Madrid, octubre 2012

(He deixat l’article en la llengua original perquè he arribat a la conclusió que un text com aquest no era possible traduir-lo: en català ens manquen paraules.)

per Anònim

«Un Presidente de una Comunidad Autónoma es el más alto representante del Estado en dicha Comunidad; de ahí que el hecho de que un Presidente de una Comunidad Autónoma como Cataluña trate, provocativamente, de romper el Estado al que representa sea anticonstitucional, aparte de una felonía y de una intolerable exhibición de ingratitud y de insolidaridad. Si ataca a la Constitución, ataca a su propia legitimidad. Nada más lógico, en consecuencia, que se le exijan no sólo responsabilidades políticas, sino penales. Si esto se hubiera hecho desde el primer instante en que se produjo el menor atisbo en esa dirección, no tendríamos que estar ahora lamentando los extremos a los que hemos llegado. Si, hace muchos años, el socialismo en el Gobierno no hubiera cedido las competencias en Educación y permitido ciertas derivas en la formación de los alumnos, no se habría creado el caldo de cultivo disgregador, separatista que, tristemente, lleva años de impunidad y de complicidad más que evidentes.

»Si en las Comunidades en las que arrecia el aldeanismo independentista no se hubiera tolerado la enseñanza de la Historia que se ha tolerado, no tendríamos hoy a toda esa miserable compaña de tontos ilustrados –que son los peores– que pontifican en tertulias de todo a cien que España siempre fue un conjunto de reinos, bla, bla, bla... Sí lo fue, como Alemania, como Italia, como Francia y como todas las demás naciones de Europa; con la diferencia de que, antes que todas esas naciones y hace más de medio milenio, España fue la primera verdadera nación unida de Europa, gracias a los Reyes Católicos.

»Si alguno de esos tontos ilustrados se tomara la molestia de repasar la Historia –si es que busca algún libro de texto digno de tal nombre–, se enterará de que Cataluña ni siquiera fue reino nunca, sino un condado de la Corona de Aragón. Si en serio está interesado en conocer la verdad, le bastará ir a una hemeroteca para enterarse del precio de conveniencia con que los comerciantes del sector textil catalán compraban la lana de las ovejas del resto de España; y puede enterarse también, si quiere, del coeficiente de caja que todos los españoles pagamos para las autopistas de Cataluña por donde entraba el turismo.

»Estas cosas no se cuentan hoy en los periódicos y en las tertulias, porque no se saben o porque no se quieren saber, pero ocurrieron en la solidaria España de la posguerra y del franquismo.

»Por eso, y por muchas razones más, es tan indignante el chantaje que intenta la Generalidad de Mas, en un momento de crisis económica rampante y de debilidad, indignamente aprovechado como si se tratara de una Marcha verde marroquí; por eso, echarse al monte, como ahora pretenden algunos catalanes y algunos vascos, debería hacerles pagar las consecuencias y experimentar el frío que suele hacer en el monte.

»Es de esperar que, al menos, siga vigente en el ámbito jurídico internacional la convicción de que el derecho de autodeterminación no existe más que para las colonias.

»Y también -y esto vale para todos los rubalcabas y sus derivados y compuestos, en Cataluña, en Vascongadas o en donde sea– que, en un Estado federal, España no sería otra cosa que la suma de sus partes y dejaría de existir como tal nación.

»A lo mejor podrían entenderlo también los muñidores de todas esas manifestaciones en las que son apaleados los policías que cumplen su obligación y que, a diferencia de lo que ocurre en todas las demás naciones civilizadas de Europa, son retransmitidas en directo por las televisiones. Tampoco basta con eso tan socorrido, desde el Gobierno, de que “España no está para discusiones identitarias”. Como si alguna vez pudiera estarlo...

»A ver si vamos a llegar al alucinante comunicado de una llamada Unión Internacional de Ulemas Islámicos, que acaba de pedir al Papa que se disculpe con los musulmanes por su ya lejana conferencia de Ratisbona y, ya de paso, ¡por la Reconquista de España! Aquí la esquizofrenia puede llegar a límites insospechados.

»Ahora, eso sí, ustedes han visto, igual que yo, la foto del diputado de Amaiur, Sabino Cuadra, antisistema él donde los haya, pero enseñándole al policía su carnet de parlamentario con la bandera española bien a la vista, para que no le toque un pelo.»


Contingut íntegre d’un article publicat amb el pseudònim «Gonzalo de Berceo» al setmanari Alfa & Omega, 4 d’octubre del 2012.

El fracàs del catolicisme espanyol

per Suso de Toro, escriptor

És comú donar per fet que la religió, heretada del temps de la nostra gent gran i dels nostres ancestres, decau històricament i que, sent extemporània, ja no juga un paper significatiu en el nostre temps. [...]

En realitat, la religió –n’hi ha prou a considerar-la en la seva dimensió ideològica–, es, en el nostre temps, un instrument principalíssim en el conflicte entre interessos i visions del món [...], i on la religió no es manifesta de manera clara apareix en les seves formes més seculars: en ideologies místiques comunitàries. Perquè els humans continuem buscant i trobant credos i fes en les quals dissoldre el nostre insuportable jo en algun nosaltres. Cerquem arguments que ens situen no sols a l’espai sinó també al temps, que ens donen memòria i futur, o sigui transcendència a les nostres vides. I d’aquesta manera trobem una mica de sentit a la nostra existència individual i solitària. [...]

La corrupció del missatge cristià que va ser el nacionalcatolicisme ha merescut la censura política i també moral de la majoria de la societat, i l’integrisme ha fet que se n’allunyi. Així, el fracàs de l’Església ha ajudat que la catòlica i tradicional societat espanyola, paradoxalment, sembli la més “moderna” de les europees.

Ens podem demanar quines conseqüències té per a la moral social; hi ha signes d’anomia en la nostra societat. Si la moral catòlica tradicional no és vàlida per a aquesta societat, quina moral social hi ha? Quin és el consens moral? N’hi ha? Qui té legitimitat o capacitat per establir un nou consens que ens digui el que està bé i el que està malament? O suportarem viure sense un ordre que ens digui el que està bé i el que està malament? Si és així, no podrem educar els nostres fills en una ètica personal. Sense moral, quina ètica. L’ètica és dinàmica i àgil, però la moral ha de tenir consistència i estabilitat, no s’aixeca sobre pilars relatius.

Podem tenir moral sense fonament religiós? És a dir, sense fonament, sense mite fundacional. No crec que les ideologies puguin fundar moral, només ho fan quan es transformen en mite comunitari, com ara el comunisme, el feixisme o alguns nacionalismes. És el mite, la religió, qui dóna l’ordre últim al món. Però com que no sembla possible tenir una fe religiosa simplement perquè ens convingui, potser haurem d’afrontar avui aquest viure desmoralitzats, perquè és la nostra realitat. O bé algú coneix una manera de fonamentar valors comuns indiscutits i acceptats?

O això o repensar la religió, i hauria de ser un pensar diferent, un pensar sentint. En aquest cas hauríem de mirar enrere, al començament, i tornar a demanar-nos pel final, la mort. La mort és una font de preguntes sobre la vida. És sagrada la vida humana? Abans de contestar podríem aturar-nos per sempre més a discutir el que és “sagrat”. Però també podem contestar sí o no, simplement. Si no és sagrada és un bé tangible i taxable, si és sagrada potser podrem alçar sobre això una moral per al nostre viure. Que és un viure cada cop més eixamplat, o enxiquit, per l’espai que creen els mass media, aquest món vigorós creat per nosaltres però que sembla haver-se emancipat i tenir vida pròpia: ha resultat que la nostra civilització apol·línia va covar l’ou del monstre dionisíac. És un món nou, una nova dimensió, on la moral pinta ben poc i mana el desig.

En aquest temps nou les generacions adultes conservem, tot i que no ho reconeguem, la moral judeocristiana que ens va transmetre de bon grat o per força l’Església, encara que ella no la segueixi. Aquestes són les nocions que força malament intentem transmetre als que vénen. Però ells què heretaran? Una discoteca, una pantalla?

(Extractat d’un article publicat al diari El País, 14 setembre 2007)

Franquistes bons?

per David Miró, periodista

Sens dubte, un dels economistes més influents del segle XX va ser Hjalmar Schacht, president del Banc del Reich i ministre d’Economia els primers anys d’Adolf Hitler com a canceller. Schacht se les va enginyar perquè els diners internacionals fluïssin cap a l’Alemanya nazi i fessin possible la recuperació econòmica i, a conseqüència d’això, el rearmament massiu. Quan la guerra ja era inevitable es va distanciar del règim i fins i tot va mantenir contactes amb els responsables de l’atemptat contra Hitler del 1944, per la qual cosa va ser deportat a un camp de concentració. Va ser absolt en el procés de Nuremberg, però un tribunal alemany el va condemnar després a vuit anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un. Els anys 50 i 60 va ser un brillant assessor econòmic de països en vies de desenvolupament. Va morir a Munic el 1970.

La història de Schacht m’ha vingut al cap al llegir l’article d’Antoni Serra Ramoneda [El Periódico, 25 gener 2010] sobre el 50è aniversari del Pla d’estabilització, que a finals dels anys 50 va modernitzar una economia, l’espanyola, que estava a prop del col·lapse. Serra Ramoneda lamenta el poc ressò que ha tingut l’efemèride i el poc reconeixement acadèmic del seu ideòleg i impulsor, l’economista català Joan Sardà Dexeus, segurament juntament amb Laureano López Rodó un dels catalans més influents del segle XX.

En el meu cas, les històries de Schacht i Sardà em conciten una reflexió d’ordre moral molt diferent. És possible fer el bé col·laborant amb un règim que és intrínsecament dolent, com el nazisme o el franquisme? És molt probable que Sardà no fos un franquista convençut, però resulta evident que va posar els seus coneixements i el seu talent al servei d’un règim que torturava i assassinava, i l’èxit del Pla d’estabilització va coadjuvar a perpetuar la dictadura.

Aquesta no és una qüestió intranscendent. El règim franquista, com tots els sistemes autoritaris, va intentar treure el màxim profit de les intel·ligències del moment en benefici propi. Hitler va tenir Schacht, però també la cineasta Leni Riefenstahl i l’arquitecte Albert Speer. Les reformes de Sardà van treure de la pobresa moltes persones, però també van omplir les arques d’un Estat assassí i corrupte. Mentre Sardà convencia els tècnics del Fons Monetari Internacional que valia la pena finançar l’arrencada econòmica espanyola, als calabossos de la Via Laietana es torturava polítics, dirigents sindicals i estudiants.

Quin judici moral es mereixen aquestes persones que van treballar per al règim i que van ajudar sens dubte a sostenir-lo, encara que en el seu quefer diari fossin unes bellíssimes persones i fins i tot antifranquistes al seu interior? Poden estar a la mateixa altura que les persones que van fer una oposició activa i que van pagar un alt preu a causa d’això, amb la presó o fins i tot la mort? O al costat de les persones que van renunciar a qualsevol tipus de col·laboracionisme i van optar per una resistència passiva que els va portar a renunciar a les seves carreres professionals?

Una de les herències de la cultura de la transició es basa en l’existència d’uns franquistes bons, als quals no hi ha res a retreure. El cas de Juan Antonio Samaranch és paradigmàtic, però no s’ha d’oblidar que si la dictadura franquista va durar tant és perquè milers de persones, des del simple funcionari fins al ministre de torn, posaven en marxa cada dia els ressorts de l’Estat nacionalcatòlic. A les seves memòries, el també economista Fabián Estapé reconeix els seus dubtes per haver col•laborat amb Sardà i per tant amb Franco. No és gaire, però és un gest inusual. I és evident que no té la mateixa responsabilitat el comissari Creix que un simple ordenança del Govern Civil. Però, segons la meva opinió, hi ha una línia clara que separa tots aquells que, d’una manera o d’una altra, van participar en l’Administració franquista i els que no ho van fer. I, en tot cas, tots ells, per molt bones que fossin les seves intencions, haurien d’haver demanat disculpes als que van lluitar per la democràcia.

EL que resulta més curiós del cas és que quan les persones de la meva generació (nascudes a les acaballes del franquisme o a l’inici de la democràcia) plantegen reobrir aquest debat, són alguns vells antifranquistes els que més ens esbronquen, com va passar amb la protesta per la concessió de la Medalla del Mèrit al Treball al periodista Carles Sentís (que va fer tasques d’espionatge per al bàndol franquista) promoguda pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. És en aquestes reaccions on s’aprecia el pacte de ferro de la transició amb els anomenats franquistes bons.

A Alemanya ara hi ha un gran interès a saber com el nazisme va poder atraure tantes persones bones, com explica la pel·lícula Good, de Vicente Amorim, sobre un text de C.P. Taylor. Però sobre el tema de la responsabilitat moral em quedo amb Amén, de Costa Gavras, on hi ha una escena en què un oficial alemany escandalitzat per l’existència dels camps d’extermini li pregunta a un company del servei ferroviari si és conscient del que està fent. La resposta deixa fred l’oficial i gelat l’espectador: «Jo només ordeno la circulació de trens.»

(El Periódico, 2 febrer 2010)

‘¡Ausente!’

Deia La Vanguardia del 29 d’octubre del 1964: «Se inaugura hoy en Barcelona un monumento dedicado a exaltar y a perpetuar la figura de José Antonio Primo de Rivera. Muchas veces en esta columna editorial de La Vanguardia se ha rendido homenaje de respeto y de admiración al conmovedor ejemplo humano de este español excepcional que legó a las generaciones de hoy una de las más altas lecciones de nobleza y de sacrificio que registra la historia contemporánea de España.»

El monument va ser inaugurat, efectivament, aquell dia (foto de dalt, de Pérez de Rozas, a LV del 30 d’octubre de 1964), i durant 45 anys la ciutat de Barcelona ha mantingut aquest homenatge públic al senyor Primo de Rivera, fundador del partit (?) Falange Española, al capdamunt de l’actual avinguda de Josep Tarradellas, a tocar de la Diagonal, molt a prop de la plaça Francesc Macià (a la banda oposada d’on arrenca l’exclusiu carrer Pau Casals). Tot just fa unes setmanes es va començar a enderrocar.

N’hi havia que deien que «la gent ja no recorda la història del monument, no cal tocar-lo», però el fet cert és que hi ha persones que sí que la recordaven, i més en aquell barri, que és zona nacional. «–¿Has visto que se han cargado nuestro monumento? –Sí, ¡qué vergüenza!» Són exclamacions que vaig sentir a un parell de senyores, en un to de crispació i ràbia, fa tot just vuit dies, el 27 de març del 2009. Per a elles, tots aquests carrers deuen tenir els noms «de sempre»: Infanta Carlota (Tarradellas) Calvo Sotelo (Macià), Generalísimo Franco (Diagonal) i General Goded (Pau Casals). O sigui, sí, calia enderrocar-lo.

He cercat per tota la xarxa per veure si trobava alguna fotografia recent de com havia acabat allò. Ni una. Ni una foto. Centenars d’imatges d’abans, del temps de tots els ex esmentats, i unes quantes (foto segona) del dia que el senyor alcalde actual es va fer fotografies davant tota la premsa –com el seu predecessor Porcioles l’any 1964–, ara per declarar inaugurat l’enderroc. Tot just aquell dia es van desmuntar unes quantes escultures –plagiades, diuen, d’un monument feixista italià. O sigui, podria haver passat que l’ajuntament hagués inaugurat l’enderroc i després ho hagués deixat tot tal com estava. Sembla que ningú no s’ha preocupat de si allò s’enllestia realment o no. Els mitjans de comunicació –i els blocaires, ai– en tenen prou dient el que diu l’ajuntament.

Doncs bé, perquè a internet quedi alguna constància que l’enderroc ha arribat gairebé al final, aquí us deixo en exclusiva un parell de fotografies posteriors, de com ha anat la continuació. Va estar uns dies com en la foto tercera, però després van continuar la feina. Simplement, s’havien descuidat alguna màquina, o no havien calculat prou el pressupost, o...

Ara només hi queda la piscina i mig pam de la base de formigó del mòdul principal que conformava el monument. Si ho deixen així i d’aquí mil anys encara hi ha algú viu a la Terra i grata per la zona, potser farà teories sobre l’estrany costum dels catalans del final del segle XX de rentar-se els peus en públic (la piscina no dóna per a més, fa trenta centímetres de fons) després de fer un riu, potser cerimonial, davant del que podria haver estat una mena de monòlit negre (perquè ja deveu saber que molta gent pixava al monument, i segur que al subsòl hi han quedat restes imperibles de milers d’ADNs perquè se’n meravellin, perplexos, els arqueòlegs de l’avenir).

L’home ho va deixar tot lligat i ben lligat, però algunes coses simbòliques sí que cauen. I ja els costa, acabar de caure.

(Gràcies per les fotos 3 i 4, T.)

Pel seu interès històric, afegeixo un extracte d’una crònica periodística (?) que es publicà l’endemà de la inauguració a La Vanguardia, en concret una peça apareguda a la pàgina 5 del diari titulada «Asistencia de altas personalidades». La Vanguardia va dedicar a l’acte tres pàgines: la portada sencera (la primera foto d’aquest article està treta d’aquella portada) i les pàgines 5 i 6 (les pàgines 2, 3 i 4 eren de publicitat). Vet ací la peça:

En la tribuna presidencial, colocada junto al monumento, acompañaban al ministro secretario del Movimiento, don José Solís Ruiz, el Capitán General de Cataluña, don Luis de Lamo Peris; gobernador civil, don Antonio Ibáñez Freiré; alcalde, don José María de Porcioles; presidente de la Diputación, marqués de Castell-Florite [Joaquín Buxó Dulce de Abaigar]; presidente de la Audiencia, don Elpidio Lozano; los gobernadores civiles de Gerona, Tarragona y Lérida, señor Hellín, Serrano Montalvo y Fernández Martínez, respectivamente; vicario general de la archidiócesis doctor Pech; jefe del Sector Naval, almirante Jáudenes; jefe del Sector Aéreo, general Rodríguez Benamur; delegado de Hacienda, señor Ossorio; ingeniero jefe de la Delegación de Industria, señor García Martí; delegado de la Vivienda, señor Martorell; delegado de Trabajo, señor Mendoza; jefe superior de Policía, señor López Ballesteros; coronel Cortés, por el jefe de la Segunda Zona de la Guardia Civil; señor Rodríguez Martín, por el delegado regional de Telecomunicación; y otras personalidades. Estaban igualmente presentes los consejeros nacionales señores Sancho Dávila, Calviño y Santa Marina; procurador en Cortes, conde de Godó; director de LA VANGUARDIA, don Xavier de Echarri; directores de los diarios y emisoras barcelonesas; los ex ministros señores Serrano Súñer, Arrese y Fernández Cuesta; vicesecretario general del Movimiento, señor Herrero Tejedor; delegada nacional de la Sección Femenina, Pilar Primo de Rivera; delegado nacional de Educación Física y Deportes, don José Antonio Elola, y otras personalidades y representaciones. Ocuparon un lugar preferente los sobrinos del Fundador de la Falange, don José Antonio y don Francisco Perche Primo de Rivera, y don Miguel Primo de Rivera y Urquijo. En otras tribunas situadas en las calzadas laterales de la avenida Infanta Carlota, figuraban miembros del Consejo Provincial de F. E. T. y de las J O. N S., de la Vieja Guardia, Sección Femenina, alcaldes y mandos políticos de pueblos de las cuatro provincias catalanas. Un numeroso público rodeaba totalmente la zona donde se halla enclavado el monumento y las calles que afluyen a aquel tramo de la avenida Infanta Carlota. Comenzó el acto con la bendición del monumento a José Antonio. La efectuó el vicario general, doctor don Alejandro Pech, quien representaba al prelado [Modrego Casaus], que se halla en Roma. [...] (La Vanguardia Española, 30 octubre 1964)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El ciutadà (franquista) del món

«[N’hi ha que] diuen que no són nacionalistes perquè són “ciutadans del món”. Jo, la majoria de ciutadans del món que he trobat eren espanyols i al cap de dos minuts de clavar-me la pallissa amb la seva ciutadania del món s’han revelat mil vegades més nacionalistes que Joel Joan. Els americans, els francesos i els italians que trobo no es defineixen com ciutadans del món, sinó com americans, francesos o italians. I és que ells no tenen cap problema a mostrar-se nacionalistes (és clar que, en el seu cas, ser-ho té altres noms, com “patriota” o “xovinista”). El problema dels nacionalistes espanyols és que han de dissimular que ho són perquè dediquen el dia a criticar els nacionalistes catalans, bascos o –en casos extrems– gallecs.

»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.

»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Desengan(x/y)at del futbol

Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.

Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.

El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.

Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.

Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobreviure sense papers

He aconseguit arribar fins aquí sense haver-me tret el títol acadèmic oficial, el de llicenciat –llicenciat amb grau en el meu cas, perquè vaig fer també l’examen de llicenciatura, l’alternativa que hi havia llavors al que s’anomenava la tesina–, sense aquell paperot historiat que signa el Jefe del Estado i el Ministro de Educación y Descanso –calla, que em sembla que ara ja no es diu així. Vaig començar la carrera amb un Jefe del Estado i la vaig acabar amb el que va nomenar ell mateix com a successor seu, però no m’interessaven ni l’un ni l’altre ni cap dels seus ministres com a avaladors dels meus coneixements. Per això no vaig demanar el títol –ni el vaig pagar, és clar, tot i que el meu pare s’hi fa oferir– quan vaig acabar la carrera. I vint-i-set anys després, tot i que amb dificultats i incomprensions de tota mena, he arribat fins on sóc –no gaire amunt, d’acord– sense títol. He hagut d’apel·lar un munt de vegades a l’objecció de consciència per aquest motiu, i m’he trobat molt sol, com si fos un ésser estrany. Ho dec ser. Però al final no he mort de gana, ara tinc una bona feina i la gent que creu professionalment en mi suposo que hi creu per les meves habilitats –siguin poques o moltes–, no pels títols ni pels Jefes del Estado que em podrien avalar. Sóc estrany però estic satisfet.

També vaig viure més de vint anys sense fer servir el carnet d’identitat espanyol, però al final em vaig rendir, en part per cansament i en part per la incomprensió també absoluta de tothom. Molta gent del nostre voltant considerava que la normalització democràtica consistia a posar-se el nom en català en el carnet franquista i, un cop fet això, ja no calia res més (i si no feies això perquè no creies en la substància, en el fonament de l’assumpte, eres un espanyolista!). I doncs, tret dels quatre desgraciats que ens vam posar d’acord per actuar així i alhora prescindir dels avantatges dels ciutadans normals i corrents ben documentats, ningú no entenia el que preteníem. No volíem canviar tot un Estat, però sí viure més o menys d’acord amb nosaltres mateixos pel que fa a la nostra identitat. Pensàvem que l’Estat no era ningú per avalar qui érem nosaltres. Oi que no s’entén el que vull dir? Doncs, justament per això al final ho vam deixar córrer, després d’aconseguir en vint anys només un petit avenç en els assentaments del Registre Civil espanyol, que des de l’any 2005 van concedir que ja es podien fer en català (tot i que després es passen al castellà, que continua sent l’única llengua oficial del registre).

Per a nosaltres allò era la xocolata del lloro, però com que ja estàvem cansats de lluitar ens havíem dit que si aconseguíem aquella fita almenys quedaria una mica justificada la follia de tants anys perduts amb batalles absurdes contra tothom –fins i tot la gent més propera– per no res. A més a més, si no feies servir el carnet havies de mentir –mentides obligades per un sistema repressiu, i per tant no culpables–, perquè sovint havies de dir, perquè et fessin algun servei, que t’havies deixat el carnet a casa, i llavors t’obrien el compte o et feien la factura o el que sigui amb la promesa que hi aniries de seguida amb el carnet, per regularitzar la situació. I no hi anaves. El que fèiem no era il·legal, o sigui que no donàvem dades falses, perquè de carnet en teníem –era obligatori, te’l posaven a les mans a 14 anys–, sinó simplement que no el renovàvem –jo tenia el que em van fer l’any 1976– ni el volíem ensenyar, no ens donava la gana, no volíem col·laborar amb un instrument de control de matriu franquista. I ho és: el DNI es va implantar a l’Estat espanyol –ja ho he recordat ací mateix més d’un cop– l’any 1941, uns mesos després que Hitler fes el mateix a Alemanya i comencés a collar encara més els jueus.

La cara que va posar la funcionària del Ministerio quan vaig anar finalment a renovar el carnet i els vaig lliurar el de quan tenia 18 anys va ser gloriosa. Només per aquella cara ja van valer la pena tots els tràngols. En aquell moment, però, se’m va acudir una idea i li vaig dir a la senyora que acabava de recordar no sé quina cosa urgent i que ja hi tornaria, i me’n vaig anar amb el carnet antic sense lliurar els papers perquè em fessin el nou. I l’endemà hi vaig tornar i vaig dir en una altra finestreta que havia perdut el carnet i que a veure si me’n podien fer un de nou. I encara guardo el vell, com a testimoni dels anys de lluita inútil, amb el nom franquista i tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (XIII): Els López

Tot i que les meves antipaties pels comunistes històrics són ben manifestes, ja he explicat alguna altra vegada que ells van ser dels pocs que van mantenir la flama viva d’un cert esperit democràtic mentre aquí estàvem sota la bota del franquisme –en el meu cas sense sentir-me’n gaire, ho reconec: hi havia com una submissió psicològica deguda al context meu de l’època, ja en parlaré un altre dia. Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa –alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa–, ni hagin demanat disculpes, ni hagin decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política. Però tot això és una altra història.

El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys. Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats i passar, d’un dia a l’altre, a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)

No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –li vaig fer una entrevista els anys 80 per a un diari de Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya, però des del meu punt de vista no és compatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.

Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.

Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit
Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (XI): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (XII): Quina vergonya


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què ara

Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?

La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, el militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

(Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.)

Aquest article ha anat afegint coses al nou bloc, aquí.

No m'agrada

Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.

Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.

I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.

Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El gran mentider

Ara tothom comença a dir que el PP no té res a fer en les pròximes eleccions espanyoles, i això ja ho vam dir aquí fa molt de temps. Les enquestes es fan amb vot decidit i últimament els del PP tenen les idees molt clares –sempre apareixien molt ben posicionats a les enquestes–, perquè els que votaran dreta dura ho tenen decidit de fa temps i no es belluguen. Mentre que la resta van fent, diuen als enquestadors que ja s’ho rumiaran i qui dia passa any empeny. És per això que fins ara les enquestes parlaven d’un empat tècnic. Però tot és acostar-se l’hora de la veritat, i els que dubten i es van decidint ho fan molt majoritàriament pel gran mentider: a l’hora de les eleccions triaran, si són espanyols-espanyols –perquè els altres votarem altres coses, o no votarem–, el menys dolent dels dos grans. I, si no hi ha un daltabaix que no se m’acut què pot ser, perquè no n’hi hauria prou ni amb uns quants morts d’ETA, una gran gentada farà que el gran mentider guanyi la seva Moncloa amb majoria absoluta, o poc li’n faltarà. Tant de bo no hi arribi (a la majoria absoluta), perquè les majories absolutes signifiquen acumular desastre sobre desastre. I si parlo de «gran mentider» és perquè els altres almenys diuen les coses com les pensen: no s’amaguen d’anar a la guerra, són tan anticatalans com semblen, no dissimulen el seu racisme, no se’n donen vergonya de protegir la memòria històrica del franquisme, etc. I l’altre, en canvi, el malabarista de les promeses, és un cínic que no es creu res del que diu i ha superat fins i tot Pinocchio González, que tots els caricaturistes presentaven amb el nas llarg. Els socialistes són tan anticatalans com els conservadors, o, si algú creu que això s’ha de matisar, tan espanyolistes i centralistes com els del PP. Si no, mireu que quan canvien ministres no fan plegar la desastrosa de Foment, i quan pensen en un candidat estrella per a les eleccions, no se’ls acut cap altra bestiesa que proposar José Bono com a pròxim president del Congreso de los Diputados. Poca broma: la tercera autoritat de l’Estat, suposant que la primera sigui el senyor Borbó. Però és això, que en el fons ells ja s’entenen «en lo fundamental», que són els Principios del Movimiento Nacional que l’altre va deixar «atados y bien atados».

És clar que també teniu raó els que m’heu dit algun cop que es nota que estic molt desconnectat d’Espanya. És veritat: el que ha passat al País Valencià i a Madrid a les eleccions municipals recents potser és més revelador que no sembla del que es cou en els cervells de molts espanyols. Però fins a cert punt, perquè hi va haver molta abstenció i, com deia, això fa pujar el PP, que ara com ara són els que voten amb seguretat (com votaven amb seguretat els socialistes a mitjan anys 80). La veritat és que ja m’és igual qui guanyi a Espanya: per una banda, com és lògic, no em cau tan malament Zapatero com Àdolf Aznar i els seus, això va per endavant. Però per l’altra, tampoc no sóc partidari de continuar pensant que són millors els remeis adormidors que els desvetlladors. I encara per una altra, al capdavall sembla que no serveix per a res ni el Rifa ni el Rafa. Estic fet un embolic, ja ho veieu. Ara, pel que fa al que deia aquí a dalt, penso que no m’equivocaré de gaire, si no passa alguna cosa molt grossa abans de les eleccions espanyoles, i que guanyarà el Bambi fementit per pallissa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gossos

Molts castellans, no sé si ho sabíeu, són racistes. Ja ve de lluny, per exemple, que alguns d’ells ens tractin de gossos. No fa gaire m’hi vaig trobar, que un senyor va començar a bordar en un acte públic quan un dels ponents va començar a parlar en català –es veu que li havien dit que seria en castellà. I després hi ha els capteniments diguem-ne col·lectius, corporatius. Al diari La Vanguardia, en concret, hi ha una història ben trista, de l’època que era La Vanguardia Española, i ben ufana que n’estava –i que n’està, de seguida ho explico. El seu director, un tal Galinsoga, tractava habitualment en l’àmbit privat els catalans de gossos o directament de merda –com feia força gent en aquella època–, però un dia se li va acudir de fer-ho en públic i allà es va acabar aquell director –però això no vol dir que en temps del Franco estiguéssim millor que ara, eh?, que consti, va ser simplement que al dictador li va anar bé l’excusa per treure-se’l de sobre, ja que l’home, a part de feixista, era bastant emprenyador; no sé si sabíeu que llavors els directors de tots els diaris els nomenaven al Palacio del Pardo, que era on s’estava aquell senyor..., bé, aquesta és una altra història.

El fet és que al llarg dels darrers setanta anys a La Vanguardia Española –que consti que a la prestigiosa Encyclopaedia Britannica apareix així, l’any 2007: no els han dit que ho corregeixin perquè ja els va bé; i fixeu-vos que és l’únic diari de tot Catalunya que funciona amb la matrícula .es a internet– hi ha hagut de vegades d’altres episodis en què a algun directiu o periodista del diari se li ha tornat a escapar el mateix insult racista, o almenys la indirecta suggeridora suposadament graciosa. I aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut una, que ha passat força despercebuda –només he vist que en parlaven a Directe!cat.

Us l’explico. Cal tenir en compte, de primer, tot l’enrenou que ha muntat aquest diari amb l’assumpte dels escriptors que han d’anar a la Fira de Llibre de Frankfurt. La Vanguardia ha fet campanya forta, insistent, perquè la literatura catalana que ha estat convidada a Frankfurt inclogui... la literatura castellana! –o sigui, no n’hi ha prou que hàgim de fer de Ventafocs en tots els contes espanyols; també hem d’incloure al propi seguici les padrines esclavistes l’únic dia de la nostra vida que ens han convidat justament a nosaltres: no a Catalunya-territori, sinó a la literatura catalana!–, fins i tot en contra de l’opinió dels escriptors castellans afectats. «Està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà», ha dit, per exemple, Eduardo Mendoza. Però els del diari s’han posat nyic-nyics durant setmanes amb aquesta reivindicació incoherent i al final han fet el ridícul, perquè ningú no els ha fet costat, fora d’alguns dirigents del PP i del PSOE i algun altre partidari del genocidi lingüístic.

Al final, doncs, La Vanguardia ha perdut la seva batalla absurda, i llavors, per fer veure que continuen tenint raó, que són molt independents de criteri i que ningú no els marca l’agenda, han recuperat aquella vella dèria racial de titllar els catalans de gossos. En efecte, han titulat la informació sobre els escriptors de Frankfurt amb aquesta frase, escrita amb lletres de pam: «Los ‘101 dálmatas’ del catalán» –tot i que els escriptors que hi aniran són cent trenta-dos. Fan un joc de paraules per mostrar la seva sagacitat impressionant a l’hora d’insultar-nos i ensems fan veure que ho escriuen com aquell qui res. I si algú es queixa, vol dir que és paranoic. Eh que són intel·ligents? «Me di cuenta enseguida», que dirien Les Luthiers argentins.

(Afegitó del 20 de juny 2007. Diu Josep Maria Espinàs: «Jo espero que, finalment, la Fira de Frankfurt sigui útil per a la literatura en català. I un dels temes que seria interessant analitzar és per què alguns originals escrits en català, amb independència de ser presentats a Frankfurt o no, es venen moltíssim més en alemany i en anglès que no pas en espanyol.» [El Periódico, 19 juny 2007]. Aquí hi ha la mare dels ous de tot plegat: a Espanya no ens entenen ni traduïts a l’espanyol. Què hi fem, a Espanya, què ens hi lliga si no és l’amenaça de les armes?)

(Afegitó del 25 de juny. Efectivament, el problema és nostre, que som uns susceptibles, ells només pretenien ser simpàtics i entranyables. El suposat defensor del lector de La Vanguardia –dic suposat perquè a l’hora de la veritat el que fa és defensar La Vanguardia, no els lectors– escrivia ahir: «No era intenció de la secció de Cultura ferir els sentiments de ningú quan vam titular la notícia amb la referència als 101 dàlmates. Encara més, ni se’ns va passar pel cap que els entranyables personatges de la novel·la de l’escriptora Dodie Smith –popularitzats posteriorment per Walt Disney– poguessin comportar un insult per a ningú. La simpatia que desvetllen en infants i adults, com a protagonistes d’una història més aviat de caire èpic, hauria de bastar per a esvanir qualsevol susceptibilitat. Aquest diari va avançar la vigília la notícia que, en la delegació oficial catalana, no anirien a la fira de Frankfurt escriptors en castellà, i per això va preferir titular amb una picada d’ull a la màgica xifra, 101, que, per alguna curiosa raó, apareix en els títols de molts llibres, àlbums de discos, productes i empreses diverses.» Ni una paraula, doncs, sobre el fet que els escriptors no eren 101 sinó 132, ni cap explicació sobre el context d’aquell titular, que era un atac ferotge i constant del diari a la possibilitat que anessin a Frankfurt només escriptors catalans. En aquell context, titular amb els «101 dàlmates» no pot tenir de cap manera una lectura «simpàtica» ni «entranyable», no pot ser entesa com una «picada d’ull», només pot ser interpretada com un insult.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (XII): Quina vergonya

Dilluns 4 de juny, dos quarts d'onze del matí. És festa a Barcelona. Tots els barcelonins de naixement o d’adopció són a la platja, de viatge, clapant, absorbint l’alcohol de la matinada. Tots? No. Un grapat d’infrahumans que hem coincidit aquest matí al metro hem hagut d’anar a treballar, per la malaptesa de les nostres autoritats, que es van carregar una festa i la van traslladar a avui.

Avui no és res, senyors i senyores –no sé per què els ho dic, si ja ho saben. Una cosa és la segona Pasqua i una altra un dilluns de festa per la bona cara, una vacança general en la feina que no es repetirà perquè no consta en cap calendari, se l’han inventada. Uns clients de fora de Catalunya ens han dit que ells no tenien la culpa d’aquestes manies nostres, i que si no ens agrada que ens hi posem fulles. Que ells tenien apuntada com a festa el dia 28 de maig, no pas el 4 de juny. I efectivament, el dia 28 no ens van encomanar res per fer –altres clients, en canvi, sí que ens van donar feina dilluns passat, d’acord amb el calendari oficial del tripartit beneït per l’oposició. O sigui, que m'ha tocat pencar tots dos dies.

El dilluns 28 de maig havia de ser festa. Una festa tradicional que se celebra en mig món però no a Espanya i que era un dels fets diferencials nostres respecte a l’estat de matriu castellana que ens subjuga, perquè a Catalunya coincidíem en aquest cas no pas amb l’Estat espanyol sinó amb la resta del món. I ens l’han bandejada! Els nostres governants catalans!! Per arreplegar més vots!!! I què han aconseguit, qui els ha votat, després de la martingala? Encara més: on, quan, com, qui s’ha de votar per impedir que es repeteixi una arbitrarietat com aquesta?? Qui volen que els voti les eleccions vinents, siguin quan siguin???

El que fa més vergonya de tot plegat és que havent-se comès un acte tan inexplicable, gratuït, barroer, discrecional, injustificat i bananer com aquest, tan vergonyós, se n’hagi parlat tan poc. Ni la premsa, ni els polítics de l’oposició, ni ningú. Deuen ser tots a la platja. Els és igual.

Com els seria igual –als polítics, als mitjans de comunicació, als empresaris que manen de veritat– que s’acabessin tots els fets diferencials de Catalunya i Catalunya mateix. L’únic que troben important és que els votem i que els comprem més productes, més diaris, que mirem la tele com el Franco volia que la miréssim o si no que anéssim als estadis de futbol a veure les demostraciones sindicales en rigorós directe. Aquesta gent que ens manen, si fos per garantir un vot, es vendrien sa mare. Ni la vendrien: la regalarien, a canvi d’un escó.

Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit
Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (XI): «Bona tarda» i companyia


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gràcies, Montilla

Gràcies, president Montilla, perquè ens has obert els ulls. El president Pujol ens va tenir entabanats, hipnotitzats, encantats, obnubilats, durant anys, fent-nos creure que érem alguna cosa més que el que som. I no, érem dins una il·lusió, en una bombolla, atrapats per una farfolla, envescats al voltant d’una bola. No era veritat que fóssim res més que el que som ara, una comarca fosca d’Espanya, i tu, president Montilla, ens ho has fet veure amb una claredat com si fos de dia –encara que sigui de nit, encara que continuem, i ja fa segles, envoltats d’ombra i de tenebres. Ha quedat clar que des del mateix moment que et vas presentar a les eleccions, qui et va designar era un senyor de Madrid, el president del Govern espanyol. Una mica com amb Tarradellas, que el president espanyol de l’època, exministre de l’anterior Movimiento, se’l va trobar disposat a col·laborar en la maniobra i és així que va néixer tot plegat. Aquest Estat el va dissenyar, muntar, collar, recollar, lligar i relligar i blindar Franco, i no l’ha tocat ningú. Només hi han fet retocs.

El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.

Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.

Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.

Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.

En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.

Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.

(I tot aquest devessall de lletres, que han sortit a raig del teclat, sense haver llegit encara López Tena. Potser que no el llegeixi.)

Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

Concursos de cossos

Dues notícies d’aquests dies em porten al tema dels concursos de senyoretes. Qui ho havia de dir, que un dia hauria de parlar d’aquest assumpte? Però és clar, passa el temps, vaig esgotant el rebost d’idees i haig de dedicar l’atenció a coses insòlites. Aquesta d’avui, en concret, és una temàtica que no m’havia interessat mai.

Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.

Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.

Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.

I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La memòria històrica

Copio de la periodista espanyola Ángeles Caso: «Es desenterren aquests dies desenes i desenes de cadàvers de gent assassinada pels feixistes durant la Guerra Civil. Se’ls ret homenatges, es publiquen les esqueles als diaris. [...] “També hi va haver molts morts a l’altre bàndol”, diuen els molestos. Qui ho pot negar? Però els seus, els dels vencedors –infinitament menys en nombre, ni que només fos per l’avantatge en la crueltat atorgada per la victòria–, la majoria van ser recuperats, soterrats en cementiris ben atesos, reverenciats entre sanglots i pregàries. Els altres han estat en canvi els pàries de la llarga memòria desmemoriada d’aquest estrany país nostre, els més oblidats de tots els oblidats, els més vençuts dels infinits vençuts. Donar-los un nom, posar les restes sota cobert, desitjar-los que els vagi bé no és un acte de venjança ni un intent de “reobrir velles ferides cicatritzades”. És un dret elemental dels qui els van enyorar dia rere dia durant seixanta anys. I, sobretot, és un deure ineludible de qualsevol ésser humà que es consideri com a tal.»

I doncs, la raó és ben clara: no és un greuge comparatiu fixar-se ara només en els perdedors. És mirar de compensar l’oblit que van patir durant tants i tants anys, mentre els altres, els guanyadors, homenatjaven els seus i els ploraven.


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (V): El Real Madrid

La veritable història d'un equip de futbol mediocre

(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)

Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.

Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.

Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.

Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.

Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.

L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.

Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.

El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.

Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.


(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)
(Fets diferencials IV: Guti)

(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (IV): Guti

Ahir el bitllet que escriu cada dia el director a la pàgina 2 de La Vanguardia es titulava així: «Guti». Això és un fet diferencial claríssim. A Barcelona, el «Guti» és Antoni Gutiérrez Díaz, un històric del comunisme i de la lluita contra la dictadura franquista. A Madrid, un article a la premsa amb aquest titular faria pensar als lectors que és sobre un futbolista. Un dirigent social, un futbolista. Encara hi ha classes.

I ja que hi som. No sé si el Guti ha demanat disculpes pels pecats del comunisme a l’URSS, la Xina, Cuba i altres paradisos de la dictadura del proletariat. Però em fa gràcia que els que exigeixen ara les disculpes dels comunistes són els hereus dels que van posar aquest Estat en unes condicions de falta de llibertats que van fer inexcusable que gairebé tothom que tenia inquietuds polítiques s’apuntés al PSUC, un dels pocs nuclis de resistència organitzada que hi havia. El Guti no, el Guti era dels dirigents, però hi va haver un munt de psuquers que eren allà perquè o eren allà o no eren enlloc, i en aquell temps no ser enlloc volia dir aplanar-se al règim.

És clar que en això de demanar disculpes els franquistes podien al·legar que els «rojos» van collar molt la gent de dretes durant la República. I els republicans, tot seguit, podrien recordar que deunidó el que va passar durant els últims anys del caciquisme borbònic i especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera. I així ad infinitum... Qui estigui lliure de tiranies que llenci la primera pedra demòcrata.

De tota manera, no seria sobrer que la gent demanés disculpes, en general, com he dit altres vegades. Els catalans no cal, que ja ho fem cada dia. Però la gent de ponent enllà, i els del nord, a veure si s’hi animen, home, que no costa tant.

(Afegitó del 6 d'octubre: aquest migdia ha mort Antoni Gutiérrez Díaz. Descansi en pau.)


(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Torna la FEN?

Jo vaig estudiar una assignatura a l’escola que es deia FEN. “Formación del Espíritu Nacional”, així, amb majúscules. No, no sóc d’una altra galàxia, sóc d’aquesta. Sí que sóc d’una altra era, de l’època en què aquí manava un senyor baixet i amb bigot que havia guanyat una guerra in illo tempore, una vintena d'anys abans de néixer jo –avui, justament avui és un bon dia per recordar aquestes coses. També és veritat que tret d’un any que vam tenir un professor falangista –i encara diria que només van ser uns mesos–, la resta dels cursos la FEN es convertia en “hora d’estudi”; això sí, havíem de tenir el llibre oficial sobre la taula, suposo que per si venia la inspecció.

Ara llegeixo una informació que m’ha fet esfereir. (I demano als lectors que deixin de banda el fet concret que motiva la notícia, que em sembla que és anecdòtic, i vagin més enllà, al fons de la qüestió, a l’assignatura catequètica de la qual es parla i als seus fonaments teòrics; i no la tradueixo, perquè em sembla que aquestes coses tenen més força d’evocació d’altres temps, que és el que pretenc en aquest cas, si es reprodueixen en la llengua original.) Diu això:

«Los niños españoles aprenderán en el colegio, a partir de los diez años, que tener dos papás o dos mamás es tan normal como pertenecer a una familia tradicional. Así lo recoge el último borrador de la asignatura Educación para la Ciudadanía, que Educación acaba de remitir a las comunidades autónomas. […] La asignatura Educación para la Ciudadanía es uno de los principales compromisos educativos del Gobierno, según afirmó en su día la ministra, Mercedes Cabrera, y reitera ahora el secretario general de Educación, Alejandro Tiana. […] Esta asignatura, que será obligatoria y equiparada en importancia a Lengua o Matemáticas, trata de enseñar a los escolares el funcionamiento y valor de las instituciones […] aborda también la transmisión de valores morales […] Alejandro Tiana lo explica: “Es necesario que los niños comprendan cómo está organizada la sociedad en la que viven” […] Esta asignatura se impartirá en el último ciclo de Primaria y en parte de Secundaria.» (El País 14 juliol 2006)


(Afegitó de les 10:45. Vaig escriure aquesta nota ahir al vespre i aquest matí l'he acabada de repassar abans de penjar-la al bloc. Ara, a mig matí, trobo a la premsa que el PP i altres col·lectius s'han queixat d'això mateix que dic aquí. He pensat: "Si el PP i companyia es queixen, malament." I doncs, he tingut la pensada de suprimir aquesta nota meva. Però l'he tornada a llegir i concloc que m'és igual que el PP coincideixi amb mi en això, o a l'inrevés. Crec que no deixo de tenir raó pel fet de coincidir amb el PP. O sigui, em fa vergonya coincidir amb el PP –quina barra, queixar-se ells justament d'això–, i crec que em pot costar més d'una incomprensió, però ho deixo.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)