«No penso canviar»

Què és filosofar?
Entendre en què consisteix això de viure.

Déu n’hi do!
Comencem per entendre quines idees ens guien.

Com es fa, això?
Jo tinc la meva via: em fixo en els tòpics.

Quins tòpics?
Aquestes frases fetes que freqüentem, encaixem i acceptem sense qüestionar-nos-les.

Per exemple?
“Sigues tu mateix”, “El meu cos és meu”, “Tots tenim una part de veritat”, “Totes les idees són respectables”...

Les dic sovint, aquestes frases.
Són tòpics: cristal·litzen el nostre sistema de creences profund. Els tòpics reflecteixen les idees d’una societat. Analitzem-los! [...]

“Sigues tu mateix.” Un disbarat?
Pot expressar autoestima..., però sol expressar una altra idea, nefasta: “Estic bé com estic i no penso escoltar, ni aprendre, ni millorar, ni progressar, ni admirar ningú.”

“El meu cos és meu.”
Expressa una idea instrumental del cos, perniciosa, perquè jo no tinc un cos: jo sóc el meu cos! No puc tractar el meu cos com si fos un objecte, ni jo ni ningú.

“Tots tenim una part de veritat.”
Sí? Segur? Quina? Quina part? Una part gran o petita? Equipares una veritat nímia a una veritat irrefutable? Malament!

“Totes les idees són respectables.”
No. A les idees se’ls ha de faltar al respecte per no faltar al respecte a les persones. Les idees s’han de fer barallar perquè no siguem les persones les que ens barallem! Les idees hi són per tombar-les i esmicolar-les. [...]

Quin tòpic l’inquieta en particular?
El que diu: “No em deus pas voler convèncer!?” És com dir “no t’esforcis a argumentar, sóc impermeable a tot argument, no escolto, no estic disposat a canviar d’opinió”. O sigui, “per què he d’escoltar les teves idees... si ja tinc les meves?”. Evitem exposar-nos a compartir idees, no fos cas que n’haguéssim de modificar alguna...!

Quina ideologia n’extreu, de tot plegat?
Nihilisme. Tot és indiferent. Ningú no pot jutjar ningú. No hi ha criteri! Exposes una idea i et diuen que “hi tens tot el dret”, per més insostenible o discutible que sigui, només per no haver de debatre-la!

Sí que penso que un d’aquests tòpics és una veritat irrefutable...
Digui-la.

Que “tot és relatiu”!
Si fos així tot el que és relatiu seria relatiu! Això obre la porta a la veritat absoluta, oi? Em sembla que diem que “tot és relatiu” per comoditat: evitem pensar i prioritzar. Però és molt difícil que mai valorem de la mateixa manera Àtila i Francesc d’Assís, oi?

(Extracte de l’entrevista de Víctor-Manuel Amela al filòsof Aurelio Arteta, publicada a La Vanguardia, 20 març 2012, amb el títol “Cal faltar al respecte a les idees! No pas a les persones”)

El problema del mal

Les respostes d’algunes religions i filosofies

Fatalisme. Hi ha un fatum o destí que fa inevitable que els homes pateixin béns o mals. La vida pot ser tant una tragèdia com un camí de roses. No hi ha solució per al problema del mal, només la resignació. Té una derivació moderna encara més pessimista –realista, diuen– en l’existencialisme: la vida humana és angoixosa i absurda i no serveix per a res. L’existència és esforçar-se inútilment. Cal acceptar que vivim en l’absurd. El mal és el fet mateix de viure. Morir és igual d’absurd que viure.

Budisme. La causa del mal és el desig de l’home. Cal no desitjar res, no esperar res, extirpar els anhels. La meta és aconseguir ser indiferent a tot, actitud que no impedeix, per descomptat, prestar als altres els ajuts que estiguin al nostre abast. Un dels seus principis fonamentals, que comparteixen amb l'hinduisme, és que l'ànima es reencarna en un altre ésser viu un cop mort, i que aquesta reencarnació és més o menys favorable segons el comportament que s'ha tingut en la vida anterior.

Baquisme (de Bacus). Cal deixar anar les forces més amagades de l’ésser humà. Superar el patiment, ni que sigui de manera momentània, a través de l’evasió i l’excitació dels sentits. Tot s’hi val: drogues, alcohol, sexe, violència. Fugir cap endavant. Una derivació d’això és el liberalisme filosòfic: la felicitat depèn de la llibertat absoluta, sense barreres. Cal lluitar contra les barreres a la llibertat i es produirà l’equilibri que cal perquè tothom pugui ser feliç.

Dualisme. El mal s’explica per dos principis, un que és bo i l’altre que és dolent. N’hi ha que creuen que aquests dos principis són com dos déus que lluiten i que tots dos tenen força infinita i són eterns. N’hi ha que diuen que el principi bo és l’esperit i el dolent la matèria.

Marxisme. El mal es deu a les estructures perverses del capitalisme. Només es podrà superar en el futur si la gent prescindeix de la propietat privada. Si no hi renuncien, cal fer-los-hi renunciar, de cop o de mica en mica.

Cientifisme. L’alliberament de tots els mals vindrà amb el desenvolupament tecnològic i científic. Tots els problemes tenen solució, només és qüestió de temps.

Religions personalistes (judeocristianisme). Hi ha un déu totpoderós i personal, anomenat Déu o Jahvé, que ha creat l’ésser humà en condicions de perfecció, però l’humà mateix ha malmès aquesta perfecció amb el seu capteniment irresponsable. La vida és només una etapa parcial, perquè hi ha una altra vida, definitiva i justa, de la qual aquesta és només un fosc reflex previ. L’humà ha provocat el mal en deixar de fer el que ha de fer, i té la culpa que el món sigui imperfecte i que hi hagi desgràcies, desgràcies que Déu permet perquè la llibertat de l’ésser humà (principal responsable dels desastres però també dels avenços de la humanitat) és per a ell (Déu) un valor més important que la vida, fins al punt que aquesta llibertat determina la mateixa eternitat de l’home en l’altra vida. El cristianisme, a més –no el judaisme–, creu que Déu mateix ha volgut passar per l’experiència humana, i patir la injustícia, en la persona de Jesús de Natzaret, un home que va viure fa vint segles a l’actual terra de Palestina i que, mort pels seus coetanis, va ressuscitar –asseguren els cristians– i encara viu d’una manera misteriosa, anticipant la nostra manera futura de viure. (Aquí m’hi he entretingut més perquè és el que tenim més pròxim, sobretot l'autor mateix.)

Islamisme. És un entremig entre el judeocristianisme, del qual procedeix parcialment, i un cert fatalisme (predestinació) derivat del seu llibre sagrat, l’Alcorà, que es considera llei immodificable per a tots els creients. La professió de fe islàmica consisteix no solament en el reconeixement de la submissió (islam) absoluta del creient a l’omnipotència divina, tal com està descrita a l’Alcorà, sinó a més en el testimoniatge que, de manera resumida, consisteix en l’afirmació que “no hi ha altre déu sinó Al·là [Déu en àrab], i Mahoma és el seu profeta”.

(L'autor demana disculpes per avançat si en algun cas no ha encertat prou bé l'essència de cadascun dels moviments religiosos o filosòfics descrits aquí. Els textos estan subjectes a modificacions o matisos posteriors.)

Prejudicis en temps de zen

per Jordi Graupera

Fa temps que tinc pendent de llegir l’últim llibre del filòsof francès Comte-Sponville. Me’l va recomanar en Josep Maria Via i Taltavull, que va ser el meu professor d’antropologia i mestre de tantes altres coses. Els catòlics d’avui no podem ni volem ser dogmàtics, perquè hem estat educats en un context de racionalismes extrems que ens acusen de poc fonamentats, d’esclaus dels nostres sentiments, de covards que volen fer quadrar el món amb un Déu inventat i de beats conservadors. Ser jove i cristià, i dir-ho, és avui una batalla constant, un exercici d’argumentació inacabable. A més, cal l’esforç de mostrar-se serè i alegre, perquè, si no, de seguida som titllats de fonamentalistes d’Al-Qaida, o amargats fills del cilici. La pregunta que més em fan quan dic que sóc cristià és si follo. Efectivament, tot deu ser més senzill del que sembla.

Els cristians com jo vivim aquest menyspreu, aquesta mirada perdonavides de tots els que apel·len a la raó i a la ciència, encara que visquin amorrats a manuals d’autoajuda i l’única cosa que sàpiguen de la raó és que la volen tenir tota. Com si jo no confiés en els descobriments científics i no exigís als metges un títol universitari. Vull dir que no només em sé les lleis de Newton perquè m’hi obligaren a l’escola. A mi també em meravella que les portes del súper s’obrin automàticament quan m’hi acosto amb el carret de la compra. I hauria agraït que algun saberut de bata blanca hagués trobat la solució a la metàstasi molt abans que el càncer acompanyés els meus pares fins a la porta de sortida. Però tant se val, tu ets cristià en els temps que corren i, si no t’han convençut Marx, Nietzsche, Feuerbach, els bisbes pederastes, Xavier Sardà ni l’Ipod, és que estàs malalt d’alguna cosa del cervell.

Com que, a més a més, la immigració musulmana i el terrorisme islàmic han fet florir els fonamentalistes cristians de tota la vida, sembla que t’hagis de responsabilitzar dels seus rots als programes de la tele. On, per cert, molt sovint conviden el més ruc de la tribu.

Tinc pendent de llegir el llibre de Comte-Sponville perquè me’l va recomanar el professor Via, i sé que vol que estigui atent a les noves formulacions dels filòsofs, per primes que siguin. Ja no es pot anar pel món amb un catecisme de parròquia, si no vols quedar-te sempre dins de la bombolla dels teus. N’he anat llegint i sentint coses aquí i allí i se m’han obert la gana i la mandra a parts iguals i no acaba de guanyar cap de les dues. El llibre es titula L’ànima de l’ateisme i vol quadrar el cercle.

Sponville, un ateu de sempre, materialista clàssic, de sobte ha fet un viratge cap a l’espiritualitat. Com tot Europa: insatisfeta amb la ciència sola, adopta les formes lleugeres del zen. Que no impliquin compromís. És el triomf de l’estètica, de nou. Els ateus, ve a dir Sponville, tenim esperit i podem ser espirituals. No som materialistes. Podem desplegar el nostre esperit davant la magnificència d’un paisatge, la intimitat d’un monestir o la potència d’una obra d’art. Encara no l’he llegit, però aquestes i d’altres coses són les que es van sentint quan es parla d’aquest llibre. No és culpa de l’Sponville, les lectures que li fan. Venint de qui ve, segur que és un llibre ben escrit, seductor i suggerent. Segur que hi ha argumentacions ben travades i segur també que no aspira a cap rigor lògic o científic. Fa molt que els filòsofs de moda han renunciat a explicitar tota una metafísica per justificar les seves tesis. Es fan només assajos que són llistats d’estupefaccions.

No és per molestar, ni voldria passar-me de llest, tot plegat és molt delicat i cadascú se sap la seva ferida, però no és la primera vegada a Occident que algú diu que es pot afirmar i desplegar l’esperit i, alhora, prescindir de Déu i de la religió. Els nazis, per exemple. Encara que, naturalment, el cas concret no contamina tots els que breguen amb el silenci de Déu i el bullir de dins del pit. Normalment aquestes formulacions soft han acabat en l’arbitrarietat i en la submissió a les apetències de cadascú o d’un guru que faci d’exemple. Acaba així perquè no té contingut, només la força i l’empenta i la satisfacció impossible dels anhels irracionals.

I, amb perdó dels kantians, no n’hem tingut prou amb les morals formals. La fascinació per una espiritualitat sense litúrgia, ni sagrat, ni comunitat és encara més antiga que la importació dels símbols orientals com l’esvàstica i molt més encara que la moda de l’encens a casa. No nego que aquest és el pensament de moda. És el mateix que enfila els tòpics dels manuals sobre la felicitat. I que omple les acadèmies de ioga i les llibreries d’esoterisme empresarial.

Entenguin-me: no vull evangelitzar ningú, però començo a estar cansat de ser l’irracional catòlic, el submís religiós, hereu de totes les guerres de la història, culpable de totes les sodomies de sagristia, i de veure com al meu voltant van creixent alegrement les mateixes demències de sempre. Tinc la impressió que els esperits que no tenen fonament són esperits que no tenen límit. Si vols un esperit, hauràs de tenir un déu. Si no, del que et passa davant del Pantocràtor només podràs dir-ne sinapsi. I, en fi, no és pas que sigui mentida. A mi també em costa menys argumentar el cristianisme que ser cristià.

(Avui 26 abril 2007)

Aquí teniu l'original, al bloc de l'autor.

Postmoderns?

Per Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

Fa uns anys, un conegut periodista i bon amic em va preguntar: “Què diu, Kant?” Em vaig quedar perplex. Durant els anys de la meva formació acadèmica havia dedicat moltes hores a estudiar les idees del filòsof alemany, i era i sóc incapaç de resumir-les en un titular. Es pot fer, naturalment. Un diu, per exemple, “Montesquieu”, i afegeix com un ressort: “La divisió de poders!” És curiós que tota l’obra de Charles-Louis de Secondat (així es deia, en realitat, el baró de Montesquieu) pugui ser reduïda a aquesta vaguetat, mentre que frases com “el futbol és el futbol” o “hem vingut a guanyar” puguin donar lloc a llargues cavil·lacions i inacabables tertúlies. Resulta insòlit que algú vulgui comprimir el pensament de Kant en tres o quatre paraules, però, en canvi, es vegi en l’obligació de fer notes a peu de plana quan un jugador de futbol afirma en una roda de premsa que “la culpa és dels àrbitres”, o que “encara queda molta lliga”. Tot això no és nou, evidentment: al segle XVIII, en temps de Kant o de Montesquieu, les persones que provaven d’anar una mica més enllà dels tòpics eren una minoria insignificant, mentre que les que jugaven a les cartes tot bevent l’agra vinassa de les tavernes constituïen la immensa majoria. Vet aquí, però, que un bon dia tot això va quedar equiparat. Tot valia, tot era igual, tot era el mateix. Encara que pugui semblar el contrari, la legitimació intel·lectual d’aquest estat de coses és recentíssima: té 25 anys, aproximadament.

Quan l’any 1985 Gianni Vattimo publicà La fine della modernità, sis anys després de La condition postmoderne de Jean-François Lyotard, una estranya convulsió s’apoderà dels intel·lectuals europeus. Ningú no sostenia ja sense ruboritzar-se que “el marxisme és la filosofia insuperable del nostre temps, i la resta, simples ideologies”, com havia dit Sartre el 1960 (enguany farà 30 anys que va morir, precisament). Però tampoc ningú no gosava afirmar encara que les tesis postmarxistes de l’Escola de Frankfurt només eren “nostàlgia de Déu”, tal com acabava d’argumentar Vattimo. Això sí, ja quasi ningú citava amb tanta generositat les anàlisis d’Althusser –que no feia gaire, per cert, havia escanyat la seva dona– ni les teories de Marcuse, àvidament llegides als campus universitaris dels anys setanta, entre fotos del darrer viatge iniciàtic a Kàtmandu (o, més modestament, a Eivissa) i entrades de cinefòrum en què, suposadament, es combatia de manera ferotge la dictadura i es minaven, de forma irreversible, els fonaments de la podrida societat capitalista. Qui no seguia aquestes directrius alliberadores era només un alienat per la ideologia imperant: un “home unidimensional”, en cèlebre fórmula del mateix Marcuse. [...]

En l’ambient malsà de la universitat dels anys setanta, que en nom de la ideologia havia dimitit de la tasca de transmissió del coneixement, el sotrac postmodern tenia un cert sentit. També el tenia en el si d’una societat que, en molts pocs anys, havia experimentat un canvi de valors extraordinari. Tot equiparant Bach amb Torrebruno, els acudits de Jaimito amb el Gènesi i els grafits amb la pintura de Veermer, els postmoderns no feien més que recollir una creença que llavors –i ara– resultava majoritària: la necessitat de dignificar la cultura de masses en detriment d’allò que s’anomenava despectivament “la cultura d’elit”. Repeteixo que aquesta actitud té molts anys, però només es va legitimar o justificar amb el triomf d’aquests plantejaments, i especialment amb el llibre de Vattimo.

Contemplant, amb estupor, la deriva cretinitzadora de la nostra cultura, ¿és possible un retorn crític i meditat a un món en què una teoria científica o una pel·lícula de qualitat no s’ubicaven en el mateix prestatge dels prejudicis irracionals o dels programes televisius d’assumptes del cor? ¿És possible un rebuig respectuós, però alhora ferm, de l’omnipresència de la cultura de masses i els seus efectes socialment narcòtics? Hi ha una generació educada en la creença inversa que s’hi oposaria. O potser ni això: és probable que ni tan sols entengui moltes paraules d’aquest article... Deixem-ho, doncs, com estava: el futbol és el futbol i encara queda molta lliga. Així, en comunió postmoderna, ens entenem tots.

(Extracte d’un article publicat a l’Avui, 23 febrer 2010)