Què és el que hi ha, en perill d’extinció?
Ressenya-riu a propòsit de l’obra d’Eugeni S. Reig, Valencià en perill d’extinció, València, abril 2005 (2a ed.)
per Pere Saumell
Comence posant-m’hi de punta, però crec que així anirem més bé. La primera cosa que sobta d’aquest llibre a un català del mig –de la comarca de l’Anoia, actualment resident en el Barcelonès i amb altres lligams professionals i familiars a Osona, la Garrotxa i el Gironès–, és que essent una obra que jo crec que té un abast molt més extens que el del País Valencià, perquè afecta tota la llengua catalana, no s’hi faça cap referència explícita al «català». És a dir, es parla contínuament del valencià com a part d’una «llengua estàndard» que en aquest llibre no té nom.
Eugeni S. Reig, els valencians i els catalans
Fa uns anys no ho hauria entès, però ara haig de dir que ho entenc. Entenc que l’autor –i el prologuista de l’obra– no vulga enemistar-se innecessàriament i de bon principi amb una part important del públic valencià, que no vol ni sentir a parlar que la seua llengua puga tenir un nom diferent i exclusiu que el de valencià. I ja ho dic, compartisc aquesta prudència de l’autor, perquè del que es tracta primordialment és d’aconseguir que més gent parle el valencià i, en concret, en aquest cas, que se’n salve una part important del patrimoni, que està en perill d’extinció, com diu Reig. L’autor i el prologuista poden haver fet aquesta reflexió: un colp que haurem vençut la ignorància deguda en bona part a la renúncia instrumental de la llengua, un colp que haurem fet el pas de convertir la llengua potser un temps abandonada en la nostra llengua pròpia i principal, de la qual ens sentim orgullosos tots els valencians, serà més fàcil vèncer la resistència psicològica de reconèixer que aquesta llengua que parlem és la mateixa que parlen els catalans, els balears, els rossellonesos, els alguerencs... i que ara com ara és coneguda internacionalment pel nom de català. Aquest reconeixement és qüestió de paciència i de temps, i com que el temps vol temps, potser quan s’hi arribe haja canviat el nom amb què és coneguda internacionalment la nostra llengua. Tot pot ser.
Ara, sí que cal que tots els autors que creuen fermament en la unitat de la llengua, al marge d’estratègies concretes, ho diguen de manera directa i explícita. I Reig ho diu: quan parla de la «llengua estàndard» tothom sap de què parla. I a Reig, a més, se li nota en cada frase, diga el que diga. Per tant, en l’estratègia concreta, no m’hi pose: ell sap millor que jo fins a on es pot arribar, amb prudència, atès el terreny de sorramoll que ens envolta.
A mi, els que em coneixen saben que tinc tirada a mesclar potser de manera poc polida, i sovint sense prou seguretat, les diferents variants morfològiques i lèxiques de la llengua que considere, tota ella, com a pròpia. Em pareix que és una manera, tal vegada equivocada però crec que pedagògica per als meus lectors habituals –que no són molts però m’agrada pensar que són selectes–, de demostrar amb els fets que la llengua és la mateixa, que no ve d’ací la denominació que rep en un indret o en un altre i que les variants de tota mena són patrimoni comú, per què no? L’important és que la gent que em llegix diga: «Esta és la meua llengua!» Ens trobem en un moment concret de la història de la llengua catalana, també anomenada valenciana i amb altres noms, que cal anar amb molt de compte per no ferir prematurament sensibilitats, per no reobrir ferides i cicatrius encara no ben guarides, per evitar que la bona voluntat d’uns i altres no ens porte a aprofundir divisions onomàstiques que en la situació actual –precisament en la situació actual– són sens dubte secundàries, per bé que tinguin un rerefons principal. I per açò sóc capaç de prescindir fàcilment de la meua manera més natural d’escriure la llengua, i també d’anomenar-la, si amb això puc facilitar l’entesa en les idees bàsiques.
Crec, de la mateixa manera, que en el País Valencià hi ha gent catalanista, amb moltes vinculacions amb Catalunya, que hauria de fer l’esforç de posar-se en la pell d’una altra gent que no és catalanista, que no té aqueixes vinculacions o que senzillament no es llença a parlar valencià en públic, o a escriure’l, perquè no hi tenen prou seguretat, o bé tenen la percepció que els valencianoparlants més militants són «rojos», i ells no ho volen ser. No volen ser «rojos» ni «revolucionaris» i encara menys, el pecat més greu, «parèixer catalans, que si ho pareixes és que ho eres». En resum, com ha dit més d’un –ja sé que no sóc gens original–, al País Valencià manca una Lliga Regionalista o una Convergència i Unió a la valenciana, un partit valencià «de dreta» o «de centre» –com es diu ara– ampli que no tinga complexos a l’hora de fer servir a tort i a dret la llengua del país, i una classe mitjana lingüísticament conscient i amb més empenta comercial, cultural i social. Quan una part prou important del país farà servir la llengua de manera habitual, poc problema hi haurà amb el nom que rebrà aqueixa llengua. O, si hi ha problema, serà llavors l’hora de discutir-lo. Ara anem pel que és més urgent.
O siga, del que es tracta és de salvar el valencià, i com que per a mi salvar el valencià vol dir salvar la meua llengua, ja m’estan bé les diverses estratègies, tot i que a alguns els puguin semblar massa prudents. Ja es veurà. Jo compartisc la finalitat de salvar el valencià, no cal ni dir-ho, i també sóc conscient que el valencià, que està malalt, l’han de salvar la gent del País Valencià, els seus metges. Un colp estiga fora de perill la criatura, hi torne, ja vindrà l’hora de fer visita a la parentela i de discutir sobre les herències. Primer de tot, doncs, viure; després, ja deliberarem, com deien els clàssics.
Una obra cabdal de la llengua catalana
I vist en conjunt, hi ha ben pocs llibres actuals que apleguen tanta medecina per a la bona salut de la nostra llengua com aquest d’Eugeni S. Reig. Jo, com a català d’ací dalt, he de confessar que amb la lectura d’aquest llibre he après molt sobre la meua llengua. I ho dic sincerament, no per afalagar l’autor. Per a mi, esta obra forma part de les aportacions lexicogràfiques més importants de la nostra llengua moderna, juntament amb les d’Alcover-Moll, Coromines, Fabra, Saragossà, Valor, Espinal, Jané, Colon, Raspall-Martí, Abril... (Els dic de memòria i sense pretensions d’exhaustivitat; i a més, jo no en sóc especialista.) En eixa llista, que podríem allargar potser fins als dotze o quinze autors imprescindibles, a partir d’ara hi ha també Reig. La seua obra té una entitat i un pes específic que pot resistir qualsevulla anàlisi, per crítica que siga.
Amb açò darrer ja apunte quin és l’interès principal que per a mi –i per a la llengua nostra en general, pense– té aquest llibre: la recuperació i l’ordenació sistemàtica d’un cabal molt important de lèxic i fraseologia del patrimoni comú que no estava perduda, però que en no pocs casos poc se li’n faltava.
L’obra de Reig és curulla també de lèxic local –vull dir molt local, sobretot alcoià però també d’altres indrets–, que té el seu interès per a investigadors de lupa i per a possibles continuadors de la magna obra de Coromines, especialment pel que fa a l’extensió per entorns diversos del País Valencià de tants fenòmens vius que l’homenot de Pineda es va pensar –potser per manca de temps– que estaven reclosos a la Catalunya del mig, o més al nord, o a les Illes, i encara ben localitzats, i resulta que el llibre de Reig demostra que moltes d’aquestes realitats de la llengua viva arriben, de vegades d’una manera ben sorprenent, fins a un indret del sud del País Valencià, sense franges intermèdies entre els usos «valencians» majoritaris i aquestes varietats locals coincidents amb les d’altres localitzacions de la llengua.
Però a mi, de l’obra de Reig, m’interessen més que més els mots i expressions que són de tot o gairebé tot el País Valencià i els que són de tot o gairebé tot el domini lingüístic –que no són pocs, més dels que Reig es pensa. Tota l’obra es podria titular Català en perill d’extinció, però encara més apropiadament aquests dos blocs que dic. En qualsevol cas, el llibre de Reig hauria de fer canviar no poques entrades dels diccionaris generals de la llengua.
La fraseologia és una part fonamental de l’idioma que funciona ben naturalment. No hauria de ser tan difícil d’estendre pertot les frases fetes, ja que són ben útils per ajudar a la promoció sociològica de la llengua i sobretot per afermar-ne l’essència. I en aquest aspecte l’obra de Reig fa un servei insubstituïble. M’explique: que en indrets concrets del mateix domini lingüístic diguin aventador i en altres ventafocs per referir-se al mateix concepte, és part de la riquesa de la llengua que no ens hauríem de deixar perdre, això és ben clar. Ara, si tothom deia aventador i es perdia ventafocs la llengua seria menys rica, sí, però no perillaria per açò la seua integritat. Perquè no deixen de ser, tant l’una com l’altra, variants igualment genuïnes i correctes, i per açò no passaria res de l’altre món si, pels avatars de la vida, de la utilitat, de l’economia, de la gossera d’uns o l’empenta d’uns altres, etc., una es perdia i l’altra es mantenia. No passaria res de l’altre món! La llengua evoluciona i no passa res. Perdre riquesa és pèrdua, sí, però no és perdre l’essència.
En canvi, un perill gros per a la llengua –un perill que sí que li toca l’essència– és que els jóvens comencen a dir «La Maria estava tan cabrejada que es pujava per les parets» o «Maria es va posar guapíssima» –frases que és corrent sentir en molts indrets de Catalunya i que són calcs desvergonyits del castellà–, en comptes d’utilitzar frases genuïnes com «Maria estava tan enguiscada que se’n pujava a la figuereta», «La Maria estava tan emprenyada que treia foc pels queixals», «Maria es va posar la caixeta al cap» o «La Maria es va empolainar com un sol». Amb aquelles substitucions primeres sí que es corromp la llengua, sí que se li lleva l’ànima i sí que es veu que la tasca que ha fet Reig és transcendental per a la seua supervivència.
Les relacions lingüístiques entre el País Valencià i Catalunya
Just en eixe àmbit, el de saber distingir les coses importants de les secundàries, hi ha una cosa, en el planteig general de l’obra, expressada en la introducció, que no m’ha fet el pes. A la pàgina 25 (provinent de la 1a edició) es parla dels factors «alarmants» del valencià de hui, i el fet que alguns valencians empren paraules i expressions de la llengua estàndard es posa al costat, i per tant amb el mateix nivell de «preocupació», que l’avenç dels calcs castellans entre el jovent valencianoparlant. A la pàg. 38 (2a edició) es tracta amb més detall la qüestió, i encara que no s’hi diu explícitament que siga un «factor preocupant», el to del discurs no canvia. Estic segur que l’autor no pretenia produir aquest efecte, però m’agradaria, si es pogués evitar, que altres futurs lectors no tinguessen la mateixa sensació que jo he tingut.
Perquè em sembla ben clar que no poden veure’s com a fenòmens similars per al valencià els préstecs i calcs vinguts del nord (de la mateixa llengua) que els vinguts de l’oest (d’una altra llengua). Si la llengua és la mateixa al nord i al sud, a l’est de la península i a les illes, no és la mateixa cosa una interferència del nord en el sud ni del sud en el nord, de la península a les illes i de les illes a la península, que una interferència forana arribada d’un altre idioma –i sovint amb males arts, però això és una altra història. Pense que una redacció més acurada i una disposició més ajustada dels materials podria distingir perfectament el que són importacions germanes del que són importacions espúries, i no tractar les dos de la mateixa manera. Caldrà fer-ho amb la murrieria que convinga, però pensant sempre en els lectors seriosos, no en els que fan castells de foc amb l’idioma, i encara menys en els que els fan en castellà.
No ens podríem queixar els catalans del mig pel fet que algunes expressions valencianes –poques, malauradament– que ens arriben per diverses vies s’incorporen al nostre lèxic, temporalment o definitivament, i potser n’arraconen d’altres de locals. No podríem dir que estes segones són més «genuïnes» que les altres, si considerem que totes són de la mateixa llengua. Si els jóvens catalans bandegessen «endavant», «aviat» i «Déu n’hi do» –o «deunidó», com ja s’escriu sovint– per la força que en un moment determinat poguessen adquirir els substitutius «avant», «enjorn» i «a osades», no ens hauríem de queixar.
I açò no és ciència ficció. És més, pense que com més convergències establim entre els usos lingüístics dels diversos dialectes, més transvasaments naturals hi hauran d’una banda a l’altra, i seran transvasaments en totes les direccions. Com més força social adquirisca el valencià més influirà en la llengua general. Si ara els transvasaments són més de dalt a baix, és sols per eixos motius conjunturals deguts al nombre de parlants, a determinats mitjans de comunicació, a una situació política sincrònicament diferent, etc. No és una situació que no tinga possibilitat de torna. I jo mai no consideraria un mot valencià com a aliè a la meua llengua. Aquesta actitud centralista la deixo per al senyor president de la Secció Filològica del IEC. Sempre consideraré tot el valencià, amb l’aquiescència o no del IEC i dels seus cappares, amb permís o sense dels valencians –d’alguns valencians que parlen en nom de tots–, com a propi de la meua llengua, perquè sé que és la mateixa com ho sap tothom que la coneix, ho reconega o no. Jo he llegit Valencià en perill d’extinció, ja ho he dit, rellegint per dins Català en perill d’extinció. N’hi ha que diuen que esta actitud és imperialista, paternalista i inacceptable. Per a mi és l’expressió sincera de l’amor a la meua llengua i a la seua unitat. No voldria que el català fes taula a part, com ha fet sovint, ni que el valencià es retirés despitat al seu cau –com també volen fer uns quants. Cal que abolim les fronteres dialectals de la nostra llengua, que sovint per raons poc ètiques –i poc intel·ligents per part nostra– han estat barreres infranquejables. Cal que ens convencem ben convençuts que tot és de tots, tot és riquesa comuna, tot és benvingut a casa perquè tothom és de casa.
En resum, i per dir un exemple, jo, com a igualadí d’origen, no puc queixar-me si el tan nostrat «pixa-replans» que deien els meus pares –i que està emparentat amb el «pelacanyes», l’«afaitapobres», el «mort de gana» i el «poca-roba»– ara hagi estat bandejat quasi completament per un insuls «arreplegat», «miserable», «pobre» o simplement «penjat». La llengua actual és justament d’aquesta manera, més pobra, menys expressiva. Però si em queixo, ho he de fer d’una manera simpàtica, no tràgica, amb un accent molt diferent de com em queixo de préstecs o calcs innecessaris del castellà o l’anglès. És inevitable que la llengua evolucioni i que canviï, i són constants les necessitats expressives, especialment del jovent, que subjectivament no troben prou ben resoltes en les solucions que ofereix la llengua dels adults ni la dels llibres. I llavors, adquirim lèxic nou: tant de bo que sempre ens poguéssem queixar que hem adquirit un lèxic nou que només és nou subjectivament, perquè procedix de la mateixa llengua!
El que sí que és realment preocupant és que valencians i catalans perdem el «deunidó» i el «a osades» per aquells «no està mal(ament)» o «vaja tela», que avancen a passos gegantins entre els nostres jóvens i no tan jóvens!
Eixe, doncs, és un dels deures que plantege a l’autor de cara a la tercera edició –no tinc cap dubte que aquest llibre veurà, i ben tost, noves edicions, perquè esdevindrà, si no ho és ja, un clàssic de la nostra bibliografia lèxica bàsica.
Unes quantes llistes per obrir boca
Passem tot seguit, i demanant disculpes per la llarga introducció –llargària necessària, perquè cal afinar molt el discurs quan es parla d’estes qüestions–, a l’anàlisi més detallada de l’obra, que paradoxalment ocuparà menys espai que el precedent perquè em limitaré a assenyalar entrades que em pareixen destacables per un motiu o altre, sense fer-hi comentaris. Ho faré així perquè em sembla que és la manera més eficaç d’animar els lectors d’aquesta ressenya a adquirir el llibre, que és el que han de fer si no ho han fet. No m’agraden gens les ressenyes que expliquen el més substancial de l’obra ressenyada, perquè llavors el lector de la crítica pot pensar que és com si ja haguera llegit l’obra ressenyada i que ja ha fet el fet. Fer açò és fer un servei ben galdós a l’autor del llibre.
Divideixo aquest recull d’entrades destacables en tres capítols.
1. Entrades que aporten informació molt valuosa –substancial i sucosa–, d’àmbits molt variats, informació de tipus enciclopèdic que segurament és desconeguda per a molts lectors... perquè no apareix a les enciclopèdies ni als llibres de text. Exemples:
- Aigua sanativa
- Aladroc
- Ansa del coll (vegeu també Bascoll i Tos)
- Atzimbori
- Bolantí
- Cut
- De fil de vint
- Eriçó
- Falcia
- Gesmil
- Jupetí
- Òbila
- Pegar-li voltes al nano
- Pigota
- Ravatxol
- Reixos
- Trencar l’enfit
- Xeu
Entre aquestes entrades d’informació complementària, hi ha també interessants propostes gastronòmiques, com ara:
- Bull
- Canelló
- Casaca
- Cena
- Coca de canonge
- Arròs fadrí [en Fadrí]
- Giraboix
- Herberet
- Lletuga
- Mentirons
- Panou
- Pericana
- Sopada
2. Hi ha, segonament, un conjunt d’entrades i llocs paral·lels en els quals no consta prou clarament que no són exclusives del País Valencià, sinó que tenen una extensió major. Les que relacione a continuació són algunes que jo conec directament, i en alguns casos –no els he comprovat un per un– em consta que formen part de la llengua estàndard (i fins i tot apareixen als diccionaris DIEC, GDLC o GD62). En qualsevol cas, el fet que algunes no apareguen als diccionaris pot ser que siga perquè es consideren massa col·loquials, no pas perquè no siguen conegudes, usades i fins i tot reivindicades per una part més o menys important, segons els casos, dels parlants. Quan faig una remissió entre claudàtors, vol dir que manca una referència a eixe mot o expressió en l’entrada a la qual es remet. La llista, com les anteriors, no és exhaustiva, sinó que s’ha fet només per exemplificar el que es diu més amunt, al començament d’aquest mateix paràgraf. Exemples:
- Acaçar
- Altre
- Balafiar
- Cabut 1
- Cagalló
- Calbot
- Canut 3
- Catalanada [en Sabatada, Espardenyada]
- Catxapó
- Coça
- Cuixam (i Cuixamenta)
- Cuixot
- De bestreta [en Pagar de bestreta]
- De gota en gota s’omple la bóta, i Gota a gota es fa gorga [en Tota pedra fa marge]
- Dena
- Dineret(s) (sing. o pl. segons que sigui una moneda o els diners en general)
- Dir les veritats
- En un salt i En una esgarrapada [en En un bot]
- «Enterro» [en Soterrar]
- Ep! [en Xei!]
- Èquili qua
- Esbandir i Rabejar [en Rentar]
- Esclata-sang
- Esglaiat 1
- Espentar
- Fadrí 1
- Fer figa
- Ferramenta
- (Fer) capgirar [en Capgirar]
- Fer feina i Feinejar [en Fer faena]
- Fer gràcia
- Fer l’aleta
- Fer-ne una de grossa [en Pegar la campanada]
- Flitador
- Fumera
- Ganyota [en Sunyo 1]
- Geniüt [Pudentí, Rabioles]
- Glop, i també Trinqui (però aquest dit amb consciència de castellanisme) [en Trinqui 3]
- Goigs [en Olià]
- Grenyut [en Sugranyós]
- Grisós
- Guisar
- I un be negre! (també: I un be negre amb potes rosses!) [en Tatí que neva]
- Ixent [en Eixir]
- L’altre forat, i també Vedat [en Vedat]
- Llànties [en Runa 4]
- Llonguet ? Panet ? [en Pataqueta]
- Mal de gola
- Manta
- Menfot (i Semenfot ?) i Menfotisme (i Semenfotisme ?)
- No alçar un dit per ningú
- No fer-li un favor ni a sa mare, o No fer un favor / un servei ni que (el) matin
- No t’ho perdis! [en Tu, compta!]
- No trobar-s’hi / No veure-s’hi
- Panxolina
- Passar més fred que un pollet
- Passat [Quedir 1]
- Pebre [en Pimentó]
- Per damunt
- Plegar (i Arreplegar)
- Ploramiques [en Ploró]
- Posar-s’hi [en Posar els ossos de punta]
- Rampa i Enrampada [en Rall]
- Rampellada
- Reis d’Orient [en Reixos]
- Regalimar [en Sumar]
- Repicó [en Remitjó]
- Rosa 3
- Rosada (al matí) i Serena (al vespre i a la nit) [en Rosada blanca]
- Saber-ne un fum (i Haver-hi un fum de coses, etc.; fum = un muntó de)
- Sabut
- Sagí
- Saltamartí [en Llagostí]
- Saltar el cavall [en Saltacabreta]
- Seguit seguit 1
- Senar 2
- Ser un cul inquiet [en No parar en torreta]
- Somicar (i Somiquejar)
- Tapaplats [en Gabiola]
- Tenir el cul pelat
- Toc (i Truc)
- Tongada 2
- Tramús 1
- Tu què trobes
- Xavo [en Gallet]
- Xerrotejar [en Parlar foradat]
- Xino-xano
- Xiulit
- Xuclar [en Xamar 2]
Amb aquestes informacions complementàries, i altres que podríem trobar en una cerca més detinguda, el lector pot confirmar que l’allunyament entre els dialectes del nord i del sud és més minso del que en realitat podria semblar.
3. Dues possibles matisacions:
- «Bocada». El significat que es dóna de «bocada» («acció d’obrir la boca per a respirar en els darrers moments de la vida») no és sinònim de «badall» en la llengua estàndard. Caldria dir: «darrer badall». Ara, si algú diu «L’avi ha fet la darrera bocada», també l’entendrà tothom.
- «Popar» crec que té un sinònim no exacte però força pròxim en «acomboiar» («contemplar» jo diria que no té aquest sentit, si no és molt localment).
I encara, dos suggeriments finals. Primer, quan es parla del verb «eixir», pense que caldria recordar que el IEC declara que són «d’àmbit general» eixir i tota la seua doble morfologia: ixo/isc, isquí/eixí, isca/ixi, etc. És de veres que «els catalans» diuen sovint «sortir» allà on «els valencians» diuen «eixir», però les diferències semàntiques entre «eixir» i «sortir» en el País Valencià –diferències presents també en unes quantes contrades de Catalunya– no són un tret específic d’aquest verb, sinó que responen a un fenomen paral·lel que abasta moltes altres diferenciacions semàntiques que s’esdevenen entre verbs, substantius i adjectius; no ja entre Catalunya i el País Valencià, sinó entre comarques veïnes. Pense que en una obra com aquesta caldria renunciar a convertir aquest verb en un símbol: açò correspon a altres. Perquè en aquest punt, precisament, el IEC ha fet els deures.
Segon suggeriment: em sembla que aniria bé canviar els ítems de què es componen les fitxes de cada entrada. En compte de «En valencià també es diu» s’hi podria dir «La llengua col·loquial també diu», i llavors incloure-hi els mots i expressions sinònimes més habituals de tot el domini lingüístic que no figuren en els diccionaris. I el segon apartat, allà on diu «La llengua estàndard sol emprar», podria dir-se «L’actual llengua culta proposa» i incloure-hi els paral·lels dels diccionaris més importants del domini, amb les corresponents referències. Em penso que d’eixa manera el diccionari de Reig guanyaria en precisió i rigor, alhora que eliminaria un dels punts de possible equívoc, per a alguns lectors, que he esmentat abans en parlar sobre la unitat de la llengua.
M’agradaria, no cal ni dir-ho, que totes les observacions que s’han fet ací serviren com a crítica constructiva –allò que té un fons de crítica– i com a informació complementària per a fer profit a l’autor del llibre i als lectors de la ressenya que encara no han llegit aquesta monumental obra de Reig. Anime un colp més tots els lectors que encara no tinguen el llibre que vagen corrents a la llibreria i el compren tot seguit, abans no s’esgote.
(Aquest article es publicà a la revista infoReflex el mes d'octubre del 2005, després de ser rebutjat per la revista Llengua Nacional perquè era massa llarg. Teniu una ressenya de Joan Solà sobre aquest mateix llibre ací.)
dissabte, 23 de gener del 2010
diumenge, 17 de gener del 2010
L’altra càmera
per Jordi Balló
Les imatges amateurs copsen el que les oficials no poden captar, sobretot en casos d’agressions i atemptats
Ha tornat a passar i per partida doble. Dos moments d’impacte, dues agressions molt semblants, a Berlusconi i al papa, no han pogut ser retransmeses de veritat fins que no han arribat a les redaccions televisives les imatges d’un amateur que corria per allà. En el cas del primer ministre italià, les primeres imatges de la RAI mostraven Berlusconi pujant al cotxe i dins del cotxe, amb la cara ja ensangonada, però no ensenyaven res del moment de l’agressió. Malgrat que el càmera ja gravava, en el moment que estava a punt de produir-se l’atac incomprensiblement es va distreure i es va dedicar a filmar d’on venia el vent. Les imatges vertaderes de l’objecte llançat contra el premier no es van veure fins unes hores després, i provenien d’algú que filmava des de l’altra banda, entre el públic, al costat de l’agressor. A partir del moment que aquestes imatges van arribar a les redaccions passaren a ser les de referència.
Pitjor encara va ser la retransmissió en directe de la Missa del Gall. Malgrat el gran dispositiu de càmeres fixes que retransmetien l’acte, només es va proporcionar un pla general estàtic i difús del moment de l’atac al papa. Hores després, una nova imatge amateur va venir a ensenyar-nos com la dona vestida vermella s’enfilava, saltava la tanca i se n’anava a abraçar [sic] el pontífex.
Com que això seguirà així, serà millor que les televisions desplacin productors als llocs dels fets, en comptes de realitzadors. Productors que facin tractes in situ amb els amateurs que han capturat la imatge de l’inesperat. Davant la cotilla de la imatge oficial, és hora de reconèixer aquests brots espontanis que treuen suc de les noves tecnologies. Perquè d’ells seran les pantalles.
(Cultura/s, 6 gener 2010)
Les imatges amateurs copsen el que les oficials no poden captar, sobretot en casos d’agressions i atemptats
Ha tornat a passar i per partida doble. Dos moments d’impacte, dues agressions molt semblants, a Berlusconi i al papa, no han pogut ser retransmeses de veritat fins que no han arribat a les redaccions televisives les imatges d’un amateur que corria per allà. En el cas del primer ministre italià, les primeres imatges de la RAI mostraven Berlusconi pujant al cotxe i dins del cotxe, amb la cara ja ensangonada, però no ensenyaven res del moment de l’agressió. Malgrat que el càmera ja gravava, en el moment que estava a punt de produir-se l’atac incomprensiblement es va distreure i es va dedicar a filmar d’on venia el vent. Les imatges vertaderes de l’objecte llançat contra el premier no es van veure fins unes hores després, i provenien d’algú que filmava des de l’altra banda, entre el públic, al costat de l’agressor. A partir del moment que aquestes imatges van arribar a les redaccions passaren a ser les de referència.Pitjor encara va ser la retransmissió en directe de la Missa del Gall. Malgrat el gran dispositiu de càmeres fixes que retransmetien l’acte, només es va proporcionar un pla general estàtic i difús del moment de l’atac al papa. Hores després, una nova imatge amateur va venir a ensenyar-nos com la dona vestida vermella s’enfilava, saltava la tanca i se n’anava a abraçar [sic] el pontífex.
Com que això seguirà així, serà millor que les televisions desplacin productors als llocs dels fets, en comptes de realitzadors. Productors que facin tractes in situ amb els amateurs que han capturat la imatge de l’inesperat. Davant la cotilla de la imatge oficial, és hora de reconèixer aquests brots espontanis que treuen suc de les noves tecnologies. Perquè d’ells seran les pantalles.
(Cultura/s, 6 gener 2010)
Jesús a Haití?
per Josep F. Mària
Després del terrible terratrèmol que ha assolat Port Príncep, un periodista cita un haitià, Pierre Marquise: “Quan es produeix una rèplica del terratrèmol, la gent plora i comença a cridar Jesús.” I el periodista diu: “Però Jesús no hi va. Si ho fes potser seria la primera vegada a la història d’Haití...” Quantes més situacions incomprensibles de dolor o de patiment d’innocents desperten en nosaltres reflexions com aquesta!
Crec que la primera resposta a tots aquests clams és el silenci. Callar, no buscar-hi raons. No hi ha paraules, no hi ha lògica, no hi ha déu que expliqui el dolor i el patiment. Però el silenci de las paraules obre pas al cor. Es el sentiment de la com-passió, en el seu significat més alt: patir amb. Si continuem escoltant aquest hoste interior, el cor ens bufarà una cosa com: “I tu què hi pots fer?” I al cap de poc ens hi posarem. L’esperit de la solidaritat hi serà habitant-nos, motivant-nos, transformant-nos.
Així, començarem a formar part del grup de bojos i boges que van fent de la solidaritat el seu estil de vida. En aquest col•lectiu descobrirem que hi ha de tot: ateus, agnòstics i creients de diverses religions. Gaudirem amb els seus testimonis, i potser compartirem amb ells les nostres motivacions. En aquest context, gosaré explicar que qui motiva la meva vida és justament Jesús de Natzaret: un home habitat plenament per l’esperit de la solidaritat, que va donar la vida per la gent, i que anuncià que el principal nom de la divinitat és, malgrat tots els malgrats que ens assetgen, Abbà, Papa, Pare bo i solidari. En el nom d’aquest pare, Jesús va arribar a dir: “Qui doni menjar a un d’aquests menuts me’n dóna a mi mateix.”
A partir d’aquesta convicció, que comparteixo amb altres cristians, goso dir que Jesús és a Haití. Patint, acompanyant (“la gent plora i crida Jesús”) i morint amb les víctimes. Animant la feina dels que ajuden aquestes víctimes. Infonent força i esperança als compassius. Inspirant les rauxes folles i obstinades de la solidaritat.
Però el meu argument cristià no em separa del periodista enviat a Haití. Perquè la seva feina de periodista allà és una forma bellíssima de solidaritat. Una abraçada, i tot l’èxit en la teva missió!
(Aquest article de J. F. Mària, jesuïta i professor d’Esade, Universitat Ramon Llull, s’ha publicat avui mateix al diari La Vanguardia)
Després del terrible terratrèmol que ha assolat Port Príncep, un periodista cita un haitià, Pierre Marquise: “Quan es produeix una rèplica del terratrèmol, la gent plora i comença a cridar Jesús.” I el periodista diu: “Però Jesús no hi va. Si ho fes potser seria la primera vegada a la història d’Haití...” Quantes més situacions incomprensibles de dolor o de patiment d’innocents desperten en nosaltres reflexions com aquesta!
Crec que la primera resposta a tots aquests clams és el silenci. Callar, no buscar-hi raons. No hi ha paraules, no hi ha lògica, no hi ha déu que expliqui el dolor i el patiment. Però el silenci de las paraules obre pas al cor. Es el sentiment de la com-passió, en el seu significat més alt: patir amb. Si continuem escoltant aquest hoste interior, el cor ens bufarà una cosa com: “I tu què hi pots fer?” I al cap de poc ens hi posarem. L’esperit de la solidaritat hi serà habitant-nos, motivant-nos, transformant-nos.
Així, començarem a formar part del grup de bojos i boges que van fent de la solidaritat el seu estil de vida. En aquest col•lectiu descobrirem que hi ha de tot: ateus, agnòstics i creients de diverses religions. Gaudirem amb els seus testimonis, i potser compartirem amb ells les nostres motivacions. En aquest context, gosaré explicar que qui motiva la meva vida és justament Jesús de Natzaret: un home habitat plenament per l’esperit de la solidaritat, que va donar la vida per la gent, i que anuncià que el principal nom de la divinitat és, malgrat tots els malgrats que ens assetgen, Abbà, Papa, Pare bo i solidari. En el nom d’aquest pare, Jesús va arribar a dir: “Qui doni menjar a un d’aquests menuts me’n dóna a mi mateix.”
A partir d’aquesta convicció, que comparteixo amb altres cristians, goso dir que Jesús és a Haití. Patint, acompanyant (“la gent plora i crida Jesús”) i morint amb les víctimes. Animant la feina dels que ajuden aquestes víctimes. Infonent força i esperança als compassius. Inspirant les rauxes folles i obstinades de la solidaritat.
Però el meu argument cristià no em separa del periodista enviat a Haití. Perquè la seva feina de periodista allà és una forma bellíssima de solidaritat. Una abraçada, i tot l’èxit en la teva missió!
(Aquest article de J. F. Mària, jesuïta i professor d’Esade, Universitat Ramon Llull, s’ha publicat avui mateix al diari La Vanguardia)
dissabte, 9 de gener del 2010
Premi a La Central
per Jaime Arias
Des de la institució veneciana de màxima autoritat en aquestes qüestions declaren millors llibreries del món La Central [...], i Altaïr en l’especialitat de viatges i turisme. Des de fa un parell d’anys Albert Padrol i Pepe Bernadas, fundadors d’Altaïr, i Antonio Ramírez, director de La Central, imparteixen lliçons magistrals en el fòrum venecià, i alhora reben becaris i altres interessats de qualsevol procedència.
El cas del colombià i barcelonès Antonio Ramírez podria prendre’s com a rèplica del savi llibreter català popularitzat per García Márquez. Però de ben jove, després d’un decenni d’intens aprenentatge a Mèxic, en contacte amb intel·lectuals i hereus dels exiliats espanyols, ja era una figura de talent, que va venir a Barcelona amb idees creatives i vocació d’aplicar-les. De via d’assaig pot qualificar-se el seu revolucionari pas per la llibreria Laie. [...]
Al costat de Marta Ramoneda, Ramírez ha portat la direcció de l’empresa [La Central] a l’indiscutible lideratge de la qualitat. El mètode que sembla senzill és rigorós a l’hora de seleccionar i classificar segons un temari seriosament repertoriat. Implacable guerra al bluf. Informació instantània amb solvents editorials i un sisè sentit per espigar, servir el lector, espavilat i exigent, o orientar l’aficionat enmig del confusionisme. Després, pensar un lloc per a cada llibre i exhibir-lo allà, curat per conspicus dependents professionals.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 19 desembre 2009)
Des de la institució veneciana de màxima autoritat en aquestes qüestions declaren millors llibreries del món La Central [...], i Altaïr en l’especialitat de viatges i turisme. Des de fa un parell d’anys Albert Padrol i Pepe Bernadas, fundadors d’Altaïr, i Antonio Ramírez, director de La Central, imparteixen lliçons magistrals en el fòrum venecià, i alhora reben becaris i altres interessats de qualsevol procedència.
El cas del colombià i barcelonès Antonio Ramírez podria prendre’s com a rèplica del savi llibreter català popularitzat per García Márquez. Però de ben jove, després d’un decenni d’intens aprenentatge a Mèxic, en contacte amb intel·lectuals i hereus dels exiliats espanyols, ja era una figura de talent, que va venir a Barcelona amb idees creatives i vocació d’aplicar-les. De via d’assaig pot qualificar-se el seu revolucionari pas per la llibreria Laie. [...]
Al costat de Marta Ramoneda, Ramírez ha portat la direcció de l’empresa [La Central] a l’indiscutible lideratge de la qualitat. El mètode que sembla senzill és rigorós a l’hora de seleccionar i classificar segons un temari seriosament repertoriat. Implacable guerra al bluf. Informació instantània amb solvents editorials i un sisè sentit per espigar, servir el lector, espavilat i exigent, o orientar l’aficionat enmig del confusionisme. Després, pensar un lloc per a cada llibre i exhibir-lo allà, curat per conspicus dependents professionals.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 19 desembre 2009)
divendres, 1 de gener del 2010
I si ATTAC tenia raó?
per David Murillo Bonvehí (professor d’Esade-URL)
La setmana passada, els líders polítics de la UE van comunicar al Fons Monetari Internacional la necessitat de considerar urgentment l’aplicació d’un impost global sobre les transaccions financeres, l’anomenada taxa Tobin. Els qui recordem el paper fonamental jugat per ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans, una entitat d’origen francès d’extrema esquerra) en la promoció d’aquesta taxa, no vam poder evitar fregar-nos els ulls i demanar a una mà amiga que tingués l’amabilitat de pessigar-nos alguna part tova del cos.
Una pista de l’actual gir en la percepció sobre l’impost ja ens va arribar el mes d’agost passat, quan Adair Turner, president de la FSA, l’autoritat britànica sobre els serveis financers, s’anticipava i s’hi pronunciava a favor. Per fer-nos una idea de les magnituds de què parlem, es calcula que prop del 95% dels moviments de capital internacional són de caràcter especulatiu. És a dir, busquen executar operacions que juguen amb guanys de valor aconseguits en el curt termini, tot sovint en qüestió d’hores. Un bilió d’euros (dotze zeros darrere de l’u) seria el volum aproximat de capital que es posa diàriament en moviment només per especular amb divises.
La taxa proposada pels líders europeus, i que el ministre d’Afers Estrangers de França estima en un 0,005%, tindria dos beneficis immediats. Per una banda, incrementar els recursos públics. En un moment en què l’Estat espanyol té el dubtós honor de ser el primer país de la UE en l’anomenat índex de la misèria, un índex fet públic per Moody’s aquesta mateixa setmana que aplega el dèficit públic i l’atur combinats, la idea sembla pertinent. Per altra banda, l’esmentada taxa permetria disminuir la volatilitat de preus, els canvis de valor sobtats, que sobresurten com una de les dinàmiques centrals darrere de l’actual crisi financera. Per utilitzar la immillorable retòrica de la cimera europea de caps d’Estat i de govern, es tractaria de renovar el contracte social i econòmic entre les entitats financeres i la societat a la qual, almenys teòricament, serveixen.
Els crítics, les entitats financeres, la Xina, el mateix FMI i l’administració Obama, ja prou ocupada a resoldre problemes domèstics per, a sobre, involucrar-se en batalles tan quixotesques com aquesta, ja han dit que altra feina tenen. El mateix James Tobin, fart de veure el seu nom compromès amb un moviment anticapitalista que el volia situar ideològicament en l’extrema esquerra, va abjurar de la taxa abans de morir. Efectivament, qui vulgui trobar-hi problemes d’implementació, en trobarà. Tres de principals. Un: per tenir èxit ha d’aplicar-se globalment, arreu. Dos: menysté la capacitat dels especuladors de trobar sistemes alternatius per esquivar l’impost. Tres, particularment rellevant per als qui temen l’administració pública: és un impost que recau en les molt fal·libles mans de les autoritats públiques.
Tanmateix, davant de les mancances en la seva aplicabilitat, molts es resisteixen a deixar que l’alternativa sigui la inacció. La llista de suport a la taxa Tobin no només prové de les autoritats europees i de la població desitjosa de fer pagar al sector financer almenys una part del cost d’aquesta crisi. Per citar premis Nobel, la llista a favor de la taxa començaria amb Krugman i Stiglitz i molt probablement hauria seguit amb el recentment traspassat Paul Samuelson, que, tot just dos anys enrere, va arribar a demanar perdó públicament pel seu rol en la fabricació del que Warren Buffet anomenaria “les armes financeres de destrucció massiva”.
Caldrà recordar dues lliçons no prou ben apreses. Una: tenim problemes globals (el canvi climàtic, la regulació financera, la lluita contra els paradisos fiscals, el terrorisme integrista...) i contra això només Estats-nació. Alguns ni tan sols això. Cal, doncs, més i millor globalització. Dues: com deia Schopenhauer (i crec que és la segona vegada que el cito en aquestes planes des de l’inici de la crisi, el lector perdonarà) tota nova veritat travessa per tres etapes diferenciades. Inicialment és menyspreada, després és objecte d’una oposició violenta i finalment passa a ser acceptada com una cosa autoevident.
(Avui, 19 desembre 2009)
La setmana passada, els líders polítics de la UE van comunicar al Fons Monetari Internacional la necessitat de considerar urgentment l’aplicació d’un impost global sobre les transaccions financeres, l’anomenada taxa Tobin. Els qui recordem el paper fonamental jugat per ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans, una entitat d’origen francès d’extrema esquerra) en la promoció d’aquesta taxa, no vam poder evitar fregar-nos els ulls i demanar a una mà amiga que tingués l’amabilitat de pessigar-nos alguna part tova del cos.Una pista de l’actual gir en la percepció sobre l’impost ja ens va arribar el mes d’agost passat, quan Adair Turner, president de la FSA, l’autoritat britànica sobre els serveis financers, s’anticipava i s’hi pronunciava a favor. Per fer-nos una idea de les magnituds de què parlem, es calcula que prop del 95% dels moviments de capital internacional són de caràcter especulatiu. És a dir, busquen executar operacions que juguen amb guanys de valor aconseguits en el curt termini, tot sovint en qüestió d’hores. Un bilió d’euros (dotze zeros darrere de l’u) seria el volum aproximat de capital que es posa diàriament en moviment només per especular amb divises.
La taxa proposada pels líders europeus, i que el ministre d’Afers Estrangers de França estima en un 0,005%, tindria dos beneficis immediats. Per una banda, incrementar els recursos públics. En un moment en què l’Estat espanyol té el dubtós honor de ser el primer país de la UE en l’anomenat índex de la misèria, un índex fet públic per Moody’s aquesta mateixa setmana que aplega el dèficit públic i l’atur combinats, la idea sembla pertinent. Per altra banda, l’esmentada taxa permetria disminuir la volatilitat de preus, els canvis de valor sobtats, que sobresurten com una de les dinàmiques centrals darrere de l’actual crisi financera. Per utilitzar la immillorable retòrica de la cimera europea de caps d’Estat i de govern, es tractaria de renovar el contracte social i econòmic entre les entitats financeres i la societat a la qual, almenys teòricament, serveixen.
Els crítics, les entitats financeres, la Xina, el mateix FMI i l’administració Obama, ja prou ocupada a resoldre problemes domèstics per, a sobre, involucrar-se en batalles tan quixotesques com aquesta, ja han dit que altra feina tenen. El mateix James Tobin, fart de veure el seu nom compromès amb un moviment anticapitalista que el volia situar ideològicament en l’extrema esquerra, va abjurar de la taxa abans de morir. Efectivament, qui vulgui trobar-hi problemes d’implementació, en trobarà. Tres de principals. Un: per tenir èxit ha d’aplicar-se globalment, arreu. Dos: menysté la capacitat dels especuladors de trobar sistemes alternatius per esquivar l’impost. Tres, particularment rellevant per als qui temen l’administració pública: és un impost que recau en les molt fal·libles mans de les autoritats públiques.
Tanmateix, davant de les mancances en la seva aplicabilitat, molts es resisteixen a deixar que l’alternativa sigui la inacció. La llista de suport a la taxa Tobin no només prové de les autoritats europees i de la població desitjosa de fer pagar al sector financer almenys una part del cost d’aquesta crisi. Per citar premis Nobel, la llista a favor de la taxa començaria amb Krugman i Stiglitz i molt probablement hauria seguit amb el recentment traspassat Paul Samuelson, que, tot just dos anys enrere, va arribar a demanar perdó públicament pel seu rol en la fabricació del que Warren Buffet anomenaria “les armes financeres de destrucció massiva”.
Caldrà recordar dues lliçons no prou ben apreses. Una: tenim problemes globals (el canvi climàtic, la regulació financera, la lluita contra els paradisos fiscals, el terrorisme integrista...) i contra això només Estats-nació. Alguns ni tan sols això. Cal, doncs, més i millor globalització. Dues: com deia Schopenhauer (i crec que és la segona vegada que el cito en aquestes planes des de l’inici de la crisi, el lector perdonarà) tota nova veritat travessa per tres etapes diferenciades. Inicialment és menyspreada, després és objecte d’una oposició violenta i finalment passa a ser acceptada com una cosa autoevident.
(Avui, 19 desembre 2009)
dissabte, 26 de desembre del 2009
De què serveix tenir raó
per Carles Capdevila (periodista)
Els que diuen que tothom té la seva part de raó no tenen raó, i això confirma precisament que no tothom té la seva part de raó. Em recorden els que opinen que qualsevol opinió és igual de respectable: la seva opinió no mereix el meu respecte, per falsa. Hi ha opcions encertadíssimes i n'hi ha de menyspreables, hi ha gent que s'acosta a la veritat i n'hi ha que només menteix. Per això no puc estar gens d'acord amb la màxima que cal buscar sempre l'acord. Qui no ho ha patit a l'escola? Un imbècil pega un bon xicot, i si l'adult de torn té vocació d'intermediari del pacifisme més ingenu, acaba imposant a tots dos que es demanin perdó. Sentencia, injustament, que un procuri no pegar-lo més i l'altre procuri no provocar-lo. I si l'única provocació era existir què ha de fer, suïcidar-se? Sovint hem d'acabar cedint i acostant postures, però això no vol dir que sigui per norma el més desitjable, que totes les parts cedeixin. Ni tampoc que el punt just de trobada entre dos punts de vista sigui casualment al mig. N'abusen prou els venedors experts en regateig: multipliquen el preu real per deu, i si us acabeu entenent a la meitat de l'oferta inicial, hauran encarit el producte un 500%. Els poders estan monopolitzats per artistes del consens, per predicadors de la bondat de l'acord a qualsevol preu, en lloc de la necessitat de fer el que realment convé. El problema és que els experts en negociació tenen més de supervivents que de líders, i com que per prosperar han d'anestesiar l'ètica, s'aboquen al cinisme més pur. Van d'estrategs, però no passen d'un tacticisme mediocre i amoral. Anem cap a una societat governada tan absurdament que si tu em vols trencar les dues cames i jo preferiria que no me'n trenquessis cap, a la cimera de torn decidiran que me'n trenquis només una, i tots contents.
(Avui 20 desembre 2009)
Els que diuen que tothom té la seva part de raó no tenen raó, i això confirma precisament que no tothom té la seva part de raó. Em recorden els que opinen que qualsevol opinió és igual de respectable: la seva opinió no mereix el meu respecte, per falsa. Hi ha opcions encertadíssimes i n'hi ha de menyspreables, hi ha gent que s'acosta a la veritat i n'hi ha que només menteix. Per això no puc estar gens d'acord amb la màxima que cal buscar sempre l'acord. Qui no ho ha patit a l'escola? Un imbècil pega un bon xicot, i si l'adult de torn té vocació d'intermediari del pacifisme més ingenu, acaba imposant a tots dos que es demanin perdó. Sentencia, injustament, que un procuri no pegar-lo més i l'altre procuri no provocar-lo. I si l'única provocació era existir què ha de fer, suïcidar-se? Sovint hem d'acabar cedint i acostant postures, però això no vol dir que sigui per norma el més desitjable, que totes les parts cedeixin. Ni tampoc que el punt just de trobada entre dos punts de vista sigui casualment al mig. N'abusen prou els venedors experts en regateig: multipliquen el preu real per deu, i si us acabeu entenent a la meitat de l'oferta inicial, hauran encarit el producte un 500%. Els poders estan monopolitzats per artistes del consens, per predicadors de la bondat de l'acord a qualsevol preu, en lloc de la necessitat de fer el que realment convé. El problema és que els experts en negociació tenen més de supervivents que de líders, i com que per prosperar han d'anestesiar l'ètica, s'aboquen al cinisme més pur. Van d'estrategs, però no passen d'un tacticisme mediocre i amoral. Anem cap a una societat governada tan absurdament que si tu em vols trencar les dues cames i jo preferiria que no me'n trenquessis cap, a la cimera de torn decidiran que me'n trenquis només una, i tots contents.
(Avui 20 desembre 2009)
dissabte, 19 de desembre del 2009
Per no res
per Clara Sanchis Mira
Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.
Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.
(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)
Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui. Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.
(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)
dissabte, 12 de desembre del 2009
‘I Vicerè’
per Joan de Sagarra
El cavaller Federico De Roberto (1861-1927) és un notable escriptor sicilià que va escriure novel·les, relats i assaigs, també poesia i milers d’articles en innombrables diaris i revistes, però és sobretot conegut per la seva novel·la I Vicerè, que li va editar el milanès Galli l’agost del 1894.
Arran de la publicació, I Vicerè va ser molt aplaudida, des del vell mestre Verga fins a les bas-bleu dels salons milanesos. Però, amb el temps, el públic es va anar oblidant de l’autor i de la novel·la, fins al punt que Vitaliano Brancati ens ha deixat un retrat de De Roberto, poc abans de morir, passejant per la Via Etnea de Catania i queixant-se del seu destí: “Nulla resterà di me! Nulla! Sonno uno scritore fallito!”, deia el pobre De Roberto.
Responsable en gran part de l’oblit en què va caure l’autor va ser el terrible Benedetto Croce, qui va dir de I Vicerè que era una novel·la “pesada que ni il·lumina la intel·ligència ni fa bategar el cor”.
Van passar els anys i el 1958, quan Feltrinelli publicà Il gattopardo, de Giuseppe Tomasi Di Lampedusa, de cop i volta va ressuscitar De Roberto i ressuscità I Vicerè. I el bon nas de Leonardo Sciascia va posar els punts sobre les is i va dir que I Vicerè era “la millor novel·la de la literatura italiana després de I promessi sposi, de Manzoni. I s’ha acabat el bròquil i la collonada del senyor Benedetto i dels seus croccians beneits.
Per als meus amics catanesos, I Vicerè és la gran novel·la de Catània, i tenen raó. Però és molt més que això: I Vicerè és una novel·la universal, d’acord amb aquell proverbi italià que diu Tutto il mondo è paese. La novel·la abasta des del 1855 fins al 1882, és a dir, des de les raneres del borbònic regne de les Dues Sicílies fins a les primeres eleccions de la Itàlia unificada, i s’hi narra la història de tres generacions dels Uzeda, prínceps de Francalanza, descendents dels antics virreis d’origen espanyol, i la seva transformació politicosocial per adequar-se a la nova societat sorgida després de la unificació. Quins escurçons, aquests Uzeda. Escrita des del desengany (sicilià, o sia, doblement desengany) que succeeix a l’esperança suscitada per la mutació política, la crònica dels Uzeda descrita per De Roberto és el retrat despietat, no exempt d’humor, d’una “razza putrida e schifosa”, d’una galeria de deformitats físiques i morals (l’escola psicoantropològica de Cesare Lombroso no hi és lluny); una carrossa de frics creguts i dropos.
El príncep Giacomo, una criatura feudal, despòtica, preocupada només per robar els diners dels seus germans i familiars, ficant la mà a la corrupció, falsejant papers, desheretant el primogènit i obligant la filla a un casament d’interessos. Don Blasco, el benedictí, borbònic exaltat, que viu amb la Cigarrera, que li ha donat mitja dotzena de fills naturals, i que acabarà canviant de camisa (de sotana) per fer-se garibaldí i després ric. El duc d’Oragua, un altre borbònic exacerbat, que acabarà senador i milionari. La marquesa Chiara i els seus parts: “De la faldilla sangonosa sortia un tros de carn sense forma, una cosa innominable, un peix amb bec, un ocell esplomat. El monstre, mancat de sexe, només tenia un ull, tres menes de cames i encara vivia.” I el príncep Consalvo, un altre borbònic, deixeble del seu oncle, el duc d’Oragua (“Ora che l’Italia è fatta, dobbiamo fare gli affari nostri”, deia el duc), canviarà de camisa, arribarà a diputat i descobrirà... el poder!, i un cop assolit el poder, tancarà la crònica amb aquestes paraules adreçades a la tia Ferdinanda, borbònica incorruptible: “No, la nostra raça no ha degenerat: continua sent la mateixa.”
Han transcorregut 115 anys des que es publicà I Vicerè, i aquesta extraordinària novel·la encara no s’ha traduït al català. Amb la quantitat de xoriços, desencantats per l’Estatut i homenots àvids de poder que corren per aquí, sembla una cosa inconcebible. El meu amic Alessandro Castro, catanès, em fa saber que el mes de març vinent (del 2010, en què es commemora el 150è aniversari de la unitat d’Itàlia) l’Istituto Italiano té previst passar la pel·lícula que Roberto Faenza ha rodat sobre I Vicerè (amb Pep Cruz en el paper de Don Blasco), i que amb aquest motiu oferirà un sopar digne de la cèlebre cuina del convent dels benedictins de Catània: caponatina di polipo amb salsa san bernardo, arancini al ragú, schiacciata di formagio e acciughe, cassata siciliana...
Mentre se’m fa la boca aigua, els convido que llegeixin la novel·la (700 pàgines) de Federico De Roberto.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)
El cavaller Federico De Roberto (1861-1927) és un notable escriptor sicilià que va escriure novel·les, relats i assaigs, també poesia i milers d’articles en innombrables diaris i revistes, però és sobretot conegut per la seva novel·la I Vicerè, que li va editar el milanès Galli l’agost del 1894. Arran de la publicació, I Vicerè va ser molt aplaudida, des del vell mestre Verga fins a les bas-bleu dels salons milanesos. Però, amb el temps, el públic es va anar oblidant de l’autor i de la novel·la, fins al punt que Vitaliano Brancati ens ha deixat un retrat de De Roberto, poc abans de morir, passejant per la Via Etnea de Catania i queixant-se del seu destí: “Nulla resterà di me! Nulla! Sonno uno scritore fallito!”, deia el pobre De Roberto.
Responsable en gran part de l’oblit en què va caure l’autor va ser el terrible Benedetto Croce, qui va dir de I Vicerè que era una novel·la “pesada que ni il·lumina la intel·ligència ni fa bategar el cor”.
Van passar els anys i el 1958, quan Feltrinelli publicà Il gattopardo, de Giuseppe Tomasi Di Lampedusa, de cop i volta va ressuscitar De Roberto i ressuscità I Vicerè. I el bon nas de Leonardo Sciascia va posar els punts sobre les is i va dir que I Vicerè era “la millor novel·la de la literatura italiana després de I promessi sposi, de Manzoni. I s’ha acabat el bròquil i la collonada del senyor Benedetto i dels seus croccians beneits.
Per als meus amics catanesos, I Vicerè és la gran novel·la de Catània, i tenen raó. Però és molt més que això: I Vicerè és una novel·la universal, d’acord amb aquell proverbi italià que diu Tutto il mondo è paese. La novel·la abasta des del 1855 fins al 1882, és a dir, des de les raneres del borbònic regne de les Dues Sicílies fins a les primeres eleccions de la Itàlia unificada, i s’hi narra la història de tres generacions dels Uzeda, prínceps de Francalanza, descendents dels antics virreis d’origen espanyol, i la seva transformació politicosocial per adequar-se a la nova societat sorgida després de la unificació. Quins escurçons, aquests Uzeda. Escrita des del desengany (sicilià, o sia, doblement desengany) que succeeix a l’esperança suscitada per la mutació política, la crònica dels Uzeda descrita per De Roberto és el retrat despietat, no exempt d’humor, d’una “razza putrida e schifosa”, d’una galeria de deformitats físiques i morals (l’escola psicoantropològica de Cesare Lombroso no hi és lluny); una carrossa de frics creguts i dropos.
El príncep Giacomo, una criatura feudal, despòtica, preocupada només per robar els diners dels seus germans i familiars, ficant la mà a la corrupció, falsejant papers, desheretant el primogènit i obligant la filla a un casament d’interessos. Don Blasco, el benedictí, borbònic exaltat, que viu amb la Cigarrera, que li ha donat mitja dotzena de fills naturals, i que acabarà canviant de camisa (de sotana) per fer-se garibaldí i després ric. El duc d’Oragua, un altre borbònic exacerbat, que acabarà senador i milionari. La marquesa Chiara i els seus parts: “De la faldilla sangonosa sortia un tros de carn sense forma, una cosa innominable, un peix amb bec, un ocell esplomat. El monstre, mancat de sexe, només tenia un ull, tres menes de cames i encara vivia.” I el príncep Consalvo, un altre borbònic, deixeble del seu oncle, el duc d’Oragua (“Ora che l’Italia è fatta, dobbiamo fare gli affari nostri”, deia el duc), canviarà de camisa, arribarà a diputat i descobrirà... el poder!, i un cop assolit el poder, tancarà la crònica amb aquestes paraules adreçades a la tia Ferdinanda, borbònica incorruptible: “No, la nostra raça no ha degenerat: continua sent la mateixa.”
Han transcorregut 115 anys des que es publicà I Vicerè, i aquesta extraordinària novel·la encara no s’ha traduït al català. Amb la quantitat de xoriços, desencantats per l’Estatut i homenots àvids de poder que corren per aquí, sembla una cosa inconcebible. El meu amic Alessandro Castro, catanès, em fa saber que el mes de març vinent (del 2010, en què es commemora el 150è aniversari de la unitat d’Itàlia) l’Istituto Italiano té previst passar la pel·lícula que Roberto Faenza ha rodat sobre I Vicerè (amb Pep Cruz en el paper de Don Blasco), i que amb aquest motiu oferirà un sopar digne de la cèlebre cuina del convent dels benedictins de Catània: caponatina di polipo amb salsa san bernardo, arancini al ragú, schiacciata di formagio e acciughe, cassata siciliana...
Mentre se’m fa la boca aigua, els convido que llegeixin la novel·la (700 pàgines) de Federico De Roberto.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)
dissabte, 5 de desembre del 2009
Parlamentàries
Per Josep M. Ballarín
Pobre de mi, sense ni proposar-m’ho n’he fet una de tan heroica que es mereixeria una medalla i estava de mala guita per motius que no explico, però podeu suposar, quan he engegat la televisió per si hi feien futbol. Res de futbol, per malastruga donaven la sessió del Parlament català i l’he aguantada com un valent durant més d’una hora.
Val a dir que el nostre Parlament fa patxoca, amb els llums de cristall penjant, les fustes polides i els escons dels pares i les mares de la pàtria. Gairebé tots els escons eren buits.
Predicant en aquell desert i des d’un ambó com els de missa, un xicot escatorit anava dient que, després d’anys de no fer res, ara ells n’havien fet moltes i bones. Els pares i les mares de la pàtria xerraven entre ells i una senyora molt ben afesomiada mig s’escoltava com l’orador li feia la reprotxa.
Em sembla que després la senyora ben afesomiada va sortir a l’ambó. Parlava amb calma i dient no sé què pel bé de Catalunya. Mentrestant un pare de la pàtria i una mare de la pàtria tenien els caps molt junts. Ep. No es feren cap petó, cosa que hauria amanit l’avorriment.
Al seu temps va sortir a xerrar una dona que em feia ballar les oïdes, parlava de Lleida. No sé què va dir, la cantarella de Ponent se m’enduia. Finalment va sortir a predicar una mosseta tota xamosa. Llegia a sotracs i escanyussades com quan nosaltres, a col·legi, entrepussàvem amb el Quixot. No deu estar avesada a predicots parlamentaris.
Fins que el president va dir que a votar, minyons. Va sonar un timbre i, com conills del cau, s’arrossegaren als seus escons els pares i mares més vistents de la pàtria. A votar prement un botó. I cap a casa.
Vaja quins uns. Al nostre Parlament, els diputats prediquen el café para todos amb algun carajillo i no s’amoïnen gaire pel que diran els oradors. Abans de parlar-ne ja saben com han de votar. No calien predicots.
M’he posat molt trist. Si això és democràcia jo sóc la Madre Maravillas. El Parlament no té cap ni centener. No estranyi, doncs, que la televisió i tants de diaris no en tinguin.
I calla, Pepet, que ja t’has esbravat prou.
(Avui 5 desembre 2009)
Pobre de mi, sense ni proposar-m’ho n’he fet una de tan heroica que es mereixeria una medalla i estava de mala guita per motius que no explico, però podeu suposar, quan he engegat la televisió per si hi feien futbol. Res de futbol, per malastruga donaven la sessió del Parlament català i l’he aguantada com un valent durant més d’una hora.Val a dir que el nostre Parlament fa patxoca, amb els llums de cristall penjant, les fustes polides i els escons dels pares i les mares de la pàtria. Gairebé tots els escons eren buits.
Predicant en aquell desert i des d’un ambó com els de missa, un xicot escatorit anava dient que, després d’anys de no fer res, ara ells n’havien fet moltes i bones. Els pares i les mares de la pàtria xerraven entre ells i una senyora molt ben afesomiada mig s’escoltava com l’orador li feia la reprotxa.
Em sembla que després la senyora ben afesomiada va sortir a l’ambó. Parlava amb calma i dient no sé què pel bé de Catalunya. Mentrestant un pare de la pàtria i una mare de la pàtria tenien els caps molt junts. Ep. No es feren cap petó, cosa que hauria amanit l’avorriment.
Al seu temps va sortir a xerrar una dona que em feia ballar les oïdes, parlava de Lleida. No sé què va dir, la cantarella de Ponent se m’enduia. Finalment va sortir a predicar una mosseta tota xamosa. Llegia a sotracs i escanyussades com quan nosaltres, a col·legi, entrepussàvem amb el Quixot. No deu estar avesada a predicots parlamentaris.
Fins que el president va dir que a votar, minyons. Va sonar un timbre i, com conills del cau, s’arrossegaren als seus escons els pares i mares més vistents de la pàtria. A votar prement un botó. I cap a casa.
Vaja quins uns. Al nostre Parlament, els diputats prediquen el café para todos amb algun carajillo i no s’amoïnen gaire pel que diran els oradors. Abans de parlar-ne ja saben com han de votar. No calien predicots.
M’he posat molt trist. Si això és democràcia jo sóc la Madre Maravillas. El Parlament no té cap ni centener. No estranyi, doncs, que la televisió i tants de diaris no en tinguin.
I calla, Pepet, que ja t’has esbravat prou.
(Avui 5 desembre 2009)
dissabte, 28 de novembre del 2009
Tribunal de Orden Público
per Enric Juliana
Ara mateix mana a Madrid el Tribunal de Orden Público. Res de vertaderament important escapa a les seves antenes. [...] Poden comptar-se amb els dits d’una mà els anys en què l’Espanya contemporània no ha sigut regida per una jurisdicció especial. La monarquia alfonsina va fer la Llei de jurisdiccions per subsistir. Des del 1906 al 1931, la llibertat d’expressió (les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit) va estar sotmesa a l’autoritat militar. Tot va començar a Barcelona. Un grup d’oficials irritats per les burles de la revista satírica Cu-cut! assaltà la redacció al crit de “¡Viva España!”. Després del dramàtic parèntesi republicà, el franquisme va ser, en l’essencial, un estat d’excepció permanent. La restauració democràtica del 1977 derogà les lleis fonamentals de la dictadura, però una força invisible la va empènyer a inventar-se amb rapidesa màxima una nova jurisdicció especial, inicialment justificada pels delictes de terrorisme. [...] El 4 de gener del 1977, el mateix dia en què era suprimit el TOP franquista, naixia per reial decret l’Audiencia Nacional. Una nova elit judicial [...] assumia la competència de vigilar els afers més sensibles del país (no sols el terrorisme), mentre Espanya es lliurava a la incerta aventura de la descentralització. Uns poders eren obligats a fer marxa enrere i uns altres eren convidats a prendre el relleu vigilant. En cap altre país de l’Europa occidental subsisteix una jurisdicció similar.
A mig camí entre Roberto Alcázar i els intocables d’Elliot Ness, els magistrats de l’Audiencia Nacional s’han convertit en els moderns pretors de la democràcia espanyola. Jutges-governadors. Jutges amb àmplia potestat per modificar el curs de la política, com quedà perfectament demostrat els anys noranta. Es va produir llavors una fita estel•lar, els ressons de la qual encara perduren i influeixen. És un episodi que tothom coneix: el 1993, Baltasar Garzón, el jutge més popular de l’Audiencia, va sentir en l’interior una crida sobrenatural [...]. Havia de salvar la nació i acceptà el segon lloc en les llistes del PSOE. [...] Des d’aleshores, l’Audiencia Nacional a més de jurisdicció especial és un vesper animat.
El Tribunal de Orden Público mana a Espanya. Passen els governs, s’alternen les majories, es reformen estatuts, es mareja l’economia, i els pilars bàsics segueixen sent la monarquia, la caixa única de la seguretat social, la Guardia Civil i la Audiencia. Els jutges intocables baixant la graonada del carrer Orellana al telenotícies de les tres. El poble els respecta i segurament els admira.
Són els federals d’un país que encara avorreix aquesta paraula i comença a tenir motius seriosos per no refiar-se dels poders polítics pròxims i dels jutges locals. Són els pretors de Pretòria, operació d’estat que, en llenguatge xifrat i emmanillat, ha notificat als grups dirigents de Catalunya que no és temps d’aventures. Són els nous corregidors. Són l’autoritat subjacent en una Espanya desorientada.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)
Ara mateix mana a Madrid el Tribunal de Orden Público. Res de vertaderament important escapa a les seves antenes. [...] Poden comptar-se amb els dits d’una mà els anys en què l’Espanya contemporània no ha sigut regida per una jurisdicció especial. La monarquia alfonsina va fer la Llei de jurisdiccions per subsistir. Des del 1906 al 1931, la llibertat d’expressió (les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit) va estar sotmesa a l’autoritat militar. Tot va començar a Barcelona. Un grup d’oficials irritats per les burles de la revista satírica Cu-cut! assaltà la redacció al crit de “¡Viva España!”. Després del dramàtic parèntesi republicà, el franquisme va ser, en l’essencial, un estat d’excepció permanent. La restauració democràtica del 1977 derogà les lleis fonamentals de la dictadura, però una força invisible la va empènyer a inventar-se amb rapidesa màxima una nova jurisdicció especial, inicialment justificada pels delictes de terrorisme. [...] El 4 de gener del 1977, el mateix dia en què era suprimit el TOP franquista, naixia per reial decret l’Audiencia Nacional. Una nova elit judicial [...] assumia la competència de vigilar els afers més sensibles del país (no sols el terrorisme), mentre Espanya es lliurava a la incerta aventura de la descentralització. Uns poders eren obligats a fer marxa enrere i uns altres eren convidats a prendre el relleu vigilant. En cap altre país de l’Europa occidental subsisteix una jurisdicció similar. A mig camí entre Roberto Alcázar i els intocables d’Elliot Ness, els magistrats de l’Audiencia Nacional s’han convertit en els moderns pretors de la democràcia espanyola. Jutges-governadors. Jutges amb àmplia potestat per modificar el curs de la política, com quedà perfectament demostrat els anys noranta. Es va produir llavors una fita estel•lar, els ressons de la qual encara perduren i influeixen. És un episodi que tothom coneix: el 1993, Baltasar Garzón, el jutge més popular de l’Audiencia, va sentir en l’interior una crida sobrenatural [...]. Havia de salvar la nació i acceptà el segon lloc en les llistes del PSOE. [...] Des d’aleshores, l’Audiencia Nacional a més de jurisdicció especial és un vesper animat.
El Tribunal de Orden Público mana a Espanya. Passen els governs, s’alternen les majories, es reformen estatuts, es mareja l’economia, i els pilars bàsics segueixen sent la monarquia, la caixa única de la seguretat social, la Guardia Civil i la Audiencia. Els jutges intocables baixant la graonada del carrer Orellana al telenotícies de les tres. El poble els respecta i segurament els admira.
Són els federals d’un país que encara avorreix aquesta paraula i comença a tenir motius seriosos per no refiar-se dels poders polítics pròxims i dels jutges locals. Són els pretors de Pretòria, operació d’estat que, en llenguatge xifrat i emmanillat, ha notificat als grups dirigents de Catalunya que no és temps d’aventures. Són els nous corregidors. Són l’autoritat subjacent en una Espanya desorientada.
(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)
divendres, 20 de novembre del 2009
El destapament
per Andrés Trapiello
Sembla, segons que hem vist a la televisió, que la moda de l’estiu vinent (o tardor o primavera o hivern, que ja no ve d’aquí) farà que les dones mostrin la llenceria, servint-se de transparències o despullant-se parcialment per tal que sostenidors, combinacions i calcetes es vegin totalment o parcial. Aquesta tendència sembla que no tindrà una contrapartida pareguda entre els homes, que podrem continuar ocultant els calçotets sota els pantalons i sota els calçotets els nostres testicles, sense haver de recórrer a petits wonderbres per a les turmes i sense deixar d’estar a la moda.
Hom no sap com s’ho fan les dones per no estar tot el dia emprenyades o protestant o denunciant els idiotes que miren d’emputir-les tothora. I no ens referim, és clar, a la proporcionalitat, al fet d’advertir en tal o tal consell (d’un banc, d’un hospital o del Comitè Olímpic Internacional, per dir-ne un) que la majoria estan constituïts per barons (quan la meitat de les que van a competir en uns jocs són dones i la meitat de les que dipositen els estalvis als bancs o de les que treballen als hospitals també). Parlem de coses encara menys subtils i que estan a la vista de tothom, com aquestes de la vestimenta, del calçat o dels pentinats femenins.
Tothom sap, no cal dir-ho, que aquestes qüestions es relacionen de manera palesa amb el desig, tant per desvetllar-lo com perquè ens el desvetllin. Però aquí comencen les desproporcions, i per tant les asimetries, principal obstacle per sostenir relacions d’igualtat, sense la qual queda compromesa la llibertat.
I això què vol dir? Que el nostre desig, fins i tot el sexual, acaba teledirigit per altres. Posem un exemple. Al quadre de Manet El dinar damunt l’herba, el desig dels homes vestits amb levita que envolten la dona nua és equivalent al que sent ella? Algun cop he llegit que el noranta per cent de la pornografia que hi ha al món (i parlem d’una indústria arrasadora i sanejada) només interessa de bon començament als barons, encara que les dones acabin, com en el quadre de Manet, sumant-se a l’àpat amb més o menys fred (i calor).
Fa anys em demanava per què tantes models de les que desfilaven a les passarel·les tenien aquell aspecte androgin i irreal. Les coses potser han canviat, però llavors va ser una dona qui em va donar la resposta: podia ser d’una altra manera si la majoria dels modistes eren gais? Algú ha decidit, doncs, que les dones tornin a despullar-se i ensenyin als barons vestits la llenceria, com aquella model de Manet els ensenyava el pubis. Veurem aviat moltes jovenetes mostrant la llenceria i, ai, moltes més que, sense ser-ho, voldran semblar-ho i contribuiran potser a la misogínia d’aquells modistes. Perquè no ens hem referit encara, és clar, al fet que les models solen tenir la meitat d’anys que els seus... clients, perquè lliurant-se d’aquesta manera a les seves mirades ho fan no com a éssers lliures, sinó com a esforçades i emputides dones del destapament.
(Extracte de l’article publicat al Magazine, 25 octubre 2009)
Sembla, segons que hem vist a la televisió, que la moda de l’estiu vinent (o tardor o primavera o hivern, que ja no ve d’aquí) farà que les dones mostrin la llenceria, servint-se de transparències o despullant-se parcialment per tal que sostenidors, combinacions i calcetes es vegin totalment o parcial. Aquesta tendència sembla que no tindrà una contrapartida pareguda entre els homes, que podrem continuar ocultant els calçotets sota els pantalons i sota els calçotets els nostres testicles, sense haver de recórrer a petits wonderbres per a les turmes i sense deixar d’estar a la moda.
Hom no sap com s’ho fan les dones per no estar tot el dia emprenyades o protestant o denunciant els idiotes que miren d’emputir-les tothora. I no ens referim, és clar, a la proporcionalitat, al fet d’advertir en tal o tal consell (d’un banc, d’un hospital o del Comitè Olímpic Internacional, per dir-ne un) que la majoria estan constituïts per barons (quan la meitat de les que van a competir en uns jocs són dones i la meitat de les que dipositen els estalvis als bancs o de les que treballen als hospitals també). Parlem de coses encara menys subtils i que estan a la vista de tothom, com aquestes de la vestimenta, del calçat o dels pentinats femenins.
Tothom sap, no cal dir-ho, que aquestes qüestions es relacionen de manera palesa amb el desig, tant per desvetllar-lo com perquè ens el desvetllin. Però aquí comencen les desproporcions, i per tant les asimetries, principal obstacle per sostenir relacions d’igualtat, sense la qual queda compromesa la llibertat.
I això què vol dir? Que el nostre desig, fins i tot el sexual, acaba teledirigit per altres. Posem un exemple. Al quadre de Manet El dinar damunt l’herba, el desig dels homes vestits amb levita que envolten la dona nua és equivalent al que sent ella? Algun cop he llegit que el noranta per cent de la pornografia que hi ha al món (i parlem d’una indústria arrasadora i sanejada) només interessa de bon començament als barons, encara que les dones acabin, com en el quadre de Manet, sumant-se a l’àpat amb més o menys fred (i calor).
Fa anys em demanava per què tantes models de les que desfilaven a les passarel·les tenien aquell aspecte androgin i irreal. Les coses potser han canviat, però llavors va ser una dona qui em va donar la resposta: podia ser d’una altra manera si la majoria dels modistes eren gais? Algú ha decidit, doncs, que les dones tornin a despullar-se i ensenyin als barons vestits la llenceria, com aquella model de Manet els ensenyava el pubis. Veurem aviat moltes jovenetes mostrant la llenceria i, ai, moltes més que, sense ser-ho, voldran semblar-ho i contribuiran potser a la misogínia d’aquells modistes. Perquè no ens hem referit encara, és clar, al fet que les models solen tenir la meitat d’anys que els seus... clients, perquè lliurant-se d’aquesta manera a les seves mirades ho fan no com a éssers lliures, sinó com a esforçades i emputides dones del destapament.
(Extracte de l’article publicat al Magazine, 25 octubre 2009)
Sexe i ciència
Extracte publicat a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003
L'oxitocina
per Howard Eichenbaum, director del Laboratori de Neurobiologia Cognitiva de la Boston University
Jo no estic contra la poesia, però em fa l’efecte que els sospirs comencen amb [...] l’oxitocina, que és la responsable directa de tots els enamoraments. [...] És una hormona que se substancia en el temps: literalment enamora en la memòria. Jo crec que explica [...] el culte a la virginitat de moltes societats primitives. Es reservava el ple poder de l’oxitocina per a la parella definitiva i estable i se sotmetia els promesos a una autèntica dutxa hormonal durant la lluna de mel, que se suposa que era pròdiga en orgasmes. [...] I en amor en recordar-los! L’amor sobretot es recorda. De manera que s’assegurava l’enamorament per la pervivència de l’estímul a la memòria i la durada bioquímica del víncle necessària per establir una família, almenys fins que els plançons tinguessin certa edat.
(Entrevista de Lluís Amiguet, La Vanguardia 19 setembre 2003)
L'oxitocina
per Howard Eichenbaum, director del Laboratori de Neurobiologia Cognitiva de la Boston University
Jo no estic contra la poesia, però em fa l’efecte que els sospirs comencen amb [...] l’oxitocina, que és la responsable directa de tots els enamoraments. [...] És una hormona que se substancia en el temps: literalment enamora en la memòria. Jo crec que explica [...] el culte a la virginitat de moltes societats primitives. Es reservava el ple poder de l’oxitocina per a la parella definitiva i estable i se sotmetia els promesos a una autèntica dutxa hormonal durant la lluna de mel, que se suposa que era pròdiga en orgasmes. [...] I en amor en recordar-los! L’amor sobretot es recorda. De manera que s’assegurava l’enamorament per la pervivència de l’estímul a la memòria i la durada bioquímica del víncle necessària per establir una família, almenys fins que els plançons tinguessin certa edat.
(Entrevista de Lluís Amiguet, La Vanguardia 19 setembre 2003)
Per què en diuen esport si el que volen dir és...
Extracte publicat a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003
per Maurizia Cacciatori, "Caccia", jugadora de la selecció italiana de voleibol
El voleibol, i especialment el voleibol de les dones, ha esdevingut un espectacle també eròtic. Per què ens hem d'enganyar? Per descomptat, jo no. Sé perfectament que la majoria dels que vénen a veure com jugo no estan interessats en la perfecció tècnica del bagher. El bagher és el cop bàsic del voleibol, que es fa amb totes dues mans. L'interès d'una bona part del públic és d'una altra mena. A mi, això no em fa especialment feliç. I em repugna quan es fa molt... visible, molt evident. Bé, però, què podem fer?
A Itàlia vam fer una cosa. Hi va haver una plantada perquè ens obligaven a dur un body massa cenyit. Era al començament. Vam protestar... i vam acabar jugant amb el body aquell. Les protestes s'han acabat. El voleibol és un esport molt popular al meu país. I el voleibol femení ha acabat superant el masculí en popularitat i interès. Els espectadors vénen a veure dones joves, ben fetes, generalment boniques. Ells saben per què vénen i nosaltres també. Ningú no és curt! Els que ens obliguen a dur body i les que ens posem el body sabem perfectament a què juguem. Hi ha res de dolent? Quan van al cine, qué busquen molts homes i dones? Suposo que passar una bona estona. I en aquesta bona estona, què hi ha? Suposo que també bellesa. La bellesa de les dones i dels homes. Elles són bones actrius. Nosaltres som bones jugadores. Ara bé, no demanarem explicacions a ningú sobre els motius per anar al cine o als poliesportius. M'hi exhibeixo. Ho sé. L'esport d'elit és sempre una exhibició. Té a veure, en cert sentit, amb el sexe. Ningú en parla clarament. Però em sembla que no hauria d'estar prohibit parlar-ne.
El País, 31 agost 2003
per Maurizia Cacciatori, "Caccia", jugadora de la selecció italiana de voleibol
El voleibol, i especialment el voleibol de les dones, ha esdevingut un espectacle també eròtic. Per què ens hem d'enganyar? Per descomptat, jo no. Sé perfectament que la majoria dels que vénen a veure com jugo no estan interessats en la perfecció tècnica del bagher. El bagher és el cop bàsic del voleibol, que es fa amb totes dues mans. L'interès d'una bona part del públic és d'una altra mena. A mi, això no em fa especialment feliç. I em repugna quan es fa molt... visible, molt evident. Bé, però, què podem fer?
A Itàlia vam fer una cosa. Hi va haver una plantada perquè ens obligaven a dur un body massa cenyit. Era al començament. Vam protestar... i vam acabar jugant amb el body aquell. Les protestes s'han acabat. El voleibol és un esport molt popular al meu país. I el voleibol femení ha acabat superant el masculí en popularitat i interès. Els espectadors vénen a veure dones joves, ben fetes, generalment boniques. Ells saben per què vénen i nosaltres també. Ningú no és curt! Els que ens obliguen a dur body i les que ens posem el body sabem perfectament a què juguem. Hi ha res de dolent? Quan van al cine, qué busquen molts homes i dones? Suposo que passar una bona estona. I en aquesta bona estona, què hi ha? Suposo que també bellesa. La bellesa de les dones i dels homes. Elles són bones actrius. Nosaltres som bones jugadores. Ara bé, no demanarem explicacions a ningú sobre els motius per anar al cine o als poliesportius. M'hi exhibeixo. Ho sé. L'esport d'elit és sempre una exhibició. Té a veure, en cert sentit, amb el sexe. Ningú en parla clarament. Però em sembla que no hauria d'estar prohibit parlar-ne.
El País, 31 agost 2003
Prostitució i llibertat
Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004
Un país prostituït
per Lidia Falcón O'Neill, advocada i feminista
[…] L'Institut Català de la Dona ens ha informat que a Catalunya es legalitzarà la prostitució i, pel que sembla, aquest és també el propòsit del pròxim govern socialista, que diu haver fet tal promesa en el seu programa electoral.
Escomet el desànim al comprovar que després de tant com hem lluitat perquè es dignifiqués les dones, al començar el segle XXI, es consolidarà l'explotació femenina més greu, que ens farà remuntar als temps medievals. La prostitució és una explotació fonamentalment femenina –incloses les nenes–. Els homes, joves i nens que s'estan utilitzant actualment en aquest comerç són, afortunadament, un nombre molt més petit, i fonamentalment homosexual. Perquè la prostitució és una explotació sexual inventada, organitzada i disfrutada per homes, segons les normes del patriarcat. Per això és tan antiga. Per això el model actual segueix sent dona prostituïda, home prostituïdor. I per això, perquè són els que mantenen el poder i el diner, són els homes els que paguen i les dones les que es prostitueixen per viure.
Aquesta activitat no pot ser considerada un treball, perquè no té el respecte i la dignitat que es mereix el treball. La prostitució no és un ofici, ni una feina, ni una tasca. La prostitució és una explotació, la més greu de totes, perquè afecta el que és més íntim de l'ésser humà, que és la sexualitat. Redueix les dones a la categoria d'objectes sexuals per a gaudi dels homes. D'homes que gaudeixen amb aquesta classe de domini.
Però situem-nos davant la perspectiva de legalitzar-la, com si es tractés de qualsevol altra feina. […] Hem de precisar si les dones prostituïdes disposaran dels serveis generals dels altres treballadors. Així, en el moment en què estiguin a l'atur podran anar a l'Inem a sol·licitar un feina en un bordell i l'Inem haurà de tenir una bossa de treball entre les ofertes que es puguin plantejar. Hi ha la possibilitat que a qualsevol dona que estigui a l'atur se li ofereixi la feina en un prostíbul. I si rebutja aquesta oferta se la podrà eliminar de les llistes i els beneficis de la Seguretat Social.
I, ¿haurem d'instal·lar centres d'ensenyament de tal activitat i les nenes quan acabin l'ensenyament primari, als 14 o 15 anys, hi podran anar a aprendre les millors maneres de satisfer la sexualitat dels homes que els paguin? Com més experta se sigui, més diners es podran guanyar.
També s'afirma que les dones contracten amb llibertat total. El cert és que totes les prostitutes són víctimes de violència, violacions, maltractament psíquic, menyspreus i humiliacions. Cap de les dones que estan sotmeses a aquesta explotació sexual l'han triat voluntàriament i lliurement com es pretén, no estan satisfetes amb aquesta esclavitud. Totes són utilitzades per un o diversos macarrons, totes són espoliades pel proxeneta i totes són maltractades pels clients i pels macarrons.
Parlem de la llibertat del pobre. Un 99% de les prostitutes, com ens ensenyen totes les estadístiques mundials, són pobres. Ningú pot imaginar-se que se sigui prostituta de vocació, ni per afició. […] Cap dels pares ni marits ni germans ni fills de bona família desitja que les seves filles, la seva dona, la seva germana o la seva mare es dediqui a la prostitució. Com tampoc cap de les dones que es consideren decents té un horitzó semblant entre les seves expectatives. Tots ells i totes elles es consideren a elles mateixes diferents de les altres, aquelles que sí que poden, i potser s'han de, dedicar a la prostitució.
La violència i el masclisme són presents en tots els aspectes de la vida de les dones prostituïdes. Si un sector d'homes maltracta habitualment la seva companya de vida i diverses desenes les assassinen cada any, ¿quin tracte poden esperar les prostitutes?
Aquesta és la tan esbombada llibertat de les dones prostituïdes.
La legalització no resoldrà cap d'aquests problemes. La campanya de la legalització ha estat promoguda per les màfies de la prostitució. Aquestes màfies el que pretenen és que les legislacions dels països desenvolupats, en els altres són ells els que imposen les lleis, no els persegueixin. No afrontar més el risc que alguns dels seus esbirros siguin encausats i a vegades empresonats, i estalviar-se els diners que ara els suposen les mordidas i els suborns. No pensin que els impostos ara els sortiran més cars perquè ara paguen els mateixos per hotels, clubs, cafeteries, pubs, etc. El que pretenen els proxenetes és la total impunitat. Ni denúncies, ni investigacions, ni molèsties dels veïns, ni admonicions moralistes de les feministes. Traficar amb dones –moltes menors d'edat–, esclavitzar-les als puticlubs, guanyar mil per un, apallissar-les si es resisteixen, i seguir sent tractats com a honrats empresaris d'alterne.
Espanya s'està convertint en un parc temàtic sexual europeu, amb el tràfic de 500.000 esclaves sexuals que entren cada dia a la Unió Europea a través del nostre país. Quan els nostres governants no es plantegen acabar amb aquesta repugnant explotació sinó legalitzar-la, s'estan fent còmplices d'aquest tràfic.
I aquest és el país que volem?
(Avui 17 abril 2004)
No és que sigui discutible: és il·legal
Neus Bonet (Ona Catalana, 2 abril 2004) va abordar l'anunci del Govern que legislarà sobre la prostitució. No es va fer esperar l'oposició de Maria Josep Varela: “Era al programa del tripartit. No és que em sembli discutible, sinó que té molts aires d'il·legalitat. Continua pendent de sentència del Tribunal Superior de Catalunya un recurs contra l'ordenança que va fer el Govern de CiU que regulava els locals de prostitució. Això va contra el conveni de l'ONU i de la reforma del Codi Penal de l'any passat”. Com a estudiosa del tema, va advertir: “És una visió equivocada i allunyada de la realitat dir que si les prostitutes es poden donar d'alta a la Seguretat Social milloraran la seva situació”. Valentín Villagrasa la va secundar, entusiasta: “Jo parteixo de la base moral que la dona que exerceix de prostituta està explotada. S'ha de començar per combatre el fenomen”.
José Antonio Sorolla [...] va reconèixer: “No tinc clar què s'ha de fer. Hi ha altres col·lectius feministes que no opinen com Varela. A França hi ha un moviment a favor de la legislació partint que s'ha de regular el que ja existeix. Altres diuen que fer-ho és reconèixer l'esclavitud. El dilema, salvant les distàncies, és semblant al de la droga, encara que el concepte d'explotació és diferent, perquè moltes vegades el consum és voluntari”.
(extracte de Josep-Maria Ureta, El Periódico 3 abril 2004)
El Nobel Coetzee
per Eulàlia Solé, sociòloga
[...] Resulta preocupant, per no dir repugnant, comprovar com la mentalitat masculina, tret d’excepcions, no ha canviat. Ara que és moda llegir J. M. Coetzee, en especial després que li han atorgat el premi Nobel, molts lectors podran trobar en una de les seves novel·les una prova del que dic. Al primer capítol de “Esperant els bàrbars”, el protagonista s’angoixa lloablement en conèixer les tortures que un militar infligeix als seus presoners. Com que no se sent capaç de dormir a casa seva, perquè és al costat del calabós, decideix passar les nits en un hostal compartint llit amb una joveneta que ven el seu cos. La pàgina es llegeix ràpidament, i jo em pregunto, quantes persones es deuen haver adonat que el mateix home que l’autor ha creat com un ésser compassiu no sent la més mínima pena davant la situació d’aquesta dona? Ben al contrari, no dubta a aprofitar-se’n com qualsevol altre.
La Vanguardia, 17 octubre 2003
Un país prostituït
per Lidia Falcón O'Neill, advocada i feminista
[…] L'Institut Català de la Dona ens ha informat que a Catalunya es legalitzarà la prostitució i, pel que sembla, aquest és també el propòsit del pròxim govern socialista, que diu haver fet tal promesa en el seu programa electoral.
Escomet el desànim al comprovar que després de tant com hem lluitat perquè es dignifiqués les dones, al començar el segle XXI, es consolidarà l'explotació femenina més greu, que ens farà remuntar als temps medievals. La prostitució és una explotació fonamentalment femenina –incloses les nenes–. Els homes, joves i nens que s'estan utilitzant actualment en aquest comerç són, afortunadament, un nombre molt més petit, i fonamentalment homosexual. Perquè la prostitució és una explotació sexual inventada, organitzada i disfrutada per homes, segons les normes del patriarcat. Per això és tan antiga. Per això el model actual segueix sent dona prostituïda, home prostituïdor. I per això, perquè són els que mantenen el poder i el diner, són els homes els que paguen i les dones les que es prostitueixen per viure.
Aquesta activitat no pot ser considerada un treball, perquè no té el respecte i la dignitat que es mereix el treball. La prostitució no és un ofici, ni una feina, ni una tasca. La prostitució és una explotació, la més greu de totes, perquè afecta el que és més íntim de l'ésser humà, que és la sexualitat. Redueix les dones a la categoria d'objectes sexuals per a gaudi dels homes. D'homes que gaudeixen amb aquesta classe de domini.
Però situem-nos davant la perspectiva de legalitzar-la, com si es tractés de qualsevol altra feina. […] Hem de precisar si les dones prostituïdes disposaran dels serveis generals dels altres treballadors. Així, en el moment en què estiguin a l'atur podran anar a l'Inem a sol·licitar un feina en un bordell i l'Inem haurà de tenir una bossa de treball entre les ofertes que es puguin plantejar. Hi ha la possibilitat que a qualsevol dona que estigui a l'atur se li ofereixi la feina en un prostíbul. I si rebutja aquesta oferta se la podrà eliminar de les llistes i els beneficis de la Seguretat Social.
I, ¿haurem d'instal·lar centres d'ensenyament de tal activitat i les nenes quan acabin l'ensenyament primari, als 14 o 15 anys, hi podran anar a aprendre les millors maneres de satisfer la sexualitat dels homes que els paguin? Com més experta se sigui, més diners es podran guanyar.
També s'afirma que les dones contracten amb llibertat total. El cert és que totes les prostitutes són víctimes de violència, violacions, maltractament psíquic, menyspreus i humiliacions. Cap de les dones que estan sotmeses a aquesta explotació sexual l'han triat voluntàriament i lliurement com es pretén, no estan satisfetes amb aquesta esclavitud. Totes són utilitzades per un o diversos macarrons, totes són espoliades pel proxeneta i totes són maltractades pels clients i pels macarrons.
Parlem de la llibertat del pobre. Un 99% de les prostitutes, com ens ensenyen totes les estadístiques mundials, són pobres. Ningú pot imaginar-se que se sigui prostituta de vocació, ni per afició. […] Cap dels pares ni marits ni germans ni fills de bona família desitja que les seves filles, la seva dona, la seva germana o la seva mare es dediqui a la prostitució. Com tampoc cap de les dones que es consideren decents té un horitzó semblant entre les seves expectatives. Tots ells i totes elles es consideren a elles mateixes diferents de les altres, aquelles que sí que poden, i potser s'han de, dedicar a la prostitució.
La violència i el masclisme són presents en tots els aspectes de la vida de les dones prostituïdes. Si un sector d'homes maltracta habitualment la seva companya de vida i diverses desenes les assassinen cada any, ¿quin tracte poden esperar les prostitutes?
Aquesta és la tan esbombada llibertat de les dones prostituïdes.
La legalització no resoldrà cap d'aquests problemes. La campanya de la legalització ha estat promoguda per les màfies de la prostitució. Aquestes màfies el que pretenen és que les legislacions dels països desenvolupats, en els altres són ells els que imposen les lleis, no els persegueixin. No afrontar més el risc que alguns dels seus esbirros siguin encausats i a vegades empresonats, i estalviar-se els diners que ara els suposen les mordidas i els suborns. No pensin que els impostos ara els sortiran més cars perquè ara paguen els mateixos per hotels, clubs, cafeteries, pubs, etc. El que pretenen els proxenetes és la total impunitat. Ni denúncies, ni investigacions, ni molèsties dels veïns, ni admonicions moralistes de les feministes. Traficar amb dones –moltes menors d'edat–, esclavitzar-les als puticlubs, guanyar mil per un, apallissar-les si es resisteixen, i seguir sent tractats com a honrats empresaris d'alterne.
Espanya s'està convertint en un parc temàtic sexual europeu, amb el tràfic de 500.000 esclaves sexuals que entren cada dia a la Unió Europea a través del nostre país. Quan els nostres governants no es plantegen acabar amb aquesta repugnant explotació sinó legalitzar-la, s'estan fent còmplices d'aquest tràfic.
I aquest és el país que volem?
(Avui 17 abril 2004)
No és que sigui discutible: és il·legal
Neus Bonet (Ona Catalana, 2 abril 2004) va abordar l'anunci del Govern que legislarà sobre la prostitució. No es va fer esperar l'oposició de Maria Josep Varela: “Era al programa del tripartit. No és que em sembli discutible, sinó que té molts aires d'il·legalitat. Continua pendent de sentència del Tribunal Superior de Catalunya un recurs contra l'ordenança que va fer el Govern de CiU que regulava els locals de prostitució. Això va contra el conveni de l'ONU i de la reforma del Codi Penal de l'any passat”. Com a estudiosa del tema, va advertir: “És una visió equivocada i allunyada de la realitat dir que si les prostitutes es poden donar d'alta a la Seguretat Social milloraran la seva situació”. Valentín Villagrasa la va secundar, entusiasta: “Jo parteixo de la base moral que la dona que exerceix de prostituta està explotada. S'ha de començar per combatre el fenomen”.
José Antonio Sorolla [...] va reconèixer: “No tinc clar què s'ha de fer. Hi ha altres col·lectius feministes que no opinen com Varela. A França hi ha un moviment a favor de la legislació partint que s'ha de regular el que ja existeix. Altres diuen que fer-ho és reconèixer l'esclavitud. El dilema, salvant les distàncies, és semblant al de la droga, encara que el concepte d'explotació és diferent, perquè moltes vegades el consum és voluntari”.
(extracte de Josep-Maria Ureta, El Periódico 3 abril 2004)
El Nobel Coetzee
per Eulàlia Solé, sociòloga
[...] Resulta preocupant, per no dir repugnant, comprovar com la mentalitat masculina, tret d’excepcions, no ha canviat. Ara que és moda llegir J. M. Coetzee, en especial després que li han atorgat el premi Nobel, molts lectors podran trobar en una de les seves novel·les una prova del que dic. Al primer capítol de “Esperant els bàrbars”, el protagonista s’angoixa lloablement en conèixer les tortures que un militar infligeix als seus presoners. Com que no se sent capaç de dormir a casa seva, perquè és al costat del calabós, decideix passar les nits en un hostal compartint llit amb una joveneta que ven el seu cos. La pàgina es llegeix ràpidament, i jo em pregunto, quantes persones es deuen haver adonat que el mateix home que l’autor ha creat com un ésser compassiu no sent la més mínima pena davant la situació d’aquesta dona? Ben al contrari, no dubta a aprofitar-se’n com qualsevol altre.
La Vanguardia, 17 octubre 2003
Homosexuals i adopció
Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004
1) Un article de Marçal Sintes
Estic a favor dels matrimonis homosexuals. Es tracta de persones adultes i tenen tot el dret que la seva unió sigui reconeguda legalment. És més: no m'oposo a les adopcions per part de matrimonis del mateix sexe. Tanmateix, aquí hi ha matisacions a fer. En primer lloc, una d'òbvia: els drets més importants en qualsevol adopció no són els dels adoptants, sinó els de l'infant. Des d'aquesta perspectiva, és a dir, posant el nen o nena primer, no trobaria desenraonat que, en unes hipotètiques mateixes condicions -repeteixo: en unes hipotètiques mateixes condicions-, l'administració concedís abans l'adopció a parelles heterosexuals que a parelles del mateix sexe (o a persones a títol individual). En primer lloc, perquè tinc dubtes, tot i que estic disposat a rectificar, que no sigui millor per al desenvolupament del nen comptar alhora amb la figura paterna i materna, si és possible. Concretament pel que fa a les adopcions per part de parelles homosexuals, hem de ponderar també el fet que la societat encara no les accepti amb naturalitat. I no estic convençut que els nens hagin de servir per fer pedagogia. Vull dir: no veig clar l'argument segons el qual aquest tipus d'adopcions s'han de promoure perquè contribuiran a anar canviant la societat i fer-la més tolerant. La missió dels nens és ser feliços, no servir per arreglar un món que als adults no ens fa el pes.
Marçal Sintes és periodista
Avui 8 juliol 2004
2) L'opinió de Lionel Jospin
[…] S’obre pas el perill de la correcció, i fins i tot la por de ser titllats d’homofòbia, que podrien impedir-nos debatre de manera correcta i raonable aquest debat. [...] La meva posició –no cal dir-ho– és compatible amb un respecte absolut a les decisions sobre la vida sentimental i sexual de cadascú. Ara bé, ja que parlem de lleis, penso que el legislador, sense deixar de parar atenció als desigs i aspiracions dels ciutadans, que sovint són contradictoris, ha de cercar l’interès general de la societat. Per això és important que el debat es desenvolupi sense incórrer en la coacció ni en el recurs a uns “principis morals”.
[…] En aquest debat que s’ha organitzat se sent parlar de desigs i aspiracions, de rebuig de les discriminacions, de dret al nen –quan hauria de posar-se per davant el dret del nen– i d’igualtat de drets, com si el principi de la igualtat de drets hagués de comportar la supressió de totes les diferències. […]
Lionel Jospin ha estat primer ministre de França i primer secretari del Partit Socialista Francès
Le Journal du Dimanche, 16 maig 2004
3) L'opinió de Xavier Roig
Em sembla haver-los comentat altres cops les característiques de la hipocresia mediterrània. La que es posa en evidència quan tothom sap o pensa una cosa, però ningú la manifesta en públic. No pas per prudència, sinó per por a l'entorn, per por que no sigui dit. Quan aquest vici tan nostrat es combina amb el pensament únic políticament i mediàticament correcte, aleshores els efectes esdevenen devastadors. A Catalunya, a causa del nostre específic devenir històric dels darrers anys, aquesta combinació està començant a ser asfixiant, perquè compta amb la complicitat de polítics. [...]
La setmana passada s'ha tornat a activar aquesta combinació d'hipocresia amb pensament únic progre que es caracteritza per la falta de coratge. Es va anunciar, amb banda de música incorporada, que Catalunya tindrà una llei que permetrà als homosexuals adoptar menors. Jo, que no estic en absolut en contra de la legalització del matrimoni entre homosexuals (em sembla un afer entre dos adults), sí que em manifesto obertament en contra d'aquesta altra possibilitat. I no pas per qüestions religioses o ideològiques, sinó perquè se m'acut evident la resposta a la pregunta de si és interès de l'infant tenir pares del mateix sexe mentre hi hagi la possibilitat de tenir-ne d'heterosexuals. Aleshores, ¿a qui pretenen aixecar la camisa els nostres governants quan parlen d'una llei que (sobretot!) defensi els interessos de l'infant? Si ho desitgen, anomenin-la llei de promoció de la imatge progre del govern de la Generalitat de Catalunya, i de defensa dels interessos dels homosexuals, però no insultin la nostra intel·ligència.
No es pot, permanentment, estar governant amb el pensament posat en com difondrà la notícia la premsa, en si la foto quedarà aparent, en si els lobbies (tots sabem que els homosexuals tenen lobbies, i fan bé) organitzaran un sidral, en si l'actuació duta a terme és progressista i queda aparent... Perquè aquesta actitud demostra, per sobre de tot, falta de coratge. Qualsevol país té prioritats, i com que els recursos no són il·limitats, governar vol dir assignar-les segons un criteri d'eficàcia, mullar-se, ser antipàtic i quedar malament davant de determinats grups que, lògicament, voldrien que la seva demanda fos prioritària. Que un país de segona generi lleis aparentment progressistes que pretenen ridículament superar per dalt les d'altres països, resulta patètic. Ara, que a sobre s'utilitzin com a excusa els interessos dels més dèbils per tal de donar satisfacció a col·lectius minoritaris que acostumen a estar ben tractats pels mitjans de comunicació, em sembla immoral. I covard. Tan covard com aquests mateixos polítics quan, en privat, anomenen maricons els homosexuals.
Xavier Roig és empresari
Avui 31 juliol 2004
4) Inforeflexió complementària
4.1. Parelles que s'esperen
A Catalunya, les sol·licituds d'adopcions s'han doblat durant els últims quatre anys, i el 2004 es preveu que n'hi hagi unes 5.000. La FADA (Federació d’Associacions per a l’Adopció) [...] es queixa que les parelles que volen adoptar un infant a Catalunya han de pagar 900 euros per obtenir un certificat d'idoneïtat que, en canvi, és gratuït en altres comunitats autònomes; que han d'esperar uns vuit mesos per aconseguir un informe psicosocial; que no reben cap ajut per sufragar les adopcions internacionals –el cost de les quals pot arribar als 24.000 euros–; i que no es fan esforços per promoure les adopcions a nous països. (Informació extreta d’El Punt, 15 juliol 2004)
4.2 Els nens com a compensació?
Malgrat tot això, és molt possible que un cop que s’aprovi l’adopció de nens per part de parelles homosexuals, s’atorgui de manera automàtica almenys un nen a una parella homosexual, passant per davant dels milers de parelles heterosexuals que fan cua, per “contribuir –diran– a compensar amb ‘un gest’ una injustícia històrica”. Els polítics, sens dubte, tenen molt de respecte al poder dels diferents lobbies. Però el moviment gai no es absolutament unànime a favor del "dret a l'adopció", i hi ha col·lectius (minoritaris) i persones independents d'aquest àmbit que reconeixen que en igualtat de condicions, davant un conjunt de parelles idònies que volen adoptar i un nen concret que ha de ser adoptat, han de tenir prioritat les parelles heterosexuals.
4.3. Famílies gueto?
Ara que afortunadament les escoles són de nens i nenes, ara que a poc a poc anem aconseguint que l'home i la dona tinguin els mateixos drets, puguin acomplir les mateixes funcions i s'hagin d'implicar igualment en les tasques de casa, ara consagrem la possibilitat que els infants s'eduquin en una llar on els adults que hi ha són tots dos homes, o totes dues dones? És coherent, això? Serà capaç d'entendre-ho amb facilitat l'infant?
1) Un article de Marçal Sintes
Estic a favor dels matrimonis homosexuals. Es tracta de persones adultes i tenen tot el dret que la seva unió sigui reconeguda legalment. És més: no m'oposo a les adopcions per part de matrimonis del mateix sexe. Tanmateix, aquí hi ha matisacions a fer. En primer lloc, una d'òbvia: els drets més importants en qualsevol adopció no són els dels adoptants, sinó els de l'infant. Des d'aquesta perspectiva, és a dir, posant el nen o nena primer, no trobaria desenraonat que, en unes hipotètiques mateixes condicions -repeteixo: en unes hipotètiques mateixes condicions-, l'administració concedís abans l'adopció a parelles heterosexuals que a parelles del mateix sexe (o a persones a títol individual). En primer lloc, perquè tinc dubtes, tot i que estic disposat a rectificar, que no sigui millor per al desenvolupament del nen comptar alhora amb la figura paterna i materna, si és possible. Concretament pel que fa a les adopcions per part de parelles homosexuals, hem de ponderar també el fet que la societat encara no les accepti amb naturalitat. I no estic convençut que els nens hagin de servir per fer pedagogia. Vull dir: no veig clar l'argument segons el qual aquest tipus d'adopcions s'han de promoure perquè contribuiran a anar canviant la societat i fer-la més tolerant. La missió dels nens és ser feliços, no servir per arreglar un món que als adults no ens fa el pes.
Marçal Sintes és periodista
Avui 8 juliol 2004
2) L'opinió de Lionel Jospin
[…] S’obre pas el perill de la correcció, i fins i tot la por de ser titllats d’homofòbia, que podrien impedir-nos debatre de manera correcta i raonable aquest debat. [...] La meva posició –no cal dir-ho– és compatible amb un respecte absolut a les decisions sobre la vida sentimental i sexual de cadascú. Ara bé, ja que parlem de lleis, penso que el legislador, sense deixar de parar atenció als desigs i aspiracions dels ciutadans, que sovint són contradictoris, ha de cercar l’interès general de la societat. Per això és important que el debat es desenvolupi sense incórrer en la coacció ni en el recurs a uns “principis morals”.
[…] En aquest debat que s’ha organitzat se sent parlar de desigs i aspiracions, de rebuig de les discriminacions, de dret al nen –quan hauria de posar-se per davant el dret del nen– i d’igualtat de drets, com si el principi de la igualtat de drets hagués de comportar la supressió de totes les diferències. […]
Lionel Jospin ha estat primer ministre de França i primer secretari del Partit Socialista Francès
Le Journal du Dimanche, 16 maig 2004
3) L'opinió de Xavier Roig
Em sembla haver-los comentat altres cops les característiques de la hipocresia mediterrània. La que es posa en evidència quan tothom sap o pensa una cosa, però ningú la manifesta en públic. No pas per prudència, sinó per por a l'entorn, per por que no sigui dit. Quan aquest vici tan nostrat es combina amb el pensament únic políticament i mediàticament correcte, aleshores els efectes esdevenen devastadors. A Catalunya, a causa del nostre específic devenir històric dels darrers anys, aquesta combinació està començant a ser asfixiant, perquè compta amb la complicitat de polítics. [...]
La setmana passada s'ha tornat a activar aquesta combinació d'hipocresia amb pensament únic progre que es caracteritza per la falta de coratge. Es va anunciar, amb banda de música incorporada, que Catalunya tindrà una llei que permetrà als homosexuals adoptar menors. Jo, que no estic en absolut en contra de la legalització del matrimoni entre homosexuals (em sembla un afer entre dos adults), sí que em manifesto obertament en contra d'aquesta altra possibilitat. I no pas per qüestions religioses o ideològiques, sinó perquè se m'acut evident la resposta a la pregunta de si és interès de l'infant tenir pares del mateix sexe mentre hi hagi la possibilitat de tenir-ne d'heterosexuals. Aleshores, ¿a qui pretenen aixecar la camisa els nostres governants quan parlen d'una llei que (sobretot!) defensi els interessos de l'infant? Si ho desitgen, anomenin-la llei de promoció de la imatge progre del govern de la Generalitat de Catalunya, i de defensa dels interessos dels homosexuals, però no insultin la nostra intel·ligència.
No es pot, permanentment, estar governant amb el pensament posat en com difondrà la notícia la premsa, en si la foto quedarà aparent, en si els lobbies (tots sabem que els homosexuals tenen lobbies, i fan bé) organitzaran un sidral, en si l'actuació duta a terme és progressista i queda aparent... Perquè aquesta actitud demostra, per sobre de tot, falta de coratge. Qualsevol país té prioritats, i com que els recursos no són il·limitats, governar vol dir assignar-les segons un criteri d'eficàcia, mullar-se, ser antipàtic i quedar malament davant de determinats grups que, lògicament, voldrien que la seva demanda fos prioritària. Que un país de segona generi lleis aparentment progressistes que pretenen ridículament superar per dalt les d'altres països, resulta patètic. Ara, que a sobre s'utilitzin com a excusa els interessos dels més dèbils per tal de donar satisfacció a col·lectius minoritaris que acostumen a estar ben tractats pels mitjans de comunicació, em sembla immoral. I covard. Tan covard com aquests mateixos polítics quan, en privat, anomenen maricons els homosexuals.
Xavier Roig és empresari
Avui 31 juliol 2004
4) Inforeflexió complementària
4.1. Parelles que s'esperen
A Catalunya, les sol·licituds d'adopcions s'han doblat durant els últims quatre anys, i el 2004 es preveu que n'hi hagi unes 5.000. La FADA (Federació d’Associacions per a l’Adopció) [...] es queixa que les parelles que volen adoptar un infant a Catalunya han de pagar 900 euros per obtenir un certificat d'idoneïtat que, en canvi, és gratuït en altres comunitats autònomes; que han d'esperar uns vuit mesos per aconseguir un informe psicosocial; que no reben cap ajut per sufragar les adopcions internacionals –el cost de les quals pot arribar als 24.000 euros–; i que no es fan esforços per promoure les adopcions a nous països. (Informació extreta d’El Punt, 15 juliol 2004)
4.2 Els nens com a compensació?
Malgrat tot això, és molt possible que un cop que s’aprovi l’adopció de nens per part de parelles homosexuals, s’atorgui de manera automàtica almenys un nen a una parella homosexual, passant per davant dels milers de parelles heterosexuals que fan cua, per “contribuir –diran– a compensar amb ‘un gest’ una injustícia històrica”. Els polítics, sens dubte, tenen molt de respecte al poder dels diferents lobbies. Però el moviment gai no es absolutament unànime a favor del "dret a l'adopció", i hi ha col·lectius (minoritaris) i persones independents d'aquest àmbit que reconeixen que en igualtat de condicions, davant un conjunt de parelles idònies que volen adoptar i un nen concret que ha de ser adoptat, han de tenir prioritat les parelles heterosexuals.
4.3. Famílies gueto?
Ara que afortunadament les escoles són de nens i nenes, ara que a poc a poc anem aconseguint que l'home i la dona tinguin els mateixos drets, puguin acomplir les mateixes funcions i s'hagin d'implicar igualment en les tasques de casa, ara consagrem la possibilitat que els infants s'eduquin en una llar on els adults que hi ha són tots dos homes, o totes dues dones? És coherent, això? Serà capaç d'entendre-ho amb facilitat l'infant?
Avorrir el sexe a 20 anys
Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004
Sexe a l'esburbada
per Teresa Pàmies, escriptora
L'expressió fer l'amor, d'origen francès, s'ha imposat com a eufemisme del barroer follar o dels pedants fornicar o copular que, massa sovint, no tenen res a veure amb l'amor humà sinó amb la ignorància, la brutalitat, la coacció de l'entorn o la inducció publicitària a practicar el sexe, font de grans negocis mediàtics (les pàgines d'anuncis de sexe explícit o camuflat) i altres martingales a mans de màfies que se'n serveixen per corrompre i espoliar els pobles. D'aquest engranatge diabòlic no se'n salven ni els adults ni els menors d'edat, inclosos els infants, directament o via Internet […].
En aquest context esgarrifa l'informe del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) constatant un increment del 87,6% del nombre d'adolescents que, "fent l'amor", quedaren prenyades entre el 1990 i el 1991, la meitat de les quals optaren per avortar: 37.231 el 1990, 69.857 el 2001. Del que no parlen les estadístiques és dels estralls físics i anímics causats per la promiscuïtat sexual entre els adolescents que acaben avorrits de sexe, com escriu el doctor Joan Corbella, alarmat "en veure que alguns joves han experimentat tan sols el desig d'estar amb una altra persona però no han tingut l'oportunitat d'acompanyar-lo d'un sentiment que no tan sols hi dóna sentit sinó que modifica substancialment l'essència de la trobada". I el prestigiós i documentat psicòleg afegeix: "Convertir el plaer sexual en el punt final de la festa dels divendres i dels dissabtes no és encoratjador". Es tracta de sexe sense calidesa ni alegria, o sigui "fred i trist", com em deia una noia que n'ha fet l'experiència i no vol repetir-la. […]
Avui 12 juliol 2004
L'avorriment del sexe
per Joan Corbella, metge
Enquestes recents ens diuen que una majoria de joves, quan arriben als vint anys, senten avorriment en les seves relacions sexuals. [...] Asseguren sentir-se fastiguejats per una mena de ritual que els porta de la trobada amb la persona de l’altre sexe a una intimitat poc gratificant i, sobretot, absent de tot allò que veritablement dóna sentit a la relació sexual quan s’acompanya de sentiment. [...] Per retornar als joves la capacitat de gaudir del sexe cal emprendre la tasca d’ensenyar-los el goig del sentiment, descobrir que el plaer és del tot diferent si s’estima.
Avui Diumenge 27 juny 2004
La nit és sexe, drogues i alcohol
per Lorena (programa No n’hi ha prou, TV3)
Nosaltres fem reportatges de nit i hem d’ensenyar com és [...] La nit és sexe, drogues i alcohol a raig. Potser no ho pots ensenyar explícitament, però la gent ha de saber que hi és. No els hem d’enganyar. Per tant, als reportatges de nit se’ls intenta donar aquesta part més divertida, perquè a la nit hi ha molt magreig. Per què no pot sortir si és el que et trobes quan surts de festa? Volem ensenyar la part bona de tot això.
La revista de la Tele, TVC, 2 maig 2004
Sexe a l'esburbada
per Teresa Pàmies, escriptora
L'expressió fer l'amor, d'origen francès, s'ha imposat com a eufemisme del barroer follar o dels pedants fornicar o copular que, massa sovint, no tenen res a veure amb l'amor humà sinó amb la ignorància, la brutalitat, la coacció de l'entorn o la inducció publicitària a practicar el sexe, font de grans negocis mediàtics (les pàgines d'anuncis de sexe explícit o camuflat) i altres martingales a mans de màfies que se'n serveixen per corrompre i espoliar els pobles. D'aquest engranatge diabòlic no se'n salven ni els adults ni els menors d'edat, inclosos els infants, directament o via Internet […].
En aquest context esgarrifa l'informe del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) constatant un increment del 87,6% del nombre d'adolescents que, "fent l'amor", quedaren prenyades entre el 1990 i el 1991, la meitat de les quals optaren per avortar: 37.231 el 1990, 69.857 el 2001. Del que no parlen les estadístiques és dels estralls físics i anímics causats per la promiscuïtat sexual entre els adolescents que acaben avorrits de sexe, com escriu el doctor Joan Corbella, alarmat "en veure que alguns joves han experimentat tan sols el desig d'estar amb una altra persona però no han tingut l'oportunitat d'acompanyar-lo d'un sentiment que no tan sols hi dóna sentit sinó que modifica substancialment l'essència de la trobada". I el prestigiós i documentat psicòleg afegeix: "Convertir el plaer sexual en el punt final de la festa dels divendres i dels dissabtes no és encoratjador". Es tracta de sexe sense calidesa ni alegria, o sigui "fred i trist", com em deia una noia que n'ha fet l'experiència i no vol repetir-la. […]
Avui 12 juliol 2004
L'avorriment del sexe
per Joan Corbella, metge
Enquestes recents ens diuen que una majoria de joves, quan arriben als vint anys, senten avorriment en les seves relacions sexuals. [...] Asseguren sentir-se fastiguejats per una mena de ritual que els porta de la trobada amb la persona de l’altre sexe a una intimitat poc gratificant i, sobretot, absent de tot allò que veritablement dóna sentit a la relació sexual quan s’acompanya de sentiment. [...] Per retornar als joves la capacitat de gaudir del sexe cal emprendre la tasca d’ensenyar-los el goig del sentiment, descobrir que el plaer és del tot diferent si s’estima.
Avui Diumenge 27 juny 2004
La nit és sexe, drogues i alcohol
per Lorena (programa No n’hi ha prou, TV3)
Nosaltres fem reportatges de nit i hem d’ensenyar com és [...] La nit és sexe, drogues i alcohol a raig. Potser no ho pots ensenyar explícitament, però la gent ha de saber que hi és. No els hem d’enganyar. Per tant, als reportatges de nit se’ls intenta donar aquesta part més divertida, perquè a la nit hi ha molt magreig. Per què no pot sortir si és el que et trobes quan surts de festa? Volem ensenyar la part bona de tot això.
La revista de la Tele, TVC, 2 maig 2004
Sexe i infants
Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003
Lolites
per Sergi Pàmies
La publicitat infantil continua en la línia seva d’erotitzar les actituds de les nenes. Fomenta l’ostentació i la cosmètica amb una intenció que mutila la infància. El psicòleg infantil Claude Allard reflexiona sobre aquesta tendència: “Les nenes abandonen les joguines massa aviat per tal d’identificar-se amb les cantants joves o les noies dels reality-show. La publicitat pren el relleu i els proposa línies de roba i complements, i es vesteixen d’una manera que no correspon a l’edat, cenyida i amb el melic a la vista. Porten sostenidor quan ni tan sols tenen pit. És perillós. La forma com els altres les miren canvia. Cal dir als pares que no es juga de manera impune amb la seducció.”
El País, 23 novembre 2003
Els pares de la Lolita
per Rosa Montero
La lectora està indignada, i amb raó, perquè les tres nenes són esgarrifoses. Van escandalosament maquillades, amb els ulls pintats i els llavis empastifats de pintura. Van guarnides d’adultes, amb una roba suposadament sexi que oscil·la entre l’erotisme fi i l’obscenitat. Van pentinades d’adultes, i davant la càmera fan posats suposadament picardiosos. […] Quan veig una nena així, penso sempre en els adults que hi ha al darrere. Com deu ser el pare, com deu ser la mare per explotar-la d’aquesta manera. […] Al costat nostre, en la foscor i el silenci de les llars, poden estar passant coses tremendes.
EPS 7 desembre 2003
Lolites
per Sergi Pàmies
La publicitat infantil continua en la línia seva d’erotitzar les actituds de les nenes. Fomenta l’ostentació i la cosmètica amb una intenció que mutila la infància. El psicòleg infantil Claude Allard reflexiona sobre aquesta tendència: “Les nenes abandonen les joguines massa aviat per tal d’identificar-se amb les cantants joves o les noies dels reality-show. La publicitat pren el relleu i els proposa línies de roba i complements, i es vesteixen d’una manera que no correspon a l’edat, cenyida i amb el melic a la vista. Porten sostenidor quan ni tan sols tenen pit. És perillós. La forma com els altres les miren canvia. Cal dir als pares que no es juga de manera impune amb la seducció.”
El País, 23 novembre 2003
Els pares de la Lolita
per Rosa Montero
La lectora està indignada, i amb raó, perquè les tres nenes són esgarrifoses. Van escandalosament maquillades, amb els ulls pintats i els llavis empastifats de pintura. Van guarnides d’adultes, amb una roba suposadament sexi que oscil·la entre l’erotisme fi i l’obscenitat. Van pentinades d’adultes, i davant la càmera fan posats suposadament picardiosos. […] Quan veig una nena així, penso sempre en els adults que hi ha al darrere. Com deu ser el pare, com deu ser la mare per explotar-la d’aquesta manera. […] Al costat nostre, en la foscor i el silenci de les llars, poden estar passant coses tremendes.
EPS 7 desembre 2003
Sexe al Tercer Món
Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) entre el 2003 i el 2004
El turista fotogràfic
per Joan Barril
Al nord-oest de Namíbia habita el poble himba, amb les seves dones despullades i enjoiades i les seves pells tenyides de vermell per una barreja de greix i argila. Fins fa poc els himba vivien bé dels seus ramats transhumants. Avui les seves dones s'exhibeixen pels camins tot esperant que algun blanc les esculli com a models a canvi d'unes quantes monedes. La dignitat dels himba s'està minant per aquest ingrés de diners fàcils. El turista fotogràfic emmagatzemarà el cos femení al costat de la pell de l'elefant, el salt de l'òrix o la migdiada del lleó i els negarà l'ànima. Compte, doncs, amb la càmera en paisatges delicats, que el diable les carrega.
El Periódico, 2 setembre 2004
Violar nenes era una cosa normal
Somaly Mam, fundadora de l’associació Actuar a Favor de les Dones en Situació Precària, de Cambotja
–Quin tipus de relació hi ha entre pares i fills perquè els pares arribin a vendre les filles?
–No hi ha relació. No hi ha comunicació entre pares i fills de la mateixa manera que no n’hi ha a la parella. Entre els matrimonis hi ha sexe però no hi ha amor. Aquesta comunicació no existeix a l’Àsia i menys a Cambotja.
–Ni tan sols entre mares i filles?
–No. Si una noia és violada pels seus veïns no ho explica a la mare porque la mare la castigaria. Ara els joves cambotjans veuen molta pornografia amb violència sexual i després ho repeteixen amb les noies del país.
–Per què creu vostè que hi ha aquesta falta de comunicació entre pares i fills?
–Jo no puc contestar-li aquesta pregunta perquè he nascut en aquest context. Durant molts anys vaig pensar que violar dones i nenes era una cosa normal. A l’Àsia no s’enraona tant com aquí. Jo tampoc no parlo dels meus problemes. Per això miro de canviar els joves, perquè aprenguin a expressar-se; per a nosaltres ja és massa tard. […] Jo no crec en els psicòlegs, ho dic per experiència pròpia. Si els europeus teniu un problema aneu al psicòleg. Si jo tinc un problema i continuo parlant-ne només aconsegueixo reviure la situació i angoixar-me. Has d’aprendre a viure amb el teu passat i amb els teus problemes i no donar-hi més voltes.
Entrevista d’Ima Sanchís a La Vanguardia, 11 juny 2004
Un dels països amb més turistes sexuals
30.000 espanyols van viatjar a l’Amèrica llatina per tenir relacions amb nens el 2001
Els espanyols [catalans inclosos, en aquest cas] estan entre els europeus que més turisme sexual practiquen amb menors. Francesos, italians, belgues i alemanys també acostumen a viatjar amb la finalitat de mantenir relacions sexuals amb nens. Un informe de l’ONG Save the Children fet públic ahir calcula que més de 30.000 espanyols es van desplaçar amb aquest objectiu a Amèrica Llatina només l’any 2001. L’estudi denuncia que el turisme sexual és una forma d’explotació infantil en auge. Les estadístiques de l’Organització Mundial del Turisme assenyalen que el 3% dels 600 milions de turistes dels països desenvolupats reconeixen tenir tendències pedòfiles.
Por a la sida
Encara que els espanyols viatgen sobretot als països llatinoamericans, els quatre destins preferits per al turisme sexual amb menors són el Carib, el Sud-est asiàtic, l’Àfrica i Centreamèrica. El denominador comú és la pobresa i desocupació. La prostitució, donada la demanda dels turistes occidentals, s’acostuma a convertir en l’única forma de guanyar-se la vida per a molts menors. Una altra de les causes per les quals els turistes prefereixen els nens és perquè consideren que així es mantenen fora del perill de contagiar-se de la sida. L’Hospital Clínic va difondre al mes de gener un informe elaborat a partir de mil històries clíniques de viatgers espanyols. D’aquests, un de cada cinc va mantenir relacions sexuals amb persones del país al qual va viatjar. Només el 47% dels homes i el 60% de les dones van confessar haver utilitzat el condó. Viatjar a l’estranger no és l’única forma d’explotar sexualment els nens, encara que és l’opció majoritària. La Xarxa Internacional per a l’Eradicació de l’Explotació Sexual Infantil sosté que més de 5.000 nens espanyols estan atrapats en xarxes de prostitució. Informació de Luz Sanchis, El Periodico 6 febrer 2004
Barcelona, 14 juliol 2004. Segons ha explicat avui María Eugenia Villarreal, presidenta de l’ONG Ecpat de Guatemala, en els últims anys ha crescut el turisme sexual infantil al continent americà, ja que últimament s’han endurit les lleis a l’Índia i a les Filipines i també en alguns països del sud-est asiàtic com Tailàndia.
Només a Guatemala, uns 15.000 nens i nenes menors d’edat estan ficats en el negoci de l’explotació sexual comercial, i se sap que hi ha en aquestes mateixes condicions milers de nens de països com ara Colòmbia, Puerto Rico, Cuba o Brasil. A Cuba, però, les autoritats castristes no accepten que tinguin cap problema de turisme sexual, ja que consideren que només suggerir-ho és insultar-los, i això dificulta que les ONG puguin treballar per eradicar aquest tipus de delicte a l’illa.
A l’Àsia, Unicef creu que hi ha encara un milió de nens víctimes del comerç sexual i que la plaga es desplaça a països com ara Cambotja i Vietnam, que mantenen una legislació permissiva amb aquests delictes. Ester Martínez, responsable de projectes de l’ONG Global Humanitària a l’Àsia, ha denunciat que a només a Angkor, la capital de Cambotja, hi ha uns 20.000 nens sense casa, que són “carn de canó” per a aquest tipus de “turistes” degenerats que “es pensen que amb diners es pot comprar qualsevol cosa, incloent-hi un nen”.
Turisme sexual, sífilis i sida
per Jordi Casabona
Per a molts, s'han acabat les vacances. Per fi, els aeroports s'alliberaran de munions de gent vestida estrafolàriament l'activitat principal de la qual és comprar i transportar souvenirs que, a part de servir per donar una empenta a les magres economies dels països on la majoria de la gent és pobra, converteixen la poca diversitat cultural que els queda en mer folklore. N'hi ha uns quants, però, que desgraciadament només compren sexe a canvi d'alguns dòlars o euros, a nens i nenes o adults joves que no tenen ja res més per oferir. [...]
Ara que després de les vacances tornarem a casa i fins i tot tindrem temps de pensar, val la pena recordar que la sífilis segueix present entre nosaltres, i que, de fet, la majoria de països occidentals que durant la dècada dels 90 la van veure pràcticament desaparèixer, en els darrers anys n'han experimentat un important creixement, especialment entre els homes homosexuals. A Nova York, per exemple, entre els homes la sífilis va augmentar un 146%, entre el 2000 i el 2001. A Europa occidental, països com la Gran Bretanya, Holanda, França o Noruega, també han demostrat importants augments de casos de sífilis i d'altres ITS com la gonorrea, la clamídia i, en algunes poblacions, també del VIH. A Amsterdam, el 70% dels homosexuals amb diagnòstic de VIH tenien una altra ITS i el 84% no sabien que estaven infectats.
La presència d'una ITS augmenta considerablement la probabilitat d'adquirir el VIH i viceversa. A més a més, tant les ITS com el VIH es caracteritzen per poder mantenir-se asimptomàtiques, però contagioses, durant molt de temps. [...]
El Periódico 4 setembre 2003
El turista fotogràfic
per Joan Barril
Al nord-oest de Namíbia habita el poble himba, amb les seves dones despullades i enjoiades i les seves pells tenyides de vermell per una barreja de greix i argila. Fins fa poc els himba vivien bé dels seus ramats transhumants. Avui les seves dones s'exhibeixen pels camins tot esperant que algun blanc les esculli com a models a canvi d'unes quantes monedes. La dignitat dels himba s'està minant per aquest ingrés de diners fàcils. El turista fotogràfic emmagatzemarà el cos femení al costat de la pell de l'elefant, el salt de l'òrix o la migdiada del lleó i els negarà l'ànima. Compte, doncs, amb la càmera en paisatges delicats, que el diable les carrega.
El Periódico, 2 setembre 2004
Violar nenes era una cosa normal
Somaly Mam, fundadora de l’associació Actuar a Favor de les Dones en Situació Precària, de Cambotja
–Quin tipus de relació hi ha entre pares i fills perquè els pares arribin a vendre les filles?
–No hi ha relació. No hi ha comunicació entre pares i fills de la mateixa manera que no n’hi ha a la parella. Entre els matrimonis hi ha sexe però no hi ha amor. Aquesta comunicació no existeix a l’Àsia i menys a Cambotja.
–Ni tan sols entre mares i filles?
–No. Si una noia és violada pels seus veïns no ho explica a la mare porque la mare la castigaria. Ara els joves cambotjans veuen molta pornografia amb violència sexual i després ho repeteixen amb les noies del país.
–Per què creu vostè que hi ha aquesta falta de comunicació entre pares i fills?
–Jo no puc contestar-li aquesta pregunta perquè he nascut en aquest context. Durant molts anys vaig pensar que violar dones i nenes era una cosa normal. A l’Àsia no s’enraona tant com aquí. Jo tampoc no parlo dels meus problemes. Per això miro de canviar els joves, perquè aprenguin a expressar-se; per a nosaltres ja és massa tard. […] Jo no crec en els psicòlegs, ho dic per experiència pròpia. Si els europeus teniu un problema aneu al psicòleg. Si jo tinc un problema i continuo parlant-ne només aconsegueixo reviure la situació i angoixar-me. Has d’aprendre a viure amb el teu passat i amb els teus problemes i no donar-hi més voltes.
Entrevista d’Ima Sanchís a La Vanguardia, 11 juny 2004
Un dels països amb més turistes sexuals
30.000 espanyols van viatjar a l’Amèrica llatina per tenir relacions amb nens el 2001
Els espanyols [catalans inclosos, en aquest cas] estan entre els europeus que més turisme sexual practiquen amb menors. Francesos, italians, belgues i alemanys també acostumen a viatjar amb la finalitat de mantenir relacions sexuals amb nens. Un informe de l’ONG Save the Children fet públic ahir calcula que més de 30.000 espanyols es van desplaçar amb aquest objectiu a Amèrica Llatina només l’any 2001. L’estudi denuncia que el turisme sexual és una forma d’explotació infantil en auge. Les estadístiques de l’Organització Mundial del Turisme assenyalen que el 3% dels 600 milions de turistes dels països desenvolupats reconeixen tenir tendències pedòfiles.
Por a la sida
Encara que els espanyols viatgen sobretot als països llatinoamericans, els quatre destins preferits per al turisme sexual amb menors són el Carib, el Sud-est asiàtic, l’Àfrica i Centreamèrica. El denominador comú és la pobresa i desocupació. La prostitució, donada la demanda dels turistes occidentals, s’acostuma a convertir en l’única forma de guanyar-se la vida per a molts menors. Una altra de les causes per les quals els turistes prefereixen els nens és perquè consideren que així es mantenen fora del perill de contagiar-se de la sida. L’Hospital Clínic va difondre al mes de gener un informe elaborat a partir de mil històries clíniques de viatgers espanyols. D’aquests, un de cada cinc va mantenir relacions sexuals amb persones del país al qual va viatjar. Només el 47% dels homes i el 60% de les dones van confessar haver utilitzat el condó. Viatjar a l’estranger no és l’única forma d’explotar sexualment els nens, encara que és l’opció majoritària. La Xarxa Internacional per a l’Eradicació de l’Explotació Sexual Infantil sosté que més de 5.000 nens espanyols estan atrapats en xarxes de prostitució. Informació de Luz Sanchis, El Periodico 6 febrer 2004
Barcelona, 14 juliol 2004. Segons ha explicat avui María Eugenia Villarreal, presidenta de l’ONG Ecpat de Guatemala, en els últims anys ha crescut el turisme sexual infantil al continent americà, ja que últimament s’han endurit les lleis a l’Índia i a les Filipines i també en alguns països del sud-est asiàtic com Tailàndia.
Només a Guatemala, uns 15.000 nens i nenes menors d’edat estan ficats en el negoci de l’explotació sexual comercial, i se sap que hi ha en aquestes mateixes condicions milers de nens de països com ara Colòmbia, Puerto Rico, Cuba o Brasil. A Cuba, però, les autoritats castristes no accepten que tinguin cap problema de turisme sexual, ja que consideren que només suggerir-ho és insultar-los, i això dificulta que les ONG puguin treballar per eradicar aquest tipus de delicte a l’illa.
A l’Àsia, Unicef creu que hi ha encara un milió de nens víctimes del comerç sexual i que la plaga es desplaça a països com ara Cambotja i Vietnam, que mantenen una legislació permissiva amb aquests delictes. Ester Martínez, responsable de projectes de l’ONG Global Humanitària a l’Àsia, ha denunciat que a només a Angkor, la capital de Cambotja, hi ha uns 20.000 nens sense casa, que són “carn de canó” per a aquest tipus de “turistes” degenerats que “es pensen que amb diners es pot comprar qualsevol cosa, incloent-hi un nen”.
Turisme sexual, sífilis i sida
per Jordi Casabona
Per a molts, s'han acabat les vacances. Per fi, els aeroports s'alliberaran de munions de gent vestida estrafolàriament l'activitat principal de la qual és comprar i transportar souvenirs que, a part de servir per donar una empenta a les magres economies dels països on la majoria de la gent és pobra, converteixen la poca diversitat cultural que els queda en mer folklore. N'hi ha uns quants, però, que desgraciadament només compren sexe a canvi d'alguns dòlars o euros, a nens i nenes o adults joves que no tenen ja res més per oferir. [...]
Ara que després de les vacances tornarem a casa i fins i tot tindrem temps de pensar, val la pena recordar que la sífilis segueix present entre nosaltres, i que, de fet, la majoria de països occidentals que durant la dècada dels 90 la van veure pràcticament desaparèixer, en els darrers anys n'han experimentat un important creixement, especialment entre els homes homosexuals. A Nova York, per exemple, entre els homes la sífilis va augmentar un 146%, entre el 2000 i el 2001. A Europa occidental, països com la Gran Bretanya, Holanda, França o Noruega, també han demostrat importants augments de casos de sífilis i d'altres ITS com la gonorrea, la clamídia i, en algunes poblacions, també del VIH. A Amsterdam, el 70% dels homosexuals amb diagnòstic de VIH tenien una altra ITS i el 84% no sabien que estaven infectats.
La presència d'una ITS augmenta considerablement la probabilitat d'adquirir el VIH i viceversa. A més a més, tant les ITS com el VIH es caracteritzen per poder mantenir-se asimptomàtiques, però contagioses, durant molt de temps. [...]
El Periódico 4 setembre 2003
dissabte, 14 de novembre del 2009
Àrab
Informacions publicades a InfoReflexCat (Geocities) entre el març del 2005 i el setembre del 2006
L’àrab culte i el darija
per Miquel Siguan, catedràtic emèrit de la UB
Tots sabem que al Marroc és parla l’àrab, i ara deixo de banda que una fracció important de la població té com a llengua habitual el berber, per a precisar que amb el nom d’àrab s’entenen tres llengües, o tres varietats d’una mateixa llengua, clarament distintes. Una és l’àrab clàssic, l’àrab en què és escrit l’Alcorà; una altra és l’àrab culte, la modernització de l’àrab clàssic per a adaptar-lo a les necessitats de la vida moderna, llengua que s’ensenya en les escoles i que utilitza l’Administració i la majoria de les publicacions impreses, i habitual entre els nivells superiors o més instruïts de la població; tanmateix, la majoria de la població parla l’àrab vulgar conegut com a dialecte o com darija. I la novetat és que es revaloritza el darija, que comencen a difondre’s publicacions en aquesta modalitat de llengua i que hi ha escriptors que s’interessen per utilitzar-la. […] [Però] l’àrab culte no sols és la llengua de la cultura al Marroc, sinó que és també la llengua comuna en altres països de llengua àrab com l’Egipte. I l’àrab culte no sols és la llengua dels productes culturals produïts allí, és també la llengua de les telenovel·les. De manera que sigui quin sigui l’èxit del darija és difícil d’imaginar que elimini l’àrab culte.
(La Vanguardia 18 setembre 2006)
--------
Mowafak Kanfach, llibreter i editor, regenta La Casa del Libro Árabe
"Aprendre àrab és molt més fàcil del que la gent es pensa"
E.V. Els cursos d'àrab com van?
M.K. Bé. Tinc un mètode especial per a espanyols per aprendre àrab en 20 hores.
E.V. 20 hores?!
M.K. En 20 hores aprens la base, el mateix que un alumne de l'escola d'idiomes en un any. I en 140 parles àrab i entens tranquil·lament un diari.
E.V. I com s'ho fa?
M.K. Explotant l'avantatge que l'àrab té sobre les llengües llatines.
E.V. Quin és?
M.K. La lògica. Els símbols de l'alfabet tenen un significat, van sorgir per representar una cosa: una lletra representa un pit, una altra els fonaments d'una casa. I tu saps un verb i pots deduir molts noms i adjectius relacionats.
E.V. Per exemple?
M.K. Doncs en català dius: escriure, llibre, despatx, secretària... Són paraules que sonen molt diferent. En canvi en àrab dius: kataba, kitab, makitab, katib, etcètera
E.V. Caram... [...] Publiqui el mètode.
M.K. Aviat el trauré. M'agradaria que a la llarga l'àrab entrés en competència amb l'anglès i el francès...
(Entrevista d’Enric Vila, Avui 14 març 2005)
L’àrab culte i el darija
per Miquel Siguan, catedràtic emèrit de la UB
Tots sabem que al Marroc és parla l’àrab, i ara deixo de banda que una fracció important de la població té com a llengua habitual el berber, per a precisar que amb el nom d’àrab s’entenen tres llengües, o tres varietats d’una mateixa llengua, clarament distintes. Una és l’àrab clàssic, l’àrab en què és escrit l’Alcorà; una altra és l’àrab culte, la modernització de l’àrab clàssic per a adaptar-lo a les necessitats de la vida moderna, llengua que s’ensenya en les escoles i que utilitza l’Administració i la majoria de les publicacions impreses, i habitual entre els nivells superiors o més instruïts de la població; tanmateix, la majoria de la població parla l’àrab vulgar conegut com a dialecte o com darija. I la novetat és que es revaloritza el darija, que comencen a difondre’s publicacions en aquesta modalitat de llengua i que hi ha escriptors que s’interessen per utilitzar-la. […] [Però] l’àrab culte no sols és la llengua de la cultura al Marroc, sinó que és també la llengua comuna en altres països de llengua àrab com l’Egipte. I l’àrab culte no sols és la llengua dels productes culturals produïts allí, és també la llengua de les telenovel·les. De manera que sigui quin sigui l’èxit del darija és difícil d’imaginar que elimini l’àrab culte.(La Vanguardia 18 setembre 2006)
--------
Mowafak Kanfach, llibreter i editor, regenta La Casa del Libro Árabe
"Aprendre àrab és molt més fàcil del que la gent es pensa"
E.V. Els cursos d'àrab com van?
M.K. Bé. Tinc un mètode especial per a espanyols per aprendre àrab en 20 hores.
E.V. 20 hores?!
M.K. En 20 hores aprens la base, el mateix que un alumne de l'escola d'idiomes en un any. I en 140 parles àrab i entens tranquil·lament un diari.
E.V. I com s'ho fa?
M.K. Explotant l'avantatge que l'àrab té sobre les llengües llatines.
E.V. Quin és?
M.K. La lògica. Els símbols de l'alfabet tenen un significat, van sorgir per representar una cosa: una lletra representa un pit, una altra els fonaments d'una casa. I tu saps un verb i pots deduir molts noms i adjectius relacionats.
E.V. Per exemple?
M.K. Doncs en català dius: escriure, llibre, despatx, secretària... Són paraules que sonen molt diferent. En canvi en àrab dius: kataba, kitab, makitab, katib, etcètera
E.V. Caram... [...] Publiqui el mètode.
M.K. Aviat el trauré. M'agradaria que a la llarga l'àrab entrés en competència amb l'anglès i el francès...
(Entrevista d’Enric Vila, Avui 14 març 2005)
dissabte, 7 de novembre del 2009
Els nadons ploren en l'idioma matern
Des dels seus primers dies de vida, els nadons ploren en francès, anglès o català, ja que el plor dels nounats porta l'empremta de l'idioma dels seus pares, segons un estudi publicat avui a l'edició digital de Current Biology.El descobriment suggereix que els infants capten elements del que serà el seu idioma matern ja al ventre de la mare, molt abans dels primers balbucejos.
«La troballa més espectacular d'aquest estudi és que els nounats humans no només són capaços de reproduir diferents tons quan ploren, sinó que prefereixen les pautes sonores típiques de l'idioma que han sentit durant la seva vida fetal, en l'últim trimestre de gestació», assenyala una de les autores de l'estudi, Kathleen Wermke, de la universitat alemanya de Würzburg.
Segons Wermke, contràriament al que indiquen les interpretacions més ortodoxes, aquestes dades subratllen la importància del plor per al futur desenvolupament del llenguatge. L'equip de Wermke va gravar i va analitzar el plor de 60 nounats sans, 30 d'ells de famílies francòfones i els altres 30 de famílies germanòfones, entre 3 i 5 dies després del naixement. L'anàlisi va revelar clares diferències, basades en l'idioma matern.
En l'experiment, els nadons francesos van tendir a plorar en un to ascendent, mentre que els alemanys ho van fer en un to descendent, unes diferències característiques entre els dos idiomes, va explicar Wermke. Aquests resultats demostren l'impacte de l'idioma natiu des del primer moment, segons els investigadors.
Estudis anteriors havien demostrat que els fetus humans són capaços de memoritzar sons del món extern ja en l'últim trimestre de gestació. Però encara que se sabia que l'exposició prenatal a l'idioma matern influeix en la percepció dels nounats, es pensava que els seus efectes sobre la pronunciació de sons es donaven de forma molt més tardana.
Els nounats prefereixen la veu de la mare a totes les altres, perceben el contingut emocional dels missatges que els envia mitjançant l'entonació, i senten una forta motivació d'imitar-la per a atraure-la i crear llaços afectius, segons l'estudi.
I l'entonació de la mare és l'únic aspecte del llenguatge que són capaços d'imitar, fet que explicaria els resultats de l'estudi, assenyalen els científics.
(Agència Efe, 6 novembre 2009)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
