Va caldre esperar, un cop més, a la generació noucentista perquè la literatura anglesa passés a ocupar un lloc en la llista dels autors admirats, respectats i imitats a Catalunya. Dickens, concretament, va tenir la sort de ser traduït als anys 1920 i 1930 per Carner, que va vessar a un català extraordinari –encara que les versions no fossin del tot fidels– Els papers pòstums del club Pickwick, David Copperfield i Les esperances de Pip. No solament això: Carner també ens va donar versions de Shakespeare –superades per les de Josep Maria de Sagarra, decennis més tard–, de Mark Twain, de Daniel Defoe, d'Arnold Bennett i de Lewis Carrol, entre d'altres. Més endavant, Marià Manent o Marià Villangòmez Llobet van ser magnífics traductors de molta poesia anglesa romàntica i contemporània; i, d'aleshores ençà no ha parat, per cert, la traducció al català de clàssics i moderns de les lletres angleses.
Ara bé: per què les fastuoses versions de Dickens per part de Carner no van crear escola? En primer lloc, possiblement, perquè el català que va emprar-hi no resultava un català adient, o, més ben dit, adequat o homologable amb la tradició prosística catalana, ja prou assentada. Quan es compara una pàgina de David Copperfield o de Pickwick passats per Carner, amb la prosa natural, espontània, i, en certa manera, adés menestrala, adés rural, d'un Ruyra, un Sagarra o un Pla, un s'adona immediatament que el català d'aquelles traduccions s'acostava més a les filigranes dels poetes que a la naturalitat d'una literatura, la catalana, que sempre s'ha fet, en termes generals –exceptuem-hi Riba o J.V. Foix, que també són forjadors d'idiollengües– sobre la base del "català que es parla".
Walter Benjamin va establir, en un article famós dedicat a Nicolai Leskov, «El narrador», que a tots els països hi havia literatures que sorgien dels mites i els registres de la llengua comuna, com una excrescència naturalíssima, i literatures que naixien com un fet de cultura sobreposat, amb més o menys d'artifici, a aquells registres de la parla i les llegendes comunals. Per ell mateix –que, com Leskov, té molt de narrador genuí, i poc d'escriptor alambinat–, Dickens hauria pogut resultar un exemple magnífic per als escriptors catalans si s'hagués llegit en ple segle XIX, i en anglès: llevat d'una qüestió d'ofici i potser de temàtica, tot ben garbellat tampoc no hi ha tanta diferència entre la nostra literatura costumista o les novel·les del tombant de segle –inclòs Josep Maria Folch i Torres– i algunes obres de Dickens: amb sentiments a dolls i una estructura narrativa que sembla extreta d'una llarga conversació popular, a la vora del foc, sobre faits divers.
Dickens, per un misteri gran associat al geni, de seguida es va convertir en un escriptor universal, però els nostres novel·listes posteriors a la Renaixença van tirar un xic massa cap a l'àmbit pairal i xaró; ara bé, cal insistir-hi, el model de Dickens, ben assimilat, hauria corregit aquesta tirada a allò carrincló que llavors mostraven els nostres narradors. [...]
Extracte de l’article publicat a Quadern, El País, 2 febrer 2012, amb el títol «Dickens i la literatura catalana»
Charles Dickens va néixer el 7 de febrer del 1812 a Landport, Portsmouth, Anglaterra.
