Dickens continua dient la veritat

per Benjamín Prado

Hi ha persones que es moren i altres que només desapareixen. El novel·lista Charles Dickens, per exemple, deixà aquest món el 1870 però continua aquí. I no sols perquè obres seves com David Copperfield, Cançó de Nadal (A Christmas Carol), Oliver Twist o Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities), entre moltes altres, siguin clàssics imprescindibles en qualsevol biblioteca que pretengui seriositat, sinó també perquè la majoria dels seus temes característics [...] continuen són encara d’actualitat i perquè els seus personatges continuen entre nosaltres, amb noms diferents però amb els mateixos problemes. [...]

Fa 200 anys que va néixer i el nostre món, malauradament, s’assembla en massa coses al seu. Per comprendre-ho, només cal llegir el començament d’Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa, i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació.”

A Temps difícils (Hard Times), Dickens critica acrement les lamentables condicions de vida dels obrers anglesos i la desproporcionada distància que hi havia entre la seva existència i la dels rics del país. Avui, en plena crisi, amb la borsa en números vermells, els impostos pels núvols i els sous per terra; amb els governs d’Europa intentant omplir amb diners públics el pou sense fons del sistema financer i les xifres de l’atur creixent al nostre país fins al caire de l’abisme, és molt possible que el lector s’astori de veure com aquesta novel·la publicada el 1854 descriu l’actualitat. ¿O potser el desequilibri entre les cases miserables dels proletaris que dibuixa Dickens, fredes, fosques i gairebé sense mobles, i les luxoses mansions dels capitalistes, que consideren els seus empleats simples bèsties de càrrega, no és comparable al que hi ha entre els salaris dels mileuristes i els sous astronòmics que es posen a ells mateixos els directius dels bancs, avui en dia? L’única diferència entre aquells privilegiats i aquests és que llavors s’anomenaven utilitaristes i avui es diuen neoliberals, i que uns citaven Stuart Mill i altres Milton Friedman, però res més.

Quan Dickens retrata als Papers pòstums del club Pickwick (The Posthumous Papers of the Pickwick Club), a La petita Dorrit (Little Dorrit) o a David Copperfield uns éssers sense escapatòria [...], sabia de què parlava, perquè ell mateix havia patit en la infància les fuetades de la misèria, quan el seu pare va estar tres mesos tancat a la presó de Marshalsea per un deute amb un flequer, que avui equivaldria a 3,50 euros i que va fer que Charles fos enviat a treballar en una infernal fàbrica de betum. La seva batalla contra la injustícia ja anticipava el fracàs d’un sistema que es basés en l’explotació, tot i que els seus advertiments als poderosos fossin veus en el desert: “Oh, economistes utilitaris –escriu–, comissaris de realitats, elegants incrèduls... si continueu omplint de pobres la vostra societat i no cultiveu en ells l’esperança, quan haureu aconseguit arrencar de les seves ànimes tot idealisme i ells es trobin sols amb la seva vida nua, la realitat esdevindrà un llop i us devorarà”. [...]

Una altra de les obsessions de Dickens és la lentitud, la ineptitud i de vegades la impuresa del sistema judicial, que té la millor expressió a Casa desolada (Bleak House), on es reflecteix la barreja d’incompetència i prepotència d’una Cort de la Cancelleria que a alguns els podrà fer pensar en certs magistrats i causes [...]. O a Oliver Twist, on es pot veure la forma en què la llei és curosa amb els forts i abusiva amb els febles per la manera en què el jutge Fang insulta i castiga amb desproporció el dissortat protagonista. O, un cop més, a Temps difícils, on l’escriptor es rifa de la incompetència del sistema i del seu invent més pervers, la burocràcia, un laberint sense eixida simbolitzat en un suposat Departament del Circumloqui, la funció del qual és “fer el que calgui perquè no es pugui fer res”.[...] Els llibres de Dickens continuen explicant la veritat: el nostre món no ha sabut surar perquè no ha sabut ser ni solidari, ni equànime, ni flexible, i al final ha quedat sense respostes.

El juny del 1865, Dickens viatjava amb un tren que va patir un accident terrible quan creuava un pont en obres. Els set vagons que precedien el seu van estimbar per un penya-segat i ell va estar-se hores atenent els ferits fins que arribaren les ambulàncies i va poder ocupar-se de tornar al seient i recuperar el manuscrit, encara sense acabar, de la seva penúltima novel·la, El nostre amic comú (Our Mutual Friend).

No cal tenir gaire imaginació per veure en aquesta escena una metàfora d’aquesta Europa que avui descarrila de mica en mica [...] Tal vegada l’ensorrament s’aturi a temps, i els que ens menen a la catàstrofe recuperin el sentit comú igual que ho va fer el gasiu senyor Scrooge a Cançó de Nadal, el qual al veure el negre avenir que li anunciaven els esperits del Passat, del Present i del Futur, on es podia veure una tomba amb el seu nom i sense cap flor al damunt, va saber canviar a temps i convertir-se en un home generós. És una paràbola que, avui més que mai, val la pena no oblidar.

(Extracte adaptat de l’article publicat a El País, 7 febrer 2012)

Les il·lusions perdudes

Per Concha Caballero

No se’n van en trens amb maletes de cartró però s’emporten els seus béns més preuats: un portàtil, un mòbil d’última generació regalat per un familiar o aconseguit a còpia d’una lluita de punts sense pietat. Solen agafar un vol de baix cost, caçat pacientment a les xarxes d’internet. Se’n van a fer un màster, o han aconseguit una mal anomenada beca Erasmus que costarà a la família la meitat dels estalvis. Altres vegades se’n van a fer d’au-pair, d’auxiliar de conversa, a qualsevol feina temporal. La família va a acomiadar-los a la porta per embarcar i mentre s’allunyen dissimularan els uns la seva pena i els altres el desemparament acabat d’estrenar. “És per poc temps –es diuen. Dominaran l’idioma, coneixeran món... Retornaran en pocs mesos.”

Fins fa poc era un privilegi dels nous temps que els permetia gaudir d’una llibertat sense límits, d’un món sense fronteres, d’una capacitat gairebé infinita d’aprenentatge... Fins que va arribar la crisi i la maleta semblava diferent, l’espera a la fila per embarcar més compromesa, el comiat més trist i el fantasma de l’absència definitiva més proper.

No. No porten maletes de cartró, ni hi ha aglomeracions a l’andana dels comiats. No se’n van en grup, sinó d’un en un. Aparentment res no els hi obliga. Ha sigut una cadena invisible de fets. Van anar allà fa uns anys, o hi tenen una amiga que els ha informat que hi poden trobar alguna feina amb facilitat. No els pagaran gaire, això és segur, però podran guanyar-se la vida amb una certa facilitat... Al cap i a la fi aquí no hi ha res.

I se’n van a poc a poc, sense moure gens d’enrenou. Un degoteig incessant de saba nova que surt silenciosa del nostre país, desmentint la vella quimera que la història és un cabal continu de millores.

No n’hi ha estadístiques oficials. Ningú no sap quants són ni a on van. No s’agrupen sota el nom oficial d’emigrants. Són, més aviat, una microhistòria que s’explica entre amics i familiars. “La meva filla és a Berlín”, “se n’ha anat a Montpeller", “se’n va anar a Dubai” són frases que sentim sense adonar-nos del significat exacte que comporten. S’escapen de les estadístiques de l’emigració perquè solen tenir un nivell alt d’estudis i no encaixen en el perfil típic del que pensem que és un emigrant. Potser als comptes oficials figuren com a residents a l’estranger, però hi haurien d’aparèixer com a nous exiliats fruit de la ceguesa del nostre país.

En els temps de crisi que detallen cada euro gastat ningú no hi computa els centenars de milers d’euros emprats en la seva formació i regalats a empresaris de més enllà de les nostres fronteres amb una malaptesa sense límits, amb una ignorància sense comparació. Encara menys es quantifica l’esforç de les famílies, les il·lusions perdudes i els somnis trencats en mil bocins.

No porten maletes de cartró, però componen un nou èxode [...] que dispersa els nostres joves per tot Europa i gran part del món, que ens priva del seu coneixement, de la seva aportació i de la seva companyia. Però aparentment ningú no s’escandalitza per aquesta fuga de cervells, lenta però inexorable, que ens privarà de molts dels nostres millors talents. Ningú no protesta per aquesta nova onada d’exiliats que són una acusació silenciosa del fracàs i l’engany. Se’n van en silenci pel túnel d’embarcament on els agafarà la melancolia per la pèrdua primerenca de la seva terra.

No són, como diuen, una generació perduda per a ells mateixos. No són els socorreguts ni-nis que serveixen per culpar el jovent de la seva manca de feina. Són una generació perduda per al nostre país i per al nostre futur. Un error terrible que pagarem molt car en forma de retard, d’empobriment intel·lectual i tècnic. Tot i que encara no ho sapiguem.

(Extracte de l’article publicat a El País, 2 octubre 2010)

Sexe i llibertat

per Hèctor Bofill, escriptor

És possible la plena llibertat sexual i que la societat funcioni? Aquesta és una pregunta a la qual s'han enfrontat totes les civilitzacions, però sembla que per a nosaltres, a Occident, d'ençà de l'esclat del romanticisme, la resposta sigui difícil. En el règim clàssic (el que continuen practicant els conservadors) quedava clara la separació entre la vida domèstica i el plaer. Una cosa era la família, amb totes les seves demandes de reproducció i d'ordenació social, i l'altra la realització del desig. Els romàntics, en canvi, ens hem pres tan seriosament això que les emocions i els sentiments són el centre cardinal de la nostra vida que hem decidit traslladar el goig a la dimensió pública.

Contra el que sovint es pugui suposar, en l'actualitat la relació entre sexe i societat no es basa a acceptar el lliure comportament de cadascú en el bastió de la intimitat sinó en una cosa ben diferent: en l'obsessió per fer públiques les nostres vacil·lacions privades. Em sembla que el millor exemple del que estic dient el trobem en les relacions homosexuals; totes les religions i molts sistemes de poder havien proscrit severament l'homosexualitat atesa la seva nul·la funció social, però el desig es filtrava en el rerefons d'una clandestinitat que quedava coberta per un pacte absolut de silenci, potser només transgredit per les lleus insinuacions de l'art. Amb el reconeixement del matrimoni gai, en canvi, les reivindicacions d'aquest col·lectiu han anat més enllà de la lluita contra la repressió per exigir (i aconseguir) la participació a la vida social de les parelles homosexuals en les mateixes condicions que les heterosexuals. Per als homosexuals no n'hi havia prou de gaudir de la sexualitat al marge de la vida social. Havien de ser reconeguts civilment en la seva orientació.

En certa manera no deixa de sobtar aquest anhel gai de recloure el lliure trànsit dels impulsos a la cèl·lula social que representa el matrimoni, però això ara és un tema secundari. La qüestió és: fins a quin punt és socialment sostenible aquesta necessitat d'embolcallar socialment els nostres sentiments? Ho volem tenir tot: volem sexe, volem llibertat i, a més a més, volem que la lliure inclinació sexual, amb tot el caràcter efímer del desig, del plaer i el desdesig, es projecti en institucions que reclamen una mínima estabilitat. Per això es dóna la paradoxa que la plena realització del binomi sexualitat i llibertat acaba aniquilant la forma en què la relació es presenta en societat i n'altera completament el seu paper d'ordenació.

No cal dir que l'extensió d'aquesta sensibilitat entre capes cada cop més àmplies de la població ens aboca a un seguit de transformacions tot just encetades i, probablement, de conseqüències colossals. En podem anomenar una: l'erosió del concepte de parella com a nucli de la idea familiar. Acceptar la mutació del sentiment sense renunciar a l'organització domèstica comporta que els individus encadenin diverses relacions amb tot el seu bagatge de conseqüències econòmiques i reproductives, de manera que en l'evolució cap a la maduresa la família d'una persona més aviat es compon d'una xarxa de gent amb la qual ha tingut vincles emocionals i ha tingut fills, això sempre que la diversitat de relacions no es doni simultàniament, abocant-nos aleshores a un escenari que en la cultura occidental continua essent tabú però que en algun moment caldrà reconèixer a tots els efectes: la poligàmia o poliàndria.

Ni l'imaginari ni les categories jurídiques que estem acostumats a utilitzar són encara capaces d'absorbir plenament el ritme frenètic en què les nostres necessitats afectives ens fan cavalcar, un cop ja emancipades de totes les cotilles de sanció moral. La realitat ens desborda: pensem en un home heterosexual que ha estat parella de fet d'una altra dona amb la qual comparteix diverses propietats, després es casa amb una segona i, sense separació ni divorci, té fills amb una tercera, una amant. Si a aquesta narració hi afegim, de sobte, la defunció de l'home, ens trobem amb un desgavell que tritura tant el dret de família com el dret de successions. I, no ens enganyem, aquesta història no és gens inversemblant. Aquestes coses passen i passen sovint.

Torno a la reflexió inicial: no estem introduint, amb l'esclat de les nostres pulsions, un bucle capaç de col·lapsar el sistema? La resposta és que, probablement, és el sistema mateix el que incita la nostra volubilitat, amb tots els intercanvi econòmics i totes les transferències que cada unió, cada ruptura i cada nova unió generen. Es pot formular amb més fredor: el benestar econòmic és la causa profunda de la nostra emancipació sexual, i continuarem proclius a aquest huracà de sentiments i de relacions mentre ens ho puguem continuar pagant.

(Avui 25 abril 2005)

* * *

(Article reproduït a la revista infoReflex l'any 2005)

I si ATTAC tenia raó?

per David Murillo Bonvehí (professor d’Esade-URL)

La setmana passada, els líders polítics de la UE van comunicar al Fons Monetari Internacional la necessitat de considerar urgentment l’aplicació d’un impost global sobre les transaccions financeres, l’anomenada taxa Tobin. Els qui recordem el paper fonamental jugat per ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans, una entitat d’origen francès d’extrema esquerra) en la promoció d’aquesta taxa, no vam poder evitar fregar-nos els ulls i demanar a una mà amiga que tingués l’amabilitat de pessigar-nos alguna part tova del cos.

Una pista de l’actual gir en la percepció sobre l’impost ja ens va arribar el mes d’agost passat, quan Adair Turner, president de la FSA, l’autoritat britànica sobre els serveis financers, s’anticipava i s’hi pronunciava a favor. Per fer-nos una idea de les magnituds de què parlem, es calcula que prop del 95% dels moviments de capital internacional són de caràcter especulatiu. És a dir, busquen executar operacions que juguen amb guanys de valor aconseguits en el curt termini, tot sovint en qüestió d’hores. Un bilió d’euros (dotze zeros darrere de l’u) seria el volum aproximat de capital que es posa diàriament en moviment només per especular amb divises.

La taxa proposada pels líders europeus, i que el ministre d’Afers Estrangers de França estima en un 0,005%, tindria dos beneficis immediats. Per una banda, incrementar els recursos públics. En un moment en què l’Estat espanyol té el dubtós honor de ser el primer país de la UE en l’anomenat índex de la misèria, un índex fet públic per Moody’s aquesta mateixa setmana que aplega el dèficit públic i l’atur combinats, la idea sembla pertinent. Per altra banda, l’esmentada taxa permetria disminuir la volatilitat de preus, els canvis de valor sobtats, que sobresurten com una de les dinàmiques centrals darrere de l’actual crisi financera. Per utilitzar la immillorable retòrica de la cimera europea de caps d’Estat i de govern, es tractaria de renovar el contracte social i econòmic entre les entitats financeres i la societat a la qual, almenys teòricament, serveixen.

Els crítics, les entitats financeres, la Xina, el mateix FMI i l’administració Obama, ja prou ocupada a resoldre problemes domèstics per, a sobre, involucrar-se en batalles tan quixotesques com aquesta, ja han dit que altra feina tenen. El mateix James Tobin, fart de veure el seu nom compromès amb un moviment anticapitalista que el volia situar ideològicament en l’extrema esquerra, va abjurar de la taxa abans de morir. Efectivament, qui vulgui trobar-hi problemes d’implementació, en trobarà. Tres de principals. Un: per tenir èxit ha d’aplicar-se globalment, arreu. Dos: menysté la capacitat dels especuladors de trobar sistemes alternatius per esquivar l’impost. Tres, particularment rellevant per als qui temen l’administració pública: és un impost que recau en les molt fal·libles mans de les autoritats públiques.

Tanmateix, davant de les mancances en la seva aplicabilitat, molts es resisteixen a deixar que l’alternativa sigui la inacció. La llista de suport a la taxa Tobin no només prové de les autoritats europees i de la població desitjosa de fer pagar al sector financer almenys una part del cost d’aquesta crisi. Per citar premis Nobel, la llista a favor de la taxa començaria amb Krugman i Stiglitz i molt probablement hauria seguit amb el recentment traspassat Paul Samuelson, que, tot just dos anys enrere, va arribar a demanar perdó públicament pel seu rol en la fabricació del que Warren Buffet anomenaria “les armes financeres de destrucció massiva”.

Caldrà recordar dues lliçons no prou ben apreses. Una: tenim problemes globals (el canvi climàtic, la regulació financera, la lluita contra els paradisos fiscals, el terrorisme integrista...) i contra això només Estats-nació. Alguns ni tan sols això. Cal, doncs, més i millor globalització. Dues: com deia Schopenhauer (i crec que és la segona vegada que el cito en aquestes planes des de l’inici de la crisi, el lector perdonarà) tota nova veritat travessa per tres etapes diferenciades. Inicialment és menyspreada, després és objecte d’una oposició violenta i finalment passa a ser acceptada com una cosa autoevident.

(Avui, 19 desembre 2009)

Fets diferencials: l’ocupació pública és un 8% a Catalunya i un 23% a Extremadura

Tot i que el nombre total de funcionaris que hi ha a Catalunya ha crescut un 18% en el període 2004-2009, fins als 299.779 treballadors en les diverses administracions (i això vol dir quasi 55.000 llocs de treball més que hem de pagar entre tots), continua mantenint-se en el 8% de treballadors el percentatge dels que treballen per a alguna administració a Catalunya estant, la mateixa xifra que l'any passat. En canvi, a Extremadura l’ocupació pública abasta el 22,7% del total dels assalariats, segons els estudis encarregats els darrers anys per la patronal Pimec a l’economista Modest Guinjoan. Les últimes dades comprenen, com hem dit, el període 2004-2009.

L’increment de funcionariat ha estat aquests anys més important a Catalunya (18% més funcionaris que el 2004) que al conjunt de l’Estat (12% més que el 2004): Catalunya és la tercera comunitat on més ha augmentat l’ocupació pública en els darrers cinc anys, només per darrere de Múrcia i les Balears. Amb tot, Catalunya continua sent, amb diferència, la comunitat amb menys funcionaris per cada mil habitants, i també si es compta només la població activa.

Dels quasi 300.000 treballadors públics que hi ha a Catalunya, més de la meitat, 162.000 (el 54% del total), treballen per a la Generalitat; gairebé 100.000 (el 25% del total i gairebé 20.000 més que el 2004), per a les administracions locals (ajuntaments, diputacions i consells comarcals); i més de 31.000 (10,5% del total) per a l’administració estatal a Catalunya, que ha perdut un 4,5% de funcionaris al nostre país (un 23,5% d'aquesta pèrdua ha estat en forces de seguretat, percentatge que implica que en algun altre àmbit els funcionaris estatals a Catalunya han d’haver crescut, malgrat les transferències).

Si comparem les xifres catalanes amb les estatals, a l’Estat espanyol hi ha actualment 2,9 milions de treballadors del sector públic. Més d’una cinquena part (el 21,3%) treballa en l’administració central i un 23,6% en la local. Els de les administracions autonòmiques són un 49,3%. A casa nostra viuen només, doncs, l’11,2% de tots els empleats públics que hi ha a l’Estat, quan Catalunya representa el 16% de la població, el 17,3% dels treballadors i el 18,8% del pes de l’economia de l’Estat mesurat en termes de producte interior brut (PIB).

Personal al servei de les administracions públiques respecte al total d’ocupats (dades en %):

Catalunya 8
Balears 9,9
País Valencià 10,1
Navarra 10,9
País Basc 11
La Rioja 11,3
Múrcia 12,3
Galícia 12,5
Cantàbria 12,5
Madrid 13,6
Astúries 13,9
Canàries 14,1
Aragó 14,5
Andalusia 15,3
Castella - la Manxa 15,4
Castella i Lleó 16,1
Extremadura 22,7

Així doncs, el 8% dels treballadors catalans treballa per a alguna administració pública. En canvi, a Extremadura l’ocupació pública abasta el 22,7% del total dels treballadors. Són les dues comunitats amb posicions més extremes dins l’Estat. Comptant tota la població (jubilats, criatures, malalts, aturats crònics, etc.), a Catalunya hi ha gairebé 38 funcionaris per cada 1.000 habitants, mentre que a Extremadura n’hi ha 82, més del doble. Perquè Catalunya assolís la ràtio d’ocupació pública d’Extremadura hauria de contractar mig milió de funcionaris més: multiplicar per dos els que té ara i afegir-ne 200.000 més. És per això que la Pimec ha denunciat que “en determinades comunitats sembla que s’utilitzi l’ocupació pública per col·locar la gent”.

Si els funcionaris de totes les administracions presents a Catalunya han augmentat el 18%, els que són estrictament de la Generalitat han augmentat quasi el 24% des del 2004. Aquest increment s’explica en bona part per les contractacions en l’àrea de l’educació pública i pel desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra, una competència que no té cap altra comunitat autònoma a excepció del País Basc (el nombre de funcionaris en les forces de seguretat ha pujat a Catalunya un 61%). Els docents no universitaris a Catalunya han crescut un 36%, i en canvi els funcionaris de les universitats catalanes han baixat un 9%, fins a 6.600, mentre que en el conjunt de l’Estat les facultats i escoles universitàries públiques ocupen ara un 8% més d’empleats que fa cinc anys. A Catalunya, el 25% dels empleats públics treballa en educació. Pel que fa a la sanitat –que està també transferida– ocupa un 12% del total.

Una altra cosa és l’augment en gairebé totes les àrees dels alts i els mitjans càrrecs de designació lliure, i dels assessors externs que cobren dels organismes públics, creixement que potser no té tan fàcil justificació com el de mestres, metges i mossos, però que també és general a tot l'Estat.

En resum, hi pot haver queixes i crítiques per la multiplicació abusiva d’administracions que hi ha a Catalunya –hi ha funcionaris dels ajuntaments, dels consells comarcals (i aviat de les vegueries), de les diputacions, de la Generalitat (l’executiu amb totes les seves conselleries i el Parlament), de l’Estat, d’Europa, fins i tot de l’ONU–, però aquestes queixes i crítiques han de provenir exclusivament o bé d’Europa i l’ONU o altres organismes i mitjans internacionals (i, per tant, han de ser crítiques que no amaguin el context estatal), o bé dels mateixos catalans. No poden provenir de la resta de l’Estat. Qualsevol crítica procedent de qualsevol racó de l’Estat espanyol, o qualsevol crítica internacional que no tingui en compte el context estatal sobre aquesta qüestió del funcionariat a Catalunya cal considerar-la cínica, mentidera i, sens dubte, objectivament anticatalana.

(Elaboració pròpia, a partir de les dades de Xavier Alegret, Avui 23 agost 2009, i d’Eduardo Magallón, La Vanguardia 14 juliol 2008)

La crisi econòmica resitua Madrid i Barcelona

per Jaume Vallès Aroca

La penúria econòmica posarà a prova les estratègies contraposades que han liderat les dues grans àrees urbanes de l’Estat. Un punt de partida suggeridor: la capital espanyola ha sigut en aquest temps de festa el vaixell insígnia de la fúria neoliberal; Barcelona, l’abanderada de la tracció socialdemòcrata de voltatge baix. Ara, acabada l’eufòria, caldrà veure qui supera més bé la ressaca.

El desenvolupament exuberant de la capital de l’Estat desemboca en la recessió amb un deute municipal de 6.300 milions d’euros. A cada madrileny li toquen 2.020 euros. Tal és el calibre del forat, que l’alcalde de Madrid ha anunciat [...] que el municipi ajorna la construcció d’uns 40 equipaments disseminats per tota la ciutat amb el fi de retallar despeses. Amb aquesta mesura, que afecta escoles infantils, centres d’educació musical o poliesportius, l’Ajuntament preveu estalviar aquest any uns 390 milions d’euros, poc més del 3,8% del pressupost del consistori. [...]

«Eh, compte, que Barcelona torna!» Llegiu la frase amb l’entusiasme amb què va ser pronunciada per l’alcalde de Barcelona [...] en una xerrada de cafè recent. Està convençut que la capital catalana es capbussa en la crisi en una posició de més fortalesa relativa, arrelada en la solidesa de l’economia productiva catalana.

Objectivament, Barcelona ha flirtejat menys amb el totxo que Madrid aquests anys al capdamunt del trampolí de l’abundor. «No hi haurà retallades ni en els plans d’inversions ni en els programes socials. Almenys el 2009. Ja veurem què farem el 2010, però ara com ara podem seguir al mateix ritme», assegura el regidor d’Hisenda de Barcelona [...].

La liquidació a mes de juliol dels impostos de construcció i de patrimoni donen idea del que s’acosta: el de construcció ha caigut un 20%; l’altre, un 6%. [...] Però és veritat que l’abultat deute de Madrid i l’anunci de renunciar al seu programa d’inversions han regalat als gestors de Barcelona la primera oportunitat en anys per defensar la seva fórmula del receptari socialdemòcrata europeu: molta política social, urbanisme de proximitat i, después del Fòrum, poques, molt poques aventures. De fet, cap ni una. Barcelona sembla que s’ha instal·lat en el comerç i el turisme. La indústria, concentrada quasi en exclusiva a la Zona Franca i el port, genera el 10% de la riquesa de la ciutat. El sector terciari hi ha esdevingut el principal motor de l’economia.

A principi d’aquest decenni, l’exalcalde Joan Clos encara prometia una nova reindustrialització de la ciutat basada en l’economia del coneixement. Els actuals gestors de la ciutat ja admeten que la indústria avançada donarà menjar a alguns barcelonesos, però no a tots.

El turisme, el tauló al qual es va agafar la ciutat davant el defalliment del sector industrial, va ser alguna cosa més que una solució de conjuntura, admeten a la plaça Sant Jaume.

El 99% de les empreses de Barcelona són ara per ara petites i mitjanes companyies. La capital catalana ingressa cada any cap a 75 milions en concepte d’impost d’activitats econòmiques (IAE) de les empreses radicades a la ciutat que facturen més d’un milió d’euros. Madrid percep pel mateix impost 114 milions. Explicacions: Madrid es beneficia de l’anomenat efecte seu de les grans corporacions que donen llustre a la ciutat. Però és indubtable que, comparativament, el volum recaptat per la capital catalana diu molt de la fermesa de l’economia de petita escala que ha estat defensant els darrers anys.

El 98% de l’oferta comercial de Barcelona correspon a petits negocis escampats pels divuit corredors comercials de la ciutat. En contrapartida, Madrid lidera el nombre de metres quadrats de grans superfícies per habitant. Si la mitjana espanyola se situa en 261 metros quadrats per mil habitants, Madrid supera els 441. En paral·lel, el municipi i la comunitat han desenvolupat una política deliberadament afavoridora de la concentració comercial. Abans de l’estiu va donar llum verda a la liberalització horària. El centre de Madrid és ja avui un gran centre comercial cada dia de la setmana i gairebé a tota hora. Només els comerçs regits per immigrants semblen disposats a suportar la dura competència de les grans superfícies.

Tornem amb la ciutat d’escala humana. Mentre Madrid ha gastat una mica més de 2.000 milions en l’autovia urbana més espectacular d’Europa, la M-30, en el recorregut sud-oest de la capital, Barcelona deixa d’ingressar deu milions d’euros l’any per la seva política de restricció del trànsit privat a la ciutat. Al capdavall, dos models.

És molt probable que hi hagi un retorn de Barcelona, com vaticina l’alcalde [...]. No és debades que la seva agenda, en aquesta mateixa legislatura, és plena d’inauguracions de grans obres per les quals van lluitar els seus antecessors des de fa moltíssim temps: el TGV cap a França, l’ampliació de l’aeroport, el port, l’extensió del metro... [...]

(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 7 octubre 2008)

«La cosa aquesta de Spanair»

Ramon Aymerich va escriure l’altre dia la peça que reprodueixo a sota. Abans, però, una mica d’informació prèvia: la companyia aèria d’origen espanyol Spanair –el nom ja ho diu tot– darrerament estava controlada per la danesa SAS, però l’estat espanyol i la seva companyia «de bandera» Iberia, ara en mans d’amics fidels del govern de Madrid, hi tenien una opció preferent de compra i havien dit que la utilitzarien. Però SAS volia tancar l’empresa si no la hi compraven de seguida i el procés de compro - no compro s’eternitzava. Spanair s’anava morint d’inanició per manca d’inversions i fins i tot de l’adequada política de manteniment, sense que ni Madrid ni Iberia ni ningú altre dels que podien intervenir-hi fessin res per impedir-ho, tot i les promeses segons les quals amb Spanair es competiria internacionalment des de Barcelona –cal no descartar, és clar, la possibilitat que els obstacles vinguessin del fet d’haver promès justament això. Llavors, un grup d’empresaris catalans, amb el suport sobretot moral de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, recullen diners, avals i préstecs, s’endeuten fins a les orelles i decideixen rescatar l’empresa en el darrer moment, per mirar de convertir-la en una mena de «companyia de bandera» de l’aeroport de Barcelona. De seguida, Iberia i determinats poders fàctics, mediàtics i econòmics de Madrid, que vol dir Espanya, es queixen de la participació pública en l’operació. Increïble però veritat: Espanya que clama pels ajuts públics a empreses privades... quan són catalanes o sembla que vulguin fer un servei específic a Catalunya.

I en aquest punt se situa l’article d’Aymerich:

Avui, quan llengües i territoris ja no coincideixen i les migracions modifiquen de manera permanent el paisatge humà, quan la mobilitat del capital fa que la gent se senti més vulnerable, poques coses recorden a quin país pertany cadascú. Entre aquestes poques coses hi ha les banderes, les seleccions de futbol i, una mica menys, les línies aèries. Durant el segle XX, tenir línia de bandera va ser signe de riquesa i poder per a un país. Després va arribar la liberalització. I les línies de baix cost, que es mouen en terra de ningú. Però així i tot, les aerolínies encara desvetllen sentiments extrems. La prova és Spanair: mai un projecte havia aixecat tantes (i tan infundades) sospites ni havia desvetllat tants (i tan absurds) recels.

Les motivacions semblen clares. En un moment que les grans ciutats passen per damunt de nacions i estats com a subjectes d’inversions empresarials, heus ací una gran aglomeració, Barcelona i tot el que l’envolta, que veu com s’esvaeix el seu potencial de connexió internacional perquè una aerolínia privada (Iberia) decideix que el futur de l’aeroport del Prat ha de subordinar-se al de Madrid. I perquè el gestor aeroportuari de Barcelona no es deu tant a la viabilitat de les pròpies instal·lacions com a un organisme superior i estatal. Llunyà.

El que ve després ja és conegut. Per què no comprar una aerolínia que tingui com a base Barcelona? Però qui? Les institucions financeres, no. A diferència de Madrid –on la comunitat utilitza la seua caixa d’estalvis per a apuntalar Iberia i Barajas– les entitats se’n desentenen. La burgesia local, tampoc: perquè l’entorn financer és pèssim, perquè destacats membres d’aquest col·lectiu s’han cremat en projectes semblants, perquè el projecte dóna una visibilitat i comporta un risc que no volen assumir o simplement perquè no, perquè no ho veuen. Qui acudeix a la crida? Una coalició de gestors que es mouen amb habilitat entre el món privat i el públic; un grup d’empresaris-gestors menys pudorosos i amb una mica més d’ambició que les generacions anteriors, i grups directament afectats, com els hotelers. I per postres, un president que teoritza sobre la gestió empresarial aplicada al futbol.

És una combinació heterodoxa? Sí, però per a això hi ha la història, per a canviar-la. I fins i tot és possible que la fórmula s’obri camí. Que hi ha els poders públics darrere? Poc, però hi són. Els aeroports són poder i seria un error gravíssim que no s’haguessin mogut per salvar la causa de l’aeroport. Però d’aquí a dir que es malbaraten diners públics hi ha molta distància. Amb prou feines supera el 3% del capital compromès. Pot acabar malament l’operació? Per descomptat, no hi ha res segur en aquesta vida tret de la mort. És objectable el moment de la compra? És clar. Però imagini’s de què parlaríem ara si no s’hagués comprat Spanair.

(Ramon Aymerich, periodista, La Vanguardia 18 abril 2009)

És important que missatges d’aquest estil, sense complexos, vagin apareixent a La Vanguardia. Perquè és decisiu per al nostre futur que la gent que llegeix La Vanguardia des de tota la vida i que sempre mirava cap a Madrid pensant-se que allà anaven de bona fe descobreixin, ni que sigui de mica en mica i amb comptagotes, la realitat dels fets: Madrid no estima Catalunya i a Madrid no li interessa gens que Barcelona pugui competir amb la capital espanyola en cap àmbit internacional d’abast estratègic. Per a molta gent poderosa, sens dubte, això és una veritat dura, difícil de pair, però es va imposant de manera incontrovertible a mesura que transcorre el temps i passen coses. A poc a poc van lligant caps.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Com ho veig

Si faig cas del que veig al meu voltant –que ja suposo que no hi hauria de fer gaire cas, però són un centenar i escaig de petites i mitjanes empreses, i alguna de gran, i potser a algú li poden ser útils els resultats d’aquesta observació subjectiva i parcial–, molta gent ha viscut els mesos d’octubre a gener com una mena d’impàs: quiet i no et moguis, a veure què passa. I llavors, transcorreguts aquests mesos de vigilància intensiva, de no produir gaire, de fer de pedra al desert per no gastar energies, la immensa majoria han decidit sobreviure o, pel cap baix, morir matant. I s’hi han posat al màxim, fent un munt d’hores extres, cordant-se tothom ben cordades les calces i rescatant l’avi que ja havien jubilat perquè ara els podia tornar a fer quatre números o revisar i endreçar les capses del fons del magatzem a veure què en podem treure.

El mes de febrer, per a nosaltres, ha estat un dels de més facturació de la nostra història. Després, és clar, caldrà veure si ho cobrem tot: a 30 dies, a 60, a 90, a 120... Hi ha hagut algun client que ens ha pagat per avançat, «perquè ja se sap, els temps que corren...». O sigui, de moment hem estat entretinguts, que ja és un què, i els clients i proveïdors també. La cosa es belluga, que és la manera de fer funcionar la màquina. Si dius prou, si mires el dipòsit de la benzina, si veus les rodes com estan... Mentre el trasto tiri, tu tira.

I quatre apunts sobre com veig les coses de fora, diguem-ne, de l’Estat que ens afecta:

- El Banco Santander podria fer un pet com una gla i, si se salva, quedar com un banc provincial o, no ho sé, com el Banco Esfinge. Em sap greu per la gent que encara hi té interessos, però aquests paios van avisar des del primer dia que no respondrien de cap dels dipòsits que fins llavors havien avalat, si no eren seus-seus. I ara ja no responen ni dels seus-seus. Els altres bancs, amb penes i treballs, em sembla que se’n poden sortir, perquè fins ara no han traslladat les seves responsabilitats als clients, com ha fet el Santander. Fins i tot el BBVA, que no em cau gens bé perquè l’estructura actual la va muntar el senyor Aznar amb els seus amics. Alguna caixa petita pot necessitar ajudes. La possible ensulsiada del Santander arrossegarà molta gent innocent. El govern espanyol, i segurament la Unió Europea, hauran d’intervenir per arreglar els desperfectes més greus.

- Les empreses que no tenien tresoreria, que vivien massa al dia i que marejaven els deutes propis a còpia de traspassar-los comptablement als seus deutors –i aquí hi ha molta empresa del sector de la distribució– ho tenen pelut. Hi haurà –ja hi ha– moltes víctimes innocents, especialment gent que vivien d’un sou i no s’havien de preocupar de gaire res més que del seu horari de treball, refiats que els de dalt ho tenien tot previst.

- La borsa, que continua anant de baixa –i més que hi anirà– ha deixat de ser un indicador o termòmetre fiable de la realitat de l’economia, i no sé pas si tornarà a ser-ho com ho era. En qualsevol cas, convé no refiar-se’n gens ni mica.

- Ha ressorgit amb molta força l’economia submergida, l’economia del bescanvi.

- Es venen més llibres que mai, sobretot de butxaca (això no és observació meva, les xifres s’han publicat). Ahir mateix va obrir una nova megallibreria a Barcelona.

- A Catalunya, en general, em penso que ho tenim força més bé que a Espanya (ara em refereixo sobretot a les pimes i als autònoms).

No sóc el que se’n diu un expert, un d’aquells que ixen contínuament a la premsa. Sóc un aficionat que, així com si fa no fa sap posar lletres juntes una al costat de l’altra, quan veig dues xifres seguides m’agafen ois, literalment. O sigui, no em feu cap cas.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (14): El múscul empresarial català

La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit
Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (XI): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (XII): Quina vergonya
Fets diferencials (XIII): Els López

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les granotes mascle volen el de sempre

Avui copio de Juanjo Millás: «La pregunta davant la crisi (com hem arribat a això?) ha atret milers de respostes normals, respostes mascle, podríem dir, les pautes de les quals coneixem de sobres. Però aquestes respostes són improductives perquè equivalen a assenyalar que un quilòmetre té mil metres, i això ja era inclòs dins la pregunta. El que ens cal a hores d’ara és una resposta rara, inaudita, anòmala, una resposta original, que ens ajudi a entendre el desastre en el qual manotegem amb desesperació, i potser a eixir-ne. A veure si se li acut a algú. Mentrestant, espolseu-vos dels voltants del cap aquelles granotes mascle que han acudit a l’olor de les feromones i que cerquen el de sempre. Després, com és habitual, si t’he vist no et conec.» (El País 21 novembre 2008)

I ho completo amb el sociòleg Zygmunt Bauman, autor de la teoria de la modernitat líquida, que sempre diu coses interessants: «L’impuls de l’economia dels últims 30 anys, amb crestes de més opulència, es va basar en el crèdit. Avui tothom està endeutat. Segons sembla, el deute dels Estats Units és de set trilions de dòlars. Personalment, crec que aquesta crisi és el producte de l’èxit del sistema, no del seu fracàs. Un banc té èxit quan concedeix molts préstecs. I han convertit tota la població en una nació de deutors.» (El Periódico, 21 novembre 2008)

(O sigui, si algú es pensava que ara canviaria alguna cosa, quedarà ben lluït: perquè no hi ha prínceps gripau que puguin transformar el sistema –de l’Obama, sent realistes, no crec que n’hàgim d’esperar gaire més, i ja seria molt, que un canvi d’enfocament en les relacions internacionals, que no siguin del xèrif contra tothom– i perquè segons com es miri la crisi d’avui és només la constatació global d’un èxit espaterrant.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Com sortir de la crisi

Copio la fórmula de Lluís Bassat:

«S’explica que l’amo d’un famós bar de carretera que vessava d’èxit va decidir enviar el fill a estudiar als Estats Units. Quan el noi tornà, va avisar el pare que a la universitat li havien dit que calia preparar-se per a la crisi. El jove va recomanar al pare substituir el boníssim cuixot de Jabugo que posaven als entrepans del matí per un pernil del país, per abaratir costos. Uns dies després, van començar a barrejar el cafè amb masteguera. Al cap d’una setmana van decidir apagar el rètol lluminós que es veia perfectament des de la carretera, per estalviar energia elèctrica. De mica en mica la concurrència es va anar reduint, fins que un dia no va entrar ningú al bar. Llavors el pare va dir al fill: “Sort que te’n vas anar als Estats Units i em vas avisar, perquè ja tenim aquí la crisi.”

»Molts cops són les nostres decisions les que ens precipiten en crisis imparables. Són els nostres temors els que ens porten pel camí equivocat. Són els estudis macroeconòmics els que ens fan prendre decisions microeconòmiques que ben poc o no res hi tenen a veure. No dic que no hàgim de fer cas del que veiem, però penso que segons com sigui la nostra actitud podem eixir ben parats d’aquesta crisi o acréixer-la encara més.

»Només conec una fórmula per combatre qualsevol crisi: treballar més. Treballar més intel·ligentment, controlar les nostres despeses, però també assegurar els nostres ingressos i seguir endavant, perquè moltes vegades, com passa amb els ocells, deixar d’esvoletegar vol dir caure. És el moment de fer les coses més bé que com les hem fetes fins ara. És el moment que la nostra publicitat sigui més efectiva. És el moment que els nostres controls de qualitat siguin més estrictes. D’aquesta crisi alguns en sortiran malparats, però altres en poden sortir enfortits, i nosaltres hem de ser d’aquest darrer grup.

»Siguem conscients que tenim una crisi, però no ens lamentem més. Treballem per sortir-ne.»

(Lluís Bassat, publicitari, El País 3 novembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo us acuso, gent de la premsa

Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.

Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac

i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història

però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005

És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.

Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.

Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.

I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.

Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).

Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.

Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.

Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Teoria sobre els diners negres

Ara fa cinc anys que l’euro va començar a funcionar. Jo ja feia els comptes en euros des del final del 99, o abans i tot, just des del moment que es va fixar que un euro valdria 166,386 pessetes, que ara no recordo quan va ser. Llavors feia pocs comptes, la veritat siga diga, de manera que no em va ser difícil.

El cas és que ara prescriuran els delictes fiscals anteriors a l’any 2002, si no vaig errat. I sabeu què? Que estic convençut que un dia d’aquests el Banc d’Espanya dirà que «últimament» hi ha molta gent que canvia pessetes per euros. Ja sabeu que el banc estatal va deixar dit que les pessetes no prescriurien, que sempre es podrien canviar, i llavors alguns vam dir que tothom qui tingués racons grassos de diners negres només els caldria esperar cinc anys per convertir-los en ingressos blancs i nets com una patena. Com que serà evident que aquells diners els tenien des d’abans del 2002, no els podran perseguir. No sé si és així, o si pot ser així. En qualsevol cas, en algun indret es deuen haver ficat els bilions de pessetes que el Banc d’Espanya mateix va dir ja fa temps que encara no s'havien bescanviat. Hi deu haver un truc, com sempre, que només el saben els que tenen molts diners i bons assessors per gestionar-los i fer-los créixer. La vida funciona sovint així. Els altres, pobrets i alegrets, com deia l'àvia.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’estat prepotent

El dia 8 de gener d'enguany, o siga, dilluns passat, l’Estat espanyol m’ha retornat uns diners que em va obligar a pagar injustament durant l’any 2005, corresponents a la liquidació de l’IRPF de l’any esmentat. Jo sé que ara podria reclamar-los interessos pel retard, i segurament em donarien la raó, però el mal és que sóc jo qui haig de molestar-me a demanar la compensació, no és automàtica com quan és el ciutadà del carrer qui s’endarrereix en un pagament que havia de fer.

A més, tota la gent que conec que han reclamat una cosa d’aquestes l’any següent o l’altre han tingut per una casualitat de la vida una inspecció. No em fan por les inspeccions, perquè sóc complidor de mena i estic net com una plata, però ja se sap que les inspeccions les carrega el diable, i al final sempre et pot faltar la cèdula d’orfenesa dels nebots valencians de la Guàrdia Civil de segona categoria, i llavors ja has fangat. (“Fangar”, ja que hi som, és la fórmula que proposo per substituir el castellanisme “pringar” que ara se sent pertot. Un dia us faré una llista de propostes d’aquestes.)

Va ser Napoleó, qui va concebre els estats actuals omnipotents, immunes i impunes? O vénen d’abans, dels servents de la gleva de l’edat mitjana? O va ser el Franco? Si va ser ell, se’n va sortir prou bé. Sigui com sigui, l’invent continua d’allò més eixorivit.

(Avui, 12 de gener, m'arriba una carta d'aquesta gent dient que sí, que l'interès de demora és automàtic i que em pagaran 20 cèntims més per aquests "tres dies" –ells diuen "tres dies"– que s'han endarrerit en el retorn dels meus diners. És un tipus d'interès realment interessant, el que s'apliquen ells mateixos. Quina vergonya fa tot plegat, quina sensació d'indignitat... 20 cèntims d'interès per un deute de 380 euros. En qualsevol diccionari, d'això se'n diu robatori.)

(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què no es trencarà el tripartit

Ni en el fullet “Pressupostos 2006: molt més que xifres” (un fullet de 40 planes) ni en cap altre indret de fàcil accés. Finalment, he trobat els pressupostos d’aquest any desglossats per departaments aquí (vegeu les pàgs. 44s d’aquest document). Reprodueixo la xifra final (despeses pressupostades) amb els departaments ordenats per disponibilitat d’efectiu:

Salut (Geli, PSC): 7.835 M €
Educació (Cid, ERC): 4.177 M €
Política Territorial i OP (Nadal, PSC): 1.358 M €
Benestar i Família (Simó, ERC): 1.284 M €
Universitats, Recerca i SI (Solà, ERC): 959 M €
Interior (Tura, PSC): 835 M €
Justícia (Vallès, PSC [CPC]): 676 M €
Presidència (Bargalló, ERC): 576 M €
Treball i Indústria (Rañé, PSC): 574 M €
Medi Ambient i Habitatge (Milà, ICV): 372 M €
Governació (Carretero, ERC): 361 M €
Agricultura Ramaderia i Pesca (Siurana, PSC): 318 M €
Cultura (Mieras, PSC): 275 M €
Economia i Finances (Castells, PSC): 173 M €
Comerç, Turisme i Consum (Huguet, ERC): 140 M €
Relacions Institucionals i Participació (Saura, ICV): 24 M €

No sé què us passa a vosaltres, però jo veient aquestes xifres tendeixo a entendre per què no hi ha cap interès per part d’ERC a deixar que es trenqui al Govern. Ja em va passar amb el primers pressupostos del tripartit, i amb els de l’any passat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Benvinguts als comptes sense comissions

Fa un any i mig en vaig parlar aquí soletes, que diuen els valencians, era una veu que predicava al desert. Mig any més tard, ara fa onze mesos, en van començar a parlar els diaris, i uns mesos després ja va ser un clamor. Des de llavors, alguns bancs s'han anat inventant comptes especials sense comissions. I ahir, un banc dels grossos va decidir suprimir-les per a 2,2 milions de clients, tots els que hi tinguin collada la hipoteca –collada, sí, i recollada–, els que hi ingressin la nòmina o la pensió i els que hi tinguin contractat un pla de pensions. Des d’ara, tota aquesta gent tindrà de franc el manteniment i l’administració dels comptes, l’emissió o renovació de les targetes, les transferències dins l’Estat o l’extensió de xecs.

Aquesta iniciativa tindrà un cost per al banc del qual estem parlant –no el citem perquè aquí procurem no dir paraules malsonants, si no és estrictament imprescindible, i els noms dels grans bancs són paraules que fan de mal dir– de 82,5 milions d’euros. Però un dels responsables del mateix banc ha explicat –se li ha escapat?– que un client actiu “genera per a l’entitat uns mil euros anuals” i que “l’eliminació de comissions no és un cost, és una inversió en els clients”. Quina barra. Quan jo ho deia a la gent de la banca se’m tiraven al damunt i em responien que no sabia de què parlava. Aquest argument me l’he sentit a dir molts cops: “No saps de què parles.” M’ho ha dit molta gent des de diferents àmbits, amb cara mig de circunspecció mig de commiseració. Jo llavors em faig fonedís, no dic res i penso: “Potser tenen raó, en saben tant…” Però resulta que avui un dels periodistes d'economia més prestigiosos del país, Joaquín Romero, escriu a El Periódico: “El banc X va ingressar 3.759 milions d'euros els tres primers trimestres de l'any passat per aquest concepte [comissions], una quantitat superior al benefici net del període. Una cosa semblant va passar a la caixa Z –908 milions davant de 1.185 de beneficis– i a la resta del sector. Les comissions s'han convertit en la taula de salvació...” Caram, si sembla que hagi copiat al peu de la lletra el que jo deia i que em van criticar tant, però ara ja tinc raó... perquè tothom ho diu.

Em sembla prou clar que ara els altres bancs seguiran de seguida l’exemple d’aquest. Les caixes no sé què faran, tot i que de moment dues caixes valencianes han anunciat avui mateix que suprimien les comissions. Pel que fa al meu cas, haig de dir que poc després d’escriure el que vaig escriure els responsables d’un banc mitjà es van posar en contacte amb mi i em van oferir obrir-me un compte sense cap tipus de comissió, i no em van posar cap mena de condició prèvia. No en vaig dir res aquí perquè si hagués escrit alguna cosa m’hauria semblat que els pagava algun preu pel que havien fet. I no, la meva convicció era que els bancs havien de fer això perquè sí, perquè aquesta és la seva missió: servir els clients.


Afegit del 13 de febrer: "Les cinc grans entitats financeres espanyoles –Santander, BBVA, La Caixa, Banco Popular i Caja Madrid– van ingressar 12.669 milions d'euros en concepte de comissions el 2005, xifra que equival a quasi la totalitat dels seus beneficis (13.240 milions) i suposa un increment del 22,3% respecte a l'exercici anterior." (Avui, 13 feb. 06) Sembla mentida. Si fa un any posaves en relació beneficis i comissions i tothom et titllava d'ignorant, de no saber res de comptes...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una denúncia oportuna

És ben oportuna la denúncia de Josep Benet sobre la “provincianització” –o colonització– de determinades entitats catalanes que fins ara no sols eren realment autònomes sinó que es mostraven orgulloses de la seva independència. Ell parla en concret del Consorci del Palau de la Música, on a hores d’ara ja hi ha tres representants del govern de Madrid –la ministra, que n’és la vicepresidenta!, una subsecretària i un director general–, “en canvi” de les aportacions i subvencions gracioses que el Ministerio de Cultura ha fet a l’entitat.

Hi ha un punt col·lateral en l’article de Benet que és justament el de les subvencions. Diu Benet: “Ara, en un Estat democràtic i autonòmic, és natural que aquestes institucions demanin que el poder central, que tan generosament subvenciona entitats semblants de Madrid, les subvencioni també a elles.”

Aquest és el punt que pica, la cama del mal. L’Estat suposadament democràtic i autonòmic no és tal si per percebre’n fons econòmics els has de demanar com sempre a Madrid i si, com sempre, de la decisió unilateral de Madrid depèn que els tinguis o que no els tinguis. És a dir, plantejo la qüestió en el moment previ. Si es neguen a fer públic el dèficit històric i l’actual de Catalunya amb l’Estat i alhora permeten que a tot l’Estat es vagi dient que és a l’inrevés, que Catalunya s’aprofita de l’Estat i li xucla la sang; si es donen aquest any al Museo del Prado 91,5 milions d’euros que no compten a l’hora de fer les balances fiscals “autonòmiques” perquè és un museu “nacional” i no de Madrid i per tant les seves subvencions es reparteixen a l’hora de comptar-les dividides en 17 “autonomies”; si hi ha institucions catalanes que demanen subvencions i els donen engrunes a canvi de cedir seients en els pocs àmbits de la societat civil que restaven independents, si passa tot això, què ha canviat, en el fons del fons, en aquest punt, respecte als temps de Franco?

Perquè tot plegat sembla lligat i ben lligat, i no des de Franco, sinó de molt abans. Perquè ens tenen segrestat el cervell. Perquè sí, ha canviat alguna cosa: ara ho fem amb aquella alegria, perquè estem en un “Estat democràtic i autonòmic”, com diu Benet.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ara tothom protesta, ja era hora

A final del mes de juliol de l'any passat, quan els bancs i caixes van explicar els resultats del primer semestre del 2004, vaig escriure aquí mateix una nota preguntant-me què feien els bancs amb els nostres diners; o més ben dit, què no feien, perquè abans bé devien fer algun tipus de negoci amb els doblers que la gent hi dipositava i ara sembla que ja no el fan, que es limiten a obrir la finestreta per recollir els nostres estalvis, sous i pensions, i que tot se'n va per l'aigüera de l'estructura monstruosa que han de mantenir. I l'única manera que han trobat de continuar tenint la parada oberta és cobrar-nos cada dia més comissions per uns serveis que abans ens feien de franc a canvi del rendiment que sabien treure dels nostres cumquibus.

Doncs bé, diumenge de la setmana passada, pocs dies després que els bancs i caixes fessin conèixer els resultats de l'any, sembla que el tema es va posar de moda. La Vanguardia hi va dedicar dues pàgines senceres al suplement Dinero, El País una pàgina també completa a la secció d'Economia i ells mateixos i els altres diaris n'han estat parlant tota la setmana, amb aportacions de les associacions de consumidors i altres col·lectius ciutadans.

Benvinguts al debat, ja era hora. A veure si no s'apaga la flama.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què fan els bancs amb els diners?

Aquí parlem de tot i avui toca economia.

Per a què serveix un banc? Si ho haguéssim d’explicar a un marcià que acabava d’aterrar al nostre món, segurament li explicaríem que un banc serveix per treure rendiment als estalvis que la gent aconsegueix amb la seva feina, perquè els diners no es cansen de treballar i fent-los servir es poden aconseguir moltes coses bones i també dolentes, i fins i tot és pot fer que creixin i es multipliquin. Com que molta gent no gasta els diners de manera absolutament regular, sinó que hi ha períodes de més despeses i períodes de menys –excepte els que no arribem mai a final de mes, que també som un bon grapat–, els bancs et guarden els diners que no gastes fins al dia que els necessites i en treuen profit, teòricament a canvi d’un interès.

Abans, dipositar diners al banc implicava sempre un petit benefici per a l’impositor (el client), tot i que aquest benefici fos més teòric que real, per l’increment paral·lel del cost de la vida. Psicològicament, però, el client feia un favor al banc i se’n refiava. Anava al banc que li mereixia més confiança perquè tenia la seguretat que aquella gent tractarien correctament els seus diners. La gent escollia el banc per afinitat ideològica, identificació nacional o simpatia i confiança personal amb els seus dirigents.

Em segueixen? Des de fa ja una bona colla d’anys, els bancs van decidir que en comptes de pagar-nos interessos, començarien a cobrar-nos comissions per tenir els nostres diners i gestionar-los. Al començament, la gent es va sorprendre. Però la comoditat i l’anar fent són molt poderosos, i ara ja prenem per cert que tenir diners al banc no és de franc. Ara, psicològicament considerem que és el banc que ens fa un favor de rebre els nostres diners i guardar-los. El banc és com una caixa forta o un aparcament, i això vol dir que cal pagar lloguer. Així ens ho han venut, tot i que no és veritat perquè encara hi ha alguna caixa que no cobra res per tenir diners dipositats i, per tant, vol dir que els altres, la majoria, ens aixequen la camisa.

Doncs, mirin, des de fa uns quants anys, el gran negoci que fan els bancs és justament aquest: cobrar-nos per tenir els nostres diners. I no cal dir que si els demanes diners, també et cobren, només faltaria. Cobren sempre, facin el que facin. No sols això: els diners que ens cobren per tenir els nostres diners són, de fet, els únics diners que guanyen. Què feien abans, que ara ja no ho fan... o no ho saben fer? No queda cap banquer que sigui capaç de fer guanyar diners als seus clients, o almenys de no fer-los-en perdre, amb inversions o amb allò que feien abans de començar a cobrar-nos?

En volen una prova? Mirin els últims resultats dels principals bancs i caixes que operen a Catalunya, durant el període gener-juny 2004. Aquests resultats no són una excepció. Sempre és així, des de fa uns quants anys. Hi ha bancs i caixes que ajusten les comissions de tal manera que si no fos per això, no tindrien cap benefici, o seria gairebé ridícul per a una entitat d'aquesta categoria, o fins i tot tindrien pèrdues.

Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. Comisions netes, 528 milions. Benefici, 532 milions. Titulars de premsa: “La Caixa guanya 532 milions gràcies als crèdits i les filials” (El Periódico 24 juliol 2004), “La Caixa gana 532 millones, un 11% más, por la actividad comercial y las participadas” (La Vanguardia 24 juliol 2004), “L’entitat guanya 532 milions gràcies a l’activitat comercial i a l’aportació de les participades” (Avui 24 juliol 2004). (Qui fa els titulars dels diaris, per cert? Els encarreguen a la Caixa mateix?)

Caixa Catalunya. Comissions netes, 111 milions. Beneficis, 121. Titulars de premsa: “El benefici del grup financer creix al primer semestre un 16,4% i se situa en 121 milions d’euros” (Avui, 22 juliol 2004)

Banc Sabadell. Comissions, 207 milions. Beneficis nets, 160 milions. Titulars de premsa: “El Banc Sabadell guanya 160 milions fins al juny, un 28 per cent més” (Avui, 22 juliol 2004)

BBVA. Comissions: 1.650 milions. Beneficis, 1.355 milions. Titulars: “El BBVA ganó 1.355 millones en el primer semestre [por] la favorable evolución de los negocios en América” (La Vanguardia, 26 juliol 2004)

BSCH. Comissions, 2.280 milions. Beneficis, 1.910 milions. Titulars de premsa: “El BSCH va tenir un augment de beneficis del 47,78% fins al juny. El creixement és degut a les plusvàlues...” (El Periódico de Catalunya, 27 juliol 2004)

Com es veu amb aquestes xifres, els tres bancs, si no fos per les comissions, haurien tingut pèrdues. Les dues caixes no, però deunidó com s’assemblen les dues quantitats, comissions i beneficis.

És ben clar que tot això, la premsa ho sap perfectament, i podria criticar-ho o almenys descriure-ho d’una manera un pèl menys servilista. La premsa, però, i especialment la secció econòmica de la premsa, escriu gairebé sempre amb l’ull posat als ingressos publicitaris que té el mitjà, i els bancs hi són part important, i per això els titulars dels diaris sobre els “beneficis” dels bancs no fan mai cap referència a qüestions galdoses... tret del cas que el banc ja hagi fet fallida o hi estigui a punt. En general, el banc fa una nota de premsa dient que els beneficis són deguts a tal qüestió, i els mitjans de comunicació copien "a tal qüestió", sense cap mena d’esperit crític. Com ha dit Michael Moore, el director de cine (Bowling for Columbine, Fahrenheit 9/11), "els mitjans de comunicació formen part del món empresarial. I la seva feina és lloar el qui mana" (El País Semanal, 25 juliol 2004, p. 49).

Bé, les coses són així i tampoc no cal alarmar-se ni fer grans escarafalls, però és bo saber-les.