Qüestions pendents

Tinc moltes qüestions pendents. Aviam si me’n trec alguna del damunt.

Tema manifest dels 199 intel·lectuals (diu que eren 200 però la Cristina Peri Rossi, de moment ella, ja se n’ha desmarcat). Déu me’n guard de menystenir-los o de minusvalorar-los, però em fa l’efecte que parlar-ne tant són ganes d’inflar el gos. Ja els coneixem, són la gent de sempre... deu anys més grans que quan eren al Foro Babel i vint anys més grans que quan eren 2.300. Van de baixa. El seu gran èxit és que cada deu anys els que queden de la tongada anterior fan un nou manifest i la premsa els riu la gràcia com si fos una novetat. Ja s’ho faran. De moment, no es poden queixar: tenen molta opinió publicada a favor seu: El País, El Periódico, La Vanguardia... (i parlo només de la de casa nostra). Com aquell que diu, encara militen al seu bàndol els portaavions. I sento una veu que diu: ataca’ls, home, que no veus que això mateix dels diaris que tenen a favor seu ja és un argument molt poderós contra la seva argumentació bàsica? I contesto: ells no volen arguments, ells només volen passejar l’Ego per l’opinió pública, fer formar la guàrdia dels portaavions i remenar la cua.

Tema matrimoni de gais. Ja ho he dit un altre dia: primer, els bisbes tenen tot el dret a dir el que els peti, a sortir al carrer i a cantar la canya als polítics, tant si ho volen fer amb tots els polítics com si ho volen fer només amb alguns, tant si ho fan cada dia com si només ho fan de tant en tant, tant si semblen coherents com si no. Pel que fa a la meva posició personal, també l’he explicada: potser no tinc les idees del tot clares sobre la qüestió, però de moment les argumentacions que m’han convençut més són les de Lionel Jospin i, a casa nostra, les de la socialista Mercè (o Mercedes) Aroz, la senadora més votada de l’Estat espanyol a les darreres eleccions. Per arreglar aquesta qüestió no calia aigualir o espatllar, com s’ha decidit fer, la institució del matrimoni, que per ser-ho (matri-moni) necessita una mare. Les parelles de lesbianes potser sí, però els gais, impossible, encara que un d’ells s’operés: no poden ser mares. Els polítics ho potinegen tot, per fer-se els simpàtics. Ara, quan parlarem a la canalla de matrimoni, què els haurem d’explicar? Que són dues persones que viuen juntes? Llavors ens diran: ah, com l’àvia i la tieta Conxita? Doncs, no, mira, aquestes dues no. Han de viure juntes i més coses. Més coses com què? Ja t’ho explicaré quan siguis gran, que ara tinc molta feina.

Tema adsl. Ja ens l’han tornat a posar. En total, els quinze dies s’han convertit en un mes i mig. Vigileu que no us tallin l’adsl o el telèfon per cap motiu, encara que no sigui per culpa vostra. És un drama que no ha acabat en tragèdia per miracle.


(Post scriptum. Encara un afegitó sobre el tema dels matrimonis gais. Resulta que amb aquesta operació es deixa definitivament fora de l'àmbit normatiu civil una institució jurídica secular la definició de la qual a tothom li ve al cap de manera intuïtiva quan es parla de matrimoni: "un amb una i per sempre". És a dir, ara a l'Estat espanyol si algú vol fer un contracte d'aquesta mena, "un amb una i per sempre", ha d'anar a l'Església catòlica. Perquè l'altra cosa és un poti-poti que, per voler englobar-ho tot, ja no se sap ben bé per a què serveix ni per quins set sous ha de tenir una protecció institucional... que no tenen l'àvia i la tieta Conxita, per cert, quina discriminació. En resum, el que vull fer veure és que s'ha deixat en mans privades, per dir-ho així, el referent institucional del matrimoni tal com l'han entès els nostres avantpassats de totes les èpoques i països. Ja s'hi ha pensat, en aquesta conseqüència?)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)