Anem-nos preparant

per Quim Monzó

Fa unes setmanes, The New York Times va publicar un reportatge sobre el programari per escriure articles. Cada cop més mitjans de comunicació utilitzen un programa al qual subministres dades i en un dir ai et redacta un article. Potser no serà un article excepcional, però sí acceptable, tan acceptable com la majoria dels articles que publiquen cada dia els mitjans de comunicació. L’única diferència és que els escriu un ordinador en comptes d’una persona.

Fa uns deu anys jo em divertia jugant amb generadors de lletres de cançons, d’aquests que hi ha a internet. N’hi ha de cançons country, nadalenques, romàntiques... Incorporen l’estructura de cada tipus de lletra i, a partir d’això i dels tòpics de cada gènere musical, produeixen noves lletres, gairebé indistingibles de les originals. El meu generador preferit era The Alanis Morisette Random Lyric Generator. Li subministrava tres o quatre paraules que no diré aquí per si hi ha canalla i, a partir d’aquestes paraules, al cap de no res em regalava una cançó amb la mateixa blederia que les de l’almivarada Alanis Morisette.

Doncs el generador d’articles és el mateix, però a l’engròs. Un diari necessita un article sobre el partit de futbol que està a punt d’acabar? Introdueixes les dades i en menys d’un minut el té fet. El programari es diu Narrative Science i va néixer a les facultats d’Enginyeria i Periodisme de la Universitat Northwestern, a Illinois. Investiguen sobre llengua i intel·ligencia artificial i han estat més de deu anys alimentant aquest programa amb tòpics periodístics: sobre economia, sobre el món immobiliari, sobre esports, sobre eleccions... Ha digerit l’estil dels periodistes rutinaris, els que, tot i ser humans, escriuen amb recursos mil cops repetits.

A propòsit dels articles esportius, diu el Times novaiorquès: “El programari de Narrative Science fa deduccions a partir de les dades que emmagatzema i de l’ordre lògic i els resultats de partits anteriors. Explica el señor Hammond de Narrative Science que, per generar ‘punts de vista’ del que narra, el programari aprèn conceptes com esforç individual, esforç de l’equip, venir des del darrere, un cop i un altre, el més bo de la temporada, ratxa del jugador o classificació per equips. El programari decideix quin element és el més important d’aquell partit i fa que sigui l’eix al voltant del qual desenrotlla l’article.” El resultat és que l’ordinador et dóna un text amb els mateixos clixés que els de la majoria dels periodistes, però més ràpidament i a més bon preu.

El diari americà formula una pregunta: “Els robots periodista reemplaçaran en les redaccions els periodistes de carn i ossos?” És una pregunta retòrica, porque es veu d’una hora lluny que sí: alguns mitjans de Nord-amèrica ja el fan servir, i cada cop el faran servir més, tant allà como a la resta del món, incloent-hi Europa. Per què han de pagar a un vailet un sou –encara que sigui un sou mileurista– si amb aquest programari cada article de 3.200 caràcters els costa només 7 euros? Que Déu ens agafi confessats.

(Adaptat de Magazine, 13 octubre 2011)

Senyoretes formoses al podi

per Andrés Trapiello

Torna als nostres televisors el Tour de França i es repeteix l’escena en què apareixen els ciclistes al podi amb el repertori de mallots grocs, verds, blancs... Pugen en aquell cadafal en el moment més dur de la jornada, després d’haver pedalat unes quantes hores, deshidratats, a punt de l’extenuació. La roba dins la qual van embotits és poc afavoridora, aquells culots, aquelles samarretes atapeïdes de logotips estridents, les ulleres atòmiques com diademes, els cascos amb forma de meló...

Pel que fa a l’esport que practiquen, ha allunyat els seus cossos dels cànons atlètics: sovint les cames depilades tendeixen a semblar perxes, es carreguen d’espatlles i se’ls enfonsa el pit, alhora que la massa muscular no sempre està compensada: per comparació amb els abductors i quàdriceps potents, els braços semblen raquítics.

Per si fos poca cosa, en el moment de pujar al podi aquests titans agònics van bruts, puden a suor i tenen la mirada conjuntiva, els llavis esquerdats per la set, la boca pastosa i el rostre congestionat. Tanmateix, els esperen allà dues joves, bellíssimes en general, com acabades d’eixir d’un bany de sals. Tot i que els nostres televisors encara no poden recollir l’olor de les coses (ja hi arribarem), podem percebre el perfum d’aquelles xicotes, posades allà en memòria dels temps en els quals, vestides amb el pèplum, cenyien el front dels atletes amb una corona de llorer.

Hom és sensible, no cal dir-ho, a la presència d’aquelles senyoretes formoses i a tot el que fan, més ben dit, al tot el que gairebé no fan, tant o més que al que han fet o hagin de fer en aquell moment els ciclistes. Contra el que es pugui pensar, el paper d’elles és poc lluït, no és de lluïment. Moltes vegades no saben què fer. Les treuen sovint cenyides i minifaldilleres. A les curses de motos i de cotxes, les unes i els altres fan veure que s’exciten molt, si més no quan ells, com faunes, les persegueixen ruixant-les de xampany sacsejadíssim per allò de no desatendre els plans simbòlics. A les curses de bicicletes no. Elles es queden allà enmig d’estranys, alcaldes i autoritats, més vells i malastrucs, sense saber què fer amb les mans ni sobretot què fer amb els genolls. Quan han lliurat al guanyador els trofeus, s’hi atansen i l’abracen, una per cada banda. Si el responsable de la posada en escena és una persona perspicaç, haurà triat una morena i una rossa. Després se’n van tots i fan pujar un altre ciclista i unes altres senyoretes formoses, i l’escena es repeteix.

Hom pensa en aquell moment en les raons per les quals són allà, si els deu agradar fer aquest paper o si, per contra, tenen ganes de fugir corrents. Potser beneeixen la seva sort sabent que encara podria ser pitjor: en qualsevol saló de l’automòbil assegudes damunt el capó d’un cotxe i amb biquini, amb les mans al clatell i els genolls sempre junts (ah, sempre els genolls).

La societat que va impedir que s’exhibís a Banyoles un home mort i dissecat potser un dia mostrarà la mateixa sensibilitat vers aquestes xicotes, no per vivents menys dissecades, i suprimirà les cerimònies patètiques i vergonyoses en les quals s’utilitza, a la vista de tothom, una subtil violència de gènere, això sí, de vara alta.

(Magazine, 4 juliol 2010)

El crit al cel

per Andrés Trapiello

Des de fa almenys dos-cents anys, cada quinze dies hi ha algú molt indignat que ens recorda com de malament es parla. Són els nous Savonaroles, i es dediquen a escarnir o ridiculitzar la gent de parla descurada o malgirbada, i ho fan en articles sovint carregosos que també se’ls podrien retreure. [...]

No ve d’aquí. Cada quinze dies hi ha qui ens diu com hem de situar l’adjectiu a la boca i què hem de fer amb la perífrasi. [...] Tot això, què volen que els digui, és ridícul. Principalment, el to de les admonicions, com si algú els hagués encomanat aquesta tasca de policia, tot el dia patrullant pels diaris, assetjant la televisió, acusant i ridiculitzant la gent per usos que de vegades, amb el temps, finalment s’imposen. Recorden aquella gent que es rifaven dels telèfons mòbils quan es van inventar i avui no podrien viure sense tenir-ne un enganxat a l’orella.

La llengua és viva i es construeix matusserament, i el que perd per una banda ho guanya per una altra. Fa segles era elegant escriure amb hipèrbatons, com escrivia tothom, però [...] tots acabem trobant la manera de comunicar el que sentim. [...] L’important és sentir, el fet de dir arriba tot sol. En una escola de lletres poden fer-nos creure que ens ensenyen a escriure, o fins i tot a enraonar, però no hi ha escoles on ens ensenyin a enamorar-nos. Així que al veure que algú s’encara amb un estrany per retreure-li que va brut o que duu els cabells llargs, hom es recorda de Carner i corre a posar-se de la banda de l’indigent: “Jo estaria amb el darrer bandoler i la darrera prostituta contra el darrer general.” I qui diu general, encara amb més raó si és l’últim alferes provisional de la gramàtica.

(Adaptació de l’article publicat en espanyol al Magazine, 28 març 2010; la frase citada de Carner estava escrita en català.)

El destapament

per Andrés Trapiello

Sembla, segons que hem vist a la televisió, que la moda de l’estiu vinent (o tardor o primavera o hivern, que ja no ve d’aquí) farà que les dones mostrin la llenceria, servint-se de transparències o despullant-se parcialment per tal que sostenidors, combinacions i calcetes es vegin totalment o parcial. Aquesta tendència sembla que no tindrà una contrapartida pareguda entre els homes, que podrem continuar ocultant els calçotets sota els pantalons i sota els calçotets els nostres testicles, sense haver de recórrer a petits wonderbres per a les turmes i sense deixar d’estar a la moda.

Hom no sap com s’ho fan les dones per no estar tot el dia emprenyades o protestant o denunciant els idiotes que miren d’emputir-les tothora. I no ens referim, és clar, a la proporcionalitat, al fet d’advertir en tal o tal consell (d’un banc, d’un hospital o del Comitè Olímpic Internacional, per dir-ne un) que la majoria estan constituïts per barons (quan la meitat de les que van a competir en uns jocs són dones i la meitat de les que dipositen els estalvis als bancs o de les que treballen als hospitals també). Parlem de coses encara menys subtils i que estan a la vista de tothom, com aquestes de la vestimenta, del calçat o dels pentinats femenins.

Tothom sap, no cal dir-ho, que aquestes qüestions es relacionen de manera palesa amb el desig, tant per desvetllar-lo com perquè ens el desvetllin. Però aquí comencen les desproporcions, i per tant les asimetries, principal obstacle per sostenir relacions d’igualtat, sense la qual queda compromesa la llibertat.

I això què vol dir? Que el nostre desig, fins i tot el sexual, acaba teledirigit per altres. Posem un exemple. Al quadre de Manet El dinar damunt l’herba, el desig dels homes vestits amb levita que envolten la dona nua és equivalent al que sent ella? Algun cop he llegit que el noranta per cent de la pornografia que hi ha al món (i parlem d’una indústria arrasadora i sanejada) només interessa de bon començament als barons, encara que les dones acabin, com en el quadre de Manet, sumant-se a l’àpat amb més o menys fred (i calor).

Fa anys em demanava per què tantes models de les que desfilaven a les passarel·les tenien aquell aspecte androgin i irreal. Les coses potser han canviat, però llavors va ser una dona qui em va donar la resposta: podia ser d’una altra manera si la majoria dels modistes eren gais? Algú ha decidit, doncs, que les dones tornin a despullar-se i ensenyin als barons vestits la llenceria, com aquella model de Manet els ensenyava el pubis. Veurem aviat moltes jovenetes mostrant la llenceria i, ai, moltes més que, sense ser-ho, voldran semblar-ho i contribuiran potser a la misogínia d’aquells modistes. Perquè no ens hem referit encara, és clar, al fet que les models solen tenir la meitat d’anys que els seus... clients, perquè lliurant-se d’aquesta manera a les seves mirades ho fan no com a éssers lliures, sinó com a esforçades i emputides dones del destapament.

(Extracte de l’article publicat al Magazine, 25 octubre 2009)

Les parleries

L’altre dia Martina Klein escrivia sobre les anomenades «fonts properes». I vaig recordar que tenia a la nevera aquest altre article d’Andrés Trapiello sobre les parleries que corren de la gent coneguda pels remoròdroms (posats a inventar també en podríem dir les remoredes, que queda més nostrat) del país, sedasseries que també poden córrer sobre qualsevol de nosaltres, potser amb tota la bona intenció del món, com diu Trapiello. Ja heu fet una cerca a Google a veure si us han fet protagonistes d’alguna història? Jo ho he fet, i de moment he descobert que existeixen almenys tres persones més que es diuen com jo (nom i primer cognom), però explícitament de mi no he trobat que es digui cap falsedat.

Escriu Trapiello:

De qualsevol de nosaltres, fins de les persones més discretes i recloses, es fan circular coses foraviades. I no necessàriament de manera perversa. Fa anys Jordi Jovet, que m’havia convidat a fer una xerrada a Barcelona, va voler saber en el sopar d’encabat aquell acte si jo mateix m’ocupava del bestiar i de la granja. No sabia ni gens ni mica de què parlava el meu amic fins que ell mateix no va substanciar l’embull: algú assabentat li havia assegurat que jo m’havia casat amb la filla d’un terratinent, propietària de deveses i d’una ramaderia de bèsties braves a Extremadura. Em va fer tanta gràcia la falòrnia, i pertànyer a l’estirp dels Villalón o els Muñoz Rojas, que em va costar desmentir-ho.

El més normal, però, és que les xafarderies no sempre vulguin ser innòcues. Fa unes setmanes algú va informar la meva dona, la ramadera rica, que en un bloc d’internet un altre algú que ho sabia del cert assegurava que jo havia hagut d’abandonar Valladolid fa més de trenta anys en ser descobert com a confident de la policia franquista. El responsable d’aquesta bajanada no és, segons que em va dir, el blocaire, sinó el qui l’ha penjada al seu bloc.* O sigui, vaig deduir, el blocaire posa la pistola i un altre hi fica la bala. Ho denunciaràs?, em van demanar. Ah, no, vaig respondre, i vaig arronsar les espatlles. Hom no ha vingut en aquest món a endur-se la porqueria dels gossos a la sola de les sabates, i em vaig recordar un cop més de la marquesa de X: “Els qui em coneixen saben qui sóc i no els fa res; els qui no em coneixen, què em fan a mi?”

El que fa versemblants moltes parleries d’aquestes no és pas la feble baula que sol unir-les a la realitat. En un cas, que nosaltres tenim un trull vell al camp extremeny; en l’altre, el fet d’haver estat anys fent la revolució en aquella ciutat sense parió al costat dels qui van acabar delatant els qui, més llestos o més sortosos, no van caure a mans de la policia. No, el que les fa versemblants és el desig que tenen alguns que allò sigui de veres, la necessitat de creure-hi.

(Extracte de l’article publicat al Magazine, 12 juliol 2009)

*Un altre motiu per no permetre comentaris al teu bloc. Del que escrius tu, tu n’ets responsable. Del que hi escriuen altres, passavolants, molts cops amb pseudònim o sense possibilitat que els puguis identificar, tu també n’ets el responsable, moral i legal. Perquè escriuen el que volen en una plataforma que tu els has cedit, i s’aprofiten del teu molt o poc prestigi, de la teva credibilitat. Poden fer fins i tot grans aportacions... però tu ets el responsable del que diguin, bo o dolent, perquè és el teu bloc. I jo no crec en la censura aleatòria i discrecional –aquest comentari sí, aquest no. No és la meva raó principal per no admetre comentaris, però sí una raó que crec que també s’ha de tenir en compte.

Perles (9): Vagi a l’especialista

«Els metges especialistes són molt necessaris, bàsicament perquè són els que permeten progressar en medicina. Però si volen visitar malalts, han de conservar una part de troncalitat. Jo no accepto que un metge digui “això no em pertoca”. Aquest no s’ha de posar davant d’un malalt. El metge, sigui pneumòleg o sigui cardiòleg, és igual l’especialitat, ha de ser capaç de fer una primera visita d’un malalt no classificat prèviament per un diagnòstic. La medicina interna, primària, és crucial. Perquè molts cops el procés del que t’explica el malalt és a distància, a quilòmetres, del que realment li ha passat. Molts dels meus pacients tenien la causa de la malaltia molt lluny de la raó per la qual es queixaven. Ho he explicat moltes vegades: “No es pot visitar a trossos.” L’home, des del punt de vista biològic, no és una suma de sistemes. És una unitat.» (Ciril Rozman, entrevistat per Núria Escur, Magazine 1 febrer 2009)

Fets diferencials (XIII): Els López

Tot i que les meves antipaties pels comunistes històrics són ben manifestes, ja he explicat alguna altra vegada que ells van ser dels pocs que van mantenir la flama viva d’un cert esperit democràtic mentre aquí estàvem sota la bota del franquisme –en el meu cas sense sentir-me’n gaire, ho reconec: hi havia com una submissió psicològica deguda al context meu de l’època, ja en parlaré un altre dia. Una altra cosa és que els ideòlegs i cappares d’aquell comunisme possibilista, després, no s’hagin esforçat gaire a explicar-nos el que sabien exactament sobre què passava mentrestant a l’est d’Europa –alguns d’ells ho coneixien, però miraven cap a una altra banda o ho justificaven amb raons de necessitat conjuntural..., exactament igual com aquí altres justificaven el franquisme i les seves atrocitats més cridaneres, i força gent d’un dels partits majoritaris de l’Estat encara ho fa–, ni hagin demanat disculpes, ni hagin decidit, en conseqüència, desaparèixer una temporada de l’escena política. Però tot això és una altra història.

El fet diferencial és que mentre a Espanya es parlava dels «Lópeces» –que eren els tecnòcrates del franquisme, els que van posar mitges soles al règim perquè el dictador pogués manar sense problemes quinze anys més–, aquí teníem el López Raimundo, que llavors era, com el Guti i altres, un dels herois de la resistència. I ara el López Raimundo s’ha mort a 93 anys. Aquest López «nostre» era company de la Teresa Pàmies i pare de quatre fills, un dels quals l’escriptor Sergi Pàmies, a qui ja es veu que no agrada això de dir-se López. (Afegitó del mes de març del 2008. Diu la mare de Sergi Pàmies, Teresa, al Magazine del 9 de març 2008, que «per la clandestinitat del pare, [els nostres fills] no van poder dur el seu cognom i quan van poder canviar-lo, quan ens vam casar en arribar la democràcia, ja era tard perquè estaven escolaritzats i passar, d’un dia a l’altre, a deixar de dir-se Pàmies per tal de dir-se López podia ser difícil d’assimilar en el seu entorn». Queda explicat: no és una qüestió de gustos, sinó de fets imposats per les circumstàncies.)

No deixa de ser estrany, ja que parlàvem de revisar el passat d’uns i altres, que entre els «Lópeces» n’hi hagués un que parlava català –li vaig fer una entrevista els anys 80 per a un diari de Madrid, on jo vivia llavors i ell també, i la vam fer en català– i que en canvi el López Raimundo no el gastés ni per dir bon dia –també ho vaig poder comprovar un dia en una entrevista. Això em porta a fer una teoria: saber català i parlar català no vol dir que entenguis Catalunya. Però, alhora, viure a Catalunya i no parlar català potser és compatible en alguns casos amb entendre més o menys Catalunya, però des del meu punt de vista no és compatible amb estimar prou Catalunya ni amb estimar prou els catalans (i les catalanes). Tret que siguis realment incapaç d’aprendre cap idioma per raons genètiques que podríem disculpar, que em penso que no és el cas. Bé, és una teoria com una altra.

Ara, quaranta anys després, tenim aquí els agitadors polítics López Bofill i López Tena, l’actor Sergi López, el notari López Burniol i els editors Antonio i Claudio López Lamadrid. Allà no sé quins López coneguts tenen, però m’estimo més els nostres –els editors no tant, i no és pel segon cognom, és que són molt i molt castellans.

Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit
Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (XI): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (XII): Quina vergonya


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El testimoni de la Maria A.

Em va deixar molt impressionat trobar-me fa unes setmanes al Magazine que es reparteix els diumenges amb diversos diaris, dins un reportatge sobre «Joves extraordinaris», el testimoni de la Maria A. Ella i jo –i uns quants més– sabem per què és tan corprenedora la trajectòria i el conjunt de decisions que ha anat prenent, a partir d’un dia que va tenir una aventura...

Us faig un extracte del que deia la revista: «Juny del 2001. Tenia 20 anys, acabava segon de dret, la vida em somreia, tenia amics, un xicot, una família fantàstica..., i una vesprada m’assabento que estic embarassada. El problema més gran era el que podia pensar la família, on tothom em tenia tan ben considerada. [...]

»Mai no m’havia plantejat quedar-me embarassada, però molt menys la possibilitat d’avortar. No hi havia cap altre camí que tirar endavant, així que els meus plans van quedar barrats. Volia començar una altra carrera i m’havien adjudicat una beca per anar a Lisboa amb un programa Erasmus. Ja no podria fer-ho. Però em vaig prometre que acabaria dret. Era típic sentir casos de noies que havien deixat d’estudiar en quedar-se prenys i no volia que em passés a mi.

»Per fi, després de cinc anys de maternitat i de dubtes, de ganes de tirar la tovallola i de lluita contínua, que no hauria resistit si no hagués estat pels pares, per la família i pels millors amics, el mes de setembre passat em vaig llicenciar. He assolit un dels objectius més costosos. Als ulls de qualsevol pot semblar una niciesa perquè hi ha milers de llicenciats i pares i mares que combinen feina, família i estudis. Però haver-ho fet portant una casa, una filla i unes quantes feines alhora per poder arribar a fi de mes fa que em senti una persona lluitadora.

»Per a mí no ha estat fàcil. Quan vius en un quart pis sense ascensor, sense banyera, sense calefacció i amb un sostre que cau a trossos i el lloguer puja cada dia més i no hi ha ni la possibilitat més remota d’anar-se’n a un de més ampli perquè no ho podria pagar amb els meus sous ridículs, no trobes precisament que la vida sigui un camí de roses. També et desanimes quan en cercar feina has de mirar l’horari perquè no pots deixar la tasca més important, que és fer de mare, o quan has de comptar sempre els diners cèntim a cèntim per poder arribar a totes les despeses.

»Tot amb tot, sóc la mare més feliç del món. Quan vaig a buscar la Q. a l’escola i se’m llença als braços, o s’aixeca al matí i em diu que m’estima, o ara, que em demana d’on surt l’aigua del lavabo, no puc veure res de negatiu en les decisions preses. La meva vida no és com la de la majoria de les noies de 26 anys. Ahir, que era divendres, me’n vaig anar a dormir a les 11 de la nit, però aquest matí he pogut llevar-me amb ella i jugar. I m’encanta.» (Magazine, 4 febrer 2007, p. 35).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)