Ernest Benach, el millor president del Parlament

Sé de què parlo. Ara que ja s’ha decidit el pròxim Govern, volia dir que el molt honorable Ernest Benach ha estat, per mi, el millor president del Parlament de Catalunya. No volia dir-ho abans perquè ningú no pensés que jo trairia els meus i votaria, malgrat tot, ERC. De fet, Benach és per mi l’única cosa institucionalment sòlida que ha deixat ERC a Catalunya durant el primer Tritànic. I ell sol no justifica que es voti aquest desastre de partit (del qual m'espanta ara sobretot la possibilitat que tornin a imposar com a conseller el senyor Vendrell..., toquem ferro! I ja que hi som: malgrat el maquillatge proporcionat per l'actual llei electoral, que en aquest cas els ha afavorit moltíssim –només dos escons menys–, ERC ha perdut un 25% de l'electorat en aquestes eleccions).

Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.

(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diari de campanya (III): Anem traient el cap

Tot i que el blindatge dels mitjans continua sent ferri per als qui no estem disposats a pagar per sortir-hi, gràcies a simpatitzants diversos i gràcies a la independència de criteri d’uns quants periodistes, anem traient el cap per diversos indrets: El Punt (dues notícies de la redacció i una carta), La Vanguardia (dos col·laboradors habitual, però externs), ADN (un breu), una carta a El Periódico, entrevistes a Ràdio Arenys de Munt, Catalunya Ràdio, Ràdio Sabadell, la COM Ràdio de Barcelona... En aquest darrer cas, amb censura incorporada i tot: «És que aquí manen els polítics, i alguna de les coses que heu dit no les podem difondre: penseu que estem agafats pels ous» (citació textual). Deixant això dels ous a banda, tot plegat és poc el que ens deixen respirar... però com es noten aquests petits detalls quan tens fred i gana i estàs emprenyat com un bitxo perquè et sembla que hi ha molta gent que et voldria votar i no ho fa perquè no sap ni que existeixes...

Altres partits: l’agència de notícies Reuters va repartir dijous una foto del senyor Bush amb un filaberquí elèctric a la mà. Suposo que molta gent d’aquí ha pensat: «Mira, com el Puigcercós.» No em sembla causalitat que l’Avui hagi reproduït la foto a la portada: l’Avui, si havia picat l’ull a ERC alguna vegada, ara no està per a gaires bromes. I als senyors Lara i Godó, els amos del diari, ja els deu anar bé aquest desencontre... sense necessitat de dir res al senyor Sanchis. De tota manera, la davallada que penso que tindrà ERC en aquestes eleccions no serà per una foto més o menys, ni tampoc per Perpinyà, ni per l’Estatut, ni per la corona d’espines: serà sobretot per l’escampada de mala maror, molt fonda, que hi ha hagut per dins arran de les cartes i altres actituds prepotents del senyor Xavier Vendrell, i pel fet que el senyor Vendrell continua manant i molt: per tant, no era una cosa seva, era una cosa del partit. I d’això, hi ha gent que en pren nota. D’aquí plorarà la criatura, n’estic segur. Preciso una mica més: podria ser fins i tot que tinguessin més vot «popular» en determinades zones en les quals fins ara no comptaven gaire, de gent que no està disposada a votar Montilla, però tindran menys vot compromès, menys vot «dels de sempre». Aquest és el meu pronòstic. Potser el creixement del primer serà més fort que la minva del segon i llavors tot plegat els sembli que no ve d'aquí. Bé, si agafen definitivament el tren del «tot s’hi val», ja s’ho trobaran.

(Diari de campanya I: Com passen de nosaltres)
(Diari de campanya II: Goebbels reloaded)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Tornem-hi i punt final

Tornem-hi, però ja és l’última vegada, perquè n’estic fins al capdamunt. Al senyor Xavier Vendrell no l’han absolt de res perquè no l’han jutjat. El fiscal Mena no ha trobat proves que l’incriminessin en un delicte, però que no t’incriminin en un delicte no vol dir que el que s’ha fet i no s’ha rectificat –hi ha víctimes no rescabalades– no estigui mal fet, molt mal fet. Diuen que rectificaran alguna «disfunció», però el fet és que hi ha coses que podien haver rectificat ja i no ho han fet, i no els costava gaire fer-ho. I ara resulta que ERC s’empara en lleis espanyoles i en fiscals espanyols per dir que «queda provada» la seva innocència? I hi ha gent que et parla d’una manera com si el fiscal Mena hagués beatificat el senyor Xavier Vendrell després de comprovar una per una totes les acusacions. Si us plau. El senyor Mena no ha comprovat res i li ha anat bé no aprofundir gaire en l’assumpte –més enllà de dir que el sistema era «intrínsecament pervers», que deunidó–, d’una banda perquè s’ha trobat potser un cert mutisme en alguna de la gent afectada, que són per damunt de tot patriotes i no volen fer més mal del compte servint-se de lleis, jutges i fiscals espanyols, i de l’altra potser perquè si condemna Vendrell de retruc condemna el president Maragall, que el va fer conseller quan tot això ja era vox populi. I Mena, amb el prestigi dels socialistes, potser no hi vol jugar. I punt. I potser és veritat que no hi ha delicte segons el Codi penal espanyol, a mi m’és igual. Hi ha coses que no s’han de fer, ho diguin les lleis de Madrid o no ho diguin.

El senyor Vendrell no ha comès delictes, diu el fiscal. Molt bé. El senyor Julián Muñoz també va ser absolt ahir –i aquest sí, ha estat absolt després d’un judici– d’una de les acusacions que hi havia contra ell per unes requalificacions urbanístiques que va fer en la inoblidable Marbella, quan n’era alcalde. L’han absolt per manca de proves. Molt bé també. Això és la justícia espanyola. Els partidaris dels senyors Vendrell i Muñoz estan d’enhorabona.

I tot això no posa en qüestió el sistema de finançament d’ERC, que és el més transparent i el més bo que hi ha... sempre que les quotes i les aportacions siguin estrictament voluntàries i sempre que d’aquestes quotes no depengui el lloc de treball que ja tenies d’abans.

I, com deia, no penso tornar a tocar el tema. Qui no entengui aquestes raons vol dir que no les vol entendre. Qui m’acusi de no se sap quines connivències, vol dir que ha perdut el sentit de la realitat. Això va començar com una crítica molt ben intencionada i n’hi ha que no han parat d’insistir demanant-me que rectifiqués. He rellegit tot el que he escrit sobre l’assumpte i crec que no haig de canviar-hi ni una coma. És ERC qui ha de rectificar. Si no ho fan, la bola, que continuarà creixent, els perjudicarà només a ells. Començant per les eleccions pròximes. Perquè el boca a orella funciona, ja ho crec que funciona. I no sóc jo qui hi posat en marxa el mecanisme, jo només faig de corretja de transmissió de moviments que provenen de dins la màquina.

Jo no us vaig votar, però hi ha un munt de gent a la qual heu esguerrat tota mena d’esperances. La segona experiència postfranquista d’ERC en càrrecs d’entitat supramunicipal i mireu com acaba, que Ernest Benach és l’unic que sap on és i què vol dir tenir una responsabilitat institucional. Heribert Barrera i fins i tot Joan Hortalà ho van fer força més bé, sens dubte, que vosaltres. Creguts, més que creguts!


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A punt d’arxiu

Diu El Punt que la Fiscalia de Barcelona està a punt d’arxivar les denúncies contra Xavier Vendrell i l’aparell de recaptació d’ERC. Res no em podria fer més feliç. Comprovar que tot ha estat un miratge, una bola, un invent de gent malvada em deixa molt tranquil. Saber, gràcies a la justícia espanyola, que en realitat jo no conec ningú que hagi perdut la feina per no haver pagat a ERC, ni ningú que hagi estat molestat per no tenir el carnet d’ERC, ni ningú que l’hagin assetjat laboralment per no pagar una quota a ERC de la qual mai li havien dit res abans, saber tot això em relaxa un muntó. Gràcies a Déu, tot ha estat un somni. Tot era mentida. Tot m’ho he inventat. Xavier Vendrell, eh que em perdones que t’hagi calumniat? Gràcies.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

De moment, 15 indicis de delicte

La Fiscalia de Catalunya ha pres declaració durant dos mesos a desenes d’empleats de la Generalitat i ha arribat a la conclusió que el cas de les cartes financeres d’ERC trameses a treballadors de la Generalitat pertanyents a diversos departaments ha d’anar als tribunals perquè hi ha al darrere un presumpte delicte multiplicat de coaccions.

Aquestes cartes les signava el llavors secretari general de Presidència i secretari d’organització d’ERC, Xavier Vendrell. Un dels afectats, que ocupava un càrrec a l’empresa Turisme Juvenil de Catalunya, va ser acomiadat per no pagar. Un altre dels testimonis, una funcionària de la Generalitat des del 1982, també va rebre una carta en la qual se li reclamava el pagament de quotes. El partit va admetre que s'havia equivocat amb ella, perquè no era militant del partit ni formava part del personal eventual, però no va dir –i hi ha prou testimonis que ho avalen– que ella va patir assetjament laboral justament quan es va negar a emplenar un formulari d’afiliació a ERC. És a dir, ERC ja sabia que ella no era militant, i aquest és el punt clau de tota aquesta història. No va ser l’únic cas.

I diem que aquest és el punt clau perquè aquí no volem criticar el sistema de finançament d'ERC, ja ho he dit mil vegades, aquí critiquem que s'ha pretès estendre els pagaments dels militants i simpatitzants molt més enllà del que permeten la llei i l'ètica, que en aquest cas, ves per on, coincideixen. Parlem de suposats delictes, de fet. De suposats delictes comesos a consciència, sabent-ho, amb gent que els deia que allò no estava bé. I ho van continuar fent, fins que la justícia espanyola ha hagut d'intervenir. Aquest és el punt clau. Ells, han estat ells, els dirigents d'ERC, els que amb la seva negligència, amb la seva mala voluntat, han provocat que haguessin d'intervenir jutges espanyols per resoldre una qüestió que el partit no volia arranjar, i era fàcil fer-ho. Només havien de dir "prou".

Dos testimonis més han explicat al fiscal que van patir pressions perquè paguessin a ERC, partit del qual ni tan sols eren simpatitzants. Eren treballadors amb contracte temporal i, per tant, podien perdre la feina, cosa que va passar en un dels casos. Posteriorment el van readmetre, davant les pressions dels seus companys i l’amenaça d’anar a cal jutge.

Xavier Vendrell, responsable de la tramesa d’aquestes cartes, va ser nomenat conseller de Governació poc després d’esclatar el cas a l’opinió pública. I alhora, quan va haver de plegar com a conseller va ser nomenat adjunt del secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós. Per tant, ERC l'avala plenament, ERC ha confirmat que Vendrell no actuava sol, ERC ha lligat el seu prestigi al resultat final d'aquest assumpte.

Un cop liquidat el tripartit, el nou conseller de Governació, Xavier Sabaté (PSC), va rebre el mateix dia del nomenament un comunicat de tres inspectors de l’àrea de Serveis de Personal de la Generalitat en el qual denunciaven haver patit «coaccions, vexacions verbals i amenaces velades» de la responsable de l’àrea, Carme Cuartero, perquè l’informe sobre les cartes fos «favorable als interessos» del responsable de l’enviament, Xavier Vendrell.

Fins aquí els fets que han transcendit a l’opinió pública. Hi ha més coses, ja s’aniran sabent. Ara espero que els que em van insultar, els que em van enviar anònims, els que em van acusar de complicitat amb la dreta, tinguin la decència de reconèixer que es van equivocar. O encara no en tenen prou? Encara diran que són acusacions sense fonament? Arribaran fins al final, cecs i sectaris, i acusaran la realitat i el món d’estar al servei d’interessos foscos? Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, vaig concedir a favor dels equivocats, però això no vol dir que no s’hagi de rectificar públicament i posar tots els mitjans no perquè no et tornin a enxampar amb els mocs a la boca, sinó per evitar de totes totes que un comportament desastrós d’aquesta magnitud no es torni a repetir. No se n’adonen, però han enterrat les esperances que molta gent de bona fe tenia en les mans netes d'un partit, i potser es trigarà una generació a recuperar la confiança perduda. Més i tot, si els costa tant rectificar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un altre parèntesi

Haig de fer un segon parèntesi perquè cal que rectifiqui alguna cosa de les que vaig dir abans d’imposar-me silenci polític. La primera de totes, que ERC ha estat capaç finalment de prescindir dels càrrecs, dels despatxos i dels cotxes oficials per defensar una idea, i això cal reconèixer-ho. És llàstima, però, que el que s’hagi visualitzat és que el seu emprenyament ve de no haver-se pogut fer la foto de La Moncloa en comptes d’Artur Mas. Si s’haguessin plantat des del primer dia, des de l’1 d’octubre, quan el PSC va començar a parlar de rebaixar l’Estatut… Però no, van fer la puta i la ramoneta tres mesos, i només es van mostrar disgustats quan el senyor Rodríguez de Madrid va decidir que posats a fer-se fotos amb gent de Barcelona, li convenia més sortir-hi amb el senyor Mas que no amb el senyor Carod.

Ara, dit això, ERC finalment ha estat conseqüent. Jo no els votaré, és clar, perquè no veig el sentit que pot tenir votar algú no per la política que ha fet sinó per haver deixat el càrrec. Però reconec el mèrit que té. Tot i que… tot i que… (gairebé no goso dir-ho) també podria ser que ERC hagués marxat del Govern perquè els testimonis que ara declaren davant la Fiscalia de Barcelona sobre els “cobraments irregulars” gestionats per l’ara conseller en funcions Vendrell estaven començant a posar el partit en una situació judicial un pèl compromesa. Bé, en qualsevol cas han marxat, i sigui pel motiu que sigui a mi ja em serveix com una manera de purgar els errors que hagin…, que han comès.

I acabo amb una frase gloriosa de l'editorial d’El País d’avui: “La dirección republicana, incapaz de controlar e imponerse a sus bases, ha demostrado una gran inmadurez.” “Incapaz de controlar e imponerse a sus bases”, ostres, quina frase! És el problema d’aquest país: que venim d’on venim i es concep el poder com el concebia Franco: l’important és manar, l’important és el principi d’autoritat, l’important és que no hi hagi escletxes entre els governants, i si algú diu que no es compleix el programa o que la gent protesta, que marxi, que es presenti d’aquí a quatre anys –això és el que canvia substancialment respecte al règim anterior; el Franco diria: que guanyi una guerra–, que tregui majoria absoluta… i que maduri, que vol dir tenir idees pròpies sense comptar amb les bases. (Quin mal tan profund ha fet Franco, Déu meu…!)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No tornaré a parlar del tripartit

Com que no vull fer el joc als partits de l’oposició, renuncio des d’ara a parlar més del tripartit. El que han fet no és que sigui un error, és que no té nom i ells ho saben, ho han fet a gratcient. No sols no rectifiquen, no sols no dimiteixen, sinó que fan conseller el qui s’equivoca. Com si CiU hagués nomenat conseller Prenafeta, després dels escàndols. Maragall ja no té el suport ni del PSC i s’ha llançat a l’aventura en solitari, a veure si ell i els que pugui arreplegar de les restes del seu expartit, més ERC, més Iniciativa, poden revalidar un tripartit maragallià. Maragall es vol tornar a presentar i vol continuar manant com sigui, ni que provoqui la divisió dels seus –la divisió ja està feta. Ara ja no hi ha dubtes –sempre tinc problemes i miro enrere quan trio una opció arriscada– que vaig fer ben fet de votar una cosa alternativa.

Quina decepció. I em sap greu sobretot perquè crec que ho pagaran molt car, no se’n sortiran i tornaran els prenafetes. “Prenafeta la llei, prenafeta la trampa.” Potser no, perquè la política de vegades és com el futbol, i hi ha cops de sort i d’estratègia que desbloquegen situacions compromeses i aparentment atzucacades. Però per mi, ja ho he dit moltes vegades, el fi no justifica els mitjans. Per mi s’ha acabat el bròquil. Adéu, gent, adéu per sempre, ja us ho fareu. No penso tornar a parlar de política durant molt de temps.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Molts comentaris

(Jo no volia parlar de política en aquest bloc, o només quan fos necessari. I el fet és que no paro de parlar-ne. Em sap greu sobretot pels que us interessen altres coses. Suposo que quan s'acabi tota la comèdia de l'Estatut podrem tornar a parlar de coses serioses.)

No havia rebut mai tants missatges de resposta, crítica, aplaudiments i matisacions com amb l’últim sobre els comptes d’ERC. Per una banda m’afalaga que hi hagi gent que llegeixi això que escric, per l’altra em provoca una certa confusió. Escrigui sobre el que escrigui, el mateix dia o l’endemà tinc una resposta de la persona al·ludida o de gent que hi està relacionada, o que està relacionada amb la institució, empresa o el que sigui de la qual he parlat. I això passa amb els partits polítics, amb les ONG, amb el Barça, amb els (altres) mitjans de comunicació... I després hi ha els comentaristes habituals, que sempre em fan reflexions molt de fons (en general a anys llum de les que se solen trobar en molts altres blocs, on els comentaris són apressats, improvisats, rutinaris, de compromís, aprofitant una cua de temps; la majoria dels que rebo jo són prou meditats, fets amb calma, buscant el millor moment... M’equivoco gaire?). I finalment hi ha els comentaristes passavolants, gent que conec, o no, que de sobte et deixen caure un comentari, sovint d’ànim i ja està, però de vegades amb reflexions de prou fondària, amb crítica o amb matisacions interessants.

Em consta que el que escric no és cap cosa de l’altre món, de manera que crec, un cop més, que no em vaig equivocar quan vaig eliminar els comentaris públics d’aquest bloc, perquè sé que moltes d’aquestes respostes que rebo, que la majoria són de gent que m'escriu a cara descoberta, no les tindria si els comentaris fossin públics, o bé les tindria però serien anònimes. Hi ha un tipus de gent a qui agrada el diàleg, i discutir o reflexionar “en parella”, sense poder sofrir que mig món contempli l’espectacle. Jo m’adreço a aquest tipus de públic i constato que la cosa va bé. Si més no, des del meu punt de vista: he comprovat que la meva intuïció era encertada. Sens dubte, el nombre d’accessos al bloc es multiplica i això fa que hagi de prestar-li una atenció especial en el temps que no tinc (i fa que hagi descuidat l’atenció de la revista infoReflex, deixadesa que ha anat unida a la manca de temps dels altres col·laboradors de la revista, en qualsevol cas mea culpa).

Sobre els diners d’ERC, repeteixo que la crítica que els feia era al marge de la que es mereixen els altres partits, tots els altres. Per tant, que ningú no s’alegri dient-me que “ja era hora que féssiu una mica d’autocrítica”, entre altres coses perquè jo no sóc d’ERC (quantes vegades ho haig de dir?). Ara, sí que era una crítica “amiga”. No estic d’acord que no es pugui criticar “l’amic polític”, si s’ho mereix, quan és objecte d’atacs forts per part dels seus enemics. No, jo no puc entrar en el terreny de les tàctiques partidistes, que sempre utilitzen com a munició de reserva per a les seves argumentacions la de “tens raó, però no és oportú”. Jo, aquest criteri, el tinc en compte a casa meva amb els meus i amb la gent que estimo, però no amb gent que ocupa càrrecs públics i que es guanya la vida amb una feina d’aparador. Ni parlar-ne. El fet que ERC, des del primer dia que va entrar al Govern –i la cosa ja venia d’abans–, hagi estat durament i injustament tractada per l’oposició, per Espanya en general, pels mitjans de comunicació, no m’obliga a mi a callar les crítiques que jo els pugui fer. Potser he callat massa i tot, perquè no em falten motius per criticar-los. Si la gent no critica els polítics “amics”, si no ho fem els que hi estem més “a prop” (sense ser “d’ells”), llavors aquests polítics acaben com tots els altres, allunyats de la gent, creguts i (encara més) messiànics. No, els hem de criticar, ja ho crec, quan s’ho mereixen. I torno a dir que la crítica, en aquest cas, estava bastant circumscrita a les reclamacions de diners fetes –a consciència, no va ser un error, i això ho sap tothom– a gent que no era d’ERC. Dir-me que “no m’esperava que et sumessis a les crítiques de la dreta” és injust i demagògic, i el comunicant ho sap. Esquerra acaba d’aprovar ahir mateix un canvi en la seva manera d’actuar en aquest assumpte, i ha acceptat que havien comès errors d’apreciació –no pas errades involuntàries, sinó errors sistemàtics sobre les persones a les quals podien reclamar diners–, i aquesta capacitat de rectificació, que els honora si és certa i no és de cara a la galeria, potser no l’haurien tinguda si les crítiques només les haguessin rebut de part dels enemics.

En canvi, hi ha una persona d’ERC –ho és, ho he pogut comprovar– que no està d’acord tampoc amb la doctrina “Puigcercós-Vendrell” i assegura que la cosa que ells venen com a “unànime” –referint-se a les contribucions de la gent d’ERC– no és tan unànime com sembla, i em felicita per haver-ho criticat. Hi torno, jo amb aquestes contribucions no m’hi he ficat pas.

Un altre comentador em diu que demanar dimissions és massa i és fer el joc a la dreta. Potser sí, però si em vaig emprenyar més del compte amb Vendrell era per la seva incapacitat inicial de rectificar i la seva barra a l’hora de justificar tot el que s’havia fet, com si fos incapaç de reconèixer que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Era per aquesta prepotència que jo en demanava la dimissió. Ara diuen que rectifiquen, tant de bo, millor per al país. De moment, però, la cosa de portes endins no va bé, perquè no troben ningú dins el Govern –ha de ser “de confiança”?, i què vol dir de confiança en aquest cas?– que gosi investigar el que ha passat (van despatxar l’Oller com a cap de l’AISP i ara ha plegat Gordon, als tres dies de ser nomenat). És clar, no es pot repicar i anar a professó.

Bé, em deixo altres comentaris que no van gaire més enllà del que he dit fins aquí. La cosa ja ha sortit prou llarga.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)