per
Ernest Farrés Junyent–
Where are you from?, diu un.
–
From Southampton. And you?, s’hi torna l’altre.
–
I’m from New Orleans. My name is Mateu, respon el primer.
–
I'm Hugo, diu l’altre.
-
Do you speak Catalan?, demana l’un.
-
Yes, of course, respon l’altre, i enceta un somriure.
-
Me too, diu el primer.
-
Good. Què et sembla si parlem en català?, diu el segon en català.
-Sí, i tant, assegura el primer, també en català.
-I dius que ets de Nova Orleans?, la veu del segon no aconseguix dissimular el seu interès.
L’escena (que seguix i seguix...) s’esdevé entre les parets carregades d’història de l’Ateneu Alguerès del carrer del Carme, quan dos angloparlants que tot just s’han conegut, estatunidenc l’un (Matthew, si bé, tot i no tenir cap vincle amb Catalunya, es fa dir Mateu), anglès l’altre (Hugo), decidixen prosseguir la conversació en un perfecte català normatiu caracteritzat per un lleu accent anglosaxó.
Bé, he esmentat el carrer del Carme que, tanmateix, és conegut en italià per... Via Cavour. La increïble doble personalitat de l’Alguer es reflectix sense frens en el nomenclàtor del centre històric, on els carrers i les places tenen dos o fins a tres noms diferents alhora: el carrer de la Mercè és al mateix temps la Via Roma, la plaça del Pou Vell és la Piazza Civica o el carrer Major és la Via Carlo Alberto, però també... el carrer de Sant Francesc!, i no és broma.
Estem a Sardenya, potser la desapareguda Atlàntida segons tan suggestives com indemostrables hipòtesis que circulen per l’illa, el bressol de la civilització nuràgica i avui en dia regió autònoma d’Itàlia, en concret en el quadrant nord-occidental de l’illa orientat vers l’antiga Corona Catalanoaragonesa d’on a partir de 1372 arribaren contingents de ciutadans catalanoparlants que repoblaren sobretot la ciutat de l’Alguer després d’ordenar el rei Pere III l’expulsió dels primitius habitants.
Per arribar a calibrar eixa especial osmosi és alliçonador recórrer
Sardocatalana, d’Agustí Bover i Font. Amb el subtítol de
Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya, el llibre agrupa un conjunt d’assaigs acadèmics de filologia i literatura relatius als vincles culturals entre Catalunya i Sardenya que referixen temes d’índole diversa que abasten des de la gramàtica de Joan Palomba o la poesia de Rafael Caria fins a l’actual situació lingüística.
Llegim en les seues pàgines que en la llarga cadena d’encontres i topades entre la cultura castellana i les cultures perifèriques peninsulars des del final del segle XV fins avui (i que Portugal interromp en aconseguir la independència en el XVII) es pot inscriure la situació lingüística de la Sardenya catalanoparlant (considerada per motius de llengua el límit de l’expansió medieval catalana pel Mediterrani) i també la coexistència del català, el castellà, el sard i l’italià. És interessant constatar com el català, que va fer sentir el seu pes en les ciutats sardes, va patir primer els efectes de la penetració del castellà entre els segles XVI i XVIII, culminada amb l’anorreament de la Corona d’Aragó després de la victòria borbònica en la Guerra de Successió, i després la imposició de l’italià amb l’edicte de Carlo Felice al començament del XIX. Desapareguda la metròpoli, els catalans acabaren per oblidar-se fins i tot de l’antiga colònia fins a l’arribada de la Renaixença, al final del XIX, però Primo de Rivera, Franco, Mussolini i les guerres d’Espanya i d’Europa no contribuïren precisament en el segle XX a la recuperació d’unes relacions normalitzades entre les dos comunitats catalanoparlants.
La moral d’esta història? Doncs que el poder castellà que estigué a punt de polvoritzar el català a Sardenya acabà sent esborrat a continuació pel nou poder italià, mentre que el català quedava reclòs en la ciutat de l’Alguer, on sobrevisqué en fer-se’l seu generació rere generació no només els descendents dels antics pobladors catalans sinó especialment la població forana que va anar instal·lant-s’hi. Perquè després diguen que els poders estatals no poden fer i desfer a pler.
Un pont trencatSi un catalanoparlant viatja ara a l’Alguer, què hi trobarà? Li ho demane a Matthew L. Juge, a qui hem conegut al principi d’este reportatge departint amb un ciutadà anglès (hi ha molts estrangers a l’Alguer). Matthew (o Mateu) és professor en el Departament de Llengües Modernes de la Universitat Texas State i fa un treball de recerca sobre les diferències existents entre el tipus de contacte que ha tingut el català continental amb les altres llengües romàniques i l’experiència de l’alguerès (o siga, la variant dialectal del català que ha perdurat fins als nostres dies a Sardenya) amb relació a l’italià i al sard. I Matthew m’ho exposa clar i català, per usar el tòpic: «Un aspecte importantíssim del contacte lingüístic connecta amb les relacions socials entre els parlants dels idiomes d’una regió. La vergonya de parlar alguerès que impedia que les generacions anteriors el parlassen als fills es reflectix en el predomini de l’italià. Així descobrim moltes paraules alguereses d’origen italià. En general, la situació sociolingüística de l’Alguer és un clar exemple de com una llengua patix quan n’hi ha una altra de més parlada.»
En done fe un divendres al vespre, assegut en una agradable terrassa d’un bar alguerès en companyia d’Hugo (l’anglès catalanoparlant de Southampton), Iban (valencià, impartix classes de català a l’Ateneu), Emanuela (napolitana, parla també a la perfecció la llengua d’Ausiàs Marc), Irene (presidenta del Centre Excursionista Alguerès) i dos pesos pesants de la ciutat, el granger Martinelli i l’hoteler Lubrano. És la pera: ací em veuen, prenent una cervesa italiana en un típic bar italià envoltat de sards, anglesos, napolitans i valencians acaronats per la càlida llum d’un crepuscle italià... i xerrant en català. Sent els autòctons Martinelli i Lubrano advocant per promoure intercanvis entre jóvens algueresos i dels Països Catalans a fi de fomentar el coneixement mutu i comprove com el seu alguerès és en efecte un argot que, salvant totes les distàncies!, em porta a la memòria Gaff, aquell peculiar personatge de la unitat policial de la pel·lícula Blade Runner interpretat per Edward James Olmos que parlava una barreja de japonès, espanyol i alemany entre altres llengües. A l'Alguer parlen un català arcaic sobre el qual s’han afegit adstrats italians i sards i també paraules genoveses i napolitanes, tot açò convenientment assaonat amb la gestualitat característica dels parlants italians i, entre els jóvens, amb els anglicismes de rigor: només ací, per exemple, vocables com
minyons i
computers poden conviure en perfecta harmonia.
De la concorreguda vetlada en el bar em quedo amb la següent frase d’Iban L. Llop, fruit de la seua experiència com a professor, en consonància amb el que exposava abans Matthew L. Juge: «El gran problema és que des del punt de vista sociolingüístic s’ha trencat el pont entre els avis i els néts. Els pares han perdut l’alguerès perquè els avis han canviat de llengua per parlar amb els seus fills. Tanmateix, per a reconstruir el pont bastaria un poc d’entusiasme i faena ben feta.»
L’Alguer acull pessimistes i optimistes i entre els primers destaquem una veu acreditada, la del poeta i estudiós de la toponímia i la lexicografia alguereses Rafael Caria*, autor de l’article
El català a l'Alguer: apunts per a un llibre blanc, en el quasi centenar de pàgines del qual pinta un panorama... bastant negre. Molt crític amb la passivitat regnant, advoca per passar sense més demora a l’acció: o es restituïx l’ús social de la llengua, o preparem-nos per a acudir al seu soterrament.
La turística Alguer i els voltants són indrets agradables: un paisatge ventós de planúries inacabables, abundant flora mediterrània, vinyes i oliveres, aigües blau turquí, vaques, senglars, garses, merles. Els carrers del centre tenen un inconfusible gust, amb els agradosos carrerons medievals o les esglésies d’estil goticocatalà com la de Santa Maria. En un dels locals de moda de la ciutat, el Poco Loco de la via Gramsci, fora de la muralla costera i prop de la torre de l’Esperó Reial, on de nits et donen delicioses pizzes per metres (sí, gegantines!) amenitzades amb música en directe, pots ensopegar amb Franca Masu, una de les dames de la cançó mediterrània amb àlbums com
Alguímia (que bo aquest creuament entre Alguer i alquímia!) o
Aquamare, tot just arribada d’un concert.
El testimoni de la cantant és valuós per entendre l’actual situació lingüística: «Jo vaig néixer a l’Alguer, de pares no algueresos, i si la llengua que parlava sempre a casa era l’italià, com a intèrpret de jazz vaig començar a cantar en anglès. Però va ser després d’un concert de Maria del Mar Bonet l’any 1996 que mon amic l’alcalde em suggerí que ho provés amb el català. Aquell va ser el meu desvetlament a la cultura algueresa i des de llavors tot ha anat rodat, perquè la gent m’ha demanat que cantara en la seva llengua.»
Franca Masu és optimista, d’acord amb el propi camí recorregut: «El nostre problema és la insularitat, som un indret massa xicotet, però alhora estem enmig del Mediterrani, en una cruïlla de llengües i cultures, i aquest avantatge ha d’ajudar-nos a créixer. Els algueresos posseïm un lèxic molt reduït, les nostres paraules són les de la faena, les de la vida marinera, les de la quotidianitat, però per obrir-nos a l’exterior ens urgix el lèxic català continental: és tan imprescindible preservar les particularitats de la nostra parla com aprendre el català que parleu als Països Catalans com a vehicle de comunicació amb vosaltres.»
I conclou: «El drama és que els nostres jóvens han deixat de parlat l’alguerès. El parla la gent gran i ara els més xiquets, que els anem escolaritzant en català, però la joventut ha sofert la ruptura de la transmissió de la llengua. I perquè es reconcilien amb la nostra cultura és vital que la llengua els siga útil, que els divertisca, que hi aprenguen, i per a això hem d’apostar per la cultura en català: portar teatre, poesia i rock en català, incentivar els jóvens a llegir llibres i diaris en català, a veure i escoltar televisió i ràdio en català. Sóc optimista i aposte que l’Alguer serà capaç d’aconseguir-ho.»
Hi ha futur (més o menys)En resum, el català de l’Alguer va fent la viu-viu, abocada a un caos que, no ens enganyem, tampoc diferix tant de la situació a Catalunya i a les altres zones del domini lingüístic: arriba als nostres dies socialment afeblida per la llengua castellana (ací) i la italiana (allà) i tanmateix, alleujada per la seva infinita capacitat de sobreviure a empentes i rodolons al llarg dels segles a totes les adversitats que se li planten davant, continua bellugant. Valguen ací com a corol·lari uns versos emocionats del poeta maleït Alfons Costafreda: «Ardent i viva, la llengua catalana, / com roca indestructible, / és més real i tot que el poble que la fera, / que la posseïx i la defensa, i sap / que sobreviurà contra el foc / d’un holocaust inexplicable / d’odi i bogeria d’enderroc. / Intacta està, va travessar indemne la viciosa / maresma de les decadències. // No la combaten, no, que no podrien, / perquè n’és secreta l’arrel / i és immortal i viu.» Doncs això.
*Rafael Caria ha faltat enguany, el 2009.
(Reportatge publicat a Cultura/s 05/09/2007)
