense axial, i per tant en sigla TC. Posats a anar per lliure respecte al que diu la gent, no seria millor tomografia informatitzada, TI?)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Unitats mòbils de destrucció

Tot just fa un moment he vist per l’avinguda de la República Argentina un camionet d’uns cinc metres amb el rètol «Unitat Mòbil de Destrucció», així mateix, en català, i una paraula alemanya que m’ha semblat Schreder. Intrigat, arribo al despatx, escric al Google, entre cometes, “unitat mòbil de destrucció” i em surt una sola pàgina web amb aquesta locució exacta, i com veieu no és del senyor Schreder sinó del senyor Shredder. Bé, només us ho deixo ací com a curiositat. No vulgueu saber el munt de coses que m’han passat pel magí mentre acabava d’arribar al despatx i rumiava què devien fer amb aquell camionet. Quina gràcia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què no plastifiquen els llibres?

«No sé si el vigilant accepta peticions, com als balls de festa major, però per si de cas...

»Segurament des de la posició privilegiada del far les coses que es diuen arriben una mica més enllà. Jo he provat de fer-me escoltar i no me n’he sortit.

»La pregunta (desglossada en més d’una) que m’agradaria llançar des del far més alt del país és: per què els llibres de text no surten plastificats (coberta, contracoberta i interiors corresponents) ja des de les impremtes? Faria lleig vendre llibres a la canalla que continguin plàstic? No fa lleig que des de les escoles et demanin que «plastifiquis» els llibres dels teus fills? Per què una cosa que aparentment sembla fàcil de fer no es fa? Hi ha cap impediment tècnic que desconec? Les empreses d’«aironfix» tenen cap acord amb les editorials? Cal que sumem la despesa de folrar els llibres (una picossada quan sumes 16 llibres) al que ja paguem?

»Jo ho he demanat amablement en més d’una ocasió i encara mai ningú ha sigut prou amable de contestar-me.

»Vigilant, aquí ho tens. Si ho vols preguntar tu, a veure si et senten, faries un gran favor a uns quants pares amb els dits enganxosos. Si a més t’escoltessin...

»Gràcies.»

(Al voltant d’aquest far, ja ho veieu, passen coses insòlites. Us en faríeu creus si us les expliqués totes. Es veu que hi ha gent que es pensa, amb tota la bona fe, que el far i el seu vigilant tenen poders potterians i que la llum de la llanterna arriba qui sap a on. N’hi ha que creuen que el pobre vigilant és com el Bruce Willis, capaç de destruir un helicòpter enlairat disparant-li un cotxe, i quan li demanen com s’ho ha fet diu: «És que m’havia quedat sense municions.»

Insomma, em sap greu decebre-us, i us agraeixo als qui feu veure que creieu una mica en el far l’increment d’autoestima que això em provoca, però la cosa no va així: aquest far tot just arreplega quatre gats orfes de llum –i quatre gates òrfenes– als quals ja els van bé els encara no 10 o 15 lúmens que fa la pobra bombeta de la torre la majoria dels dies que aconsegueix fer una mica de claror, i uns quants passavolants que no s’hi aturen gaire. Gent poderosa, gent que pugui arreglar coses, poca. Aquesta gent és pràctica, van a la pela, són dels que es demanen sempre «i això per a què serveix?», no estan per a orgues, i encara menys per a orgues de gats.

Amb poca fe, doncs, però encantat de fer-ho, us he copiat aquesta petició que m’ha arribat. Aquesta mena de coses, ja ho he dit, em van bé per a l’autoestima. I si després hi ha un editor que decideix fer els llibres ja plastificats –encara que sigui fent-nos pagar un suplement, almenys ens estalviarem la vesprada sencera de folrar els tres milions de llibres de cada fill–, llavors ja serà la pera, la nata, el súmmum, el... comble!, i els quatre gats i les quatre gates ens engreixarem tots plegats cinc quilos d’orgull... (l’orgull aquest és sa, porta Lactobacillus casei i no fa posar mixelins [sí, mixelins i no mitxelins, perquè ve del francès Michelin, que es pronuncia amb so de xeix], i prou de precisions sobre precisions, que ja sabeu que m’encanta però enfarfega els escrits).

Avui comença el curs escolar a Catalunya.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)