L’impacte sobre l’ocupació no sembla que a Las Vegas hagi sigut gaire eficaç, perquè [l’atur a Nevada] arriba quasi al 13% mentre la mitjana dels EUA és de poc més del 8%. És una feina poc qualificada: només el 14% de la població jove té començats estudis universitaris, quan la mitjana nord-americana és el doble. A Las Vegas hi ha censades 16.000 persones sense sostre i 40.000 a la regió metropolitana (una gran part de les dades citades procedeixen de latramaurbana.net).
L’argument de l’ocupació no és convincent. Altres aspectes del model, encara menys. Las Vegas va créixer en un desert a partir de la dècada del 1930 i especialment a partir del 1941, quan un gàngster, Bugsy Siegel [...], va ser el promotor del primer hotel Flamingo amb casino. Va ser rebatejada com a Sin City, la Ciutat del Pecat. Els promotors principals eren les màfies de l’est. El 1959 la ciutat començà un nou boom quan el triomf de la revolució cubana va fer que l’Havana deixés de ser el gran casino i el superprostíbul dels nord-americans. El centre de Las Vegas, inicialment ciutat compacta, va anar perdent força i la ciutat s’expandí de manera difusa i segregadora. Gradualment s’ha anat privatitzant, ha deixat de ser ciutat.
Eurovegas serà la nova versió del model Barcelona 92 i de Catalunya ciutat? [...] Als EUA era i és impensable que un Las Vegas s’instal·li a la megalòpolis del nord-est (Boston, Nova York, Filadèlfia, Washington, etcètera), un continu urbà amb més de 55 milions d’habitants. El gran centre de l’oci es va crear a uns quants milers de quilòmetres del mercat més potent. Eurovegas pretén instal·lar-se en un teixit urbà ja molt saturat que requereix projectes d’escala mitjana, més acupuntura que cirurgia.
La còpia local és menor que l’original, però es preveuen 150 hectàrees per al complex i 100 més per a camps de golf, un estadi i altres equipaments, més les cessions de sòl públic i infraestructures i els complexos habitacionals que els promotors exigeixen, crear-ne uns per al seu negoci i eliminar-ne altres que no interessen. L’impacte sobre el territori serà enorme. A la zona afluiran els desocupats locals i els que hi aniran d’altres parts com si s’hi haguessin descobert mines d’or. Sense comptar els centenars de milers de futurs clients. És aquest l’indret adequat? [...]
El despropòsit que crida més l’atenció són les condicions del promotor, que aparentment no han sigut qüestionades per les autoritats espanyoles: modificació de la llei d’estrangeria per importar treballadors, i de l’estatut dels treballadors per no dependre de convenis col·lectius; moratòria de dos anys per pagar la seguretat social; exempcions d’impostos i taxes; flexibilitzar les mesures destinades a evitar el blanqueig de diners; autoritzar l’ingrés de menors d’edat i ludòpates, i el dret de fumar; garantir el crèdit que se sol·licitaria al Banc Central Europeu. Per a vergonya aliena, sense comentaris.
No crec que aquest projecte fantasma arribi a reeixir, i menys a Catalunya. Però reconec que em deixarà un record imaginari perdurable. [...]
(Extracte de l’article publicat a El País, 21 març 2012)
