L’esperit nadalenc, encara

per Sílvia Soler

Sempre he confessat públicament que m'agraden les festes de Nadal. Tot i la pèrdua de la innocència infantil, tot i les absències, tot i l'escepticisme que et proporcionen inevitablement els anys, espero el Nadal cada any amb la il·lusió d'una nena petita. M'agraden els carrers il·luminats, m'agrada anar a comprar l'arbre i una brancada d'eucaliptus a la Fira de Santa Llúcia, m'agraden les trobades familiars, els regals, els torrons, la casa guarnida, les cançons de Nadal, els versos dels més petits a dalt de la cadira.

Sempre que ho reconec en públic em cal trobar arguments per defensar-me dialècticament dels que consideren –amb tot el dret– que les festes de Nadal han perdut tot el seu sentit religiós i/o espiritual i han quedat reduïdes a una campanya maliciosament orquestrada per conduir-nos, sense possibilitat d'escapolir-nos-en, cap al consumisme compulsiu més exagerat.

Però vet aquí que a les acaballes d'aquest 2010 ens trobem immersos en la crisi econòmica més profunda i sobtada que recordem. Només fa tres o quatre anys que vivíem feliços en l'abundància i, tot d'una, ens hem d'adaptar – vulguis o no– a les noves circumstàncies. I les noves circumstàncies són: negocis que tanquen les portes, amics i coneguts que es queden a l'atur, familiars que les passen magres per arribar a final de mes, previsions econòmiques alarmants als mitjans de comunicació.

I enmig d'aquesta onada de pessimisme, arriba, puntual a la cita, com cada any, el Nadal. Observo, encuriosida, al meu voltant. I què hi trobo? Els infants, no cal dir, amb la il·lusió intacta i els adults esforçant-se per no decebre-la (si la joguina és més barata, ja guarnirem més el paquet). La família prepara amb el mateix entusiasme el gran dinar de Nadal. Aquest any sense marisc, diu algú. I els regals seran més modestos, adverteix l'altre. I dit això, rialles, abraçades... el de sempre. Amb els amics organitzem l'amic invisible: res de restaurant, a casa i que cadascú porti alguna cosa, una truita de patates, unes croquetes. Algú m'explica que a la seva empresa han decidit renunciar al lot de Nadal i donar els diners equivalents al banc d'aliments de la ciutat. L'esperit nadalenc –allò que jo entenc per esperit nadalenc– roman intacte.

(Avui 11 desembre 2010)

Perles (1): Els casaments

Des de fa una colla d’anys que arreplego idees i dades que m’agraden, o que coincideixen amb el que jo havia pensat sempre, o que no sabia i em resulten suggeridores, o que són realment curioses, originals o interessants, i que trobo escrites en els diaris que llegeixo, o les sento pel carrer, o mes les explica algú, i que són breus. Ara les aniré penjant aquí de tant en tant.

Últimament (el darrer any) he penjat algunes d’aquestes idees breus com a centelles, aquí al costat, perquè em semblava que no tenien prou entitat per al bloc, però ja m’adono que tot i ser breus, quan ocupen més d’una finestra del Twitter es fa més complicat de llegir-les, perquè ho has de fer de baix a dalt. Llavors el que faré és continuar publicant-les com a llampeguejos, a la columna de la dreta, si la perla no arriba als 140 espais (límit màxim de Twitter) i en canvi la penjaré ací, a la sèrie Perles, si passa de la llargària esmentada. A més, fent això podré anar enganxant sota el mateix títol altres perles en el futur, si en trobo que siguin sobre el mateix tema.

(Com sempre, l’objectiu principal de reproduir aquí textos dels mitjans de comunicació o d’altres procedències és poder trobar-les amb facilitat quan jo mateix necessiti llegir-les una altra vegada. El bloc aquest no deixa de ser un bloc de notes personal, com una farmaciola d’idees terapèutiques o útils per a determinades finalitats.)

Perla número 1, doncs:

«Els casaments no m’agraden gaire. Menges massa, xerres amb gent que no t’interessa i si et descuides acabes ballant la conga amb el convidat més bavós de la festa enganxat a la teva cintura.» (Sílvia Soler, Avui 14 juny 2008)