Així, per exemple, són paraules pròpies de l’idioma cadaquesenc (i permeteu-me que, del cadaquesenc, en digui idioma o llengua, perquè, de fet, aquesta és la realitat) ametlloner (ametller), caroti (ciratge o betum per netejar les sabates), jonell (genoll), tritxo (entremaliat), briqueta (sardineta), etc., etc. Per altra banda, és materialment impossible que una persona catalana pugui arribar a entendre la gent de Cadaqués, quan aquesta deixa anar frases com les següents: «Ets una berria» (ets un barroer), «Quina calistreta pateix aquella famili...!» (quina misèria –o quina fam– pateix aquella família...!), «M’esti fent un curumell» (m’estic fent un monyo), «Ets un sanfasó» (ets un fresc), «Tu sí que vas ben acarenat» (tu sí que vas ben borratxo), «Aquet troball no té cap futarro» (aquesta troballa no té cap valor), etcètera.
Tot això és una petitíssima mostra de com s’expressen els cadaquesencs (que també salen, com a les Illes Balears, i diuen ses en lloc de les, per exemple), o sigui, amb un vocabulari, una conjugació verbal i una accentuació dels mots que, en molts casos, no s’assemblen gens ni mica al català. I no parlem de les paraules que utilitzen quan és refereixen als peixos, a l’art de la pesca, a l’art de la navegació i, en general, a totes les coses del mar. Ningú més que ells les saben...
El parlar de Cadaqués és mil·lenari. Com mil·lenari és, així mateix, el poble. En un document antic, datat l’any 974, Cadaqués és anomenat Capdequers, població coneguda, també, com la vila del Cap de Creus, propietat de Gaufred, comte d’Empúries, que en féu donació a l’abat Ramon del monestir de Sant Pere de Roda. O de Sant Pere de Rodes, com alguns, potser no gaire encertadament, en diuen. De qualsevol manera, tot fa pensar que, molt abans del citat 974, Cadaqués ja existia.
D’altra banda, convé indicar que, fins a temps bastant recents, o sigui, fins ben entrat el segle passat, el poble (que, gràcies a Salvador Dalí, posteriorment esdevindria famós arreu del món, per tenir-hi l’artista figuerenc la seva residència) no disposà d’una carretera que la comuniqués amb Figueres (una carretera de 17 quilòmetres, però amb un total de 250 corbes estretes i una mica perilloses), raó per la qual sempre havia viscut aïllat, encerclat per muntanyes relativament altes, com la del Pení, i es donava el cas que molts dels seus habitants tenien el cul pelat de tant anar a Cuba, com a altres països d’Amèrica, i en canvi mai no havien trepitjat el sòl de la capital de l’Alt Empordà, comarca a la qual sempre han pertangut, ni el de les localitats més properes, com ara Roses o el Port de la Selva. Tot això, lògicament, influí, poc o molt, en la materialització de la seva parla.
Deia Ernesta Sala el 1983, en la seva obra abans esmentada, que a Cadaqués, malgrat l’emigració que havia rebut fins llavors, constituïda per persones de diferents regions de l’Estat espanyol –d’Andalusia, sobretot–, com també de l’estranger, l’idioma cadaquesenc s’hi mantenia molt bé.
I, a més, remarcava que aquest no era pas utilitzat únicament per les generacions grans, ni només dins el clos familiar, sinó que «és la parla habitual de tota la gent del poble, nens inclosos, que conserven la seva entonació característica i el seu peculiar lèxic». I això és quelcom que, avui dia, a la gent que va a Cadaqués i conversa amb els seus habitants, que sumen més de 1.500, no li és gens difícil de constatar, raó per la qual pot ben afirmar-se que l’antiga i curiosa parla de Cadaqués (que algun filòleg, en descobrir-la, l’ha qualificada de dolçament bonica) no és morta.
El que passa –i això indueix a pensar que sí– és que, quan els cadaquesencs fan petar la xerrada amb els forasters –forasters arribats de la resta del Principat, que són tan catalans com ells–, procuren acostar-se molt al català-empordanès, car temen que els diguin que parlen pèssimament la llengua autòctona de Catalunya, quan en realitat el que fan és expressar-se en un idioma distint, que té diverses arrels, la més important de les quals és catalana.
Diari de Girona 13 novembre 2005
* * *
«Qui vulgui peix que es mulli es cul»
per Josep Playà Maset
Per aconseguir un objectiu a la vida cal esforçar-se. A Cadaqués ho resumeixen de manera expressiva: «Qui vulgui peix que es mulli es cul.» No n’hi ha prou a esperar-se assegut que piquin els peixos, cal bellugar-se. I també diuen: «Barca parada cria llimacs.» En les barques que no ixen del port hi neixen algues a la part submergida, conegudes com es llimacs (que cal no confondre amb els moluscs semblants als caragols, que a Cadaqués s’anomenen llimocs). És a dir, que si hom no és treballador, si no s’espavila, no avança.
Encara al final del segle XIX, anar de Figueres a Cadaqués amb carruatge o tartana representava un viatge de cinc hores, amb parada a Roses perquè descansessin els cavalls. Fins aleshores, la millor manera per arribar en aquella península del cap de Creus, a l’extrem nord-oriental de Catalunya, havia sigut amb barca, pel mar. Per aquesta raó es deia que els seus habitants havien tingut més contacte amb Mallorca que amb Barcelona i que per això van conservar un català salat que encara perviu i del qual la filòloga Ernesta Sala es feia ressò en el seu llibre El vocabulari de Cadaqués. I pel que es veu ara també un bon nombre de locucions i refranys que sorprenen el visitant.
El poble s’ha internacionalitzat, però fruit d’aquell aïllament ancestral i dels matrimonis endogàmics (el «nos amb nos» dels cadaquesencs) s’ha conservat un llenguatge peculiar. I això explica que Montserrat Contos Faixo (1932) hagi pogut recopilar al llarg de la seva vida prop de quatre mil dites, algunes originals de Cadaqués, unes altres d’adaptades, i que ara en presenti una selecció de 164 en el seu llibre Ditxos de Cadaqués, il·lustrat amb pintures de Ramon Moscardó i fotografies del Cadaqués del 1905 fetes per Ricard Martí Aguiló, fill del cèlebre pintor Martí Alsina. Els avis paterns de l’autora eren capbussaires grecs, els Kontos, que hi varen arribar per pescar corall, i els materns, vinculats a la vinya o a l’olivera. Pesca i agricultura, sustentacles de l’economia, com diu el refrany: «Cadaqués, oli i peix.» Ho explica Sala al pròleg: «Es ditxos són propers als refranys i sovint indiquen experiències que es transmeten dels avis i que continuen fent-se servir de generació en generació.»
«Pes juliol ni dona ni cargol!» Aquesta frase la féu famosa Salvador Dalí perquè la repetia tot sovint i l’enviava com a missatge amistós en les postals a Pablo Picasso (vegeu Dalí. Lettres à Picasso 1927-1970). És típica de Cadaqués i segons Montserrat Contos vol dir per una banda «que el mes de juliol no sol ploure i els caragols s’amaguen» i, per l’altra, «des d’una visió masclista, que la suor feia les dones poc atractives». D’aquestes al·lusions poca-soltes sobre la condició femenina hi ha unes quantes expressions: «Dona i sardina com més petites més fines», «Amb es vent de ses faldilles feia obrir i tancar ses portes», «Sense ses dones i es vents no hi haurien tants turments» o «Sa dona i sa saupa tot l’any es paupa» [saupa és un peix anomenat originàriament salpa; paupa ve del verb paupar, adaptació fonètica de palpar].
El peix inspira nombroses simbologies. «És un peix que es porta l’oli», per referir-se a una persona espavilada; «Peix que bolla no omple l’olla», per dir que el peix que fa salts encara no l’has pescat, o sigui que no comptis amb una cosa si encara no l’has acabada de fer; «És un rufí mal escatat», que al·ludeix a un peix, l’escòrpora, i es refereix a una persona esquerpa i desagradable; o «No hi ha peix sense espina», per indicar que hom no pot ser completament feliç, perquè al final sempre hi ha problemes.
La climatologia és una altra temàtica usual: «Passa un capellà, quin mal temps que farà!», «Boira pixanera, torna’t enrere» o «Ha fotut un estuf d’aigua!» (pluja forta en poc temps).
Per als no avesats al llenguatge mariner o al vocabulari de Cadaqués, alguns ditxos són gairebé incomprensibles: «Té ulls de pixota» es diu de qui no fa bona cara, possiblement per haver begut més del compte (sa pixota és un peix); «L’han agafat amb un ham de mitja mosca!» (un ham petit) va destinat als mentiders que són descoberts en petites trampes; «Va carregat de briqueti» és per als massa primmirats (s’anomena briqueti la sardina menuda [briqueta] que apareix morta a les platges després d’una llevantada); «Ses garotes de Codera s’han de menjar amb cullera», que es refereix als eriçons que s’agafen a la punta de Codera, que solen anar molt plens; o «El Pení s’ha posat barret», quan la boira s’instal·la damunt la muntanya del Pení, que els pescadors interpretaven com una crida a tornar a port.
(Adaptat de La Vanguardia, 10 gener 2011)
