Miscel·lània sobre Joan Coromines

(Aquests textos es van publicar a la revista infoReflex l'any 2005, amb motiu del centenari del naixement de Coromines)

* * *

El cànon de Coromines
per Narcís Garolera

El 27 de maig de 1993, tres dies després que van concedir al poeta J. V. Foix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Coromines escrivia al seu admirat Josep Pla una carta en la qual, entre altres coses, li deia: “No vull que en aquest moment deixi de sentir que sóc al seu costat. Vostè sap que jo poso la força d’estil per damunt de la recerca preciosa, el gruix humà per damunt de l’alambí, la literatura d’abast nacional molt més alta que el brodat de cenacle, l’essència per sobre de la quintaessència, i comprèn què hauria fet jo. Ara el que cal és que això es repari sense altre ajornament.”

Com se sap, Pla no va rebre mai eixa distinció, per molt que Coromines considerara que se la mereixia més que altres escriptors catalans. En el català literari del poeta de Sarrià, el filòleg hi trobava “massa nata”, segons que va deixar escrit en el seu impagable diccionari etimològic. Si Pla considerava que Foix escrivia en provençal (per l’abundància de formes arcaiques en els seus texts), Coromines jutjava negativament fins i tot la producció literària dels trovadors, pel seu preciosisme lingüístic, igual que la poesia dels noucentistes, que els imitaven en eixe punt.

Parlant un dia amb Coromines –al qual vaig tenir el privilegi de tractar en els seus darrers anys–, li vaig preguntar l’opinió sobre la llengua literària de l’autor de L’Atlàntida, i em va respondre, amb veu greu i sentenciosa: “Si existeix un escriptor que tingui autoritat en la llengua catalana, aquest és Verdaguer.” No cal ni dir que des de la meua modesta condició d’estudiós del poeta, compartisc la seua afirmació categòrica. Una ajustada selecció dels elements de la llengua allunyà Verdaguer de l’arcaisme i del castellanisme, recursos estilístics més que freqüents entre els escriptors catalans de l’època. Verdaguer fou conscient, ja en en els seus primers escrits, que el català culte havia de basar-se en un registre comú a tots els parlants, i no gaire allunyat de la llengua viva (però no dialectal).

En el seu diccionari, Coromines consignà que Carner, Riba i altres membres del “cenacle antiverdaguerià” de la Secció Filològica del IEC, optaren per la pronúncia aguda de ciclop, en comptes de cíclop, forma ajustada a l’accentuació grega de la paraula, i usada per Verdaguer, Costa i Maragall. Fer malbé els versos d’estos poetes –afegeix Coromines– “és un atemptat a la nostra tradició literària i nacional”.

Coromines valora positivament la prosa de Narcís Oller, un “escriptor independent, de lèxic bo i autèntic”, i no sent gaire confiança pel del “amadrilenyat” Víctor Balaguer. El filòleg considera Joaquim Ruyra “un excel·lent prosista, el consultor constant de Fabra en la redacció del diccionari”. Per Coromines, Joan Maragall i Prudenci Bertrana són “els escriptors més robustos i representatius” de la literatura catalana del canvi de segle. En uns quants poemes de Maragall –en La vaca cega, per exemple– el filòleg aprecia “moments estilètics de gran nivell”, i creu que fóra molt injust “titllar-lo de descurat o de massa indulgent”, opinió que encara hui manté més d’un professor de filologia catalana.

Coromines té molt present l’encert lingüístic i literari “dels millors clàssics mallorquins” (Aguiló, Costa i Joan Alcover), però reprova els escrits de Llorenç Riber, “de retòrica subalterna i llibresca”. Troba Eugeni d’Ors “de regust afrancesat”, i no li agraden las filigranes lingüístiques de Bofill i Mates, massa allunyades del català parlat. I, tot i que no sol invocar l’autoritat de Carner en matèria de lèxic –per l’ús arbitrari de la llengua–, el considera “un escriptor modern i de fina percepció”, si bé reconeix que escriu “en corda estètica més enlairada i calçant coturn”. Tanmateix, i perquè no hi haja equívocs sobre les seus preferències literàries, Coromines ens va sorprendre un dia, després de dinar, recitant, de memòria, una extensa poesia de Carner, que feia l’efecte com si haguera estat escrita per ell mateix.

Justament per usar el català amb normalitat, jutjava Josep Pla com “un gran escriptor, amb més sentit comú que entelèquia”, i no deixa d’admetre –malgrat l’animadversió per qüestions personals: el veia com un “poeta de balancí” i trobava “repugnant, pornogràfica i estúpida” la seua novel·la Vida privada– que Sagarra fou “assidu observador de la natura viva i dels seus noms”, i fins arriba a incorporar en el seu diccionari una paraula usada únicament –i solament un colp– per l’escriptor barceloní. Llàstima que Coromines no haguera llegit –ell, inveterat lector de les Mémoires de Saint-Simon– les fastuoses Memòries de Sagarra, aparegudes el 1954, quan el filòleg, resident en Amèrica, es trobava immers en la publicació del seu diccionari etimològic castellà, i no podia seguir les novetats literàries en català...

Este sumaríssim repàs a algunes de les opinions literàries de l’il·lustre etimòleg reflectix una valoració positiva dels escriptors poc arbitraris i pròxims a l’ús normal de la llengua catalana. De Verdaguer i Maragall a Pla i Sagarra existix una utilització pareguda del català i una expressió literària, sense afectació ni gratuïtat, que Coromines compartix i recomana. Tant de bo els escriptors catalans de hui destinaren una estona cada dia a fullejar, a l’atzar, les planes del seu impagable diccionari!

(Original publicat a Cultura/s, 15 juny 2005, amb el títol “Verdaguer, Maragall, Pla...”)

* * *

Cent anys del naixement de Joan Coromines
per Joan Solà

Joan Coromines i Joan Solà (foto: Joan Ferrer, Fundació Pere Coromines)

És tot un repte descriure o resumir i valorar en aquest espai l’obra gegantina de Joan Coromines (1905-1997), i a més a més opino que té ben poca utilitat: vivim de precipitacions, de flamarades que se succeeixen vertiginosament les unes a les altres. Però vaig acceptar la petició i miraré de fer-ho. Deixant de banda mil detalls, el nostre personatge ocupa un lloc central en la romanística i en la lingüística europea per tres obres: el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), després ampliat (1980-1991) amb l’ajuda de José Antonio Pascual; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997).

La primera obra és la que li ha donat més fama internacionalment, però la va fer forçat per la impossibilitat d’emprendre les altres dues, les úniques que li interessaven, quan va haver d’exiliar-se a l’Argentina. Allà es va saber espavilar per comptar amb els materials necessaris i va emprendre l’astoradora tasca de buidatge sistemàtic de totes les revistes i treballs principals de la romanística, especialment la hispànica, incloent-hi edicions de textos. Ho va fer a mà i gairebé tot sol: “Tinc consciència que vaig arribar al límit de les meves forces”, diu al seu mestre Menéndez Pidal. I aquest és el valor principal de l’obra: fent un salt enorme en un buit quasi absolut, posava a l’abast de la investigació futura tot el que es coneixia fins al moment.

I per mi aquest és també el valor principal de les dues obres catalanes, però ara en una proporció incomparablement més gran. Per a la castellana aplegava, ordenava i discutia informació aliena; per a les altres recorregué a peu dos mil municipis de parla catalana, va controlar tota la bibliografia existent, incloent-hi tots els diccionaris des de l’època medieval, i, atenció, va buidar pràcticament totes les obres antigues i de la Renaixença, molts cops directament dels manuscrits, a més d’una gran quantitat de registres d’ajuntaments i parròquies, d’obres històriques, etcètera. Ningú abans havia pogut fer res de remotament semblant, i dubto que es pugui fer ni tan sols avui amb la informàtica. La informàtica permet emmagatzemar i gestionar quantitats grandioses de dades: però abans cal aplegar-les, saber què vol dir una paraula, on és viva i com es pronuncia en cada indret.

D'assegador ens diu: “En tinc notes preses (1932-1970) de 84 localitats”; de còrrec: “L’he sentit centenars de vegades”; per a bocaterrosa, en restableix la forma fent un recorregut breu per tota la història de la llengua; el mateix fa amb somiar (rebutja somniar, i amb el seu estil ràpid i afuat dispara contra els mestretites i els correctors: “Els escriptors somien, els correctors... somnien imposar-se’ls”). I si llegeixen les gairebé 1.900 línies dedicades a venir veuran tota la lingüística romànica admirablement manejada i ordenada i amorosament detallada, amb tots els avatars fonètics, semàntics i sintàctics.

La seva informació consta, anotada amb escrúpol notarial d’indrets i dates, des que tenia cinc anys (1910) fins al final dels seus dies. Ningú no havia fet abans aquest prodigi, però quasi és més important saber que en català ja no podria fer-lo ningú més, pels canvis profunds del territori i de la demografia. Un tret essencial del personatge és que des de molt aviat va tenir clara l’orientació que pensava donar a la seva vida, i això no és cap deducció piadosa de santoral: ell només retia homenatge a una pàtria i a una llengua; i per a ell viure i treballar eren sinònims. La resta avui és secundari. Per exemple, el seu caràcter: l’alta autoestima, que li impedia aprofitar les aportacions de col·legues i fins l’induïa a escarnir-los rudement; que no li deixava aprofitar obres tan importants com Vida privada de Sagarra (la despatxa amb un “ecs!” alguna vegada que l’esmenta: Sagarra havia fet befa d’un déu de Coromines, son pare) o citar les edicions imprescindibles de Miquel i Planas.

I és secundari que es refugiés en dos conceptes molt criticats, la llengua sorotàptica i el mossàrab. I és secundari que l’errés ací i allà, per a delit d’esperits incapaços de veure i sentir la llengua i la ciència més enllà del nas. Avui és secundari... només fins a cert punt: el nostre gegant pretenia elevar el català a la categoria científica de les grans llengües, però va aixecar murs de rebuig, afegits al que ja és normal en aquest món, com en d’altres: que cadascú es preocupa només del que és seu i que les llengües menudes no tenen interès científic. En canvi no és secundari que els seus diccionaris catalans estiguin esquitxats d’emocions lingüístiques i de versos aliens i propis: era la seva llengua, era la seva pàtria, com són les meves.

La Vanguardia, 20 març 2005

* * *

El filòleg caminant
per Joan F. Mira

El filòleg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l'Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d'horrorós: "Feia molta calor", diu, "i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d'Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l'home, no, no, deixe'm, que ja continuaré a peu. Després a Atzeneta vaig fer l'enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castelló i posar-me una injecció contra el tètanos". I després va continuar cap a baix. "El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l'Horta, vaig arribar fins al Xúquer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot".

I en arribar a un poble i començar a fer preguntes, no tenia problemes? "Sí, sí que en vaig tenir. Però jo pensava que al País Valencià en tindria més, i en vaig tenir menys: hi havia més desconfiança en certes zones del Principat. Això depenia del lloc. Per exemple a la Serra d'en Galceran, allí l'alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informació, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si preparàvem la tornada dels rojos o això... I aleshores me'n vaig anar al capellà, i el capellà va dir, no home, no, aquest senyor no ve ací amb intencions de guerres ni res... També em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Guàrdia Civil, a l'informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se'ns van emportar detinguts al quarter. Això també m'havia passat per aquí dalt, prop de Balaguer, se'm van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos guàrdies que em portaven...". I per tot el País Valencià, a la gent no li va molestar mai que fóra un català qui venia a preguntar aquestes coses? "Miri, jo dissimulava una mica, però al cap d'un moment ja es notava que jo no era valencià, i llavors jo els deia, miren és que jo sóc fill de valencians, el que passa és que he viscut des de jove a Barcelona, però em sent valencià". Continuava la conversa. I d'Elx, no recorda ningú? "El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l'autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo".

El prodigi de la memòria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i què va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l'extrem del llarguíssim itinerari: "Uf, quin descans, vaig dir-me". I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. "Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Fermí Cortés. I en Giner Perepérez també. Vam passar tota l'Albufera, i el tros aquell que se'n diu... dels Sants de la Pedra. Però sobretot al Palmar, allà vaig trobar un pescador que em va portar amb una d'aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu àngel de la guarda, ell m'anava guiant. I recordo que va passar allò que el van cremar en efígie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l'hotel, em va mirar així...".

Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a València. I del meu poble?, preguntà Eliseu Climent, present en la conversa: jo sóc de Llombai. "Home, i tant, la vall dels Alcalans, allà vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que allà no parlen apitxat". Els d'Alfarb especialment, digué Eliseu. "No, a Catadau encara més. Però a Llombai em va cridar l'atenció sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; però no, després anàvem per una d'aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?" Mare de Déu, digué Eliseu, com se'n pot recordar? "...pel bosc, pel mig del bosc, i allà amb un home totalment rústic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m'ho havia dit mai ningú, que allà hi havia una illa que no apitxaven". I a Tàrbena, senyor Coromines? "Oh, Tàrbena, allò és un altre cas. Allà hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? També em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam córrer molt per la Vall d'Ebo, després per la Vall de Gallinera. Allí sí que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu nét, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d'allà vaig continuar tot sol cap a la Vall d'Alcalà. I vaig trobar un pagès que em va acompanyar fins al coll de Rates...".

I de tot això feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi increïble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d'aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.

Avui 26 març 2005

Joan Coromines amb Joan Sales, editor de Lleures i converses d'un filòleg

* * *

El tremp de Joan Coromines
per Josep Faulí

Ara que el filòleg Joan Coromines faria cent anys, el seu nom és ja un nom indiscutit. La premsa d'aquests dies ho explica prou clarament, però encara ho explica millor la història dels anys que ens separen de la seva mort (1997-2005), que han estat un referèndum continuat a favor de la seva figura i, especialment, de la seva obra. Coromines ha tingut i té una posterioritat dolça, ja que, respecte a ell, no ha tingut cap vigència aquella norma consuetudinària que sembla fixar un període de fredor o refredament en el temps immediatament posterior al de la mort del personatge.

En resum es pot dir d'ell, adaptant l'expressió tan repetida, que va ser més, força més, que un simple filòleg. La persona, no cal dir-ho, és indivisible, però en ell el mateix pou de ciència té prou força per fer oblidar el tarannà o l'home, és a dir, l'homenot autèntic que, de fet, ho sustenta tot. Té prou força, però no pot fer-ho, perquè Coromines, més enllà de la ciència, va ser tot valor i entusiasme, decisió i determinació. Savi sí, però savi amb un tremp no menys extraordinari que la seva ciència.

Parlo, doncs, del tremp, un tremp que l'acompanyava tothora i que intento descriure a partir de tres experiències viscudes des de la màxima proximitat. Són fets d'ahir, potser massa llunyans i tot, però reals i significatius. Són fets d'aquells que passen de l'anècdota de cada dia a la categoria de la història. Fets que defineixen i expliquen el que, de vegades, no és pas precisament fàcil d'explicar.

1972. El jurat de la Lletra d'Or, al qual pertanyo des del 1970 i del qual formaré part fins al 1982, atorga el guardó, que correspon al millor llibre del 1971, a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines. Aquest, acompanyat per Joan Sales, que n'és l'editor, assisteix al sopar de lliurament al restaurant El Tinell. És un acte senzill i, en bona part, emocionat: per la presència del filòleg, pel pes de la seva vida tan atzarosa com fecunda i, sobretot, per les seves paraules pedagògiques sense ser embafadores, patriòtiques sense ser de registre baix, entusiastes i, a la vegada, respectuoses. És, a més, una presència normal del filòleg en la nostra vida de cada dia, de la qual la història l'ha separat tant i tant. La deferència de Coromines pel seu editor, la sol·licitud a atendre qüestions repetides però vives i, sobretot, la claredat de les definicions i de les preses de posició pinten el tremp de l'home educat i servicial. Potser és el tremp urbà del personatge. O el tremp de les bones relacions de civilitat, tot i un context que no sempre fomenta aquestes bones relacions. Un tremp civilitzat, tot i que sabíem –i encara vàrem saber més bé després– que aquella correcció podia ser foc i que el caliu de l'inconformisme romania ben viu. Delicioses, a més de profundes, no cal dir-ho, les disquisicions a l'entorn de maduixa i maduixot en un moment en què encara faltaven 13 anys per a la publicació de l'article corresponent al volum cinquè del seu Etimològic i complementari.

1974. En aquella època va aterrar al diari on treballava un director d'importació,* personatge que es va especialitzar a demanar-me cada vegada una cosa més difícil. Primer com que, importat com era, no coneixia ningú, volia connectar amb un professor de dret determinat i l'hi vaig connectar. Després volia que el degà dels arquitectes prologués un llibre, i el va prologar. Finalment, en la via de com més difícil millor, se li va ocórrer que Joan Coromines havia d'escriure, si més no una vegada, al diari. I també ho vaig aconseguir, però no va ser pas fàcil. Perquè el filòleg només volia fer-ho en català i el director importat el que volia, precisament, era que ho fes en castellà. Coromines, irreductible; el director, que no sabia com sortir-se'n. Gràcies a això vàrem engendrar un monstre a doble columna català-castellà. Recordo molt bé que al filòleg no li sabia greu aparèixer en un mitjà de comunicació en llengua castellana, que és com anaven escrits tots aleshores, però repetia una vegada i una altra que ell, en un diari de Barcelona, només podia escriure en català. Era el tremp del patriota, el tremp del lluitador, que a ell li agrada col·locar –d'això se'n diu amor filial– en el sac de l'herència paterna, perquè [...] el màxim heroi d'en Joan era, precisament, en Pere Coromines, és a dir, el seu pare.

1984. Joan Coromines va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1984, però ara el recordo menys per aquest honor que pel que ell mateix va fer quan, olorant, en determinat moment, que el volíem premiar, es va adreçar per carta a tots els membres del jurat amb una doble petició: que no el distingíssim a ell i que premiéssim un altre il·lustre filòleg. Això formava part també del seu tremp: més enllà de l'encert o desencert de la tria, més enllà d'algunes consideracions anteriors d'ell mateix i més enllà de la canonització de Josep Pla feta per ell en oposició a la història del mateix premi, el seu gest era clar, era un gest segurament més humà que no pas estrictament just, tot i que, sens dubte, el seu candidat, que era Josep Maria de Casacuberta, també el mereixés. Aquí el tremp enllaça amb el seu concepte de l'amistat i dels valors.

La civilitat, el patriotisme i l'amistat formen part del gran Coromines de sempre. Aquest tremp el va acompanyar en el seu llarg viatge per la vida i pels continents. Em sembla que, en aquest moment de justes recordacions, val la pena de valorar l'home total. Entre d'altres coses perquè dubto que, sense fer-ho, la gran valoració diària fos prou justa i exacta.

"El filòleg català més gran de tots els temps" (Joan Solà, 1995) és també el conversador civilitzat del restaurant El Tinell, el patriota que només vol escriure en català a la premsa de la dictadura i l'amic que reclama honors més per als companys de sempre que per a ell mateix. És, no cal dir-ho, el mateix filòleg guardonat que, el 1989, escriu al ministre de Cultura espanyol: "L'única nació i l'única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes."

Avui 22 març 2005


* N. de l’editor d'infoReflex: Faulí es refereix al Diario de Barcelona. Aquell director era Manuel Martín Ferrand, nomenat l’any 1973; va plegar el mateix any 74 per anar a Nuevo Diario; actualment escriu al diari ABC de Madrid.

* * *

La casa de Coromines
per Toni Sala

La casa de Coromines, al carrer Colom n. 30 de Pineda de Mar (foto: El Punt)

Joan Coromines va passar els últims vint anys de vida a Pineda de Mar. [...] A mitjan anys seixanta, Joan Coromines va comprar-se un solar de cent metres quadrats a Pineda i va fer-s'hi una casa. Jubilat, va començar a ocupar-la a partir de l'any 1967, i s'hi va acabar retirant. Aquí no el coneixia ningú, tret de quatre [...]. Només sortia de casa el dia de la setmana que la dona que s'encarregava d'ell feia festa. Aquell dia havia d'anar al restaurant. [...] La casa de Pineda és a tres vents i es troba en una cantonada del carrer Colom, entre edificis de pisos, molt a prop de l'estació. Últimament han pintat la tanca de blau marí. És tota la novetat dels últims anys, però algú ja ha tingut temps per fer-hi una guixada amb esprai. És una casa visiblement abandonada, amb les parets ennegrides i els quatre pams de terra de darrere la tanca plens de matolls i males herbes: qui sap si hi va arribar a haver mai un jardinet. És dubtós que la casa s'hagi repintat d'ençà que va edificar-se. Les reixes de les finestres s'hi van posar després: el ciment de les potes no es va pintar. En vida de Coromines, jo havia passat alguna vegada de nit davant d'aquesta casa. Llavors, a davant, hi havia un pi. A través del vidre prim veies la bombeta encesa, penjant despullada del cable trenat. T'imaginaves aquell home de noranta anys allà a sota, encorbat a sobre els papers. T'explicaves perfectament el respecte i la comprensió mutus que van tenir-se Joan Coromines i Josep Pla. Eren, encara, dos grans constructors solitaris. Avui més aviat tenim resistents i dilapidadors; tot tornarà. Quan passem davant d'una finestra, pensem què s'hi deu fer al darrere. S'hi sopa, s'hi discuteix, s'hi mira la tele o s'hi fa ganxet. Al número trenta del carrer Colom, llavors, s'hi redactava el Diccionari etimològic.

El Punt 21 març 2005

Falses i veritables innocències de la revolució sexual

per Ferran Sáez Mateu

La revisió de valors dels anys 60 i 70 va posar en suspens moltes nocions. Entre elles, la de la identitat sexual i la de la pederàstia. Quan el debat sobre aquestes qüestions torna a plantejar-se, val la pena reconstruir legitimacions i apologies que ara ens semblen incomprensibles.

El sexe és de dretes o d’esquerres? De vegades és convenient encetar una reflexió amb una pregunta prou estúpida per remarcar la irrupció posterior d’altres que no ho són tant i, en conseqüència, poden arribar a semblar gairebé pertinents i fins i tot intel·ligents. Gairebé, però no. Per descomptat, el sexe no és de dretes ni d’esquerres –com a màxim, i donada la seva ubicació, podríem enquadrar-lo tautològicament al centre. No obstant això, les coses no són tan senzilles. El borrissol corporal, posem per cas, tampoc resulta per ell mateix identificable amb cap ideologia, però tots som capaços de reconèixer les connotacions visibles del fi bigotet feixistoide i les de la selvàtica barba marxista o bakuniniana. En definitiva: és ben clar que la ideologització del sexe, dels cabells, de les cames o de la mà (en forma de puny?, estesa amb el palmell cap avall?) és tan absurda com temptadora. Partint d’aquesta acotació, cal reexplorar críticament, i des d’una nova perspectiva, la imbecil·litat amb què hem començat l’article: el sexe és de dretes o d’esquerres?

Entre el final de la dècada dels seixanta i el començament de la dels setanta, amb el decorat vistent de la guerra freda al fons, el sexe és ideologitzat fins a extrems mai vistos. Les idees de Freud ja s’havien digerit, i les reivindicacions de certes feministes de l’època eren inseparables d’una mena de revisionisme biològic en el qual el clítoris constituïa un òrgan emancipador, mentre que l’úter compendiava l’opressió del patriarcat. D’altra banda, els homosexuals començaven a guanyar la dura batalla de la visibilitat, que és el primer esglaó per assolir la dignitat del reconeixement social. Als Estats Units, molts negres van deixar de allisar-se els cabells (una altra vegada el pèl!) i lluïen amb orgull pentinats afro ben aparatosos. Bob Dylan repetia que els temps estaven canviant, i tenia raó. Després vam saber que en tenia només per definició –el matís és important– i vam entendre per què es va acabar convertint al catolicisme, per exemple. Efectivament, els temps canvien... sempre.

Aquest és el context de la mal anomenada “revolució sexual”. En realitat, va constituir una mera ideologització conjuntural, i desconcertantment ingènua, de determinades conductes i actituds no sempre relacionades amb la sexualitat. La majoria d’aquests canvis revolucionaris van ser efímers. Van passar a millor vida cap al final dels anys vuitanta, com a conseqüència de la pandèmia de la sida. El que feia només quinze anys es denominava amor lliure, va començar a anomenar-se simplement promiscuïtat. Tot un abisme semàntic...

Curiosament –o no– les dues grans relectures crítiques d’aquells temps convulsos van venir del bracet, gairebé al mateix temps, de dos nord-americans d’origen asiàtic: l’assagista Francis Fukuyama i el cineasta Ang Lee. La tempesta de gel (1997) és potser la pel·lícula més depriment i alhora més lúcida del director d’origen taiwanès, i està basada en la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà Rick Moody (The ice storm, 1994). Per la seva banda, La gran ruptura (1999) constitueix sens dubte un dels textos més elaborats i conceptualment sòlids de Fukuyama. Des de dos llenguatges diferents, tots dos autors es capbussen en les contradiccions d’aquella suposada revolució sexual, igual com en la dels seus diversos veïnatges i múltiples conseqüències. Òbviament, en aquell moment hi havia dotzenes de filípiques ultraconservadores relacionades amb aquests assumptes, que es plantejaven gairebé sempre des de l’integrisme religiós, el tancament moral o altres idees de to rústec i primari. Lee o Fukuyama, en canvi, no moralitzaven, sinó que es dedicaven justament a denunciar el dens i confús tuf moralitzant d’aquella suposada revolució. El que llavors va irritar una certa esquerra és que La tempesta de gel no constitueix un libel visual reaccionari, sinó una denúncia clarament progressista de la viscosa hipocresia que regnava en aquells temps del tot s’hi val. Per evitar suspicàcies, no oblidem que Ang Lee va rodar posteriorment Brokeback mountain (2005), que és potser la dignificació més honesta de la condició homosexual que s’ha fet mai.

Per raons òbvies, un dels aspectes més controvertits del procés d’ideologització que va acabar anomenant-se impròpiament revolució sexual radica en les variades legitimacions i/o apologies de la pederàstia que es van produir en aquell moment. Convé aclarir que aquest tipus d’idees ja són presents a la tradició grecollatina, però ara no ens referirem a l’Atenes del segle IV aC sinó a coses que es deien amb tota normalitat fa només tres decennis.

Ja hem advertit al començament que convé ser molt prudents amb la pesada càrrega d’estupidesa de determinades preguntes: la pederàstia és d’esquerres o de dretes, religiosa o laica, clàssica o avantguardista? No, no, no. El que hem d’esbrinar és d’on prové exactament el discurs legitimador que va acabar normalitzant-la no fa pas gaire.

Aquest, i no cap altre, era el veritable nucli del debat que es va produir fa uns mesos amb relació a determinades denúncies contra clergues catòlics per suposats abusos. És un debat que es va tancar en fals. L’origen del discurs legitimador que comentem –no de les pràctiques, que malauradament són antiquíssimes– és molt concret. En el moment en què el sexe va ser conceptualitzat només com un mecanisme alliberador, sense més ni més, les hormones van quedar inexorablement i severament ideologitzades. No ens cansarem de repetir que tot això va passar en el període més tens de la guerra freda, quan tot, tant si era important com banal, quedava connotat i formava part d’una polaritat ideològica irreductible.

La resta va ser obra de l’estètica de la transgressió prosaica, tan pròpia de l’època, i també de còctels indigestos de Freud, Marx i Lévi-Strauss, agitats per maîtres à penser en les millors brasseries de París. Com a catalitzador, un vell paper escrit el 1948: l’Informe Kinsey. Des d’una perspectiva metodològica, l’Informe Kinsey era un autèntic despropòsit (per a alguns, un frau científic* premeditat) que semblava tenir com a única funció l’homologació estadística de determinades conductes, entre les quals la del mateix investigador durant la seva adolescència. Alfred C. Kinsey advocava per la idea del contínuum sexual, en què no hi havia exactament homes ni dones, ni homosexuals ni heterosexuals, ni adults ni nens. Tot quedava subjecte a una escala i, en conseqüència, tot era relatiu. Era acceptable la sexualitat entre adults i nens? Resposta: “Què és un adult, què és un nen?” A tot això caldria afegir que les identitats sexuals són meres construccions culturals (Foucault) i que el poder s’amaga en aquestes construccions per dominar-nos (aquí la llista seria llarguíssima: des de Wilhem Reich fins a Herbert Marcuse, passant pel sociòleg valencià Josep-Vicent Marquès , mort fa poc).

D’ell mateix, abstractament, aquest procés de relativització no només era legítim, sinó també necessari: les enormes oscil·lacions que ha experimentat la noció de majoria d’edat, per exemple, tant des d’un punt de vista històric com geogràfic, resulten indiscutibles. El problema és que en aquell precís context la constatació anterior quedava subordinada a un objectiu purament ideològic que, al seu torn, confluïa en un procés de canvi social molt fondo. Aquestes són precisament les turbulències que van conduir a fer que una pel·lícula com La petita (1978), de Louis Malle, protagonitzada per una nena de 12 anys (Brooke Shields), que feia el paper de prostituta i apareixia completament nua, fos rebuda a l’època amb tota normalitat. Avui, per moltíssim menys, Malle tindria problemes seriosos. A l’Espanya de la mateixa època les coses eren molt semblants. El 1979, l’Orquesta Mondragón publicava el disc Muñeca hinchable, amb lletres d’Eduardo Haro Ibars, que deien coses com aquesta: “L’home dels caramels (...) a la porta de l’escola / espera per fer-te feliç / I si vols amb ell gaudir / no t’has, nen, d’espantar / Ell té sempre el que et farà fruir.” Ja que hi som, el cantant d’aquesta formació, Javier Gurruchaga, tenia un paper secundari en una pel·lícula que Pedro Almodóvar va rodar al cap de pocs anys, Què he fet jo per merèixer això? (1984). En una determinada escena, el seu personatge demanava permís a la mare d’un nen d’uns vuit o nou anys, interpretada per Carmen Maura, per consumar amb tots els ets i uts una mena de matrimoni pedòfil. No hi ha en aquella escena ni un signe de denúncia, ans al contrari.

Debat per tancar

Abans hem apuntat que el debat esdevingut fa uns mesos sobre les múltiples denúncies de pederàstia interposades contra determinats clergues catòlics es va tancar en fals. Interessadament, es van exagerar unes coses i se’n van ometre d’altres. A més, l’Església catòlica va tenir una actitud titubejant i ambigua, que va contribuir a elevar mediàticament determinats rumors a la categoria de fets. El paper d’alguns intel·lectuals va ser també decebedora: en només unes quantes setmanes molts van passar de relativitzar lúdicament el cas Polanski a esquinçar-se la túnica per altres casos similars que s’atribuïen a capellans. Heus aquí, justament, el motiu bàsic pel qual el debat esmentat es va tancar en fals: ningú no ha volgut reconèixer el rerefons ideològic de l’assumpte, que condueix per força a una revisió seriosa del que en el seu moment es va anomenar revolució sexual.

La pederàstia està documentada de fa molts segles, però la seva legitimació data de fa ben poc temps, almenys en un sentit modern. No és casual que la primera gran renyada que va rebre la icona generacional del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, estigués relacionada amb les seves fantasies sexuals amb nenes de cinc anys.

Tanquem l’article amb la mateixa pregunta estúpida amb què l’hem iniciat: el sexe és de dretes o d’esquerres? Ideologitzar determinades pulsions humanes, siguin del tipus que siguin, és com a mínim absurd. Però oblidar la realitat d’aquesta ideologització, que en el cas que comentem es va produir fa poc més d’una generació, és directament deshonest. El sexe, en totes les versions, no és ni de dretes ni d’esquerres, ni religiós ni laic, ni antic ni modern, ni progressista ni conservador. I la pederàstia és un tema incòmode, però real, i per això no convé soterrar-lo ara precipitadament amb excuses de dretes o d’esquerres, amb subterfugis o bé religiosos o bé laics, amb velles fal·làcies o amb subtileses postmodernes acabades de pintar. Ja que, per desgràcia, el tema està sobre la taula, tractem-lo honestament.

Cultura/s, 20 octubre 2010

* http://en.wikipedia.org/wiki/Alfred_Kinsey: vegeu l'apartat "Controversial aspects of his work". En resum, se l’acusa d’haver basat algun dels seus treballs en l’estudi d’un sol cas.

“Xiuletí”

Una llengua com una altra

Els xiulits utilitzats pels pastors de les illes Canàries per a comunicar-se des de llargues distàncies desencadenen en el cervell de l’oient la mateixa activitat que si es tractés d’una llengua, segons un estudi fet per un grup d’investigadors de la Universitat de La Laguna.

Els xiulaires de l’illa de la Gomera utilitzen un ventall de diferents xiulades com si fossin paraules distintes que corresponguessin a mots de l’espanyol. Aquest llenguatge, el “xiuletí”, anomenat en l’espanyol original silbo, segurament el van dur a les Canàries els berbers nord-africans. Condensa l’espanyol en dues vocals i quatre consonants i s’utilitza per a dir coses com "obre la porta", "s’ha perdut una ovella" i altres frases senzilles del mateix estil.

Per tal de comprendre el procés en el cervell, un equip de tres investigadors de la Universitat de La Laguna dirigits pel científic espanyol Manuel Carreiras i el psicòleg estatunidenc David Corina, de la Universitat de Seattle (Washington), va estudiar cinc xiulaires i cinc hispanoparlants que no entenien aquest llenguatge. El descobriment de l’equip, del qual parla la revista Nature en el darrer número, indica que hi ha regions de l’hemisferi esquerre del cervell especialment adaptades per a la comunicació amb independència del tipus de llenguatge emprat.

El cervell dels individus integrats en tots dos grups va ser sotmès a un escàner mentre feien tasques de comprensió dels sons. Primer, els van fer escoltar frases completes en espanyol i en “xiuletí” i els van demanar que demostressin que entenien el que els havien dit. Després, van sentir blocs de paraules en espanyol que denotaven distints colors d’animals, i també els sons equivalents en “xiuletí”. A continuació els van instar a recordar quantes vegades apareixia una paraula o un xiulit determinats en una sessió d’assaig.

Quan els xiulaires sentien frases en “xiuletí” entraven en acció les regions del hemisferi cerebral esquerre involucrades en la comprensió i producció del llenguatge. També s’observava determinada activitat en el lòbul temporal de l’hemisferi dret, que se suposa que fa un paper en el processament del llenguatge.

Els cervells tant dels xiulaires com dels hispanoparlants mostraven el mateix tipus d’activitat quan sentien frases construïdes en espanyol. Però quan els hispanoparlants sentien el “xiuletí”, els seus cervells reaccionaven de manera diferent: s’activaven diverses regions, però cap de les involucrades específicament en el processament del llenguatge, la qual cosa indica que no reconeixien el “xiuletí” com a tal.

Al contrari, en els xiulaires, aquests sons desencadenaven una activitat cerebral similar a la desenvolupada en el cas del llenguatge humà. Segons els investigadors, el cervell és adaptable o molt plàstic i per tant capaç d’entendre una gran varietat de formes de comunicació.

El “xiuletí” canari no és un cas únic al món. Hi ha altres llenguatges xiulats també a Grècia, Turquia, la Xina i Mèxic.

(Font: elaboració pròpia, a partir d’informacions d’agència, 5 gener 2005)


Congrés Internacional de Llenguatges Xiulats

per Màrius Serra

L’abril del 2003 […] es va fer a l’illa canària de La Gomera un Congrés Internacional de Llenguatges Xiulats, arran del llenguatge xiulat que preserven els pastors gomerencs. Hi van participar, entre xiuladors i xiulaires, 130 estudiosos de sis països. Es considera que el xiulet gomerenc, només viu en aquesta illa, és una de les manifestacions més antigues de la cultura canària. Hi ha evidències que el xiulet també va existir a El Hierro i potser en altres illes de l’arxipèlag. Els seus estridents siulos van constituir un ancestral sistema de comunicació de l’època prehispànica, i avui hi ha un moviment que lluita per donar-hi impuls. El congrés del 2003 va servir, entre altres coses, per conèixer que el xiulet gomerenc conviu, en aquests temps de telefonia mòbil desfermada, amb el siulo articulat dels indis mazateques a Mèxic, o amb diversos codis xiulats que encara usen els pastors marroquins de l’Atlas, els francesos de la Vall d’Aas, els grecs d’Àntia o els turcs de Kuskoy.

La Vanguardia 7 octubre 2004

(Aquest extracte de l'article de M. Serra i la informació anterior van ser publicats a la desapareguda revista infoReflex l'any 2005)

Alguns dies i diversos llocs d'Albert Jané

per Joaquim Carbó

Quan sembla que ningú no pot fer un pas ni es pot obrir camí sense un títol i mitja dotzena de màsters, sorprèn trobar personatges com Albert Jané, un autodidacte que ha assajat, i reeixit, en tantes empreses, la majoria relacionades amb la nostra llengua. Hi ha constància del seu pas a les pàgines de l'Avui entre els anys 1976 i 1985, amb una secció diària, «El llenguatge», i, més endavant, amb la traducció de tota mena de còmics del suplement dels diumenges. Una pila de gramàtiques. Un diccionari de sinònims de gran utilitat. Entre 1963 i 1997 va treballar a Cavall Fort: en va ser director a partir del 1979 i continua publicant-hi contes, rondalles, traduccions i guions de còmic. També ha doblat al català una trentena de pel·lícules i, per a la televisió, infinitat de capítols d'Els barrufets. Ara és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

El segon dels seus dietaris, Els dies i els llocs (CIM Edicions, Barcelona, 2004) és una tria d'entre el miler llarg de pàgines de vivències personals escrites entre 1987 i 2002. Hi reflecteix molts moments de la seva vida barcelonina. Quan tants de nosaltres només hi veiem asfalt, ell observa els canvis de la natura, com quan a primers d'un mes de març escriu: "Ara es posa a ploure. Amb força força. Ja va bé". I, encara, "Els arbres de Barcelona ja borronen descaradament", i li sap greu perquè li sembla que es precipiten: "Deu ser que em dol que el temps tingui tanta pressa". El pas del temps! Segons ell, "aquest dietari és l'intent, potser desesperat i inútil, d'aturar el pas del temps".

D'un temps que s'emporta tants amics i coneguts: "La gent es va morint. Fa un parell de dies, Salvador Melo, que havia estat director de l'Esbart Verdaguer, més mític que moltes altres coses que mitifiquen." Ara, "Armand Carabén, un economista que va arribar a ser popular, autor d'un llibre de memòries molt llegidor, Catalunya és més que un club? Tots dos tenien la meva edat". O Josep Artigas, gran cartellista i un dels fundadors del Centre Acadèmic d'Escalada. Més endavant es fa ressò de l'assassinat d'Ernest Lluch: "Quin precedent trobaríem, a Catalunya, d'una enormitat com aquesta? Potser ens hauríem de remuntar a Salvador Seguí".

A totes les pàgines hi plana un humor entre ingenu i àcid, desencisat per allò que considera l'actual estupidesa humana d'alguns aspectes de la modernitat com l'esport i la televisió. [...] Durant la celebració d'uns campionats mundials d'atletisme, escriu: "Hi ha hagut un negre que ha aconseguit d'anar de la Font del Ferro fins a les Tres Creus en dues centèsimes de mil·lèsima de segon menys que el que fins ara havia trigat menys estona". Passa per Pallejà, veu el castell de lluny i ens informa que hi havien sojornat "el general Suchet i el general Manso (que només ho era de nom) quan es feien la guerra, l'un en el bàndol del gran Nap i l'altre en el bàndol oposat". Els embussos a la carretera, quan s'hi troba –sempre en cotxes d'altri– li suggereixen curiosos comentaris: "Passat Martorell, una mica de diligència; no, vull dir de caravana". I un dia, anant cap a Ripoll: "No som pas els únics a voler sortir de Barcelona. De fet, som molta colla, que hem tingut la mateixa idea. Això fa que (anant amb cotxe, no a peu!) triguem prop d'una hora abans no arribem a Montcada. Després la cosa va més ràpida".

[...] D'acord amb la idea de Tomàs Garcés, que l'autor s'entén i balla sol, Jané crea un món personal de sobreentesos, a l'abast dels més íntims, i que aquí exposa a la curiositat pública. Quan diu que fa un cafè al Fontenelle, es refereix al Bracafè del "carrer del compromís" –Casp, naturalment–, on hi ha una inscripció en què aquest autor no nega que el cafè sigui un verí; en tot cas, però, tan lent que fa infinitat d'anys que en pren diverses vegades cada dia sense haver notat cap indisposició. I si el fa a Cal Xesc, vol dir que ha entrat en un dels Cafès de Francesco, de la mateixa manera que si va a dinar en un Mussol, explica que va a Ca l'Athene Noctua... Sí, algú potser ho trobarà pueril, tot això, però em consta que hi ha molts estudiosos que fa anys i panys es trenquen el cap investigant enigmes semblants que Joyce es va divertir sembrant a Ulysses o a Finnegans Wake, i que el món celebra cada nova descoberta.

El barceloní Albert Jané també ens explica en aquest llibre els seus viatges. Una setmana a Londres, pel Cap d'Any, tot sol, coincidint amb el pas del 1999 al 2000 –les rebaixes, les campanades a Picadilly Circus, en mig de la gentada– i les visites a The National Gallery, el Museu Britànic, la Tate Gallery, la catedral de Saint Paul, el Palau de Buckingham... I a un muntatge "modern" de An inspector calls, de Priestley, que l'indigna. Una altra setmana al Perigord, en un viatge organitzat, amb la visita inexcusable a les coves de Lascaux, i ens fa saber que l'any 1940 les van descobrir uns vailets que buscaven un gos que havien perdut. I també ens descriu les tres setmanes que va passar, sol, a Innsbruck, l'estiu de 2001, fent-nos compartir les seves llargues i esgotadores caminades per tots els racons i indrets dels quals dóna fe. És ben emotiu el retrobament amb llocs on ja havia estat altres vegades, com quan el 12 d'agost de 2001 escriu: "Avui fa onze anys, jo era a Salzburg: el meu últim dia. L'endemà tornava a Viena. I vet aquí que avui vaig a Salzburg des d'Innsbruck".

Aquesta emoció pel retrobament es produeix, és clar, amb més freqüència en els viatges i les excursions que fa pel país. El Maresme, la Conca de Tremp, el Berguedà, Tarragona, Girona, Cardona, la Cerdanya, l'Empordà, Perpinyà, Vic, el Ripollès, la Franja. Llavors infla el pit i ens fa una exhibició de la seva prodigiosa memòria, com quan s'enfila a l'alt de Comapedrosa i recorda que ja hi havia pujat el 1955 amb Octavi Teixidor, el 1958 amb el professor Brugal i tot sol el 1961.

A mi em fa dentetes el dia que, ara que està permès, puja al Mirador del Rei Martí, a la plaça del Rei, i després escriu: "He pujat a la torre de Siena, al Campanile i la cúpula de la catedral de Florència, a la Torre dei Asinelli, de Bolonya, al Campanile de Venècia, a una torre de Lucca, a les torres de Notre Dame de París, de les catedrals d'Estrasburg, de Viena, de Berna, de Friburg, i a una sèrie de torres més, i encara no havia pujat mai a cap torre del barri vell de Barcelona. Amb quin goig m'hi he enfilat!" En efecte, cinquanta anys enrere, quan era molt jove, descobria el seu país "àvid de veure coses, relacionades amb la història, amb l'arqueologia, amb la geografia. Quin goig, recordo, de veure l'arbre dels oficis, de D'Ivori, i els mapes de la Mediterrània, amb la presència dels consolats catalans, o..."

Quanta passió continguda! Quant de respecte pel passat, pels orígens! Quanta curiositat satisfeta! Quants camins, encara, per recórrer!

(Extractat de l'Avui 18 gener 2005; aquest article es va reproduir a la desapareguda revista infoReflex aquell mateix any 2005)

Falsos nens desapareguts

per Eva Piquer

Una amiga em reenvia un mail que anuncia la desaparició d'una nena de tretze anys. Em diu que el faci córrer, perquè un clic no costa res i puc ajudar uns pares desesperats. Com que no és el primer ni el segon correu que rebo d'aquestes característiques, m'afanyo a posar al Google el nom de la presumpta nena desapareguda. Que, segons sembla, és filla de Mataró.

Pobra Jennifer Garcia Quintana, té molt mala sort: desapareix de tot arreu. De Mataró, de Valladolid, de Buenos Aires, de diverses ciutats de Mèxic, de Brasil i de l'Uruguai... Fa mesos que circula un mail segons el qual la nena es va esfumar “fa sis dies” de qualsevol racó del planeta.

Per descomptat, la tal Jennifer no existeix. Com tampoc existia l'Agustí Martín, un nen de 12 anys que suposadament estudiava al Col·legi Alemany d'Esplugues de Llobregat. La Jennifer i l'Agustí són nens falsos que s'ha inventat algun desaprensiu amb l'objectiu de recaptar adreces de correu electrònic. Se'n diuen hoax, d'aquesta mena de mails massius que divulguen mentides.

La Jennifer i l'Agustí no existeixen, però les fotos amb què s'il·lustren els correus sí que corresponen a nens reals. Deuen ser imatges piratejades de la xarxa. Avui rai, que tothom corre a abocar fotografies pròpies i alienes a Internet. Els meus fills adolescents no entenen per què no els deixo penjar més fotos seves al Facebook. Potser ho entendrien de cop (però ni a ells ni a mi no ens faria cap gràcia) si rebessin un mail que alertés que un clònic seu ha desaparegut del mapa.

Avui, 2 març 2011

«Te del·lata el asento, gal·lil·leo»*

per Gabriel Bibiloni*

[...] Si tots tenim molt clara la noció de parlar català amb accent francès (catalans del nord) o italià (algueresos), si tots els hispanoparlants tenen ben dibuixat el fet de parlar espanyol amb accent català o amb un fuerte acento catalán, també ha de ser possible parlar català amb accent espanyol, i, fins i tot, amb un fort accent espanyol. En principi s'esperaria que els qui fessin tal cosa fossin els espanyols que haguessin après català com a segona llengua, i certament així s'esdevé en molts de casos; i aquest fet l'hauríem d'entendre com a normal i bo, en tant que la integració dels immigrats és bona. Però en realitat el gruix de gent que parla català amb accent espanyol és entre la massa dels catalanoparlants, i ,a més, és un fet en expansió.

Parlar català amb accent espanyol, o amb un fort accent espanyol, és exactament el que fan la majoria de joves de les grans capitals dels Pirineus avall, i una bona part dels presentadors dels mitjans audiovisuals i una bona part -no sé si dir la majoria- dels dobladors i professionals de la locució que sentim a la ràdio i la televisió. Ara bé, la noció (parlar amb accent espanyol) és inexistent entre la nostra gent, fins i tot entre la gent que té una perfecta dicció catalana, cosa que mostra la immensa anormalitat de la situació. Ja direu a algun dels afectats que parla amb accent espanyol i veureu quina cara que fa. Que molt poca gent sigui impactada per aquest fet massiu és quelcom inherent a la situació de subordinació lingüística que ens ha tocat patir. No pot impactar el fet de sentir parlar la llengua pròpia amb la fonètica de la que de cada cop més és tinguda per pròpia.

Amb tot, això no vol dir que no hi hagi consciència de la diferència entre una dicció i l'altra. N'hi ha, però no és enfocada d'una manera correcta, és a dir pronúncia normal versus pronúncia amb accent forà, sinó com una diferència normal entre parlar propi de joves i parlar propi de gent gran. Sembla que aquest esquema ha estat assumit pels responsables de TV3, que no prenen cap mesura contra la pronúncia espanyolitzant dels actors i dobladors joves, pronúncia que deuen considerar adequada a la idea de "versemblança" que han d'oferir els personatges.

L'apropiació dels hàbits articulatoris de la llengua sobrevinguda parlant en aquesta llengua porta, per una qüestió d'economia lingüística, a l'abandonament dels hàbits articulatoris tradicionals en l'ús de la pròpia. La l velar, peça cabdal de la personalitat fonètica del català, es troba en ràpid procés d'extinció. La l velar era la clau de la tradicional manera de parlar l'espanyol amb accent català, allò que de seguida percebien els altres d'aquest accent; i ara la l desvelaritzada (bleda en l'argot dels lingüistes [balears]) és la clau de l'ús del català amb accent espanyol, tot i que aquí trontolli la percepció social del fet.

Però hi ha moltes coses més: avança el ieisme castellanitzant, s'aferma el repugnant xava barceloní, desapareix la sonorització de la s final que enllaça amb una vocal inicial del mot següent, s'africa a la manera espanyola la xeix inicial de paraula, no es duplica la b o la g dels aplecs bl i gl; a les veus televisives -i potser ningú no els ho ha fet veure- se substitueix l'articulació catalana de la i consonàntica (per exemple en els lamentables io i ia dels doblatges) per l'articulació espanyola, que no és la mateixa ni de bon tros; en alguns ambients entra en escena una g intervocàlica intensament fricativa (com en el mot vegada), pròxima a la r francesa, habitual en el parlar pijo espanyol; etc. No volia esser exhaustiu, sinó únicament posar un grapat d'exemples dels que ofenen cada dia les orelles d'un radiooient o telespectador lingüísticament sensible. Podríem continuar: a Mallorca entre els joves es pot donar per desapareguda la pronunciació labiodental de la v, i les paraules lloc i joc es confonen de manera creixent en un horrible yoc, que escric amb y per destacar l'articulació espanyola d'aquest so.

La fusió de dues llengües en una

D'aquesta manera les dues llengües tendeixen a disposar d'unes estructures fonètiques molt més acostades, per no dir una sola fonètica. De fet, però, més que un acostament és el desplaçament unilateral d'una cap a l'altra. És un procés de substitució dins un altre procés de substitució. Una vegada consumat aquest procés, una vegada desapareguts els elements de contrast fonètic entre les dues llengües que entren en aquesta dinàmica de substitució (repetesc que la l deu ser el més poderós), lògicament ja és impossible de parlar una de les dues llengües amb l'accent de l'altra. En el moment en què tots els catalanoparlants parlin català amb accent espanyol ja no serà possible parlar espanyol amb accent català. Simplement no hi haurà cap accent, perquè no hi haurà possibilitat de contrast. Només hi haurà una espècie de fonètica única, tot i que restaran un mínim d'elements (com els fonemes inicials de les paraules gent i gente) només aplicables a un dels dos idiomes.

Hauríem de prendre consciència de la importància d'aquest fet: la fonètica és la cara de la llengua, l'expressió més immediata de la seva personalitat; l'assimilació de la fonètica d'un idioma a la d'un altre és una part decisiva i sense retorn del procés de substitució lingüística que amenaça societats com la nostra. [...]

Política lingüística

Si tot aquest procés ha de ser aturat i redreçat, això només serà possible amb una adequada política lingüística. Aquesta -no ho oblidem- hauria de tenir dos vessants inseparables: la política orientada a l'extensió de l'ús social de la llengua i la política orientada a la qualitat lingüística i al manteniment de la integritat del sistema. Seria un greu error -o pura demagògia- sostenir que només interessa la primera, o que la urgència de la primera pot dispensar l'aplicació de la segona.

La política orientada a la qualitat lingüística, manifestament deficitària o errada en els darrers vint anys, hauria de focalitzar el control dels models, i entre aquests els que tenen més incidència social, és a dir els dels mitjans audiovisuals de masses.

Tot i així, cal esser conscients de la dificultat que en les llengües subordinades tenen els models per a exercir una influència real sobre la població, a diferència del que succeeix amb les llengües no subordinades. Observem com el model referencial de l'espanyol, difós sobretot pels mass media, és seguit sense cap desviació significativa per hispanoparlants i catalanoparlants, mentre que el model català difós pels mèdia catalans és el que col·loquialment es diu "paper mullat". Vint anys de correctors suprimint qualsevol tenir que de la ràdio i televisió públiques del Principat i les masses consumidores del producte continuen usant aquella construcció sintàctica a tort i a dret i sense aturador.

Naturalment el model espanyol funciona perquè més enllà del bilingüisme de la societat catalana hi ha una immensa societat monolingüe i sense interferències insostenibles. Tot això ens duu a la conclusió que, a part d'anar pensant seriosament en l'opció de construir una societat sense subordinació lingüística (ni de cap tipus), l'ampliació i el control de llenguatge modèlic en els mitjans audiovisuals hauria de constituir una prioritat dels seus responsables i dels governants.

* Extractat de Llengua nacional, n. 47, II Trim. 2004, on es va publicar amb el títol «Parlar amb accent». Aquest extracte es va publicar a infoReflex a final del mateix any 2004. La frase del títol prové d'una anècdota viscuda en un poble del País Valencià, durant la lectura de la Passió, un Divendres Sant de fa una pila d'anys... tot i que també podria ser de l'any passat mateix. Quan aquella senyora va llegir aquesta frase es va sentir una riallada, apagada però unànime, en tot el temple.

Els bons llibres

per Joan F. Mira

Cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.

Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.

Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.

(Extractat de l’Avui, 15 gener 2011)

Natascha Kampusch, la vida després de la masmorra

per Lola Huete

Va passar tancada en un enfony de Viena vuit anys, dels deu als divuit. En mans d’un home amb una vida normal, resident en un barri normal, que va voler fer d’ella la dona de la seva vida perfecta i submisa, construïda segons el seu desig. Ara publica les memòries de [...] com va viure 3.096 dies sense llibertat, fins que va aconseguir escapar-se.

Abans d’arribar a la cita amb Natascha Kampusch, de 22 anys, el seu assessor ens demana que l’anomenem Frau Kampusch (senyora Kampusch). Perquè ella està cansada que banalitzin el seu nom, que s’abusi d’aquest “Natascha” tan familiar i sonor, com si ella fos encara la joguina que sí que va ser de veritat en mans de Wolfgang Priklopil (1962), l’home que la va segrestar el 2 de març del 1998, quan ella tenia 10 anys, i la va tenir presonera fins al 23 d’agost del 2006. Aquell dia, ja major d’edat, ella va tenir prou força per escapar de l’influx d’aquell a qui havia de dir “mestre”, a qui havia d’obeir i servir, un “paranoic de rostre delicat” que la va maltractar i la va fer protagonista d’una pel·lícula que només existia en el “món malalt de la seva ment”.

Aquell dia va obrir la reixa de la casa on estava tancada, va caminar els 30 metres que hi ha (els comptem després un per un) fins a la cantonada, i va córrer demanant ajuda. “No em trepitgis la gespa!”, li va cridar una veïna des d’una finestra abans de trucar a la policia. Els agents no s’ho podien creure. Quedava al descobert la seva ineficiència d’anys. I ell, el segrestador, en volar la presa, va trobar-se perdut: es va suïcidar llançant-se al tren.

El cas Kampusch és això, “el cas Kampusch”; només té una versió, una víctima, una protagonista: ella. No podia haver-hi millor argument per a un llibre. El drama de la seva vida. Una mala jugada del destí. La història plena d’enigmes i soliloquis d’una dona tancada en una masmorra. Digna d’un clàssic. El llibre ja s’ha publicat en altres països (en 30 llengües).

“No es pot aconseguir amor a la força”, ens dirà d’aquí una estona Natascha Kampusch asseguda en un àtic del centre monumental de Viena. “Mai.” Ella, més que altres, ho sap del cert.

Frau Kampusch és baixa, rodoneta, rossa de cabell llis i ulls clars inquietants, perquè no miren l’altre o ho fan tard (fins que se’n refia); aspecte d’adolescent normal de la zona. Ha arribat tard a la cita. El seu assessor ho aclareix: encara té dificultats amb el temps. Vol sentir-se lliure en tot, també en això. Entra tímida, saluda fent gestos infantils amb les mans i es fica dins la cabina de la maquilladora, fet que considera bàsic per a les fotos: “Tinc la pell transparent, se’m veuen els defectes...”, es disculpa. Si n’hi té, no hi ha res de destacable. Només aquest descontentament amb el físic, que afecta fins i tot la seva condició femenina. “No em sento gens bé amb el cos. M’agradaria ser una mica més gran, forta, masculina. Com a home es tenen menys problemes físics... i es poden fer més coses.” “Potser són els quilos?” “Doncs sí”, contesta. Frau Kampusch fa ganyotes constants quan parla; tanca i obre els ulls, els posa en blanc i els alça cap al cel... I segons aquest catàleg d’expressions pot semblar molt gran o molt joveneta. Temíem que fos distant i freda, però és camaleònica. De vegades tendra, divertida o sarcàstica; d’altres, molt crítica i dolguda. Sempre conscient, alerta. Anys d’entrenament. Una pregunta delicada? La ignora. Passem a una altra cosa.

Avui lluu un vestit vermell escotat i jaqueta de llana, botes i mitges negres. Femenina. Peces prohibides per a ella fins fa no res, que havia de fer servir per força els jerseis i pantalons del segrestador. Ell mateix li comprava el que li calia, fins les compreses, i li tallava els cabells, perquè sí o per càstig... Ara s’arregla, fa posat d’estrella. Somiava amb això en la infància. Una fama trista, la d’aquesta austríaca. “Cèlebre per ser víctima d’un delicte.” Pensament instantani i col·lectiu en llegir això: “Pobra nena.” Pensament crític de Frau Kampusch: “L’interès que es mostra per una víctima és enganyós. Hom sent afecte per la víctima només quan s’hi pot sentir pel damunt. Ja en les primeres cartes que vaig rebre me’n van arribar dotzenes d’assetjadors, cartes d’amor, proposicions de matrimoni i cartes anònimes perverses.” Va refusar i refusa representar aquest paper, portar un segell al front que digui: víctima, nena trencada... Produir llàstima. No, Natascha és una supervivent. I gens ximple.

Com és un dia normal ara per a ella, treient-ne la promoció del llibre? “Amb teràpia”, respon, tan fluixet que de vegades és impossible seguir-la. I va bé? “Bé, la majoria de la gent es tracta per problemes de parella o amb els seus pares... Jo en puc acumular 24 de diferents.” És clar. Quant d’horror passat li queda encara? “Tot.” Centenars d’efectes col·laterals: somnis de la vida de fora que la van mantenir amb vida a dins i malsons de dins que la intranquil·litzen a fora; claustrofòbia, agorafòbia, resignació, culpabilitat, ser víctima i alhora creure que s’ho mereix, empremtes de la tortura psicològica i física que ell li va infligir, la por que l’abandonés o la de tornar al món real... És absurd demanar-li exemples de danys i perjudicis a algú que ha crescut subjecta a un adult estrany, per força i convençuda que la seva família l’ha oblidada. No han pagat el rescat, li va dir Priklopil des del començament. No et volen, no vénen a buscar-te, només em tens a mi...” Una cançoneta cruel. Paralitzant. Mortal per als febles, una invitació al suïcidi. Ja no tens família, ara jo ho sóc tot per a tu, em pertanys, jo t’he creat. Vuit anys i mig així. Fins que es va atrevir a dir al segrestador a la cara: “T’estic agraïda per no haver-me mort i per haver-me cuidat tan bé... però no em pots obligar a viure amb tu. Sóc una persona independent. O em mates o em deixes anar.” Un llarg camí.

3.096 dies amb les seves nits presonera al soterrani d’una casa amb jardí. La mateixa casa que hem anat a veure al matí, amb la primera llum del dia, a Strasshof, als afores de Viena, després de deixar enrere fàbriques, urbanitzacions, centres comercials i planes nevades, acompanyats de desenes de camions d’Europa de l’Est; després de passar per la Rennbahnsiedlung, la urbanització per a treballadors on vivia Natascha, i per Süssenbrunn, on s’alçava la llar de la seva àvia i la fleca que menaven els seus pares. “Punts de referència de la meva infància.” La botiga encara existeix. Molt precària. Per allà corria ella. Hi entrem. Una parella despatxa salsitxes, xocolata, llaunes... La dependenta podria ser la seva mare, o la germana. Els ho demanem. No se’n refien. Aquí tothom sap de què parlem. Han llogat el local a la seva família.

L’habitatge amb amagatall del paleta i antic enginyer Priklopil (s’ignora per què el va construir: ho tenia planejat, l’havia fet servir abans, era un búnquer antinuclear?) és a Heinestrasse, 60. Xalets amb tanques, piscina i barbacoa, casetes de fusta per a horticultura i bosc atractiu al voltant. Un racó com n’hi ha milers al món urbanitzat. Dins la parcel·la s’hi veuen eines, la gespa descurada, les coníferes molt crescudes... La casa té la façana groga, les finestres i la porta del garatge són tancades, s’intueix que a dins hi ha habitacions buides, secrets rere els murs... Una, dues, tres passes cap a la Blaselgasse per on va fugir... Un imant per a la imaginació. Costa de creure que en aquest entorn algú pogués retenir un altre ésser humà. Una nena. I que ningú no se n’assabentés. Cadascú a casa seva i Déu en la de tothom, una mena de Revolutionary Road a l’austríaca. “Gent que neix, que es mor, que té jardí, i mentre això es mantingui estable, tot va bé”, sentenciarà després Frau Kampusch. Que vol dir que qualsevol de nosaltres pot callar. I fer el mateix.

Què se’n farà d’aquesta mansió dels horrors? “S’enderrocarà”, diu ella. Però no l’ha comprada, com s’assegura, sinó que la hi han “assignat”. Va passar que després del seu “autoalliberament” (ella insisteix en aquest concepte: la policia no la va trobar), la casa fou assaltada per curiosos: “Tothom volia sentir el calfred del terror. A mi em semblava horrible que un pervers admirador del segrestador pogués adquirir-la. Per això em vaig ocupar que em fos adjudicada com a indemnització.” I així l’ha treta de la circulació.

El taxista turc que ens hi porta també ho sap, mira i opina: “Aquesta zona és cara.” I creix. S’hi construeix molt. Davant la casa-presó hi ha un altre habitatge, modern, amb gronxadors i pilotes; hi viuen nens feliços, en un entorn com aquest. Això era Natascha Kampusch quan Priklopil la va agafar al carrer Melangasse, prop de l’escola a on anava, la va fer pujar a la furgoneta i la va portar fins aquí: una noia somiadora, tot i que insegura, mancada d’autoestima, filla de pares separats, un forner amic de la gresca i una costurera que odiava la sensibleria i no es permetia cap feblesa. “Els indis no coneixen el dolor”, era el seu lema. “La meva mare no s’imaginava que això em faria forta i m’ajudaria a salvar la vida.”

Natascha ja havia sentit a parlar llavors de xarxes de pederàstia (hi va haver diversos casos els anys noranta). Els experts aconsellaven als telenotícies: no oposar resistència, parlar... Ella va fer-ho. Va patir una regressió. Es va fer nena, la nena estimada del segrestador. A la masmorra, ell li llegia contes (La princesa del pèsol va ser el primer), jugaven a les dames, la banyava, li va portar un ordinador... Es va convertir en l’únic adult capaç de prendre decisions per ella. Qui et dóna menjar i te’l pren. L’amo. Com creu que va poder fer una cosa com aquesta?, li demanem, mentre ella beu te i es recol·loca les mitges. “Intentava venjar-se del món. No pensava en mi, ni en la meva família, ni en els meus companys de classe, que tindrien por durant anys...” No sabia pensar en els altres. Un asocial. Ella intentava convèncer-lo de l’error. “Li deia: ‘No pot ser, això’, però ell es pensava que tenia dret sobre meu. Molts homes se saben amos de les dones. I ell volia construir-ne una al seu gust.” Un animal amb princesa al cau.

És impossible imaginar-la allà a baix. 270 × 180 × 240, feia l’amagatall. Onze metres cúbics d’aire aclaparador. El seu cos fràgil encaixat entre el llit, la roba, el despertador, la ràdio, una tele, bombetes, la Barbie... Allà esperant, una hora, dues, tres, tot el dia, que s’obrís la porta. Parlava sola. “I només hi havia una persona que em podia salvar d’aquella solitud aclaparadora: la mateixa que me l’havia imposada.” Quina paradoxa. Toc... toc... toc... Explica que cada segon, a dins, s’hi sentia l’extractor.

Natascha va estar-se dos anys a la masmorra de Strasshof sense veure el sol. Després, a poc a poc, lligada o vigilada, ell la va deixar pujar a una planta, després a l’altra, després la va portar a dormir al seu llit lligada amb corretges, després la va deixar sortir al jardí, després a comprar amb cotxe per la zona... I quan ella va créixer i va començar a acumular coratge, a revoltar-se, ell, vulnerable, va reforçar els seus mètodes d’assetjament mitjançant tortures i pallisses. Li retirava el menjar o les sortides de l’amagatall, la deixava abandonada fins que ella cedia, pel pànic de morir de fam en aquell forat. Enterrada viva. “És el que m’espantava més.”

I si la seva història a dins és brutal, també ho va ser l’impacte que va causar a fora, en escapar-se. “Els fotògrafs s’enfilaven als arbres per fer-me la primera foto, va aparèixer als diaris el meu amagatall. La porta de formigó oberta. Les meves pertinences, poques però valuoses per a mi, els meus diaris i el meu parell de vestits, van ser exposats sense pietat, vaig veure com la meva petita vida privada, tant de temps oculta, saltava a les portades. Dues setmanes després vaig decidir posar fi a les especulacions i explicar la història jo mateixa.” Va concedir tres entrevistes, a la televisió austríaca ORF, al diari Kronen Zeitung i a la revista News. Volia mitigar l’expectació. L’efecte va ser el contrari. Carn fresca per als diaris sensacionalistes, que ja no la van deixar més en pau. “La gent volia convertir-me en figura pública, i molts em tractaven, i ho continuen fent, com si fossin coneguts meus.” Tot va anar molt de pressa. Un dia a l’amagatall, un altre a les revistes, l’endemà presentant un xou a la televisió (se’n van fer tres emissions).

A Frau Kampusch li van oferir canviar d’identitat. Ho va refusar. “M’havia enfrontat a totes les maldats psíquiques i a les fosques fantasies de Priklopil, i no m’havia deixat vèncer... i només es volia veure en mi això: una persona trencada que mai més aixecaria el cap, que sempre dependria de l’ajuda d’altres. Quan em vaig negar a portar aquest estigma la resta de la meva vida van canviar les coses.” Van ploure les crítiques: era una desagraïda, volia treure’n profit, s’havia fet milionària amb les entrevistes... “El que pitjor es va entomar era que no condemnés el segrestador.” Però ella l’havia perdonat. “Si no, no hauria sobreviscut.” Així que va ser i és objecte de mofa: grups en xarxes socials que demanen que torni a l’amagatall, cançons o acudits que en fan esment de mala manera... Sobre la crueltat de la societat (especialment de la seva) Frau Kampusch ja en sap prou. “De mica en mica em vaig adonar que havia caigut en una nova presó.” La voracitat de l’opinió pública. I a més la recerca policial continua tan viva com l’expectació sobre la seva persona. Agents i jutges encara fan voltes al cas (els molts errors comesos, les pistes no seguides, si el raptor va actuar sol o treballava per a una xarxa de pederàstia encara oculta i potser amb implicacions polítiques), una patata calenta que fins i tot inclou el suïcidi recent d’un investigador.

Quatre anys ha trigat Natascha Kampusch a escriure tota la seva història amb l’ajuda de dos periodistes, Heike Gronemeier i Corinna Milborn. “El llibre serveix perquè se m’entengui més bé”, diu ella. “És la història d’una lluitadora –opina Milborn–, no va deixar de somiar en la llibertat.” No es va donar mai. Els psicòlegs que l’han tractada han admirat sempre la seva formació: es va mantenir activa a l’amagatall, no va perdre la curiositat, va llegir, va veure cinema, va estudiar, sabia coses de política, de cultura... “Jo seguia la ràdio, estava informada, però tot i així, en sortir, vaig veure el món una mica canviat. Per exemple, de sobte tothom tenia dos mòbils, hi havia ordinadors pertot arreu...”

Aquest llibre és el punt final. I un punt de partida (el productor alemany Bernd Eichinger, el de L’enfonsament, ja en prepara una pel·lícula). Hi recull tot el que volia explicar: “Desitjava aclarir malentesos: per què no havia fugit abans, per què no vaig acusar el segrestador..., o donar resposta a falsedats.” Un gran esforç per treure’s de dins tot el que hi tenia: records, detalls, sensacions... I interpretar la raó del que va passar.

El mal per a Natascha Kampusch té rostre humà. Parla d’aquesta violència burgesa, soterrada i fina tan usual, de com es creen monstres i víctimes per tal de disfressar-la, de l’abús del blanc i el negre per definir conductes, quan el mal és gris i tothom el tenim a dins. “Crec que Priklopil va ser un més entre nosaltres, producte de la indiferència.” Ignora què es pot fer, però potser per això intenta implicar-se en grups contra la violència de gènere, crear fons per a víctimes de segrestos (va voler ajudar l’altra segrestada austríaca, Elisabeth Fritzl, la d’Amstetten), i està interessada en els fets de Ciudad Juárez (Mèxic). “Hi ha centenars de persones maltractades en aquest moment, davant la nostra passivitat i la dels polítics, més interessats a guanyar diners que a servir.”

–Però quina relació va tenir realment amb Priklopil durant tants anys? La va violar? El va estimar?

–Això no és públic. Ho vull guardar per a mi sola.

Stop. Per aquí no es passa.

–Li va doldre la seva mort?

–És clar, era l’únic familiar que jo tenia. Però la impressió es va suavitzar molt pel fet que aquell dia jo vaig ser lliure. Vaig sentir alleujament. El que ell havia fet era injust, i jo havia de decidir o bé morir-me allà o bé trobar el meu propi camí.

–Per què es va suïcidar?

–Perquè es va trobar perdut, perquè sabia que podia anar a la presó i perquè havia perdut la seva princesa, la que havia inventat, la que havia volgut que fos perfecta. Però jo ja era una altra persona.

Resulta admirable, Frau Kampusch. Que tan jove i amb l’experiència que ha viscut hagi aconseguit mantenir una actitud tan digna amb ella mateixa. Mantenir-se ferma davant les pressions. Que sàpiga callar sobre les humiliacions patides. Que aquest llibre expliqui tantes coses sense dir-les. I que cremi tant a les mans. Perquè hi ha detalls que ella no diu. No en el sentit que la gent busca amb ànsia: sexe amb el segrestador. Els diaris de mig món van titular: “Natascha Kampusch confessa en el seu llibre que va patir abusos sexuals.” Abusos sí. La paraula “sexuals” o no la utilitza o no la trobem. “Tal com està explicat en aquestes pàgines és com ha de ser. Hi ha informació suplementària que és per a mi, que vull estalviar a la meva família.” I una altra omissió: la religió. Amb prou feines parla de Déu. No és religiosa? No li va caldre trobar consol en la seva situació? “Mmm, bona pregunta. No sé si ho sóc. Penso que Déu és sempre amb mi.”

La conversa deriva cap al futur. “Ara continuo aprenent a adaptar-me a la vida social, a reaccionar davant la gent i les crítiques.” Tot just ha acabat l’escola i vol formar-se com a joiera després dels estudis secundaris. Diu que sí, que va recuperar “degudament” la relació amb la família després del xoc de la reaparició, i que de nuviatges res de res, que no li interessen ni l’estil xuclasang de Robert Pattinson ni el del maduret Clooney, i dels interessants per a la seva edat “no n’abunden”. Però n’ha tingut? “Pregunta personal.” Stop. Una relació amb un home? La limitaria. S’estima més tenir bons amics. Les revistes van omplir pàgines sobre una suposada relació amb un aristòcrata, tema que ella explica ara amb detall: un pur xou d’aduladors nobles i famosos, de balls a l’òpera, de classicisme vienès interior i exterior.

Passa part del temps envoltada d’assessors i guardaespatlles, d’amigues tampoc n’hi ha gaires. Potser pel seu caràcter difícil i controlador? “Sí, potser sóc molt exigent amb els altres. Però ja he après que no és possible controlar-ho tot, ni satisfer la gent o entendre les seves contradiccions.” Es troba més bé al costat d’altres que sola. “Però no quan els he de satisfer.” L’obligació li pesa com una llosa.

Finalment, hem sortit a un parc del centre de Viena per fer-li fotos. L’ambient és glaçat. Els ocells patinen al llac i es diverteixen al voltant nostre. Frau Kampusch hauria de passar inadvertida. Però hi ha gent que la reconeix de seguida. Sobretot homes grans. I hi ha mirades que no encaixen. És una sensació que ella té de vegades, segons que comenta. Com en aquella visita que va fer un dia a una escola privada prou coneguda: “Allà hi havia tots aquells nois rics, ben vestits, musculosos. Vaig pensar, perquè ho vaig sentir, que creien que jo em mereixia el fet d’haver estat tancada.” Uf, perill, perill, l’enemic interior a l’aguait. Ella se’n riu. Ho sap.

No seria millor que s’anés preparant ja per deixar de ser coneguda? Frau Kampusch, presumida, s’estira llavors l’abric negre i respon divertida: “Sí, em puc operar i canviar-me del tot per lluir com Britney Spears. Així també seré famosa, però la gent em parlarà com a Britney i no com a Natascha.” Quin horror.

3.096 dies, de Natascha Kampusch, editat per Ara Llibres, es publica el 16 de febrer

(Adaptat d’EPS, 31 gener 2011)

Som clients, tenim drets

per Ferran Suay

Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així «per interessos comercials» més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.

La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els «interessos comercials» també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres? ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem —per tots aquests productes— el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.

Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava —amb un missatge ben breu— respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: «Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación.» Li vaig respondre en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.

Probablement, això de «dialecte» ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.

Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d'avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix —també— l'obligatorietat de l'etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa (atcliente@jgc.es).

Aquesta, i totes les altres empreses que —amb unes o altres excuses— incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que —per tal d'aconseguir-los— ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè —generalment— això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci.

N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret —legalment reconegut— a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.

El Punt, 29 gener 2011

* * *

Una història d'èxit

per Ferran Suay

En l'article «Som clients, tenim drets» (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l'empresa Vinos García Carrión, amb motiu d'haver-los demanat la incorporació del català a l'etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta –en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia– no em semblà gens afortunada, i vaig fer l'article. Es veu que –des d'aquell moment– algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic.

He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D'entrada, el director del departament d'atenció al client –la mateixa persona que m'havia contestat inicialment– es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar –més aviat– per enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d'estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i –en la meua opinió– una gran professionalitat.

I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l'empresa d'etiquetar en català («Don't hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law»). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s'han ofert a donar-me'n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m'agradaria explicar breument.

El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d'una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que –en molts casos– consisteix a ignorar radicalment l'existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l'ús exclusiu del castellà.

El segon èxit és per a l'empresa García Carrión, que –sense fer-hi cap inversió– ha rebut una informació rellevant d'una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D'aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l'oportunitat d'adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d'entendre més bé el mercat a què s'adrecen.

El tercer èxit és també per a l'empresa, que ha pogut comprovar l'eficàcia i la professionalitat del seu departament d'atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador –en la meua opinió– d'una bona cultura d'empresa, que els permet d'adaptar-se a la realitat de seguida que s'hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s'equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d'esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d'informació útil i en un motor de canvi en positiu.

El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d'aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà –sobretot– un èxit de la llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d'actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d'influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d'implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.

Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d'augmentar la seua quota de mercat.

És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l'empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n'hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s'acabe amb més d'un guanyador, i –encara més important– sense perdedors.

(El Punt, 15 febrer 2011)