El nom del País Basc

per Luis María Martínez Gárate

El nom històric més antic del País Basc és el de Bascònia. Quan el poble basc en l’alta edat mitjana (segle IX, després de la batalla d’Orreaga-Roncesvalles, en què els bascos van derrotar l’exèrcit de Carlemany) va crear una organització política, la va fer a l’estil de l’època, i conformà el Regne de Pamplona. La seva esplendor arribà el primer terç del segle XI amb Sanç III el Gran. Van succeir etapes convulses en què Castella i Aragó (criatura segregada parcialment del Regne de Pamplona) maniobraren contra aquest regne, li prengueren molts territoris (Bureba i Demanda, avui Burgos, la Valdonsella, avui Aragó) i estigué a punt de desaparèixer. El segle XII van ser els reis Garcia Ramírez IV el Restaurador i, sobretot, el seu fill Sanç VI el Savi els qui van donar al regne una empremta “moderna”. El nom passà a ser Regne de Navarra. L’estructura de l’administració era territorial, però els administradors dels territoris (“tinences”) no eren hereditaris sinó de designació reial. Castella, al contrari, tenia un sistema feudal molt més clàssic en el qual l’administració dels feus era hereditària. Aquesta va ser una de les raons per les quals la família dels Lope de Haro va canviar-se amb tot l’equip al “castellà”. Amb ells passà a poder de Castella la Rioja i la part del que avui és Biscaia, que no incloïa el Duranguesat. Això va ser cap al 1175.

Una mica més tard, l’any 1200 i sota el regnat de Sanç VII el Fort, Castella ocupà militarment els territoris del Duranguesat, Araba i el que el segle XV seria Gipuzkoa. Vitòria Gasteiz va caure després d’un setge de nou mesos. Navarra perdé l’eixida “normal” al mar... I sobretot, un poble que s’havia institucionalitzat políticament en el Regne de Navarra es va trobar dividit. Tots van continuar essent bascos després d’aquella conquista, però els occidentals (“provincias vascongadas” més o menys des de l’època d’Esteban de Garibay, cronista de Felipe II d’Espanya i d’origen guipuscoà) van continuar considerant-se de nom gentilici com a “bascos”, tot i que políticament havien passat a ser “castellans”. Els bascos orientals continuaven essent igual de bascos, i mantenien la seva organització política, regne, estat o com vulguem dir-ne, però independent. El nom polític es va imposar, perquè tenia més transcendència internacional al gentilici, i van quedar com a “navarresos”.

Com es coneix més els habitants de Portugal? Com “lusitans” o com “portuguesos”? Els alemanys són “germànics” o “francs”? I els francesos, són “francs” o “gals”?

El nom polític dels bascos independents políticament va ser el de navarresos fins que el 1512-21 Castella conquerí la resta de la Navarra del sud del Pirineu, tot i mantenir posteriorment (fins al 1841) una determinada estructura política semiindependent (Corts, Cambra de Comptes, alguns nivells de tribunals, etc.) La part nord va ser incorporada a la monarquia francesa per Ludovic XIII el 1620 (Decret de la Unió).

Es just a l’època en què la Navarra del Sud deixa de ser independent i la del nord continua com a tal que es comença a imprimir literatura en llengües “vulgars”. És el regne de Navarra (Navarra del Nord i Bearn) on tenen lloc les primeres expressions en llengua basca impresa (Bernat d’Etxepare, Linguae Basconiae Primitiae el 1545, la traducció a l’euskera del Nou Testament per Lizarraga en 1571, el Gero d’Axular el 1643...).

Justament aquí, i en els textos fa poc trobats a Araba de Pérez de Lazarraga (1550), és on apareix Euskal Herria com la paraula que designa els bascos. És una denominació centrada sobre la llengua i la cultura. Navarra, en la pràctica, políticament estava extinta. La denominació política passa a ser substituïda (quin remei!) per la lingüísticocultural.

I així s’arriba al segle XIX, època en què l’ús normal per a referir-se al país és Euskal Herria, mentre es reserva el de Navarra per a les restes del territori independent fins al 1841 (famosa llei mal anomenada “paccionada”), en què va esdevenir una província més de la monarquia espanyola.

Ja al final del XIX i començament del XX Arana Goiri intenta aplicar a Bascònia la idea nacional, tan estesa arreu del món en aquells anys. Però Arana Goiri té greus dèficits de coneixement històric. Sublima uns imaginats territoris bascos que van ser independents “tots i cadascun d’ells” i que “tots i cadascun d’ells” van pactar amb Castella la unió foral.

La realitat històrica és que el País Basc sí que va ser independent, però ho va ser a través de l’estructura política que va constituir el regne de Navarra i no de cap més manera. És fals que hi hagués “pactes” amb Castella. Hi hagué conquestes, i els “reconeixements forals” comporten un intent de justificació de les mateixes elits del país davant Castella i de Castella amb les elits per tal de mantenir una situació “pacífica”. Ja es va veure, sobretot a partir de Godoy i els seus intents unitaristes, com la rebel·lió dels bascos va desembocar en la guerra carlina de 1833-39.

Tornant al fil d’Arana Goiri, cal dir a favor seu que va pensar que qualsevol país que aspiri a ser independent ha de fer-ho sota una sola denominació política. Sabino no es va assabentar que Navarra era aquella denominació, ja clàssica, històrica i reconeguda internacionalment. I es va inventar “Euzkadi”. El sufix “di” en euskera designa “conjunt” (així pagadi ‘fageda’, de pagoa ‘faig’, o artadi ‘alzinar’, de artea ‘alzina’, etc.).

La nova denominació va aixecar en aquella època una gran polèmica a la Revista Internacional de los Estudios Bascos (RIEV), tot just creada per Julio de Urkijo (1909).

El nom va ser modernitzat en l’època franquista i la transició per fer-lo derivar de l’arrel “eusk” ‘basc’ i no, com defensaven algunes escampadisses mentals, de “euzk” dient que venia de “eguzki” ‘sol’, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor.

Lògicament, entre el nom triat, la pretensió de fer oblidar la denominació política real dels bascos i el deteriorament de la societat de la Navarra sud-pirenenca després de la derrota de les guerres carlines i les pèrdues demogràfiques associades amb el descoratjament afegit en una societat inerme, va fer que el nom no fos acceptat justament allí. I així continuem.

Si a això s’afegeix l’eslògan amb què els partits abertzales de l’anomenada Comunitat Autònoma Basca, durant la transició, eixordaven en la Navarra que continuava fent servir aquest nom allò de “Nafarroa Euskadi da” (Navarra és Euskadi) estava tot servit per al que ha anat arribant posteriorment.

(Adaptació d’una comunicació publicada a la llista Migjorn, 9 octubre 2009. Teniu més informació al bloc de l’autor i també a Nabarralde.)

(La il·lustració representa Sanç VI de Navarra, anomenat el Savi)

Que es pot preguntar?

Açò que segueix és la minienquesta que el Govern d’Euskadi vol fer a les basques i als bascos el 25 d’octubre d’enguany:

a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?

(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)

Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.

Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?

I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?

He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Volen una bomba?

Sembla que el Govern espanyol estigui entestat a aconseguir que un boig de l’entorn abertzale mati algú abans de les eleccions. Si no, no s’entén a què treu cap aquesta dèria de fer tancar tota cuca que bellugui d’aquell àmbit. Que no saben que matar és una de les coses més fàcils del món (deixant de banda la consciència, ara parlo de la factibilitat), si algú es proposa de veritat fer-ho?

I doncs, si el Govern no vol disgustos, el que ha de fer és respectar escrupolosament els drets democràtics de la gent, encara que no li agradin i encara que hi hagi un partit a l’oposició que cridi cada dia a la guerra. Per la via de la repressió pura i dura, no se’n sortiran més que a curt termini. Potser és això el que cerquen: qui dia passa, any empeny.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Manifestapena

Així és com en diuen els bascos, manifestapena, potser per subratllar que la majoria de vegades que eixim al carrer a manifestar-nos és perquè estem tristos.

Sóc escèptic sobre els efectes que puga tenir aquesta manifestapena. Suposo que si ho hagués de decidir jo solet, diria: ja us ho fareu. Però alhora molts amics meus creuen no sols que cal anar-hi, sinó que aquest cop pot tenir algun resultat –més enllà d’algun cessament per amansir les feres, que no em sembla que pugui ser gaire útil.

Bé, una cosa que vas aprenent amb els anys és que no sempre t’has de refiar del teu criteri. És per això que aniré a la manifa.

(Afegitó de dissabte a dos quarts d’una del migdia: ETA ha mort un policia espanyol a Capbretó, prop de Baiona, a Euskadi Nord –o potser Capbretó ja és a Occitània, ho dic pel nom–, i n’ha deixat ferit un altre que també es pot morir. Això pot fer que la manifestació de Barcelona se’n vagi a l’aigua. Jo crec que no s’han de barrejar les dues coses, però em fa l’efecte que per a molta gent el fet serà desmobilitzador. Jo hi aniré igualment, si no es desconvoca o ajorna.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, el militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

(Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.)

Aquest article ha anat afegint coses al nou bloc, aquí.

Constitucionalisme

Heu vist com els polítics espanyol(iste)s i els opinadors dels diaris espanyol(iste)s s’omplen la boca amb la paraula «constitucionalisme»? Ara ho han fet un altre cop amb motiu de la proposta del lehendakari basc Ibarretxe de fer un referèndum d’autodeterminació –no se sap encara la pregunta exacta, però el projecte és aquest– el mes d’octubre de l’any que ve. Aquí, per provocar els espanyols, ens dediquem a cremar fotos dels reis d’Espanya i allà proposen referèndums d’autodeterminació. Encara hi ha classes. Els bascos tenen les idees clares. (Aquesta idea no és meua, l’he agafada de Saül Gordillo.)

Però parlava de la «constitucionalitat» i la «inconstitucionalitat», uns paraulots que s’utilitzen ara a tort i a dret per beneir els adeptes o condemnar els dissidents. Jo, francament, davant aquesta mena de dogmatismes aleatoris –no se sap gairebé mai què és o no és «constitucional», tot depèn de les interpretacions–, m’estimo més els dogmes filosòfics i religiosos, que ara com ara o si més no en la seva praxi actual no obliguen normalment els altres a creure ni a pensar allò que creus o penses tu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El que passa a Euskadi

No en tinc gaire idea del que passa a Euskadi ara com ara, perquè tot i que hi vaig viure uns anys va ser fa molt de temps, però el comiat d’Imaz del PNB el jutjo a partir del que diuen els diaris espanyol(iste)s, diguem-ne, més moderats: «una greu pèrdua per a la política d’aquest país» (El País, editorial, 13 setembre 2007), «una pèssima notícia» (La Vanguardia, editorial, 13 setembre 2007), «molt mala notícia [...] per a Euskadi i per a Espanya» (El Periódico, editorial, 13 setembre 2007). O sigui, si els espanyols, fins i tot els més o menys equilibrats, estan tristos unànimement, crec que els bascos de cor, els que voldrien un país pròsper i sense tuteles ni de Madrid ni de bandes de mafiosos violents –no, no són amics meus: sé que la culpa no és ni de bon tros tota seua, però sóc pacifista convençut i penso que s’equivoquen molt amb l’estratègia–, han d’estar contents. O contents no, perquè no deixa de ser una crisi. Però alleujats, sí, perquè no anaven bé. I jo estic alleujat amb ells. Ara han de vigilar que no sigui pitjor el remei que la malaltia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

És ben clar

Per mi és ben clar que un dels dos partits polítics espanyols més importants, i més de la meitat de l’altre, i jutges, i periodistes, i altra gent conspícua, i bastants espanyols del carrer, de dretes i també d’esquerres, tenen un cangueli, un escagarrinament, un terror més gran a un escenari basc sense ETA, en el qual calgui parlar «de tot», que no pas a un escenari com és l’actual, de kale borroka setmanal, atemptats semestrals i morts de tant en tant. No poden concebre que la seva Españñña es trenqui: antes roja (de sang) que rota.

Ara s’entén més allò que cantàvem fa temps mig de broma: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes.» Ja ho crec que sí. Potser no disparen –o sí, de tant en tant sí: continua havent-hi tortures–, o no disparen tant, o disparen sota l’empara de lleis iniqües, però fan tots els possibles perquè els trets no s’aturin, ja que si s’aturen caldrà parlar, segurament amb veu fluixa. I ells només saben cridar.

I no cal que em digau que la culpa de la sang és de qui posa bombes i mata, si us plau, que aquí ja hi arrib. Però davant els qui posen bombes hi ha actituds molt diverses, i passa sovint que els més valents, els més decidits a posar punt i final a l’assassinat, no són els que més criden «assassins!». De sempre m’han interessat molt més els que no criden i van fent (sovint davant la intransigència dels cridaners, que els sembla que no cridar ja és sospitós).


Nihil novum sub sole, o com es diga.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (I): els nounats

A les comunitats de l’Estat espanyol de parla castellana els noms amb què més vegades es van inscriure els nens nascuts l'any 2005 van ser els de Lucía i Marta, Alejandro i Daniel. A Catalunya, els preferits van ser Marc, Àlex –no Alejandro: Àlex– i Pau, per als nens, i Paula, Carla i Laia per a les nenes; al País Basc, Iker i Ander per als nois i Unai i Irati per a les noies; i a Ceuta i Melilla, Mohammad i Adam, Salma i Naira. Hi ha, doncs, un fet diferencial en els noms que es posen a les criatures, diguin el que diguin les enquestes sobre l’espanyolitat dels catalans, dels bascos i dels africans englobats si us plau per força dins aquest Estat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

I ara se suposa que hem de felicitar els pares adoptius?

Hi havia una vegada un senyor irat que feia dolenteries. La raó sembla que era que aquell senyor tenia uns pares adoptius bastant possessius, i el senyor que feia dolenteries diu que les feia justament perquè no volia aquells pares adoptius. De fet, no volia pares adoptius, ni aquells ni altres, diu que ja era prou gran. Van passar els anys i els pares adoptius anaven passant, i de pares a fills es transmetien l’adopció i la vigilància d’aquell senyor irat, que lògicament continuava fent dolenteries, a vegades amb més mala llet i a vegades amb menys, però en continuava fent perquè no aconseguia treure’s del damunt els pares adoptius. De vegades, és veritat que els pares adoptius eren una mica més bona gent i menys possessius i a vegades molt més possessius i menys bona gent. Però l’home ja no els volia ni d’una manera ni de l’altra, ja se n’havia cansat. Un bon dia, el senyor irat que feia dolenteries va arribar a la conclusió que fer dolenteries no portava enlloc, entre altres coses perquè molestava altra gent que també eren adoptats i que els pobres, que no tenien cap culpa de res, rebien per les dues bandes. I durant aquest procés de reflexió de l’home irat que feia dolenteries el pare adoptiu de torn va resultar que tenia un cert tarannà, que els seus predecessors no havien tingut, i va ser mentre aquell pare adoptiu amb tarannà manava que el senyor que feia dolenteries i que alhora reflexionava va decidir finalment que a partir d’ara protestaria contra els pares adoptius d’una altra manera, però sense fer dolenteries que molestessin altres persones. Els pares adoptius anteriors a l’actual deien que això havia passat perquè ells havien collat molt aquell senyor adoptat, però això és una bestiesa perquè si ets adoptat per força, per molt que et collin, no aconseguiran res més que ajornar el problema. El problema de les dolenteries s’havia resolt, doncs, perquè el senyor irat que les feia ja n’estava cansat, havia reflexionat i havia arribat a la conclusió que no pagava la pena. Tots els altres senyors adoptats, pares adoptius i tota la pesca van respirar alleujats, tot i que la majoria dels veïns que també eren adoptats, en aquell mateix bloc de pisos i en altres, si eren intel·ligents sabien que el problema de fons no estava resolt. Perquè continuaven sent adoptats tot i que eren majors d’edat. Però, en fi, almenys ja no patirien les conseqüències de l’adopció per les dues bandes, la dels pares adoptants i possessius i la del senyor irat que no parava de fer dolenteries.

A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?

En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»

«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Definició de terrorisme

Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»

Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)

Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.

»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Europa sense nosaltres

Deu o dotze de cada cent catalans han fet com jo i han votat no, un no europeista, “no sense nosaltres”. Com que molts dels que ja els anava bé el sí no han anat a votar, el percentatge de nos s’ha enfilat dins gairebé el 28 per cent. Però aquesta xifra no ens ha d’enganyar. Les enquestes ja deien que els del no érem cap a un 10 per cent. Els de CiU van veure que anaven mal dades i van decidir que no valia la pena lluitar per fer apujar una mica més el llistó. Què haurien aconseguit? Segons els seus càlculs, ben poca cosa, potser que en comptes de 10 o 12 fóssim 20 o 25? Bé, potser amb l’ajuda i l’esforç d’algú més seríem uns quants més, però em sembla que no gaires més. El PSOE és ara com ara molt poderós: mitjans públics, mitjans privats. No es pot lluitar contra això. Bé, s’hi ha de lluitar si tens una mica d’ètica, però saps que tens gairebé tots els números a la rifa dels perdedors. Ara els partits, com sempre, es barallaran per atribuir-se èxits, i hi ha una cosa que haig de dir. ERC no es pot atribuir el suposat bon resultat –èxit?, quin èxit?– del no, perquè em consta que ha tingut a les mans instruments i mitjans poderosos per fomentar el no i s’ha estimat més no fer enfadar gaire els socialistes. A canvi d’alguna cosa? Segurament, els polítics són així, no paren de vendre coses i de traficar amb l’ètica.

O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.


(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

M'he equivocat?

Alguns m’heu dit que m’he equivocat en la nota anterior. I no. Si valores un gos, l’important és saber si mossega o no. Si a més de mossegar, et pot destrossar el timpà perquè borda molt, doncs llavors agraixes que bordi d’una manera suau o que no bordi, però la veritat és que si mossega, encara que ho faci en silenci i de mica en mica, amb delicadesa, fa mal igual. Si et pot mossegar no el vols, tant si borda com si no borda. Davant el representant dels bascos –el representant de tots els bascos–, davant una proposta aprovada en el Parlament que representa tots els bascos, tant l’un com l’altre, tots dos gossos –els amos del ball, els altres no compten gaire en aquesta història i, a més a més, van parlar d’ells mateixos i no dels bascos–, van dir que no en volien ni parlar. Per això van votar el que van votar, que no era el text ni res del seu contingut, van votar "no" a discutir el que deia el text. Van treure, tots dos, legitimitat a un text aprovat per una cambra sobirana que representa un poble. M’és igual que el poble sigui el basc o el que representa un ajuntament. Si els gossos diuen "no" a discutir, s’ha acabat el bròquil. Vol dir que només et queda l’opció de dir sí senyor. Encara que un dels dos gossos mossegui d’una manera més estètica.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Espanya, adéu

Espanya s’acaba. Arriba l’hora que només podrà mantenir-se unida per l’amenaça de les armes. Certament, la seva constitució ho té previst: tenen un exèrcit que serveix per a això. Però, pot durar gaire un estat que ha de mantenir la seva integritat només per la por de les armes? Ahir, Espanya va negar legitimitat democràtica al cap d’un govern, el basc, que hi havia anat a presentar un projecte d’estatut, seguint escrupolosament el que marquen les lleis vigents. Emparant-se en aquestes mateixes lleis, Espanya va dir que ni tan sols discutiria la qüestió, perquè els autors de la llei, el govern basc, no tenien legitimitat per fer aquell projecte. Van arribar a dir-los que no representaven els bascos. Que ho digui un president d’un govern com l’espanyol que contínuament fa viatges amunt i avall en nom del seu país, Espanya, que signa lleis i acords internacionals en nom del seu país, Espanya, que pot donar suport a guerres en nom del seu país, Espanya, que parla i actua sempre en nom del seu país, Espanya, que el president del govern espanyol tracti el president basc d’indocumentat, ell que ha arribat a la presidència del seu govern espanyol amb el suport d’un terç dels electors i amb els vots en contra d’un altre terç, és tan cínic, i alhora tan revelador, que per molta gent ja n’hi ha d’haver prou. Espanya és irreformable, senyores i senyors, per si algú ho dubtava. Només queda aixecar-se, dir bona nit de manera educada i demanar per marxar.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No ho entenc

No puc deixar la política… És que passen coses grosses i no me’n puc estar.

No entenc com pot ser que arreu de la anomenada premsa general de fora d’Euskadi tothom hagi donat per bona l'anàlisi segons la qual el Pla Ibarretxe ha sortit endavant al parlament basc “gràcies als vots de Sozialista Abertzaleak”, “gràcies als vots abertzales”, “gràcies als vots de l’antiga Batasuna”, gràcies als vots del braç polític d’ETA” o “gràcies als vots d’ETA” (titulars reals de la premsa anomenada “general”, d’esquerra a dreta).

I ningú no diu que sense els vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, el Pla Ibarretxe hauria sortit endavant igualment, perquè sense comptar els vots d’aquesta formació el tripartit basc té majoria absoluta al parlament d’Euskadi. Ningú no diu que els dos partits espanyolistes també es van beneficiar, exactament en la mateixa votació que critiquen –i com ho han fet moltes altres vegades– dels vots de Sozialista Abertzaleak, Batasuna, ETA, etcètera, formació que va donar tres vots –exactament tres, com a l’altra banda!– a la posició que defensaven PP i PSOE.

O sigui, si al Parlament basc no s’han de comptar els set escons (o sis, perquè hi ha un diputat, Josu Urrutikoetxea, que va desaparèixer voluntàriament per tal de defugir una condemna judicial) de Sozialista Abertzaleak, no s’haurien de comptar per a ningú, no? Per què els partits anomenats “democràtics” no es posen d’acord a no comptar els vots de SA? Perquè el PNB i EA ja hi firmarien, potser, però el problema és que el PP i el PSOE senzillament no ho volen de cap manera. Perquè si no compten per a res els vots de SA, el PNB i EA tenen 33 escons, mentre que el PP en té 19 i el PSE 13 (en total 32). Per tant, la clau si de cas la tindria EB-IU, que forma part ara com ara del govern presidit per Ibarretxe.

Llavors què passa? Que el PP i el PSOE no es cansen de dir a tot vent que no pot ser que PNB i EA comptin amb els vots de SA per als seus plans –mentre que ells mateixos, PP i PSOE, sí que hi compten sovint, com es va veure ara fa tot just quinze dies, en la votació dels pressupostos per al 2005– i a còpia de repetir-ho, sembla que molta gent a tot l’Estat s’ho ha begut a galet, també la gent dels mitjans de comunicació considerats neutrals, o fins i tot els més pròxims, aquí a Catalunya, a les posicions nacionalistes.

Joseph Goebbels (1897-1945), doncs, tenia raó: cal repetir les coses, encara que siguin mentida, si vols que es converteixin en veritat.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

ETA no s’acabarà mai, si ells no ho volen

Tornem a la política, i mira que la volia deixar de banda en aquest bloc…

Bombes d’ETA a tot Espanya. Fins i tot una a Alacant, malgrat les insídies que a determinada gent de Madrid, per fer més forta la seva estratègia de bons i dolents, els interessa esbombar –“esbombar”, sí, perquè és terrorisme publicitari, és la tàctica goebbeliana– sobre la suposada immunitat dels anomenats “Països Catalans”. (Per mi, cap problema a anomenar-los d’una altra manera, però d’una forma o altra els hem de poder anomenar, no? Països Iberoorientals? Regió Oest-mediterrània? Com vulguin els valencians.)

ETA no s’acabarà amb repressió. ETA s’acabarà quan ETA digui prou. Tant de bo, per mi, que ETA digui prou ben aviat, i de manera definitiva. I encara així, caldrà veure si no s’aixequen fills d’ETA per desmentir els seus pares, si altres circumstàncies no canvien. De moment, per mi és ben clar, ETA vol dir amb aquestes accions que continuen existint i que són forts, que tenen gent i estris per tirar endavant… fins que ells mateixos diguin prou.

No, no és possible acabar amb ETA com si fos una banda tancada de delinqüents, com si n’hi hagués prou a agafar tots els membres d’una llista que té un començament i un final. ETA és l’expressió violenta i injusta –injusta, sí, perquè mata i fereix innocents– d’un malestar col·lectiu, el producte incivilitzat d’una situació que és prèviament injusta i incivilitzada i repressiva amb un poble. La policia, si un bon dia n’agafés tots els responsables i activistes, i fins i tot encara que els matés, no aconseguiria res més que allargar el procés. Els fills biològics o ideològics dels actuals membres d’ETA, els fills esgarriats o violents que hi pot haver en qualsevol família i que hi ha en tots els pobles des que el món és món, tornarien a agafar el testimoni, sigui ara, demà passat o d’aquí a vint anys. No dic que mentrestant la policia –la policia basca, no l’altra; l’altra hauria d’haver marxat d’Euskadi fa molt de temps– no els hagi d’agafar, el que dic és que fer d’això l’objectiu últim d’una política general és equivocar-se de pla en pla. Al País Basc, hi ha una fàbrica inacabable de militants d’ETA, que forneix i continuarà fornint de gent les files dels escamots. Per això parlar de desarticular ETA o d’escapçar-la o d’inutilitzar-la o de desarmar-la no té sentit. Bé, té sentit com a informació propagandística espanyola, de cara als infeliços que s’ho miren per tot l’Estat com una batalla la resolució de la qual depèn de la força i l’empenta de la policia, l’exèrcit i els polítics de Madrid.

ETA és una fàbrica de mort i sang la matèria primera de la qual és justament Madrid, és el govern espanyol i la seva absurda i perversa decisió d’entendre l’Estat com una propietat privada, amb unes regles sagrades que es decideixen a tot el “territorio nacional” per a tot el “territorio nacional” i que impliquen, entre altres coses, que uns ciutadans puguin viure tan tranquils fent servir activament i passiva la seva llengua materna –el castellà– i altres no, perquè a l’Estat espanyol hi ha unes llengües maternes que són superiors a les altres. Això és absurd. Enlloc del món no es pot viure “en èuscar” si no és al País Basc, com enlloc del món no es pot viure “en català” si no és als anomenats “Països Catalans”. Primer són les persones, les famílies, les comunitats de veïns, els barris, les ciutats, els països. I després, al final de tot, les superestructures que han nascut al llarg de la història, enormes baluernes de les quals de vegades ni se’n recorda l’origen, però que es consideren més sagrades que Déu malgrat que molts cops hagin nascut de la violència i la sang. Per dir-ho ras i curt, cap govern democràtic no serà més eficaç que el general Franco a reprimir bascos violents, per molt marginals que siguin els violents en moments concrets de la història. Tornaran. Si els collen molt una temporada, s’amagaran o plegaran veles, però més endavant ressorgiran. No s’acabaran mai.

La solució? Tal com estan ara les coses, avui, Madrid ha de parlar amb els actuals representants democràtics dels bascos concedint-los tota la dignitat humana, personal i col·lectiva que tenen, i parlar de tot, sense reserves, perquè facin un referèndum si el volen fer, perquè s’independitzin d’Espanya si volen fer-ho, perquè facin el que vulguin els ciutadans bascos. I si la decisió basca engega un procés de disgregació de l’Estat espanyol, què hi farem. I si aquest procés implica moviments migratoris de gent que es voldrà exiliar del seu nou “país”, mala sort. El que no pot ser és la situació actual, que bascos o catalans no tinguin lloc on viure si volen viure plenament com a bascos o catalans.

En qualsevol cas, el culpable primer de la disgregació, si s’esdevé, haurà sigut sens dubte el mateix Estat espanyol i els successius governs de Madrid, des de molt abans de Franco i fins avui mateix, governs entestats a no voler entendre que la llibertat de la gent per autodeterminar-se políticament i fins a la mesura que considerin oportuna és un dret més sagrat que qualsevol altre dret col•lectiu i fins i tot més que qualsevol dret històric. El dret d’autodeterminació de les persones i dels pobles pertany a les persones i als pobles actuals. Fa de mal dir haver de recordar coses tan òbvies.

La llàstima és que alguns bascos, els violents, no siguin capaços d’adonar-se que a poc a poc, amb calma i alhora fermesa, si hi ha una voluntat real del poble al darrere, es poden aconseguir els mateixos resultats que amb trets al clatell, bombes i patiment. Potser sí que amb paciència i diàleg es triga més –és indubtable que la independència d’Irlanda l’any 1921 no hauria arribat llavors si no hagués estat per la guerra desfermada pel Sinn Fein i l’Exèrcit Republicà d’Irlanda creats per Michael Collins i Eamon de Valera–, però també és veritat que amb les armes de la pau i la pressió no sangonosa es pot arribar finalment als mateixos objectius –Països Bàltics, Eslovàquia, etc.–, i amb una major satisfacció moral, perquè no han hagut de morir innocents de tots els bàndols, innocents que són la carn indispensable de la qual s’alimenta tota guerra, també les mal anomenades “guerres justes”.

I mentrestant, “condemnar” és una paraula buida, que no serveix per res més que per justificar maldestrament un tipus d’actuació repressiva que és d’ella mateixa un crim d’estat. Repressió que pretén deixar fora de la llei reflexions com ara aquesta, perquè en aquest escrit no he utilitzat l’expressió “jo condemno”. I què? Què s’han cregut? Que ens han de prohibir rumiar? Ens han d’ensenyar a “pensar rectament”? I encara hi ha gent que creu que el PP i el PSOE són partits democràtics…

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)