Eurovegas no té espai

per Cristina Jover

Fa tres mesos va saltar la notícia, Adelson oferia una meravellosa ganga: edificar un Gaudí no construït. L'hotel Attraction veuria, per fi, la llum. Eurovegas s'adaptaria a les nostres tradicions més autèntiques, impulsant la professió local més mediàtica, comptant-hi amb un afegit cultural. La terra promesa de Bugsy Siegel pujava un nivell intel·lectual mudant-se a Gaudi Sands.

En llegir-ho em va molestar aquesta falta de protecció endèmica que tenim en aquest país per l'arquitectura i, convençuda que era una altra broma de mal gust, igual que la idea de convertir els aiguamolls en un club d'apostes, ho vaig deixar córrer.

Però el dia 7 de juliol es va publicar en un important diari català un dibuix dels possibles terrenys afectats per la construcció del complex. L'àrea afectada (un total aproximat de 800 ha: 300 de serveis directes i 500 d'indirectes) començava a Sant Joan Despí, acabava al mar, entre els estanys de la Murtra i del Remolar, i dividia en tres el territori. Parlaven d'uns inversors immobiliaris interessats en la compra de terrenys agrícoles i d'expropiacions generoses.

Cóm es nodrirà energèticament el complex? En tindrem prou per dessecar el terreny amb el ciment i l'asfalt? Gaudirem de nous residus escatològics al mar? Ballaran les aus protegides sota una llampant contaminació lumínica? Substituirà l'aire condicionat l'aroma d'escarxofa? Viatjaran els nostres alegres ludòpates en transport públic? Haurem de fer molts quilòmetres per poder farcir-nos de pollastres ecològics? Provocarà Adelson un efecte dominó amb les seves activitats? Quedarà algun raconet lliure per a les petites empreses no especulatives? Copiarem l'estil Macau? Posarem límits a la prepotència inversora? Pagaran els nostres benefactors la dessalinització marina, o ens passarem a les begudes envasades? Serà un joc l'estudi mediambiental? Deixarem tots de pagar els impostos municipals? Els dos terços dels diners que manquen, els guanyarem al blackjack? Obtindrem per fi la bombolla immobiliària irrompible? Hi cabrem tots?

La proposta d'Eurovegas esborra les empremtes del territori per imposar un urbanisme ignorant, desarrelat, vulgar, prepotent i caduc, incapaç de dialogar amb l'entorn. La submissió creixent d'una administració empobrida va afavorint una Catalunya que es fa poques preguntes, cada cop més especulativa i macabra. Fa temps que corregim els errors d'uns plans basats en la velocitat, la divisió i els barris deshumanitzats. Hem de pactar les grans actuacions entre tots, cercant les respostes adequades a les demandes del territori, on l'aposta forta la jugui el medi ambient.

Quan un té un p(a)is petit sap que convé ocupar-lo amb cura, amb mobles a mida, sense tapiar les finestres, permetent el pas als serveis i a la cuina. Sense bloquejar els desaigües. Potenciant les aficions diverses dels seus habitants, respectant l'espai lliure. L'economia i l'urbanisme hauran de ser, a partir d'ara, quirúrgics i imaginatius, defensant els petits inversors, atenent les persones, oferint un autèntic valor de canvi. La metròpoli que ens convé no pot passar per aquesta proposta malcarada amb el seu entorn, que desfà espai rústic canviant-lo per activitats poc enriquidores.

Las Vegas és una ciutat temàtica, ubicada al desert, allunyada de tot. Una ciutat que porta de fora l'aigua que gasta, un lloc a 446 quilòmetres de Los Angeles; allà, a Beverly Hills, van assassinar un dels seus gàngsters fundadors. Descansi en pau.

Publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012

Una conversió a la vinya

Per Harry Eyres

Vaig viure una mena de Damasc mentre caminava per una vinya amb un productor de vi de mitjana edat i aspecte angelical anomenat Joan Ramon Escoda. Sota la calor impressionant de l’agost català, inspeccionàvem unes noves varietats de chenin blanc i no vam poder evitar de veure que tota una filera es veia esquifida i tenia mala pinta.

La causa no era cap misteri. Aquella filera estava exposada més del compte a l’ombra d’un roure magnífic, de capçada ampla. “Hi ha gent que m’ha demanat com és que no he tallat l’arbre”, diu Escoda. “Tallar un arbre de dos-cents anys per vint ceps menuts? Com pots fer això?”

Durant un temps, un amic meu va intentar que m’interessés –no podem parlar encara de conversió– pel moviment a favor del vi natural, que inclou en part l’onada orgànica i biodinàmica de resistència contra l’abús de química en la producció del vi però que va més enllà. Com deuen saber, la moda del vi natural va néixer a París, té una extensió menor però força notable a Nova York i Tòquio i ara es comença a conèixer a Londres.

Escèptic per naturalesa, em va intrigar però encara no em va convèncer. Una part de mi pensa que ja hi ha prou ideologies i religions i cultes mil·lenaris al món; la meva aproximació al vi és simplement pragmàtica i hedonista; vull que el meu vi tingui un bon gust, olor i color, que em doni plaer, potser fins i tot un plaer profund i reflexiu, però no n’espero que em faci sentir que sóc una persona millor o més pura que la resta.

Conèixer Escoda a la Conca de Barberà, no lluny de Tarragona, i un altre productor de vi natural, Pep Torres (sense relació amb la més coneguda família de vinyaters del Penedès), a Costers del Segre, a prop de Lleida, i tastar amb ells els seus vins en els diversos cellers que tenen ha estat un factor clau per convèncer-me. Per descomptat que algunes de les terres més reconegudes del món –el Château de la Roche aux Moines de Nicolas Joly, el Domaine Leroy, el Gravner al Friül, fins el Domaine de la Romanée Conti– es poden considerar part del moviment pro vi natural (que no té regles establertes ni certificacions), i per tant això no és cap fenoment desgavellat. Però alguns dels vins naturals que m’havia deixat tastar el meu amic feien una olor i tenien un gust realment peculiars, més a prop dels sucs de poma o pera que del vi. I alguns eren tèrbols, cosa que jo considerava un pecat imperdonable en un vi.

Els vins d’Escoda no són tèrbols ni fan olor de poma ni de pera. El seu celler és immaculat, fresc i ben organitzat. Ell creu que començar la fermentació del vi amb una temperatura molt baixa i deixar que hi estigui durant mesos permet que no li calgui gaire més que un pessic de sofre. Durant anys he vist que els grans vins poden sortir tant de cellers d’allò més polits com de cellers amb aspecte caòtic. El de Pep Torres, a la vila de Verdú, a l’altiplà més sec del que ell anomena salvatge oest de Catalunya, té un aspecte excèntric i una temperatura força més alta. S’hi veu una col·lecció d’eines de celler dins una mena de carro de supermercat, un carro fabricat per ells que serveix per controlar la temperatura de fermentació dels barrils, i unes marques vermelles misterioses o bé humorístiques en cadascun dels tancs de vi. Torres és jove (33 anys), xerraire i addicte al tabac.

A les etiquetes posteriors de les ampolles de Torres no hi trobes la típica nota de tast (“aromes de maduixa vermella amb una mica de vainilla i roure”) sinó una mena de repte metafísic: “Tens a les mans una ampolla plena de vida i de llibertat. Entens el que això vol dir de debò?”

Aquesta és la mena de desafiaments dels quals més aviat mires de fugir, pensant que el vinater s’ha engrescat massa i ha anat més lluny del que li pertocava. Però si em demaneu que defineixi el fet diferencial del vi natural, us diré que és la vida, la vivesa, la vitalitat. Si repasso les meves notes de tast de vins naturals hi trobo el concepte “vivesa” un cop i un altre: “equilibri vivent i natural... esdevé més viu dins la copa...” La vivacitat també vol dir canvi i imprevisibilitat. Aquests vins canvien contínuament dins la copa, com tots els vins, és clar, però d’una manera més dràstica. El pinot noir del 2009 d’Escoda és completament tancat al començament, i amb força tanins, però al cap d’un quart, més de pressa que un adolescent tímid, el tens completament obert.

Els cultivadors de vi com Escoda i Torres, i igualment els seus col·legues de França, d’Itàlia i d’arreu, han decidit fer una cosa que va a la contra del tractament modern del raïm. Han optat per intervenir menys a la natura, per renunciar en bona part al control, per treure’n menys profit. Saben que uns quants tancs i barrils no sortiran prou bé. Poden perdre una collita sencera pel míldiu o l’oïdi. En la pràctica, però, sembla que tenen menys por de les plagues ells que no pas els cultivadors més convencionals.

Pensen que el premi compensa els riscos. O més aviat que hi ha riscos en totes dues bandes, incloent-hi el risc de conformar-se de manera inexorable amb l’ideal de l’avorriment sense culpa. Els vins als quals els és permès un desenvolupament tan natural com sigui possible poden recordar-nos el nostre dret a néixer i créixer sense traves a la nostra llibertat.


(Extracte del reportatge publicat al Financial Times, Londres, 17 setembre 2011, amb el títol A conversión in the vineyard. És el primer cop que veig un reportatge del FT que parli de Catalunya i no esmenti ni una sola vegada Espanya. Per això m’ha fet gràcia reproduir-lo aquí.)

En defensa de Baltasar

Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.

Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.

No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.

D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.

Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.

I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.

El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.


(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Corona de grues

No només el turó del Putget està coronat per una grua: ara n’hi han posat una altra gairebé al capdamunt del de la Creueta del Coll. Vist des del Putget, aquest altre turó sembla que la tingui clavada al mateix cim, perquè visualment sobresurt força. Potser és per això, entre altres motius, que els autoanomenats ecosocialistes, que ara són els socis de referència del senyor alcalde de Barcelona, a cada bugada electoral perden un llençol de vots.

O potser no és per aquest motiu, que perden vots, perquè d’aquestes grues –la del Putget encara hi és: no han acabat el pàrquing social– els diaris no n’han dit ni ase ni bèstia (i se’ls florirà el pa a la boca, perquè de saber-ho ho saben). O sigui que només ho devem saber els veïns i els que treballem al barri.

Pobra Barcelona. Fa massa anys que governen els mateixos: més anys que el Porcioles! I ningú no els controla. «Els electors», diuen. Exacte: cada quatre anys, els electors tenim la gran oportunitat –gràcies, gràcies– de dir sí a tot o no a tot, incloent-hi la possibilitat que els que tu has votat compleixin o no compleixin el que han dit que farien o deixarien de fer. I si no t’agrada el que han fet, pots votar els altres, que són moooolt diferents, no cal dir-ho.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre el canvi

Ja s’entén que és sobre el canvi climàtic (CC). No cal que digui, suposo, que estic a favor de totes les mesures que es puguin prendre per aturar el desastre que se’ns tira al damunt, però alhora tampoc no puc deixar de dir que molt sovint em sento manipulat per alguns profetes de desgràcies –Al Gore al capdavant. És a dir, com si tot sovint diguessin més coses del compte per afavorir les tesis alarmistes. I consti, tornem-hi, que estic segur que cal ser alarmista. Però no cal mentir. Encara més: cal no mentir, perquè de les mentides piadoses se n’aprofita l’enemic –Bush i els seus, per dir-ho ràpid. O sigui, que determinades mentides són contraproduents.

He llegit un llibre sobre aquesta temàtica que m’ha convençut bastant. És del físic estatunidenc James Trefil, autor de Are We Unique? (1997) i especialista en l’anàlisi de les diferències entre la intel·ligència humana i l’artificial –que és un tema que m’interessa molt i per això segueixo aquest paio. Bé, el seu últim llibre és Human Nature: A Blueprint for Managing the Earth – By People, For People? (Times Books) i parla de la gestió de la natura.

Sobre el CC, us resumeixo la seva posició:

1. Hi ha canvi climàtic i escalfament global, sens dubte.
2. No sabem exactament ni quant durarà ni quina evolució exacta tindrà, perquè hi ha una part d’efecte hivernacle que és consubstancial a la vida mateixa de la Terra (si no hi hagués efecte hivernacle des de sempre, nosaltres no existiríem).
3. Tampoc no sabem amb exactitud el grau de cooperació de l’activitat humana en el procés. Ara bé, com més alt sigui aquest grau, millor, perquè això voldrà dir que podrem prendre mesures per neutralitzar el procés de CC.
4. Mentre acabem d’esbrinar aquests punts menys clars, tot el que fem per controlar les emissions de CO2 a l’atmosfera, encara que l’emissió de CO2 no fos la causa principal del CC, serà positiu, perquè tindrem una atmosfera més neta.
5. Les mesures contra les emissions de CO2 a l’espai les hem de considerar com a mínim de la mateixa manera com considerem les assegurances de trànsit encara que mai hàgim tingut cap accident. Són cares, però necessàries.

Bé, a mi em convenç bastant. Força més que els que ens diuen cada dia que tot se’n va en orris per culpa de l’ésser humà i que no hi ha res a fer. Aquests només et fan venir ganes de suïcidar-te o bé de dir: «Com que no hi ha res a fer, ja no cal fer res.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La font de Sant Salvador

Copio de la premsa: «El bosc que envolta el Parc Güell pel nord podria desaparèixer en els pròxims mesos, quan es faci un nus viari que, amb dos ramals diferents, connectaria el barri del Coll amb la part alta de Gràcia. La doble carretera arrencaria del carrer Riu de la Plata per un cantó i del carrer del Portell per l'altre, s'uniria en un revolt molt pronunciat prop de la porta del Vent del Parc Güell i baixaria, salvant un fort desnivell, fins a la urbanització de Can Turull. El bosc, que originàriament eren dues propietats diferents, es coneix com el de la Font de Sant Salvador, una antiga deu que encara raja al fons del barranc, però connectada ara a la xarxa general. El projecte ja ha superat tots els tràmits municipals, té el vistiplau del govern i també s'ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat. Salvades totes les gestions burocràtiques, només falta fixar una data per començar les obres. En aquest bosc hi ha pins, saücs, llorers... En la part més baixa, al voltant de la font de Sant Salvador, es dóna un microclima similar als dels boscos del centre d'Europa. Aquí hi ha roures i hi havia castanyers. Aquests últims van ser talats recentment perquè estaven malalts. Els roures de la Font de Sant Salvador tenen fins i tot la seva llegenda, segons la qual els nens que naixien en aquests barris i els posaven una estona a dins dels forats del roures, creixien i vivien per sempre més molt sans.» (Avui 21 febrer 2007)

(Després de sortir aquesta primera notícia a la premsa hi ha hagut altres informacions que han parlat d’una rectificació, que el mal no serà tan gros, etc. El problema no és que el mal sigui o no sigui «tan gros». El problema és que s’han proposat fer mal i, gros o petit, el faran. Aplaudiments per als veïns que intenten forçar el mal menor, però el gol ja ens l’han clavat a tots per l’escaire: ens han venut el dogma que calia fer una carretera.)

I ara, El Periódico (diari del règim com feia temps que no se’n veien per aquests verals) contraataca parlant de la insalubritat de la zona, dels espais abandonats i de la necessitat d’intervenir-hi i posar-hi ordre: «[…] acumulacions de bosses d'escombraries, de restes putrefactes i de tota mena de trastos. No s'ha d'avançar gaire per trobar un sofà abandonat, una rentadora o articles insospitats. Es mereix una menció especial l'apartat d'excrements. […] I és que molts turistes que agafen el camí de la Font de Sant Salvador troben un revolt on consideren que poden fer les seves necessitats i sense cap tipus de vigilància. Els gossos també hi fan la seva aportació. […] Les pitjors estampes del parc són visibles des de les vivendes situades al perímetre i el CEIP Montseny i des d'entrades com la del Riu de la Plata. També són freqüentats per turistes els accessos del Coll del Portell, on les deixalles són omnipresents.» (El Periódico 10 març 2007). I com tothom sap –afegeixo jo–, la manera més efectiva de fer que un bosc estigui net és fer-hi passar una carretera i deixar-hi construir a banda i banda. Llavors, sense bosc, s’acaba la brutícia i s’acaben els problemes.

Vaig dir que l’Ajuntament tenia camp per córrer al Carmel i s’ho han agafat a la valenta. No sabia que els nois i noies de ca l’Hereu llegien aquest bloc. Es veu que han dit: «Mira, aquí hi ha un paio que explica que hi ha uns espais verds a Barcelona que es veu que es diuen “Els tres turons” i que encara s’hi poden fer carreteres, rondes i gratacels. Algú sap per on para, això? Va, agafeu la brúixola i el 4x4, que anem d'excursió, que sembla mentida que l’any 2007 encara quedin muntanyes i boscos de franc a Barcelona, amb el preu que ens pagaran per metre quadrat si hi fem una bona carretera. Això sí, si s’hi fan pisos, hauran de ser de protecció oficial, màxim 5.995 euros per metre quadrat, res de 6.000 euros per metre quadrat, un milió de pessetes, quin disbarat!! Va, que farem la nostra bona acció social del decenni. I truqueu al germà del conseller, vull dir el que fa de periodista, el nostre, que vingui amb un fotògraf, a veure què hi trobem. Som-hi, nois!»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

11 grues

Molts dies quan dino prop del despatx en acabat faig un tomb per un del turons de la vora: el Putget, el Portell –on hi ha el Parc Güell– o la Creueta del Coll.

Avui m’he assegut una estona en una plana del Putget on em penso que encara no m’havia aturat mai i he comptat les grues dels voltants que es veien a través dels arbres, en un territori de dos-cents metres enviró meu: nou grues. Davant mateix fan un edifici que ja s’ha enlairat vuit pisos, i sembla que no han acabat. I encara unes altres dues grues una mica més amunt, ja a la falda de Collserola, en el fragment xicotet que des d’aquí puc veure de la muntanya on hi ha el Tibidabo.

Deunidó com vigila l’Ajuntament de Barcelona que no es construeixi allà on sempre ens pensàvem que no es podia construir, deunidó com vigilen els ecologistes que diu que hi ha a l’Ajuntament el poc que queda dels petits respiradors de Barcelona, deunidó com s’enfilen les grues per la muntanya, deunidó com creixen cada cop més els edificis en alçada, siguis on siguis de Barcelona. Tinc un amic arquitecte que diu que els de l’Ajuntament són molt estrictes... amb ell. Li he dit al meu amic que això és perquè no sap a quina porta ha de trucar. I l’he animat a no trucar-hi, si la descobreix.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Recollir trastos vells

De primer ens ho van vendre com un nou servei als ciutadans, que tothom va valorar com convenia: força. Era molt d’agrair que l’Ajuntament es preocupés de mantenir netes les voreres i els carrers i que ajudés els ciutadans en la difícil tasca de desprendre’s, enmig d’una gran ciutat, de les andròmines que han deixat de fer-nos profit a casa. Hi havia un dia cada mes fixat perquè els veïns de cada barriada deixessin els trastos vells a la porta de casa. La gent respectava més o menys la norma i l’horari, i tota la ciutat va interioritzar en l’imaginari col·lectiu que ja no calia avisar el drapaire, que d’altra banda molts cops no venia si no li garanties amb molt bones argumentacions que el viatge li eixiria a compte.

I llavors es va crear una xarxa paral·lela de pedacers passavolants, que recollien les coses més aprofitables abans que passés el servei municipal. I aleshores, no sé si per això o per què –no ho han explicat mai prou bé–, l’Ajuntament va decidir tot d’un plegat suprimir el servei públic i fer-lo de pagament i amb avís previ. Va ser perquè la petita compensació que el consistori s’esperava aconseguir amb la recollida d’endergues se n’havia anat en orris per la murrieria dels trastaires que se’ls avançaven? Vés a saber. Però la marxa enrere va ser un fracàs. Des de llavors, gairebé cada dia podies trobar pertot arreu munts de deixalles inorgàniques, ara aquí, ara allà. Perquè a la gent se li havia ofert un servei de franc prou racional i de sobte, sense explicacions, se li havia dit que per desprendre's d'allò calia pagar un suplement. Com si no paguéssim prou impostos…

I ara, tot s’ha de dir, cal felicitar els de l’Ajuntament de Barcelona perquè, tot i que amb retard d’anys i amb molta recança, finalment aquest passat mes de novembre han decidit baixar del burro on s’estaven enfilats i han reprès el servei interromput. «Quan el seny ha vingut, l’home ja està perdut», deien els avis, però en aquest cas no hem hagut de lamentar desgràcies personals.

S’ha rectificat abans que Barcelona esdevingués una immensa deixalleria permanent, perquè el fet cert és que els escombriaires ja no donaven l’abast. Ara podran tornar a dedicar tot el seu temps a recollir escombraries, sense haver d’aturar-se a cada cantonada per veure “què fem amb aquest trasto”.

Pel meu carrer passen el dimecres.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Pecat ecològic

Per desplaçar-me vaig sempre a peu o amb bicicleta i si haig d’anar més lluny del compte i no tinc temps utilitzo els mitjans públics amb aquest ordre de preferència: metro, tren, bus i, només si no hi ha cap altre remei, taxi; faig sempre la tria dels residus domèstics: papers i cartrons, envasos amb components plàstics o inorgànics, brossa orgànica, piles, oli de cuina, bateries, fluorescents…; pel que fa al vidre, sempre deixo les ampolles i pots estovant-se amb l’aigua que he fet servir per rentar els plats fins que queden separades les etiquetes, tot i que de vegades he hagut d'estar-me una bona estona fregant-los fins que marxa l’últim rastre de paper, i després porto tots els vidres als contenidors corresponents, i els taps, a banda; apago cada dia tots els electrodomèstics, incloent-hi el pilot de l’stand by, i si marxo uns dies els desendollo de la paret; faig servir només bombetes de baix consum i aprofito al màxim la llum natural; només obro els llums que necessito en cada moment i no me’n deixo mai cap d’encès quan surto d’una habitació; a l’estiu, refrigero la casa amb aïllants a les portes i finestres, amb corrents d’aire naturals i amb un ventilador si fa molta calor; al pic de l’hivern també van bé els mateixos aïllants i, per mantenir l’escalfor o si no n’hi ha prou, engego una mica la calefacció de gas natural; quan compro un electrodomèstic miro sempre l’etiqueta energètica i opto pel de consum més baix; no tinc cotxe, però recomano als meus amics i coneguts, quan en compren un, que mirin els consums i les dades d’emissió de gasos i triïn el meys contaminant; visc de lloguer, però si mai em compro una casa exigiré que es regeixi amb criteris bioclimàtics i que hi hagi sistemes d’aïllament i panells solars tèrmics i fotovoltaics...

(I ara, dues preguntes ben llargues i unes quantes més de breus):

Tanmateix, per què em sembla una presa de pèl el canvi d’horari que fem cada mig any, autoenganyant-nos encara més sobre l’hora solar –habitualment ja no és la que toca–, un canvi general que teòricament serveix per aprofitar més bé les hores de llum i estalviar energia i que en la pràctica em fa l’efecte que és només una mà de maquillatge de bona consciència i una font de maldecaps per a determinats col•lectius –posant per cas, persones malaltes subjectes a rutines mèdiques o alimentàries molt estrictes, ramaders, nadons, gent gran– als quals ningú no compensa de cap manera per l’enrenou que pateixen amb els esmentats canvis?

I, alhora, per què em sembla tan sovint que els autoanomenats verds que es dediquen a la política –començant pels d’Iniciativa per Catalunya, que són els que tinc més a prop i que en principi em cauen molt bé– són una mica pallassos i que a l'hora de la veritat fa l'efecte que només es preocupin, com tots els altres, de col•locar gent amiga en sillons públics i d’aconseguir com més càrrecs millor, si bé fan de tant en tant jocs de mans i castells de focs per distreure el personal i fer veure que estan molt per la gent?

Aquestes percepcions meves… són pecat, des del punt de vista ecologista? Algú pot estranyar-se que hi hagi tanta gent socialment molt sensible que no vota? Algú pot alarmar-se pel fet que opcions com la dels Escons Insubmisos –deixar buits els escons que puguin guanyar, i no cobrar– tinguin cada dia que passa més suport moral?