Les formes de la no-violència

No-resistència
Els no-resistents rebutgen tot tipus de violència física per principi i es concentren a mantenir la pròpia integritat. La practiquen, per exemple, els de l’agrupació religiosa amish.

Reconciliació activa
Rebuig de la coerció basada en la creença en la bona fe activa i en la reconciliació. Utilitzada per grups activistes religiosos.

Resistència moral
Els resistents morals resisteixen de forma activa el mal amb mitjans pacífics i morals com l’educació i la persuasió. És la base d’una gran part del pacifisme occidental.

No-violència selectiva
Rebuig a participar en algunes guerres determinades o tipus de guerres, com ara la nuclear.

Resistència passiva
S’utilitzen tàctiques no violentes perquè una campanya violenta fracassaria. És el cas de la majoria de vagues, boicots i moviments de no-cooperació.

Resistència pacífica
Els resistents pacífics creuen que els mètodes no violents són més eficaços que els violents.

Acció directa no violenta
Els qui la practiquen poden considerar la no-violència tant un principi moral com un mètode pràctic. L’objectiu fonamental és aconseguir la victòria. Es pot traduir en vagues, ocupacions, segudes i altres mesures.

No-violència gandhiana
Busca arribar a la veritat a través de l’amor i l’acció correcta. Requereix l’eliminació de la violència d’un mateix i de l’entorn social, polític i econòmic.

Revolució no violenta
Els revolucionaris creuen en la necessitat d’un canvi bàsic individual i social i consideren que els principals problemes de la societat actual són estructurals. En són exemples la Revolució de Vellut de Txecoslovàquia el 1989 i la Revolució Taronja a Ucraïna entre el 2004 i el 2005.

(Font: Nonviolence International. Recull publicat a l’Avui, 23 setembre 2009)

Perles (10): Ganes de queixalar algú

«[A Snoopy] li agradaria molt queixalar un turmell de tant en tant, però el temor que li peguin el fa controlar els impulsos. Voldria donar-li una bona lliçó al gat dels veïns, però ha observat, com Charlie, que els cops comporten més cops, i s’estima més estar-se’n.» (De la presentació de Snoopy Writer, Charles Schulz, United Feature Syndicate Inc., 1981)

Ministra de la guerra

Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).

I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?

No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?

Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...

Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Morts al Líban

Despús-ahir l’exèrcit israelià va atacar un centre d’observació de l’ONU al Líban i hi va matar quatre cascs blaus de les Nacions Unides: un finlandès, un xinès, un austríac i un canadenc. L’atac va durar sis hores i va anar acompanyat contínuament per les peticions de l’ONU que s’aturés l’ofensiva, que aquell edifici era un centre seu d’observació. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, diu que l’atac va ser “aparentment deliberat”. Israel ja ha demanat excuses, però de moment no ha ofert explicacions. L’ONU no ha pogut condemnar formalment l’agressió perquè el senyor Bush ho ha impedit. I com se sap, l’ONU sense l’aquiescència dels senyors Bush, Putin, Hu Jintao, Blair o Chirac, malauradament és una titella morta. És millor tenir l’ONU amb aquestes condicions penoses que no pas no tenir-la, eh?, d’això jo n’estic convençut, però ja saps que quan toques el voraviu a un dels cinc, i especialment a un dels tres primers, el bloqueig està assegurat. Aquest és el nostre món, benvinguts.

Com ha dit el Govern libanès, la nova gesta dels israelians “demostra un cop més que Israel no distingeix entre un nen, una dona, un hospital o un centre de l’ONU”. Hi ha més possibilitats de morir aquests dies al Líban si ets civil que si ets soldat, segons les estadístiques.

Això és la guerra. No vull carregar la mà ni la tinta contra Israel. Jo pico fort contra qualsevol guerra. L’acció armada de l’exèrcit israelià és absolutament injustificable, com és absolutament injustificable qualsevol guerra d’agressió. Si em parlen dels atemptats previs de Hizbul·là com a justificació, diré que aquest raonament és com si es justifiqués que l’exèrcit espanyol bombardegés Bilbao després de cada atemptat d’ETA a Madrid. Ni Franco s’hi hauria atrevit. I dir això no vol dir que doni suport ni a Hizbul·là ni a ETA. Dir això és senzillament dir que els estats no poden fer terrorisme amb l’excusa que pateixen terrorisme. (I ja que hi som, els atemptats d’ETA han fet un miler de morts en 40 anys... i finalment sembla que s’han acabat sense haver de bombardejar Euskadi; la guerra Israel - Hizbul·là ja ha fet gairebé 500 morts libanesos innocents en quinze dies. Els «danys col·laterals», com a l’Iraq, són els danys principals.)

Malauradament, quan les guerres s’acaben, la gent, horroritzada pel que ha passat i per tot el que s’ha patit i les aberracions que s’hi han vist –no tothom s’horroritza, perquè sempre n’hi ha que justifiquen els mitjans si el fi al qual s’ha arribat, per exemple, més pous petrolífers, és bo per a Occident–, llavors la gent ens dóna la raó als pacifistes. De tant en tant, ens la podrien donar abans de començar a disparar.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La història es repeteix, i no avancem

Escriu l’historiador Joan B. Culla a El País:

«“Creo que ningún Gobierno ha contraído jamás en España una tan grave responsabilidad como la que contraería el que coadyuvara a la aprobación de ese Estatuto que, tal como se ha presentado a las Cortes, significa la desmembración de la Patria.” Les paraules que acabo de transcriure procedeixen –no és difícil d’endevinar-ho– del diari Abc, i van ser firmades pel seu director. Però no han estat extretes d’una edició d’aquesta setmana, ni de l’altra, ni de l’anterior. Corresponen al número datat el 4 de maig de 1932, i les subscriu don Juan Ignacio Luca de Tena. O sigui, que el Govern al qual es refereixen no és el de José Luis Rodríguez Zapatero, sinó el de Manuel Azaña; i l’Estatut contra el qual s’abraonen no és el projecte actual, sinó el republicà, versió molt rebaixada del de Núria, que després de quatre mesos d’intens debat acabaria sent promulgat aquell setembre.

»Durant tot el període comprès entre l’estiu del 1931 i el del 1932, el diari monàrquic madrileny va multiplicar els missatges segons els quals els catalans no sols se separaven d’Espanya, sinó que pretenien imposar-li la forma d’Estat que més interessava els seus fins particulars. No existia, segons l’Abc, cap fet nacional sobirà de Catalunya; els aspectes econòmics i financers de l’Estatut eren “incompatibles con los intereses generales del país” i, en definitiva, l’esmentat Estatut –una “ofensa a España”– no mereixia ni tan sols ser pres en consideració. Els sona?

»Però l’Abc no anava sol en l’actitud, ni de bon tros. També el maig de 1932, El Debate, un diari catòlic molt proper a la jerarquia episcopal, descrivia l’Estatut com “un insulto a la Constitución, a las Cortes y a todo el pueblo español, una pieza de separatismo camuflado”, i al·ludia lúgubrement a “la España balcánica” a punt d’arribar. Els diaris esmentats, i encara amb més ferocitat El Imparcial, explicaven la “sumisión” del president Azaña davant les demandes de “la Esquerra” en raó del “precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas” al canvi de règim d’abril del 1931. Els continua sonant? Paral·lelament, diverses capçaleres de la premsa dretana castellana (La Gaceta Regional de Salamanca, El Adelantado de Segovia, El Correo de Zamora, El Defensor de Cuenca, etcètera) propugnaven obertament el boicot als viatjants i als productes catalans. Ja al Congrés, Antonio Royo Villanova –l’exponent més paranoic de l’anticatalanisme espanyol en la primera meitat del segle XX– sentenciava, el 10 de juny de 1932: “Aquí no hay más nación que España.”

»Quan totes les idees i reaccions que acabo d’esmentar o resumir es van formular –ara fa 73 anys, tres generacions–, Espanya tenia la meitat d’habitants que ara, i era, considerat en conjunt, un dels països més pobres i subdesenvolupats de l’Occident europeu, amb zones d’una misèria negra, d’un primitivisme ancestral (Las Hurdes, Casas Viejas...), amb taxes d’analfabetisme colossals, amb una hemorràgia emigratòria de centenars de milers de persones cada dècada. En aquella Espanya, la ràdio, el telèfon o l’educació secundària eren luxes burgesos, no diguem res de l’accés a la universitat, i milions d’homes i dones naixien, vivien i es morien sense conèixer altres horitzons que els del seu poble, a tot estirar la comarca d’origen.

»El canvi, en tres quarts de segle, ha sigut gegantí, formidable: creixement demogràfic, inversió dels fluxos migratoris, augment astronòmic dels nivells de renda, de consum, de mobilitat humana, universalització de l’ensenyament mitjà i massificació de la superior, accés general i instantani a la informació i al coneixement. I això, per no parlar dels progressos globals de la ciència i la tecnologia, de la medicina i la biologia; o de la revolució en els costums, els valors, la sexualitat... I no obstant tot plegat, en aquest país i en aquesta societat que s’assemblen tan poc a la del 1932, hi ha quelcom, una sola cosa, es podria dir, que roman incòlume, immutable, granítica: el recel, la fòbia, el rebuig davant les aspiracions catalanes a obtenir l’autogovern o a incrementar-lo. Hi ha –tal com he mirat de il·lustrar-ho– el mateix fonamentalisme, els mateixos adjectius desqualificadors, les mateixes amenaces de boicot, les mateixes interpretacions conspiratives i paranoiques, els mateixos prejudicis; exactament, literalment, paraula per paraula... Com pot ser?» (El País 11 novembre 2005)

Doncs bé, això que constata Culla és la mare dels ous i el resum de tot plegat. No hi ha res més a dir. És per això que vull que Catalunya sigui independent. Perquè ja han passat prou generacions per poder constatar el fracàs de la idea de “les Espanyes” i perquè tothom estigui ben convençut que Catalunya i els catalans no cabem dins la mentalitat de l’Espanya castellana, centralista, autoritària i ploramiques. Mentre depenguem de Madrid mai no serem un país normal. I jo l’únic que vull és viure en un país normal, en el qual per parlar i que et parlin en el teu idioma matern no hagis de fer cada vegada un sobreesforç ni pagar un suplement o una penalització.

El problema, és clar, és que van passant els anys i les generacions, la gent no té memòria històrica, som pacífics i pactistes i ens anem deixant entabanar per les martingales que s'empesquen a Madrid per fer-nos creure que avancem. I encabat, patapam! Cal recordar què va passar després d’allò que recorda Culla, quant de temps va durar aquell altre Estatut de pa sucat amb oli? Quant durarà aquest altre, també aigualit, si és que finalment surt?


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Contraatac a Londres

Ho vam dir fa temps i ara, malauradament, amb motiu dels atacs a Londres, ho hem de repetir: Occident està en guerra amb l'Orient mitjà, en alguns països de manera oberta (Iraq) i en d'altres, de moment, de manera encoberta (Palestina, Iran, Afganistan...). No em consola que l'Estat espanyol s'hagi desentès d'aquesta guerra, perquè els meus referents són el món occidental en general, tot i que cada cop menys, perquè em sento cada dia més desenganyat de la presumpta civilitat i superioritat moral que s'atribuïa al món occidental. Els Estats Units i la Gran Bretanya, doncs, estan en guerra amb l'Orient mitjà, i de tant en tant, com va passar ara fa setze mesos a Madrid, les rereguardes reben també el cop dur de pólvora, sang i plors que implica tota guerra.

Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".

La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.

Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)