Descobrir el nucli per veure’l tot sencer –el nucli del missatge, allò que no es pot deixar de comunicar, allò que si no hi és el text perd el seu ancoratge, no tant l’estil literari ni el segell propi de l’autor–, per veure al voltant de què giren tots els adjectius.
Retirar lentament, curosament, amb un raspall de puntes suaus –com si fos un treball arqueològic–, les capes sota les quals s’amaga l’element clau que fa original el text d’aquell autor. Capes, disfresses, amb les quals es tapen els caires afilats del nucli narratiu. Nu, el text et fereix. Vestit amb aquella textura vellutada, et grata lentament i et sedueix.
La traducció es construeix com una anàlisi, sempre, però no es resol en una síntesi, sinó en una nova creació –una transmutació. És la prova de la validesa d’un text. Una prova real. Només es digne de sobreviure el text nu que atreu la traducció, que sempre és traïdora. És un ritu que mena a l’eternitat, a la dolça carícia del reconeixement. La legitimació d’un text a través de la traducció. L’ofici menyspreat és el que eleva el text a una nova altura.
Nu, es veu de fet el que el text vol dir. Si és que vol dir alguna cosa. Si no, per què traduir-lo?
En el text purament literari –la ficció amb pretensions d’art–, encara que el nucli et pot dir moltes coses, en diuen encara més les múltiples disfresses que es construeixen al seu voltant. No pots menystenir-les, si és allà on es troba –deixant de banda el significat més estricte del nucli– la bellesa mateixa del que s’anomena literatura. [...] Perquè el lector no vol només el nucli pur –una ametlla amarganta i dura de rosegar–, sinó la polpa sucosa i suau que l’envolta.
Però traduir, primer, és despullar, descarnar, i després ja tornaràs a construir, al voltant de l’os blanc i aspre, les capes de carn, nervis, greix, els teixits que es fonen en un conjunt nou i vibrant –que depèn, és clar, de l’original, però que va més lluny. [...]
El nucli és el pretext per a la disfressa artística. Perquè un bon nucli narratiu –una bona idea– pot ser que no vagi més enllà d’un bon començament, que es perdi en la contemplació de la pròpia virtut. I llavors cal saber perfeccionar la disfressa, que revesteix d’art el contingut.
Però les capes successives –elaboracions secundàries– no s’hi assenten sense dolor. És carn suau damunt l’os aspre, que rasca. Fibres que s’esquincen en contacte amb aquelles vores tosques. Es pessiguen, s’hi enganxen.
I d’aquesta fricció dolorosa naixerà un nou text. Com podries reprimir un crit?
Crit d’autor perquè veu el text despullat –ric en contingut, tot i el pinyol opac i provocador, poc estètic. Els adjectius robats, amb la seva absència evident, deixen ben clara la necessitat de tota una col·lecció de disfresses.
La creació no es consuma sense dolor. El patiment de la creació original es reprodueix en el procés de traducció. I la traducció és la superació del desesper.
(Extracte de l’article publicat al mensual Rascunho, Curitiba, desembre 2011; la fotografia és de Fauna i Flora)
