Són una nació

Els que van cridar el nom del seu equip i fer soroll tota la nit als carrers, els que van incendiar contenidors, destrossar papereres i embrutar voreres i calçades, els que van cremar banderes catalanes (almenys a Igualada i a Reus unes quantes), els que van obligar els bombers a eixir a apagar focs 113 vegades (parlo de Catalunya), els que dilluns no van anar a treballar i si hi van anar van passar el dia comentant la jugada, els que s’alegraven quan es lesionava un alemany perquè així ja n’hi havia un de menys, els que van insultar els adversaris una vegada i l’altra, tots aquests són una nació de nacionalistes veritablement exacerbats.

Jo diumenge no tenia cap nació que em representés, però el president del meu país donava suport a la dels insultadors i a la dels paraterroristes que s’alegraven perquè un dels seus gairebé havia buidat l’ull d’un esportista alemany. És per això que em vaig sentir, dilluns, proper als alemanys. Quan insulten, fereixen i maltracten algú, tinc una certa tendència a posar-me al seu costat.

I m’apunto al que diu avui el dissenyador Juli Capella a la contraportada del segon diari que més es ven a Catalunya: «Jo no he guanyat res. Sento no trempar amb l’èxit de la selecció espanyola de futbol. [...] Lamento no sentir-me al·ludit pels crits d’“hem guanyat”, ni tampoc compartir l’expressió “un triomf de tot Espanya”. [...] Que potser hem inventat la penicil·lina? [...] Em sembla molt exagerada l’escenificació de patriotisme obligat viscut aquests dies. I molt mesquina la utilització per part dels polítics de la celebració. Reconec que han estat ben espavilades les empreses que han aprofitat l’impuls gregari per vendre la seva espanyolitat envasada en llaunes de cervesa. Es folraran, i Zapatero tornarà a guanyar les eleccions, com si els dos triomfs s’interconnectessin. Tampoc em va agradar la posterior celebració dels colèrics, ni veure els seguidors descamisats i amb la cara pintada com els sioux en to de guerra. M’encanta el toro d’Osborne, però penso que el seu creador, el comunista republicà Manolo Prieto, s’horroritzaria al veure’l convertit en una rància icona patriotera. Això sí, molt millor que l’aguilot predemocràtic que feien onejar d’altres.» (El Periódico, 2 juliol 2008)

Ho signo tot, tret d’això darrer del toro d’Osborne, que no m’agrada gens, en cap sentit, per tot el que significa. Per mi, l’estètica que no és ètica no és estètica, no m’atrau, em provoca rebuig. I si alguna vegada no ha estat així ha sigut per excepció, per ceguesa, potser perquè no he estat capaç de veure el component antiètic d’allò a la primera. Si algú me’l fa veure, de seguida em sortirà la ganyota de fàstic, encara que un moment abans em caigués la bava mirant-ho (em passa sovint als museus, quan algú m’explica la manera com tal cosa i tal altra han anat a parar allà). No sé si és bo o dolent que em passi això, no sé si és meritori o digne de llàstima, però em passa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’article de Nadal

Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.

Vet ací el que ens diu Reig:

«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.

»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.

»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

»Desitge un molt bon Nadal a tothom.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»

Fins ací l’article de Reig.

Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):

Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]

[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]

I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)