‘Decadència’? Potser no serà tant

per Carles Geli

Doncs hi va haver una època que, a Barcelona, es penjaven per les cantonades les poesies dels concursos, que una bona part dels documents notarials es redactaven en català i que la riquesa de la llengua, tant escrita com parlada, era tal que ni avui, malauradament, no es coneix el significat d’expressions llavors tan comunes com bossa de tres parròquies, quin era el color de Montserrat o la qualitat –i llavors d’aquí l’elogi o la ironia– d’un vi de tres nits.

Tot això confluïa en la Barcelona del 1700, en plena època de l’anomenada Decadència, dos segles, del XVI al XVIII, de suposada foscor que, a partir de les excavacions del Born, l’arquitecte i estudiós Albert Garcia Espuche i un equip d’experts s’ha entestat a il·luminar amb la col·lecció de llibres La ciutat del Born. Barcelona 1700, coeditada per l’ajuntament, l’editorial Barcino i la Fundació Lluís Carulla. Amb el sisè títol de la sèrie, Llengua i literatura, ara aparegut, s’aborda el nucli dur del mite d’aquesta Decadència. I, com la resta dels àmbits analitzats, aquest volum destrossa més d’un tòpic, perquè constata una vitalitat oral i escrita de la llengua que deixa entreveure un dinamisme cultural i socioeconòmic més fort del que es pensava fins avui.

“Al fer la història de les lletres catalanes se salta de la gran literatura medieval fins al segle XIX, i enmig es deixa un forat de quasi tres segles en què el que s’ha produït es qualifica de migrat, de gens interessant, de reiteratiu pel que fa a la temàtica, d’altament castellanitzat”, es lamenta el filòleg Joan Santanach, autor d’un dels sis articles que componen el volum. Aquest prejudici prové del romanticisme, “que va blasmar el barroc i que a Catalunya va ser encara pitjor per la davallada numèrica de grans noms i per la simplificació temàtica: tot tenia un biaix humorístic i fins obscè, tot vallfogonejava”, diu al·ludint a l’èxit de Francesc Vicent Garcia, conegut com “el rector de Vallfogona”.

Santanach, per desmuntar una tesi que van defensar i repetir estudiosos com Manuel Milà i Fontanals i Lluís Nicolau d’Olwer, fins arribar a Antoni Comas i Martí de Riquer, cita Francesc Fontanella i Josep Romeguera com a autors catalans molt notables de l’època, si bé admet que l’italià i el castellà eren les llengües de prestigi aleshores. Era l’auge del que s’acabaria batejant com a “segle d’or espanyol”, amb autors de l’alçada de Quevedo, Calderón de la Barca i Lope de Vega. El filòleg recorda que molts poetes, ja el segle XVI, com són Pere Serafí o Pere de Torroella, eren bilingües, i que fins i tot alguns, com Joan Boscà, acabaren escrivint sempre en castellà. “Hi ha autors que gongoranitzen o gracianitzen perquè intenten prestigiar la llengua catalana inspirant-se en la castellana i la italiana; Fontanella mateix està molt influït per Góngora, i el seu teatre pel de l’italià Guarini”, però “ho fan expressament, no practiquen el seguidisme o la còpia”, argumenta Santanach.

La tesi del llibre és que la Barcelona del XVII funciona essencialment en català, que la seva supervivència no estava en entredit i que no és una societat estancada. “La literatura de consum –la dels pasquins, devocionaris, càntics– és en català, i si és veritat que una bona part de la ja notable producció de les impremtes barcelonines s’edita en castellà és perquè en gran mesura va a l’exportació”, apunta el director de la col·lecció.

La presència del català en la literatura notarial de l’època, estudiada per Garcia Espuche, és “significativa, juntament amb el castellà i el llatí, i això no es trencarà fins bastant després de la derrota de 1714”,* constata qui ha fet una extensa llista de locucions i paraules d’aquell temps avui desconegudes.

Aquestes tres llengües són també les que es trobaven a les biblioteques familiars, “moltes més que no ens pensem”, constata Garcia Espuche, que defensa una societat que tenia en ple segle XVII disset escoles de “mestres de minyons” a Barcelona, escoles que ensenyaven a escriure i a fer comptes, i llibreries on es venien volums en blanc perquè la gent escrivís diaris, fet que n’explica la proliferació. “El problema és que van ser moments polítics nefastos per a Catalunya i que això ha acabat esquitxant la nostra percepció dels altres àmbits d’aquella societat”, exposa el director de la col·lecció.

(Extractat d’El País, 14 juny 2011)


* Per tant, tal com mig apunta ja Espuche, la decadència de la llengua i la cultura catalanes durant els segles XVIII, XIX i XX, que va ser real i gairebé irrevocable, va venir per la repressió política desfermada a partir del 1714, el Decret de nova planta i les sistemàtiques repressions posteriors, no pas com a conseqüència d’una davallada progressiva i, doncs, «per causes naturals», com també ens havien volgut fer creure alguns fins ara (nota d’Inforeflexió.cat).

Sanchis Guarner, 100 anys

per M. Sanchis Guarner

Enguany, 2011, es complix el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. També es complixen trenta anys des que es morí (“ens el mataren”, que diria Alfons Llorens), però em fa l’efecte que eixe trist aniversari té menys importància. Potser estiga massa a prop i, a més a més, trenta no és un número redó.

Cent anys sí que és un número redó. És el número que solen utilitzar les institucions i les ciutats per a recordar públicament les persones que contribuïren al seu engrandiment. Els centenaris (del naixement o de la mort) dels ciutadans importants se solen aprofitar per a recordar-los públicament, glossar la seua obra i, eventualment, revisar com el pas del temps ha modulat el seu llegat. Crec que és indiscutible que el professor Manuel Sanchis Guarner, que utilitzà la major part de la seua vida a estudiar i fomentar la nostra llengua, la nostra història, la nostra geografia i la nostra etnologia, pot ser considerat una de les persones importants que han tingut les nostres institucions. Potser, breument, valga la pena repassar per què.

Lingüista quasi des d’infant, fon el signant més jove de les Normes de Castelló (1932), la base normativa, encara hui, de la nostra llengua. L’any següent publica La llengua dels valencians, reeditat innombrables voltes i que ara, quasi huitanta anys després, se seguix venent i estudiant. Després deixa la carrera per a anar-se’n a la guerra, a defendre amb les armes la traïda democràcia republicana. Eixa conducta exemplar li costà presó (on es dedicà a traduir de l’alemany una obra sobre l’Albufera) i exili en Mallorca, on, a més d’altres moltes activitats, contribuí de manera fonamental a la redacció de l’obra magna del català, el Diccionari català-valencià-balear, que continua essent el gran referent necessari per a qui vullga escriure en qualsevulla de les varietats del català.

Una altra vegada en València, visqué de ser professor de francès d’institut (la docència fon una de les constants de la seua vida) fins a poder retornar a la universitat, la seua meta de sempre. A més a més es dedicà intensament a ser un ciutadà exemplar. Membre de diverses entitats, participà molt activament en la vida cultural valenciana, fet que li costà més d’un disgust. Hagué de dimitir (poc abans de ser expulsat) de Lo Rat Penat per defendre la visió científica de la unitat de la llengua, i hagué de vore com el seu passat de lluitador antifeixista li impedia ser nomenat cronista de la ciutat de València.

Sabé contestar a eixa humiliació com ho fan els grans hòmens. Publicà La ciutat de València, síntesi d’història i geografia urbana, probablement la millor crònica escrita sobre la ciutat que no el volgué com a cronista i, possiblement, la seua obra més coneguda i divulgada.

Però no solament s’ocupà de la ciutat. Els seus estudis i publicacions cobrixen tot el territori que hui governa la Generalitat valenciana. No existix, que jo conega, un autor valencià menys dogmàtic i amb una visió tan global del nostre país.

La seua arribada a la universitat significà l’elevació, per primera volta en la història, del valencià a la categoria de llengua universitària. La fase definitiva d’eixa llarga lluita de Manuel Sanchis Guarner començà amb la creació d’una curiosa Agregadoria de Lingüística Valenciana, plaça que guanyà en una oposició en la qual presentà una memòria on desenrotllava un concepte que, molts anys després de la seua mort, seria clau per a la definitiva resolució del mal anomenat “conflicte lingüístic valencià”.

El seu concepte de “policentrisme normatiu convergent”, utilitzable per a totes les llengües que es parlen en més d’un territori nacionalment diferenciat, fon el que permeté al Consell Valencià de Cultura emetre el seu dictamen, i a les Corts Valencianes crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), hui autoritat indiscutible en la matèria.

La seua carrera universitària, fins a la mort, fon enormement fecunda, no només per allò que ensenyà i publicà sinó també per les entitats que fundà i dirigí i que foren el bressol dels múltiples professionals de la docència que hui mantenen viva l’Escola Valenciana i que nodrixen l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i la mateixa acadèmia. Sense la seua faena, el panorama lingüístic valencià de hui seria molt diferent, probablement amb la nostra llengua en greu perill d’extinció.

Doncs bé, en el centenari del seu naixement, ni la Generalitat, que li deu, en bona part, la normalització de la nostra llengua, ni l’ajuntament de la ciutat que tant estudià, estimà i publicità, ni la universitat on tant treballà, no han anunciat, en aquestes alçades de l’any, que jo tinga coneixement, cap acte per a recordar la seua figura.

Encara queda temps per a fer-ho, però en qualsevol cas, si les obligacions múltiples dels dirigents d’eixes institucions els impedixen de programar un homenatge a Manuel Sanchis Guarner en el seu centenari, servisca este article per a proclamar públicament que, a més a més de tot el que s’ha exposat, també fon un pare excel·lent.

(Adaptat d’El País, 11 juny 2011)

De ‘esL ossntre araleups’ a ‘Les nostres paraules’

per gentilesa del diari Levante

El diari Levante-EMV es referia ahir a un espai lingüístic, dins la secció «Panorama» d’eixe diari, que Eugeni S. Reig ha omplit durant anys amb les entrades del seu llibre Valencià en perill d’extinció (València 2005) i que a partir d’ara començarà a omplir amb el contingut del seu segon llibre Les nostres paraules (València 2008). Amb este motiu el diari feia a Reig una entrevista.

Tot el que seguix és textual:

«He tingut que escriure aquest llibre perque no han fet els filòlegs»

per Amat Sapena, València

«Panorama» obri hui una nova secció. «Les nostres paraules» ens ensenyarà vocables, locucions i frases fetes poc conegudes o en peril d’extinció arreplegades en un llibre amb el mateix nom escrit per el lingüista Eugeni S. Reig


Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942) és un enginyer, jubilat de Telefónica però per damunt de tot un amant de la nostra llengua, un treballador incansable que s’ha passat mitja vida fent una tasca d’investigació i de difusió.

«Les nostres paraules» tanca un cicle?
No perque hi ha dos projectes pendents d’eixir: «Lèxic valencià d’ahir i de hui», que espere que siga publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua» i «Valencià d’ara».

Què persegueix amb el seu darrer llibre?
El mateix que «Valencià en perill d’extinció», arreplegar paraules que poden dexapareixer per que es deixen d’usar o perque son pròpies d’una zona molt limitada. Entre aquest llibre i «Les nostres paraules» hi ha una diferència: aquest últim té referències a autors que han emprat les paraules que he seleccionat. M’han dit que el meu llibre es com un àlbum de fotos: «eixa paraula la deia el meu pare, i eixa el meu iaio...». Es retroben amb el passat, com amb una foto.

Un enginyer ficat a lingüista...
Ha sigut l’afició de tota la meua vida, he invertit molt de temps en arreplegar paraules, en parlar amb la gent, amb lingüistes... Un senyor d’Alcoi, per exemple, em va donar un treball seu perque sabia que ell no ho publicaria. He tingut que fer lo que els filòlegs no han fet.

Com parlem els valencians la nostra llengua?
Millor del que ens pensem. Hem heredat un valencià bo encara que amb molts castellanismes que han anat augmentant de la situació ha canviat des del segle XVIII. A partir del 1960 la situació ha millorat. Però el castellà s’ha incrustat dins del valencià, algo normal perque televisions, ràdios i premsa escrita utilitzen el castellà. Això abans no passava, en els pobles es parlava en valencià. Com les dones no tenien que fer el servei militar i no eixien del poble, moltes ni coneixien el castellà.

La llengua és un vehicle d’integració per als immigrants?
Si no la utilitzen moltes vegades és per culpa nostra per contestar en castellà quan intenten parlar-nos en valencià. Sense extremismes però hem de parlar en valencià amb la gent que ve de fora. Pensem que es de mala educació parlar-los en la nostra llengua però no és de veres. Si el valencià es perd serà per culpa nostra.

Canal 9 compleix la seua tasca en la difusió del valencià?
Està clar que no perque una gran part de la programació és en castellà. La seua missió tindria que ser el foment i la difusió de la llengua. Una llàstima perque quan tradueix pel·lícules al valencià, passà amb un cicle de Hitchcock, ho fa amb una gran dignitat, però sembla que és massa car i aposta pel castellà.

La política de Canal 9, l’eliminació de les línies en valencià... el PP no té intenció de cuidar el valencià?
No ho sé, jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP i no m’han donat eixa impressió. La llengua es de tots, de dretes, d’esquerres, de catòlics, d’ateus. El valencià no es pot utilizar com arma contra l’adversari, està per damunt.

Catalunya és un espill on mirar-se?
Allí les coses no van tan bé com pensem açí, el que passa es que tenen partits autòctons com CiU i ERC que tenen molts vots i, per tant, força per a fer coses que açí ni es plantegem.

(Levante-EMV, València 10 juny 2011)

No sols hi han errors de redacció bàsica, com el mateix titular, i errades grosses i repetides d’ortografia («perque» en lloc de «perquè», «açí» en lloc de «ací», etc.), sinó també defectes de fons.

És per tot açò que Eugeni S. Reig, l’entrevistat-víctima, no ha tingut cap més remei que fer unes precisions en la llista de lingüistes Migjorn:

Amics de Migjorn,

Com que els periodistes s’encaboten en fer entrevistes amb la tecnologia del segle XIX (fent preguntes cara a cara i prenent notes en un bloc amb una llapissera o un bolígraf a la mà), les coses ixen com ixen. Si hagueren emprat tecnologia del segle XXI, si m’hagueren enviat les preguntes per correu electrònic i jo els les haguera tornades escrites de la mateixa manera, l’entrevista seria molt diferent.

Falten moltes coses que vaig dir i no hi apareixen. No cal que us diga que jo no vaig dir “he tingut que” sinó “he hagut de”. De fet, ho dic sempre així. I no vaig dir en absolut “em dóna la impressió”. Si ho haguera dit, hauria dit “em fa l’efecte”, que és el que sempre dic, o, com a molt, “em fa la impressió”. Jo no vaig dir que la situació del valencià va millorar a partir de 1960, vaig dir que va empitjorar, a causa de la televisió. Això és elemental. Tampoc vaig dir “no ho sé”, vaig dir que depenia de persones.

I, evidentment, no vaig dir “jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP”. Jo només he treballat en Telefònica. Vaig dir que havia presentat els meus llibres en ajuntaments en els quals l’alcalde i el regidor de cultura eren del PP (potser encara ho són) i que m’havien tractat molt bé. I que havien organitzat les presentacions dels llibres de la mateixa manera que ho havien fet alcaldes i regidors d’altres partits polítics. Jo he presentat els meu llibres en ajuntaments de tots els colors polítics i no he observat cap diferència de tracte. I els parlaments dels alcaldes i dels regidors de cultura, tant del PP, com del PSOE, com del Bloc, com d’Esquerra Unida, han sigut pràcticament idèntics a l’hora de presentar els meus llibres.

El que jo volia expressar i no queda prou clar en l’entrevista, és que la llengua dels valencians és de tots els valencians, de TOTS, i no pot haver diferències d’ideologia política ni de creences religioses ni de pensaments filosòfics. La llengua és i ha de ser de tot el poble. Si la llengua s’identifica amb determinats grups, amb determinades maneres de pensar, la llengua està condemnada a mort.

Bé, no vull fer-ho més llarg, perquè crec que no paga la pena. De tota manera, l’entrevista no és gaire important. Per a mi, el que és verdaderament important és que el Levante ha publicat parauleta a parauleta tot el meu llibre Valencià en perill d’extinció i a partir d’ara farà la mateixa cosa amb el llibre Les nostres paraules. El que és important, molt important, és que els lectors coneguen paraules i expressions que, o bé no coneixen, o bé tenen mig oblidades.

Eugeni S. Reig, 11 juny 2011

Diccionari ‘lleidatà-català’

Lo nou diccionari lleidatà-català recull més de 3.000 paraules i expressions pròpies de la forma de parlar el català a terres de Ponent. Durant dotze anys, des de l’any 1998, els tres autors del diccionari, Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta, s’han dedicat a recollir tota mena de paraules i expressions que només es poden sentir a les terres de Lleida com ara escatxigar, aspentejar, acotxar-se o noa, entre altres. Ferran Montardit explica que han recollit la forma de parlar de molts pobles i que allí on no han arribat ells han comptat amb l’ajuda de persones que han actuat com a corresponsals. Montardit explica que la zona on més característica és la forma de parlar lleidatà és el Baix Segrià.

La zona de la comarca de les Garrigues, des d’Almatret fins a Sarroca, és, segons els autors, on millor es conserven els trets diferencials en la forma de parlar el català. Montardit afirma que algunes de les principals diferències respecte al català estàndard són que les paraules començades en ‘e’ es pronuncien amb ‘a’ o ‘i’, com per exemple, anciam o istiu (aquí coincideixen amb una part del dialecte oriental); el lleidatà fa desaparèixer la ‘i’ intervocàlica, com per exemple noa en lloc de noia; la ‘e’ final neutra del català estàndard es fa oberta, com per exemple cante (canta); a les conjugacions verbals desapareix la ‘v’ al preterit imperfecte d’indicatiu (cantaa, en lloc de cantava); o en subjuntiu o imperatiu canvia el final de ‘is’ a ‘os’, i per exemple no facis es diu no faigos.

El lleidatà també té molt vocabulari relacionat amb la pagesia, ja que fins ara ha estat la principal activitat econòmica del territori [...]. El diccionari recull expressions que amb el temps s’han anat perdent i que en molts casos només diuen persones grans, com ara l’expressió ser de la mangala alta que vol dir que l’avi de la casa és qui dirigeix la casa; o paraules i expressions que s’han anat afegint, com gisband (orquestra) o catxup (quètxup), a partir de l’anglès, o científiques, com cloresterol en lloc de colesterol.

El diccionari constata la diversitat de formes que té el català com a llengua i que a les terres de Ponent deixa expressions tan curioses com ara sisquere (ni tan sols), mosenguard (Déu-nos-en-guard) o vae (d’acord), fa un bo que namore (que enamora) o ambaparà (on vas a parar?, què dius?).

Els autors no donen per tancat el diccionari: com que la llengua és canviant, ja tenen noves paraules des que s’ha editat el llibre. A part, també disposen d’una web on la gent pot aportar paraules i expressions pròpies del lleidatà.

(Adaptació del text d’Eduard Garcia, ACN 7 abril 2011)

Prejudicis en temps de zen

per Jordi Graupera

Fa temps que tinc pendent de llegir l’últim llibre del filòsof francès Comte-Sponville. Me’l va recomanar en Josep Maria Via i Taltavull, que va ser el meu professor d’antropologia i mestre de tantes altres coses. Els catòlics d’avui no podem ni volem ser dogmàtics, perquè hem estat educats en un context de racionalismes extrems que ens acusen de poc fonamentats, d’esclaus dels nostres sentiments, de covards que volen fer quadrar el món amb un Déu inventat i de beats conservadors. Ser jove i cristià, i dir-ho, és avui una batalla constant, un exercici d’argumentació inacabable. A més, cal l’esforç de mostrar-se serè i alegre, perquè, si no, de seguida som titllats de fonamentalistes d’Al-Qaida, o amargats fills del cilici. La pregunta que més em fan quan dic que sóc cristià és si follo. Efectivament, tot deu ser més senzill del que sembla.

Els cristians com jo vivim aquest menyspreu, aquesta mirada perdonavides de tots els que apel·len a la raó i a la ciència, encara que visquin amorrats a manuals d’autoajuda i l’única cosa que sàpiguen de la raó és que la volen tenir tota. Com si jo no confiés en els descobriments científics i no exigís als metges un títol universitari. Vull dir que no només em sé les lleis de Newton perquè m’hi obligaren a l’escola. A mi també em meravella que les portes del súper s’obrin automàticament quan m’hi acosto amb el carret de la compra. I hauria agraït que algun saberut de bata blanca hagués trobat la solució a la metàstasi molt abans que el càncer acompanyés els meus pares fins a la porta de sortida. Però tant se val, tu ets cristià en els temps que corren i, si no t’han convençut Marx, Nietzsche, Feuerbach, els bisbes pederastes, Xavier Sardà ni l’Ipod, és que estàs malalt d’alguna cosa del cervell.

Com que, a més a més, la immigració musulmana i el terrorisme islàmic han fet florir els fonamentalistes cristians de tota la vida, sembla que t’hagis de responsabilitzar dels seus rots als programes de la tele. On, per cert, molt sovint conviden el més ruc de la tribu.

Tinc pendent de llegir el llibre de Comte-Sponville perquè me’l va recomanar el professor Via, i sé que vol que estigui atent a les noves formulacions dels filòsofs, per primes que siguin. Ja no es pot anar pel món amb un catecisme de parròquia, si no vols quedar-te sempre dins de la bombolla dels teus. N’he anat llegint i sentint coses aquí i allí i se m’han obert la gana i la mandra a parts iguals i no acaba de guanyar cap de les dues. El llibre es titula L’ànima de l’ateisme i vol quadrar el cercle.

Sponville, un ateu de sempre, materialista clàssic, de sobte ha fet un viratge cap a l’espiritualitat. Com tot Europa: insatisfeta amb la ciència sola, adopta les formes lleugeres del zen. Que no impliquin compromís. És el triomf de l’estètica, de nou. Els ateus, ve a dir Sponville, tenim esperit i podem ser espirituals. No som materialistes. Podem desplegar el nostre esperit davant la magnificència d’un paisatge, la intimitat d’un monestir o la potència d’una obra d’art. Encara no l’he llegit, però aquestes i d’altres coses són les que es van sentint quan es parla d’aquest llibre. No és culpa de l’Sponville, les lectures que li fan. Venint de qui ve, segur que és un llibre ben escrit, seductor i suggerent. Segur que hi ha argumentacions ben travades i segur també que no aspira a cap rigor lògic o científic. Fa molt que els filòsofs de moda han renunciat a explicitar tota una metafísica per justificar les seves tesis. Es fan només assajos que són llistats d’estupefaccions.

No és per molestar, ni voldria passar-me de llest, tot plegat és molt delicat i cadascú se sap la seva ferida, però no és la primera vegada a Occident que algú diu que es pot afirmar i desplegar l’esperit i, alhora, prescindir de Déu i de la religió. Els nazis, per exemple. Encara que, naturalment, el cas concret no contamina tots els que breguen amb el silenci de Déu i el bullir de dins del pit. Normalment aquestes formulacions soft han acabat en l’arbitrarietat i en la submissió a les apetències de cadascú o d’un guru que faci d’exemple. Acaba així perquè no té contingut, només la força i l’empenta i la satisfacció impossible dels anhels irracionals.

I, amb perdó dels kantians, no n’hem tingut prou amb les morals formals. La fascinació per una espiritualitat sense litúrgia, ni sagrat, ni comunitat és encara més antiga que la importació dels símbols orientals com l’esvàstica i molt més encara que la moda de l’encens a casa. No nego que aquest és el pensament de moda. És el mateix que enfila els tòpics dels manuals sobre la felicitat. I que omple les acadèmies de ioga i les llibreries d’esoterisme empresarial.

Entenguin-me: no vull evangelitzar ningú, però començo a estar cansat de ser l’irracional catòlic, el submís religiós, hereu de totes les guerres de la història, culpable de totes les sodomies de sagristia, i de veure com al meu voltant van creixent alegrement les mateixes demències de sempre. Tinc la impressió que els esperits que no tenen fonament són esperits que no tenen límit. Si vols un esperit, hauràs de tenir un déu. Si no, del que et passa davant del Pantocràtor només podràs dir-ne sinapsi. I, en fi, no és pas que sigui mentida. A mi també em costa menys argumentar el cristianisme que ser cristià.

(Avui 26 abril 2007)

Aquí teniu l'original, al bloc de l'autor.

Convergència valenciana de la llengua

per Francesc de P. Burguera

[...] La directora dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, Marta Lanuza, [...] critica els models lingüístics usats per la Universitat de València i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per «artificials» i allunyats de la societat, [però] es mostra partidària de convergir, si es tenen en compte les variants defensades per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. De fet, afirma que és hora d’acabar aquesta lluita i elaborar, estendre i consolidar d’una vegada per totes un estàndard genuïnament valencià sense complexos. [...]

Quan s’acabà la guerra, els joves que teníem vocació d’escriure en la nostra llengua no teníem qui ens publicara. Un jesuïta amic meu ens recomanà a Fuster i a mi que anàrem a visitar Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells estaven preparant una editorial en valencià. I a veure’ls anàrem. I així és com passàrem a formar part del Grup Torre. [...] En l’editorial Torre publicàrem Fuster i jo els primers llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho diré. Editorial Torre publicava la Col·lecció L’Espiga. I aquesta era la propaganda que feia: «Col·lecció L’Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud i economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporánea.» No es tracta solament de la unitat de la llengua, sinó que els autors valencians que publicàvem en L’Espiga pertanyíem a la «literatura catalana contemporánea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havia ningú! [...]

Doncs, bé. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L’Editorial Torre, es a dir Adlert i Casp, l’Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres editorials, els llibres, la premsa, etc., que han estat publicats en valencià, ho van fer en la llengua comuna. És quan arriba la transició que comença el desgavell.

Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s’inventen una cosa que es deia Consell Valencià, a través del qual, i sota la capa protectora d’un pretés intel·lectualisme, tractaven de fomentar l’anticatalanisme. Fruit de l’activisme d’aquests dos ressentits va ser la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1977, d’un manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses: «Els firmants, hòmens de les més diverses ideologies, però units pel comú denominador d’un idèntic amor a València en la seua irrenunciable personalitat… rebutgem de ple els inadmissibles intents de posar en entredit l’autoctonia de la llengua valenciana –que prestigiaren els clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural, relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat estan redactats en llengua estranya i difícilment comprensible per als seus destinataris…»

La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns texts que, segons diuen els signants –entre ells Adlert i Casp–, «estan redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè, ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra bé podria creure que es tracta d’uns texts en «castellà», ja que en cap moment els redactors no utilitzaren la paraula «català» per a designar aquella «llengua estranya [...] no comprensible per als seus destinataris». ¿Estranya? És la mateixa llengua en què està escrit el manifest. Si és així, tampoc el manifest serà comprensible per al seu destinatari, que és el poble.

El fet és que el mateix dia que és publicà en la premsa el manifest dirigit al poble valencià vaig telefonar a Xavier Casp per a que m’aclarira què volien fer amb aquest manifest i així li ho vaig dir: «Però Paco –a Casp els amics li dèiem Paco–, ¿vosaltres sabeu el que esteu fent? ¿Què aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb castellanismes?» La seua resposta va ser ràpida: «Aquestes coses no son per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb Casp.

A partir d’ací, Casp i Adlert comencen els desgavells. Han perdut el nord. No poden veure com Fuster s’ha convertit en la figura que estima la joventut universitària. Van quedant-se aïllats, cabrejats, i canvien de jaqueta. Ja no formem part de la «literatura catalana contemporània». Comencen a inventar-se un valencià que fóra distint del català, inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els accents, castellanitzant paraules... D’ací naixerà el blaverisme, que és el nom amb el qual s’identificarà el moviment irracional anticatalanista. I entra en dansa la política. A la dreta això de l’anticatalanisme li venia molt bé. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se davant el veïnat parlant-li que els catalans ens volen imposar la seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l’arròs amb fesols i naps, la ceràmica de Manises i les mantes de Morella... podria resultar un míting atractiu.

Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials valencianes sensates han seguit escrivint i editant en la llengua comuna, com s’ha fet des de les Normes de Castelló fins als dies de hui. I així seguiran. [...]

(Extractat i adaptat de l’article «Lo Rat Penat i la llengua», publicat a Levante-EMV, 9 maig 2011)

Un futur de paper?

per Miguel Ángel Aguilar

[...] Pertot arreu han sorgit profetes que asseguren la mort dels diaris impresos i fins i tot de l’ofici mateix del periodisme en nom de la generalització d’aquest exercici, com si d’ara endavant hagués de ser una funció inseparable de la majoria dels ciutadans dels nostres dies.

La qüestió és si els diaris són residuals; si el paper s’encamina cap a la desaparició; si aquests lectors es podran substituir amb altres de nous; si prevaldrà la cultura del tot de franc, que enriqueix els mers agregadors de notícies mentre pauperitza els mitjans subministradors d’inputs originals.

Entre els avantatges comparatius dels diaris figura el de proporcionar cada vint-i-quatre hores una versió organitzada i ponderada [...], una foto de situació comprensible, assaltats com estem pel flux incessant de les notícies fragmentàries i inconnexes procedents de la xarxa. Per aquesta funció aclaridora, la premsa en suport de paper es constitueix en referència dominant.

A més que té el valor irreemplaçable del document escrit, de rang superior al liquat que brolla de la xarxa. Perquè, com sosté El Roto, la liqüefacció ens deixa en inferioritat de condicions davant el poder. És cert que els continguts de la premsa sobre paper viuen unes hores de desfasament, les que transcorren entre el moment del deadline i el del lliurament als subscriptors o als punts de venda. Però passa que en la jerarquia dels mitjans de comunicació convencionals els diaris s’han mantingut al capdamunt de la rellevància, tot contravenint l’ordre propi de l’abast quantitatiu que tenen.

El paper imprès actua com si fos la barana salvadora, que lliura del vertigen del desconcert molts dels periodistes de la ràdio i la televisió. Perquè les notícies, quan es llegeixen en aquest suport, se suposa que s’han filtrat i comprovat per professionals de l’ofici, de manera que hagin fet prevaler l’exactitud per damunt de la mera immediatesa, desproveïda de verificació.

(Extractat de La Vanguardia, 3 maig 2011, primer dia que aquest diari es publica també en versió catalana; els 130 anys anteriors només havia eixit en llengua espanyola)

Intimitat

per Clara Sanchis Mira

Posem que tenim dues germanes que per fi han aconseguit trobar un forat a les agendes per quedar a dinar. Han triat un restaurant tranquil, perquè tenen moltíssimes ganes de veure’s, munts de coses per explicar-se, vertadera necessitat d’estar juntes amb una mica d’intimitat. La germana petita entra al local amb el mòbil a l’orella, acalorada, i va fins a la taula on espera la gran, disculpant-se i fent signes que parla amb el seu fill, que s’ha deixat a l’autocar de l’escola la motxilla amb tots els llibres. La germana gran, molt somrient, pronunciant les paraules sense so, li fa avinent que no s’amoïni i que parli del que hagi de parlar, que ella mirarà d’acabar el missatge que escriu a la seva sòcia per suggerir-li que rectifiqui algunes frases de l’informe sobre el model de lideratge col·laboratiu que ha redactat aquest matí.

Un segon abans que la germana petita deixi de parlar amb el fill, a la gran, que ja ha enviat el missatge a la sòcia, li truca el marit des de l’agència de viatges a on havia d’anar a anul·lar les reserves que tenien per visitar les piràmides d’Egipte. Li fa uns gestos al cambrer per demanar-li una cervesa, ben freda, sense deixar de somriure a la germana mentre s’empipa amb el marit, que ara es veu que vol mantenir el viatge a Egipte perquè el jove de l’agència li assegura que les coses ja estan més tranquil·les a la zona, tot i que el ministeri de l’interior aconselli no anar-hi. De passada, la germana petita aprofita l’estona per cercar a internet el telèfon del transport escolar per reclamar la motxilla, i ara és la gran la que es disculpa arcant les celles i arronsant les espatlles perquè la discussió sobre Egipte dura més del previst amb aquell destrellatat que té com a marit, sempre disposat a deixar-se convèncer per qualsevol falinfaina, tan tranquils com s’estarien a les Canàries. Ajunta l’índex i el polze i pica l’ullet, fent entendre que falta molt poc perquè pengi, amb prou feines l’espai que hi ha entre els dos dits, un centímetre de segon.

Quan ho fa, a les dues germanes se’ls ha oblidat tant fer-se un petó, o fins i tot una abraçada reconfortant, que ja ni se’n recorden. Però miren la carta amb rapidesa, amb el delit de posar-se a parlar per explicar-se a la fi els envitricolls més íntims dels seus desassossecs de seguida que la petita aconsegueixi fer entendre a aquell senyor tan lànguid de l’oficina de transport escolar com és d’urgent trobar una motxilla com la del seu fill en època d’exàmens. “No et sulfuris”, li xiuxiueja la gran mentre llegeix de cua d’ull el missatge que li envia la sòcia que rectifica un cop més les seves rectificacions per a l’informe sobre lideratge col·laboratiu.

Quan el cambrer porta el dinar, les dues germanes aparquen les andròmines al costat de les forquilles i s’agafen un moment les mans. Després comencen a explicar-se coses íntimes i intransferibles mirant-se als ulls. Ho fan amb prestància i posant-hi molt d’interès. S’esforcen per afinar la qualitat de les confidències, la inflexió de les veus i la intensitat de les mirades. Però cada cop que una deixa d’enraonar per sentir l’altra, se li pot llegir als ulls, vagament absents, subtilment entelats, que no s’escolten. Com vols que s’escoltin, amb tota aquella gent amuntegada de mala manera a la seva taula íntima, asseguda en qualsevol racó, desendreçant els coberts, ficant els dits als plats i a la conversa. Amb la sòcia que discuteix l’informe, el nano que demana la motxilla sense deixar de plorar, el jove de l’agència de viatges i el marit confabulats amb idees absurdes, i el senyor del transport escolar que s’adorm sobre els llorers mentre suca pa a la salsa exquisida del seu pollastre al curri. Com vols que s’escoltin si, a més, probablement les úniques que fa estona que no s’asseuen en aquella taula són elles.

(La Vanguardia, 25 febrer 2011)

* * *

Malalt de Twitter
 per Manuel Cuyàs

Em trobo amb un amic per dinar en un restaurant. Posa el mòbil sobre la taula, i abans que obrim la boca la taula fa una petita vibració. “Una piulada”, em diu. Observa la pantalla il·luminada del telèfon, i llegeix. Abans era normal que les persones i coses rebessin la llum de dalt, que és on se situa el sol i pengem els llums. Des que hi ha mòbils i ordinadors rebem la llum de baix i de cara. És una llum espectral que ens desmillora molt. “És en Marc, diu que ell agafaria els indignats i els ficaria a la gàbia dels lleons del zoològic. És molt bo, en Marc. Espera't, que li contesto”. Quan sembla que podem començar a parlar, es produeix una nova il·luminació. “En Nadal. Diu: ‘Fa sol a Girona a mig matí'. Boníssim”. És el Nadal que em penso? No em pot respondre. Ha arribat una nova comunicació. “‘Més trens i més carreteres'. És en Recoder, un gran usuari del Twitter”. Tu vas amb tren? “Mai, però s'ha d'estar informat. Pensa que amb el Twitter així que em llevo ja ho sé tot. Mira, un altre. És en Jaume. Diu que ha arribat suat a casa i es fica a la dutxa”. L'amic menja sense saber què menja. Ara escriu, ara llegeix. “L'alcalde: ‘Tant si pacto amb els uns com amb els altres, pringo'. Que fort”. Així passem el primer i el segon plat i arribem a les postres. L'amic tot d'una s'esglaia. “Un terratrèmol a l'Àfrica. Mil morts”. Cara de circumstàncies en record dels mil morts. “L'Obama”. L'Obama també? “Li ho escriuen, ell no tindria temps”. Prenem el cafè, i encara és l'hora que ens hàgim dit res. Li pregunto: “No m'havies dit, fa temps, que em fes de Facebook?” “Això és de criatures. El futur és el Twitter. T'hi hauries d'obrir un compte”. Té raó: ni que fos per comunicar-me amb ell mentre dinem. Li miro la cara blavosa. Ell no ho sap ni se li pot dir, com no es pot dir a un ludòpata que ho és sense que s'enfadi, però està malalt. “Ja ha sortit en Jaume de la dutxa? És que em fa patir que no digui res. A veure si s'hi floreix”. “Espera't, que li ho pregunto. Ha sortit. És a la cuina menjant-se una truita”. Per favor, que hi ha cap metge al restaurant.

(Avui 19 juny 2011)

Llibres mastegats, llibres pretensiosos

per Quim Monzó

«Hi ha un tipus de lector –o de receptor– que és capaç de captar allò que és evident i prou: el primer nivell. Això passa en literatura, en periodisme, en cinema, en televisió... Si aquest primer nivell és molt simple, decideix que tot plegat és simple. Però és incapaç de veure-hi més enllà: no hi sap veure els nivells dos, tres, quatre... Però això és problema seu, no pas del llibre, de l’article, de la pel·lícula... És el típic lector de best-seller: necessita que aquest primer nivell –obvi, evident– estigui carregat de pretensions, d’una certa fabulació històrica, d’alta cultura prêt-à-porter. Aquesta mena de lector o de ressenyador, que es queda en el primer nivell i prou, quan hi troba tot aquest embolcall –aquest sí que realment banal– s’escorre de gust i considera que està davant d’una mostra d’alta literatura. Podem parlar d’un tipus de best-seller potser una mica més pretensiós i més hàbil. És la mena de llibre que sembla que permet saber moltes coses sobre, per exemple, el cristianisme al segle catorze. Tot això ho dóna molt mastegat, perquè el lector ja ho trobi a la façana i no hagi de dedicar-hi la neurona que li rebota dins del crani. Va haver-hi un moment –als anys seixanta i setanta– que l’obligació era fer literatura que parlés de la lluita de classes, de la qüestió nacional, de la lluita de la dona... Si una novel·la complia tots aquests requisits progressistes, se la considerava una gran novel·la. Encara que, de fet, fos una absoluta mediocritat. Ara tot això ja no hi és –els mandarins ja no són marxistes, sinó conservadors o mitòmans–, però han aparegut uns altres requisits. Es tracta sempre de fer novel·les de recepta.»

(Quim Monzó, citat per Manel Ollé a Quim Monzó, col·lecció «Retrats», AELC, 2008)

Pompeu Fabra, la tasca i l'esperança

per Quim Torra

- Va obrir la porta a la modernitat
- Va construir una llengua de cultura, nacional, referencial; amb l'objectiu que la llengua escrita reflectís la parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa

Trenta-u de gener de 1939. Agullana. Els escriptors i els intel·lectuals, i les seves famílies, que s'havien refugiat a Can Perxés fugint de l'avenç imparable de l'exèrcit franquista comencen a entrar al Bibliobús i al camió d'assistència social que els portarà a l'exili. Un home amb una pipa als llavis es queda a baix, ajudant les dones a pujar, tustant l'espatlla amistosament als vells, somrient-los, encaixant. Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya més bé que Pompeu Fabra?

Que lluny quedaven els anys de Bilbao, on va guanyar la càtedra d'enginyeria que el va apartar uns quants anys de Barcelona! Hi va ser feliç, al País Basc; allà van néixer les seves filles i va poder aprofitar el temps per estudiar la llengua amb intensitat. Aleshores, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 les seves conferències van aixecar arreu un crit que va arribar a Prat de la Riba: “Que torni Fabra!”. L'any 1907 havia començat a caminar l'Institut d'Estudis Catalans. Quatre anys més tard, s'hi va crear la Secció Filològica. La va presidir Alcover, i Fabra en va formar part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb què va comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell “soldat de la llengua catalana”, confessor de Prat, que tenia com a lema: “Tot el que fem és pel català”. Els tres van ser els pontífexs de les normes que van arribar el 1913. Va seguir el diccionari ortogràfic i la gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible es convertia, per fi, en una llengua com qualsevol altra. S'estava complint el seu objectiu màxim: “L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”.

Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestre, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l'extinció. Però una generació va alçar-se, senzillament perquè volia ser més lliure, més audaç, més moderna. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s'hauria aconseguit. Gràcies a Fabra s'obria la porta a la modernitat via la normalitat. Estrenàvem una llengua i les seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n'havia salvat l'ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid, sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.“Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. No, ni Fabra ni la llengua no van fallar. I la porta que havia obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i abraçar un futur escàpol que se'ns havia resistit.

Represaliat i destituït de la càtedra durant la dictadura, va acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, la història i la cultura, per construir ciutadans lliures d'un país lliure. En un dels seus discursos clamava: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Simpatitzant d'Acció Catalana, arribaria a ser-ne candidat en unes eleccions que, contra ell, ERC va presentar un capità de l'exèrcit espanyol. Per eterna vergonya de tots, va guanyar el militar. President del patronat de la UAB, va ser empresonat al vaixell presó Uruguay arran dels Fets d'Octubre de 1934. “La pàtria és la terra i el poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d'aquesta terra”, va dir en una conferència de Palestra.

Un parell d'anys abans, el 1932, va sortir el Diccionari general de la llengua catalana, l'obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, va continuar treballant i treballant, i després van arribar noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà van sintetitzar la seva ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada; que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa. Aquest va ser el seu llegat. Mai no va defallir en la tasca; sempre va tenir confiança.

Va ser l'últim a pujar al camió. “Me'n vaig a morir a França”, va xiuxiuejar a Benguerel, que es quedava. Potser no va poder sentir com aquest, en el mateix moment en què es tancava la porta, li donava les gràcies per tot.

(Avui, 10 abril 2011)

Qui pateix per les Lolites?

per Cristina Ramírez Roa


Vladimir Nabokov va causar un gran enrenou els anys 50 quan va introduir amb la seva novel·la homònima el concepte de Lolita en el llenguatge quotidià: es diria que és una situació de precocitat en el desenvolupament i coneixement físic i psíquic de caràcters i comportaments sexuals mitjançant experiències i vivències prematures, en les quals la nena és capaç d'experimentar i despertar passió amorosa o forts sentiments eròtics i sexuals en els altres.

Lolita, avui dia, podria tenir entre 9 i 13 anys. Molts són els factors que expliquen el fenomen, però el més clar és, sens dubte, una identificació exagerada amb ídols de moda que s'aprecia en comportaments sensuals i provocadors molt avançats. La família no està exempta de responsabilitat, per no saber detectar el perill a què aquestes preadolescents puguin estar exposades, o pel xantatge al qual es veuen sotmesos per la nena, perquè les seves amigues fan això o allò altre i ella no ha de ser diferent.

Observem que s'avança d'una manera notable l'etapa del showing (el coqueteig), caracteritzada per conductes dirigides a provocar en l'altre una atenció especial i a aconseguir que es fixi en nosaltres, actuant com un mirall que ens informa que tot marxa bé. El coqueteig es manifesta entre els 13 i els 15 anys i és, d'altra banda, un indicador sa i necessari perquè influeix en la construcció de l'autoestima.

Si una Lolita s'inicia als 9 anys, hem de reflexionar sobre el fet que, a aquesta edat, la família representa un paper estel·lar en l'autoritat, en la transmissió de valors, en la contenció social i en l'acompanyament actiu en la quotidianitat de la filla. És l'edat de preparar els suports psicològics i morals tan necessaris per a l'inici immediat de l'adolescència. Però encara no està previst el joc amorós, perquè tampoc s'han desenvolupat les habilitats socials adequades per a la valoració i la presa de decisions davant d'una invitació o correspondència a participar en el joc proposat.

Considerem que ser Lolita és una estafa social, perquè les vivències a què s'obliga no es corresponen amb el que és propi de la seva edat i es constitueixen en elements distorsionadors de la seva personalitat, difícils de portar psicològicament i socialment per part de les nenes. Davant de frases com per exemple "vull ser famosa", "vull ser com María Isabel" o preguntes com "¿estic sexi?" o "¿quan em puc posar tanga?", podem pensar que són coses de nenes; però si es fan reiteradament i s'acompanyen d'aïllament, secretisme, comportaments inadequats amb adults i baix rendiment escolar, ens suggereixen més vulnerabilitat, un pes insuficient dels valors familiars i una influència negativa dels mitjans i del grup. En definitiva, una invasió –il·legal?– dels mitjans de comunicació en els somnis infantils, sota la responsabilitat de la família i la passivitat dels estaments educatius. La seva maduresa aparent, adobada amb independència precoç, li permet moure's sense la supervisió de l'adult.

Com s'ha d'actuar, doncs, quan hi ha indicis o pistes de futures Lolites? Ens espanten els pares que s'emocionen amb les exhibicions que les filles fan a la televisió, en concursos dubtosament infantils i en els quals s'aprecia clarament la diferència que hi ha entre una nena Lolita i una altra que no ho és. Quan es contorsionen imitant cantants famoses, vibra l'audiència; però altres persones amb sentit i sensibilitat, i els professionals de l'educació i de la salut psicològica i mental, tremolem de pànic pel trist futur que es presenta per a elles, que no són conscients del morbo que produeixen en l'audiència –o potser sí?–, i els pares no són capaços de ponderar els perills d'aquest fals èxit al qual exposen les seves nines.

La família responsable ha d'estar alerta a canvis que apuntin cap a comportaments inadequats per a l'edat. Ha d'acompanyar la nena en el seu desenvolupament i actuar en l'escenari corresponent representant el paper de pares, no d'amics. S'ha de corregir, marcar límits i, com dèiem alguna vegada, contradir i contrariar si és necessari, perquè només d'aquesta manera s'arribarà a madurar i a comprendre els valors associats a l'adolescència, com són l'autocontrol i el respecte per un mateix i pels altres. […]

El Periódico, 8 gener 2006

(L’autora de l’article, reproduït l’any 2006 a la revista infoReflex, era aleshores professora del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació de la Universitat de Barcelona)

Sexe i llibertat

per Hèctor Bofill, escriptor

És possible la plena llibertat sexual i que la societat funcioni? Aquesta és una pregunta a la qual s'han enfrontat totes les civilitzacions, però sembla que per a nosaltres, a Occident, d'ençà de l'esclat del romanticisme, la resposta sigui difícil. En el règim clàssic (el que continuen practicant els conservadors) quedava clara la separació entre la vida domèstica i el plaer. Una cosa era la família, amb totes les seves demandes de reproducció i d'ordenació social, i l'altra la realització del desig. Els romàntics, en canvi, ens hem pres tan seriosament això que les emocions i els sentiments són el centre cardinal de la nostra vida que hem decidit traslladar el goig a la dimensió pública.

Contra el que sovint es pugui suposar, en l'actualitat la relació entre sexe i societat no es basa a acceptar el lliure comportament de cadascú en el bastió de la intimitat sinó en una cosa ben diferent: en l'obsessió per fer públiques les nostres vacil·lacions privades. Em sembla que el millor exemple del que estic dient el trobem en les relacions homosexuals; totes les religions i molts sistemes de poder havien proscrit severament l'homosexualitat atesa la seva nul·la funció social, però el desig es filtrava en el rerefons d'una clandestinitat que quedava coberta per un pacte absolut de silenci, potser només transgredit per les lleus insinuacions de l'art. Amb el reconeixement del matrimoni gai, en canvi, les reivindicacions d'aquest col·lectiu han anat més enllà de la lluita contra la repressió per exigir (i aconseguir) la participació a la vida social de les parelles homosexuals en les mateixes condicions que les heterosexuals. Per als homosexuals no n'hi havia prou de gaudir de la sexualitat al marge de la vida social. Havien de ser reconeguts civilment en la seva orientació.

En certa manera no deixa de sobtar aquest anhel gai de recloure el lliure trànsit dels impulsos a la cèl·lula social que representa el matrimoni, però això ara és un tema secundari. La qüestió és: fins a quin punt és socialment sostenible aquesta necessitat d'embolcallar socialment els nostres sentiments? Ho volem tenir tot: volem sexe, volem llibertat i, a més a més, volem que la lliure inclinació sexual, amb tot el caràcter efímer del desig, del plaer i el desdesig, es projecti en institucions que reclamen una mínima estabilitat. Per això es dóna la paradoxa que la plena realització del binomi sexualitat i llibertat acaba aniquilant la forma en què la relació es presenta en societat i n'altera completament el seu paper d'ordenació.

No cal dir que l'extensió d'aquesta sensibilitat entre capes cada cop més àmplies de la població ens aboca a un seguit de transformacions tot just encetades i, probablement, de conseqüències colossals. En podem anomenar una: l'erosió del concepte de parella com a nucli de la idea familiar. Acceptar la mutació del sentiment sense renunciar a l'organització domèstica comporta que els individus encadenin diverses relacions amb tot el seu bagatge de conseqüències econòmiques i reproductives, de manera que en l'evolució cap a la maduresa la família d'una persona més aviat es compon d'una xarxa de gent amb la qual ha tingut vincles emocionals i ha tingut fills, això sempre que la diversitat de relacions no es doni simultàniament, abocant-nos aleshores a un escenari que en la cultura occidental continua essent tabú però que en algun moment caldrà reconèixer a tots els efectes: la poligàmia o poliàndria.

Ni l'imaginari ni les categories jurídiques que estem acostumats a utilitzar són encara capaces d'absorbir plenament el ritme frenètic en què les nostres necessitats afectives ens fan cavalcar, un cop ja emancipades de totes les cotilles de sanció moral. La realitat ens desborda: pensem en un home heterosexual que ha estat parella de fet d'una altra dona amb la qual comparteix diverses propietats, després es casa amb una segona i, sense separació ni divorci, té fills amb una tercera, una amant. Si a aquesta narració hi afegim, de sobte, la defunció de l'home, ens trobem amb un desgavell que tritura tant el dret de família com el dret de successions. I, no ens enganyem, aquesta història no és gens inversemblant. Aquestes coses passen i passen sovint.

Torno a la reflexió inicial: no estem introduint, amb l'esclat de les nostres pulsions, un bucle capaç de col·lapsar el sistema? La resposta és que, probablement, és el sistema mateix el que incita la nostra volubilitat, amb tots els intercanvi econòmics i totes les transferències que cada unió, cada ruptura i cada nova unió generen. Es pot formular amb més fredor: el benestar econòmic és la causa profunda de la nostra emancipació sexual, i continuarem proclius a aquest huracà de sentiments i de relacions mentre ens ho puguem continuar pagant.

(Avui 25 abril 2005)

* * *

(Article reproduït a la revista infoReflex l'any 2005)

Reflexions sobre la prostitució

Legalitzar la prostitució?
per Eulàlia Solé, sociòloga

[…] Encara hi ha persones que consideren la prostitució una feina com qualsevol altra. Són les mateixes persones que advoquen […] per atorgar als locals on es practica i als seus propietaris una pàtina de respectabilitat. Com si la validació d’un comerç indigne pogués modificar l’autèntic caràcter d’aquest comerç. Pogués amagar que la majoria de prostitutes ho són perquè no troben altra sortida i perquè han estat extorsionades per màfies nacionals o internacionals. […]

L’autèntica actuació a favor d’aquestes dones seria que se’ls oferís la possibilitat de guanyar-se la vida d’una altra manera, alhora que es perseguís eficaçment el tràfic de blanques i els xulos. La resta és paper mullat. Les mateixes prostitutes ho expressen dient que als locals tancats s’amenaça, explota i extorqueix tant com es fa al carrer. ¿De què serviria, doncs, convertir en legals els prostíbuls? Només per transformar en respectables els empresaris que s’enriqueixen a costa de les prostitutes. […]

Arreglar la vida dels amos dels clubs no equival a elevar l’estatus de les dones. Preocupar-se de veritat de les prostitutes, de carrer o de club, seria donar-los mitjans per poder deixar de ser-ho. Que fer això sigui car no justifica excusar-se amb falses mesures.

(Avui 23 setembre 2004)

* * *

Els llimbs de la prostitució
per Enrique Arias Vega, periodista, exdirector d'El Periódico


Per molts, no hi ha res a fer amb la prostitució, sinó mirar cap a una altra banda. Al cap i a la fi, diuen, es tracta de la professió més vella del món i no hi trobarem pas ara el remei que no va aconseguir ni el savi grec Soló, que el segle VI abans de Crist ja va dictar unes normes de protecció per a les prostitutes. No deixa de ser curiosa la situació alegal en què es troba a la majoria dels països una activitat que al món mou entre 4 i 5 bilions d'euros, si hi incloem les infinites varietats que ofereix la indústria del sexe. És a dir, com els pressupostos militars de tots els països junts, que ja és dir. […]

A Alemanya, per exemple, està regulada al detall i només es persegueixen les activitats estrictament delictives, com el proxenetisme i la inducció a exercir-lo. A Holanda, fins i tot, les professionals paguen impostos i disfruten dels beneficis de la Seguretat Social. […] A Irlanda la prostitució és, simplement, il·legal. Altres països, com Suècia, han traslladat la responsabilitat del fenomen de qui ofereix els seus serveis sexuals a qui els sol·licita. O sigui, que es persegueix el client i no la meretriu. […]

Aquí, aparentment, no passa res. Simplement, la indústria del sexe s'estén i es ramifica en activitats que van des de clubs de cites fins a cases de massatges, contactes per internet i trobades al carrer en llocs de trànsit ciutadà. […] Aquest sector mou 18.000 milions d'euros anuals i hi treballen unes 400.000 persones. Així s'explica que almenys un de cada quatre espanyols reconegui haver-se servit de la prostitució alguna vegada […]. A sota, inevitablement, hi floreixen la delinqüència organitzada, l'extorsió, el tràfic humà, la violència i el crim. […]

(El Periódico 21 gener 2005)

* * *

Contra la prostitució
per Lara Padilla Varela, de la Plataforma per a l’Abolició de la Prostitució a Catalunya

En el nostre país es tendeix a desvincular la prostitució del tràfic de persones, i es matisen les seqüeles segons l’edat o el consentiment de la dona prostituïda. Però quin cost tindria per a la salut psíquica i per a l’autoestima si qualsevol de vostès es prostituís?

Hom no pot pensar que existeix una classe especial de dones a les quals no els afecta de cap manera. En el tema de la prostitució –una nova forma d’esclavatge, segons les Nacions Unides–, les úniques iniciatives polítiques que hi caben són les de suport a les dones prostituïdes. No admetem la legalització de la prostitució com a resposta a les peticions d’igualtat de les dones ni com a possibilitat d’accés a una feina, de la mateixa manera que cap dels que la proposen (polítics, catedràtics, clients i proxenetes) no la vol com a feina ni per a ell ni per a les seves filles.

(La Vanguardia 30 gener 2005)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Reflexions sobre el sexe

El potencial sensorial de les dones
per Desmond Morris, zoòleg

–Moltes dones encara desconeixen el seu enorme potencial sensorial: sap que les mares són capaces de reconèixer el seu nadó, amb els ulls embenats, només pels plors, i que distingeixen el batec del cor del seu fill entre centenars? Ho hem comprovat empíricament i és espectacular.

–Què és el que més enveja de les noies?
–La seva capacitat perceptiva: el món sensorial de les femelles humanes és molt més ric que el dels mascles: perceben més bé els colors i la gamma cromàtica, tenen una oïda més aguda i un olfacte i paladar més fins.

–I no li sembla injust?
–És natural. Elles s’ocupaven de recol·lectar fruites mentre nosaltres caçàvem. Nosaltres podem córrer més de pressa.

–No els té cap més enveja?
–Envejo la seva sensualitat: no sols perquè la capacitat de gaudir en l’orgasme és molt superior a la nostra, sinó perquè aquesta sensualitat no és només extensió de la capacitat reproductiva, sinó conseqüència d’una intel·ligència emocional més gran. Entre els humans, són les dones les qui van canviar de copular a fer l’amor, i així van establir vincles d’una riquesa i sofisticació tals que han concedit un avantatge evolutiu enorme a la nostra espècie sobre altres primats.

(Entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia 4 octubre 2005)

* * *

El sexe a casa

Els adolescents s’assabenten de les conseqüències de practicar el sexe a través de moltes vies, però en poques ocasions per mitjà dels seus pares. […] Parlar de sexualitat amb els fills continua sent tabú […]. Les tradicionals confidències de mares a filles, netament preventives des de fa anys, no s’han substituït per un diàleg obert i natural entre pares i fills sobre tot allò que afecta la sexualitat.

(El Periódico, editorial, 21 setembre 2005)

* * *

Res d'interessant que jo pugui afegir sobre el sexe
per Nick Hornby, novel·lista

–Una curiositat: en els seus llibres, els episodis sexuals s’esmenten de passada, sense detalls.
–Ha! Hi ha un premi a la pitjor descripció sexual en una novel·la, l’atorga la Literary Review. És una iniciativa fantàstica, te n’estalvia la temptació i permet que riguis d’errors que haurien pogut ser teus. No hi ha res de nou o interessant –o eròtic!– que jo pugui afegir sobre el sexe. És una d’aquestes activitats que desafien la possibilitat de descriure-les i que aporten poca cosa a un llibre. Cada dia ens asseiem a la tassa del vàter, però això no implica que expliquis el que fa cada personatge en aquest moment exacte.

–Ja, però...
–No sóc gens reticent a descriure situacions desagradables, els meus llibres són força explícits. Però m’estimo més que els lectors s’imaginin com ha anat la copulació que acaba d’haver-hi. Explicar les escenes sexuals em sembla una banalitat. […]

(Entrevista de Diego A. Manrique a l’autor de A long way down, High Fidelity, Fever Pitch, About a Boy..., El País Semanal 26 juny 2005)

* * *

Arribar al subconscient del consumidor
per Lucía Etxebarría, escriptora

Les estadístiques asseguren que l’ésser humà pensa en alguna cosa relacionada amb el sexe cada trenta minuts. Per aquesta raó els mitjans de comunicació miren d’arribar al subconscient del consumidor potencial per programar-lo amb estímuls que apel·len al sexe, coneixedors de l’impacte emocional que provoca. En els anuncis, els productes han passat a ser una mera referència. Els anuncis han d’aconseguir, abans que res, impacte. El sexe ven, i per a demostrar-ho aquí teniu el doble sentit i la profusió de nus masculins i femenins que per mostrar-se no necessiten ja cap pretext. […] La dosi de sexe ha de ser cada cop més alta, perquè l’espectador es va insensibilitzant i requerint, per necessitat natural o induït pels mateixos mitjans de comunicació, més quantitat.

Al final, els mitjans ens presenten una imatge de la societat segons la qual tothom passa tot el dia practicant el sexe d’una manera totalment satisfactòria, tret dels beneits com vostè, benvolgut lector o lectora. Però no és pas que vostè cardi menys del que voldria, no. Això és una impressió falsa. Probablement vostè deu tenir una vida sexual d’allò més normal. És la hiperrealitat mediàtica que li vol vendre una imatge distorsionada del que és la vida sexual. Ningú no es mor per no fer sexe cada dia, ni tan sols cada setmana o cada mes. De fet, molts monjos budistes no fan sexe tota la vida i viuen fins als cent anys. El sexe, no cal dir-ho, pot millorar la salut i alleujar tensions, però només si es practica en el marc d’una relació mútuament respectuosa. Si no, pot acabar destrossant l’autoestima. Per no parlar d’herpes, luxacions, candidiasi... Perquè després diguin que el sexe és sa.

(Magazine, 26 juny 2005)

* * *

Tot el dia amb el sexe a la boca
per Antoni Martínez, guionista de Las noticias del guiñol (Canal+)

Que no veuen que som a Espanya? Aquí estem tot el dia amb el sexe a la boca, amb perdó. Vivim en el país més feliç de la galàxia. En comptes de debatre sobre sanitat, immigració, educació o medi ambient, debatem sobre si l’homosexualitat és pecat, vici o virtut. Quin malson, cada setmana igual.

(El País, 26 juny 2005)

* * *

Sexe pels descosits
per Teresa Pàmies, escriptora

En parlen tant i a tota hora que el tema sexe esdevé inflacionari i es devalua. […] Una sobredosi de xerrameca sexual podria acabar amb el sexe mateix per avorrició, fatiga o autoestima. El més inquietant és que tot plegat afecta negativament els infants que hi són sotmesos amb el pretext d'informar-los sobre sexe i preparar-los per fruir-ne sense exposar-se a malalties venèries o l'embaràs precoç i no desitjat. […]

Penso en alguns serials de televisió i programes radiofònics per a adults dels que veu i escolta la canalla entre el neguit, el desfici, la por i el fàstic, i dels quals no parlarà amb els pares i avis. L'audiència infantil no està en condicions de reflexionar sobre el que li ofereixen, però n'acusen -sense saber-ho- els efectes pertorbadors en l'estat d'ànim, vulnerables a la influència destructiva de personatges enderiats pel sexe; violadors, nimfòmanes i pederastes, travestis i homosexuals angoixats, tractats pels guionistes amb respecte i tacte i amb problemes que els infants no poden entendre ni comentar en família, però sí amb els col·legues de l'escola o de l'esplai, que es vanten de saber-ho tot sobre els embolics dels adults i els enigmes del sexe.

Als culebrons amb morbo s'hi afegeix ara la nova sèrie de TV3 destinada "a divulgar el que cal saber a propòsit de les relacions i activitats sexuals". El segon capítol d'aquesta sèrie fou dedicat al "sexe oral" i en anunciar-la s'informava que "sexòlegs, filòlegs i nutricionistes explicarien la història d'aquesta modalitat, així com les propietats nutritives de l'esperma". Aquesta apologia de la pràctica sexual més fastigosa i vexatòria, s'il·lustrà amb una escena de sexe oral, enregistrada d'una pel·lícula porno, i entrevista amb els protagonistes. El programa passa a tres quarts de dotze de la nit, quan se suposa que els infants dormen plàcidament. Se suposa...

(Avui 23 maig 2005)

* * *

Estan obsedits?
per John Freeman

“Ossama Bin què? Si es vol entendre per què els joves universitaris dels Estats Units no estan al corrent de res […] I Am Charlotte Simmons [la nova novel·la de Tom Wolfe] té la resposta, una resposta terrorífica. Utilitzant els seus característics monòlegs interiors, Wolfe mostra que els joves són ignorants perquè només pensen en una cosa: el sexe.”

(Cultura/s 23 març 2005)

* * *

Sembla contradictori
per Eva Piquer

Sembla a priori contradictori que l'autora d'un manual feminista treballi en una revista que il·lustra la portada de cada número amb una dona despullada de pits com globus. No és cap acudit: Nuria Varela (Mieres, 1967), autora del voluminós Feminismo para principantes (Ediciones B), és redactora del setmanari Interviú. I no se n'amaga. […] És un exemple dels signes dels temps: podem practicar el feminisme des de les planes d'Interviú i podem atacar el consumisme des de la revista de la Visa Or. Ja ho va dir el filòsof: em contradic, per tant, existeixo.

(Avui 13 març 2005)

* * *

Sexe d’escola
per Javier Marías

El que em crida més l’atenció, des de ja fa bastants mesos si no són anys, és el munt de vegades que es parla de sexe a la televisió, i de la manera més grollera. […] De sexe i de pràctiques sexuals es parla, obertament o de manera al·lusiva, a qualsevol hora del dia i en tota mena d’emissions. […] No és que m’escandalitzi això, i encara més, gairebé res del que fa delir les presentadores –i se suposa que els espectadors– m’agafa gaire per sorpresa. Però no acabo d’entendre el fenomen, perquè parlar de sexe és una de les coses més avorrides i menys variades que es poden imaginar... tret de quan encara no t’has estrenat. I en el darrer repàs hi vaig caure. De què em sona, això?, vaig rumiar una estona. Perquè el fet cert és que em sonava d'alguna cosa. Què em recorda aquesta mena de converses? […] El pati de l’escola, exactament. És l’única època de la meva vida i de la dels meus coneguts en què, en comptes de practicar el sexe, que és el que té gràcia, se’n parlava monotemàticament. Això és, quan els nois encara no el coneixíem, més o menys entre els dotze i els quinze anys. […] Només parlen interminablement de sexe els qui en saben poc o gens. No sé si és un símptoma més de la puerilització general o si, en contra del que es creu, gran part de la població espanyola encara és verge o gairebé.

(El País Semanal 20 febrer 2005)

* * *

Ciberaddictes anònims
per Esther Porta

A un 31 per cent de joves [de l’Estat espanyol] menors de 16 anys els atrau el sexe per internet. No són molts comparats amb els percentatges dels EUA (54%), Regne Unit (52%) o el Canadà (50%). […] La periodista Pilar Eyre [autora de Cibersexo, ed. DeBolsillo, 2004] assegura […]: “No conec cap cas en què una relació a través d’internet hagi fructificat, i sí moltes que han estat insatisfactòries, frustrants o còmiques. Un dia rumies quantes hores has perdut davant la pantalla per connectar-te amb persones amb les quals al carrer segurament no hi perdries ni un minut, i patapam!, l’addicció s’acaba. És curiós, no tornes a xatejar mai més.” Tanmateix, uns quants gabinets psicològics han hagut de posar-se a estudiar l’assumpte per poder oferir teràpia als addictes d’internet.

(El País Semanal 21 novembre 2004)

* * *

L’episodi de la noia violada
per Ada Castells

Llàstima que darrerament sigui tan difícil fer la digestió amb TV3. A la sèrie dels migdies han violat una noia i ens bombardegen amb el missatge que això li ha canviat la vida per sempre. En lloc de transmetre ànims i dir que una se’n pot sortir, en un tràngol com aquest, es rabegen en el trauma i fan que tothom giri l’esquena a la víctima perquè està marcada per la desgràcia i no saben com reaccionar. Moltes gràcies, guionistes, per ser tan responsables. Després ens estranyem de tenir una societat tarada: només cal veure de què l’alimenteu.

(Avui 21 setembre 2004)

* * *

Adults?
per Francesc-Marc Álvaro

Mentre als despatxos de la Conselleria d’Educació tornen a parlar sobre la possibilitat d’escurçar les vacances d’estiu, des de la Conselleria de Salut han comunicat que a partir d’octubre es distribuirà la pastilla de l’endemà de franc i sense recepta als CAP i a urgències, per disminuir, sobretot, el nombre d’embarassos no desitjats entre adolescents. […]

Però aquesta mesura posa en rotunda evidència un dels problemes més greus dels nostres adolescents i de la societat en general: el desequilibri abismal entre l’exercici prematur de rols adults i l’abandó de la responsabilitat personal en benefici de tercers, l’Administració en aquest cas. La pastilla de l’endemà es facilitarà sense demanar autorització als pares i, així, el professional de torn atorgarà, de facto, rang d’adult a qui, de fet, és menor d’edat.

El detall que aquest anticonceptiu es faciliti de franc (un pagament assequible ajudaria a ser més conscients) augmenta la banalitat del circuit. L’Estat converteix l’adolescent en adult sobtat, alhora que l’infantilitza com a subvencionat total. El curtcircuit de la responsabilitat transforma una solució extremada en un fet més trivial que enviar un missatge de mòbil. I no el salvarà una xerrada al CAP.

Karl Popper, de la mort del qual demà passat recordarem el desè aniversari, ens va deixar escrit que “hem d’aprendre a fer les coses al millor possible i a descobrir les nostres errades”. Això també és útil i exigible a 14 anys.

(La Vanguardia 15 setembre 2004)

* * *

El sexe en els guetos urbans
per Fadela Amara i Sylvia Zappi, autores de Ni putes ni soumises, La Découverte, Paris 2003

L’opressió que viuen les dones [de determinats barris obrers de França] ha canviat profundament les pràctiques amoroses i sexuals. Hi ha una veritable marxa enrere i els comportaments masclistes s’imposen novament en el si de les parelles. És la implantació d’un nou ordre moral que pren les noies com hostatges. Això no impedeix que hi hagi relacions sexuals […], però les joves es veuen obligades a viure una sexualitat oculta, que malauradament passa sovint, sobretot en les primeres relacions, per la sodomia. I si faig servir la paraula malauradament no és per fer un judici moral, sinó perquè elles ho viuen molt malament. […] És molt dur sentir una noia de 16 o 17 anys, molt enamorada del seu xicot, parlar de la seva por que ell l’abandoni si ella es resisteix a fer-hi l’amor.

És contradictori, però la vida en les barriades obreres també enclou aquesta mena de fets. La majoria de les noies accepta tenir relacions sexuals amb la condició de preservar la virginitat i es deixen sodomitzar amb regularitat. Ens expliquen que aquesta forma de sexualitat no els proporciona cap plaer i que ho viuen com una obligació. L’únic que fan és sotmetre’s per satisfer el desig del seu company.

* * *

Els joves encara creuen que els nens vénen de París
per Joan Barril

Avui el Primer Món creu que per a cada afecció o trastorn del nostre cos hi ha un medicament oportú. Entre la prevenció i la teràpia no hi ha cap dubte. La prevenció és antiga i exigeix sacrificis. La teràpia farmacològica, en canvi, està a l’abast de la mà.

Sembla un tema menor, però no ho és. Em refereixo a l’estudi que el departament de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital del Mar ha publicat respecte de la demanda de l’anomenada pastilla de l’endemà. Parlem de l’amor en temps de la sida i, no obstant, sembla com si els joves encara creguessin que els nens vénen de París. Pel que sembla estem ja a un 10% de dones que acudeixen als serveis d’urgències perquè els receptin la pastilla que els salvarà d’un embaràs no desitjat. En els més de 5.600 casos investigats en 8 anys, el 70% addueix que el preservatiu es va trencar. I el 16% al·lega que no va fer servir cap tipus d’anticonceptiu.

La ingenuïtat amb la qual els autors de l’estudi i els mitjans de comunicació han acollit aquestes xifres és candorosa. Si fos cert que el 70% de 5.600 pacients han vist com el preservatiu es trencava hi hauria motius perquè la indústria del preservatiu s’enfonsés en la misèria. ¿Vostès confiarien en un fabricant d’automòbils que registrés 800 fallades mecàniques de conseqüències mortals en 8 anys?

És evident que les usuàries d’aquest servei d’urgències menteixen quan van a buscar la pastilla miraculosa. Però entre les que menteixen i les que admeten que van fer l’amor a pèl, la xifra és preocupant. Tanta publicitat, tanta educació sexual i estem pitjor que mai. Massa joves han cregut que tots els mals, des del tabaquisme fins a l’embaràs, l’halitosi o els exàmens, se solucionen amb una pastilla.

Davant el papanatisme que situa la farmàcia en el centre de la nostra felicitat apareix la notícia que el departament de Salut pensa oferir la pastilla de l’endemà gratuïtament en els serveis d’urgència. És un greuge comparatiu. Les parelles que utilitzen el preservatiu o que dosifiquen amb rigor les seves pastilles anticonceptives tindran motius per veure’s temptades de recórrer a la sanitat pública perquè els donin una pastilla que, a la farmàcia, costa 19 euros. Aquells avis que anaven de viatge de nuvis a Montserrat i que confiaven en la Moreneta perquè els donés els nens oportuns avui no deuen entendre res.

(El Periódico 1 setembre 2004)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004-2005)

Reflexions sobre la pedofília

D’amor?
per Laura Freixas

[…] El protagonista de la nova novel·la de Gabriel García Márquez, Memoria de mis putas tristes, decideix regalar-se per als noranta anys una noia verge de catorze. […] I quin és el tema de fons d’aquesta obra? Els crítics no n’han tingut ni el més mínim dubte. Com un sol home, tots, entendrits, eixugant-se una llàgrima, l’han qualificada com “una història d’amor”. […]

Ingènuament, havíem cregut que l’amor era per definició cosa de dos: un que estima (i a estones, o alhora, odia) i un altre que també odia i estima, i que era això, la reciprocitat, el que ho feia interessant, imprevisible i a vegades inaguantable... No havíem caigut que existeix una solució infinitament més senzilla: un estima, sent, desitja, plora, odia, declama, pateix, diu que està enamoradíssim, assaboreix tots els turments i gaudis de l’amor..., però ell sol amb ell mateix, cap a ell, damunt d’ell, davant d’ell, des d’ell, en contra d’ell, en ell, enmig d’ell, fins a ell, per ell, rere ell, segons ell i sense ell, davant d’un altre que per un motiu poderós (ser menor d’edat, o estar adormit, o fer-ho per diners, o tot plegat, o ser un gos, un gat, una nina inflable o una foto clavada amb xinxetes) no pot badar boca... I mira que no se’ns havia acudit.

(La Vanguardia 22 novembre 2004)

* * *

Quan la pederàstia és art
per Andrés Trapiello

Se’ns presenta aquests dies a les llibreries una novel·leta [de Gabriel García Márquez], saludada pels crítics amb adhesions aferrissades. S’hi explica la història d’un home que decideix, per festejar i festejar-se el norantè aniversari, recórrer a les macarroneries d’una vella alcavota. Ella, seguint el desig del client, li proporciona després del pagament convingut una verge de 14 anys, a la qual agença de manera adequada per a l’ajuntament. […] Un dia la sotmet i encula mentre ella renta la roba. L’escena, sempre mentre ella treballa, es repetirà durant anys, sense paraules. […]

Se’ns diu: fem una societat més justa i lliure. Però d’aquesta aspiració sembla que n’estan exempts els artistes, sacralitzats com a faraons egipcis. […] D’aquesta manera, ens ve a dir aquesta societat esquizofrènica, la pederàstia, per exemple, és vergonyosa, repulsiva i punible en la realitat, però no quan passa a ser “obra d’art”, que en aquest cas no sols no la perseguirem, sinó que elevarem la conducta a model, encensant-lo amb el poder i la glòria… […] Ningú no ha preguntat res a la nena, tot i que […] s’assegura al final que desitja anar-se’n a viure amb el vell. No caldria sinó.

(Magazine, 21 novembre 2004)

* * *

Art o pornografia?
per Margarita Rivière

Tenen alguna cosa en comú el Nobel colombià i la pornografia infantil d’internet, tan perseguida? Els vicis, si són de genis, rics i famosos, serveixen per fer caixa. Els pederastes anònims deuen sentir-se discriminats: han d’amagar el vici, tancar el negoci i respondre davant la llei. Márquez serà el gran èxit editorial de Nadal i, amb això, els nens, que ho cacen al vol, veuran confirmats els seus dubtes, si els en quedava cap. Art o pornografia?, hauríem preguntat de manera ingènua en altres temps. Avui la realitat parla per ella mateixa: ni art ni pornografia, negoci!

(El País 19 desembre 2004)

* * *

Part de la lògica social?
per Jaume Funes, adjunt del Síndic de Greuges per a la Infància

El salt que hi ha entre l'època on veure un petó al cinema era un pecat mortal i el moment actual, en què qualsevol nen ha pogut veure com es fa l'amor en un videoclip o a través de la xarxa, és descomunal. Si s'accepta, com a part de la lògica social, que tot allò que apareix als mitjans existeix i és bo, es contribueix a la banalització i a la normalització de qualsevol cosa. Si aquesta màxima serveix, resulta que tot el que hi ha als mitjans no té per què ser negatiu. Això provoca una construcció de la sexualitat diferent.

Em temo molt que una bona part de la gent que s'ha descarregat aquests vídeos [es refereix a una trama desmantellada aquests dies formada per joves que abusaven sexualment d'infants, fins i tot d'un o dos anys, i que filmaven els delictes i en distribuïen les imatges per la xarxa] no són subjectes anormals des del punt de vista social o psicològic, sinó que han assolit l'amoralitat de qui accepta que si les imatges són allà tampoc passa res si se les miren. Ningú els condemnarà a l'infern ni patiran rebuig social. I tota aquesta dinàmica sí que pot facilitar l'aparició de més abusadors.

(Entrevista de Marta Ciércoles a l'Avui, 29 maig 2005)

* * *

(Aquests extractes es van publicar a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Reflexions sobre la pornografia

Les lliçons del porno
per Maricel Chavarría

Estrenar-se en les relacions sexuals amb hores de porno a la retina comporta uns quants punts per a ser víctima d’una distorsió de la sexualitat. En la consulta dels especialistes de salut mental no són pocs els nois que descriuen com encaren la relació a la manera d’un actor de porno: sense preliminars, sense afectes, sense paraules... pura mecànica fisiològica. I sense condó, com en la majoria de les pel·lícules. Potser la societat encara no s’ha pronunciat sobre les conseqüències que per a un menor pot tenir la negligent exposició a la pornografia […], però per als especialistes és una forma d’abús sexual.

Menyspreu a la dona, set de domini

Si sabem que un abusador d’avui, en el 50% dels casos, va ser en el seu moment un nen objecte d’abusos, no ha de sorprendre que comencin a registrar-se a Europa casos d’agressions sexuals de nens grans a altres de més petits. “Presenten –indica Noemí Pereda, psicòloga infantojuvenil i professora de psicologia a la UB– desig sexual i de domini, i solen ser molt violents.” El perill de copiar les conductes del porno ha de corregir-se amb una teràpia que, com explica Pereda, ha de tractar sobre la pertinença del propi cos, la idea de consentiment, la intimitat i la valoració de la dona. “La menyspreen, es creuen que quan diu ‘no’ vol dir ‘sí’...”

La perspectiva americana

Segons estudis de la Universitat de Hampshire, els continguts pornogràfics d’internet produeixen un profund impacte en els nens. David Finkelhor, del Departament d’Investigació sobre Agressions a Nens, adverteix que buscant imatges d'animals o del mateix Disney poden aparèixer bàners de zoofilia. “Els nens queden sovint tan impactats que no ho expliquen, però el fet de no entendre-ho els pot despertar la curiositat de repetir la cerca”, assenyala Pereda. […]

Sancions relatives

Segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) hi ha cinc canals locals que emeten pornografia en obert (dos d’autoritzats), sense comptar Canal 50 i 25TV, que han decidit suprimir-la. “El porno en obert de matinada va venir associat a la programació d’algunes privades locals que trobaven una font de finançament en la publicitat de clubs de contactes, xats eròtics, etcètera”, diu Josep M. Carbonell, director del CAC. En l’actualitat hi ha expedients oberts i sancions per emetre en horari protegit (12.000 euros) o per no senyalitzar amb la 'X' o el '18', una cosa que ja no serà necessària amb l’exigència d’un codi d’accés.

Negligència o abús sexual

El Codi penal penalitza l’abús sexual a menors i també l’exhibicionisme i la provocació sexual que implica mostrar-los material pornogràfic. Tanmateix, i sense voler ser tremendistes, un menut exposat a la pornografia pot mostrar conductes similars a la dels que han sofert abusos, encara que hi ha nens exposats a la pornografia que no les presenten. “L’indicador que es pateix un abús és una conducta sexual descontextualizada”, assenyala Noemí Pereda. Usar paraules que no haurien de conèixer, intentar conductes sexuals impròpies de l'edat... no és fàcil destriar si aquest nen sofreix abusos o veu pornografia, diu la psicòloga.

“En la pornografia busquen la pròpia excitació i aprendre trucs, però la responsabilitat i la tendresa en queden exclosos”, indica el psiquiatra infantojuvenil Josep Cornellà i Canals. Ara bé, les emocions es disparen igual. “I es poden tornar agressives, perquè existeix una frustració i una desesperança, i hem observat en adolescents que com menys esperança més agressivitat.”

“El grau de comunicació d’una família és inversament proporcional al nombre de televisors que té”, afirma Cornellà. El problema és l’aïllament, diu. […]

(Extracte d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 2 novembre 2005)

* * *

Els missatges de la pornografia
per Shere Hite, sexòloga i autora de L'informe Hite

Molta gent pensa que la pornografia està pensada exclusivament per al gaudi dels homes. Això és cert, però només en part: si els homes s'aturen un moment a reflexionar, s'adonaran aviat que en realitat la pornografia se'n riu, d'ells.

Molt poques dones compren o utilitzen material pornogràfic, encara que hi ha indicis que això està canviant. Sigui com sigui, les estadístiques mostren que la majoria dels vídeos i les revistes d'aquesta mena son adquirits pels homes. Per a la majoria de dones, la forma com surten retratades en la pornografia resulta insultant i poc atractiva.

Com que la pornografia es ven bàsicament al públic masculí, se suposa que el contingut els agrada. Les xifres de vendes de revistes i vídeos semblaria confirmar-ho així. Però en la major part del material pornogràfic els homes surten dibuixats com uns éssers que funcionen per impulsos mecànics. Apareixen com a persones sexualment no pensants i de poca bellesa, a vegades fins i tot bestialment lletjos, com animals que han perdut el seny i que actuen amb una única finalitat al cap: obtenir-violar una femella o una cosa semblant. Estic convençuda que l'home nou d'avui és diferent, i que ja no respon a aquest vell estereotip. ¿Verdader o fals?

Els homes haurien de reflexionar una mica més sobre el que consumeixen: la pornografia, per regla general, dóna una mala imatge d'ells. El retrat que resulta d'aquests productes no és precisament afavoridor, ni sexualment seductor, en absolut. ¿Són uns salvatges lascius que només busquen muntar les dones, tal com apareix a les pel·lícules pornogràfiques, o és la societat la que insisteix que siguin així?

Per una altra banda, són molts els homes que no compren pornografia. A molts d'ells, en realitat, fins i tot no els agrada gens. Potser un dels motius de la seva falta d'interès sigui que no se senten ben reflectits en el que estan veient. Potser pensen que per a ells el sexe és una experiència bonica, en la qual procuren ser tan elegants i generosos com poden, al contrari del tòpic que els defineix com unes màquines sexuals.

Generalment s'admet que el retrat de les dones que emergeix de la pornografia no és correcte. En ella se les representa bé com a dominants o bé com a submises, algunes vegades lligades i fins i tot emmordassades, violades i maltractades. I se suposa que això els agrada. Per descomptat, totes experimenten grans orgasmes durant el coit, i sempre al mateix temps que l'home. Però a les dones, veure's en aquestes pel·lícules els pot desconcertar i desmotivar, ja que no hi reconeixen els seus propis impulsos sexuals. […] A elles no els agrada que les assaltin sexualment. Són escenes que no s'ajusten a la realitat, que ofenen les dones i que donen una falsa impressió d'elles als homes. […] En definitiva, la pornografia tal com la coneixem avui dia no fa cap gran favor ni als homes ni a les dones. […]

(El Periódico, 10 desembre 2005)

* * *

(Textos reproduïts a la revista infoReflex els anys 2005-2006)