Esport, esport, esport

per Laura Freixas

L’esport ocupa cada vegada més espai mediàtic, social, mental. I el més sorprenent és la unanimitat que suscita, l’absència de veus crítiques.

Si no crítica, almenys anàlisi ens ofereix ara Intelligent Life, revista trimestral del grup The Economist. Sota el títol “How did sport get so big?” (Com és que l’esport s’ha fet tan important?), Tim de Lisle recorda que el 1966, quan Anglaterra va guanyar el Mundial, el titular de portada de The Mirror va ser: “La princesa Alexandra ha tingut una nena”...

Entre aquella indiferència i el deliri actual, què ha passat? De Lisle apunta diversos factors. Per exemple, el fet que l’esport canalitzés la competència entre l’Est i l’Oest. També, per descomptat, l’espectacular desenvolupament de la televisió, i el de la publicitat... Però el més interessant de la seva anàlisi és el punt de vista sociològic. A mesura que la societat s’atomitza, creix l’ànsia de fondre’s amb la multitud, i aquesta fusió es fa en nom d’un sentiment simple i visceral: a favor dels nostres, contra els altres. Amb conseqüències, a més, tan indesitjables com consagrar la figura del guanyador únic i absolut, al qual s’atorguen totes les recompenses, figura que s’ha estès al camp empresarial o artístic, o refermar –això no ho diu De Lisle, però és obvi– el protagonisme masculí, el fet que la representació del conjunt social l’exerceixin quasi exclusivament homes...

(extractat de La Vanguardia, 2 setembre 2010)

El ciutadà (franquista) del món

«[N’hi ha que] diuen que no són nacionalistes perquè són “ciutadans del món”. Jo, la majoria de ciutadans del món que he trobat eren espanyols i al cap de dos minuts de clavar-me la pallissa amb la seva ciutadania del món s’han revelat mil vegades més nacionalistes que Joel Joan. Els americans, els francesos i els italians que trobo no es defineixen com ciutadans del món, sinó com americans, francesos o italians. I és que ells no tenen cap problema a mostrar-se nacionalistes (és clar que, en el seu cas, ser-ho té altres noms, com “patriota” o “xovinista”). El problema dels nacionalistes espanyols és que han de dissimular que ho són perquè dediquen el dia a criticar els nacionalistes catalans, bascos o –en casos extrems– gallecs.

»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.

»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Postal d’Espanya

Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.

Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).

El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.

També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.

Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.

Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.

Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.

Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.

Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.

* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sempre en castellà

«Establert a Catalunya des de fa dècades, [Luis del Olmo] sempre ha fet ràdio en castellà i sempre ha introduït moderació en les ones quan s’han produït atacs a la singularitat catalana. Per tot plegat, enhorabona.» (Editorial d’El Periódico, 22 juny 2007). És una deficient traducció automàtica del diari, aquest «tot plegat» que inclou, evidentment, una felicitació per haver fet «sempre» ràdio en castellà? Potser sí: tothom sap que la versió catalana d’aquest diari és una traducció. Mirem-ho... Doncs no, en l’original castellà hi ha una diferència no menor, però no és aquesta del «tot plegat». Diu: «Afincado en Catalunya desde hace décadas, ha hecho radio en castellano y siempre ha introducido moderación en las ondas cuando se han producido ataques a la singularidad catalana. Por todo ello, enhorabuena.» La diferència, ja ho veieu, és que el «siempre» afecta només a la «moderación en las ondas», no pas al fet d’haver «hecho radio en castellano».

I doncs, estem ben lluïts. Si l’altre dia parlàvem de les dependències ideològiques i patriòtiques de La Vanguardia, què hem de dir avui d’El Periódico? I a l’editorial! («L'opinió del diari s'expressa només als editorials», diuen ells mateixos.) Això, senyors d’El Periódico, no és un «atac a la singularitat catalana», ni que sigui camuflat? No és una manera de fer bones les tesis dels pallassos? ¿No és com dir: «Bien, Luis, por ser valiente y mantenerte firme en el castellano, pese a la tremenda persecución que sufrís los monolingües castellanos en Cataluña. A nosotros también nos habría gustado haberlo hecho así, haber sido valientes como tú, pero tuvimos que rendirnos porque Pujol nos obligó»? (Un dia algú valent de debò haurà d’explicar la veritable història d’El Periódico, de l’edició primera de Madrid, de les raons de l’edició en català, de tot plegat, que no té res a veure amb la comèdia de la frase d’aquí a dalt. Però calla, que ara manen els seus pertot i tenen ulls al clatell...)

(I ja que hi som, quan hi ha «atacs a la singularitat catalana», què vol dir ser «moderat»? Què significa, davant la injustícia d’un atac, la «moderació»? Estem atrapats com sempre per l’ambigüitat de les paraules. Però als nacionalistes espanyols, ho reconeguin o no, se’ls entén tot. I també es veuen de lluny les seues aliances i a les seues complicitats.)

Bona revetlla, o bona nit de Sant Joan, com es deia abans, els que la festiveu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qui ha ajudat els xinesos?

La notícia era aquesta: «El Termcat, Centre de Terminologia de Catalunya, acaba de signar un acord amb el Comitè Nacional Xinès de Terminologia Científica i Tècnica per a la cessió de terminologia olímpica amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín l’any 2008.»

La notícia és important en el món de l’olimpisme i també en el terreny científic dels llenguatges d’especialitat, pel que implica de reconeixement a la tasca feta pels professionals catalans en aquest àmbit des de l’any 1992, i abans, en l’avinentesa dels Jocs de Barcelona.

Quin titular han posat en aquesta informació els mitjans de comunicació espanyols que han decidit donar-la? Aquest que els ha proporcionat l'agència Efe: «España cede terminología olímpica a China para los Juegos de Pekín.» Al món mediàtic espanyol, o Españñña va dins el titular o no hi ha notícia. És com allò de no reconèixer a posteriori, i fins i tot sancionar, un equip espanyol de futbol sala que competia en un campionat mundial… perquè va gosar enfrontar-se a un equip de Catalunya –va guanyar Catalunya, per cert.

I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (IX): Un poble indòmit

El que vaig escriure ahir m’ha fet pensar després, rumiant-hi, que el fet que el català sobrevisqui, amb la història que ha tingut al darrere de persecucions i d’opressió política, social, cultural, de foment institucional i sistemàtic de l’autoodi, és una mena de miracle col·lectiu. I aquest miracle em fa ser conscient alhora que haig d’estar molt orgullós del meu país i de la meva gent, si ho puc dir així, sense penjar-me medalles que no són meves. Orgullós amb un tipus de satisfacció diferent de la prepotència vencedora i superbiosa que senten els membres d’estats, països i nacions imperialistes i triomfants, que segurament deuen estar molt cofois del que han aconseguit els seus connacionals amb sang i foc, presons i desterros, multes i penes. Jo estic orgullós del que ha fet el meu poble: simplement, ha resistit. No crec que hi hagi cap altre poble a la terra –jo no en conec cap– que pugui dir el mateix que pot dir el poble català: malgrat tot, després de segles de repressió, hem resistit!

Continuarem resistint? Aquesta és la pregunta. Contesto de seguida: sí, això ho duem a la sang. M’agradaria que les generacions vinents, (el/le)s nostres fill(e)s i (el/le)s nostres nét(e)s, tinguessin un altre paper a fer en aquesta història, per exemple el de gestionar la normalitat d’un país independent i fer-lo pròsper i acollidor i solidari i més coses, però si no, si encara estem condemnats a ser escla(u/ve)s durant molt més temps, deixeu-me clamar ara a les generacions que ens succeeixin: coratge, catalan(e)s, estigueu orgullos(o/e)s de vosaltres i de l(e)s vostres (p/m)ares, perquè continuem resistint!

(Avui, ja ho veieu, estic de més bona lluna que no pas ahir.)


Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls

(Per què El vigilant del far)
(Per què no hi ha comentaris al bloc)
(Per què no escric)

Mullar-se (i 2)

Dels periodistes i col·laboradors que escriuen a El País, m’agrada més o menys com escriuen Juan José Millás i Elvira Lindo, com m’agraden força els articles del diumenge d’Antoni Martínez, i també els d’Empar Moliner a les pàgines suposadament catalanes. Tampoc no em perdo la col·laboració setmanal que hi fa Joan B. Culla i les cròniques del País Valencià de Francesc de P. Burguera.

Dels primers, Millás i Lindo, m’agrada com escriuen excepte quan parlen d’Espanya, perquè són d’aquells espanyols imperialistes que no saben que ho són i que, per tant, consideren que la llengua espanyola i els costums castellans són els que han de prevaldre, naturalment, a tot Espanya, i posar això en discussió és ser nacionalista i provincià. Però quan no parlen d’aquestes coses –malauradament se’ls escapa sovint alguna atzagaiada, perquè quan ets nacionalista ho ets les 24 hores del dia, sobretot si no ho saps i, per tant, no fas res per evitar que es noti–, m’agrada el que escriuen i com escriuen. Tenen gràcia. I crec que són útils per entendre d’alguna manera com són els espanyols, que cada cop són més entenedors a mesura que passa el temps i et vas traient del damunt els engavanyaments que et feien pensar que només podíem ser nacionalistes els perifèrics.

Tot això ve a tomb d’un article recent de Juanjo Millás sobre el tema de «mullar-se» que em va agradar força, perquè és una cosa de la qual hem parlat a casa sovint quan comentem el temps que diu el diari que farà l’endemà. Us el reprodueixo gairebé íntegre:

«De les expressions relacionades amb el pronòstic del temps, potser la més neutral sigui aquella que diu “cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions”. Cal tenir molt de cap per mullar-se tan poc. Si un trobés una fórmula semblant per moure’s per la vida, seria acceptat a tots els col·legis professionals, a tots els partits polítics, a tots els cenacles. I hi ha gent que ho aconsegueix. Hi ha persones a les quals els demanen si creuen en Déu i responen que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, cosa que agrada igual a totes les confessions religioses. I si es tracta d’opinar sobre l’actualitat, disposem d’un exèrcit de contribuents partidaris del cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Parlem de religió o de política per no parlar de la crítica d’art, de les cèl·lules mare o del dinitrotoluè. Penso en una vida així, en una vida de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions, una vida en què els gustos propis o les idees personals estiguessin sempre a recer del paraigua plegable. És possible que, malgrat la radicalització aparent de la vida política espanyola, on de debò estiguem instal·lats sigui en una situació ideològica de cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. Això és el que ensenyen ara com ara les enquestes, en què les diferències entre els partits [Millás vol dir “els dos partits”, és clar] romanen estables. Hi ha tertúlies radiofòniques que escupen Goma 2 cada matí, que conviden a fer-se guerrillers, però quan na demoscòpia truca a la porta, els oients responen que sí, que bé, que cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions.

»Aquesta troballa verbal és una variant del “Si surt amb barba, sant Abdó; i si no, la Puríssima Concepció”, pel significat del qual em demanava fa poc el fill d’un veí. Quan li ho vaig explicar, li va semblar estrany que un escultor confiés en exclusiva a la barba la identitat sexual de les estàtues que feia, de manera que va intentar extraure’m una informació sobre la vida que a mi no em corresponia donar-li. Vaig dubtar uns instants. Després, li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir: “Amic, creu-me, cel parcialment ennuvolat amb possibilitat de precipitacions. (Juan José Millás, El País 16 febrer 2007).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo també vull un estat propi

Si els espanyols en tenen un, nosaltres per què no? Jo també vull un estat propi. I a més a més, tenen la barra d'acusar-nos de nacionalistes? Jo també vull un estat propi. Que ens deixin ser el que nosaltres vulguem –jo també vull un estat propi–, i llavors ja parlarem de qui és més nacionalista. Jo sóc català, no m'agrada ser nacionalista, però jo també vull un estat propi. O, si sóc nacionalista, ho sóc per obligació, per pura ètica, per consciència, perquè estimo el meu país i la meva llengua. I doncs, jo també vull un estat propi. Perquè és l'única manera que tinc per defensar el que per a mi és el més important del món, després de la meva pròpia família. Per tot això, jo també vull un estat propi.

Els primers madrilenys

Recordo les bromes de tots els diaris espanyols de fa un parell o tres d'anys, quan a Hostalets de Pierola es van trobar les restes d'un avantpassat dels humans i els diaris d'aquí van titular amb allò –és una manera convencional i simpàtica de fer-ho– dels "primers catalans" que hi va haver aquí fa milions d'anys. Els diaris espanyols es van omplir la boca –repasseu l'hemeroteca– amb comentaris frívols sobre aquells micos que devien dir "escolti", sobre les exageracions nacionalistes, la mentalitat de campanar i gracietes d'aquestes.

Bé, ara han trobat a Madrid unes restes possiblement humanoides de fa mig milió d'anys i veig avui aquest titular d'El País: "Los primeros madrileños llegaron hace 500.000 años". Els altres diaris de la capital d'Espanya, igual, si fa no fa. No els critico. Només volia deixar constància de com són les coses.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Casablanca" i el nacionalisme

Una de les coses que m’agrada fer de tant en tant amb els amics –amb els amics als quals els agrada això mateix, és clar– és mirar una pel·lícula antiga, un clàssic, i després seure amb calma i comentar-la, improvisant, sense erudicions, deixant-se anar, sense pressa. De vegades ho fem llogant una cinta, de vegades ho fem anant a la Filmoteca o a un altre lloc on projectin pel·lícules de les anomenades mítiques amb motiu d’un aniversari, d’un homenatge, d’un cicle. Ahir simplement ho vam fer a casa d’uns amics, que ens van proposar de veure Casablanca. I vam acabar parlant, entre altres moltes coses, de nacionalisme. A això em volia referir.

L’escena és coneguda. Passa, com gairebé tota la pel·lícula, al local d’en Rick, a Casablanca, una ciutat del Marroc que depèn de la França teòricament no ocupada. Dic «teòricament no ocupada» perquè els nazis són pertot arreu a la França que depèn de Vichy. Un dia, uns nazis que són en un racó del local comencen a cantar. No sembla que vulguin provocar, senzillament tenen ganes de cantar una cançó –la típica marxa militar, no sé si és molt o poc coneguda–, segurament empesos per allò que se’n diu la “sana camaradería” que aquí vam viure tan de prop, per la relaxació que hi pot haver entre militars en un lloc on no hi ha front de guerra i, indubtablement, per la voluntat de deixar clar que ells són els amos del món. Un dels líders de la resistència –que és allà tan tranquil i al qual els nazis no detenen no se sap ben bé per què, però en fi, això ja respon als misteris del guió– s’adreça llavors als de l’orquestra, que en aquell moment no toquen res, i els diu que interpretin La Marsellesa. S’hi posen, i en pocs segons tot el local, dempeus, canta l’himne francès amb llàgrimes als ulls. Els alemanys queden ben mocats.

Doncs bé, se’ns va acudir que era una paràbola de com funcionen normalment el nacionalisme català i l’espanyol. Els nacionalistes són ells, els nazis són ells, els amos són ells, ells són els que dominen pacíficament. I de vegades, nosaltres ens defensem cantant –protestant una mica, jugant a futbol, demanant d’estranquis un domini secundari d’internet...–, ja que no tenim cap més poder que el de la nostra murrieria i cap més força que la de les nostres consciències. I llavors ells ens acusen de nacionalistes exacerbats, perquès ells no ens havien fet cap mal, s’havien limitat a ser ells mateixos i a cantar les seves cançons pacíficament.

Vam començar a parlar-ne, i la conversa es va allargar més de dues hores. Vam estar-hi tots bastant d’acord, fins i tot un dels amics que, diguem-ne, era més pròxim a les tesis dels que diuen que és possible la convivència pacífica amb els espanyols.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No suporto la demagògia

No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).

Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.

Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.

Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.

Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Definició de terrorisme

Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»

Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)

Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.

»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els nacionalistes són ells

Ja ho vaig escriure fa temps i es va publicar, però no recordo a on i no sé trobar-ho. Els catalans vam cometre un error quan ens vam qualificar de nacionalistes. Nosaltres, la majoria, som catalans i prou, només volem que ens deixin ser catalans i prou. La paraula i el concepte de "nacionalisme", arreu, en gairebé tots els idiomes, vol dir una cosa diferent del que diuen el diccionaris catalans. Nosaltres diem "nacionalisme" i "nacionalistes" i no tenim la sensació de dir cap cosa lletja. En canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià... "nacionalisme" els sona a imperialisme, a mata-degolla, a invasions, a guerra, a... nazis, justament. Per tant, encara que per a nosaltres "nacionalisme" signifiqui simplement la nostra manera de dir que estimem el país, hauríem de bandejar aquest terme. I dir-nos catalans i prou. O "pobres catalans", si voleu, que seria més ajustat.

I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.

(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)

(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Políticament incorrecte

Ara quedaré malament, perquè el que diré és molt políticament incorrecte, però ho haig de dir. Em cau força bé Karol Wojtyla, altrament conegut com a papa Joan Pau II. Força bé. Admiro la seva capacitat de resistència. Admiro la seva coherència. Admiro la seva força de voluntat i els seus objectius de pau i de concòrdia entre els homes i les nacions. No em vingueu amb històries: aquest home no busca ser políticament correcte, i això ja és un gran què. I no em digueu que la seva coherència té alguna cosa a veure amb la conservació del poder, perquè no m'hi encaixa. Si volgués poder, en tindria prou a cedir tantes coses políticament correctes que no deixem de demanar-li des del món opulent occidental.

Si em dieu que aquesta defensa meva es basa en una hipòtesi ingènua, us diré que al cap i a la fi les acusacions i els judicis d'intencions d'altres són tan poc consistents com la meva hipòtesi ingènua, i tan indemostrable és una cosa com l'altra, si anem per la via del positivisme.

Si escric això avui, és perquè ahir vaig llegir a El Periódico de Catalunya una informació titulada "Joan Pau II, presentat com el gran valedor del diàleg en el Parlament de les Religions", i amb el subtítol "Jueus i musulmans elogien els gestos d'aproximació del Papa". I això passava a Barcelona, el 10 de juliol del 2004 (la notícia d'El Periódico és de l'11). I El Periódico no és que sigui gaire procliu a les tesis catòliques. Llavors, potser és que en aquest país, i potser en general a Europa, vivim tancats en una mena de gueto ideològic que no ens permet veure que el paper d'aquest papa al món pot haver estat transcendental en els darrers 25 anys.

Pel que fa al país, cal mirar sobretot, més que determinats gestos anecdòtics que potser no són del tot responsabilitat d'ell sinó d'alguns dels seus col·laboradors, de vegades més papistes que el mateix papa -mai més ben dit-, la sòlida doctrina sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, sobre les identitats nacionals i les cultures autòctones, tal com es posava de manifest en l'estudi del teòleg Joan Costa Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani (M&M Euroeditors), publicat ara fa uns anys gràcies en bona part a l'empenta de Ramon Juncosa. Hi ha un fonament doctrinal, doncs, com una constitució bàsica, que va a favor nostre. Per al Vaticà, ja se sap que el temps no compta gaire, el que compta són els corrents de fons. Ja ens arribaran.

Abans que ningú se'm tiri al damunt, doncs, demano una mica de prudència. Podria ser que el judici de la història sigui diferent del judici mediàtic més pròxim al qual estem ara subjugats. La meva tesi és que Karol Wojtyla començarà a ser realment valorat també entre nosaltres, i de manera com més vagi creixent, des del dia mateix que es mori. Mentrestant, molts senten -sentim- pànic de fer un pas endavant en aquest cor de cantaires escèptics, descreguts i autosuficients que som els europeus. Però ja està fet.

[Afegitó del 22 de juliol del 2004: Ja he begut oli. Acabo de trobar això: “Cada vegada que sento algú que m’anuncia que es disposa a ser políticament incorrecte, ja em preparo: no escoltaré cap declaració poc convencional o cap novetat avantguardista, sinó tot el contrari; em preparo per escoltar un fatxa.” (Isabel-Clara Simó dixit, Avui 21 juliol 2004). La Isabel-Clara, que tant m’estimo, sembla que no obre la porta a cap mena d’excepció. Dec ser fatxa, doncs. Esteu avisats. Qui m’ho havia de dir...]