La deriva de l’Avui

Ahir al suplement dominical de l’Avui (Plaers d’Avui, 21 setembre 2008) hi havia un reportatge sobre best sellers, d’Anna Cabanillas. Per il·lustrar el reportatge, hi van incloure uns quants retrats d’autors i autores d’arreu del món i també vuit fotografies de portades de llibres d’èxit. Totes les cobertes reproduïdes menys un parell, que són d’autors espanyols, tenen edició catalana, però l’Avui va triar la versió castellana de totes les portades, menys d’una, que la va reproduir en anglès.

«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.

Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?

(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)

Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.

Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.

Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.


* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.


(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)

(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Content per l’existència de l’NPPE

Aquest cap de setmana m’he concentrat molt fort i he decidit finalment que estic content per la presència del Nou Partit dels Pallassos Espanyols al Parlament de Catalunya. Per diversos motius. Un, que si no hi fossin potser algú es pensaria que José Montilla serà president perquè “finalment” els socialistes han presentat un candidat amb el qual s’identificarien les bases del partit, fins ara frustrades i obligades a votar sense ganes “un catalanista de esos”. En haver-hi els de l'NPPE al Parlament, aquesta excusa ja no és vàlida. (Tampoc no és vàlida per un altre motiu: perquè el PSOE ha tret ara gairebé els pitjors resultats de la seva història, justament quan han presentat un candidat que se suposava que era el paradigma del “socialista català”.)

També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.

Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)

(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diari de campanya (X): Espantat

Vinc ara de votar i estic una mica espantat perquè davant meu he vist dues persones, un senyor i una estona després una senyora, que agafaven tan tranquils la papereta dels pallassos i la ficaven dins del sobre per anar a votar. Són les dues úniques persones que he vist que agafaven paperetes, i no anaven juntes. Jo, com faig sempre, n'estava agafant una de cada, excepte la dels pallassos i la d’uns altres similars que no recordo com es diuen, i de la meva, dissimulant, n’he agafat dues –tot i que jo crec que no em mirava ningú. Si no ho fas d’aquesta manera, el vot no és secret. I hauria de ser fàcil que el vot fos secret, perquè ho diu la llei. En fi, encara ho tenen més pelut per votar secretament els que voten en blanc. De fet és impossible: si votes en blanc –sobre buit– el vot no és secret.

No m’hauria d’espantar per haver vist dos votants dels pallassos perquè són gent que normalment deu votar PP o PSOE, i ja em va bé que aquests dos partits perdin vots. Però el suc que aquesta gent pot traure de la situació si aconsegueixen representants, encara que només fos un escó, serà per amagar-se una temporada. Els complexos que els entraran als altres, no vull ni pensar-hi...!

És curiós com t’afecten les experiències pròpies, fins al punt que et poden fer perdre el món de vista. A les darreres eleccions vaig veure –entre molts votants de diversos col·legis– mitja dotzena de persones que agafaven la papereta dels Escons insubmisos. I em vaig emocionar, tu diràs.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diari de campanya (VI): Les enquestes

Fins ara, en les eleccions anteriors, sempre em passava que l’endemà de les votacions molts cops tenies la sensació que les enquestes, almenys algunes enquestes, t’havien enganyat, però no recordaves quines exactament. Ara he pres mesures perquè no em torni a passar el mateix en aquestes eleccions del Parlament de Catalunya del 2006.

Enquestes:

- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12

- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10.

- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14.

- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13.

- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13

- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11

- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13)

- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14.


Com veieu, totes s’equivoquen, perquè no han previst ni un escó per als ciutadans descontents. En canvi, totes l’encerten, perquè no donen cap escó als pallassos, i llavors s’acosta el moment de dir-los adéu per sempre, sense manies, i això em fa una mica més feliç que ahir.

En qualsevol cas, és evident que n’hi ha unes (sobretot les d'Opina) que són força diferents de les altres. El fet que quedin retratades ací em servirà per saber en el futur de quines d’aquestes empreses em puc refiar i de quines altres no gaire.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Berenguera president»

Ja hi som, «Berenguera president» pertot arreu. Copio de la web oficial:

«Els partits no poden difondre propaganda electoral ni dur a terme actes de campanya electoral entre la data de convocatòria i el començament de la campanya electoral. Més informació: art. 53 de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.»

Algú pensa que aquests anuncis de «Berenguera president» demanen alguna altra cosa que no sigui el vot per a Berenguera i el seu partit? Llavors, per què incompleixen la llei? O, si no els agrada la llei i no estan disposats a complir-la, per què no la canvien, si són ells els que les fan? Si han fet fins i tot una presentació pública dels «cartells de precampanya»! Ja hi tornem a ser. Fan les lleis per als altres, no paren de collar-nos a tots ben recollats i ells sempre tenen una excusa per saltar-se els recollonaments.

No sé si «hi ha una manera decent de fer política». Però estic convençut que hi ha d’haver una manera més decent de fer política.

És per això, i per moltes altres coses, que us anuncio que els Escons insubmisos tornen a la càrrega en aquestes eleccions. Per mirar d’introduir una mica d’aire fresc i d’honradesa, de paraules clares, en l’ambient enrarit de la política catalana. En sentireu a parlar, almenys en aquest bloc ;-)

(Ja sabem, ho tenim ben assumit, que és molt difícil que els mitjans de comunicació es fixin en una pobra gent que no som pallassos i que l’únic que demanem és una mica de sisplau als polítics, a tots.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Declaració III sobre la candidatura de Montilla

Tot i que corro el risc d’equivocar-me i molt –ho sabrem quan la premsa publiqui les primeres enquestes–, vull fer una declaració III, és a dir, indemostrable i segurament intrascendent i també inútil. És aquesta: ara sí que crec que la candidatura de José Montilla com a cap de llista del PSC-PSOE a les pròximes eleccions podria ser un del serrells més visibles del pacte Zapatero-Mas. S’ha dit que la condició era que no es presentés Maragall. No crec que Mas demanés això concretament, però sí que el candidat alternatiu fos Montilla en cas que Maragall plegués. Ja dic que confirmaré (confirmaré per a mi mateix, no parlo de fets incontrovertibles) aquesta intuïció quan ixin les primeres enquestes. Però crec que podria ser que Mas ja tingués les enquestes fetes aquell dia de gener d’enguany i que Zapatero no les tingués (o sí?, aquest paio el veig cada cop més perillós, més maquiavèl·lic) i que el pacte quedés segellat d’aquesta manera. Bé, la veritat és que no en tinc ni idea, de com es fan aquests pactes, però sí que sé –ho sap tothom– que una cosa és el que es pacta de debò, una altra (sovint diferent) el que es diu que s’ha pactat i encara una altra, normalment dins del primer apartat, que hi ha coses que s’han pactat però no són vinculants i coses que s’han pactat i que sí que són vinculants. Per posar un exemple, dins d’aquesta segona part del primer apartat (és a dir, que s’havia pactat sense dir-ho en públic i era vinculant) hi havia el compromís d’ERC amb el PSC de no dir no, en cap cas, a l’Estatut. Per això van trigar tant a decidir-se a dir no. I quan ho van fer, llavors van haver de plegar del Govern. Perquè els pactes polítics secrets i vinculants són una mica mafiosos: es fan amb sang. Els altres, només es fan i es desfan amb xerrameca.

Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.

A veure què ens diuen les primeres enquestes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ja són aquí

Ja són aquí. No els faré propaganda de franc, ni posaré aquí un enllaç perquè tinguin més audiència. Em refereixo als CdeC, de nom tan semblant al d’aquell PxC que també deia que eren tan catalans i volien fer fora els nouvinguts, sobretot si eren de color. Aquests d’ara també són racistes, però no contra els de color, sinó contra els catalans mateixos que estimem la nostra llengua i intentem que sobrevisqui, siguem del color que siguem. Aquests d’ara només volen que els catalans callem i no pressionem més, que ens conformem amb el que tenim, que ens aplanem a una llengua de segona fila. Sí, parlo d’aquest grupet que ha nascut al voltant d’una gent que té nom de cursa, de pantà, de peix emperador i de fabricant de sabates. Diuen que a banda de les 199 que ja tenien han aconseguit 601 firmes de suport més. Ara els espero. Perquè jo vaig ajudar a crear un partit, fa tres anys, i els 700 primers vots van ser fàcils, no és que vinguessin sols però al final te’ls trobes, i llavors penses: “D’on han sortit, tota aquesta gent?” Però és que hi ha gent per a tot. És després que costa avançar, quan ja has esgotat els camins normals i ètics –família, amics, gent que et trobes pel carrer– de fer prosèlits. Nosaltres vam arribar a superar els 9.000 vots en les eleccions al Senat espanyol, les últimes a què ens vam presentar, i tot ho vam fer sense cap mena de suport mediàtic. A aquests, en canvi, no paren d’aplaudir-los des dels mitjans, no paren d’encoratjar-los i de fer-los el caldo gros. A veure, doncs. Perquè si no passen dels 9.000 vots, espero que finalment se n’aniran a casa i ens deixaran en pau, i sobretot –SOBRETOT!– els mitjans de comunicació no ens castigaran més amb les seves gracietes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)