El català sense estrès

per Magí Camps

Quan en un bar de Barcelona un demana «un tallat, sisplau» i qui atén respon «eh?», que més que una interrogació és una onomatopeia simiesca, el bevedor de tallats passa sense pensar-s’hi al castellà: «Un cortado, por favor.» Això és així en la majoria dels casos, fins que un dia un s’adona de dues coses. La primera és que «tallat» forma part de la desena bàsica de paraules que qualsevol cambrer de Barcelona hauria de saber. No es tracta de parlar en català ni d’entendre’l, només de comprendre unes poques paraules –cada dia les mateixes– en català. La segona és la falta absoluta de respecte de qui respon de manera simiesca a una petició cortès. L’episodi del tallat s’ha convertit, per a alguns catalanoparlants, en el paradigma de la línia vermella, del «fins aquí hem arribat». Però sabíeu que aquesta situació lingüística, com tantes altres, produeix estrès?

Ara, els bevedors de tallats estan d’enhorabona. Poques llengües han produït tantes obres de divulgació com el català. Però malgrat tanta producció, sorprèn gratament un nou estudi, aquest cop psicològic. Dos professionals vinculats a la Universitat de València, un valencià i una bilbaïna, especialistes, entre d’altres camps, en psicologia esportiva, publiquen Sortir de l’armari lingüístic (Angle Editorial). Gemma Sanginés és una novaparlant de català i Ferran Suay va ser abans professor de judo i assegura que de la seva pràctica li ha quedat, sobretot, «el plaer de lluitar i una marcada tendència a estalviar esforços innecessaris», tota una filosofia de la vida que, aplicada al fet de parlar en català, dóna resultats que infonen entusiasme.

I d’això va el llibre. La situació singular del català, llengua minoritzada, cooficial però sempre secundària, produeix estrès als parlants que volen viure en català amb la mateixa normalitat amb què viu un parlant de castellà a Espanya o un d’anglès a la Gran Bretanya.

Per reduir o eliminar aquest estrès lingüístic i seguir defensant el dret de parlar en català, en el llibre s’analitzen sis casos reals: la parlant romanesa, el parlant cremat, la parlant basca, el tímid, la militant i el parlant africà. Els autors descriuen els sis arquetips, els reclinen al divan, elaboren la fitxa d’autoajuda i ofereixen la recepta personalitzada. Si parleu català, segur que us veureu reflectit en un dels sis, per la qual cosa podreu seguir els útils consells de Suay i Sanginés per sortir de l'armari lingüístic sense patir episodis d'estrès. «Us ve de gust un tallat?»

(La Vanguardia, 28 juny 2010)

Una manera improcedent de desmarcar-se

per Clara Sanchis Mira

El meu oncle no té mòbil. Mai ho n’ha tingut. Si algun cop no li queda més remei que fer una trucada i no és a casa, et demana el teu. L’agafa amb les dues mans com si fos un insecte volador desconegut. Et demana ajuda perquè marquis i quan acaba te’l torna amb cura perquè no s’escapi o no se li trenquin les aletes. Com que ja té una edat, viu sol i viatja molt, els seus familiars l’hem intentat convèncer moltes vegades que se’n compri un. Si un dia ens passa res, a tu o a un de nosaltres, no sabrem com localitzar-nos, diem. Ell ens mira amb un somriure i ens diu que de les desgràcies sempre se n’assabenta la gent. És una qüestió de ritmes, diu, de saber-ho abans o després, res més. De tota manera, si em cau una teula al cap, diu burleta, no us podré trucar.

Així surt cada dia de casa amb les mans a la butxaca, indiferent al món. Encara que els seus fills s’enfadin perquè no poden canviar l’hora d’una cita a l’últim moment, hagin de quedar en llocs específics amb antelació o no puguin avisar si passa algun imprevist. S’enfaden perquè no està localitzable, i això ho senten, en el fons, com un petit menyspreu. Un menyspreu a no se sap què, a alguna cosa indefinida però latent. És una manera improcedent de desmarcar-se del personal. Estar localitzable, avui en dia, ja no és que sigui una mena de dret, és una obligació. Tots portem mòbil, pare, diuen els seus fills. I ell els mira amb el seu somriure impassible. Un dia passarà alguna cosa, insisteixen. [...]

Una nit, la meva cosina em va trucar a punt de plorar. S’havien desfermat totes les alarmes. Ho sabia, va dir, li ha passat alguna cosa. Ho sé. Tot el dia desaparegut. Completament il·localitzable. No ha anat a dinar a casa, ni ha contestat al telèfon a l’hora de la migdiada. Tu saps que ell sempre fa la migdiada. Havíem quedat de parlar per anar al cinema perquè avui no tenia res a fer, però no dóna senyals de vida. Ja saps que de vegades es despista, però és molt estrany que no truqui en tot el dia. No tenia res a fer, m’ho va dir ahir, ho entens? Però està il·localitzable. A l’hora del sopar hem entrat a casa, amb molta por, no sabíem el que ens hi podíem trobar. I no hi era. Ara no sabem què fer. Hem trucat a alguns dels seus amics, i res. És molt angoixant. Després hem preguntat als hospitals, per si de cas, i no ens han donat cap pista. Però no ens atrevim a cridar a la policia. Potser cal esperar unes hores més.

L’endemà, la cosina em va trucar amb un altre to de veu. La tremolor s’havia transformat en indignació. Re, que està perfectament. Va aparèixer a mitjanit, tan tranquil, al seu aire. Que al matí havia sortit a comprar escuma d’afaitar, s’havia quedat a dinar pel barri i havia trobat un vell amic amb el qual va passar la tarda i va sopar. I després, l’oncle se n’havia anat a fer un tomb. Així, sense més. Completament al seu aire, el molt bèstia.

(extractat de La Vanguardia, 23 juliol 2010)

El crit Wilhelm

Durant més de cinquanta anys un mateix actor ha intervingut a les pel·lícules més taquilleres i ni els aficionats més erudits no se n’han adonat. Per dir títols que sonaran fins al més profà, el seu currículum inclou Grup salvatge, les sis parts de La guerra de les galàxies, la sèrie d’Indiana Jones, Poltergeist, La Bella i la Bèstia, Toy story, Titanic, There’s something about Mary, Ocean’s eleven, Spiderman, Pirates del Carib, Kill Bill, El senyor dels anells, Madagascar, Juno, Kingdom of Heaven, Sin City... Si comptem només el 2009, ha estat present almenys a Up, a Monstres contra alienígenes, a 2012 i a Inglourious basterds.

I malgrat aquesta presència constant sol passar desapercebut. En paraules de Joe Dante, director de Gremlins (1984), on també actuava l’artista esmentat, la seva inclusió a les pel·lícules “s’ha fet sempre de sotamà i la gent no se n’adona, tret dels que ja n’estan al cas.”

Parlem del crit més famós de la història del cinema, que dura un segon i mig en la versió íntegra i combina dramatisme, volum i intensitat. És un udol que comença en do i s’acaba després de quatre mitjos tons en un sol agut. Es deu a un actor del qual curiosament fins fa ben poc ningú no sabia el nom. Es va gravar per a Tambors llunyans (1951): en el minut 45, un vaquer és atrapat per un cocodril i arrossegat al fons del riu. Aquest es considera el debut del crit a la pantalla. Però ja en la mateixa pel·lícula se sent un altre cop, quan els vaquers maten tres indis.

Ara bé, deu el nom de Wilhelm a una pel·lícula que es va rodar dos anys després de Tambors llunyans i que es deia La càrrega dels genets indis (1953). Allà se sent el crit quan un secundari anomenat Wilhelm rep un impacte de fletxa a la cama. En fer el muntatge d’àudio, el crit pregravat es va incorporar en aquesta escena.

A finals dels 70, un editor de so anomenat Ben Burtt, que de nen havia vist el film i havia quedat impressionat per aquell crit esgarrifós, va buscar-lo als arxius i el va catalogar en el seu arsenal sonor com a “crit Wilhelm”. Poc després el va fer servir en la primera entrega de La guerra de les galàxies (1977). A partir d’aquell dia, Burtt, de l’estudi de so Skywalker Sound, i un petit grup de companys de professió, van convertir aquell instant en una mena de signatura personal: miraven d’esmunyir el crit gairebé en totes les pel·lícules en què col·laboraven. Segurament per això el crit se sent unes quantes vegades a Space balls, paròdia de La guerra de les galàxies.

De seguida, altres editors i muntadors van agafar-s’ho com un repte i van repetir el gest, de manera que amb els anys incloure el crit Wilhelm es va convertir en una tradició entre els enginyers de so de Hollywood. Fins i tot va derivar en una competició per l’ús més creatiu... que ja venia de lluny. L’editor Stephen Altobello, per exemple, confessa la seva admiració per “qui fos que va colar el crit en una cançó de Judy Garland a Ha nascut una estrella (1954). Va ser definitiu”. I només havien passat tres anys des de la gravació.

El crit Wilhelm ha estat utilitzat de totes les formes possibles: accelerat, distorsionat i fins i tot reproduït cap enrere. Directors com Peter Jackson i Quentin Tarantino s’han confessat fans del Wilhelm i l’inclouen sovint en les seves obres. Havia passat de ser un recurs a convertir-se en un clixé, i ja era un element de culte. A les sales de cinema, els entesos es donen un cop de colze o somriuen en reconèixer-lo.

La Viquipèdia recull l’aparició del crit en 216 pel·lícules fins al 2008. Altres fonts han recopilat a més a més 23 sèries de televisió i 29 videojocs on també se sent. Ha esdevingut, doncs, un recurs cinematogràfic a l’alçada del tro, del grinyol de cotxe, del tret de pistola o del timbre clàssic de telèfon.

Ben Burtt, el principal promotor del mite a partir dels anys setanta, investigà durant un temps qui era l’autor d’aquell crit. Va aconseguir la gravació original, en què se senten fins i tot les instruccions que l’actor va rebre durant les preses (li deien: “No un ai!, un crit de veritat!”), i va aconseguir la llista d’actors presents en aquella sessió. La seva hipòtesi era que el crit Wilhelm va sortir de la gola de Sheb Wooley, un actor de segona que tanmateix, com a cantant, va arribar a ser número 1 als Estats Units l’any 1958, amb el tema Purple people eater. Com a actor, va fer de dolent (breument) a Al punt del migdia (1952), i altres papers similars, però també va sortir en més de 100 episodis de la sèrie de TV Rawhide (1959-1966), protagonitzada per un llavors poc conegut Clint Eastwood.

El diari londinenc The Times, el 2005, va trobar finalment Linda Dotson, la vídua de Wooley, el qual havia mort dos anys abans de leucèmia. Ella va confirmar que l’any 1951, en efecte, Sheb havia gravat una sèrie de crits de dolor per a Tambors llunyans, que després van ser arxivats a la biblioteca de sons i efectes especials de la Warner Bros, la qual els havia tornat a usar, segons la vídua, en una quinzena de pel·lícules més fins a mitjan anys 70. Dotson ja no en sabia res més. Llavors li van fer sentir el crit Wilhelm i va reconèixer de seguida la veu de Sheb. “Ell solia fer broma dient que era bo cridant i morint-se a les pel·lícules –deia–, i jo sabia que el seu crit havia aparegut en westerns de fa anys, però no sabia res sobre La guerra de les galàxies i tot això. Si ell ho hagués sabut abans de morir-se li hauria encantat, hauria dit: ‘Potser sóc vell, però continuo fent cine’.”

Els comentaristes de pel·lícules de terror van encunyar el terme scream queens (reines del crit) per a les senyores en dificultats: actrius que en els seus papers cinematogràfics destaquen més pels crits que pels diàlegs. El tron femení està molt disputat, però és ben clar que Wilhelm és l’scream king.

(Reelaboració de les informacions de Raúl Minchinela, Cultura/s 21 juliol 2010, i d’Edwin Winkels, El Periódico 24 maig 2005. Més informació: YouTube; o també podeu escriure a la finestra de cerca del navegador les paraules Wilhelm scream)

Senyoretes formoses al podi

per Andrés Trapiello

Torna als nostres televisors el Tour de França i es repeteix l’escena en què apareixen els ciclistes al podi amb el repertori de mallots grocs, verds, blancs... Pugen en aquell cadafal en el moment més dur de la jornada, després d’haver pedalat unes quantes hores, deshidratats, a punt de l’extenuació. La roba dins la qual van embotits és poc afavoridora, aquells culots, aquelles samarretes atapeïdes de logotips estridents, les ulleres atòmiques com diademes, els cascos amb forma de meló...

Pel que fa a l’esport que practiquen, ha allunyat els seus cossos dels cànons atlètics: sovint les cames depilades tendeixen a semblar perxes, es carreguen d’espatlles i se’ls enfonsa el pit, alhora que la massa muscular no sempre està compensada: per comparació amb els abductors i quàdriceps potents, els braços semblen raquítics.

Per si fos poca cosa, en el moment de pujar al podi aquests titans agònics van bruts, puden a suor i tenen la mirada conjuntiva, els llavis esquerdats per la set, la boca pastosa i el rostre congestionat. Tanmateix, els esperen allà dues joves, bellíssimes en general, com acabades d’eixir d’un bany de sals. Tot i que els nostres televisors encara no poden recollir l’olor de les coses (ja hi arribarem), podem percebre el perfum d’aquelles xicotes, posades allà en memòria dels temps en els quals, vestides amb el pèplum, cenyien el front dels atletes amb una corona de llorer.

Hom és sensible, no cal dir-ho, a la presència d’aquelles senyoretes formoses i a tot el que fan, més ben dit, al tot el que gairebé no fan, tant o més que al que han fet o hagin de fer en aquell moment els ciclistes. Contra el que es pugui pensar, el paper d’elles és poc lluït, no és de lluïment. Moltes vegades no saben què fer. Les treuen sovint cenyides i minifaldilleres. A les curses de motos i de cotxes, les unes i els altres fan veure que s’exciten molt, si més no quan ells, com faunes, les persegueixen ruixant-les de xampany sacsejadíssim per allò de no desatendre els plans simbòlics. A les curses de bicicletes no. Elles es queden allà enmig d’estranys, alcaldes i autoritats, més vells i malastrucs, sense saber què fer amb les mans ni sobretot què fer amb els genolls. Quan han lliurat al guanyador els trofeus, s’hi atansen i l’abracen, una per cada banda. Si el responsable de la posada en escena és una persona perspicaç, haurà triat una morena i una rossa. Després se’n van tots i fan pujar un altre ciclista i unes altres senyoretes formoses, i l’escena es repeteix.

Hom pensa en aquell moment en les raons per les quals són allà, si els deu agradar fer aquest paper o si, per contra, tenen ganes de fugir corrents. Potser beneeixen la seva sort sabent que encara podria ser pitjor: en qualsevol saló de l’automòbil assegudes damunt el capó d’un cotxe i amb biquini, amb les mans al clatell i els genolls sempre junts (ah, sempre els genolls).

La societat que va impedir que s’exhibís a Banyoles un home mort i dissecat potser un dia mostrarà la mateixa sensibilitat vers aquestes xicotes, no per vivents menys dissecades, i suprimirà les cerimònies patètiques i vergonyoses en les quals s’utilitza, a la vista de tothom, una subtil violència de gènere, això sí, de vara alta.

(Magazine, 4 juliol 2010)

25 anys del Termcat

per Magí Camps

En un món globalitzat, les llengües necessiten ponts per posar-se al dia, i el català té un centre de terminologia que ha esdevingut capdavanter. De la necessitat virtut, la Llei de normalització lingüística del 1983 va propiciar la creació del Termcat, ara fa un quart de segle. I el Termcat s’ha convertit en l’enveja de les llengües veïnes.

La seva principal funció és fixar en català els termes de totes les especialitats del coneixement. Com que aquesta tasca comporta inseparablement noves veus, aquest centre també estudia, analitza i proposa neologismes, per l’allau de novetats dels últims anys. Si ara diem enllaç per als botons internàutics que porten a un altre web, és gràcies al fet que el Termcat va proposar aquesta paraula en comptes de link. I així fins 6.800 neologismes i gairebé mig miler de diccionaris i vocabularis especialitzats.

Si vols saber com es diu bookcrossing, la consulta al web Termcat.cat et donarà l’opció passallibres. I com que la compara amb les solucions d’altres llengües, la recerca al Cercaterm és molt eficaç i s’hi pot arribar per qualsevol costat: també per l’espanyol liberación de libros, els francesos bouquinomadisme i passe-livres o l’italià passalibro.

Rosa Colomer dirigeix a l’equip de terminòlegs, distribuïts en tres àrees. La de projectes és l’encarregada d’elaborar els vocabularis i els materials de divulgació. El grup de normalització redacta la informació sobre les noves paraules, el seu context i significat, i proposa la denominació al consell supervisor, format per una majoria de l’Institut d’Estudis Catalans. La tercera secció és la d’assessorament en línia, que s’ofereix per mitjà de consultes o encàrrecs de particulars, empreses i organismes.

Xavier Fargas, cap de l’àrea de normalització, assegura que davant una nova paraula “la primera cosa és no inventar res que no calgui. Si ja hi ha una forma que s’empra, encara que no sigui la més purista, se li dóna preferència”. Si no és així, es mira en altres llengües i es consulta els especialistes de l’àmbit.

Colomer reconeix que és una feina lenta: formulen moltes consultes i s’escolten veus diferents a la recerca de consens. I tot i que els sectors implicats [generalment] han estat consultats i informats durant el procés, en la pràctica les propostes finals no sempre s’utilitzen en la mesura que seria desitjable. En aquest sentit, estan desenvolupant “noves eines perquè l’arquitecte o l’informàtic trobin amb més rapidesa la terminologia que necessiten”. Ara, gràcies a tot el flux d’informació que fan anar “es trenca la imatge del senyor que fa diccionaris tancat en un despatx”, conclou Fargas.

“Hem de fer-ho fàcil”, afirma la responsable d’innovació, Marta Grané. Per això ara llançaran un nou web i altres eines, com l’agregador RSS, que permetrà conèixer les novetats, o la descàrrega d’aplicacions, per facilitar l’accés a tot aquest cabal d’informació. [...]

Els nous termes arriben al Termcat per dues vies: per consulta particular o perquè s’analitza la terminologia apropiada a cada cas quan s’elabora un vocabulari específic. Per a hedge fund, posant per cas, han establert fons d’inversió lliure. Ja té el vistiplau del consell supervisor, presidit per Joan Veny, de la Secció Filològica de l’IEC, el darrer pas del procés. En canvi, flashmob està en estudi: es consulta a especialistes i es demana l’opinió d’altres sectors, com els mitjans de comunicació. Encara que la forma anglesa té pes, l’Avui ha proposat aplec llampec. Ja veurem com evoluciona. Xat o assetjament sexual són paraules que en el seu moment el Termcat va fixar i l’IEC ja ha incorporat al seu diccionari normatiu.

Article d’impacte i empresa emergent són dos exemples de formes catalanes ja beneïdes. La primera neix de hot paper, que vol dir un article publicat en els dos últims anys i que és citat significativament en publicacions del sector. I empresa emergent ve de start-up, que té parents en altres llengües com entreprise en démarrage, jeune pousse, empresa em arrencada o infant business.

(Extracte adaptat de La Vanguardia, 4 juliol 2010)

Pallassades telefòniques

per Eugeni S. Reig

L’altre dia una informant em va escriure per a explicar-me una cosa que li havia passat i que l’havia deixada bocabadada. Una amiga havia telefonat al seu mòbil i, com que en aquell moment era apagat, li va deixar un missatge en la bústia. El missatge era el següent:

Sóc X [he suprimit el nom], de polítiques d’igualtat. Et truco pel tema de l’aplec de les dones... Que hi ha hagut una petita modificació... Per si ho vols comentar a les teves companyes. Gràcies. Adéu.

L’operadora de telecomunicacions a la qual pertany el mòbil d’aquesta senyora ha posat en funcionament un sistema que convertix els missatges de veu en missatges escrits els quals apareixen en la pantalla del telèfon receptor. El missatge anterior va aparèixer escrit de la manera següent:

Soy X de policía de vuelta atrás. Tu papa tema de la plata las zonas que llamo otra pequeña modificación... Por si vuelve a comentar ante los compañía. Gracias. Adéu.

El sistema només va aconseguir entendre la paraula “adéu” i fins i tot la va escriure correctament. ¡Quina sort! Estic meravellat.

Podem afirmar sense embuts que han nascut les pallassades telefòniques. Però no ens enganyem, no es tracta d’aquelles pallassades innocents que ens feien riure en el circ quan érem xiquets. Aquestes pallassades són tremendament malèvoles. Cadascun d’eixos missatges estranys, destrellatats, surrealistes, desficiats, absurds, incomprensibles, ens diu de manera subliminar: “si vols que el teu missatge puga ser llegible en la pantalla del telèfon receptor, parla en castellà”.

Als valencianoparlants que vàrem nàixer en els anys de la postguerra ens varen ensenyar a llegir i a escriure en castellà. Únicament i exclusivament en castellà. El valencià que parlàvem habitualment amb familiars i amics ni tan sols sabíem que es podia escriure. Parlàvem en valencià amb els pares, amb els germans, amb la nòvia, però quan érem lluny i els escrivíem una carta, els l’escrivíem en castellà. Ara, les operadores telefòniques volen que, quan els deixem un missatge en la bústia del mòbil, els parlem en castellà. Es tracta de rascar més i més en la mateixa ferideta fins a aconseguir que s’endenye ben endenyada i ens hagen d’amputar el membre ferit, és a dir, la llengua.

(El Punt 14 juny 2010)

De Hannah Montana a Miley Cyrus

per Martina Klein

Miley Cyrus (en altre temps Hannah Montana) s’ha fet dona, i jo molt però molt gran. Només calia veure’m la cara d’espant davant del televisor quan contemplava l’heroïna d’hordes de nens i nenes transformada en... en ... diguem-ne que dona. No ensenyava ni més ni menys cama que Madonna quan ensenya cama, ni que Rihanna, ni que Beyoncé, ni que cap reina del pop a la qual agradi d’ensenyar cuixam, davant el qual ja a ningú li tremola ni un pèl. Jo mateixa he desfilat i he posat amb modelets més provocatius que aquell. Però això de la simpàtica i innocent Hannah Montana ballant amb llenceria negra em va tallar la digestió perquè em vaig trobar de cara amb el meu costat més mare, aquell que sospesa l’efecte que un sostenidor inesperat pot provocar en un nen de cinc anys, aquell costat al qual li hauria agradat dir-li a la joveneta rebel, si hagués estat la seva filla: “Vinga, vesteix-te! I somriu, i dóna les gràcies com Déu mana a tots aquests nens que han vingut a veure’t. I canta’ls les cançons tan boniques que has après a tocar amb la teva guitarra de color de rosa.”

Podria haver estat en aquest concert de Rock in Rio, de fet en tenia invitació, però ni pels gustos del meu fill ni per horaris era un bon programa, ja que començava a quarts de deu de la nit de diumenge, cita poc prudent per als nens que tenen escola l’endemà, és a dir, tots. Aquesta dada podria haver fet sospitar als progenitors [...] que el que veurien no era el que esperaven els seus fills (nenes en la seva majoria), i que el detall que el cartell digués Miley Cyrus i no Hannah Montana era una pista prou concloent. La metamorfosi, doncs, la vaig observar des del sofà. El meu fill es va adormir poc després de no aparèixer Hannah Montana, i jo em vaig desvetllar amb les contorsions de la noia que va sortir en comptes d’ella. Sense trenes, ni fúcsies, ni coreografies, ni somriures. Miley Cyrus netejava el terra amb la seva llarga cabellera i uns moviments que encara ha de perfeccionar, perquè recorden un mal de panxa fort, d’aquells que t’obliguen a doblegar-te per la meitat cada mig minut.

Si un parell de dies abans, jo, adulta, comptava els segons perquè acabessin les cançons que no coneixia de Bon Jovi... com no n’estarien, d’avorrits i decebuts, els nens que vivien per primera vegada el fenomen fan i es van quedar esperant un ídol que mai no va aparèixer. No m’hauria agradat ser una d’aquelles mares que van acompanyar la seva filla al concert i van haver de consolar-la explicant-li coses confuses i carregades de conservadorisme acabat d’estrenar.

No obstant això, no tots els membres de la família se’n van anar descontents. Sé que hi va haver pares que s’havien trobat arrossegats per la descendència a un pla bulliciós de diumenge del qual no esperaven res de bo, i van acabar entusiasmats, aplaudint la jove Cyrus convertida en pantera. I de rosa, ja no res.

La Vanguardia, 12 juny 2010

Odio els llibres

per Sergi Pàmies

Hi havia una vegada un columnista que, el divendres, solia publicar un article sobre llibres. Li encantava llegir, recórrer llibreries, deixar-se portar per una barreja d’instint i curiositat i després compartir allò amb altres lectors. Al contrari que la majoria de mortals, també li agradava pagar. Els llibres comprats li proporcionaven un plaer superior al dels regalats. Com que el diari on escrivia era important, moltes editorials van creure que calia enviar-li les novetats, a veure si així en parlava. Al començament, el columnista es va sentir privilegiat, tot i que no sabia on encabir tants llibres i li fastiguejava haver de fullejar títols que no havia triat ni comprat.

Tímidament, trucà a algunes editorials per donar-los les gràcies i demanar-los que, sisplau, no li enviessin res més. Unes li van fer cas i altres no, i de seguida van aparèixer segells nous que van considerar indispensable fer-li arribar tota la producció. El columnista començà a dedicar més temps a l’emmagatzemament de llibres que a les seves columnes i passava hores atenent encarregats i missatgers. Fins i tot va contactar amb la biblioteca d’una escola i amb una altra d’una presó per fer marxar els excedents editorials que li envaïen el domicili. D’antuvi els bibliotecaris estaven encantats, però al cap d’uns mesos tampoc no sabien què fer amb tant de llibre.

Mentrestant, al columnista se li plantejaven dilemes morals. Per exemple: comprava un llibre, el llegia, li agradava, escrivia una columna elogiosa i, just en aquell moment, arribava un missatger amb el mateix llibre.

Pensava el columnista: si ara publico l’article, l’editorial es pensarà que ho faig perquè me l’han enviat i quedaré com un corrupte estómac agraït. Total, que el llibre (duplicat) ja no li agradava tant, ni la columna, i decidia no publicar-la i parlar, posem per cas, de la grip A. amb el temps, el columnista va deixar de visitar llibreries. Dedicava una hora cada dia a empaquetar llibres rebuts i a llençar-los al contenidor de la cantonada: li agradava el soroll dels volums com s’estampaven a l’avenc fosc i llefiscós. Ja no li abellia llegir. Ja no sentia el desig arrabassador de pagar per una nova novel·la o per un llibre de contes tot just eixit del forn. Al final, va parlar amb el director del diari i li va demanar, per favor, que li deixés escriure sobre televisió, esports o fins i tot política. “Qualsevol cosa que no siguin llibres”, va implorar.

(La Vanguardia, 11 juny 2010)

El futur del català a l'Alguer

Entrevista a Carles Sechi, activista cultural i polític alguerès, publicada al diari digital directe.cat, dimecres 8 juliol 2009

El futur del català a l’Alguer és a les nostres mans

Carles Sechi és un activista cultural i polític alguerès. Ha estat el cap de l’Obra Cultural de l’Alguer i síndic (alcalde) de l’Alguer per la coalició de centre-esquerra Sardenya i Llibertat el 1994. Des d’aquest càrrec va promoure l’oficialitat del català a la ciutat, la retolació bilingüe, els espectacles en català i la creació d’emissores municipals de ràdio en català. Va subscriure convenis de col·laboració amb universitats catalanes per aconseguir l’ensenyament de la llengua, és per això que va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1996. En l’entrevista conversem sobre la situació del català a l’Alguer, la Barceloneta de Sardenya, quin futur hi té la llengua i quin és el paper que tenen, o haurien de tenir, les relacions de Catalunya amb l’Alguer.

Quina és la situació actual del català a l’Alguer?
Podem dir que la situació és més o menys estable després que des dels anys 60 i 70 hi hagi hagut un retrobament i l’Alguer ha descobert la seva catalanitat i la seva pertinença a la comunitat internacional de parla catalana. Però malauradament aquest moment coincideix amb una situació de substitució lingüística per l’escolarització de massa, la difusió de la televisió italiana, uns fluxos turístics provinents de l’Itàlia del nord i el nord d’Europa, i una forta immigració de l’interior de l’illa, que és sardoparlant i italianoparlant, i en aquest sentit l’Alguer es va italianitzant. Hi ha un sentiment de pertinença i d’orgull però falta ús social de la llengua, ja que podem dir que hi ha un 20% de catalanoparlants a l’Alguer però d’aquests n’hi ha que l’utilitzen habitualment i n’hi ha d’altres que només ho fan ocasionalment.

Es pot dir que es parla en tots els contextos o edats, és a dir, la comunitat lingüística és heterogènia o bé es pot parlar d’un parlant tipus?
No és una comunitat heterogènia. En alguns diaris catalans es va publicar al 2004 una enquesta segons la qual hi havia un 67% de catalanoparlants entre la població algueresa i això és una gran mentida que ens fa mal a nosaltres i a la catalanitat. No es pot crear il·lusió, és com si davant d’un malalt que es troba molt greu el metge no li ho digués, això fa mal. Era una enquesta que ja estava predisposada des de Política Lingüística i que, de fet, s’havia fet en italià. A banda de la situació real de la llengua, a l’Alguer hi ha optimisme i entusiasme i és fàcil trobar molta gent que digui que tot va bé, quan no es correspon amb la realitat.

La situació en els darrers anys ha millorat?
La comunitat lingüística de l’Alguer és més viva i més dinàmica que moltes altres realitats i comunitats lingüístiques italianes i catalanes, pel fet de ser petita i trobar-se concentrada en un municipi. Té dinamisme i una convicció positiva, hi ha sentiment d’orgull i la il·lusió que podem recuperar i no reduir. En això tinc la convicció que el català a l’Alguer no morirà mai, sinó que serà més viu, més fort i amb més convicció. Això no treu que durant uns anys la llengua ha patit la globalització, l’absència a l’escola i la televisió. Aquests últims són les problemàtiques més destacades que el govern de Sardenya ha de solucionar.

Creu que l’augment del turisme català hi pot haver contribuït, o més aviat alimenta una visió folklòrica de la ciutat?
El moviment turístic és un element molt positiu. El moviment que s’ha generat amb Ryanair, que uneix Girona amb l’Alguer, és molt important. Al principi era sobretot gent de l’Alguer que anava a Catalunya, però ara s’ha invertit i l’Alguer s’ha convertit en la porta d’entrada a Sardenya per als catalans. Això ens dóna molta força, perquè mou l’interès del comerç, la restauració i l’hostaleria per aprendre la llengua, per atendre el turisme. Potser n’hi ha que ja la coneixen o fins i tot formen part del moviment catalanista, però això els acaba de convèncer. El turisme català és positiu perquè, respecte qualsevol altra forma de turisme, té un interès de més a conèixer.

Hi ha prou suport des de les institucions catalanes del Principat? Serveix d’alguna cosa?
La Generalitat no té, fora d’alguna informació i notícies superficials, informació suficient. No sap quina és la situació del català i del sentiment catalanista a l’Alguer. Crec que el futur està prevalentment a les mans dels algueresos i no pot venir ningú de fora a salvar-nos, hem de ser nosaltres que tinguem aquesta convicció. Hem de trobar capacitats i projectes nosaltres mateixos. Això no vol dir que no necessitem eventual suport d’altres institucions, però el projecte ha de ser aquí. Demanem diàleg i col·laboració, no paternalisme des de Barcelona. Som nosaltres qui coneixem profundament la nostra realitat i sabem quina és la millor manera de fer-ho. Potser no tenim la força de posar en marxa el projecte perquè no hi ha una solidaritat entre el món institucional, que probablement veu les coses en un pla partidista. [...]

A banda de l’optimisme que vostè transmet quant al sentiment de pertinença i a la continuïtat de la llengua, això va acompanyat d’una bona salut de manifestacions culturals i artístiques en català?
La música, el teatre i la literatura en català sempre han estat vius. Fins i tot en els moments més difícils, la poesia i la cançó no han tingut mai interrupció. Tenim un món cultural i literari en efervescència, més que el que hi pot haver en altres territoris on el català és minoritari. La cançó entra dins de l’àmbit català, sempre ha estat escrita en català o alguerès, però en canvi a nivell musical sí que està més lligada a la tradició italiana i napolitana. Però les lletres són exclusivament en català, no conec cançons escrites a l’Alguer en una altra llengua.

Això el fa ser més optimista de cara al futur, o correspon només a la realitat d’unes elits culturals?
Crec que el terreny és fèrtil per sembrar i cultivar la llengua i una producció cultural en moltes altres formes. A més treballem per enfortir lligams entre la faixa juvenil amb intercanvis teatrals i esportius cada any. Portem joves algueresos a la Universitat Catalana d’Estiu, també participen en la trobada de Joves Intèrprets dels Països Catalans, ens hem adherit al Cor Jove dels Països Catalans i moltes altres formules d’intercanvi per motivar els joves. Hi ha una activitat viva que es mou i donem suport a qui vol establir relació i intercanvi, i això porta a superar la posició folklòrica i canviar-la per la dignitat dins de la comunitat de llengua catalana. Convé recordar que som la comunitat catalana més jove. L’Alguer descobreix la seva catalanitat després d’una gran interrupció, però ara és coneguda per tots els algueresos. Quan als anys 60 van venir els catalans a l’Alguer els vam rebre amb alegria, dient ‘han arribat els espanyols’, i això es devia al desconeixement. Avui aquest desconeixement no existeix.

Per on creu que passa el treball per enfortir aquest terreny fèrtil i aquest sentiment de pertinença?
És cert que hi ha un sentiment favorable a la llengua i la cultura catalana i d’orgull de pertànyer a aquesta comunitat, però això no és suficient. Quan hi ha una situació dèbil de la llengua i una posició forta de l’italià i l’anglès, això no és suficient, si no hi ha una militància activa. Els sards, fins als 50 i 60, s’han integrat lingüísticament, i hem de reconèixer que els sards han salvat la llengua catalana a l’Alguer. El treball conjunt amb el reconeixement de la llengua sarda i la complicitat del govern autonòmic és molt important, com també ho és l’esforç de promoció i estimul de l’ús del català que s’ha deixat en mans de les entitats culturals, perquè és molt important donar una presència institucional a la llengua. I l’altre front és l’escola, perquè que a les escoles de l’Alguer s’ensenya català és una altra mentida. No es pot considerar ensenyament del català que es facin unes 15 hores de català l’any si ni tan sols són dins del sistema, sense titulació ni avaluació. Cal introduir l’ensenyament del català a l’activitat curricular de l’escola. Això ja passa en altres territoris italians, però en casos en què la llengua que s’introdueix és la llengua d’un estat. Això vol dir que quan Catalunya sigui independent podrem avançar.

(Extractat de Directe.cat, 8 juliol 2009. Vegeu també el diari digital en català de l’Alguer.)

Trampes lingüístiques

per Patrícia Gabancho

Cap país és naturalment bilingüe. Els països generen la llengua que els correspon. Fins al punt que els lingüistes i els antropòlegs saben bé que la llengua construeix la comunitat, i viceversa, i que allà on acaba el territori lingüístic s’atura la comunitat, perquè la comunitat és precisament el grup humà que s’entén, que es comunica sense traduir-se. Els països són bilingües quan s’ha produït un accident en la història, que pot ser demogràfic –com la presència imparable del castellà als Estats Units, empès per una migració de proporcions gegantines– o que pot ser una mera conquesta militar. A Catalunya, el castellà s’ha assentat per la suma dels dos factors. I a diferència d’altres països europeus plurilingües, els dos factors –insisteixo: tots dos factors– expliquen per què la llengua no té una dimensió territorial pura, com sí que passa a Bèlgica o a Suïssa, on cada llengua és hegemònica en el seu espai, i s’eclipsa en el del veí.

El bilingüisme, malgrat el que diuen els polítics, és pervers perquè estableix, es vulgui o no, una situació de jerarquia entre les llengües en contacte. Vol dir que, quan s’esdevé una conversa entre parlants de llengües diferents, de forma automàtica una de les dues s’imposa i acaba sent el vehicle de la conversa. A Catalunya, aquest paper el fa el castellà. Hi ha diversos elements que hi ajuden, des del fet de saber que tothom pot parlar en castellà però no tothom pot fer-ho en català –el castellà no té, doncs, marge d’error– a un element més interessant, que és l’actitud colonial, simbiòtica entre el colonitzador i el colonitzat. He vist persones que, si s’adrecen a algú en català i aquest contesta en castellà, salten com una molla i diuen: “Ai, perdoni!”. Perdoni? A casa nostra? Qui és, en puritat, l’amo de la finca? El colonitzat, tot i ser l’amo del territori lingüístic, renuncia a la llengua pròpia en favor de la llengua colonial: és una cosa que està estudiadíssima. Això va confegint una pàtina de prestigi a la llengua colonial, amb el suport del mercat i de l’Estat, i el prestigi acaba minoritzant encara més la llengua colonitzada. Llavors ja és un no parar.

Si això no ha estat definitiu amb el català és perquè els catalans tenen un sentit de la continuïtat històrica molt lligada a la llengua i saben que és del tot falsa l’afirmació reiterada que diu que, si no s’hi parlés català, Catalunya continuaria existint i sent Catalunya. Doncs no: si no s’hi parlés català, Catalunya seria simplement Espanya. D’aquí que s’hi hagi establert una incruenta batalla per l’hegemonia de l’imaginari i del context lingüístic d’aquest imaginari. I és una batalla de trinxeres on les posicions resisteixen, però en què l’enemic va guanyant avituallament circumstancial, en la forma de l’Estat –vegeu el que farà el Tribunal Constitucional quan excreti la sentència–, del mercat, de la demografia. Però no del prestigi en el sentit profund: amb tota l’empenta global que té avui el castellà, a Catalunya ocupa una posició social secundària. El tronc central de la societat, vertebrat principalment per la classe mitjana, parla català. El talent parla català. Els sectors de valor afegit parlen català. Per què? Perquè fins ara l’ascens social i l’ascens cultural estava marcat pel peatge de parlar en català.

Com és que, aleshores, el català no s’expandeix prou per reconquerir la pròpia societat? En principi, perquè el castellà està enquistat allà on regna i només la mobilitat social fa que els parlants canviïn de llengua. I perquè l’actitud dels catalanoparlants és tan vacil·lant que més aviat semblen treballar a favor dels drets dels castellanoparlants, renunciant sense necessitat als drets propis.

(Extracte de l'article publicat a l'Avui, 4 juny 2010)

Volem virus catalans

per Magí Camps

El català, un antivirus

Hi ha una història bíblica, al llibre dels Jutges, que als amants de la llengua ens entusiasma. Ja ha estat comentada per Màrius Serra, Víctor Pàmies i altres plomes insignes. Explica la història de les disputes entre efraïmites i galaadites, dos pobles que parlaven amb accents diferents: “Galaad va ocupar els guals del Jordà en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, els de Galaad demanaven: ‘Ets d’Efraïm?’ I si responia ‘no’, afegien: ‘Doncs digues ‘xibòlet’. Però ell deia ‘sibòlet’ perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.” (Jutges 12, 5-6).

És la primera gran lliçó de fonètica de la història: per no distingir una fricativa prepalatal (xeix) d’una alveolar (essa), 42.000 persones van perdre la vida. A partir de xibòlet/sibòlet, que volia dir espiga, la dialectologia va servir per discriminar. D’aquest episodi devia sorgir la dita “la lletra entra per l’anca”.

La paraula recorda la castellana perro, que es fa pronunciar per posar en evidència l’origen estranger del parlant: “Digues perro”. O la catalana setze, que s’ha fet servir com a contrasenya per discernir la procedència de qui la pronunciava, especialment en temps de guerra, i que va donar lloc al popular embarbussament setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat...

La generalització de la pronúncia xava en tots els estaments (resumida en tres punts: ensordiment de les fricatives i africades sonores –metxe per metge–, pronunciació tancada de la e i la o obertes, i procés de ieisme –ium, per llum–) no permet posar les mans al foc afirmant que qui diu setse en comptes de setze no sigui català de soca-rel.

Per aquest empobriment fonètic i per l’empobriment general del català, cada cop menys present en més àmbits –malgrat la intoxicació informativa en sentit contrari–, quan l’altre dia vaig rebre un correu de la meva filla titulat “Te quiero contar un secreto”, la vaig trucar immediatament i la vaig advertir del perill que comportava alguna de les webs que acabava de visitar. Com que la meva filla només m’escriu en català, i precisament perquè aquesta llengua no avança en els àmbits generals com caldria –tampoc en el dels virus informàtics–, vaig saber que aquell missatge era fals. Per una vegada, el català ha resultat determinant, tot i que ho ha estat perquè no s’ha fet servir, és a dir, per defecte. Així estem.

(La Vanguardia, 26 abril 2010)

El tapís de Bayeux

per Joan F. Mira

A Bayeux hi ha el testimoni més deliciós i més complet de la llarga història que tant els continentals com els britànics obliden de tant en tant que és la mateixa. El tapís de Bayeux és la meravella més gran que el gènere de la història il·lustrada ha produït en mil anys. Està exposat en una sala única, dins d’una llarguíssima vitrina semicircular. De setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample, com una inacabable cinta il·lustrada amb imatges de colors perfectament conservades, el tapís es desenrotlla en una successió d’escenes delicioses, que exposen i expliquen un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. D’ací vingueren les complicades relacions entre una banda i l’altra del canal de la Mànega, i la Guerra dels Cent Anys, i tota una llarga peripècia fins a Dunkerque i fins al juny de 1944, i fins ara, amb euroescèptics inclosos. És a dir, mil anys d’història d’Europa.

Història que, en aquest tapís, omple setanta metres amb escenes plenes de cavallers armats, amb ambaixades, visites i negociacions, i que en aquestes imatges està feta de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. Sota les escenes de la batalla decisiva hi ha els cossos dels ferits, els membres tallats, els morts despullats pels vencedors, tot l’horror de la guerra sota les figures del triomf i de la glòria. Una mena de meditació final, de realisme terrible del patiment, sota els cavallers armats i poderosos. No és habitual, aquesta reflexió gràfica, però els romans, per exemple, ja la feien en les columnes narratives que tothom coneix, com la de Trajà i les guerres danubianes. Això és la història, que és més que literatura i més que dates de batalles i de reis.

I hi ha el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental. Sempre ha d’haver-hi un traïdor, o un renegat, o un gran patriota, segons com es mire, en els grans moments que canvien la història. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. Venien just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral gòtica i bellíssima, la primera ciutat alliberada el juny de 1944. Pels anglesos, no cal dir-ho, que segurament s’ho degueren proposar amb plena consciència.

En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís.

(Extracte, suposo que fet de manera massa graponera, de l’article publicat a l’Avui, 15 maig 2010)

Eleccions i realitat

per Matthew Tree

Un diputat britànic és atropellat per un camió i, tràgicament, es mor. La seva ànima puja cap al cel, on sant Pere li dóna la benvinguda però li adverteix que, com que és una persona tan important, podrà escollir lliurement entre el cel i l’infern; el diputat, diu, haurà de passar un dia en un lloc i un altre a l’altre i tot seguit decidir on vol passar l’eternitat. El diputat decideix començar amb l’infern, que resulta ser un indret ben confortable, amb un gran camp de golf, ple de gent riallera vestida de frac. Junts, mengen llagosta i beuen xampany. El diable mateix resulta ser un paio divertit que no para d’explicar uns acudits excel·lents. Al cap d’un dia, però, toca pujar al cel. El diputat hi toca l’arpa i sura de núvol en núvol fins que sant Pere l’avisa que ja cal triar: el cel o l’infern. El diputat, tot i trobar el cel força agradable, afirma que se sentiria encara més còmode a l’infern. Dit i fet: torna a baixar-hi però ara descobreix que és al mig d’un paisatge erm i gris, poblat per tot de desgraciats en parracs que no deixen de ficar la brossa que cau del cel en bosses d’escombraries. El diputat se n’estranya: com pot ser, si ahir hi havia llagosta i xampany i un camp de golf? El diable li somriu: “Ahir fèiem campanya. Avui has votat.”

(Avui, 9 maig 2010)

El Cabanyal, autèntica arquitectura popular

per Daniel Giralt-Miracle

Crec que cal reivindicar la importància i la supervivència del Cabanyal, els orígens del qual arriben fins al segle XIX, quan els pescadors instal·laren les seues barraques o cabanyes (d’ací el nom) en la línia de platja i desenrotllaren un traçat urbà clar i simple, de carrers paral·lels al mar creuats per estretes travessies perpendiculars que facilitaven les comunicacions i al mateix temps augmentaven les zones d’ombra. Quan les classes populars vinculades al mar i a l’horta començaren a prosperar i quan es generalitzaren les indústries artesanes, particularment les relacionades amb la ceràmica, els habitants del Cabanyal milloraren la seua condició de vida i el seu nivell adquisitiu augmentà, la qual cosa els permeté transformar les barraques en residències xicotetes, més sòlides, de poca façana, molta profunditat, planta baixa i un pis, i amb un pati en la part de darrere. Unes construccions a les quals més tard s’afegiren les que encarregaren els habitants de la ciutat com a segona residència, per a passar els estius prop de la platja.

I és precisament ací on situem el naixement de l’especificitat estètica del Cabanyal, ja que si bé els pescadors miraren a la València ciutat i als edificis d’accent modernista que allí es construïen, optaren per reinterpretar-los i desenrotllar les seues fantasies i formular el seu propi modernisme, encara que en ocasions també hi descobrim detalls que podem qualificar de neoclàssics. Per açò, si en el nucli històric de l’urbs trobem l’Estació del Nord, els mercats Central i de Colom o la casa Rotglà, junt al mar tenim este barri atractiu i de bellesa pintoresca, els residents del qual es resistixen a abandonar-lo: els històrics, perquè se’l senten seu, ja que ajudaren a alçar-lo, i els nous (artistes o intel·lectuals, molts) perquè han forjat una comunitat social que gaudix de tots els privilegis d’un poble tot i formar part de la gran ciutat.

Per l’especificitat de la seua arquitectura i del seu urbanisme, el Cabanyal és [...] un indret a preservar, per la qual cosa fracturar-lo irracionalment i enderrocar-ne 450 edificis (que impliquen 1.650 habitatges), i desvertebrar un centre dinàmic per a construir nous gratacels amb finalitats especulatives, és un atemptat que va contra la ciutat de València perquè destruïx la seua identitat més popular, emparada en una arquitectura ingènua, sense preocupacions culturalistes, que barreja la tradició amb el llenguatge renovador del modernisme i que aprofita en la seua ornamentació els materials propis del país: la ceràmica, la fusta i la forja. A més, resulta paradoxal que en plena crisi de la construcció es vulga portar a terme una intervenció el propòsit final de la qual pareix que és posar punt final a una arquitectura no professional, atés que cada usuari la féu d’acord amb els seus gusts i les seues necessitats, però que sens dubte pel seu encís hui nos atrau molt més que la dels arquitectes estel·lars.


(Extracte de l’article publicat a Cultura/s, 28 abril 2010; les fotografies són de Prats i Camps i de Núria Cadenes, cedides per la revista El Temps a l’esmentat suplement cultural. Per si hi ha cap extraterrestre d'altres galàxies que llegeix això i no sap de què va la història, li explico que l'Ajuntament de València, amb majoria absoluta del PP, emparat en la Generalitat Valenciana, amb majoria absoluta del PP, està enderrocant aquests dies el barri històric del Cabanyal de València.)

Cadena d’errors en una declaració de la renda

per Joan Gil (Centelles)

Com tot bon ciutadà que paga els seus impostos, l’any passat vaig demanar dia i hora per fer la declaració de la renda del 2008 en una oficina de l’Agència Tributària. Havia venut el pis i la plaça d’aparcament que tenia a Barcelona i n’havia comprat un de nou en una altra ciutat. No en vaig treure cap guany, ja que ho vaig reinvertir tot i em vaig hipotecar per 40 anys. Quan la senyoreta que em va fer l’esborrany em va dir que havia de pagar uns 6.000 euros, gairebé em vaig posar a plorar. Després d’una estona mirant els papers, vaig decidir repassar-ho tot tranquil·lament a casa. Al cap d’unes quantes hores, a mi em sortia que havia de pagar 3.500 euros. Vaig tornar a Hisenda, on aquella senyoreta va repassar la declaració i em va dir que potser s’havia equivocat, que aquella quantitat de 3.500 euros era la correcta.

Per estar-ne més segur, vaig anar a un gestor, i ara ells me n’havien de tornar 1.500. Segons el gestor, no hi havia beneficis al tractar-se d’una reinversió. Així que vaig presentar la declaració. El gener del 2010 em va arribar un requeriment d’Hisenda que deia que havia de pagar 1.300 euros, i que no em corresponia deducció per reinversió. El gestor va anar a Hisenda, on li van dir que la persona que havia revisat la meva declaració havia aplicat malament la normativa i que la deducció per reinversió era correcta. Per tant, el gestor va demanar per escrit la devolució de 1.500 euros. El 12 d’abril vaig veure al meu compte del banc un ingrés d’Hisenda de 69 euros en concepte de «Renda 2008». Deu dies després, vaig rebre la resposta a la carta del gestor: ja no puc reclamar, tret de per via administrativa. En resum: ¿quants diners van a les arques públiques per errors que ens perjudiquen?

(El Periódico, 30 abril 2010)

El joc de la tortura

per Lluís Uria

«“No es deixi impressionar, continuï.” La mirada greu, la veu imperiosa, la presentadora del programa, Tania Young –una popular exnoia del temps de la televisió francesa–, colla el concursant a continuar el joc. “Són les regles, li toca el torn, continuï... Nosaltres assumim tota la responsabilitat.” El concursant, tens, incòmode, els ulls implorants, s’hauria estimat més sentir altres paraules. “No podem parar?”, prega, mentre encara li ressonen a l’orella els crits de dolor de l’altre concursant tancat a la cambra de càstig, lligat a una mena de cadira elèctrica. “No es deixi impressionar...”, insisteix la conductora del programa. Ben a contracor, amb l’estómac encongit, el seu interlocutor obeeix l’ordre i acciona la palanca, que envia una descàrrega elèctrica de 460 volts al concursant com a sanció per haver fallat la resposta...

»La descàrrega elèctrica era falsa i el concursant tancat a la cambra de càstig, un actor. Però els altres participants en el joc ho ignoraven. Es pensaven que participaven de debò en el programa pilot d’un futur concurs de televisió, que tret de l’experiència no els havia de reportar cap premi. I tanmateix obeïen. Malgrat els crits i les súpliques del concursant suposadament torturat, malgrat la consciència del tracte inhumà que teòricament li infligien, el 81% de les persones que va acceptar participar en el joc van anar accionant palanca rere palanca a cada resposta incorrecta, fins arribar al final als 460 volts. Només uns quants s’hi van rebel·lar.

»L’experiència, dirigida pel realitzador i productor francès Christophe Nick amb la supervisió del psicòleg social Jean-Léon Beauvois i la participació de 80 voluntaris, ha donat lloc a un documental –Fins a on arriba la TV? El joc de la mort–, difós la setmana passada pel principal canal públic de televisió, France 2. El documental és un al·legat contra el poder de la televisió i les derives de la teleescombraria. “La televisió pot organitzar demà, sense contestació, la mort d’un individu com a divertiment”, ha denunciat el director del programa.

El joc de la mort és l’adaptació al format d’un concurs televisiu d’un experiment dut a terme els anys 60 per l’investigador estatunidenc Stanley Milgran per analitzar els mecanismes de l’obediència i el sotmetiment a l’autoritat. L’experiment de Milgram, que ha esdevingut una referència, es va saldar amb un índex d’obediència del 62,5% dels individus, que aplicaven les descàrregues convençuts d’estar contribuint a la ciència. A France 2 es va aplicar exactament el mateix mètode. Com a l’experiment de Milgram, els participants no podien veure la víctima, només escoltar-ne els crits. L’única diferència és que en el cas de la televisió hi havia públic. Un públic que, convenientment encoratjat per la presentadora, se sumava a la pressió de l’ambient.

»Si la ciència va demostrar que era una autoritat legítimament considerada com a tal pels participants en la prova de Milgram, a la vista del programa de France 2 l’autoritat de la televisió encara és més gran. “L’experiència de Milgram descansava en la legitimitat de la ciència, però no em pensava pas que la televisió pogués tenir la mateixa legitimitat”, admet Beauvois.

»El joc de la mort deixa un mal gust a la boca. El deixa als participants, que després, en saber la veritat, expliquen davant la càmera la seva experiència. L’ha deixat als promotors de la iniciativa. I el deixa als teleespectadors. Perquè, més que el poder de la televisió, el que el programa demostra és que qualsevol persona normal, per intel·ligent i sensible que sigui, pot acabar torturant el proïsme si una autoritat legítima li ho ordena.»

La Vanguardia 21 de març del 2010


Aquesta notícia em sembla que demostra una mica que no és la ideologia el que empeny a cometre el mal, sinó els factors de dependència acrítica o d’inhibició de la consciència que cadascú estableix en la seva vida, lligats o no al servei d’una ideologia o més aviat d’una praxi («si cal fer-ho, fem-ho»). Per això crec que es pot dir, per exemple, que la religió no és la causant dels mals que sovint li atribueixen alguns, sinó l’ambició de poder d’uns i la suspensió del propi judici d’uns altres –que ja es troben còmodes amb la facilitat de no haver de pensar i d’haver de dir només sí o no–, que es pot donar en l’àmbit religiós però que igualment es troba en àmbits no religiosos.

Traductors, editors i lectors

per Lluís Llort

Si fins i tot els quatre (o deu, no gaires més) bons traductors cap al català que tenim poden tenir un mal moment, què no ha de passar amb la resta? Una resta formada per gent mancada de tota sensibilitat imprescindible a l'hora de traduir literatura, que es pensa que n'hi ha prou de tenir nocions de català i mig entendre un altre idioma.

Bona part de la responsabilitat és de les editorials, entestades en la quantitat abans que en la qualitat, que (en general) exigeixen uns terminis de lliurament incompatibles amb els resultats òptims i que (en general) paguen unes tarifes insultants.

Tal com està el panorama, qualsevol s'atreveix a publicar una traducció que, per a més rendiment econòmic, ni tan sols ha passat per un corrector/editor. De fet, fins i tot amb els originals en català costa trobar bones edicions.

Una solució utòpica (la competència del mercat la fa inviable) seria que només es publiqui la xifra de títols que garanteixi uns nivells de qualitat mínims. La manca de rigor afavoreix que molts lectors cedeixin als cants de sirena de les traduccions cap al castellà, habitualment més correctes per diferents motius històrics que no puc exposar aquí i ara.

(Avui 11 abril 2010)

Llengua i poder

per Màrius Serra

Albert Pla Nualart, responsable lingüístic del diari Avui durant els últims vint-i-cinc anys, acaba de publicar un llibre en el qual recull alguns dels seus precisos articles sobre qüestions lingüístiques. Es titula Això del català (podem fer-ho més fàcil?) (Columna) i va precedit d’un pròleg del lingüista més prestigiós de la llengua catalana, Joan Solà, la primera frase del qual és: “Aquest llibre provocarà polèmica.” Té mèrit que Solà prologui Pla, perquè Pla es despatxa sense empatx contra algunes actituds (passades i presents) de l’Institut d’Estudis Catalans, i Solà és l’actual vicepresident de l’organisme. Bravo per Solà.

Pla Nualart ofereix dos llibres en un. D’entrada, un assaig sobre les possibles reformes que escurçarien la distància entre l’ús natural del català i la normativa que transmetem als qui n’aprenen (alguna tan audaç com reivindicar el lo neutre). Després, una repassada ameníssima pels dubtes lingüístics més habituals, composta d’articles ja publicats, entre els quals destaquen les recentíssimes terrassetes, veritable detonant del llibre. Aquesta segona part, escrita amb gran claredat d’idees, exemples ben afinats i un estil exemplar, recorda altres esforços recents en la mateixa línia, com els dos volums del lingüista Rudolf Ortega Tinc un dubte i Tinc més dubtes (La Magrana), i està en sintonia amb altres llibres lingüístics de Pau Vidal, Jordi Palou, Toni Soler, Ramon Solsona o Enric Gomà. Cada vegada són més els autors capaços de transformar la llengua (catalana) en assumpte allunyat de màrtirs i heretges.

Pel que fa a la primera part del llibre, que és la que porta el mestre Solà a vaticinar polèmica, mereix una lectura atenta (i crítica). És veritat que sembla una mutació allargassada de pròleg i que, en alguns moments, salta d’un extrem a l’altre amb l’agilitat d’un patinador, però el discurs de fons val més or que no pesa. Pla Nualart escriu a gratcient, perquè fa un quart de segle que batalla d’una manera fabril amb la llengua dels diaris, que no és ni registre literari ni col·loquial. A més, demostra una capacitat envejable per distanciar-se, tant com és possible, de les posicions ideològiques que llasten qualsevol discussió lingüística. El seu estil és opinatiu i contundent, sense subterfugis florentins, però sempre basa les opinions en experiències i prescindeix de teories, tabús i hipoteques erudites. Llegint Pla Nualart em fa l’efecte que podré continuar escrivint els meus llibres en una llengua jove, més implicada en el present que en el seu passat gloriós o el seu futur incert. I això m’agrada, perquè bàsicament m’interessa el present, que és el temps en què visc i escric.

La nostra tradició lingüística és academicista. L’Institut d’Estudis Catalans acaba de designar com a membre numerari de la secció filològica l’il·lustre periodista i filòleg Joaquim Maria Puyal. És, probablement, la primera incorporació insigne a la sagrada església de mestre Fabra d’algú que ha passat mitja vida treballant amb la llengua catalana dins els mitjans de comunicació. Està molt bé que el IEC es nodreixi de filòlegs i escriptors, però potser ja seria hora que també tingués en compte periodistes, traductors, correctors i lingüistes, que s’enfronten, des de fa dècades, amb els problemes quotidians d’una llengua viva. Si la secció filològica del IEC vol estar a l’aguait, haurà de comptar amb professionals com Pla Nualart (Avui),Ricard Fité (El Periódico),Oriol Camps (Catalunya Ràdio), Magí Camps (La Vanguardia) i altres lingüistes que s’hi arromanguen.

(La Vanguardia, 8 abril 2010)

El crit al cel

per Andrés Trapiello

Des de fa almenys dos-cents anys, cada quinze dies hi ha algú molt indignat que ens recorda com de malament es parla. Són els nous Savonaroles, i es dediquen a escarnir o ridiculitzar la gent de parla descurada o malgirbada, i ho fan en articles sovint carregosos que també se’ls podrien retreure. [...]

No ve d’aquí. Cada quinze dies hi ha qui ens diu com hem de situar l’adjectiu a la boca i què hem de fer amb la perífrasi. [...] Tot això, què volen que els digui, és ridícul. Principalment, el to de les admonicions, com si algú els hagués encomanat aquesta tasca de policia, tot el dia patrullant pels diaris, assetjant la televisió, acusant i ridiculitzant la gent per usos que de vegades, amb el temps, finalment s’imposen. Recorden aquella gent que es rifaven dels telèfons mòbils quan es van inventar i avui no podrien viure sense tenir-ne un enganxat a l’orella.

La llengua és viva i es construeix matusserament, i el que perd per una banda ho guanya per una altra. Fa segles era elegant escriure amb hipèrbatons, com escrivia tothom, però [...] tots acabem trobant la manera de comunicar el que sentim. [...] L’important és sentir, el fet de dir arriba tot sol. En una escola de lletres poden fer-nos creure que ens ensenyen a escriure, o fins i tot a enraonar, però no hi ha escoles on ens ensenyin a enamorar-nos. Així que al veure que algú s’encara amb un estrany per retreure-li que va brut o que duu els cabells llargs, hom es recorda de Carner i corre a posar-se de la banda de l’indigent: “Jo estaria amb el darrer bandoler i la darrera prostituta contra el darrer general.” I qui diu general, encara amb més raó si és l’últim alferes provisional de la gramàtica.

(Adaptació de l’article publicat en espanyol al Magazine, 28 març 2010; la frase citada de Carner estava escrita en català.)

I encara tenen la barra de renyar-te!

per Jaume Molsosa (Torelló)

[...] Polítics i tertulians s'han apuntat a la idea de la responsabilitat individual quan hi ha grans catàstrofes. És cert que cadascú ha de netejar el seu tros de vorera i que ens cal comprensió i solidaritat, que hem de fer esforços per entendre que l'Estat no ens ho solucionarà sempre tot. Ara bé, si s'agafa el diari qualsevol dia i es llegeixen les cartes dels lectors, es podrà comprovar la quantitat de gent que no ha cobrat encara les ajudes a la dependència, que encara no té les claus d'un pis de protecció que li han assignat, que li han posat una multa injusta i està totalment indefensa, que li reclamen una ajuda que no havia de rebre i que a més la multen per un error que no ha comès. Estem controlats per radars omnipresents, per cotxes-espia, per mossos i guàrdies municipals que, amb un extrem de zel, no tremolen a l'hora de multar-nos. Una Hisenda i una Seguretat Social que, si retardes un dia el pagament de la quota, et claven un recàrrec que et deixa estès.

En resum, l'Administració és extremament inflexible a l'hora d'aplicar les lleis que l'afavoreixen, però extremament indolent a l'hora de complir els seus deures. Una Administració que masega inexorablement el contribuent, però que s'esfuma davant les seves pròpies injustícies. Ningú pot dur un polític als tribunals per no complir les seves promeses, però l'Administració és capaç d'actuar amb tota la força de la llei contra un pobre autònom que no aconsegueix de pagar els seus impostos. ¿Com voleu que actuï l'administrat quan nota que tota l'exigència és per a ell, i que quan hi ha un problema, greu, encara li exigeixin paciència i resignació sense esperar res a canvi? Doncs exigint! Ah! I encara tenen la barra de renyar-te!

(La Vanguardia, 21 març 2010)