Les germanes de Shakespeare

per Claudia Lage

Un matí gris, cap al començament del segle XX, en un barri londinenc la jove Virginia s’acomiadava amb una barreja d’enveja i enyorament –si aquests dos sentiments poden mai anar junts– dels germans que deixaven casa i ciutat per anar a estudiar a la universitat, mentre que ella i la seva germana Vanessa tenien al sofà uns coixins per brodar i a la cuina unes patates per pelar.

Des de petita, Virginia adorava els llibres, i es commovia especialment amb la imatge del seu pare, ja gran, assegut davant la llar de foc amb un exemplar a les mans, llegint-lo cada dia en veu alta. No va trigar gaire la nena a percebre que allò que adorava feia part d’un univers distant i aliè –distància que la seva naturalesa no comprenia i amb la qual no es conformava–, un univers fet de lleis severes i mil·lenàries al qual no estava convidada ni se li permetria entrar encara que ho desitgés molt. Però Virginia ho desitjava tant que, contra el parer del pare, va fer lliçons de grec clàssic, el primer pas en la seva sòlida formació autodidacta, conquistada plenament.

Dècades després, el 1928, a quaranta-sis anys d’edat i amb set llibres publicats, Virginia Woolf escriu l’assaig titulat Una cambra pròpia, en el qual imagina l’existència d’una hipotètica germana de Shakespeare, anomenada Judith, que com el germà bard posseïa una gran capacitat intel·lectual i talent artístic. Què se’n faria de Judith, de la seva vida, del seu do i dels seus afanys?, demana Virginia. Mentre el germà va a escola, coneix món, esdevé un autor d’èxit i un dramaturg popular i notable, Judith roman a casa. “Era tan aventurera, tan imaginativa, tan curiosa per veure món com ho era ell. Però ella no va anar a escola. No va tenir l’oportunitat d’aprendre gramàtica i lògica, i encara menys de llegir Horaci i Virgili. Agafava un llibre de tant en tant, potser un dels que tenia el seu germà, i llegia unes quantes pàgines. Però llavors venien els seus pares i li manaven sargir les mitges o tenir cura del dinar i deixar de somiar desperta amb llibres i papers. [...] Potser va assajar d’escriure alguna pàgina al soterrani, d’amagat, però les feia desaparèixer o les cremava de seguida.” El talent de Judith no havia de trobar ni expressió ni sortida fora de les poques ratlles engolides pel foc i d’aquelles poques frases escrites en la penombra i el secret.

Fins la mateixa Jane Austen, tres segles després, amagava els seus manuscrits o els tapava amb paper assecant quan s’adonava que venia algú. La cèlebre escriptora anglesa no tenia ni una habitació ni cap altre lloc propi per escriure, i llavors ho feia a la taula de la sala de estar, on la interrompien a cada moment. La manera com Austen es dedicava a escriure en comptes de fer altres activitats casolanes Virginia Woolf la interpretava en clau d’autorepressió. “Però ningú hauria de sentir-se avergonyit pel fet de ser sorprès en el moment d’escriure un llibre com ara Orgull i prejudici.”

Aquell sentiment d’activitat inadequada no tenia relació amb les dificultats naturals de tota la vida, masculina o femenina, va ponderar Virginia Woolf. “La indiferència del món que Keats i Flaubert i altres homes de geni van haver de suportar amb tanta dificultat, en el cas de la dona no era indiferència sinó hostilitat. El món no li deia, com a ells: ‘Escriu, si vols; a mi no em fa res.’ El món, a elles, els deia amb una riallada: ‘Escriure? Què t’ha agafat, amb això d’escriure?’”.

I doncs, entre papers amagats, manuscrits cremats, diaris i cartes, culpes, pors i ànsies, s’escrivia. I així com la nena Virginia observava el pare amb els llibres, tenia consciència que ella feia una cosa prohibida, no permesa, o encara, més perillosament, una cosa que no li pertocava, que no feia part del seu món, o bé, com li deia aquell entorn hostil, una cosa que li era denegada perquè no hi tenia dret.

A l’altra banda de l’oceà, en terres tropicals, una jove com tantes altres, germana també de Shakespeare, esperava l’hora que a casa no quedés ningú per tancar-se al quarto amb ploma i paper. “Perquè jo ja escrivia versos, sent una nena. Ah!, ningú no s’imagina amb quin gust”, deia Julia Lopes de Almeida en una entrevista, anys després, el 1903, al periodista João do Rio. “Era com un plaer prohibit! Sentia alhora la delícia de compondre’ls i la por que acabessin descobrint-los. Em tancava a l’habitació, ben tancada i barrada, obria l’escriptori i estenia per la blancor del paper unes quantes rimes...”

Quan li feien l’entrevista, Julia ja era una escriptora amb repercussió notable entre els lectors i dins el medi literari carioca, però amb això no n’hi va haver prou perquè rebés el reconeixement merescut. Entre les diverses activitats que feia a Rio de Janeiro, Julia participava a la comissió de formació de l’Acadèmia Brasilera de Lletres, però a l’hora de triar un nou membre de l’acadèmiala seva candidatura fou exclosa. Filinto de Almeida, el seu marit, fou qui va ocupar la cadira, i diuen les bones i les males llengües que ho van fer com un “homenatge”... a ella. Filinto, tot i que va acceptar l’honor, reconegué a João do Rio: “No era jo qui havia d’anar a l’acadèmia, era ella.” La resposta del periodista fou directa: “Hi ha molta gent que considera Julia el primer novel·lista brasiler.”

Però aquella “molta gent”, mentrestant, no es va pas manifestar ni amb allò de l’acadèmia ni després, quan el nom de l’escriptora va ser bandejat per crítics, escriptors i antologistes, tant coetanis com posteriors, cosa que es va traduir, fins fa poc, en silenci sobre el seu nom. Després, i fins fa ben poc, en oblit.

És coneguda l’anècdota explicada per Lygia Fagundes Telles sobre una de les seves primeres publicacions, al començament de la carrera. La jove escriptora va ser complimentada per dos escriptors famosos de l’època que, en comptes de parlar del llibre, es van fixar en les seves cames. “Molt boniques”, van dir. I de seguida, com si fossin davant un gran misteri: “Però com és que li ha donat per escriure? Vostè és una noia ben bonica, s’ha de casar i no pas escriure, és malaguanyar-se.” Lygia conta que es va posar a plorar allà mateix, el dia de la presentació, davant els dos escriptors.

“Era molt difícil en aquella època”, diu, “s’acceptava que una dona escrivís poesia o abordés temes puerils i sentimentals, però una dona que escrivís prosa incomodava massa. La dona no podia ser una narradora que intentés copsar realitats que només els homes copsaven. Se’n burlaven, les minimitzaven, les menyspreaven. Insistien que la nostra vocació era el matrimoni. I, compte, ja érem al segle XX. [...] A aquells dos senyors els vaig respondre: la vocació és allò a què ets cridat, i a mi em va cridar la literatura.”

Lygia recorda que Clarice Lispector va ser una de les poques de la seva generació que plantà cara amb relació a les escriptores de ficció. “El prejudici s’expressava així: l’home escriu bé, la dona ja ho veurem”, resumia Clarice.

Com Virginia Woolf a Una cambra pròpia, Lygia Fagundes Telles recorda les seves antecessores. “Els primers pensaments d’aquelles dones reprimides i engavanyades dels segles passats eren escrits al quadern de notes de casa seva. Entre els ‘dos quilos de patates’ i els ‘cinc quilos de cebes’ col·locaven els primers pensaments poètics, en general els dubtes, els anhels, els somnis. Foren les primeres escriptores. Després vam arribar nosaltres.”

I ho diu també Virginia: “Si tenim l’hàbit de la llibertat i el coratge d’escriure exactament el que pensem; si fugim una estona de la sala d’estar i mirem els éssers humans [...] i també el cel i els arbres, o el que sigui, i cap ésser humà no ens tapa l’horitzó, llavors l’oportunitat sorgirá, i la poeta morta que fou la germana de Shakespeare assumirà el cos que ella tan sovint havia de tenir amagat. Rescatant la seva vida de les vides desconegudes que havien estat les seves precursores, com ja havia aconseguit el seu germà, ella també naixerà.”


(Extracte adaptat del darrer article publicat per l’escriptora Claudia Lage a la revista mensual de literatura Rascunho, Curitiba, desembre 2011)

Dickens continua dient la veritat

per Benjamín Prado

Hi ha persones que es moren i altres que només desapareixen. El novel·lista Charles Dickens, per exemple, deixà aquest món el 1870 però continua aquí. I no sols perquè obres seves com David Copperfield, Cançó de Nadal (A Christmas Carol), Oliver Twist o Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities), entre moltes altres, siguin clàssics imprescindibles en qualsevol biblioteca que pretengui seriositat, sinó també perquè la majoria dels seus temes característics [...] continuen són encara d’actualitat i perquè els seus personatges continuen entre nosaltres, amb noms diferents però amb els mateixos problemes. [...]

Fa 200 anys que va néixer i el nostre món, malauradament, s’assembla en massa coses al seu. Per comprendre-ho, només cal llegir el començament d’Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa, i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació.”

A Temps difícils (Hard Times), Dickens critica acrement les lamentables condicions de vida dels obrers anglesos i la desproporcionada distància que hi havia entre la seva existència i la dels rics del país. Avui, en plena crisi, amb la borsa en números vermells, els impostos pels núvols i els sous per terra; amb els governs d’Europa intentant omplir amb diners públics el pou sense fons del sistema financer i les xifres de l’atur creixent al nostre país fins al caire de l’abisme, és molt possible que el lector s’astori de veure com aquesta novel·la publicada el 1854 descriu l’actualitat. ¿O potser el desequilibri entre les cases miserables dels proletaris que dibuixa Dickens, fredes, fosques i gairebé sense mobles, i les luxoses mansions dels capitalistes, que consideren els seus empleats simples bèsties de càrrega, no és comparable al que hi ha entre els salaris dels mileuristes i els sous astronòmics que es posen a ells mateixos els directius dels bancs, avui en dia? L’única diferència entre aquells privilegiats i aquests és que llavors s’anomenaven utilitaristes i avui es diuen neoliberals, i que uns citaven Stuart Mill i altres Milton Friedman, però res més.

Quan Dickens retrata als Papers pòstums del club Pickwick (The Posthumous Papers of the Pickwick Club), a La petita Dorrit (Little Dorrit) o a David Copperfield uns éssers sense escapatòria [...], sabia de què parlava, perquè ell mateix havia patit en la infància les fuetades de la misèria, quan el seu pare va estar tres mesos tancat a la presó de Marshalsea per un deute amb un flequer, que avui equivaldria a 3,50 euros i que va fer que Charles fos enviat a treballar en una infernal fàbrica de betum. La seva batalla contra la injustícia ja anticipava el fracàs d’un sistema que es basés en l’explotació, tot i que els seus advertiments als poderosos fossin veus en el desert: “Oh, economistes utilitaris –escriu–, comissaris de realitats, elegants incrèduls... si continueu omplint de pobres la vostra societat i no cultiveu en ells l’esperança, quan haureu aconseguit arrencar de les seves ànimes tot idealisme i ells es trobin sols amb la seva vida nua, la realitat esdevindrà un llop i us devorarà”. [...]

Una altra de les obsessions de Dickens és la lentitud, la ineptitud i de vegades la impuresa del sistema judicial, que té la millor expressió a Casa desolada (Bleak House), on es reflecteix la barreja d’incompetència i prepotència d’una Cort de la Cancelleria que a alguns els podrà fer pensar en certs magistrats i causes [...]. O a Oliver Twist, on es pot veure la forma en què la llei és curosa amb els forts i abusiva amb els febles per la manera en què el jutge Fang insulta i castiga amb desproporció el dissortat protagonista. O, un cop més, a Temps difícils, on l’escriptor es rifa de la incompetència del sistema i del seu invent més pervers, la burocràcia, un laberint sense eixida simbolitzat en un suposat Departament del Circumloqui, la funció del qual és “fer el que calgui perquè no es pugui fer res”.[...] Els llibres de Dickens continuen explicant la veritat: el nostre món no ha sabut surar perquè no ha sabut ser ni solidari, ni equànime, ni flexible, i al final ha quedat sense respostes.

El juny del 1865, Dickens viatjava amb un tren que va patir un accident terrible quan creuava un pont en obres. Els set vagons que precedien el seu van estimbar per un penya-segat i ell va estar-se hores atenent els ferits fins que arribaren les ambulàncies i va poder ocupar-se de tornar al seient i recuperar el manuscrit, encara sense acabar, de la seva penúltima novel·la, El nostre amic comú (Our Mutual Friend).

No cal tenir gaire imaginació per veure en aquesta escena una metàfora d’aquesta Europa que avui descarrila de mica en mica [...] Tal vegada l’ensorrament s’aturi a temps, i els que ens menen a la catàstrofe recuperin el sentit comú igual que ho va fer el gasiu senyor Scrooge a Cançó de Nadal, el qual al veure el negre avenir que li anunciaven els esperits del Passat, del Present i del Futur, on es podia veure una tomba amb el seu nom i sense cap flor al damunt, va saber canviar a temps i convertir-se en un home generós. És una paràbola que, avui més que mai, val la pena no oblidar.

(Extracte adaptat de l’article publicat a El País, 7 febrer 2012)

Dickens en català

per Jordi Llovet

[...] Pel que fa a la literatura anglesa en general, i a Charles Dickens en particular, és impossible seguir el fil de cap influència notable en les lletres catalanes, llevat de molts casos dels últims 30 o 40 anys, en què les influències són directes i notables però remeten a escriptors contemporanis, no a la tradició de la novel·la anglesa. Si el país hagués tingut una literatura com cal als segles XVIII i XIX –i si haguéssim sigut súbdits de Viena, i no de Madrid–, no hi ha dubte que els escriptors catalans s'haurien fixat, ja llavors, en Daniel Defoe, Henry Fielding, Laurence Sterne, Dickens, Jane Austen o les germanes Brontë. Però tots aquests escriptors van ser uns complets desconeguts a les nostres terres –també a les castellanes– durant aquells dos segles.

Va caldre esperar, un cop més, a la generació noucentista perquè la literatura anglesa passés a ocupar un lloc en la llista dels autors admirats, respectats i imitats a Catalunya. Dickens, concretament, va tenir la sort de ser traduït als anys 1920 i 1930 per Carner, que va vessar a un català extraordinari –encara que les versions no fossin del tot fidels– Els papers pòstums del club Pickwick, David Copperfield i Les esperances de Pip. No solament això: Carner també ens va donar versions de Shakespeare –superades per les de Josep Maria de Sagarra, decennis més tard–, de Mark Twain, de Daniel Defoe, d'Arnold Bennett i de Lewis Carrol, entre d'altres. Més endavant, Marià Manent o Marià Villangòmez Llobet van ser magnífics traductors de molta poesia anglesa romàntica i contemporània; i, d'aleshores ençà no ha parat, per cert, la traducció al català de clàssics i moderns de les lletres angleses.

Ara bé: per què les fastuoses versions de Dickens per part de Carner no van crear escola? En primer lloc, possiblement, perquè el català que va emprar-hi no resultava un català adient, o, més ben dit, adequat o homologable amb la tradició prosística catalana, ja prou assentada. Quan es compara una pàgina de David Copperfield o de Pickwick passats per Carner, amb la prosa natural, espontània, i, en certa manera, adés menestrala, adés rural, d'un Ruyra, un Sagarra o un Pla, un s'adona immediatament que el català d'aquelles traduccions s'acostava més a les filigranes dels poetes que a la naturalitat d'una literatura, la catalana, que sempre s'ha fet, en termes generals –exceptuem-hi Riba o J.V. Foix, que també són forjadors d'idiollengües– sobre la base del "català que es parla".

Walter Benjamin va establir, en un article famós dedicat a Nicolai Leskov, «El narrador», que a tots els països hi havia literatures que sorgien dels mites i els registres de la llengua comuna, com una excrescència naturalíssima, i literatures que naixien com un fet de cultura sobreposat, amb més o menys d'artifici, a aquells registres de la parla i les llegendes comunals. Per ell mateix –que, com Leskov, té molt de narrador genuí, i poc d'escriptor alambinat–, Dickens hauria pogut resultar un exemple magnífic per als escriptors catalans si s'hagués llegit en ple segle XIX, i en anglès: llevat d'una qüestió d'ofici i potser de temàtica, tot ben garbellat tampoc no hi ha tanta diferència entre la nostra literatura costumista o les novel·les del tombant de segle –inclòs Josep Maria Folch i Torres– i algunes obres de Dickens: amb sentiments a dolls i una estructura narrativa que sembla extreta d'una llarga conversació popular, a la vora del foc, sobre faits divers.

Dickens, per un misteri gran associat al geni, de seguida es va convertir en un escriptor universal, però els nostres novel·listes posteriors a la Renaixença van tirar un xic massa cap a l'àmbit pairal i xaró; ara bé, cal insistir-hi, el model de Dickens, ben assimilat, hauria corregit aquesta tirada a allò carrincló que llavors mostraven els nostres narradors. [...]

Extracte de l’article publicat a Quadern, El País, 2 febrer 2012, amb el títol «Dickens i la literatura catalana»

Charles Dickens va néixer el 7 de febrer del 1812 a Landport, Portsmouth, Anglaterra.

Anem-nos preparant

per Quim Monzó

Fa unes setmanes, The New York Times va publicar un reportatge sobre el programari per escriure articles. Cada cop més mitjans de comunicació utilitzen un programa al qual subministres dades i en un dir ai et redacta un article. Potser no serà un article excepcional, però sí acceptable, tan acceptable com la majoria dels articles que publiquen cada dia els mitjans de comunicació. L’única diferència és que els escriu un ordinador en comptes d’una persona.

Fa uns deu anys jo em divertia jugant amb generadors de lletres de cançons, d’aquests que hi ha a internet. N’hi ha de cançons country, nadalenques, romàntiques... Incorporen l’estructura de cada tipus de lletra i, a partir d’això i dels tòpics de cada gènere musical, produeixen noves lletres, gairebé indistingibles de les originals. El meu generador preferit era The Alanis Morisette Random Lyric Generator. Li subministrava tres o quatre paraules que no diré aquí per si hi ha canalla i, a partir d’aquestes paraules, al cap de no res em regalava una cançó amb la mateixa blederia que les de l’almivarada Alanis Morisette.

Doncs el generador d’articles és el mateix, però a l’engròs. Un diari necessita un article sobre el partit de futbol que està a punt d’acabar? Introdueixes les dades i en menys d’un minut el té fet. El programari es diu Narrative Science i va néixer a les facultats d’Enginyeria i Periodisme de la Universitat Northwestern, a Illinois. Investiguen sobre llengua i intel·ligencia artificial i han estat més de deu anys alimentant aquest programa amb tòpics periodístics: sobre economia, sobre el món immobiliari, sobre esports, sobre eleccions... Ha digerit l’estil dels periodistes rutinaris, els que, tot i ser humans, escriuen amb recursos mil cops repetits.

A propòsit dels articles esportius, diu el Times novaiorquès: “El programari de Narrative Science fa deduccions a partir de les dades que emmagatzema i de l’ordre lògic i els resultats de partits anteriors. Explica el señor Hammond de Narrative Science que, per generar ‘punts de vista’ del que narra, el programari aprèn conceptes com esforç individual, esforç de l’equip, venir des del darrere, un cop i un altre, el més bo de la temporada, ratxa del jugador o classificació per equips. El programari decideix quin element és el més important d’aquell partit i fa que sigui l’eix al voltant del qual desenrotlla l’article.” El resultat és que l’ordinador et dóna un text amb els mateixos clixés que els de la majoria dels periodistes, però més ràpidament i a més bon preu.

El diari americà formula una pregunta: “Els robots periodista reemplaçaran en les redaccions els periodistes de carn i ossos?” És una pregunta retòrica, porque es veu d’una hora lluny que sí: alguns mitjans de Nord-amèrica ja el fan servir, i cada cop el faran servir més, tant allà como a la resta del món, incloent-hi Europa. Per què han de pagar a un vailet un sou –encara que sigui un sou mileurista– si amb aquest programari cada article de 3.200 caràcters els costa només 7 euros? Que Déu ens agafi confessats.

(Adaptat de Magazine, 13 octubre 2011)

Les humanitats a l’era 2.0

per Mayte Rius

Al món d’avui es prioritza la utilitat: no fem un pas sense saber per a què, o què obtindrem en canvi. I si hom es demana què aconsegueix llegint el Dant o aprenent llatí és probable que la resposta sigui zero. Realment les humanitats no tenen utilitat? No aporten res?

[...] Els actuals plans d’estudi no contemplen l’ensenyament del llatí ni de la filosofia durant l’escolarització obligatòria, inclouen la història com a part de l’assignatura de ciències socials, i de literatura se’n parla a les classes de llengua. També durant el batxillerat els alumnes poden obviar alguns d’aquests ensenyaments i plantar-se a la universitat per fer dret o història sense haver estudiat mai, per exemple, ni llatí ni grec.

Es pot pensar que és així perquè els responsables de planificar la formació de les futures generacions tenen clar que no ho necessitaran, que aquests coneixements en el món on viuran no els faran cap servei. “Sembla que les humanitats entrin dins la categoria de l’inútil i per això sovint es pregunta per a què serveixen; si la utilitat la mesurem en termes de rendiment econòmic o d’aplicabilitat, la resposta potser sigui que per a res; però si pensem en els beneficis en termes de valors, de coneixements, de la informació que ens donen i de com ens ajuden a rumiar, sí que serveixen”, afirma Laura Borràs, professora de literatura de la Universitat de Barcelona, investigadora sobre tecnologies digitals i defensora de les humanitats digitals. [...]

Tampoc no és que el debat sobre la utilitat de les humanitats o el seu encaix en un món científic i tecnològic sigui nou. Fa dècades que es parla del seu declivi.* N’hi ha prou amb navegar uns minuts per internet per trobar mitja dotzena de conferències i articles sobre aquest tema que es remunten a l’últim quart del segle passat. Hans Ulrich Gumbrecht, professor de literatura de Stanford, deia el 1999 que les humanitats ja van viure la primera crisi al segle XIX, quan es van fundar com a tals sobre uns principis ja qüestionats, i una segona als anys seixanta i setanta, quan les van voler transformar en ciències socials, mentre que la decadència actual la vincula amb l’obsessió per la professionalització i la pèrdua de sentit de la formació individual.

A més de permetre revisitar el passat, sembla que el llatí i el grec contribueixen a organitzar més bé el cervell i a desenvolupar el pensament lògic, i potencien la capacitat de raonar i d’expressar el propi pensament, habilitats que perduren fins i tot quan els coneixements concrets sobre aquestes llengües s’obliden. L’estudi del grec es vincula a més amb un desenvolupament de la capacitat d’abstracció de la persona, perquè en estudiar-lo cal separar el concepte que conté una paraula de la seva grafia, ja que s’utilitza un alfabet diferent. Altres utilitats derivades de l’estudi de les llengües clàssiques és que faciliten l’aprenentatge d’idiomes –sobretot si tenen declinacions– i que, al posar-nos en contacte amb cultures mil·lenàries i fomentar la lectura, estimulen la capacitat de contemplació i un més bon desenvolupament de la personalitat.

La filòsofa estatunidenca Martha Nussba, a Sense finalitats de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, assegura que la crisi actual no és una crisi econòmica, sinó educativa, i reivindica la formació humanista com imprescindible per a la democràcia, perquè porta a empatitzar amb l’altre, a formar-se en valors, i això millora la convivència. També el filòsof i professor de literatura Jordi Llovet, a Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg), defensa un retorn a l’educació [...] centrada en el llegat literari, artístic i científic d’Occident, “perquè no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir les coses que passen cada dia amb sentit crític”. [...]

Hi ha qui opina que justament ara, amb les noves tecnologies de la informació, amb el triomf de les biociències i les biotecnologies, assistim a un ressorgir de les humanitats i s’obren noves perspectives i demandes per a aquests especialistes. [...]

Laura Borràs indica que la proliferació d’equips multidisciplinaris en molts àmbits laborals crea noves oportunitats d’ocupació per als qui estudien humanitats. “Amb les eines digitals les humanitats poden repensar-se i trobar sortides; per dissenyar una aplicació literària per a l’iPad fan falta dissenyadors gràfics, però també literats, documentalistes, músics...”, afirma. I afegeix que ja es parla de neuroart, de neurohistòria i, en general, de neurohumanitats per referir-se als treballs que analitzen, per exemple, quins processos cognitius s’activen al llegir o quin costat de la cara se’ns mostra a les pintures d’una determinada època històrica, per saber si el referent d’aleshores era l’hemisferi cerebral dret o l’esquerre. “Per fer i interpretar aquestes recerques calen neuròlegs, psiquiatres, professors de filosofia, d’història, d’art...”, comenta Borràs.

El mateix passa amb les anomenades biohumanitats, que tenen a veure, per exemple, amb els processos d’implantació de pròtesis a l’ésser humà. “Una operació de reducció d’estómac exigeix un cirurgià, però també la intervenció de psicòlegs o filòsofs que ajudin la persona a adaptar-se a una nova forma de viure”, diu.

Un desenvolupament més gran han assolit ja les geohumanitats. La seva pràctica més freqüent és la vinculació de coneixements literaris, artístics o històrics a una ruta, amb el suport d’un GPS. Laura Borràs creu que aquesta aplicació de les humanitats a altres disciplines hauria d’acabar amb l’etiqueta d’inútils per falta de rendibilitat, perquè al darrere hi ha un rendiment econòmic. [...]

Les sortides més habituals són en els àmbits de gestió cultural, en les indústries culturals, en comunicació, en el sector de les tecnologies de la informació (TIC), en medi ambient i en el de serveis a les empreses. “El mercat laboral ja no és tan rígid com fa anys i per a moltes feines s’admet gent que ha seguit diversos itineraris formatius; el binomi ocupació-formació cada cop està més difuminat i la teva sortida professional pot allunyar-se del nucli dels teus estudis; un filòleg pot treballar com a filòleg però també com a webgardener, és a dir, com a encarregat d’actualitzar els continguts i el material gràfic penjat a la web o a la intranet d’una empresa, o com a infonomista empresarial, és a dir, administrant la informació que l’empresa facilita per diversos mitjans”, explica el director de Porta 22, Lorenzo di Pietro.

Diu que en termes relatius la sortida professional que més llocs de treball crea està en el sector de les TIC i és la d’especialista en sistemes d’informació geogràfica. Són persones que treballen amb informació cartogràfica, digitalitzen mapes i dissenyen rutes per a múltiples aplicacions. També es reclamen llicenciats en filologia, història de l’art, belles arts o música com a responsables de patrocini, de serveis educatius per a museus, gestors de drets, especialistes en edificis patrimonials i assessors o correctors d’estil a les indústries culturals. Di Pietro enfasitza que la visió global del coneixement que tenen molts llicenciats en humanitats constitueix un punt a favor seu en el procés de recerca de feina perquè són més adaptables i saben treballar en equip. “El sector de medi ambient, per exemple, ofereix moltes opcions de treballar a aquestes persones si afegeixen a la seva titulació una mica de formació contínua, perquè en aquest àmbit les habilitats comunicatives i el bagatge cultural són apreciats”, exemplifica.

El fet cert és que algunes escoles de negocis han començat a introduir en els programes de direcció i administració d’empreses continguts relacionats amb les humanitats, com història, filosofia o antropologia, per complementar els cursos de lideratge, en línia amb la transversalitat o transdisciplinarietat que impregna avui el món laboral. Hi ha estudiosos com Alfonso de Toro, catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Leipzig, que defensen reformar també l’estructura dels ensenyaments. “Els d’humanitats, en comptes d’estar agrupats en facultats, haurien de ser mòduls d’una estructura superior en els quals intervinguin diverses disciplines, perquè ocupar-se del descobriment i la conquesta d’Amèrica requereix historiadors, etnòlegs, arqueòlegs, antropòlegs, experts en llengües precolombines...”, suggeria en un article sobre el futur de les humanitats publicat a la revista Universum l’any 2008.

(Extractat d’un reportatge publicat a LV Estilos, 15 octubre 2011)


* Postil·la personal: l’assignatura pendent que han d’aprovar les humanitats avui és una posada al dia en producció de continguts atractius accessibles a la xarxa, molt especialment en català. Hi ha molt poca cosa fora del que és història de l’art i alguna altra disciplina similar. I el que hi ha, sovint, més aviat descoratja, per plumbi i gràficament poc captivador.

El negre

per Rosa Montero

Som al menjador d’estudiants d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germànica agafa la safata amb el menú al mostrador de l’autoservei i després s’asseu a una taula. Llavors veu que s’ha descuidat els coberts i s’aixeca per anar a cercar-los. Al tornar, descobreix esbalaïda que un noi negre, probablement subsaharià per l’aspecte, s’ha assegut al seu lloc i menja de la seva safata. De primer, la noia se sent desconcertada i agredida; però de seguida corregeix el pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no té prou diners per pagar-se el dinar, tot i ser barat per a l’estàndard de vida elevat d’aquests països rics nostres.

De manera que la noia decideix asseure’s davant del paio i somriure-li amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb un altre blanc somriure. Tot seguit, l’alemanya comença a menjar de la safata mirant d’aparentar tota la normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell pren l’amanida, ella s’acaba la sopa, tots dos piquen de manera paritària al mateix plat d’estofat fins que se l’acaben i un es cruspeix el iogurt i l’altra la fruita. Tot això acompanyat de múltiples somriures educats, tímids per part del xicot, suaument encoratjadors i comprensius per part d’ella.

En acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I aleshores descobreix, a la taula veïna de darrere seu, el propi abric col·locat sobre el respatller d’una cadira, i una safata de menjar intacta.

Dedico aquesta història deliciosa, que a més és autèntica,* a tots els qui, en el fons, recelen dels immigrants i els consideren individus inferiors. A totes les persones que, potser amb bona intenció, els observen amb condescendència i paternalisme. Aniria millor que ens deslliuréssim dels prejudicis o correm el risc de fer el mateix ridícul que la pobre alemanya, que creia ser el súmmum de la civilització mentre que l’africà, ell sí que immensament educat, la deixava menjar de la safata i potser pensava: “Mira que estan torrats, aquests europeus.”

Adaptat d’El País, 17 maig 2005

* Després he sabut que la història no és autèntica, encara que Rosa Montero la va publicar, diu, pensant-se que ho era. En qualsevol cas, és bonica i suggeridora, i per això la mantinc.

Com es mesuren les audiències de TV

Hi ha 440 famílies catalanes que tenen molt poder. Ells decideixen què faran demà a la tele, en tots els canals. Sortosament, no es coneixen entre ells i no es poden posar d’acord per decidir-ho. Però entre tots ho decideixen. I ells saben que tenen aquesta quota compartida de poder. Cada dia, cada minut de cada dia, aquestes famílies marquen el nostre immediat futur televisiu. I centenars, milers de persones, a l’altra banda de la pantalla, productors, editors, locutors, actors… estan pendents cada minut de cada dia del que dirà la dictadura de l’audiència, representada per aquesta mostra.

Amb les dades que proporcionen les 440 famílies, podem saber quins programes agraden més als avis, a les dones o als joves, quanta canalla mira la tele en horari de matinada, quin tipus de gent la mira al matí o al migdia. Ho podem saber tot. I potser no és ben cert, potser les dades no responen exactament a la realitat, però a l’altra banda, allà on manen sobre els canals i els programes, es creuen més aquestes dades sobre l’audiència que si fossin solemnes oracles divins. I bé, són els resultats d’una enquesta, que com totes les enquestes no dóna resultats exactes –i ells saben que no els dóna–, però sí que dóna tendències més o menys aproximades.

Les dades que proporciona l’anàlisi detallada del comportament dels aparells de televisió que hi ha en aquestes 440 llars catalanes arriben a l’empresa TNS Sofres (Taylor Nelson Sofres és el nom complet), i en aquesta empresa es descodifiquen, s'esmicolen, es miren amb lupa, o sigui, s'analitzen les xifres, i tot seguit en passen un resum a les cadenes de televisió i a la premsa. I així sabem quins són els programes teòricament més vistos d’ahir, de la setmana anterior, del mes passat o de l’any que s'ha acabat.

Els analistes i programadors de les diverses cadenes i empreses de televisió creuen que és un bon sistema. De fet és així, amb petites variants, com funciona arreu del món el control de les audiències de televisió. La fiabilitat dels sondeigs depèn del fet que la mostra sigui realment representativa de la població, però a TNS són els primers interessats a aconseguir aquesta representativitat, i per tant, l’afinen tant com poden. I segurament, com dèiem, els resultats que aporten no s’allunyen gaire de la realitat.

Segons TNS, la mostra catalana s’ha fet a partir de les dades que proporciona l’INE espanyol (Instituto Nacional de Estadística), l’Idescat català (Institut d’Estadística de Catalunya) i diversos estudis sociodemogràfics d’altres organismes, i també fan servir per a orientar-se prèviament les anàlisis de l’EGM (Estudi General de Mitjans), que aporten també tendències –menys aproximades que els resultats que ofereix TNS.

La manera de contrastar la bondat dels resultats de TNS és l’enquesta anual que fa l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), però aquesta associació, que representa els mitjans de comunicació i les empreses anunciants, està auditada per Sofres, amb la qual cosa es fan auditories mútues… tot i que a tots dos, com dèiem abans, els interessa per damunt de tot conèixer la realitat. L’AIMC fa les seves enquestes de contrast trucant de tant en tant a les 440 cases que tenen audímetre en els seus televisors i els pregunta què veuen en aquell moment, de manera que després poden contrastar els resultats de l'enquesta telefònica amb els que dóna TNS. Segons l’AIMC, la coincidència entre les dues fonts de dades és del 95 per cent.

També es fa de tant en tant una altra enquesta per telèfon a unes 1.500 persones de tot Catalunya escollides teòricament de manera aleatòria i els pregunten què veuen en aquell moment. La preferència d’aquestes persones coincideix en un 85 per cent amb les dades dels audímetres.

(Font: elaboració pròpia, amb dades de La Vanguardia, TNS Sofres i AIMC; text publicat a la desapareguda revista infoReflex el 5 de març del 2005)

«Google ha descol·locat tothom»

El publicitari Enric Pujades analitza el desenvolupament de la publicitat a internet. Pujades confia en l’increment de les tarifes publicitàries i creu que les empreses s’anunciaran més a la xarxa. Actualment, diu, «el repartiment de la inversió publicitària ja ocupa a internet un 2%, el mateix percentatge destinat al cine».

–La gent confia en la xarxa per a anunciar-se?
–Els anunciants veuen cada cop més en aquest mitjà un canal ineludible del seu màrqueting mixt i de la seva estratègia de comunicació amb tots els públics. A més, els fets cauen pel seu propi pes. Si l’usuari mitjà passa un 20% del temps a internet, les marques han de ser-hi per arribar als consumidors.

–Què va comportar la crisi de les puntcom [anys 2001-02] per al mercat publicitari?
–A diferència de les companyies que van fonamentar el seu negoci a la xarxa, les agències de publicitat tenim el nucli del nostre negoci diversificat i, tot i que el boom i el bluf de les puntcom ens va afectar a tots i l’impacte negatiu va ser fort, no va ser demolidor. I ara sabem que la nostra aposta i l’esforç invertit han servit per a alguna cosa.

–Una marca que només s’anunciï a la xarxa pot tenir credibilitat?
–Credibilitat, per descomptat. I si el públic al qual s’adreça és fonamentalment internauta, a més tindrà probablement més eficàcia que diversificant.

–S’apujaran les tarifes publicitàries a la xarxa?
–Això dependrà de l’oferta i de la demanda, i hi influirà la necessitat de quota de mercat que vulguin guanyar cadascuna de les tres pantalles (TV, mòbil i internet). Cada cop més les empreses es regeixen per resultats i per l’efectivitat de la seva inversió, i internet i els nous mitjans digitals tenen de sobres tots els elements per a demostrar la seva capacitat d’integrar-se amb la resta de mitjans i aconseguir els objectius de comunicació de les empreses.

–Per què hi ha tanta diferència de preu entre un anunci en un mitjà de comunicació escrit i a internet? [és molt més barat anunciar-se a internet que als mitjans clàssics]
–Justament pel que acabem de comentar, pel desajustament entre oferta i demanda.

–Són més efectius els anuncis a la xarxa, a la ràdio o a la televisió?
–L’efectivitat de la publicitat depèn de què i a qui. La comunicació 360 graus [per tots els mitjans] és la idònia, la que recomanem a les marques. El percentatge per a cada mitjà dependrà del públic al qual s’adreci i la situació en què es trobi, i també de quina manera vol fer-li arribar el missatge.

–Quin format és l’ideal per a anunciar-se a la web?
–No hi ha un format ideal. Em remeto al que dèiem abans, depèn del que es vulgui comunicar i a qui. La potència del mitjà precisament és aquesta, la quantitat de formats i maneres de comunicació que s’hi poden utilitzar, des del clàssic bàner que encara es fa servir fins a la utilització de les noves tecnologies rich media, videostreaming, e-mailing viral, etc.

–No creieu que els bàners [anuncis en franja] o els pop ups [finestra amb publicitat que tapa la pàgina que visitem] són perjudicials per a les marques anunciants perquè emprenyen els cibernautes?
–És clar que si envaeixen el nostre desig de mirar la web i no ens permeten la interacció, són negatius. Però avui dia ja s’han desenvolupat molts formats que permeten evitar ser intrusius davant el consumidor. Formats en què és el consumidor qui hi entra perquè vol conèixer més sobre aquella marca i la seva oferta. Però una part important és la planificació dels mitjans, que ens ajuda a segmentar la comunicació i a enfocar-la al nostre públic objectiu, és a dir, a donar-li a cadascú el que li interessa.

–Google és l’empresa que més beneficis ha obtingut del pastís publicitari d’internet. Per què?
–Perquè ha canviat la manera de fer el negoci a internet. Ha descol·locat tothom. Ha entès el que la gent demanava i ha sabut donar-li una resposta adient. Ha innovat, començant per la forma de plantejar i gestionar el cercador, però no s’ha quedat en això. Ha sabut posicionar-se entre els portals de recerques i oferir altres serveis que han arribat a conquistar la ment dels usuaris de tal manera que ja no es diu «cerca-ho a internet», sinó «cerca-ho al google».

–Quins productes funcionen més bé a la xarxa?
–Els que s’adrecen al públic més acostumat a navegar i a utilitzar internet com una eina d’ús quotidià.

–Estem davant una nova època daurada a la xarxa. Quina és la diferència amb l’anterior, que va començar també de manera eufòrica i es va acabar amb una crisi escandalosa?
–La diferència és que hem evolucionat. Internet és ja una eina consolidada i la nostra manera de fer-la anar és més enraonada i coherent.

(Extracte adaptat d’una entrevista d’Arantza Coullaut publicada a El País, 6 juny 2006; reproduïda a la desapareguda revista infoReflex el mateix any 2006; és interessant observar les coincidències i les dissemblances entre la realitat de fa cinc anys i mig i l’actual, i el compliment o no de les previsions futures que fa l’entrevistat.)

El nou diccionari del IEC, en línia

(Article publicat a la desapareguda revista infoReflex l'any 2007; el reprodueixo sense tocar res i potser alguna cosa resulta anacrònica.)

La segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC) es pot consultar lliurement en línia. La pàgina web de la segona edició del diccionari no és una mera reproducció digital de la versió impresa, ans permet de fer-hi consultes selectives i específiques, com ara cerques per seqüències de caràcters, per categories gramaticals, per àrees temàtiques o per la llengua d'origen d'un mot.

Pel que fa als continguts d’aquesta nova edició, ha dit Joan Solà que «l’important d’un diccionari com aquest no és pas la inclusió de tal o tal paraula, que “ara ja es podrà dir”. L’important és l’operació global que s’ha realitzat i els criteris que l’han guiada». Solà troba a faltar en el nou diccionari normatiu la pronunciació «no evident» de certes paraules i també s’ha queixat –de manera cordial– que no s’hi hagi inclòs la flexió del femení «bastanta». Igualment, ha dit Solà que «per al lector general hi ha dues pedres de toc complementàries l’una de l’altra: si hi consten les condicions semàntiques, pragmàtiques i sintàctiques d’ús de les paraules i si el sistema d’exemplificació és sistemàtic o raonable». Sobre el primer punt ofereix un exemple de manca de precisió, i sobre el segon un d’encert respecte a l’edició anterior del diccionari.

Però a banda d’aquestes valoracions sobre el contingut apressades i anecdòtiques que ha fet Solà, com a expert –valoracions que segurament s’ha sentit obligat a fer empès pels editors del diari o per la mateixa pruïja que sent l’especialista que publica cada setmana un article a la premsa i sap que aquella setmana «tothom» esperarà que parli del diccionari, per una vegada que un diccionari ha esdevingut afer mediàtic–, cal tenir en compte que passaran molts mesos abans que algú no pugui fer-hi una anàlisi mínimament acurada.

La versió electrònica

Pel que fa a la versió electrònica, l’única, doncs, sobre la qual es pot dir alguna cosa d’antuvi, també diu Solà: «La versió electrònica permetrà d’actualitzar l’obra contínuament, com cal.» I això és un gran què, segurament el principal, en una obra normativa la versió anterior de la qual, el DIEC 1, havia deixat ja de ser de referència fa força temps per a molta gent, perquè havia quedat antiquada –deixant de banda els problemes estructurals que també tenia.

A banda de les obres normatives, poques editorials ofereixen els seus productes de franc a la xàrcia. En el cas del català, destaquen el Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia, que funciona amb recerca per aproximació i amb comodins, i, per la magnitud, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover Moll. En castellà, amb possibilitat de fer cerques avançades només hi ha el Clave, de l’editorial SM. En canvi, el de la Real Academia Española (DRAE) no permet emprar els asteriscs per indicar que una paraula comença o acaba per unes lletres determinades (embarca*, per exemple, per cercar embarcación, embarcadero o embarcar).

Ara, amb el nou web del IEC es pot dir que arriba una veritable revolució, perquè té més prestacions que qualsevol altre diccionari d’internet. Per exemple, en la recerca bàsica, si vols saber el significat de embarcació escrius aquesta paraula. Però la resposta –nau– remet al lema que conté tota la informació (dues entrades, més cinc accepcions i sis subaccepcions). I encara que només s’indiqui una part de la paraula, el cercador la trobarà. A més, en la recerca avançada la pàgina desplega diverses caselles per acotar l’objectiu. Així, si se cerca el significat de deu, atès que una mateixa grafia respon a realitats distintes, l’homonímia es resol si se li indica que es tracta d’un substantiu masculí (el nombre 10), un de femení (una deu o font d’aigua) o bé un adjectiu (el que fa deu o desè). I en la mateixa pantalla apareixen les paraules amb les mateixes lletres però accentuació diversa (en aquest cas, déu, divinitat).

Però encara hi ha més, perquè també permet endinsar-se en les definicions, amb la qual cosa les possibilitats es multipliquen. Per exemple, si es busca un verb relacionat amb una embarcació, cal assignar a la cerca aquests dos paràmetres: la categoria gramatical de verb i la paraula embarcació. El resultat són 22 registres, que comencen per abordar, acular, aferrar... i acaben amb remar, remolcar, sirgar. Només cal llegir les accepcions per saber quina és la més precisa.

Amb aquest web avançat, el IEC ofereix una aplicació que permet endinsar-se en els racons més amagats del gran llibre de les paraules i descobrir els seus secrets d’una manera ràpida i precisa. La directora del Termcat, Rosa Colomer, ha dit: «La decisió de l’institut és molt valenta. La web permet endinsar-se en les entranyes del diccionari i descobrir-hi les possibles incongruències, fet que mostra l’esperit obert de l’acadèmia catalana.» El Termcat mateix havia anat pel davant en aquesta valentia de mostrar materials interrelacionats, però sens dubte el motor de cerca del nou DIEC és molt més complet.

L’accés a les definicions és la clau

Els diversos nivells de cerca fan que l’obra normativa adquireixi una nova dimensió, ja que es poden buscar paraules de dins les definicions, un dels aspectes més destacables de la web. En poder-se assenyalar una paraula clau de la definició, l’obra esdevé automàticament un multidiccionari, perquè ofereix sinònims i funciona com un diccionari ideològic o d’idees afins. Si interessa ampliar el vocabulari sobre un grup semàntic concret, n’hi ha prou d’introduir la paraula clau en la definició, i llavors s’obtenen totes les entrades que tinguin alguna cosa en comú amb aquella paraula clau. Les caselles de cerca permeten trobar també, com ja s’ha dit, mots acabats d’una determinada manera (per fer una rima, per exemple) o mots que incloguin un determinat grup de lletres, ja que la web també funciona com un diccionari invers o com un diccionari sil·làbic.

(Font: elaboració pròpia, a partir de notícies de premsa i dels articles de Magí Camps [La Vanguardia, 22 abril 2007], i Joan Solà [Avui, 3 maig 2007])

L’anglès a Europa

La població angloparlant, l’any 2003, als principals països europeus de parla anglesa era la següent:

- Anglaterra 49.855.700 (83,7 per cent del total del Regne Unit)

- Escòcia 5.057.400 (8,5 per cent del Regne Unit) (60.000 parlen gaeleg [gaèlic])

- Gal·les 2.938.000 (4,9 per cent del Regne Unit) (600.000 parlen cymraeg [gal·lès])

- Irlanda (Éire): 5,269.400 habitants (1.702.600 dels quals a l’Ulster, sotmesos encara al Regne Unit; cap a 1.400.000, segons els càlculs més optimistes, saben parlar el gaeleg, dels quals uns 85.000 a l’Ulster, però no arriba al 3% del total els que el tenen com a llengua materna).

L’anglès als Estats Units

Els immigrants dels EUA es passen cada cop més a l’anglès

Segons un estudi fet per un equip d’investigadors de la State University de Nova York (SUNY-Albany), dirigits per Richard Alba, el 72% dels descendents d’immigrants hispans de tercera generació (és a dir, els néts dels que van arribar als Estats Units) ja “parlen només anglès a casa”. Els hispans han estat sempre els més resistents a l’adaptació cultural als EUA, especialment els dominicans, equatorians i colombians. Els que més s’adapten (dels hispans) són els centreamericans i els peruans. Entre els orientals (japonesos, indis, xinesos, etc.) els percentatges de la tercera generació superen el 90%, i entre els japonesos, per exemple, els de la segona generació ja són més del 60% els que parlen només en anglès a casa.

L’any 2003 vivien als EUA prop de 33 milions d’estrangers (12% de la població), el 53% d’aquests immigrants havia nascut a l’Amèrica Llatina i la meitat hi ha arribat després de 1990.

Les dades que s’han fet públiques ara corresponen a l’any 2000, i impliquen una forta pujada respecte a les dades anteriors, de l’any 1990. L’any 1990 eren només el 64% els descendents d’hispans de tercera generació que parlaven “només anglès a casa”.

Samuel Hungtington, l’autor del best-seller sobre El xoc de les civilitzacions, havia dit que aquestes dades estaven molt bé, però “qui ens assegura com seran els néts dels immigrants que han arribat en massa en els últims anys?” (New York Times). Les dades fan deduir, encara que Hungtington no ho reconegui, que les pròximes generacions seran molt similars a les actuals. Al llarg dels dos últims segles, sovint hi ha hagut desembarcaments massius de nous immigrants als EUA, i tothom acaba passant per l'adreçador. És clar que allà l’anglès és una llengua de prestigi i ineludible per fer gairebé qualsevol cosa…

Ací teniu una bona informació amb gràfics per completar les dades.

(Informació publicada a la desapareguda revista infoReflex l'any 2005)

* * *

L’anglès, llengua oficial de la meitat dels EUA

Dels cinquanta estats que formen els Estats Units, la meitat han declarat l’anglès com a llengua oficial davant el ràpid i continuat avenç d’altres llengües, especialment el castellà (allà dit espanyol). A Miami el principal diari es publica en castellà i en anglès, als barris rus i xinès de Nova York els cartells estan escrits en ciríl·lic i en mandarí i es parlen 140 idiomes a les escoles públiques de Nova York.

Com que la Constitució no ho estableix, des de fa vint anys hi ha grups que demanen que l’anglès sigui declarat idioma únic de les administracions, les escoles i les oficines de vot. Un 11% de la població nord-americana ha nascut a l’estranger i en el conjunt de la població el 18% parla una llengua diferent de l’anglès a casa seva. El castellà el parlen 28 milions, i l’any 2040 es calcula que el 25% de la població el tindrà com a llengua materna. La tercera llengua més parlada, rere l’anglès i el castellà, és el xinès, seguida del rus.

A Califòrnia, on hi ha un 40% de població hispana, els funcionaris sols poden adreçar-se als ciutadans en anglès. A la majoria d’estats les escoles públiques fan ensenyament bilingüe en els barris on hi ha molta població immigrada (4,5 milions de nens de primària i secundària).


Tribuna Catalana 1 octubre 2004

Diccionari de les eleccions estatunidenques

Durant el procés electoral dels EUA apareixen constantment conceptes molt peculiars, a vegades de difícil traducció directa al català. L’argot reflecteix la complexitat d’un sistema que combina procediments arcaics com els caucuses i paraules sorgides de l’era televisiva. Hem fet una selecció de termes freqüents, amb la traducció explicativa corresponent.

Canvassing. Mètode intensiu de contacte personal amb els votants. Nosaltres en diríem «porta a porta».

Caucus. Es podria traduir per «assemblea d’electors», o senzillament «assemblees». En els caucuses demòcrates es vota a mà alçada. A la primera ronda els candidats amb menys suport queden eliminats. Els candidats que queden es dediquen llavors a afalagar els qui han donat suport als eliminats. Aleshores es fa una nova votació. I així fins al final.

Comeback kid. Candidat que ha patit una derrota però que aconsegueix guanyar en l’elecció següent. Potser es podria traduir per «el sant tornem-hi».

Concession speech. Discurs que fa un candidat per acceptar la derrota i felicitar el rival. En podríem dir «discurs per plegar» o «discurs de comiat».

Crossover voter. Votant registrat en un partit però que decideix votar per un candidat del partit contrari en unes primàries o una elecció general: «votant trànsfuga».

Endorse. Declarar oficialment el suport a un candidat. Ho fan els polítics, els diaris, els sindicats: «mullar-se».

GOP. Abreviatura de Grand Old Party, denominació tradicional del Partit Republicà. No cal traduir-ho: és un nom propi.

Kingmaker. Un candidat que no ha guanyat però que contribueix de manera decisiva a fer que un altre guanyi en cedir-li els seus delegats. En podríem dir «entronitzador».

Momentum. L’impuls d’un candidat després d’haver guanyat diverses convocatòries: «moment dolç», o «momentum» mateix, escrit en cursiva (és llatí).

Phone banking. Allau de trucades telefòniques a una llista de votants potencials per instar-los que vagin a votar: «pressió telefònica», «cacera telefònica».

Pledged delegates. Delegats triats en les primàries i assemblees de votants, compromesos a donar suport al seu candidat en la convenció que es fa al final de les primàries en cadascun dels dos grans partits. En podríem dir «delegats compromesos», o senzillament «delegats d’en Tal».

Red states, blue states. Els «estats vermellosos» (o rogencs) són els que solen votar republicà. Els «estats blavencs» són els demòcrates. En català no aniria bé «estats rojos» i «estats blaus» perquè justament els «rojos» són els més de dretes, per dir-ho així, i es produiria confusió.

Soccer mom (o, l'any 2008, per transposició al cas de la candidata a vicepresidenta dels republicans Sarah Palin, que vivia a Alaska, on l'esport majoritari és l'hoquei, hockey mom). Estereotip sociopolític que es refereix a dones casades de classe mitjana-alta que no solen treballar, viuen en barris residencials i se suposa que dediquen molt de temps a dur en cotxe els fills a activitats extraescolars i a anar-los a buscar després. En podríem dir «mares minyona» o «mares atabalades», per dir alguna cosa que en qualsevol cas serà incorrecta i pejorativa (com ho és soccer mum).

Spin. En podríem dir «interpretació interessada» o «escombrada cap endins», o una mena de combinació de totes dues: «cop d’escombra interessat». És el tipus d’argumentació que es fa servir per refermar les posicions polítiques pròpies o per defensar els resultats obtinguts després d’un debat o d’una votació parcial o local. La fan anar els candidats, els seus assessors i la premsa. A l’eixida dels debats televisats hi ha un spin alley, «passadís de la interpretació», on els assessors dels candidats competeixen públicament –o sigui, davant la premsa– en les interpretacions sobre el debat, mirant d’escombrar cadascú cap a casa.

Superdelegates. Delegats que van automàticament a la convenció demòcrata, sense elecció prèvia, perquè tenen càrrecs públics o n’han tingut com a representants del partit. En podríem dir «superdelegats», tal com raja, o bé «delegats institucionals», que potser seria una denominació més transparent per a nosaltres.

Surrogates. Literalment són els «suplents» dels candidats, i poden fer campanya pel seu compte a favor del candidat. Solen ser els cònjuges o altres familiars. Aquí potser en diríem «teloners», o tal vegada «claca familiar». Bill Clinton i Chelsea eren l'any 2008 els «suplents» de luxe de Hillary. Michelle Obama i la resta de la família del candidat demòcrata també intervenien activament en la campanya com a «claca familiar».

Stump speech. El discurs estàndard de campanya, repetit amb poques variants en tots els mítings i intervencions. El podríem anomenar «el discurs típic» o «el pinyol del missatge».

Swing states. Estats que no són ni «blavencs» ni «vermellosos», o sigui, que republicans i demòcrates hi solen estar molt empatats i opten pels uns o els altres segons les circumstàncies. Es podrien anomenar «estats mixtos» o «estats canviants». Es tenen molt en compte durant la campanya, perquè produeixen efectes d’imitació en altres estats similars.

The winner takes it all. Sistema electoral en què el guanyador, encara que sigui per un vot, s’enduu tots els delegats de la circumscripció. «Tot per al primer», podríem dir-ne.

Too close to call. Expressió usada pels mitjans de comunicació quan les enquestes a peu d’urna no diuen prou clarament qui pot haver guanyat. «La pilota a la teulada»?

Underdog. El candidat que teòricament té menys possibilitats i desafia el favorit. El podríem anomenar «l'aspirant».


(Elaboració pròpia, a partir del recull de termes originals publicats en un reportatge d’Eusebio Val, La Vanguardia 28 febrer 2008)

* * *

Annex

La pronúncia més habitual –allà el concepte de llengua estàndard és inexistent, o almenys purament teòric– dels noms dels actuals president i vicepresident dels Estats Units sembla que és la següent (ë vol dir vocal neutra, com la segona /e/ de Pere; una lletra repetida vol dir que és allargada; l'accent vol dir síl·laba tònica):

Baarák Obbámaa (Barack Obama)
Djou Báidën (Joe Biden)

I els candidats perdedors de les eleccions del 2008:

Djën Makkèin (John McCain)
Sáráh Péilën (Sarah Palin)


(Textos publicats l'any 2008 a la desapareguda revista InfoReflex)

Les il·lusions perdudes

Per Concha Caballero

No se’n van en trens amb maletes de cartró però s’emporten els seus béns més preuats: un portàtil, un mòbil d’última generació regalat per un familiar o aconseguit a còpia d’una lluita de punts sense pietat. Solen agafar un vol de baix cost, caçat pacientment a les xarxes d’internet. Se’n van a fer un màster, o han aconseguit una mal anomenada beca Erasmus que costarà a la família la meitat dels estalvis. Altres vegades se’n van a fer d’au-pair, d’auxiliar de conversa, a qualsevol feina temporal. La família va a acomiadar-los a la porta per embarcar i mentre s’allunyen dissimularan els uns la seva pena i els altres el desemparament acabat d’estrenar. “És per poc temps –es diuen. Dominaran l’idioma, coneixeran món... Retornaran en pocs mesos.”

Fins fa poc era un privilegi dels nous temps que els permetia gaudir d’una llibertat sense límits, d’un món sense fronteres, d’una capacitat gairebé infinita d’aprenentatge... Fins que va arribar la crisi i la maleta semblava diferent, l’espera a la fila per embarcar més compromesa, el comiat més trist i el fantasma de l’absència definitiva més proper.

No. No porten maletes de cartró, ni hi ha aglomeracions a l’andana dels comiats. No se’n van en grup, sinó d’un en un. Aparentment res no els hi obliga. Ha sigut una cadena invisible de fets. Van anar allà fa uns anys, o hi tenen una amiga que els ha informat que hi poden trobar alguna feina amb facilitat. No els pagaran gaire, això és segur, però podran guanyar-se la vida amb una certa facilitat... Al cap i a la fi aquí no hi ha res.

I se’n van a poc a poc, sense moure gens d’enrenou. Un degoteig incessant de saba nova que surt silenciosa del nostre país, desmentint la vella quimera que la història és un cabal continu de millores.

No n’hi ha estadístiques oficials. Ningú no sap quants són ni a on van. No s’agrupen sota el nom oficial d’emigrants. Són, més aviat, una microhistòria que s’explica entre amics i familiars. “La meva filla és a Berlín”, “se n’ha anat a Montpeller", “se’n va anar a Dubai” són frases que sentim sense adonar-nos del significat exacte que comporten. S’escapen de les estadístiques de l’emigració perquè solen tenir un nivell alt d’estudis i no encaixen en el perfil típic del que pensem que és un emigrant. Potser als comptes oficials figuren com a residents a l’estranger, però hi haurien d’aparèixer com a nous exiliats fruit de la ceguesa del nostre país.

En els temps de crisi que detallen cada euro gastat ningú no hi computa els centenars de milers d’euros emprats en la seva formació i regalats a empresaris de més enllà de les nostres fronteres amb una malaptesa sense límits, amb una ignorància sense comparació. Encara menys es quantifica l’esforç de les famílies, les il·lusions perdudes i els somnis trencats en mil bocins.

No porten maletes de cartró, però componen un nou èxode [...] que dispersa els nostres joves per tot Europa i gran part del món, que ens priva del seu coneixement, de la seva aportació i de la seva companyia. Però aparentment ningú no s’escandalitza per aquesta fuga de cervells, lenta però inexorable, que ens privarà de molts dels nostres millors talents. Ningú no protesta per aquesta nova onada d’exiliats que són una acusació silenciosa del fracàs i l’engany. Se’n van en silenci pel túnel d’embarcament on els agafarà la melancolia per la pèrdua primerenca de la seva terra.

No són, como diuen, una generació perduda per a ells mateixos. No són els socorreguts ni-nis que serveixen per culpar el jovent de la seva manca de feina. Són una generació perduda per al nostre país i per al nostre futur. Un error terrible que pagarem molt car en forma de retard, d’empobriment intel·lectual i tècnic. Tot i que encara no ho sapiguem.

(Extracte de l’article publicat a El País, 2 octubre 2010)

Cromos en català

Per Andreu Bosch i Rodoreda

[...] L'únic àlbum en català que recordo de quan era jovenet (no pas infant) és West. L'Oest, la veritable història dels indis, de l'empresa italiana Panini i Cromo Crom, de Torroella de Montgrí [...]. Eren 400 cromos adhesius que repassaven de manera molt enriquidora les tribus nord-americanes i les guerres provocades pels europeus occidentals... Recordo haver acabat la col·lecció el 1983 i també haver felicitat el director de l'empresa pel fet d'afavorir la normalització del català en aquest àmbit. De fet, en l'àlbum hi col·laborava la direcció general de Política Lingüística, i en el pròleg Miquel Strubell i Trueta, aleshores cap del Servei de Normalització de l'Ús Oficial de la Llengua Catalana, deia: “El català ha de ser emprat per a tota mena de temes i en tota mena d'àmbits, des del sistema educatiu fins a les activitats comercials.”

Llàstima que, malgrat que Strubell anticipava que “perquè el món dels infants catalans ha d'ésser objecte d'una acció preferent, la iniciativa de l'empresa Cromo Crom S.A. d'iniciar el que tots esperem que serà una sèrie d'àlbums en llengua catalana és doblement digna d'elogi”, una flor no fa estiu i la cosa no va tenir continuïtat en l'empresa catalana, absorbida definitivament per Panini el 1986. Panini ni tan sols va pensar, 25 anys després, a editar en català l'àlbum de Ratatouille (2007), de Disney-Pixar, i això que la pel·lícula, que fou un èxit, es va doblar al català, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

D'ençà d'aleshores, al marge dels àlbums per a adults de l'Avui dels anys vuitanta, conservo encara l'àlbum pòster dels personatges de la Història de Catalunya explicada per en Dragui de TV3, una col·lecció de 24 cromos adhesius que sortien fa gairebé 25 anys als pastissets Phoskitos, en català! Després, haurem d'esperar fins al 2005 per col·leccionar un àlbum ben curiós, impulsat per Llet Nostra, sobre la Cow Parade a Barcelona el 2005, amb els cromos d'una campanya solidària a través d'una exposició urbana de vaques de mida real, decorades i pintades per artistes de tot el món (també de catalans, com la vaca d'en Ferran Adrià), un àlbum que va coincidir amb la campanya promocional del Cacaullet d'aquesta agrupació de cooperatives catalanes de la llet.

En el món de l'esport [...] en català disposem de l'excepció futbolística de Catalunya, porta del mundial 82, del diari Avui, amb el suport de la direcció general de l'Esport i amb salutació del president Pujol. Va ser el primer d'una sèrie d'onze àlbums, amb el suport de diversos departaments de la Generalitat de Catalunya. Després van venir Catalunya. Paisatge, flora i vegetació (1983), Catalunya, el teu país. Història i cultura (1984), Catalunya, història de la pintura. Occident, I (1984) i II (1985), El món animal. Fauna, I: invertebrats (1985) –que va tenir el suport de la Diputació de Barcelona– i Fauna II: vertebrats (1986), El món forestal (1989), El Modernisme a Barcelona (1990) –patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona, amb salutació de Pasqual Maragall–, Els aliments. Origen, manipulació i consum (1992) i Els bolets (1993). I no vull oblidar l'àlbum Arbres de Barcelona (1983), editat pel Servei Municipal de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, amb cromos de les 60 espècies diferents d'arbres dels carrers de Barcelona, amb dibuixos de Joma.

Tot plegat un panorama força escàs. En el món dels cromos, més encara que en el del cinema infantil en català, som certament a les beceroles... Ara que tenim tanta premsa nacional en català (El Punt Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...), i, per fi, també esportiva, amb El 9 Esportiu, ens caldria un esforç per recuperar l'art del lleure del tengui i el falti en català.

(Extracte de l’article publicat a El Punt Avui, 24 novembre 2011)

Pren-t’ho amb humor

Per Piergiorgio M. Sandri

La teva parella acaba de posar el seu disc preferit: la música a tot volum ressona a la sala i tu, que treballes a l’altre quarto, no pots concentrar-te. El més probable és que, amb gest una mica contrariat, decideixis intervenir i li demanis, un xic emprenyat, si pot abaixar el volum (“sisplau, et faria res...?”). Rondinant, l’interlocutor ho farà. Però també podries seguir una altra via: atansar-te a la parella i dir-li, amb cara preocupada: “Amor, m’acaba d’esclatar el timpà, no l’has vist pas per aquí?” És possible que davant aquesta pregunta humorística, després de deixar anar una riallada, el nostre enemic se n’adoni i abaixi el volum del fil musical.

Un altre exemple: ets venedor de fruita en una parada de mercat. El teu lema, que crides a tot vent, és: “Tinc els millors melons i les síndries més bones!” Pot ser que si el producte és tan bo com dius, els clients acabin arribant-s’hi. Però també hi ha una altra via més subtil. Podries canviar la frase per aquesta altra: “Melons i síndries, cinc anys de garantia!” No sabem si vendràs la fruita, però segur que cridaràs l’atenció i pot ser que els que passejaven per allà se t’acostin amb un somriure als llavis.

Són dos casos que demostren que l’humor, per molt absurd, ridícul o burlesc que sigui, pot ajudar-nos a aconseguir el mateix èxit que tindríem si féssim servir un to seriós i formal. I possiblement s’aconsegueixi més fàcilment i fins i tot amb bon rotllo l’objectiu que ens havíem prefixat. [...]

Paz Torrabadella [...] sosté que “ens falta flexibilitat. Ens disgusta revisar els nostres punts de vista i, en certa manera, ens fa mandra. Perquè l’humor consisteix precisament en això: és una capacitat de construir. És el triomf de la consciència. Les persones intel·ligents de debò solen tenir un sentit de l’humor fi i quasi constant”. Segons diu, “és difícil que la gent es deixi anar: no només n’hi ha poc costum, sinó que falten models en els quals inspirar-se i tenim una comprensió limitada de la realitat”.

Doncs bé, els experts coincideixen que és possible recuperar aquest do tan preuat que ens ajudaria a viure més bé. Però com? N’hi ha que diuen que és un fet innat: o es té o no es té. Tanmateix, tots podem desenvolupar-lo. No cal explicar acudits. Això és només un aspecte. L’humor és molt més. Hi ha teories diverses. La més coneguda és la de la incongruència, segons la qual l’humor consisteix a connectar idees aparentment inconnexes. Mireu aquest diàleg dels germans Marx: “–Hi ha un senyor amb bigoti aquí fora. –Digui-li que jo ja en tinc un.” És una juxtaposició de conceptes completament lògics i coherents, però que col·lideixen al relacionar-se entre ells, i llavors fan riure. Un altre exemple, de Mark Twain: “Deixar de fumar és facilíssim. Ja ho he aconseguit més de deu vegades.” Altres teories associen l’humor amb la superioritat (riem perquè a una altra persona li passa alguna desgràcia i a nosaltres no, ens sentim feliços i superiors a l’altra) i la caricaturització o exageració (un gag de Mr Bean).

En qualsevol cas, l’humor, sobre la definició del qual no hi ha consens en el món científic (humor [...] era una paraula emprada pels grecs per referir-se als fluids que omplen el cos humà i que ens mantenen vius), implica una cosa essencial: una intenció. Si jo en un acte de gala rellisco i caic, és còmic, però no humorístic, perquè no volia caure (se suposa). El fet còmic cerca sempre la rialla de l’altre, mentre que l’humor, com va dir Wenceslao Fernández Flórez, és inherent a l’individu, “una posició davant la vida”.

El psicòleg i educador Jesus Garanto ha anat més enllà dient que era un signe de maduresa de la personalitat. En efecte, l’humor condueix a la paciència, la tranquil·litat i la tolerància; ridiculitza els extrems oposats; aprèn dels errors propis i aliens; ensenya a ser un bon perdedor. L’humorista veu les coses per l’anvers i el revers; veu la noblesa del que és ridícul i, d’alguna manera, ridiculitza el que és noble. Per tant, és de tot menys superficial: quan fem servir l’humor, en el fons tenim afany de comprendre, per veure les coses amb perspectiva. Aquesta actitud és molt constructiva: ens deslliura de les pors i alhora ens priva de certituds. Implica, per part de qui el practica, un comportament proactiu: l’humorista no es resigna davant la realitat, sino que la desafia. Juga amb valors essencials, però utilitza ressorts intel·lectuals.

No és una cosa senzilla. N’hi ha que el porten a dins en les situacions més difícils. Tenir sentit de l’humor comporta una gran força interior. Expliquen que Nelson Mandela, tancat a la presó a Sud-àfrica, en un exercici subtil d’humor presentava, als amics que anaven a fer-li una visita, els guàrdies de la cel·la como si fossin part de la seva família. El mateix Dalai Lama, malgrat el conflicte que viu el Tibet, es mostra sovint somrient.

Per desplegar l’humor, cal actuar sobre tres nivells: aprendre a apreciar-lo, a crear-lo i a compartir-lo. Jesús Damián creu que cal exercitar-lo i posar-lo en funcionament. “Per exemple, si estic atrapat en un embús, em poso un nas de pallasso. De sobte, el temps d’espera el vius amb un altre tarannà, i a més la gent clava la mirada en la teva cara. És la funció social de l’humor”, explica. Hi ha molts més exercicis. Un clàssic és el conte compartit amb una altra persona. Un comença amb una paraula i l’altre n’hi afegeix una altra, i es crea una cosa improvisada. També es pot jugar a modificar lletres d’una cançó coneguda… És cercar alternatives a la realitat.

Torrabadella suggereix que en una primera etapa cal copiar bé. Podem fullejar un còmic, mirar sèries o pel·lícules divertides, llegir llibres de jocs, anar a sessions de cabaret per veure com funciona l’humor. A partir d’aquí, s’agafen les idees bàsiques. En el fons, en cada manifestació humorística l’esquema sol repetir-se: sempre hi ha un plantejament (s’encamina la ment cap a una direcció) i després un gir (il·lògic, inesperat, sorprenent, que es burla de la previsió del cervell).

Després, en una segona etapa, es copia més bé. Es construeixen noves ocurrències a partir de les que hàgim fet anar ja en altres circumstàncies. Cada persona ha de descobrir un sentit lúdic propi i una capacitat innata. Forçar-se per ser graciós a qualsevol preu pot ser poc productiu. Cada persona ha de trobar i desenvolupar el seu instint natural. Jáuregui associa l’humor al joc. “Tots sabem jugar. Tanqueu la canalla dins una sala i veureu com s’inventaran de seguida una cosa, una història de fantasmes, de pirates. Cal recuperar aquesta mateixa capacitat. Per això recomano fer teatre, per deixar-se anar.”

Quan utilitzem l’humor? Essencialment, quan algú l’utilitza amb tu (tu ets objecte de la broma). La situació ha de ser apropiada (en un funeral, per exemple, no convé). Però l’humor és ideal quan es vol desdramatitzar una situació. Tanmateix, en determinats àmbits és fins i tot mal vist. Pot considerar-se una actitud poc responsable o un excés de frivolitat, si bé això tot sovint és ben poc real. Com va dir Oscar Wilde, “la vida és massa important com per prendre-se-la seriosament”.

Jáuregui explica [...] que en el procés de creixement de la parella cal utilitzar l’humor per reactivar la relació, ja que si no guanya l’avorriment. Com bé diuen en un diàleg de la pel·lícula L'espantaocells, “la gent no pot enfadar-se amb tu si els fas riure”.

I, a la feina, podem ser seriosos i divertits alhora. Thomas Edison, el pare de l’electricitat moderna, ho havia entès perfectament: “No he treballat ni un sol dia en tota la vida. Tot ha sigut diversió.” A les grans empreses, riure impulsa l’enginy, la solidaritat, la bona entesa i la resolució de conflictes. “L’humor té un impacte significatiu en les organitzacions. No és incompatible amb els objectius que es fixen per a aquella feina. L’humor no és per divertir-se i prou. L’humor vol dir aconseguir una millor cohesió entre els treballadors i dinamitzar la comunicació”, diu Chris Robert, de la Universitat de Missouri. Per Jesús Damiàn, “humoritzar és humanitzar: l’humor atrau i reté els recursos humans més valuosos, redueix l’estrès (que bloqueja la creativitat, al contrari que l’humor), enforteix la motivació i estimula la innovació, optimitza la comunicació interna i fa més sòlides les relacions amb els clients”.

Un exemple: en el conegut mercat de peix de Seattle, Pike Place Fish, es fan activitats curioses, com ara llançament de salmó, i a més els venedors criden, canten i abracen els clients, o es diverteixen a fer ventrilòquia amb un cranc. Resultat: el mercat està sempre atapeït.

Igualment, l’humor afavoreix la memorització i la retenció de dades. Si algú en un congrés fa una presentació divertida en comptes de llegir un discurs escrit, augmenta la probabilitat que els assistents recordin la informació en el futur.

Ara bé, és veritat que també l’humor té un límit i una ètica. Per les seves mateixes característiques, pot arribar a ser ambigu. No sempre queda clar si, en una caricatura, et rius de la persona o de la seva deformació. Tot depèn de la intenció. En qualsevol cas, millor que l’individu hi sigui present. Jesús Damián recorda que “el problema és que a tothom li agrada riure, però a ningú no li agrada que es riguin d’ell”. L’humor positiu, el que funciona de debò, és el que es pot compartir, l’inofensiu, que no és obscé, que no denigra ni discrimina col·lectius febles, ni fa sarcasme sobre qüestions de nacionalitat, sexe, religió. Els experts en aquesta matèria diuen sempre que és millor riure “amb” que riure’s “de” algú.

Què passa si no es té sentit de l’humor? Bé, potser aquesta dificultat està relacionada amb un tabú. O amb una autoestima baixa. Cal perdre la por del ridícul... fent el ridícul! Germán Payo fa vint-i-cinc anys que hi treballa [...]. “La qüestió bàsica és saber riure’s d’un mateix”, afirma. “Per fer-ho, cal una autoestima elevada, cosa difícil. La gent quan es mira al mirall només veu defectes. Hem de ser capaços de dir-nos alguna cosa positiva. El problema és que la societat va en direcció contrària: ens diu que no hem de tenir arrugues ni estar grassos. En canvi, cal acceptar que som imperfectes.” Segons Payo, tot a la vida pot tenir un costat humorístic. “Els infants són genials en això, se’ls acuden moltes coses. Me’n recordo que una vegada a l’escola una nena es va marejar i va descanviar la pesseta. Una part dels alumnes, amb raó, va manifestar fàstic pel vòmit, allà al mig de l’aula. Però una amiga va deixar anar aquest comentari que va trencar l’esquema: ‘Mireu, ha menjat espaguetis!’.”

Diuen que l’humor és arriscat. Però no fer-lo servir possiblement ho és més, ja que la seriositat pot ofendre encara més que una broma. Com deia Groucho Marx, “fer riure és una cosa molt seriosa”.

(Extracte adaptat d’un reportatge del suplement Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

El fracàs del catolicisme espanyol

per Suso de Toro, escriptor

És comú donar per fet que la religió, heretada del temps de la nostra gent gran i dels nostres ancestres, decau històricament i que, sent extemporània, ja no juga un paper significatiu en el nostre temps. [...]

En realitat, la religió –n’hi ha prou a considerar-la en la seva dimensió ideològica–, es, en el nostre temps, un instrument principalíssim en el conflicte entre interessos i visions del món [...], i on la religió no es manifesta de manera clara apareix en les seves formes més seculars: en ideologies místiques comunitàries. Perquè els humans continuem buscant i trobant credos i fes en les quals dissoldre el nostre insuportable jo en algun nosaltres. Cerquem arguments que ens situen no sols a l’espai sinó també al temps, que ens donen memòria i futur, o sigui transcendència a les nostres vides. I d’aquesta manera trobem una mica de sentit a la nostra existència individual i solitària. [...]

La corrupció del missatge cristià que va ser el nacionalcatolicisme ha merescut la censura política i també moral de la majoria de la societat, i l’integrisme ha fet que se n’allunyi. Així, el fracàs de l’Església ha ajudat que la catòlica i tradicional societat espanyola, paradoxalment, sembli la més “moderna” de les europees.

Ens podem demanar quines conseqüències té per a la moral social; hi ha signes d’anomia en la nostra societat. Si la moral catòlica tradicional no és vàlida per a aquesta societat, quina moral social hi ha? Quin és el consens moral? N’hi ha? Qui té legitimitat o capacitat per establir un nou consens que ens digui el que està bé i el que està malament? O suportarem viure sense un ordre que ens digui el que està bé i el que està malament? Si és així, no podrem educar els nostres fills en una ètica personal. Sense moral, quina ètica. L’ètica és dinàmica i àgil, però la moral ha de tenir consistència i estabilitat, no s’aixeca sobre pilars relatius.

Podem tenir moral sense fonament religiós? És a dir, sense fonament, sense mite fundacional. No crec que les ideologies puguin fundar moral, només ho fan quan es transformen en mite comunitari, com ara el comunisme, el feixisme o alguns nacionalismes. És el mite, la religió, qui dóna l’ordre últim al món. Però com que no sembla possible tenir una fe religiosa simplement perquè ens convingui, potser haurem d’afrontar avui aquest viure desmoralitzats, perquè és la nostra realitat. O bé algú coneix una manera de fonamentar valors comuns indiscutits i acceptats?

O això o repensar la religió, i hauria de ser un pensar diferent, un pensar sentint. En aquest cas hauríem de mirar enrere, al començament, i tornar a demanar-nos pel final, la mort. La mort és una font de preguntes sobre la vida. És sagrada la vida humana? Abans de contestar podríem aturar-nos per sempre més a discutir el que és “sagrat”. Però també podem contestar sí o no, simplement. Si no és sagrada és un bé tangible i taxable, si és sagrada potser podrem alçar sobre això una moral per al nostre viure. Que és un viure cada cop més eixamplat, o enxiquit, per l’espai que creen els mass media, aquest món vigorós creat per nosaltres però que sembla haver-se emancipat i tenir vida pròpia: ha resultat que la nostra civilització apol·línia va covar l’ou del monstre dionisíac. És un món nou, una nova dimensió, on la moral pinta ben poc i mana el desig.

En aquest temps nou les generacions adultes conservem, tot i que no ho reconeguem, la moral judeocristiana que ens va transmetre de bon grat o per força l’Església, encara que ella no la segueixi. Aquestes són les nocions que força malament intentem transmetre als que vénen. Però ells què heretaran? Una discoteca, una pantalla?

(Extractat d’un article publicat al diari El País, 14 setembre 2007)

Els dits de la mà

Gràcies als corresponsals de la llista Migjorn que n’han fet pel seu compte un arreplec, i gràcies a altres col·laboradors desinteressats, he pogut ajuntar unes quantes versions d’aquella cançoneta infantil que serveix per entretenir les criatures i alhora per anomenar d’una manera original i divertida els dits de la mà.

Aquí no hi ha totes les versions que existeixen, ni de bon tros; cada poble té la seva i molts cops més d’una. Però hi ha les que m’han arribat fins ara –si me n’arriben més ja les afegiré. Potser la de Sant Mateu del Maestrat no hauria d’anar aquí perquè és d’un altre estil més pedagògic, però ja que m’ha arribat la incloc:

Fondó (Vinalopó Mitjà)
Eixe és el pare,
eixa és la mare,
eixe demana pa,
eixe diu que no n’hi ha,
i el xicotet li diu: perrinxinxet, perrinxinxet, al caixonet hi ha un trosset de pa sequet!

Benigànim (Vall d’Albaida)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Corrunxet, corrunxet, el xicotet al corralet!

Alcoi (Alcoià)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyeu, gorrinyeu, que jo en tinc un bocineu!

Vall dels Alcalans (Ribera Alta)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
i aquest tan menut diu: garranxet, garranxet, que en l’armari n’hi ha un trosset!

Guadassuar (Ribera Alta)
Este és el pare,
este la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I este diu: gorrinxet, gorrinxet, vés al corralet que en el cabasset n’hi ha un trosset!

Albalat de la Ribera (Ribera Baixa)
Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I el xicotet diu: xirin-xinguet, en l’armari n’hi ha un trosset!

Vilafranca (els Ports)
Este és el pare,
este és la mare
este demana pa
este diu que no n’hi ha.
Garranyeu, garranyeu, que a la pastereta n’hi ha!

Sant Mateu (Baix Maestrat)
El polze és el més gros,
l’índex assenyala,
el cor és el més llarg,
després va l’anular,
i el petit, petit, petit, petit, petit...!

Vistabella del Maestrat (Alcalatén)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyiu, gorrinyau, la pastera està tancà en clau!

Quartell (Camp de Morvedre)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinet, sanxet!, gorrinet, sanxet!

Mallorca (Campos, Migjorn de Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és es porcellí qui fa: nyic, nyic, nyic!

Ciutat de Mallorca (Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és el porcellet que demà han de matar!

Vilanova i la Geltrú (Garraf)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha per al caganiu?

Barcelona (Barcelonès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Sant Pol de Mar (Maresme)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Terrassa (Vallès Occidental)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!

Vilanova del Vallès (Vallès Oriental)
Aquest es el pare,
aquesta és la mare,
aquests els demanen pa,
aquests els diuen que no n’hi ha,
aquests diuen: mireu, mireu, però no us en donarem, i aquest resa i no diu res.

Igualada (Anoia)
Aquest és el pare,
Aquesta la mare
Aquest fa les sopes
Aquest se les menja totes
I aquest fa: piu, piu, piu, que no puc sortir del niu!

Torres de Segre (Segrià)
Aquest és lo pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menge totes,
I aquest li diu: marrimiau, marrimiau, per què no me’n doneu, d’això que mengeu?

La Codonyera (Matarranya)
Aquest és el pare
aquest és la mare
aquest fa les sopes
aquest se les menge totes
i aquest diu: garranxiu, garranxau, tanqueu les figuetes amb clau!

Girona (Gironès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest demana pa,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa la sopa,
aquest se les menja totes
i aquest diu: pobric, pobric, guardeu-me’n un xic, que jo sóc petit!

No sé si la constatació d’aquest patrimoni bàsicament comú en un fet sociocultural tan casolà i íntim com aquest, i tan reclòs en uns determinats territoris, hauria de fer pensar a algú alguna cosa... Bé, deixem la política de banda.

La gènesi d’un diccionari

Els obstacles que va haver de superar María Moliner

per Pedro Vallín

Inmaculada De la Fuente [...] ha publicat la primera biografia de María Moliner, El exilio interior, amb l’editorial Turner Noema, i parla de la seva protagonista com qui parla dels seus avantpassats, amb precisió i sense caure en l’elegia. [...]

He volgut evitar el tòpic d’una dona mestressa de casa que escriu el diccionari. María Moliner és una figura clau del segle XX, una senyora que fa un diccionari que actualitza tots els termes del de la Real Academia, ella sola, i que, a més, com que va viure en el franquisme i estava casada i tenia fills, era mestressa de casa. Perquè també era bibliotecària, és a dir, era una professional que va fer un diccionari.

Quants anys va trigar a fer el diccionari?
Comença el 52, aproximadament, i en publica el primer tom el 1966, a finals d’any, i a començaments del 67 treu el segon. Posem quinze anys.

I per què no va ser ben rebuda pels acadèmics?
Perquè era una intrusa, en certa manera. Perquè va estudiar història a la Universitat de Saragossa, però havia encarrilat la seva vida pel món dels arxius i biblioteques i no estava considerada una filòloga. En aquell moment sí que hi va influir que fos dona. Una dona que es posa a fer un diccionari, però no el diccionari que inicialment volia fer, sinó un diccionari que a més qüestionava el de la RAE. Crec que va ser admirada, però no valorada.

Com si el diccionari l’hagués fet en les estones lliures?
No era un hobby, era la seva vida. Arriba un moment que ella s’hi involucra tant… a partir del 1955 el diccionari ocupava gairebé el 90 per cent de la seva vida. I, d’altra banda, María Moliner, i això ja es veu a les primeres cartes, és una dona que té un projecte de vida intel·lectual i que té uns desitjos de realitzar-se professionalment. És cert que encarrila la seva vida a través del cos d’arxivers i bibliotecaris i que com a funcionària ha d’anar a les destinacions professionals que li marquen, però té les seves preferències. Troba la sabata de son peu, que són les missions pedagògiques, que és on troba una identificació entre la tasca que desenvolupa i el projecte cultural de la República. [...]

La meva aventura ha estat abordar un personatge que respecto moltíssim i amb el qual no podia novel·lar gaire, per aquest respecte i perquè és una figura sòbria que es defineix per si sola i que per tant no permetia gaires llicències. Em vaig esforçar per dotar-la, malgrat tot, del que jo crec que era la seva veritable personalitat: una dona amb desitjos d’aprendre, una persona que s’està reinventant constantment, ja que estudia inicialment amb moltíssimes dificultats, fent el batxillerat gairebé sola, amb una gran capacitat per fixar-se objectius i després amb una gran ambició intel·lectual, una ambició que llavors se li negava a la dona. Es pensava que sent abnegada i estant entregada –la dedicació a les paraules ningú no l’hi discuteix, els èxits del seu diccionari, la sorpresa que va causar, l’envergadura de l’empresa, ningú no l’hi discuteix– era suficient, i per això aquesta dona solitària era la imatge que ens anaven difonent. Esclar, era solitària perquè era una senyora que estava en el seu context, en la seva època i al seu món. Però tenia una gran ambició intel·lectual perquè, encara que ella deia en to graciós que era tenaç perquè era aragonesa, que mai no hauria acabat el diccionari si no hagués estat tossuda i una mica bèstia, el seu motor era deixar una obra; la seva ambició és real.

Allò de la mestressa de casa ve una mica per culpa de l’obituari de García Márquez?
L’article de García Márquez és important, perquè és el reconeixement d’una personalitat molt rellevant, on ve a dir que és el diccionari sens dubte que ell utilitza, el més divertit, el més complet, “el més urgent”, per utilitzar les seves paraules, de la llengua castellana, per a ell molt més complet i útil que el de la Real Academia. És a dir, l’article ha estat molt citat i és molt important per al que és Moliner i per al seu diccionari. El que passa és que García Márquez es basa en les dades del fill menor i de persones de l’entorn i dóna una imatge massa familiar i intimista, massa d’interior, una imatge reduccionista que crec que no és la imatge que es mereix María Moliner.

Per què escriu el diccionari?
Ella, com a bibliotecària que era, quan ve a Madrid el 1946 comença a tenir estones lliures a les tardes que vol omplir. Té alguns projectes i [...] comença a plantejar- se fer un diccionari. Com que en tenia un bagatge, perquè coneixia molt bé el diccionari de la RAE de l’època universitària, es veu temptada a actualitzar-lo i a definir de nova planta les accepcions. I es va complicant. Utilitzava la màquina d’escriure, utilitzava molt unes fitxes que no és gaire clar d’on les treia o si les elaborava ella artesanalment. Una vegada que ja té bastantes fitxes fetes li arriba la notícia a Dámaso Alonso, que va convèncer els quatre editors de Gredos, com a director que era de la col·lecció principal, que el projecte valia la pena, malgrat que l’aparença era una capsa de sabates amb un munt de fitxes. Llegint les fitxes van veure tanta erudició que es van embarcar en l’aventura.

I després?
Firma un contracte amb Gredos l’any 1955. Crec que això no s’havia publicat fins ara. Van rebent les seves fitxes, les van preparant per després compondre-les, però com que es va dilatar tant, es van haver de compondre per segona o tercera vegada; eren els mitjans mecànics de llavors.

Ella dirigia el projecte, i, fins i tot, com que era una dona molt segura de si mateixa, defensava les seves coses, tenia les seves converses amb el primer corrector de l’editorial Gredos, Del Campo. Coneixia pel seu nom el linotipista, li portaven a casa seva proves, i recordo una anècdota: Moliner va introduint al seu diccionari temes gramaticals. És això el que el fa tan personal i ambiciós, però al mateix temps és excedir-se, no necessites aquest tractat. Però ella el regala, perquè és desmesurada. Llavors hi havia un linotipista, a qui agraeix després, al diccionari, la seva feina, que va arribar un moment en què estava desbordat de tantes correccions, afegits i clarificacions, que hi va haver una crisi a la impremta. “Jo és que li posaré a Doña María una nota per dir-li que no faci més canvis perquè ens tornarà bojos i humanament això no pot ser”. Un de més veterà li va dir: “Tu mateix, però escriure-li una nota a Doña María, jo no ho faria, perquè a més a més, de tant que t’estima, s’emportarà un disgust”. No la va arribar a enviar.

La va salvar el caràcter?
Sí, era molt expeditiva. Malgrat que tenia una formació superior, a les seves cartes es veu que no escrivia per a la posteritat, va al gra, vol fer coses.

* * *

Una lluita fèrria contra l’analfabetisme

Quan el seu pare abandona la família en un viatge a Buenos Aires, Moliner es comença a guanyar la vida fent classes als seus companys d’estudi. El 1922 guanya les primeres oposicions al cos d’arxivers bibliotecaris. Destinada a Múrcia, es casa amb un catedràtic de Física i es trasllada a València, on organitza 150 biblioteques rurals com a directora de missions pedagògiques. El govern republicà en guerra la pren com a figura clau de la política bibliotecària, però el franquisme frenarà la seva carrera. Traslladada a Madrid perquè els seus fills estudiïn, es refugia a la biblioteca de l’escola d’enginyers, el seu final com a bibliotecària.

* * *

Una professional de la biblioteconomia

Nascuda a Paniza (Saragossa), l’any 1900, la seva família es va traslladar al cap de poc a Madrid. Maria Moliner era filla de metge rural [...] i va despuntar de molt jove com una alumna brillant. Va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, on pel que sembla va ser Américo Castro qui va despertar el seu interès per la lexicografia. Va ser una de les dones pioneres a la universitat espanyola. El 1921 es va llicenciar en filosofia i lletres amb qualificació d’excel·lent i premi extraordinari i va guanyar les oposicions al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.


(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 22 agost 2011)