A Pompeu Fabra, el meu pare, Carola Fabra explica a Rosa Maria Piñol que al seu pare, encara que era un gran esportista, excursionista i jugador de tennis, no li agradava ballar i menys encara els flirteigs sentimentals, adulteris i romanticismes. Potser per aquesta raó, quan assistia a la tertúlia de l’Ateneu devia escoltar amb gust aquells quinze minuts inicials, abans de la tertúlia general, en què Josep M. de Sagarra explicava les últimes novetats d’amants i senyores. I potser per aquesta complementarietat es van fer tan amics.
Els dos llibres estan molt subratllats, i així podem saber quins aspectes del lèxic de Sagarra van cridar l’atenció de Fabra. A L’obra de Pompeu Fabra, Joan Solà apunta que en la reestructuració del lèxic és on l’obra de Fabra produeix més impressió de profunditat i intel·ligència. A la primera pàgina de Vida privada, subratlla clac, el so que fan les parpelles de Frederic de Lloberola al desvetllar-se. Més tard marca les paraules amb què adjectiva les ombres de l’habitació: fofes i semilíquides. Colocar un clac a la primera línia d’una novel·la és un toc genial: l’espetec de l’hipnotitzador que ens desperta de la realitat i ens introdueix en una altra realitat, la realitat de la ficció. Tampoc està gens malament que les ombres siguin fofes i semilíquides, “allò que un hom enlluernat del carrer copsa en penetrar a un aquàrium”. Són dos quarts de cinc de la tarda i Frederic de Lloberola torna a la vida després d’una nit de gresca, seguida d’un somni brutal. A través del pòrtic d’ombres deliqüescents el lector s’endinsa també en un món de figures fabuloses, descrites en un llenguatge fora del comú.
Fabra subratlla: rimmel, suèter, calces de golf, yacht, dancing, cokteleres, lucky strike, catre, amor lliure, herpètics, lesbianisme, tuti subhastat, sordina, pippermint, gin, bacarà, entretingudes, hawaianes, pilositats, sex-appeal, fulanes, meublé, calaveres, snobisme, fer el tifa, nimfòmana, hipopotàmica, sandvitx, invertit, fúcsia, patejat, pacotilla, claveguerils, agigolonat, descamisat, sapastre molieresc i repicatalons. A Sagarra li interessaven els aspectes més foscos de la societat. Fabra el seguia amb el llapis a la mà, interrogant-se sobre quines paraules d’argot i noms de marques s’havien d’acceptar al diccionari general. Així, entre copa i copa de Picón, entre pipada i pipada de Half and Half, la cultura catalana va entrar de ple en el segle XX.
La Vanguardia, 11 novembre 2010
