Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc?

per Josep M. Soler, abat de Montserrat

Al llarg d’aquest any hi ha hagut nombroses preses de posició crítiques o fonamentalment contràries respecte al projecte del gran complex lúdic i turístic conegut com Eurovegas. És remarcable que provinguin dels estaments més variats de la nostra societat: col·legis professionals, entitats del Baix Llobregat, estudiosos del medi ambient, especialistes en temes socials i econòmics... Cada vegada en tenim informació més completa, fins al punt que ha estat possible ja ara fer-ne també una valoració moral.

No ens estranya, doncs, que a la raonable suspicàcia mostrada des de tants àmbits socials s’hi hagin afegit veus d’Església, especialment les dels bisbes catalans i de la Unió de Religiosos de Catalunya, els quals han donat suport al pronunciament del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, en la diòcesi del qual està prevista la construcció del complex.

Hi ha qui preveu que aquest projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes; però, d’altra banda, hi ha persones enteses que qüestionen de manera fonamentada l’eficàcia real d’aquestes previsions. També en contra de la instal·lació s’han subratllat amb molt d’èmfasi els esmentats motius d’ordre moral. Aquests motius s’afegeixen a les raons d’ordre ecològic, polític, mediambiental i als dubtes sobre la transparència del promotor privat.

És unànime la consciència que ens trobem davant d’un gran repte per al nostre futur a causa de l’impacte que pot tenir en les persones i en la cultura del nostre poble. Tot es resumeix en aquestes preguntes: Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d’uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten? És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones.

Tot això comporta un preu humà al qual no es pot superposar cap hipotètic benefici econòmic. El nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones, i menys encara quan intenta esforçar-se per a fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials. No podem exposar-nos a estils de vida i de convivència que van contra els valors que no sense dificultats procurem comunicar a les noves generacions, com són el treball abnegat, l’esforç per obtenir resultats positius, l’amor a la terra, el respecte per la persona, la solidaritat o la creativitat artística i empresarial. No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica. No podem perdre, a costa del diner fàcil, l’equilibri natural i ecològic de la zona on es proposa de construir el complex lúdic.

Tal com diuen moltes personalitats que reflexionen sobre la situació econòmica i social que ens toca de viure, només trobarem una sortida sostenible a la crisi si aconseguim generar una nova cultura fonamentada en un humanisme que torni a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència veritablement democràtica. I aquests valors creiem que no es troben reflectits en projectes com Eurovegas.

Els cristians estem convençuts que la persona de Jesucrist i el seu Evangeli ens ensenyen quins són els camins i els mitjans per a un autèntic desenvolupament humà. Aportar-los a la reflexió pública és, doncs, una manera de servir la societat i de contribuir a dinamitzar-la en bé dels ciutadans i d’una economia centrada en la persona humana i el seu desenvolupament harmònic.

Altres articles sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

En defensa de Baltasar

Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.

Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.

No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.

D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.

Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, restriccions. Trens i vaixells d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.

I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.

El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.


(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)