Dificultats per a aprendre una segona llengua?

per David Valls Lanàquera, psicòleg

La qüestió dels logopedes i el valencià ja és coneguda des de fa temps. El meu nebot fou diagnosticat d’un autisme que més tard resultà no tindre. El logopeda corresponent aconsellà a la meua cosina educar-lo en castellà. Un disbarat. Com podem permetre errors diagnòstics de l’autisme a hores d’ara?

Tot açò és ciència a banda, com l’arròs. Si eixa gent realment pensara que parlar un segon idioma fóra problemàtic, també estarien en contra d’educar els xiquets en anglès des de primària, no? I ja ni parlem d’alemany o de xinés...

La cosa del bilingüisme i els retards en l’adquisició del llenguatge té història. L’origen està als EUA, on observaren que els xiquets que tenien dificultats en l’aprenentatge de la lectoescriptura compartien certs trets en comú: menors de 8 anys, hispanoparlants, baix nivell socioeconòmic... La hipòtesi inicial fou que els pares encara els parlaven en espanyol. Eixe era el problema. Estem parlant dels anys 80.

La neuropsicologia avançà, i prompte aplegà la neuroimatge. S’observà que els idiomes apresos en la infantesa s’emmagatzemen en zones distintes de l’hemisferi esquerre cerebral. Sabíem que els idiomes estaven allí, però no quina relació neuronal hi havia entre eixes zones.

Açò reobrí el debat: ¿quina relació hi havia ara entre els hispanoparlants i els problemes d’aprenentatge?

Abreviant un poc, varen descobrir que la relació entre les dificultats d’aprenentatge significatives (dislèxia, discalcúlia, disgrafia...) i el bilingüisme no estava en el segon idioma, sinó en el primer. En altres paraules: si el monyicot no tenia un bon coneixement de la llengua materna, no podia tenir un millor nivell del segon idioma. D’aquesta manera, si un xiquet tenia problemes amb la lògica del seu idioma matern (lògica que es transmet a través de la gramàtica), no podia assolir un bon nivell en matemàtiques o en escriptura. A açò se li anomena llei d’interdependència, dins de la psicolingüística. La llengua materna és la bastida a partir de la qual se construïxen els següents idiomes (cadascú en una part del cervell distint).

Per tant, recalque els punts següents:

1. Existeix un idioma matern (L1) front a la resta d’idiomes perquè l’ésser humà està preparat genèticament per a adquirir un llenguatge.* Tenim un gen (FOXP2, cromosoma 7) que prepara el nostre cervell per a adquirir-lo (i si ningú ens l’ensenya, per a crear-lo). L’idioma que activa eixe gen és l’idioma L1.

2. Els idiomes estan a zones separades del cervell. És a dir, els idiomes no se barregen, no se sumen; se van construint gràcies a la qualitat del primer idioma (L1).

3. La qualitat del segon idioma estarà estrictament relacionat amb la qualitat del primer idioma.

En conclusió:

No només eixos logopedes van errats, sinó que el seu error és invers a la realitat. La solució no és suprimir la llengua materna, sinó potenciar-la més encara i assegurar-nos que s’eduque en un bon nivell (tothom sap que no és el cas del català a València).

Podem proposar dues solucions: eliminar per complet la llengua materna (de la família, del context escolar...) o exigir que s’eduqui millor en esta llengua. La primera els logopedes ja la coneixen. Amb la segona podem millorar l’educació dels jóvens i potenciar l’aprenentatge de segons idiomes (o tercers, o quarts...).

------

* Ací entra en joc la neuroimatge. En primer lloc, cal mirar de quin idioma estem parlant. Hi han idiomes com els romànics que el seu significat és quasi totalment independent de l’entonació, i eixos es troben, en un 90%, en l’hemisferi esquerre, però n’hi han que depenen, i molt, de l’entonació, com el xinés, i que es troben en un 50% en ambdós hemisferis.

Un altre factor és el sexe: els hòmens tenim els cervell més mal connectat entre hemisferis, i això reflectix una tendència a crear connexions neuronals d’una forma molt distinta (i més ineficaç) que les dones. A partir dels 8 anys els idiomes comencen a aprendre’s amb l’hemisferi dret. És com si l’hemisferi esquerre ja estigués ple. És per esta raó que els hòmens som més trompellots aprenent idiomes que les dones: elles tenen el cervell millor connectat entre hemisferis i relacionen millor l’idioma nou (hemisferi dret) amb l’hemisferi de la parla, que és l’esquerre.

En fi, amb la neuroimatge només podem fer hipòtesis, però amb les tècniques que tenim ara és difícil saber quina és la L1. Podem tenir indicis, per exemple, mirant quin és l’idioma que més emocions desperta. És a dir: per molt bé que parle anglès, sempre m’activarà més emocionalment la paraula “mort” que la paraula “death”.

(Textos extractats d’un parell de comunicacions enviades a Migjorn, 22 octubre 2012)

Madrid, octubre 2012

(He deixat l’article en la llengua original perquè he arribat a la conclusió que un text com aquest no era possible traduir-lo: en català ens manquen paraules.)

per Anònim

«Un Presidente de una Comunidad Autónoma es el más alto representante del Estado en dicha Comunidad; de ahí que el hecho de que un Presidente de una Comunidad Autónoma como Cataluña trate, provocativamente, de romper el Estado al que representa sea anticonstitucional, aparte de una felonía y de una intolerable exhibición de ingratitud y de insolidaridad. Si ataca a la Constitución, ataca a su propia legitimidad. Nada más lógico, en consecuencia, que se le exijan no sólo responsabilidades políticas, sino penales. Si esto se hubiera hecho desde el primer instante en que se produjo el menor atisbo en esa dirección, no tendríamos que estar ahora lamentando los extremos a los que hemos llegado. Si, hace muchos años, el socialismo en el Gobierno no hubiera cedido las competencias en Educación y permitido ciertas derivas en la formación de los alumnos, no se habría creado el caldo de cultivo disgregador, separatista que, tristemente, lleva años de impunidad y de complicidad más que evidentes.

»Si en las Comunidades en las que arrecia el aldeanismo independentista no se hubiera tolerado la enseñanza de la Historia que se ha tolerado, no tendríamos hoy a toda esa miserable compaña de tontos ilustrados –que son los peores– que pontifican en tertulias de todo a cien que España siempre fue un conjunto de reinos, bla, bla, bla... Sí lo fue, como Alemania, como Italia, como Francia y como todas las demás naciones de Europa; con la diferencia de que, antes que todas esas naciones y hace más de medio milenio, España fue la primera verdadera nación unida de Europa, gracias a los Reyes Católicos.

»Si alguno de esos tontos ilustrados se tomara la molestia de repasar la Historia –si es que busca algún libro de texto digno de tal nombre–, se enterará de que Cataluña ni siquiera fue reino nunca, sino un condado de la Corona de Aragón. Si en serio está interesado en conocer la verdad, le bastará ir a una hemeroteca para enterarse del precio de conveniencia con que los comerciantes del sector textil catalán compraban la lana de las ovejas del resto de España; y puede enterarse también, si quiere, del coeficiente de caja que todos los españoles pagamos para las autopistas de Cataluña por donde entraba el turismo.

»Estas cosas no se cuentan hoy en los periódicos y en las tertulias, porque no se saben o porque no se quieren saber, pero ocurrieron en la solidaria España de la posguerra y del franquismo.

»Por eso, y por muchas razones más, es tan indignante el chantaje que intenta la Generalidad de Mas, en un momento de crisis económica rampante y de debilidad, indignamente aprovechado como si se tratara de una Marcha verde marroquí; por eso, echarse al monte, como ahora pretenden algunos catalanes y algunos vascos, debería hacerles pagar las consecuencias y experimentar el frío que suele hacer en el monte.

»Es de esperar que, al menos, siga vigente en el ámbito jurídico internacional la convicción de que el derecho de autodeterminación no existe más que para las colonias.

»Y también -y esto vale para todos los rubalcabas y sus derivados y compuestos, en Cataluña, en Vascongadas o en donde sea– que, en un Estado federal, España no sería otra cosa que la suma de sus partes y dejaría de existir como tal nación.

»A lo mejor podrían entenderlo también los muñidores de todas esas manifestaciones en las que son apaleados los policías que cumplen su obligación y que, a diferencia de lo que ocurre en todas las demás naciones civilizadas de Europa, son retransmitidas en directo por las televisiones. Tampoco basta con eso tan socorrido, desde el Gobierno, de que “España no está para discusiones identitarias”. Como si alguna vez pudiera estarlo...

»A ver si vamos a llegar al alucinante comunicado de una llamada Unión Internacional de Ulemas Islámicos, que acaba de pedir al Papa que se disculpe con los musulmanes por su ya lejana conferencia de Ratisbona y, ya de paso, ¡por la Reconquista de España! Aquí la esquizofrenia puede llegar a límites insospechados.

»Ahora, eso sí, ustedes han visto, igual que yo, la foto del diputado de Amaiur, Sabino Cuadra, antisistema él donde los haya, pero enseñándole al policía su carnet de parlamentario con la bandera española bien a la vista, para que no le toque un pelo.»


Contingut íntegre d’un article publicat amb el pseudònim «Gonzalo de Berceo» al setmanari Alfa & Omega, 4 d’octubre del 2012.

Els dits de la mà

Gràcies als corresponsals de la llista Migjorn que n’han fet pel seu compte un arreplec, i gràcies a altres col·laboradors desinteressats, he pogut ajuntar unes quantes versions d’aquella cançoneta infantil que serveix per entretenir les criatures i alhora per anomenar d’una manera original i divertida els dits de la mà.

Aquí no hi ha totes les versions que existeixen, ni de bon tros; cada poble té la seva i molts cops més d’una. Però hi ha les que m’han arribat fins ara –si me n’arriben més ja les afegiré. Potser la de Sant Mateu del Maestrat no hauria d’anar aquí perquè és d’un altre estil més pedagògic, però ja que m’ha arribat la incloc:

Fondó (Vinalopó Mitjà)
Eixe és el pare,
eixa és la mare,
eixe demana pa,
eixe diu que no n’hi ha,
i el xicotet li diu: perrinxinxet, perrinxinxet, al caixonet hi ha un trosset de pa sequet!

Benigànim (Vall d’Albaida)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Corrunxet, corrunxet, el xicotet al corralet!

Alcoi (Alcoià)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyeu, gorrinyeu, que jo en tinc un bocineu!

Vall dels Alcalans (Ribera Alta)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
i aquest tan menut diu: garranxet, garranxet, que en l’armari n’hi ha un trosset!

Guadassuar (Ribera Alta)
Este és el pare,
este la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I este diu: gorrinxet, gorrinxet, vés al corralet que en el cabasset n’hi ha un trosset!

Albalat de la Ribera (Ribera Baixa)
Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I el xicotet diu: xirin-xinguet, en l’armari n’hi ha un trosset!

Vilafranca (els Ports)
Este és el pare,
este és la mare
este demana pa
este diu que no n’hi ha.
Garranyeu, garranyeu, que a la pastereta n’hi ha!

Sant Mateu (Baix Maestrat)
El polze és el més gros,
l’índex assenyala,
el cor és el més llarg,
després va l’anular,
i el petit, petit, petit, petit, petit...!

Vistabella del Maestrat (Alcalatén)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyiu, gorrinyau, la pastera està tancà en clau!

Quartell (Camp de Morvedre)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinet, sanxet!, gorrinet, sanxet!

Mallorca (Campos, Migjorn de Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és es porcellí qui fa: nyic, nyic, nyic!

Ciutat de Mallorca (Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és el porcellet que demà han de matar!

Vilanova i la Geltrú (Garraf)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha per al caganiu?

Barcelona (Barcelonès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Sant Pol de Mar (Maresme)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Terrassa (Vallès Occidental)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!

Vilanova del Vallès (Vallès Oriental)
Aquest es el pare,
aquesta és la mare,
aquests els demanen pa,
aquests els diuen que no n’hi ha,
aquests diuen: mireu, mireu, però no us en donarem, i aquest resa i no diu res.

Igualada (Anoia)
Aquest és el pare,
Aquesta la mare
Aquest fa les sopes
Aquest se les menja totes
I aquest fa: piu, piu, piu, que no puc sortir del niu!

Torres de Segre (Segrià)
Aquest és lo pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menge totes,
I aquest li diu: marrimiau, marrimiau, per què no me’n doneu, d’això que mengeu?

La Codonyera (Matarranya)
Aquest és el pare
aquest és la mare
aquest fa les sopes
aquest se les menge totes
i aquest diu: garranxiu, garranxau, tanqueu les figuetes amb clau!

Girona (Gironès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest demana pa,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa la sopa,
aquest se les menja totes
i aquest diu: pobric, pobric, guardeu-me’n un xic, que jo sóc petit!

No sé si la constatació d’aquest patrimoni bàsicament comú en un fet sociocultural tan casolà i íntim com aquest, i tan reclòs en uns determinats territoris, hauria de fer pensar a algú alguna cosa... Bé, deixem la política de banda.

Tres ficcions

per Jordi Graupera

És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament. A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no [...], i s’estén pertot. [...] És cert que la immersió ha estès el català a capes socials que n’haurien quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma. També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.

Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com emboliquen la troca. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complex d’inferioritat fan canviar d’idioma molts catalanoparlants.

Tercera mentida: Catalunya és una comunitat autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són unes quantes barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts espanyoles en la majoria de temes clau, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut.

Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.

Tot això és responsabilitat nostra. [No podem] viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un Estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, vulguem pagar el preu de deixar de dependre’n. [...]

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 10 setembre 2011)

A set anys

–Quin és el teu millor record personal associat al Paral·lel?
–La primera vegada que vaig trepitjar un escenari, quan tenia set anys. Vaig sortir en un esquetx amb el meu pare al Molino. Quan en tenia tretze, recordo que el meu pare era a l’Arnau amb la Maña; era Nadal i diverses ballarines havien agafat la baixa. Jo em sabia totes les coreografies, així que vaig parlar amb la Maña i els meus pares perquè em deixessin actuar. Vaig actuar tot el Nadal i a partir d’aquell moment totes les vacances.

(Enquesta de Ramon Oliver a Vanessa Garcia, ballarina d’El Molino, Què Fem, 22-28 octubre 2010)

Energúmens

per Sergi Pàmies

L’energumen avergonyeix els seus fills i als seus pares, llevat que els seus fills i els seus pares també siguin energúmens, que en aquest cas se’n senten orgullosos. No respecta el torn ni les cues, parla en veu alta al cinema, aparca sempre en doble fila i quan, amb raó, li posen una multa, blasfema i repeteix que “només eren cinc minuts”, perquè l’energumen considera que els seus cinc minuts són molt més importants que els cinc minuts dels altres. [...]

Sigui de dretes, d’esquerres o de centre, l’energumen tracta malament els cambrers i els taxistes i quan parla de la seva dona utilitza la paraula “aquesta” en un to que fluctua entre la condescendència i el menyspreu. L’energumen creu que cal tenir deutes per ser algú i no pagar mai per ser respectat. No desconnecta el telèfon mòbil, diu de tu als adults que no són de la seva raça, amenaça els professors que suspenen als seus fills i, sempre que pot, paga amb diners negres. Creu que els homes que es depilen són uns marietes, que les dones són una mica putes i que tots els polítics són uns lladres. Té solucions dràstiques per resoldre l’atur, la crisi, la delinqüència, la contaminació, la immigració i els mals arbitratges, i si comets l’error d’escoltar els seus arguments descobreixes que la solució és la mateixa per a tot: mà dura. De vegades, gràcies a la loteria de l’atzar, l’energumen ensopega amb un altre energumen. I encara que la topada sol ser desagradable, proporciona als que no són energúmens certa esperança. L’esperança de comprovar que, amb una mica de sort, els energúmens s’acabaran eliminant els uns als altres i que, quan hagin desaparegut, el món serà un lloc una mica menys insuportable.

(extractat de La Vanguardia, 1 octubre 2010)

Èxits i fracassos

Dels 11 als 13 anys –o sigui, del 1969 al 1971– vaig fer judo un cop cada vuit dies. Feia les classes en un esplai que hi havia al carrer d’Anglí, a Barcelona. Hi anava sol en tornar de l’escola, no recordo quin dia de la setmana, i en acabat el judo, que devia ser una hora si fa no fa, tornava cap a casa també sol. Crec que llavors era més normal que ara anar sol per la vida a partir dels set o vuit anys. Després em vaig cansar del judo o em va atraure una altra activitat que feien al mateix esplai, avions d’aeromodelisme, tirada que em va durar un any més. I llavors, l’any 72, em vaig aficionar a l’atletisme, potser emmirallant-me en una persona que jo admirava molt llavors –i encara ara– que s’hi dedicava. I com que en aquell esplai només feien activitats d’interior (vull dir indoor), vaig anar a una escola esportiva que hi havia a la Guineueta –per descomptat, també sol– un parell de dies per setmana, orientat per aquella persona que he dit que admirava i continuo admirant. Allò va durar quatre anys més.

Tot això era per emmarcar l’anècdota. Quan feia judo, recordo com si fos avui un dia que va aparèixer el meu pare a la classe. Mon pare en aquell temps viatjava molt sovint, gairebé cada setmana, i no era fàcil poder compartir amb ell estones tots dos sols. Com que també l’admirava molt en aquella època, una cosa que feia era aprofitar per estar amb ell soletes algun dissabte a la tarda –al matí encara anàvem llavors a l’escola– quan ell no era de viatge: l’acompanyava al despatx, a la Via Laietana –el dissabte a la tarda no hi havia ningú més–, ell treballava i jo escrivia no sé quines bestieses a màquina, que m’agradava molt també, i ens hi estàvem fins a mitja vesprada, que plegava. Llavors em convidava a berenar una coca d’arengada –ell en deia «una arengada»– que venien a la Baixada de la Llibreteria, cantonada amb Trompetes de Jaume I (aquests noms són encisadors, però ben reals). Recordo com si fos ara l’olor que feia el despatx, tan característic, i la flairança de l’arengada.

Mon pare aquell dia del judo em va veure actuar en un combat, no sé si era per canviar d’obi (cinturó). Tot i que em sembla que vaig perdre, suposo que no ho devia fer malament del tot i que vaig tirar almenys una vegada el contrincant a terra, potser de manera no del tot ortodoxa. Quan vaig tornar de la dutxa, el pare m’esperava somrient. Em va acompanyar amb cotxe –anava amb un 600 blanc– cap a casa. Pel camí em va dir que havia parlat amb el professor de judo, un home gros, fort, que es deia Ramon, i que en Ramon li havia dit que a mi em caracteritzava sobretot la «acometivitat» (empenta).

Aquell dia vaig ser feliç i el goig em va durar molts dies, setmanes, mesos. Jo no hauria suportat que el pare o la mare vinguessin cada setmana a veure’m al judo –i hauria estat impossible, tanta colla com érem–, però el fet que vingués ell un dia, que em veiés, que enraonés amb el professor interessant-se pels meus progressos i que em portés a casa amb cotxe va ser molt important per a mi durant un quant temps.

Per sort, anècdotes com aquesta, quan passen els anys, es fan més grosses i dominen i apaguen altres records –inevitables en una relació llarga– potser no tan plaents, i potser no d’aquell mateix temps.

* * *

Un dia d’aquests, fa quatre anys –l’últim de la seva vida–, la mare em va demanar que l’acompanyés a veure la M., una amiga comuna a la qual jo anava a visitar tot sovint. La mare, per diverses circumstàncies, feia anys que no li havia anat a fer visita, segons em va explicar. Hi vam anar amb el cotxe d’ella –jo ja no en tenia–, un Twingo. Era un dissabte al matí, cap a les deu. La casa de la M. era a tocar del port, a Ciutat Vella. Vam arribar al barri i, en una primera volta, no hi havia lloc per aparcar. Havíem de trobar-lo relativament a prop de la casa de la M., perquè la mare caminava ja força malament. Una segona volta i tampoc. Una tercera volta i re. No em demaneu per què no vam tenir més paciència o per què no... Va anar així. Vam tornar cap a casa que a tots dos se’ns escapava la llagrimeta al cotxe.

Tot i que dinàvem junts molts caps de setmana, era la primera vegada que fèiem una eixida els dos plegats fora de casa des de feia mesos, potser anys. I ja no en vam fer cap més.

* * *

Avui fa anys que es van casar els pares i suposo que estic tou.






(Aquesta fotografia no és dels meus pares, ni cap dels dos nens de dalt de tot sóc jo quan feia judo, ni l’avís de no aparcar [«ni 5 minuts, ni 2 minuts, ni un moment»] és de Ciutat Vella [gràcies per la foto, A.]. Són recursos gràfics que faig servir per il·lustrar el text i prou. Ja sé que no calia que ho avisés, però ho faig perquè se m’ha acudit que era un bon exemple sobre el que us vaig dir l’altre dia de les imatges publicitàries. El mateix que deia llavors cal aplicar-ho a les il·lustracions dels articles d’opinió, ja siguin de ficció o, com en aquest cas, de no-ficció.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perles (14): La utopia de les traduccions automàtiques

–I fins a on no pot arribar avui la intel·ligència artificial?
–Fins a on fa uns anys crèiem facilíssim: traduir llengües. Fa 58 anys, Chomsky profetitzà que seria el primer que faríem. I continuem sense aconseguir-ho!

–Per què és tan complicat?
–Perquè la paraula maduixa no és només una paraula: porta associada una xarxa de milions de coneixements, sentits, sentiments, sensacions, emocions, experiències, records... Tot això hi és dins el traductor humà, però com es pot introduir dins una màquina de manera ordenada i coherent?

–Digui-m’ho vostè.
–Al poderós cervell humà li costa setze anys d’aprenentatges interioritzar un idioma amb els seus sobreentesos.

(Entrevista de Víctor M. Amela a Félix Ares, doctor en informàtica i professor d’arquitectura i tecnologia de computadores, La Vanguardia 16 març 2009)

Tenir fills (i 2)

Ve d’ací.

Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.

I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.

Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.

Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.

Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.

Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.

Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford i que està penjat a infoReflex: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).

Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Tenir fills (1)

L’altre dia em va semblar que em venien idees interessants i originals sobre aquest tema, però ara, un cop escrites, em semblen d’allò més convencionals i fins i tot carrinclones, kumbaieres, no ho sé. O sigui, aquest article, que he dividit en dos trossos perquè m’ha sortit massa llarg, segurament us resultarà una mica tronadet... potser són obvietats molt barates. És com aquell acudit, que un director de cine es queixa que les millors idees li vénen a la nit i un amic li diu que les apunti en un paper i ell ho fa i l’endemà troba escrit: «Un noi coneix una noia.»

Esteu avisats.

Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.

Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.

És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.

Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.

Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.

I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.

Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.

Demà o despús-demà continuo.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Desenvolupar estratègies diferents

Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»

Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»

I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.

Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.

Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.

Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.

Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Som gent pacífica, tolerant i honrada

Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.

No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.

Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.

Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.

Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.

Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.

Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.

Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.

Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

(Afegitó del 28 d'agost. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.)

(Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Però hi ha esperança.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Lesbianes de 13 anys

Ho copio perquè ja m’està bé, en general, el que diu l’autora i no cal que m’esforci a dir-ho de manera diferent, tot i que no sé si les noies de 13 anys són ara tan nenes com ella afirma. Em penso que l’autora no té en compte que a 13 anys ja és legal tenir relacions sexuals. Vull dir que en aquest país es considera que a 13 anys les relacions sexuals ja poden ser consentides. A mi la veritat és que m’espantaria bastant assabentar-me un dia que una filla meva de tretze anys ha tingut relacions sexuals consentides amb un noi, per exemple, de divuit, o de vint-i-cinc, o de quaranta-tres, però això és el que tenim.

No és aquesta la temàtica exactament. L’autora crida l’atenció sobre una qüestió de fons, i en això hi estic d’acord: la denúncia de la qual parla no va tenir efecte fins que la mare va especificar les possibles raons de les agressions. És això el que no pot ser.

Diu Clara Sanchis: «Quan la mare de la nena de 13 anys denuncià a la regidoria d’Educació que la seva filla patia agressions per part de les companyes, no va dir que era lesbiana. Segons sembla, el regidor no va reaccionar fins que no li van explicar que era un cas d’homofòbia. “Em va dir que a la carta no li deia que la meva filla era lesbiana –explica la dona–, però una agressió és una agressió.” Que la mare no al·legués que les suposades raons de les vexacions que la filla ha patit durant cinc mesos estiguessin relacionades amb les seves inclinacions sexuals és un punt de seny en aquest afer dolorós. Parlar de les inclinacions sexuals d’una criatura de 13 anys, un més de dotze, amb l’ós de peluix a la cantonada, no té gaire sentit. Però el resum de la notícia, en força mitjans, no deixa dubtes. “Una adolescent és agredida a l’institut per ser lesbiana”, informen. Per ser lesbiana. No és debades que un col·lectiu d’alliberament sexual va convocar una manifestació davant el centre educatiu. De manera que amb la lloable intenció de defensar-la i solidaritzar-nos amb un col·lectiu fràgil que necessita suports, és possible que ens estiguem obcecant a parlar en un idioma que no ve a tomb. Hi ha nenes lesbianes i nenes heterosexuals? Quina seria la diferència? Pot ser que algú sàpiga, a la primera adolescència, definir el seu territori eròtic? L’aigua se’ns escapa entre els dits. Com un elefant en una vidrieria, potser estem aplicant aquí, amb traç gruixut, paraules d’adults massa concloents.

»A la seva edat, el més probable és que la nena de Sabadell estigui investigant les infinites possibilitats de la seva sexualitat. O potser simplement explora els racons dels seus afectes. Les emocions que es desfermen en l’adolescència, amb els seus tels, no hi entenen en fronteres i gaudeixen d’una exuberant llibertat en estat semisalvatge. Les noies, concretament, tenim costum d’estimar-nos molt en aquesta edat. Ens petonegem, ens bescanviem el xiclet, ens toquem o ens estirem els cabells. Després serem lesbianes o no. Després començarem a marcar ratlles o trinxeres al voltant del que ens sembli més o menys un territori propi. I segurament sentirem la necessitat de posar-li nom, com si haguéssim assolit la fi d’una exploració que potser ja és massa dir que s’arribarà a esgotar mai.» (Extracte adaptat d’un article de Clara Sanchis Mira a La Vanguardia, 25 abril 2008).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què no plastifiquen els llibres?

«No sé si el vigilant accepta peticions, com als balls de festa major, però per si de cas...

»Segurament des de la posició privilegiada del far les coses que es diuen arriben una mica més enllà. Jo he provat de fer-me escoltar i no me n’he sortit.

»La pregunta (desglossada en més d’una) que m’agradaria llançar des del far més alt del país és: per què els llibres de text no surten plastificats (coberta, contracoberta i interiors corresponents) ja des de les impremtes? Faria lleig vendre llibres a la canalla que continguin plàstic? No fa lleig que des de les escoles et demanin que «plastifiquis» els llibres dels teus fills? Per què una cosa que aparentment sembla fàcil de fer no es fa? Hi ha cap impediment tècnic que desconec? Les empreses d’«aironfix» tenen cap acord amb les editorials? Cal que sumem la despesa de folrar els llibres (una picossada quan sumes 16 llibres) al que ja paguem?

»Jo ho he demanat amablement en més d’una ocasió i encara mai ningú ha sigut prou amable de contestar-me.

»Vigilant, aquí ho tens. Si ho vols preguntar tu, a veure si et senten, faries un gran favor a uns quants pares amb els dits enganxosos. Si a més t’escoltessin...

»Gràcies.»

(Al voltant d’aquest far, ja ho veieu, passen coses insòlites. Us en faríeu creus si us les expliqués totes. Es veu que hi ha gent que es pensa, amb tota la bona fe, que el far i el seu vigilant tenen poders potterians i que la llum de la llanterna arriba qui sap a on. N’hi ha que creuen que el pobre vigilant és com el Bruce Willis, capaç de destruir un helicòpter enlairat disparant-li un cotxe, i quan li demanen com s’ho ha fet diu: «És que m’havia quedat sense municions.»

Insomma, em sap greu decebre-us, i us agraeixo als qui feu veure que creieu una mica en el far l’increment d’autoestima que això em provoca, però la cosa no va així: aquest far tot just arreplega quatre gats orfes de llum –i quatre gates òrfenes– als quals ja els van bé els encara no 10 o 15 lúmens que fa la pobra bombeta de la torre la majoria dels dies que aconsegueix fer una mica de claror, i uns quants passavolants que no s’hi aturen gaire. Gent poderosa, gent que pugui arreglar coses, poca. Aquesta gent és pràctica, van a la pela, són dels que es demanen sempre «i això per a què serveix?», no estan per a orgues, i encara menys per a orgues de gats.

Amb poca fe, doncs, però encantat de fer-ho, us he copiat aquesta petició que m’ha arribat. Aquesta mena de coses, ja ho he dit, em van bé per a l’autoestima. I si després hi ha un editor que decideix fer els llibres ja plastificats –encara que sigui fent-nos pagar un suplement, almenys ens estalviarem la vesprada sencera de folrar els tres milions de llibres de cada fill–, llavors ja serà la pera, la nata, el súmmum, el... comble!, i els quatre gats i les quatre gates ens engreixarem tots plegats cinc quilos d’orgull... (l’orgull aquest és sa, porta Lactobacillus casei i no fa posar mixelins [sí, mixelins i no mitxelins, perquè ve del francès Michelin, que es pronuncia amb so de xeix], i prou de precisions sobre precisions, que ja sabeu que m’encanta però enfarfega els escrits).

Avui comença el curs escolar a Catalunya.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Raons i abraçades

Em costa d’empassar, Lucía Etxebarría. No he estat capaç d’anar més enllà de la pàgina tres o quatre de cap dels seus llibres. Allò que els fulleges una estona a la llibreria i dius: vint euros per això, ni parlar-ne. Però té una qualitat que potser altres escriptors no tenen: és molt pròxima –massa i tot; dius: fuig, dona, no t’apropis tant, que m’atabales. Bé, el cas és que sí que solc llegir els articles que publica a la premsa que jo em miro, i reconec que tot sovint m’agraden, n’aprenc, m’enriqueixen. No sempre, ja ho dic, però sovint sí. I aquest que ara us copio –un extracte– n’és un:

«Ens vam trobar una tortuga enorme a la gespa, de la grandària d’un gat, tot passejant tranquil·lament per l’herbei. L’Allegra es va quedar extasiada contemplant-la i al cap d’un minut ja havia decidit que la tortuga era seva. Amb prou feines la podia abastar, però la va carregar heroicament i, sense pensar-s’ho més, decidí endur-se-la a casa. Però l’animal tenia amo legítim, i casa pròpia. [...] No hi havia manera de convèncer l’Allegra que retornés la tortuga, perquè la criatura no arribava a entendre que havent-la trobada al carrer no se la pogués quedar. I va esclatar en uns sanglots de desconsol que a ella gairebé li esquerdaven el pit i als altres el cor. “Però bonica, no n’hi ha per a tant, si només és una tortuga... A més, ja te’n comprarem una altra”, li deia la Isabel. “Vinga, Allegra, que ja ets molt gran, que ja tens tres anys, que ja no has de plorar com els nadons”, afegia el Gorka. Però només aconseguien que els somicons de la nena es multipliquessin. Jo havia llegit en algun llibre que de vegades cal posar-se en el lloc de l’infant i mirar de demostrar que se l’entén, no menystenir les seves penes, de manera que vaig agafar la menuda a coll i, molt fluixet i a cau d’orella, li vaig dir: “Allegra, em sap molt de greu que no et puguis quedar la tortuga, sé que ha de ser molt trist per a tu perquè la tortuga t’agrada tant i és molt bonica. Em fa molta pena, perquè jo t’estimo moltíssim i per això no m’agrada veure com plores. Em sap greu de debò.” La nena se’m va abraçar al coll i amagà la cara dins la meva pelussera. “És que la tortuga és molt bonica.” “Sí, ja ho sé.” “I m’agrada molt.” “Sí, també ho sé.” I de mica en mica els sanglots s’apaivagaren, i al cap d’una estona l’Allegra s’estava calladeta, acaronant-me els cabells. Abans s’entén una abraçada que una llarga explicació.» (Magazine, 20 maig 2007)

En fi, crec que l’escriptora podia ser més elegant i explicar la feta sense deixar mig malament la Isabel i el Gorka per les seves mancances psicològiques, i sense penjar-se ella totes les medalles de la comprensió. És també aquesta mena d’afany exacerbat de protagonisme el que m’allunya d’aquesta autora, perquè el traspua en gairebé tot el que escriu. Però crec que la vivència, la lliçó pedagògica de fons, és prou valuosa com perquè hagi decidit deixar-la aquí... immortalitzada en aquest bloc impressionant que és l’admiració de tanta gent –ja ho veus, Lucía, jo també en sé.

(Afegitó de l’11 de juny: una versió gràfica recent molt pròxima a aquesta proposta d’Etxebarría és la que es veu a la pel·lícula Little Miss Sunshine –bastant poca-solta, ja que hi som, però ben feta–, quan la menuda Olive convenç el seu germà adolescent perquè faci bondat.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les escoles i els concerts

Ja feia dies que volia clavar queixalada al tema perquè em semblava que alguna cosa havia de dir, però no em venia la idea clara al cap. Ara l’he tinguda. La idea és molt clara i molt concreta: tothom sap que les escoles concertades cobren més que el que marca el concert, tothom sap que l’escola concertada diu que no pot sobreviure si no és que tira de veta per una altra banda –les famoses fundacions suposadament voluntàries– i alhora tothom acusa l’escola concertada de ser un negoci... perquè cobra suplements.

Escolteu, polítics –la majoria dels quals porteu els fills a la concertada– i sindicats i mitjans de comunicació i gestors d’escoles. M’és igual l’ideari d’aquests centres educatius, tant si són públics, com si són privats, com si són concertats –sempre dintre d’un ordre…, que no necessàriament ha de ser l’ordre “constitucional”, pot ser un ordre més ampli, democràtic i alhora lliure, i fins i tot netament català i, per tant, segurament “inconstitucional”–, però deixeu de dir mentides, no?, tots plegats… O bé es dóna a les escoles concertades –o als pares, millor– el que costa cada plaça escolar, o bé se suprimeixen els concerts i passem a tenir escola pública de franc –i tot de franc– i escola privada de pagament. Però ja n’hi ha prou d’amagar l’ou –passeu-me el rodolí– i de fer veure el que no és. Jo no sóc ni dels uns ni dels altres, tot i que em miro de més bon ull la pública i me’n dono vergonya cada cop que diuen els governants que no hi ha prou diners per substituir els barracots, per millorar la ràtio mestres/alumnes, per acollir els immigrants i els discapacitats i els desafavorits… Però és que tot plegat passa de taca d’oli! Tothom menteix! I la culpa és dels polítics, que tenint a la mà la possibilitat de resoldre l’assumpte no són capaços ni de dir la veritat. Sí, la veritat és que per la seva totxesa, i malgrat la seva demagògia i les seves mentides de cada dia l’escola no és de franc, ni la pública ni la concertada.

I pel que fa a la religió a les escoles, les últimes dades a Catalunya són: la religió catòlica és sol•licitada en primària pel 50,9% dels alumnes, i el 0,5% opten per altres religions. A secundària trien religió catòlica el 40,4% i el 0,4% altres religions (dades del Departament d’Educació, curs 2004-2005; cf. El País 28 novembre 2005). No sé com s’ha de gestionar això, no sé quina fórmula hi ha d’haver, però em sembla vergonyós que es regali a un partit parafeixista i colpista –recordeu les mentides de l'11-M per conservar el poder– una reivindicació que aplega entre el 40 i el 50 per cent dels pares de família d’aquest país. I al damunt, n’hi ha que barregen els diners de la concertada amb els diners de l’IRPF i els diners de la Cope… Sisplau, que deixin de mentir.

Mireu, hi ha moltes coses que no m’agraden de com està organitzada l’escola d’aquest país nostre, però si volem discutir dels temes, abans convé posar damunt la taula les dades. Si no, tot és una immensa martingala i tot és demagògia.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Bufetades a temps?

Una de les coses que menys entenc de la manera de comunicar-se de determinades persones constituïdes en autoritat, és que sovint obren escletxes difuses en els principis que formulen, de manera que hi ha la possibilitat clara de fer exactament allò mateix que prohibeixen. Diuen les coses de manera que tant la regla com les excepcions a la regla siguin tan “evidents” que a tothom li semblin bé com a principis, sense que calguin explicacions més detallades. I quan arriba el cas d’aplicar la llei, que l’apliquen ells –són els que manen–, llavors decideixen que el seu cas és el típic en què es compleix l’excepció. Les guerres, decidides gairebé sempre per la gent que mana, són un exemple clar d’aquesta manera de fer: sempre ens asseguren que és un cas excepcional.

Tant per tant, penso, potser seria millor que quan es formulin aquests principis, no s’hi incorporessin excepcions. Les excepcions que ha de tenir tot principi en una societat no fonamentalista penso que no poden formar part de la regla, sinó que han de formar part de l’intangible, han de ser principi indiscutible però sense tenir formulació concreta, perquè si es formula, com que continuem trobant-nos en una societat lliure, caldrà obrir la porta a l’excepció de l’excepció, i així successivament: és impossible ficar en una llei la vida i quan s’ha intentat s’ha caigut en la tirania més perversa. Si incloem les excepcions en la mateixa regla, llavors ja no és excepció, sinó part de la regla. I per tant, el principi expressat en la regla passa a ser paper mullat, a l’albir dels qui manen, que sempre interpretaran, arribat el moment, que en aquell cas, justament en aquell cas, és quan es dóna l’excepció.

Com que aquest paràgraf darrer, ara que l’he rellegit, no s’entén gaire, posem un exemple, el dels càstigs físics als nens. En principi, tothom està d’acord amb el fet que són intolerables. Però després sentim com hi ha gent, de vegades constituïda en autoritat, si més no moral, que diu que “una plantofada a temps” pot arreglar un futur desgraciat. Le regla i l’excepció han estat formulades així mateix per Fernando Savater (El País, 23 octubre 2005), i les ha exemplificades amb el cas de Hellen Keller i la bufetada que li va clavar la seva institutriu Anne Sullivan, la qual va aconseguir així que la famosa nena sorda, muda i cega comencés a respondre positivament als intents de comunicació, fins llavors frustrats, de la gent del seu entorn.

Però aquest principi amb l’excepció inclosa, ¿no es presta a tota mena d’abusos justament per part dels pares i mares, tutors i mestres que ja són propensos a maltractar, mares i pares i tutors i mestres que no tenen les idees tan clares com se suposa que les tenia Anne Sullivan? Com descodificaran de manera adequada la regla i l’excepció aquests pares i mares –que segur que són una minoria, però hi són– propensos a la violència? No hauríem de prohibir les coses pensant només en la gent perillosa, i deixar que el sentit comú faci la resta? Algú pensa que s'han de descriure totes les possibles excepcions d’una regla perquè una societat funcioni? Cal legislar, sobretot en el terreny del dret penal, descrivint tot allò que se’ns acudeixi que pot passar, bo o dolent, en la societat? No legislem massa?

Savater formula el seu principi de diverses maneres. Per exemple, així: “No hay que maltratar a los niños ni se debe recurrir habitualmente por frustración o histeria –cuando no por sadismo– a los castigos corporales contra ellos.” Aquest “habitualmente”, vol dir que hi ha excepcions en què són justificats els càstigs corporals “por frustración o histeria”?

I també ho diu així: “El cachete puede ser en ocasiones un atisbo aleccionador que vacune contra futuras transgresiones que desembocarán en reconciliaciones más difíciles.” Què vol dir “...puede ser en ocasiones”?

O així: “Ninguna bofetada sustituye a la persuasión, pero alguna –en la ocasión y el momento adecuados– puede servir de aldabonazo para que las razones persuasivas sean mejor atendidas.” Què significa exactament “alguna”, “en la ocasión y el momento adecuados” i “puede servir”?

I encara així: “No, claro que no se debe pegar a los críos. Casi nunca.” Què vol dir “casi nunca”?

En fi, per mi Fernando Savater ha comès una greu irresponsabilitat. Una més. Ja vaig deixar de creure en ell i en la seva capacitat d’anàlisi lúcida del món quan va començar a deformar la realitat del País Basc i a presentar-se com a víctima d’una violència que ell, més que molts altres, ha contribuït a atiar de manera contínua en els últims anys, amb la seva irresponsable formulació de principis de no-violència que afectaven desfavorablement en primer lloc tothom qui no pensava com ell. Ell mateix i els seus amics s’apliquen sempre de forma afavoridora els principis i, alhora, neguen sempre aquesta mateixa interpretació favorable als de l’altra banda. És a dir, l’excepció és sempre ell i els de la seva banda, com si no hi hagués precedents ni història ni drets concurrents ni provocacions prèvies de cap mena.

En el cas de les “plantofades a temps”, ja es veu que Savater en deu haver clavat unes quantes i que n’està molt satisfet pensant que la mesura segur que ha servit per arreglar el futur de les criatures afectades. Sí, Savater, el seu futur i la teva tranquil·litat. No és gens estrany que Savater sigui un dels sacerdots suprems davant l’altar de la Constitución espanyola, que tant serveix per a una finalitat com per a la contrària, segons qui la llegeixi i segons què es discuteixi, però que al final sempre queda interpretada i determinada pels mateixos, pels que manen.

Quina és la solució al cas de les lleis generals i les excepcions? No la sé, no sé si hi ha cap solució. Suposo que l’ésser humà és limitat i haurà d’enfrontar-se sempre a aquestes contradiccions. Però jo crec que durant una temporada aniria força bé que les lleis generals més bàsiques –no matar, no pegar, no robar, no insultar, no fer guerres, no enriquir-se injustament a costa de l’esclavisme o les necessitats de subsistència d’altres– no tinguessin excepcions de cap mena, almenys en les formulacions teòriques. Potser aconseguiríem millorar una mica el món, que ja és prou difícil. I les excepcions, ja ens les trobarem en els casos concrets. I com que no som fonamentalistes, sabrem aplicar amb seny el que pertoqui en cada cas.

O ens estimem més que tot estigui teòricament ben quadriculat, que s’escrigui cada cosa amb previsió absoluta de tot el que pot passar, i que al final els que manen dictaminin que en aquest cas s’aplica la regla general i en aquell altre l’excepció?

Jo no.

La reforma de les titulacions universitàries (esquema)

La tàctica és coneguda.

Fase 1: Es parla de la necessitat de fer una reforma, normalment amb l’excusa d’un bé superior o d’un mandat extern. En aquest cas, el papu al qual cal retre un sacrifici és la declaració de Bolonya i la “imprescindible convergència” de tots els estudis europeus.

Fase 2: Es crea una comissió de treball per fer “propostes” de reforma.

Fase 3: La comissió que es crea té molt clars els objectius finals: servir en safata les raons “científiques i acadèmiques” que convenen al govern que l’ha constituïda. En el cas que ens ocupa, el govern (espanyol) pretén uns quants objectius lloables i del tot lògics –que en alguns casos no són sinó la rectificació necessària d’un mal pas decidit en un altre moment en què al govern de torn li convenia fer el contrari: és el cas de la multiplicació d’enginyeries–, i alhora aprofitar l’avinentesa per passar comptes pendents i retallar, modificar o reorientar alguna cosa que no li fa el pes. Per exemple, les carreres d’història de l’art o d'humanitats, ja que els artistes i els humanistes, en general, són díscols; per tant, cal fermar-los curt i oxigenar els seus estudis, que no es capfiquin gaire en l’art i les lletres o, si volen fer-ho, que facin belles arts o humanitats en una escola o universitat privada. O per exemple, oi que els catalanistes i els basquistes cada cop emprenyen més?, doncs eliminem la filologia catalana i l’èuscara, que són un cau de futurs terroristes desvagats, i la raó que donarem és que són carreres amb pocs estudiants (3.000 entre totes dues), tot i que proporcionalment tinguin més alumnes que la filologia hispànica (13.600), però aquesta no es pot suprimir ni diluir en altres perquè és una qüestió de “identidad nacional”.

Fase 4: Per tal d’aconseguir els objectius, la comissió presenta un programa de màxims.

Fase 5: La gent s’exclama. (És la fase actual.)

Fase 6: Es fa veure que es negocia, es retallen coses secundàries del programa i els de la comissió fan veure que cedeixen també en algun punt important “fent un gran sacrifici que la gent ha de visualitzar”. Quan en aquest context es diu “la gent”, volen dir normalment els partits polítics, ja que, com tothom sap, els partits són l’expressió màxima de la representativitat ciutadana, i tant és que es discuteixi sobre titulacions universitàries que sobre els diversos companatges que pots posar al damunt del pa amb tomaca: ho han de pactar els partits.

Fase 7: En canvi del sacrifici de la comissió, doncs, es demana a “la gent” que siguin comprensius i que cedeixin, com ells han cedit. És a dir, ja han convertit el programa de màxims en una donzella que necessàriament cal lliurar al drac, peti qui peti.

Fase 8: Mentre no vingui sant Jordi, això –tot plegat– fa molt mala pinta. I sant Jordi, en aquest cas i en altres, pareix com si estigués adormit de fa dies.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)