Thomas Becket, l’onomàstica del qual es recorda avui, va patir segons T.S. Eliot (Murder in the Cathedral, obra de la qual ja vaig parlar fa un parell d’anys) quatre temptacions interiors davant les creixents i abusives exigències del rei, contra les quals es resistia: una, defugir el problema de consciència que se li havia plantejat, desaparèixer del país i viure de rendes –tenia prou poder i béns per a fer-ho–; dues, declarar lleialtat incondicional al rei i fer tot el que el sobirà li reclamava –però així trairia la seva consciència–; tres, desobeir obertament el rei i fer conxorxa amb els enemics, que li ho sabrien recompensar –però amb això trairia el rei–; quatre, accelerar les coses, sobreactuar en solitari per tal que el matessin per ordre del rei i passés a ser un màrtir i un heroi per al poble, amb la qual cosa seria encara més poderós, mort i tot, que amb cap de les tres solucions anteriors, perquè triomfarien les seves idees i ell viuria eternament, a cavall d’aquest triomf, en la memòria dels homes.
Alguna vegada a la vida –poques, per sort, perquè són desconcertants– passa això, que se’t presenta com a «temptació» allò que ja no sols és un deure, sinó que com de fet és més costós. O sigui, a l’inrevés de com sol ser i se sol pensar (temptació = atractiu però nociu / refús = rebutjable però profitós). És a dir, perquè s’entengui més bé –no m’és gens fàcil d’explicar-ho–, normalment considerarem una temptació que convé rebutjar les postres cremoses i hipercalorífiques, tret que se sigui anorèctic/a o es tingui intolerància al sucre, i en canvi considerarem un deure onerós però convenient l’oli de fetge de bacallà si tenim problemes de raquitisme o d’arteriosclerosi. I llavors, haver de prendre l’oli aquest que és el paradigma del mal gust no se’ns presentarà mai com una «temptació», sinó en tot cas com una obligació.
Segons Eliot, a Becket, com deia, li va passar a l’inrevés. Havia de rebutjar totes quatre temptacions –les tres primeres de manera normal: atractius contra els quals s’imposa el deure ètic–, però a l’hora de la quarta... com podia evitar que, whether he liked it or not, es complís fil per randa el que augurava aquell «mal pensament»? Com no «condemnar-se» en qualsevol cas? Com esquivar el destí tancat i la desesperació, si fins i tot l’opció «bona» es presentava amb aire de sospita?
I doncs, la resposta d’Eliot és: ho va fer perquè no va pensar en les conseqüències personals, va prescindir de si mateix, va superar la temptació a còpia d’entomar el problema sense tenir-se en compte ell: com si fos un altre. O sigui, tot i que es va complir el quart supòsit –Becket continua sent un referent ètic a Anglaterra al cap de vuit segles i mig–, això ha sigut així sense que ell s’ho proposés. La qual cosa vol dir, segons Eliot, que no va «caure» en la temptació, ja que no es pot dir que has comès «pecat» si no hi ha hagut prèviament la voluntat de cometre’l. Encara que el resultat sigui exactament –o aparentment– el mateix que si l’haguessis comès.
I doncs, el que féu Becket, senzillament –segons Eliot–, era allò que creia que havia de fer. Les conseqüències del seu acte heroic no eren responsabilitat seva, sinó dels altres. Ell va mirar de no pensar que allò que feia fos heroic: era el que havia de fer i fora.
Un home savi, Eliot. I profund. A mi m’encanta. No sé si se’l valora prou en l’actualitat. O és que jo ja sóc molt antic.
I amb això em penso que acabarem l’any. Fins després de Reis.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Becket. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thomas Becket. Mostrar tots els missatges
dissabte, 29 de desembre del 2007
divendres, 23 de desembre del 2005
Demanar perdó
A l’última nota d’aquest bloc parlàvem, al final, de la necessitat de demanar disculpes. I no, avui tampoc no vull parlar de política ni de drets col·lectius. No em refereixo a aquest costum secular dels catalans de demanar perdó per exercir de catalans, un reflex que em sembla no sols humiliant sinó absolutament improductiu, i a més fals i moralment reprovable, perquè no parlem d’uns drets personals als quals podem renunciar o no, sinó que parlem de defensar uns drets humans que són col·lectius, que afecten altres persones, moltes, a més d’un mateix. Parlem, doncs, d’una obligació cívica i moral. Des del punt de vista ètic, els catalans no podem anar pel món demanant disculpes per ser catalans, quan de fet hem estat anorreats i humiliats durant segles. No som nosaltres els que hem de demanar perdó per parlar en la nostra llengua materna en l’únic lloc del món on podem fer-ho. Altres, amb una altra llengua materna, tenen milions d’indrets al món per parlar-la. Nosaltres no. Per tant, només per aquest motiu ja no hem de demanar perdó, mai, pel tema de la llengua i els costums a casa nostra. Mai.
Però, com deia, no volia parlar d’això, perquè avui gairebé és Nadal. Volia parlar d’aquesta moda de demanar perdó “si algú s’ha sentit molest”. És a dir, demanar perdó carregant les culpes de la molèstia a l’agreujat. No hi estic d’acord. O demanes perdó o no el demanes, però no pots fer veure que ets el bo de la pel·lícula que sap demanar disculpes i, a l’hora de fer-ho, utilitzar una fórmula que en realitat no és cap disculpa, sinó una declaració d’innocència, un certificat de la puresa de les teves intencions. Com la comèdia aquella que feien els quatre cavallers al final del drama Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, que després del crim s’adrecen al públic i els diuen que ja s’adonen que deuen estar disgustats, i tot seguit els intenten convèncer que no tenien cap altra opció, que han mort Becket a contracor i que ha estat la mateixa víctima, en realitat, qui s’ha matat amb la seva actitud intransigent. O sigui, els cavallers demanen aplaudiments per la seva feta, o si més no comprensió. Eliot va retratar ben bé la nostra generació en aquest punt. El problema, si pensem en la nostra generació, és que Eliot va estrenar la seva obra l’any 1935 i anava clarament destinada a desmuntar els arguments nazis, que ja feia dos anys que regnaven a Alemanya i començaven a estendre els seus tentacles ideològics per tot Europa...
Jo sóc partidari, almenys per a les relacions personals, de demanar perdó sincerament quan s’hagi esberlat alguna cosa dintre d’una relació bilateral que vols conservar. Demanar perdó sincerament fins i tot quan tinguis gairebé la certesa de no tenir la culpa, si saps que aquella petició de perdó recompondrà una relació que per a tu és molt positiva, globalment positiva. En aquest cas, el fi sí que justifica els mitjans, entre altres coses perquè en aquest cas el mitjà emprat no és dolent. La perversitat de justificar els mitjans pels fins rau en el fet que els mitjans siguin objectivament dolents: la mentida, la guerra, la violència, el robatori, el mal que li fas a l’altre.
Demanar disculpes, encara que estiguis convençut de no tenir culpa, no és una mentida. Sempre hi ha motius de fons per demanar perdó, ni que sigui per la manera d’enfocar les relacions amb els altres –jo, almenys, sóc conscient de tenir moltes mancances en aquest punt–, i ni que en un cas concret no vegis motiu per demanar-lo. Em sembla que no és negatiu fer-ho, no és una “humiliació intolerable”, si més no per a mi –tot i que em costi, com a tothom, fer el pas. I en últim cas, aquesta humiliació d’avui pot compensar la incapacitat d’ahir per humiliar-te, i ahir sí que tocava, perquè et vas portar fatal. O sigui, és també una manera de compensar greuges passats no prou desagreujats.
I no parlo de la petició de perdó com a estratègia, eh? Parlo de fer-ho sincerament.
Perdoneu la ració de psicologia barata. Simplement m’ha vingut al cap així mateix, tal com raja, arran d’un episodi recent amb una persona que m’estimo, i he pensat que ho havia d’escriure, si més no per llegir-ho d’aquí a uns quants dies i veure si estic d’acord amb mi mateix. Potser no, potser és que he passat un dia especialment tou...
Bon Nadal.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Però, com deia, no volia parlar d’això, perquè avui gairebé és Nadal. Volia parlar d’aquesta moda de demanar perdó “si algú s’ha sentit molest”. És a dir, demanar perdó carregant les culpes de la molèstia a l’agreujat. No hi estic d’acord. O demanes perdó o no el demanes, però no pots fer veure que ets el bo de la pel·lícula que sap demanar disculpes i, a l’hora de fer-ho, utilitzar una fórmula que en realitat no és cap disculpa, sinó una declaració d’innocència, un certificat de la puresa de les teves intencions. Com la comèdia aquella que feien els quatre cavallers al final del drama Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, que després del crim s’adrecen al públic i els diuen que ja s’adonen que deuen estar disgustats, i tot seguit els intenten convèncer que no tenien cap altra opció, que han mort Becket a contracor i que ha estat la mateixa víctima, en realitat, qui s’ha matat amb la seva actitud intransigent. O sigui, els cavallers demanen aplaudiments per la seva feta, o si més no comprensió. Eliot va retratar ben bé la nostra generació en aquest punt. El problema, si pensem en la nostra generació, és que Eliot va estrenar la seva obra l’any 1935 i anava clarament destinada a desmuntar els arguments nazis, que ja feia dos anys que regnaven a Alemanya i començaven a estendre els seus tentacles ideològics per tot Europa...
Jo sóc partidari, almenys per a les relacions personals, de demanar perdó sincerament quan s’hagi esberlat alguna cosa dintre d’una relació bilateral que vols conservar. Demanar perdó sincerament fins i tot quan tinguis gairebé la certesa de no tenir la culpa, si saps que aquella petició de perdó recompondrà una relació que per a tu és molt positiva, globalment positiva. En aquest cas, el fi sí que justifica els mitjans, entre altres coses perquè en aquest cas el mitjà emprat no és dolent. La perversitat de justificar els mitjans pels fins rau en el fet que els mitjans siguin objectivament dolents: la mentida, la guerra, la violència, el robatori, el mal que li fas a l’altre.
Demanar disculpes, encara que estiguis convençut de no tenir culpa, no és una mentida. Sempre hi ha motius de fons per demanar perdó, ni que sigui per la manera d’enfocar les relacions amb els altres –jo, almenys, sóc conscient de tenir moltes mancances en aquest punt–, i ni que en un cas concret no vegis motiu per demanar-lo. Em sembla que no és negatiu fer-ho, no és una “humiliació intolerable”, si més no per a mi –tot i que em costi, com a tothom, fer el pas. I en últim cas, aquesta humiliació d’avui pot compensar la incapacitat d’ahir per humiliar-te, i ahir sí que tocava, perquè et vas portar fatal. O sigui, és també una manera de compensar greuges passats no prou desagreujats.
I no parlo de la petició de perdó com a estratègia, eh? Parlo de fer-ho sincerament.
Perdoneu la ració de psicologia barata. Simplement m’ha vingut al cap així mateix, tal com raja, arran d’un episodi recent amb una persona que m’estimo, i he pensat que ho havia d’escriure, si més no per llegir-ho d’aquí a uns quants dies i veure si estic d’acord amb mi mateix. Potser no, potser és que he passat un dia especialment tou...
Bon Nadal.
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
