Dickens continua dient la veritat

per Benjamín Prado

Hi ha persones que es moren i altres que només desapareixen. El novel·lista Charles Dickens, per exemple, deixà aquest món el 1870 però continua aquí. I no sols perquè obres seves com David Copperfield, Cançó de Nadal (A Christmas Carol), Oliver Twist o Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities), entre moltes altres, siguin clàssics imprescindibles en qualsevol biblioteca que pretengui seriositat, sinó també perquè la majoria dels seus temes característics [...] continuen són encara d’actualitat i perquè els seus personatges continuen entre nosaltres, amb noms diferents però amb els mateixos problemes. [...]

Fa 200 anys que va néixer i el nostre món, malauradament, s’assembla en massa coses al seu. Per comprendre-ho, només cal llegir el començament d’Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa, i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació.”

A Temps difícils (Hard Times), Dickens critica acrement les lamentables condicions de vida dels obrers anglesos i la desproporcionada distància que hi havia entre la seva existència i la dels rics del país. Avui, en plena crisi, amb la borsa en números vermells, els impostos pels núvols i els sous per terra; amb els governs d’Europa intentant omplir amb diners públics el pou sense fons del sistema financer i les xifres de l’atur creixent al nostre país fins al caire de l’abisme, és molt possible que el lector s’astori de veure com aquesta novel·la publicada el 1854 descriu l’actualitat. ¿O potser el desequilibri entre les cases miserables dels proletaris que dibuixa Dickens, fredes, fosques i gairebé sense mobles, i les luxoses mansions dels capitalistes, que consideren els seus empleats simples bèsties de càrrega, no és comparable al que hi ha entre els salaris dels mileuristes i els sous astronòmics que es posen a ells mateixos els directius dels bancs, avui en dia? L’única diferència entre aquells privilegiats i aquests és que llavors s’anomenaven utilitaristes i avui es diuen neoliberals, i que uns citaven Stuart Mill i altres Milton Friedman, però res més.

Quan Dickens retrata als Papers pòstums del club Pickwick (The Posthumous Papers of the Pickwick Club), a La petita Dorrit (Little Dorrit) o a David Copperfield uns éssers sense escapatòria [...], sabia de què parlava, perquè ell mateix havia patit en la infància les fuetades de la misèria, quan el seu pare va estar tres mesos tancat a la presó de Marshalsea per un deute amb un flequer, que avui equivaldria a 3,50 euros i que va fer que Charles fos enviat a treballar en una infernal fàbrica de betum. La seva batalla contra la injustícia ja anticipava el fracàs d’un sistema que es basés en l’explotació, tot i que els seus advertiments als poderosos fossin veus en el desert: “Oh, economistes utilitaris –escriu–, comissaris de realitats, elegants incrèduls... si continueu omplint de pobres la vostra societat i no cultiveu en ells l’esperança, quan haureu aconseguit arrencar de les seves ànimes tot idealisme i ells es trobin sols amb la seva vida nua, la realitat esdevindrà un llop i us devorarà”. [...]

Una altra de les obsessions de Dickens és la lentitud, la ineptitud i de vegades la impuresa del sistema judicial, que té la millor expressió a Casa desolada (Bleak House), on es reflecteix la barreja d’incompetència i prepotència d’una Cort de la Cancelleria que a alguns els podrà fer pensar en certs magistrats i causes [...]. O a Oliver Twist, on es pot veure la forma en què la llei és curosa amb els forts i abusiva amb els febles per la manera en què el jutge Fang insulta i castiga amb desproporció el dissortat protagonista. O, un cop més, a Temps difícils, on l’escriptor es rifa de la incompetència del sistema i del seu invent més pervers, la burocràcia, un laberint sense eixida simbolitzat en un suposat Departament del Circumloqui, la funció del qual és “fer el que calgui perquè no es pugui fer res”.[...] Els llibres de Dickens continuen explicant la veritat: el nostre món no ha sabut surar perquè no ha sabut ser ni solidari, ni equànime, ni flexible, i al final ha quedat sense respostes.

El juny del 1865, Dickens viatjava amb un tren que va patir un accident terrible quan creuava un pont en obres. Els set vagons que precedien el seu van estimbar per un penya-segat i ell va estar-se hores atenent els ferits fins que arribaren les ambulàncies i va poder ocupar-se de tornar al seient i recuperar el manuscrit, encara sense acabar, de la seva penúltima novel·la, El nostre amic comú (Our Mutual Friend).

No cal tenir gaire imaginació per veure en aquesta escena una metàfora d’aquesta Europa que avui descarrila de mica en mica [...] Tal vegada l’ensorrament s’aturi a temps, i els que ens menen a la catàstrofe recuperin el sentit comú igual que ho va fer el gasiu senyor Scrooge a Cançó de Nadal, el qual al veure el negre avenir que li anunciaven els esperits del Passat, del Present i del Futur, on es podia veure una tomba amb el seu nom i sense cap flor al damunt, va saber canviar a temps i convertir-se en un home generós. És una paràbola que, avui més que mai, val la pena no oblidar.

(Extracte adaptat de l’article publicat a El País, 7 febrer 2012)

Dickens en català

per Jordi Llovet

[...] Pel que fa a la literatura anglesa en general, i a Charles Dickens en particular, és impossible seguir el fil de cap influència notable en les lletres catalanes, llevat de molts casos dels últims 30 o 40 anys, en què les influències són directes i notables però remeten a escriptors contemporanis, no a la tradició de la novel·la anglesa. Si el país hagués tingut una literatura com cal als segles XVIII i XIX –i si haguéssim sigut súbdits de Viena, i no de Madrid–, no hi ha dubte que els escriptors catalans s'haurien fixat, ja llavors, en Daniel Defoe, Henry Fielding, Laurence Sterne, Dickens, Jane Austen o les germanes Brontë. Però tots aquests escriptors van ser uns complets desconeguts a les nostres terres –també a les castellanes– durant aquells dos segles.

Va caldre esperar, un cop més, a la generació noucentista perquè la literatura anglesa passés a ocupar un lloc en la llista dels autors admirats, respectats i imitats a Catalunya. Dickens, concretament, va tenir la sort de ser traduït als anys 1920 i 1930 per Carner, que va vessar a un català extraordinari –encara que les versions no fossin del tot fidels– Els papers pòstums del club Pickwick, David Copperfield i Les esperances de Pip. No solament això: Carner també ens va donar versions de Shakespeare –superades per les de Josep Maria de Sagarra, decennis més tard–, de Mark Twain, de Daniel Defoe, d'Arnold Bennett i de Lewis Carrol, entre d'altres. Més endavant, Marià Manent o Marià Villangòmez Llobet van ser magnífics traductors de molta poesia anglesa romàntica i contemporània; i, d'aleshores ençà no ha parat, per cert, la traducció al català de clàssics i moderns de les lletres angleses.

Ara bé: per què les fastuoses versions de Dickens per part de Carner no van crear escola? En primer lloc, possiblement, perquè el català que va emprar-hi no resultava un català adient, o, més ben dit, adequat o homologable amb la tradició prosística catalana, ja prou assentada. Quan es compara una pàgina de David Copperfield o de Pickwick passats per Carner, amb la prosa natural, espontània, i, en certa manera, adés menestrala, adés rural, d'un Ruyra, un Sagarra o un Pla, un s'adona immediatament que el català d'aquelles traduccions s'acostava més a les filigranes dels poetes que a la naturalitat d'una literatura, la catalana, que sempre s'ha fet, en termes generals –exceptuem-hi Riba o J.V. Foix, que també són forjadors d'idiollengües– sobre la base del "català que es parla".

Walter Benjamin va establir, en un article famós dedicat a Nicolai Leskov, «El narrador», que a tots els països hi havia literatures que sorgien dels mites i els registres de la llengua comuna, com una excrescència naturalíssima, i literatures que naixien com un fet de cultura sobreposat, amb més o menys d'artifici, a aquells registres de la parla i les llegendes comunals. Per ell mateix –que, com Leskov, té molt de narrador genuí, i poc d'escriptor alambinat–, Dickens hauria pogut resultar un exemple magnífic per als escriptors catalans si s'hagués llegit en ple segle XIX, i en anglès: llevat d'una qüestió d'ofici i potser de temàtica, tot ben garbellat tampoc no hi ha tanta diferència entre la nostra literatura costumista o les novel·les del tombant de segle –inclòs Josep Maria Folch i Torres– i algunes obres de Dickens: amb sentiments a dolls i una estructura narrativa que sembla extreta d'una llarga conversació popular, a la vora del foc, sobre faits divers.

Dickens, per un misteri gran associat al geni, de seguida es va convertir en un escriptor universal, però els nostres novel·listes posteriors a la Renaixença van tirar un xic massa cap a l'àmbit pairal i xaró; ara bé, cal insistir-hi, el model de Dickens, ben assimilat, hauria corregit aquesta tirada a allò carrincló que llavors mostraven els nostres narradors. [...]

Extracte de l’article publicat a Quadern, El País, 2 febrer 2012, amb el títol «Dickens i la literatura catalana»

Charles Dickens va néixer el 7 de febrer del 1812 a Landport, Portsmouth, Anglaterra.