Som clients, tenim drets

per Ferran Suay

Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així «per interessos comercials» més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.

La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els «interessos comercials» també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres? ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem —per tots aquests productes— el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.

Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava —amb un missatge ben breu— respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: «Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación.» Li vaig respondre en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.

Probablement, això de «dialecte» ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.

Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d'avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix —també— l'obligatorietat de l'etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa (atcliente@jgc.es).

Aquesta, i totes les altres empreses que —amb unes o altres excuses— incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que —per tal d'aconseguir-los— ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè —generalment— això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci.

N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret —legalment reconegut— a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.

El Punt, 29 gener 2011

* * *

Una història d'èxit

per Ferran Suay

En l'article «Som clients, tenim drets» (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l'empresa Vinos García Carrión, amb motiu d'haver-los demanat la incorporació del català a l'etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta –en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia– no em semblà gens afortunada, i vaig fer l'article. Es veu que –des d'aquell moment– algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic.

He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D'entrada, el director del departament d'atenció al client –la mateixa persona que m'havia contestat inicialment– es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar –més aviat– per enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d'estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i –en la meua opinió– una gran professionalitat.

I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l'empresa d'etiquetar en català («Don't hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law»). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s'han ofert a donar-me'n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m'agradaria explicar breument.

El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d'una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que –en molts casos– consisteix a ignorar radicalment l'existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l'ús exclusiu del castellà.

El segon èxit és per a l'empresa García Carrión, que –sense fer-hi cap inversió– ha rebut una informació rellevant d'una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D'aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l'oportunitat d'adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d'entendre més bé el mercat a què s'adrecen.

El tercer èxit és també per a l'empresa, que ha pogut comprovar l'eficàcia i la professionalitat del seu departament d'atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador –en la meua opinió– d'una bona cultura d'empresa, que els permet d'adaptar-se a la realitat de seguida que s'hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s'equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d'esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d'informació útil i en un motor de canvi en positiu.

El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d'aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà –sobretot– un èxit de la llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d'actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d'influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d'implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.

Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d'augmentar la seua quota de mercat.

És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l'empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n'hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s'acabe amb més d'un guanyador, i –encara més important– sense perdedors.

(El Punt, 15 febrer 2011)

Hansel i Gretel amb mòbil

per Hernán Casciari
(traducció de Víctor Iñúrria, Migjorn, març 2010)

Anit li contava a la meua filleta Nina un conte infantil molt famós, el de Hansel i Gretel dels germans Grimm.

En el moment més tenebrós de l’aventura, els xiquets descobreixen que uns ocells s’han menjat les estratègiques molletes de pa, un sistema molt simple que els germanets havien ideat per tal de tornar a casa. Hansel i Gretel es descobreixen sols dins el bosc, perduts, i començant a fosquejar.

La meua filla em diu, just en aqueix punt de clímax narratiu: “No passa res. Que criden al pare pel mòbil.”

Jo aleshores vaig pensar, per primera vegada, que la meua filla no té una noció de la vida aliena a la telefonia sense fil. I al mateix temps vaig descobrir que espantosa resultaria la literatura –tota ella, en general– si el telèfon mòbil haguera existit sempre, com creu la meua filla de quatre anys.

Quants clàssics haurien perdut el seu nus dramàtic, quantes trames haurien mort abans de nàixer, i sobretot que fàcil s’haurien solucionat els problemes més cèlebres de les grans històries de ficció.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica, en qualsevol que se li ocórrega. Des de l’Odissea fins a Pinotxo, passant per El vell i el mar, Macbeth, L’home del cantó rosat o La família de Pascual Duarte. No importa si l’argument és elevat o popular, no importa l’època ni la geografia.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica que conega al ditet, amb introducció, amb nus i amb desenllaç.

Ja està?

Molt bé. Ara pose un mòbil (telefonet, telefonino, cel·lular, etc.) en la butxaca del protagonista. No un vell aparell negre encastat en una paret, sinó un telèfon com els que existeixen avui: amb cobertura, amb connexió a correu electrònic i xat, amb saldo per a enviar missatges de text i amb la possibilitat de fer telefonades internacionals.

Què passa amb la història triada? Funciona la trama com una seda, ara que els personatges poden telefonar-se des de qualsevol lloc, ara que tenen l’opció de generar videoconferències i enviar-se missatges de text? Veritat que no funciona un carall?

La Nina, sense adonar-se, em va obrir anit la porta a una teoria aborronadora: la telefonia sense fil farà miquetes les velles històries que narrem, les convertirà en anècdotes tecnològiques de qualitat menor.

Amb un telèfon en les mans, per exemple, Penèlope ja no espera amb incertesa que el guerrer Ulisses torne del combat.

Amb un mòbil a la cistella, Caputxeta alerta l’àvia a temps i no cal l’arribada del llenyater.

Amb un mòbil, el Coronel sí té qui li escriga algun missatge, per més que fóra spam.

I Tom Sawyer no es perd en el Mississipí, gràcies al servei de localització de persones de la telefònica.

I el Porquet de la casa de fusta alerta el seu germà que el llop va cap allà.

I Gepetto rep una alerta de l’escola, que avisa que Pinotxo no havia arribat aquell matí.

Un enorme percentatge de les històries escrites (o cantades, o representades) en els vint segles que antecedeixen l’actual, han tingut com a principal font de conflicte la distància, el desencontre i la incomunicació. Han pogut existir gràcies a l’absència de telefonia mòbil.

Cap història d’amor, per exemple, hauria sigut tràgica o complicada, si els amants esquius hagueren tingut un telèfon en la butxaca de la camisa.

La història romàntica per excel·lència, Romeu i Julieta, de Shakespeare, basa tota la seua tensió dramàtica final en una incomunicació fortuïta: l’amant fingeix un suïcidi, l’enamorat la creu morta i es mata, i llavors ella, en despertar, se suïcida de veritat. (Perdó per anticipar-vos-ho.)

Si Julieta haguera tingut telèfon mòbil, li hauria escrit un missatget de text a Romeu en el capítol sis, dient-li: “M FAI LA MORTA, PERÒ NO TIC MORTA. NO T PRCUPES NI FACES IDIOTSS. BSTS.”

I tot el grandíssim problemot dramàtic dels capítols següents s’hauria evaporat. Les últimes quaranta pàgines de l’obra no tindrien trellat, no s’haurien escrit mai, si en la Verona del segle catorze haguera existit la promoció “Banda ampla mòbil de la companyia Tal”.

Moltes obres importants, a més, haurien hagut de canviar el nom per altres de més adequats.

La tecnologia, per exemple, hauria desterrat per complet la soledat en Aracataca i llavors la novel·la de García Márquez s’anomenaria Cent anys sense connexió, i narraria les aventures d’una família en la qual tots tenen un nick similar (buendia23, a.buendia, aureliano_goodmorning) però a ningú no li funciona el messenger.

La famosa novel·la de James M. Cain –El carter crida dos cops–, escrita en 1934 i portada més tard al cinema, es diria El servidor duplica els correus que m’entren i versaria sobre un marit cornut que descobreix (llegint l’historial de xat de la seua esposa) el romanç de la jove adúltera amb un foraster de mal viure.

Samuel Beckett hauria hagut de canviar el nom de la seua famosa tragicomèdia en dos actes per un títol més coincident als avenços tècnics. Per exemple, Godot té el telèfon apagat o està fora de cobertura, la història de dos homes que esperen, en un erm, l’arribada d’un tercer que no apareix mai o que es va quedar sense saldo.

A l’obra El JPG de Dorian Grey, Oscar Wilde contaria la història d’un jove que es manté sempre saludable i sense arrugues, en virtut d’un pacte amb Adobe Photoshop, mentre que a la carpeta Images del seu telèfon una foto del seu rostre es pixela sense remei, gradualment, fins a perdre definició.

La bruixa del clàssic Blancaneu no consultaria cada nit a l’espill sobre “qui és la dona més bella del món”, perquè el cost per telefonada de l’oracle seria d’1,90 la connexió i 0,60 el minut, i s’acontentaria de preguntar-ho una o dues vegades per mes. I al final se’n cansaria.

També nosaltres ens cansaríem, ens avorriríem, amb aquestes històries de solució automàtica. Totes les intrigues, els secrets i les deshores de la literatura (els grans obstacles que sempre generaven les grans trames) fracassarien en l’era de la telefonia mòbil i del wi-fi.

Tot aqueixa meravella de cinema romàntic en què, al final, el xicot corre com un boig per la ciutat, contra rellotge, perquè la seua estimada està a punt de prendre un avió, se soluciona avui amb un SMS de quatre línies.

Ja no hi ha aqueix compromís carrincló, aqueix remordiment, aquella explicació que mai arriba; no cal detenir els avions ni creuar els mars. No cal deixar boletes de pa en el bosc per recordar el camí de tornada a casa. La telefonia sense fil –va vindre a dir-me anit la Nina, sense voler– ens entorpirà les històries que contem d’ara en avant. Les farà més tristes, menys assossegades, molt més predicibles.

I em pregunte: no està potser ocorrent el mateix amb la vida real? No estem privant-nos d’aventures novel·lesques per culpa de la connexió permanent? Algun de nosaltres, alguna vegada, correrà desesperat a l’aeroport per a dir-li a la dona que ama que no puge a aqueix avió, que la vida és aquí i ara?

No. Li enviarem un missatge de text llastimós, un missatge breu des del sofà. Quatre línies amb majúscules. Potser li farem una cridada perduda, i creuarem els dits perquè ella, la dona estimada, no tinga el seu telefonet en mode vibrador.

Per a què fer l’esforç de viure a la vora de l’aventura, si quelcom sempre ens va a interrompre la incertesa? Una cridada a temps, un missatge binari, una alarma.

El nostre cel ja està infectat de senyals i secrets: “Atenció, que el duc va cap allí per a matar-te.” “Alerta, que la poma està enverinada.” “No tornes aquesta nit a casa perquè he begut.” “Si li fas una besada a la xicota es desperta i t’ama.” “Papà, vine a cercar-nos que uns ocells s’han menjat les molles de pa.”

Les nostres trames estan perdent la brillantor –les escrites, les viscudes, fins i tot les imaginades– perquè ens hem convertit en herois peresosos.

El català de Cadaquès

per Emili Casademont

Si el valencians –no tots, concretem-ho– s’entesten a afirmar que parlen el valencià i no pas el català, què haurien de dir, em pregunto, els habitants de Cadaqués? Ells sí que podrien ben afirmar que parlen el cadaquesenc i no pas el català, ja que, tot el contrari del que passa amb el valencià, el seu llenguatge conté una enorme quantitat de paraules (recollides per Ernesta Sala, en part, a les pàgines del seu llibre El parlar de Cadaqués, editat per la Diputació de Girona el 1983) que ni tan sols figuren al Diccionari català-valencià-balear, de l’Alcover i en Moll, que ho arreplega absolutament tot.

Així, per exemple, són paraules pròpies de l’idioma cadaquesenc (i permeteu-me que, del cadaquesenc, en digui idioma o llengua, perquè, de fet, aquesta és la realitat) ametlloner (ametller), caroti (ciratge o betum per netejar les sabates), jonell (genoll), tritxo (entremaliat), briqueta (sardineta), etc., etc. Per altra banda, és materialment impossible que una persona catalana pugui arribar a entendre la gent de Cadaqués, quan aquesta deixa anar frases com les següents: «Ets una berria» (ets un barroer), «Quina calistreta pateix aquella famili...!» (quina misèria –o quina fam– pateix aquella família...!), «M’esti fent un curumell» (m’estic fent un monyo), «Ets un sanfasó» (ets un fresc), «Tu sí que vas ben acarenat» (tu sí que vas ben borratxo), «Aquet troball no té cap futarro» (aquesta troballa no té cap valor), etcètera.

Tot això és una petitíssima mostra de com s’expressen els cadaquesencs (que també salen, com a les Illes Balears, i diuen ses en lloc de les, per exemple), o sigui, amb un vocabulari, una conjugació verbal i una accentuació dels mots que, en molts casos, no s’assemblen gens ni mica al català. I no parlem de les paraules que utilitzen quan és refereixen als peixos, a l’art de la pesca, a l’art de la navegació i, en general, a totes les coses del mar. Ningú més que ells les saben...

El parlar de Cadaqués és mil·lenari. Com mil·lenari és, així mateix, el poble. En un document antic, datat l’any 974, Cadaqués és anomenat Capdequers, població coneguda, també, com la vila del Cap de Creus, propietat de Gaufred, comte d’Empúries, que en féu donació a l’abat Ramon del monestir de Sant Pere de Roda. O de Sant Pere de Rodes, com alguns, potser no gaire encertadament, en diuen. De qualsevol manera, tot fa pensar que, molt abans del citat 974, Cadaqués ja existia.

D’altra banda, convé indicar que, fins a temps bastant recents, o sigui, fins ben entrat el segle passat, el poble (que, gràcies a Salvador Dalí, posteriorment esdevindria famós arreu del món, per tenir-hi l’artista figuerenc la seva residència) no disposà d’una carretera que la comuniqués amb Figueres (una carretera de 17 quilòmetres, però amb un total de 250 corbes estretes i una mica perilloses), raó per la qual sempre havia viscut aïllat, encerclat per muntanyes relativament altes, com la del Pení, i es donava el cas que molts dels seus habitants tenien el cul pelat de tant anar a Cuba, com a altres països d’Amèrica, i en canvi mai no havien trepitjat el sòl de la capital de l’Alt Empordà, comarca a la qual sempre han pertangut, ni el de les localitats més properes, com ara Roses o el Port de la Selva. Tot això, lògicament, influí, poc o molt, en la materialització de la seva parla.

Deia Ernesta Sala el 1983, en la seva obra abans esmentada, que a Cadaqués, malgrat l’emigració que havia rebut fins llavors, constituïda per persones de diferents regions de l’Estat espanyol –d’Andalusia, sobretot–, com també de l’estranger, l’idioma cadaquesenc s’hi mantenia molt bé.

I, a més, remarcava que aquest no era pas utilitzat únicament per les generacions grans, ni només dins el clos familiar, sinó que «és la parla habitual de tota la gent del poble, nens inclosos, que conserven la seva entonació característica i el seu peculiar lèxic». I això és quelcom que, avui dia, a la gent que va a Cadaqués i conversa amb els seus habitants, que sumen més de 1.500, no li és gens difícil de constatar, raó per la qual pot ben afirmar-se que l’antiga i curiosa parla de Cadaqués (que algun filòleg, en descobrir-la, l’ha qualificada de dolçament bonica) no és morta.

El que passa –i això indueix a pensar que sí– és que, quan els cadaquesencs fan petar la xerrada amb els forasters –forasters arribats de la resta del Principat, que són tan catalans com ells–, procuren acostar-se molt al català-empordanès, car temen que els diguin que parlen pèssimament la llengua autòctona de Catalunya, quan en realitat el que fan és expressar-se en un idioma distint, que té diverses arrels, la més important de les quals és catalana.

Diari de Girona 13 novembre 2005

* * *

«Qui vulgui peix que es mulli es cul»

per Josep Playà Maset

Per aconseguir un objectiu a la vida cal esforçar-se. A Cadaqués ho resumeixen de manera expressiva: «Qui vulgui peix que es mulli es cul.» No n’hi ha prou a esperar-se assegut que piquin els peixos, cal bellugar-se. I també diuen: «Barca parada cria llimacs.» En les barques que no ixen del port hi neixen algues a la part submergida, conegudes com es llimacs (que cal no confondre amb els moluscs semblants als caragols, que a Cadaqués s’anomenen llimocs). És a dir, que si hom no és treballador, si no s’espavila, no avança.

Encara al final del segle XIX, anar de Figueres a Cadaqués amb carruatge o tartana representava un viatge de cinc hores, amb parada a Roses perquè descansessin els cavalls. Fins aleshores, la millor manera per arribar en aquella península del cap de Creus, a l’extrem nord-oriental de Catalunya, havia sigut amb barca, pel mar. Per aquesta raó es deia que els seus habitants havien tingut més contacte amb Mallorca que amb Barcelona i que per això van conservar un català salat que encara perviu i del qual la filòloga Ernesta Sala es feia ressò en el seu llibre El vocabulari de Cadaqués. I pel que es veu ara també un bon nombre de locucions i refranys que sorprenen el visitant.

El poble s’ha internacionalitzat, però fruit d’aquell aïllament ancestral i dels matrimonis endogàmics (el «nos amb nos» dels cadaquesencs) s’ha conservat un llenguatge peculiar. I això explica que Montserrat Contos Faixo (1932) hagi pogut recopilar al llarg de la seva vida prop de quatre mil dites, algunes originals de Cadaqués, unes altres d’adaptades, i que ara en presenti una selecció de 164 en el seu llibre Ditxos de Cadaqués, il·lustrat amb pintures de Ramon Moscardó i fotografies del Cadaqués del 1905 fetes per Ricard Martí Aguiló, fill del cèlebre pintor Martí Alsina. Els avis paterns de l’autora eren capbussaires grecs, els Kontos, que hi varen arribar per pescar corall, i els materns, vinculats a la vinya o a l’olivera. Pesca i agricultura, sustentacles de l’economia, com diu el refrany: «Cadaqués, oli i peix.» Ho explica Sala al pròleg: «Es ditxos són propers als refranys i sovint indiquen experiències que es transmeten dels avis i que continuen fent-se servir de generació en generació.»

«Pes juliol ni dona ni cargol!» Aquesta frase la féu famosa Salvador Dalí perquè la repetia tot sovint i l’enviava com a missatge amistós en les postals a Pablo Picasso (vegeu Dalí. Lettres à Picasso 1927-1970). És típica de Cadaqués i segons Montserrat Contos vol dir per una banda «que el mes de juliol no sol ploure i els caragols s’amaguen» i, per l’altra, «des d’una visió masclista, que la suor feia les dones poc atractives». D’aquestes al·lusions poca-soltes sobre la condició femenina hi ha unes quantes expressions: «Dona i sardina com més petites més fines», «Amb es vent de ses faldilles feia obrir i tancar ses portes», «Sense ses dones i es vents no hi haurien tants turments» o «Sa dona i sa saupa tot l’any es paupa» [saupa és un peix anomenat originàriament salpa; paupa ve del verb paupar, adaptació fonètica de palpar].

El peix inspira nombroses simbologies. «És un peix que es porta l’oli», per referir-se a una persona espavilada; «Peix que bolla no omple l’olla», per dir que el peix que fa salts encara no l’has pescat, o sigui que no comptis amb una cosa si encara no l’has acabada de fer; «És un rufí mal escatat», que al·ludeix a un peix, l’escòrpora, i es refereix a una persona esquerpa i desagradable; o «No hi ha peix sense espina», per indicar que hom no pot ser completament feliç, perquè al final sempre hi ha problemes.

La climatologia és una altra temàtica usual: «Passa un capellà, quin mal temps que farà!», «Boira pixanera, torna’t enrere» o «Ha fotut un estuf d’aigua!» (pluja forta en poc temps).

Per als no avesats al llenguatge mariner o al vocabulari de Cadaqués, alguns ditxos són gairebé incomprensibles: «Té ulls de pixota» es diu de qui no fa bona cara, possiblement per haver begut més del compte (sa pixota és un peix); «L’han agafat amb un ham de mitja mosca!» (un ham petit) va destinat als mentiders que són descoberts en petites trampes; «Va carregat de briqueti» és per als massa primmirats (s’anomena briqueti la sardina menuda [briqueta] que apareix morta a les platges després d’una llevantada); «Ses garotes de Codera s’han de menjar amb cullera», que es refereix als eriçons que s’agafen a la punta de Codera, que solen anar molt plens; o «El Pení s’ha posat barret», quan la boira s’instal·la damunt la muntanya del Pení, que els pescadors interpretaven com una crida a tornar a port.

(Adaptat de La Vanguardia, 10 gener 2011)

Les llengües petites també maten

per Joan-Lluís Lluís

La catàstrofe de la degradació de la biodiversitat lingüística, amb una mitjana d’una llengua que desapareix cada dues setmanes, té orígens clars en les pressions polítiques i econòmiques. Gairebé podríem dir que el càlcul del diferencial de poder polític i de riquesa econòmica entre llengua baixa i llengua alta és una mena de sistema de predicció del ritme de desaparició de les llengües baixes.

Ara bé, no cal pensar que les llengües que s’imposen a d’altres –i que podríem anomenar linguòfagues [...]– són només les llengües d’estats poderosos i rics o de pes demogràfic considerable. Algunes llengües demogràficament petites també fan desaparèixer d’altres llengües, a vegades a escales de territoris molt petits o de circumstàncies molt peculiars.

A Alaska, avui, totes les llengües autòctones es troben en una situació desesperada, la majoria en via de substitució per l’anglès, però entre els segles XIX i XX algunes llengües autòctones ja havien patit una mena de guerra interna. I una d’aquestes, el tlingit, havia guanyat aquesta guerra gràcies a un pes demogràfic superior i a la vitalitat econòmica relativa també superior. El tlingit, parlat al sud d’Alaska, ha anat substituint d’altres llengües també autòctones, com l’alutiq, l’eyak i el tagish. Avui, però, mortes aquestes darreres llengües, el tlingit també es troba en via de desaparició i es calcula que només queden al voltant de dos-cents parlants d’aquesta llengua, tots bilingües amb l’anglès.

Catalunya Nord mateix, abans de patir la gran davallada lingüística per culpa del sistema polític, econòmic i, sobretot, ideològic francès, va ser també un microexemple d’aquest eixamplament de territori. Des de la creació dels departaments francesos, el 1792, Catalunya Nord inclou els dos terços d’una comarca occitana, el Fenolledès, la qual ha tingut històricament lligams de proximitat humana molt estrets amb Catalunya.

En aquesta comarca occitana, la proximitat humana va fer que l’occità reculés a favor del català. Cinc pobles del Fenolledès –la Tor de França, Cassanhas, Montalbàn del Castèl, Bèlestar de la Frontièra i Trevilhac– són de població occitana però de parla catalana. O ho eren, és clar, ja que el francès ho està arrasant tot...

L’exemple més clar, a nivell mundial, d’aquesta relació tan sovint mortífera entre llengües en l’escala dels idiomes sense estat poderós ni economia de primer pla és certament el suahili. Aquesta llengua de l’immensa família bantu, nascuda en una franja de la costa oriental de l’Àfrica, s’ha anat estenent cap a l’interior del continent per la força del comerç i, progressivament, dels estats que l’assumien. Avui es parla, amb estatus diferents, en una desena de països, entre els quals hi ha Moçambic, Kenya, Tanzània o Uganda, i és avui l’única llengua africana que pot valer-se de ser lingua franca internacional, en una escala subcontinental. Si bé té només cinc milions de parlants com a llengua materna, es calcula que és parlat, en diversos graus de competència, per més de cinquanta milions de persones.

Aquest èxit innegable provoca l’arraconament de llengües autòctones i, per tant, contribueix a l’empobriment lingüístic universal. També, però, ha permès a Àfrica, si més no a una part d’Àfrica, de resistir de l’interior a l’envestida de les llengües dels antics colonitzadors. Queda per determinar si en aquest context l’arraconament val la pena, o no.

(Article extractat de Presència, 31 desembre 2010)

Sarkozy, subjuntiu imperfet

per Lluís Uria

Una patinada lingüística, que els seus col·laboradors van voler presentar després com una mostra d’audàcia creativa, va fer que Ségolène Royal fos objecte de befa pública en plena campanya de les darreres eleccions presidencials a França. Era el gener del 2007 i, en una visita a la Gran Muralla xinesa, la llavors candidata socialista es va treure de la màniga una paraula inexistent: bravitud, per bravesa...

El seu rival d’aleshores, i avui president de la República, Nicolas Sarkozy, no ha arribat tan lluny. Però n’hi ha que l’acusen directament de maltractar la gramàtica i la sintaxi de la llengua francesa.

L’esperó d’aquest nou atac és el diputat socialista François Loncle, que fa gairebé un any va presentar per escrit una pregunta provocadora al ministre d’Educació, Luc Chatel, en la qual acusava Sarkozy de “maltractar” la llengua pel fet de multiplicar les errades de vocabulari i de sintaxi, i per abusar de les “formulacions vulgars”. Loncle sol·licitava de manera pomposa al ministre que prengués “totes les disposicions que calguin per garantir que el president de la República s’expressi amb el nivell de dignitat i de correcció que exigeix la seva funció”.

La resposta, revelada ara pel diari electrònic Mediapart, li arribà aquest mes de desembre. El ministre d’Educació defensa en una carta la capacitat de Sarkozy, del qual valora les “grans qualitats retòriques com ara la potència expressiva, la convicció, l’oportunitat, la rèplica o la força d’evocació”. I justifica l’opció del president d’utilitzar un llenguatge senzill i comprensible: “En aquest temps complex i difícil, el president de la República parla clar i net, i defuig l’estil confús (amphigourique, segons l’original [potser la traducció seria més aviat ‘enrevessat, embullat, envitricollat’, més que ‘confús’]) i els circumloquis sintàctics que fan que l’oient i el ciutadà es perdin.”

A la defensa de Luc Chatel –que el seu oponent socialista troba “amable, intel·ligent i treballada, però no se sosté”– s’hi ha afegit el secretari general de la UMP, Jean-François Copé, que considera el líder de la dreta “un dels millors oradors polítics de l’actualitat”.

L’opinió del diputat François Loncle, però, no és aïllada. El lingüista Jean Véronis –coautor d’un llibre titulat Les mots de Nicolas Sarkozy, publicat l’any 2008– coincideix amb el polític socialista al jutjar que el president francès “comet les faltes típiques de la parla popular i de qui no té estudis”. En una entrevista publicada pel diari Libération, Véronis afirma que “Sarkozy no és el primer polític que destrossa la llengua, però és la primera vegada que això passa amb un president de la V República”.

Véronis remarca, entre els errors de Sarkozy, l’oblit de la primera part de la negació, l’ús de preposicions incorrectes i la utilització redundant dels pronoms..., problemes que apareixen quan improvisa i que desapareixen en els discursos, escrits normalment pel seu conseller Henri Guaino. El lingüista diu, curiosament, que els darrers temps Sarkozy –sens dubte aconsellat, suposa– ha començat a utilitzar amb certa profusió l’imperfet de subjuntiu, un temps verbal gairebé fora d’ús en francès i que només uns quants polítics, com Édouard Balladur o Jean-Marie Le Pen, utilitzen. “Sarkozy fa esforços visibles per tenir cura del seu nivell de llenguatge”, opina Véronis. Tot i el risc de semblar artificial.

(Adaptat de La Vanguardia, 7 gener 2011)

L’esperit nadalenc, encara

per Sílvia Soler

Sempre he confessat públicament que m'agraden les festes de Nadal. Tot i la pèrdua de la innocència infantil, tot i les absències, tot i l'escepticisme que et proporcionen inevitablement els anys, espero el Nadal cada any amb la il·lusió d'una nena petita. M'agraden els carrers il·luminats, m'agrada anar a comprar l'arbre i una brancada d'eucaliptus a la Fira de Santa Llúcia, m'agraden les trobades familiars, els regals, els torrons, la casa guarnida, les cançons de Nadal, els versos dels més petits a dalt de la cadira.

Sempre que ho reconec en públic em cal trobar arguments per defensar-me dialècticament dels que consideren –amb tot el dret– que les festes de Nadal han perdut tot el seu sentit religiós i/o espiritual i han quedat reduïdes a una campanya maliciosament orquestrada per conduir-nos, sense possibilitat d'escapolir-nos-en, cap al consumisme compulsiu més exagerat.

Però vet aquí que a les acaballes d'aquest 2010 ens trobem immersos en la crisi econòmica més profunda i sobtada que recordem. Només fa tres o quatre anys que vivíem feliços en l'abundància i, tot d'una, ens hem d'adaptar – vulguis o no– a les noves circumstàncies. I les noves circumstàncies són: negocis que tanquen les portes, amics i coneguts que es queden a l'atur, familiars que les passen magres per arribar a final de mes, previsions econòmiques alarmants als mitjans de comunicació.

I enmig d'aquesta onada de pessimisme, arriba, puntual a la cita, com cada any, el Nadal. Observo, encuriosida, al meu voltant. I què hi trobo? Els infants, no cal dir, amb la il·lusió intacta i els adults esforçant-se per no decebre-la (si la joguina és més barata, ja guarnirem més el paquet). La família prepara amb el mateix entusiasme el gran dinar de Nadal. Aquest any sense marisc, diu algú. I els regals seran més modestos, adverteix l'altre. I dit això, rialles, abraçades... el de sempre. Amb els amics organitzem l'amic invisible: res de restaurant, a casa i que cadascú porti alguna cosa, una truita de patates, unes croquetes. Algú m'explica que a la seva empresa han decidit renunciar al lot de Nadal i donar els diners equivalents al banc d'aliments de la ciutat. L'esperit nadalenc –allò que jo entenc per esperit nadalenc– roman intacte.

(Avui 11 desembre 2010)

El director de la RAE, a favor de la immersió en català

El nou director de la Real Academia Española de la Lengua (RAEL), José Manuel Blecua, és conscient que la situació del català “és molt dèbil, perquè el castellà és una llengua d’una potència tremenda”, i també assegura que “el model d’immersió lingüística a les escoles que s’aplica a Catalunya és necessari”.

En una entrevista publicada per l’agència Efe, Blecua, nascut a Saragossa l’any 1939 però resident des de fa cinquanta anys a Catalunya, considera la immersió com una garantia per a la supervivència del català: “El català ha de sobreviure. No es tracta de viure, sinó de sobreviure, i la immersió lingüística és de les poques coses que permeten fer-ho.”

Blecua, que va fer oposicions a catedràtic d’institut el 1964, i després a la universitat, assegura haver comprovat que “el català i l’espanyol conviuen sense dificultats a Catalunya”. “Desgraciadament –manifesta, tanmateix–, passeges pels carrers i veus un diari en català i desenes en castellà. Entres a internet i passa el mateix: hi ha més de mil diaris en espanyol. La pressió és molt gran i, per tant, cal protegir el català, sobretot pel que fa a la normalització lingüística.”

Blecua, que avisa que “l’única manera d’integrar-se a Catalunya és parlar català”, assegura també: “Tots els hispanoparlants estem enamorats de la nostra llengua, i hem d’entendre que un català, un gallec o un basc també ho estiguin de la seva. Aquestes llengües permeten pregar, enamorar-se i escriure.”

Expert en fonètica i fonologia, Blecua confirma “la potència del castellà”, i adverteix a més que en la societat catalana, a causa de la immigració, “hi ha més de vint llengües diferents a les escoles”, i hi ha municipis en què “els immigrats superen la població catalana”.

Assegura per una altra banda que li sembla bé que els legisladors hagin declarat oficials els topònims de ciutats com ara Girona i Lleida. “És lògic que els parlants de llengües diferents del castellà trobin que els seus topònims són menyspreats i vulguin que es protegeixin”, diu el director, per qui haver viscut “en una regió bilingüe o trilingüe” ajuda a comprendre més bé aquests fenòmens. “La identitat del parlant amb la llengua és el més propi que l’uneix amb el món, i això no li pots prendre a ningú.”

(adaptació del resum publicat pel diari Avui, 21 desembre 2010)

Fabra llegeix Sagarra

per Julià Guillamon

A Pompeu Fabra, el meu pare, Carola Fabra explica a Rosa Maria Piñol que al seu pare, encara que era un gran esportista, excursionista i jugador de tennis, no li agradava ballar i menys encara els flirteigs sentimentals, adulteris i romanticismes. Potser per aquesta raó, quan assistia a la tertúlia de l’Ateneu devia escoltar amb gust aquells quinze minuts inicials, abans de la tertúlia general, en què Josep M. de Sagarra explicava les últimes novetats d’amants i senyores. I potser per aquesta complementarietat es van fer tan amics.

Quan el 1932 Sagarra va publicar Vida privada, la va dedicar calorosament a Fabra “amb la devoció i la bona amistat”. Cinquanta anys després, en publicar Sagarra vist pels seus íntims, Lluís Permanyer va explicar en una nota a peu de pàgina que acabava d’adquirir en una llibreria antiquària els dos volums de la novel·la, saquejats després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. D’aquí poc seran a l’Institut d’Estudis Catalans. Però abans, Permanyer m’ha permès tenir-los uns dies a casa. Gràcies!

Els dos llibres estan molt subratllats, i així podem saber quins aspectes del lèxic de Sagarra van cridar l’atenció de Fabra. A L’obra de Pompeu Fabra, Joan Solà apunta que en la reestructuració del lèxic és on l’obra de Fabra produeix més impressió de profunditat i intel·ligència. A la primera pàgina de Vida privada, subratlla clac, el so que fan les parpelles de Frederic de Lloberola al desvetllar-se. Més tard marca les paraules amb què adjectiva les ombres de l’habitació: fofes i semilíquides. Colocar un clac a la primera línia d’una novel·la és un toc genial: l’espetec de l’hipnotitzador que ens desperta de la realitat i ens introdueix en una altra realitat, la realitat de la ficció. Tampoc està gens malament que les ombres siguin fofes i semilíquides, “allò que un hom enlluernat del carrer copsa en penetrar a un aquàrium”. Són dos quarts de cinc de la tarda i Frederic de Lloberola torna a la vida després d’una nit de gresca, seguida d’un somni brutal. A través del pòrtic d’ombres deliqüescents el lector s’endinsa també en un món de figures fabuloses, descrites en un llenguatge fora del comú.

Fabra subratlla: rimmel, suèter, calces de golf, yacht, dancing, cokteleres, lucky strike, catre, amor lliure, herpètics, lesbianisme, tuti subhastat, sordina, pippermint, gin, bacarà, entretingudes, hawaianes, pilositats, sex-appeal, fulanes, meublé, calaveres, snobisme, fer el tifa, nimfòmana, hipopotàmica, sandvitx, invertit, fúcsia, patejat, pacotilla, claveguerils, agigolonat, descamisat, sapastre molieresc i repicatalons. A Sagarra li interessaven els aspectes més foscos de la societat. Fabra el seguia amb el llapis a la mà, interrogant-se sobre quines paraules d’argot i noms de marques s’havien d’acceptar al diccionari general. Així, entre copa i copa de Picón, entre pipada i pipada de Half and Half, la cultura catalana va entrar de ple en el segle XX.

La Vanguardia, 11 novembre 2010

Creus i creuetes

per Imma Monsó

[...] Vaig sentir que el nostre flamant president deia [...]: “El mestre ha de fer de mestre i el metge ha de fer de metge” (referint-se a les tasques burocràtiques que, cada vegada més, interfereixen en les nostres feines). Potser és una ximpleria, però he de dir que la frase em va arribar a l’ànima. Perquè de totes les calamitats que afecten els treballadors, una de les més pernicioses és aquesta forma de burocràcia (espessa per fora i buida per dins) que lleva temps i energia per treballar en l’essencial. Molt més perniciosa que el que es pugui pensar: interfereix en la qualitat de la feina i en la qualitat de vida. Aviat, si ningú no hi posa remei, interferirà en la qualitat de mort, perquè fins i tot per triar el taüt de l’ésser estimat el funerari haurà d’omplir el corresponent aplicatiu interactiu, i ens tindrà allà, traspassats de dolor, responent a preguntes idiotes mentre va posant-hi (mai més ben dit) creuetes.

Cada dia més, tu, mestre, metge, empleat de caixes i fundacions, utilitzes un percentatge més alt del temps omplint FAFOs o altres pandèmies burocràtiques. Als que tinguin la sort de viure aliens a aquesta terminologia els explico que FAFO és un acrònim de febleses, amenaces, fortaleses i oportunitats, calc d’una eina dissenyada per al màrqueting empresarial, la SWOT, les categories bàsiques de la qual són: “Producte: què venem? Procés: com ho venem? Client: a qui venem?”, etcètera. És a dir, l’eina per excel·lència del bon màrqueting. I com que el bon màrqueting ven meravellosament bé, ens l’han venut a tots, també a mestres, professors, metges i passerells diversos que de màrqueting no n’hem sabut mai gaire. “El que serveix per a l’empresa serveix per a tot en la vida”, ens van dir. I apa, a omplir aplicatius falta gent.

I ara tu, mestre, cada vegada tens menys temps per preparar classes, i tu, metge, menys temps per al pacient, i fins i tot tu, empleat de la caixa, et trobes tan inundat de burocràcia autoavaluadora que cada vegada tens menys temps per al client. Tant se’ns en fot el client, l’alumne o el pacient, que tu ja en tens prou amb la creu d’estar avaluant permanentment el que fas. En tens prou amb la creu de esprémer-te el cervell per justificar quines necessitats “detectes”. Ni tan sols és important que les atenguis. Més encara: ni tan sols és important que les detectis: l’important, l’essencial, és omplir l’aplicatiu i traduir tot el que fas a una terminologia ampul·losa el significat de la qual tendeix a zero. Si signifiqués “molt” no es podrien omplir FAFOs: què farien els gestors amb milers de formularis farcits de significat? No els podrien sistematitzar ni convertir en estadística! Aclaparats pel significat, se suïcidarien en massa. Així que és essencial que els ítems siguin el més vacus que sigui possible, de manera que has d’esprémer-te el cervell per entendre què et demanen.

Fins que per fi t’adones que el que et demanen no és que facis res de nou ni de millor, sinó que a allò mateix que feies li posis moltes creuetes. Però, ai!, el mateix que feies no pots fer-ho, perquè ni el temps ni la ment es donen tant que ho puguis fer tot. I com que estàs massa ocupat omplint els ítems del “pla de millora”, no pots millorar tampoc el que feies (en canvi, empitjorar-ho ja està fet).

Per això les paraules de l’Artur em van emocionar. I em vaig dir (és a dir, li vaig dir): “President, no l’he votat. Però si ens lliura de la plaga de les creuetes, la pròxima vegada el votaré per partida doble. El votaré molt. El votaré amb bogeria.” Espero la seva resposta, il·lusionada.

La Vanguardia 4 desembre 2010

Estàndard únic sense unitat política?

per Albert Pla Nualart

[...] Fer un estàndard rere unes parets gruixudes i envoltat de savis que remenen llibres, o fins i tot ensenyar-lo en unes aules a uns alumnes que només volen aprovar, no és el mateix que convèncer aquell escriptor, actor o presentador, que allò que diu o escriu no està bé. Els acadèmics s’investeixen d’autoritat, tenen la paella pel mànec. Els correctors tenen només la força dels seus arguments, i això els fa conscients, dolorosament conscients, de la debilitat d’alguns arguments que dictats des de l’acadèmia semblen impecables.

Els correctors topem amb dues frases: “Això no ho diu ningú”, “Això ho diu tothom”. El que no diu ningú és el que volem que diguin. El que diu tothom és el que volem que no diguin. I en aquest esforç contra corrent sentim que el nostre crèdit, per moments, fa aigües.

I la pregunta que tots ens acabem fent, si no som mesells, és la següent: ¿quina és la distància raonable entre l’estàndard, entès en el sentit ampli (amb tots els registres), i la llengua que als parlants a qui corregim els surt de dins?

Hi ha una resposta acadèmica clara: justament perquè a cada parlant li surt de dins una llengua diferent, cal un estàndard inevitablement convencional que unifiqui aquesta diversitat, que sigui la llengua de tots sense ser la de ningú.

A un alumne en una aula, això ja el pot fer callar, però el corrector no queda convençut. I no hi queda perquè el que ell veu cada dia és que part de l’estàndard que ha de vendre no és –en efecte– la llengua de ningú, és un pur artifici, però part del que els surt als corregits té una gramàtica i una unitat que si conformessin l’estàndard li estalviarien molts maldecaps a ell i farien que tothom se sentís més còmode parlant correctament.

Llavors el corrector, si té inquietuds intel·lectuals, es pregunta: ¿què ha dut a aquest artifici?, i: ¿què impedeix que un ús general, arrelat i no interferit, conformi la llengua correcta? I per contestar-ho intenta entendre què pretenia Pompeu Fabra quan va codificar la llengua.

I constata que Fabra separa l’estàndard, més del que hauria calgut, de la llengua espontània de la majoria per tres raons: a) no accepta part de l’evolució de la llengua a partir del segle XV; b) vol fer un únic estàndard per al conjunt del domini lingüístic (amb algunes variants morfològiques); i c) té un ideal de llengua lògica que és extrínsec a la lògica de la llengua.

Aquestes tres raons es barregen i es confonen en algunes de les normes, sobretot sintàctiques (per exemple, la distribució de per i per a o la norma del canvi i caiguda de preposicions), que avui creen més problemes als usuaris.

La tercera raó ja l’he enunciat amb la crítica a dintre i la primera suscita dues preguntes ben òbvies. Una: ¿com podem diferenciar l’evolució genuïna de l’embastardiment (així en diu Fabra) en els canvis que experimenta el català a partir del segle XV? I l’altra: ¿l’estàndard s’ha de basar en la llengua que parlem o en la llengua que hauríem pogut parlar si la història hagués anat d’una altra manera?

Però és en la segona raó en la que em voldria centrar en aquesta comunicació: la de fer un estàndard únic amb algunes vel·leïtats polimòrfiques.

Sabem que un estàndard únic el podem fer de dues maneres: fent-hi convergir tots els dialectes en el que podríem anomenar estàndard composicional o basant-lo en un sol dialecte, que, per lògica, sembla que ha de ser el de més pes demogràfic, econòmic i social.

I què va fer Fabra? Una mica de tot. Des d’uns inicis molt barcelonistes va anar obrint el ventall fins que al final l’estàndard dolia i volia, es basava en el central però no del tot. I, més que barrejar dialectes, barrejava –sobretot en alguns punts de sintaxi– formes antigues amb formes modernes, partint de la base que un camí superador de la diversitat dialectal era depurar (un eufemisme de descastellanitzar): construir el català hipotètic que hauria tingut un país sobirà, prenent com a base la llengua medieval i de referent les altres llengües romàniques.

En l’estàndard final, per sort, també hi va pesar molt el realisme. I l’estàndard que tenim avui a Catalunya toca molt més de peus a terra del que farien suposar aquests pressupòsits teòrics.

Ara bé: allà on l’estàndard pretenia ser més composicional és on més ha fracassat i fracassa, és on la norma no s’interioritza, no passa a la llengua oral i esdevé, en definitiva, un obstacle que impedeix a molts professionals ser lingüísticament autònoms. [...]

Hi ha una diferència fonamental entre el que avui entenem per estàndard i el que entenia Fabra per llengua literària. Fabra mai no concebia que els usos marcadament col·loquials formessin part de l’estàndard. A principis del segle XX, l’ús públic s’associava només a registres formals.

Però si l’estàndard és la varietat adequada per dirigir-se a tot el domini lingüístic, avui ha d’incloure tots els registres. Perquè en els moderns mitjans de massa tenen més pes els registres informals que els formals.

Poso sempre el mateix exemple. Molts films estrangers doblats al català contenen escenes d’un registre informal i marcadament col·loquial. Per un principi elemental de versemblança aquestes escenes no es poden traduir en un estàndard artificiós. A l’espectador de Barcelona li grinyola que un hispano del Bronx per dir “li va dir que vingués” digui “li ho va dir”. Semblaria un hispano de l’IEC.

Però l’espectador de València quan sent aquest “l’hi va dir” i no el “li ho va dir” que diria ell, sap que l’hispano parla com si fos de Barcelona i això, depenent de complexos factors socials, culturals i polítics, també el pot fer sentir molt incòmode.

El que a mi em sembla clar és que avui l’estàndard s’ha de basar en un dialecte real i no pas en una barreja de dialectes, i que pel pes que hi té la llengua oral, no s’hauria d’apartar gaire (especialment en sintaxi) dels usos orals majoritaris d’aquell dialecte. Sempre entenent que la interferència del castellà n’ha de quedar exclosa.

Pensar que algú farà un ús de per i per a o dels pronoms febles substancialment diferent segons el grau de formalitat amb què parli em sembla una ingenuïtat. La sintaxi és massa inconscient perquè es pugui demanar al parlant aquest nivell d’autocontrol.

Exclosa la possibilitat d’un estàndard composicional o convergent, la gran pregunta és: ¿podem convertir l’estàndard basat en el central en l’únic de tot el domini lingüístic?; ¿és bo que ho fem? [...]

Ningú dubta que per a la supervivència de l’aranès o del gallec, acceptar-se com a variant dialectal de l’occità o el portuguès hauria evitat la seva lenta dissolució en les llengües veïnes. Però aquest és un argument racional que poc pot fer davant la resistència emocional a sacrificar identitat. Només la coerció institucional pot vèncer aquesta resistència.

Per catalans i valencians sotmetre’s a un únic estàndard, sigui el valencià o el català, donaria més opcions de futur a la llengua. Però aquest, torno a dir-ho, és un argument racional que mou ben poca gent. I el perill de recolzar la normalització en aquest argument és que engresqui tan poc que la llengua mori per falta d’ús.

Mentre la realitat sigui la que és, farà molt més per la vitalitat del valencià un estàndard en què els parlants es reconeguin i s’identifiquin que un de basat en el barceloní o creat amb l’artifici composicional. I exactament el mateix podem dir de l’estàndard de Catalunya o de les Balears.

Però a València, on la llengua té una salut molt més precària que a Catalunya, adonar-se d’això, no equivocar-se d’estratègia, és una qüestió de vida o mort. Ara és l’hora de l’ús, de l’extensió de l’ús.

Si algun dia es crea, com de fet en part ja existeix, un mercat únic o un univers mediàtic únic per a tot el domini català, que demani l’existència d’un supradialecte únic, les lleis d’aquest mercat segurament acabaran decantant la balança a favor del dialecte més potent en aquells usos de la llengua d’àmbit més general.

Mentrestant, el diàleg i el respecte mutu entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla la via més intel·ligent i efectiva de defensar la llengua comuna.


Extracte de la comunicació titulada «L’estàndard únic sense unitat política o el carro davant dels bous», pronunciada a la II Jornada sobre el Valencià, «Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa», organitzada per l’associació Taula de Filologia Valenciana, Alzira, 23 d’octubre del 2010

«Ja els agradaria ...»

per Teresa Sesé

Vicent Todolí

“Barcelona té una xarxa de museus molt suggestiva: la Miró, la Tàpies, el Picasso, el MNAC, el Macba... Ja els agradaria a moltes ciutats...”, declarava fa uns dies a “La Contra” Vicent Todolí quan se li feia veure que ens mancava un d’aquests supermuseus decimonònics que tradicionalment han acomplert la missió de custodiar el llegat artístic d’una ciutat o d’una nació.

L’exdirector de la Tate té raó. Avui ja no té sentit pensar en els museus com a contenidors, sinó com a espais que convidin a la reflexió i la polèmica, a pensar sobre nosaltres mateixos. Però en la seva radiografia d’aquella Barcelona singular, Todolí va oblidar encara un altre fet diferencial: l’existència d’un nombre creixent de mecenes i col·leccionistes privats que no només han enriquit el nostre patrimoni artístic –en un país sense tradició de col·leccionisme públic, els museus s’han anat alimentant gràcies a les donacions dels privats–, sinó que en els últims temps, a més, s’han dedicat a exposar-lo públicament.

Lluís Bassat, la col·lecció del qual nodrirà el futur Museu d’Art Contemporani de Mataró, és l’últim a incorporar-se en aquesta llista de mecenes i col·leccionistes que sembren Catalunya de nous centres d’art i sense els quals el nostre pes cultural, per descomptat, no seria el mateix. Parlo per exemple de l’hoteler Clos i del seu Museu Egipci, de la Fundació Godia, gràcies a la qual aquests dies es poden contemplar obres mestres del segle XVIII que sense la seva iniciativa difícilment s’exhibirien a Barcelona; de la Fran Daurel, de Foto Colectania, que ens descobreix al gran Paco Gómez; de la Fundació Suñol, amb una magnífica retrospectiva de Gordillo; de l’AD, Alorda-Derksen, de la Vila-Casas, que té fins a cinc seus i que, com la col·lecció Bassat, omple en part el buit que hi ha al voltant d’artistes catalans destacats que no tenen entrada ni al MNAC ni al Macba. I encara: el flamant Museu del Modernisme Català, impulsat per Fernando Pinós i María Guirao, el futur museu de l’artista suís Peter Stämpfli a Sitges o el de l’empresari Julio Sorigué a Lleida.

La Vanguardia, 11 novembre 2010

Cada u amb el seu fred

per Josep Maria Espinàs

En alguns moments d’aquests dies passats he sentit una mica de fred. Potser quan surtin aquestes ratlles tots els lectors estaran d’acord que el fred ja es nota. O s’ha notat, d’acord amb la predicció meteorològica. En qualsevol cas, una cosa és el fred termomètric i una altra, el fred personal. Cada u té el seu fred, com cada u té la seva calor. Hi ha el fred objectivable i el fred sensació.

Aquesta enorme diversitat de sensacions fa que les discussions sobre el fred siguin inútils i no ajudin gaire a la pau del diàleg. La frase més corrent és aquesta: «¿Com és possible que tinguis fred, si no en fa?» En aquesta frase hi ha un punt d’irritació que és absurd. Una cosa és que faci fred i una altra, tenir-ne. Ja podem dir al fredolic que estem a 20 graus. L’al·lusió a la temperatura té un cert to dictatorial. Tothom ha de tenir fred, en aquest moment. D’aquí a tres hores, ningú n’ha de tenir.

No és que hagi tingut molt de fred, aquests dies, però sí una mica. Ja es comprèn que això de molt i d’una mica són unes expressions absolutament inexactes, i tan relatives que no admeten una discussió raonable.

S’ha dit que la vellesa és un procés de refredament, i si això és veritat, com em sembla, és natural que un jove i jo no ens posem d’acord sobre el fred que fa. Si volguéssim ser objectius, aquest “fa” no l’hauríem de dir mai. El que compta és si en tenim, i el dret de cada u a tenir el seu fred no em sembla discutible. Però per una raó que ignoro, la divergència d’opinió sobre aquest punt provoca sovint uns enfrontaments no gaire agradables. És el resultat de creure que la nostra sensació ha de ser forçosament compartida.

«Ja portes bufanda?», em diu un amic que no en porta. Potser m’hauria de justificar: «Sí, noi, a la meva edat...» (argument general). També és útil dir «tinc el coll irritat» (argument concret). O sigui, que el fet de tenir fred o de tenir calor sempre s’ha de justificar. No hi ha tanta gent com ens pensem que cregui en la diversitat de la naturalesa humana.

O sigui, que aquests dies he anat més abrigat que la majoria de ciutadans, i espero que l’hivern de debò no trigui gaire a arribar. No perquè el fred hivernal m’agradi –encara que el trobo estimulant– sinó per confondre’m còmodament entre tots els meus conciutadans que decidiran posar-se anoracs, bufandes i, fins i tot, guants.

(El Periódico, 17 novembre 2010)

Ràpid però poc perillós

per Míriam Díez Bosch

En paraules de Joseph Ratzinger, un teòleg que no tingui sensibilitat per la música de Mozart resulta “perillós”. En aquesta seva visita catalana, el papa ho ha estat tot menys arriscat: cautelós i gairebé dòcil, Benet XVI no ha exposat cap sorpresa doctrinal, però sí que ha estat innovador en l'ús del català i en el repartiment de somriures.

El papa Ratzinger que s'ha acostat a Barcelona no és el pastor alemany que alguns diaris van retratar quan va ser escollit. La seva visita ha estat, en termes vaticans, un èxit per tres motius: ha passat bé el seu missatge (sense cap novetat, simplement ha repetit el que el magisteri considera sobre vida i família), no hi ha hagut incidents i l'acollida ha estat generosa, un adjectiu que el mateix papa ha aplicat als catalans i que no deixa de ser una manera original i nova de definir-nos, a nosaltres que sempre se'ns titlla de garrepes, freds i tancats. Així que aquest divuitè viatge, com divuit han de ser finalment les torres de l'església infinita de la Sagrada Família, ha estat vist al Vaticà com un èxit i ha tingut més repercussió mediàtica internacional que el de Santiago.

El punt conflictiu del viatge no ha tingut lloc al nostre territori sinó al cel (a l'avió), però no per això deixa de ser irrellevant, i és el de l'anticlericalisme. No ha estat un tema que hagi entelat el viatge, per si mateix lluminós i artístic, però sí que revela que al cap del papa les persecucions religioses espanyoles no són només un fantasma pretèrit. Federico Lombardi, el portaveu del Vaticà, en una exquisida maniobra d'apagar focs allà on calgui, ha tret llenya a l'assumpte, però el que queda clar és que si el pontífex mima Espanya no és per la devoció als grans sants que aquesta ha aportat al món, o pel fervor marià que es pressuposa al país, sinó que hi ha una preocupació manifesta pel que ja s'anomena la “deriva zapaterista”, amb la por que aquesta es contagiï a l'encara catòlica Amèrica Llatina.

Els fidels embolicats en banderes vaticanes que el volien saludar, i amb sort tocar, s'han queixat que el papamòbil passava “massa de pressa”. No hi ha hagut temps per contemplar Benet XVI. És bon senyal: no cal entretenir-se mirant el papa, sinó copsar d'una llambregada el que ell significa, i cap on indica. La papolatria pot esdevenir una malaltia imperceptible però molt densa.

En aquesta visita catalana, que pot semblar una més, el pontífex alemany ha aconseguit fites interessants. Una, que ja no es pugui dir allò de “a Joan Pau II se l'anava a veure, a Benet XVI se l'escolta”. No. A Benet XVI se l'ha volgut veure, més enllà de discursos previsibles sobre art, bellesa, família. Un altre aspecte insòlit és la força que ha tingut precisament l'estètica, la bellesa i l'enlairament gairebé místic davant de discursos més clàssics i ètics, centrats en el concepte de veritat. Bellesa, veritat i caritat són sempre els eixos en què es mou aquest papa, però a Barcelona s'ha decantat per la bellesa. I per la nostra llengua, fet improbable fa uns anys.

Aquesta visita pastoral ha trencat, a més, una dinàmica a la qual ja ens havíem acostumat: el papa feia una autocrítica pel tema de la pederàstia. No ha estat el cas. Es pot interpretar com una estratègia per superar el trasbals i mirar endavant. Com també una clau de lectura és reconèixer que aquesta nafra no té la mateixa fondària que en altres terres com ara els Estats Units, Irlanda, la Gran Bretanya i Malta.

El papa s'ha endut una fotografia mental de Barcelona amarada pels colors impossibles de Gaudí, poblada de fidels que l'han acollit amb més seny que rauxa i difuminada per alguns nuclis inquietants legislatius. Però sobretot una imatge d'una Església petita però encara vital, identitària i il·lusionada. Catalunya serà secularitzada, però és l'únic lloc d'Europa on hi ha una església, avui ja basílica, en construcció. L'excepció catalana potser revesteix més incidència de la que imaginem. Gaudí jugava amb la llum, però no sabia que la seva ombra podia arribar a ser molt allargada.

El Punt, 12 novembre 2010

* * *

Només va fallar allò de sempre

per Josep Maria Espinàs

Vaig veure a TV-3 la transmissió de la cerimònia del Papa a la Sagrada Família. Va ser un treball excel·lent des del punt de vista tècnic i plàstic. Naturalment, l'estructura interior de la nova basílica anava a favor de les càmeres. Altura i profunditat. Plans generals del bosc de columnes i primers plans dels detalls. La matèria primera de la transmissió des del punt de vista visual era escenogràfica i va ser ben aprofitada.

Juntament amb l'escenografia i el decorat immòbil, una escenografia mòbil, la dels desplaçaments de les persones, normalment lents. Els protagonistes de la cerimònia ja componien, ells mateixos, amb diferents colors, una escenografia teatral variable. Com es devia organitzar, penso, a la seva manera, l'escenografia de l'auto sagramental a l'edat mitjana. Eren representacions dramàtiques, amb personatges simbòlics. Totes les religions tenen moments i actes rituals, però la catòlica arriba a un nivell d'organització perfecte, precís.

A part de la plàstica, s'havia de comptar també amb la música. Són els cants harmònicament sonors, els que van omplir de vida el gran recinte. Cants corals que s'expandien contra els murs.

La Sagrada Família s'ha estrenat com a basílica menor organitzant un gran espectacle. Que ningú s'escandalitzi per la utilització de la paraula espectacle. Perquè és una paraula d'origen llatí que significa contemplar, mirar. Hi va haver molta gent, tant se val si creient o no, que es va passar hores contemplant l'espectacle litúrgic.

Només hi va haver un error, indigne de tanta preparació: la considerable impuntualitat. La cerimònia va acabar amb una hora de retard. Si això hagués passat en un teatre, la xiulada hauria estat unànime i espectacular. El fet és que la cerimònia es va allargar tant que em costa molt entendre-ho. Perquè diuen que tot s'havia assajat abans, que s'havia cronometrat la durada de cada acció, que s'havia volgut tenir la seguretat que tot s'acabaria a l'hora prevista. I així, els altres actes programats podrien començar puntualment.

No hi ha res a fer, de la impuntualitat no se n'escapa ni el Papa ni l'àngelus. Això sí que és un misteri. Demano als responsables de la construcció del temple que no anunciïn mai quan serà acabat. O haurem de recordar l'anècdota de qui anuncia un eclipsi per a les set en punt, i l'altre li contesta: «Sempre seran quarts de vuit...».

El Periódico, 13 novembre 2010

«El TAV espanyol és una mala opció»

Entrevistes a Germà Bel, economista

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963) acaba de publicar España, capital París (Destino), un llibre que repassa els orígens i les característiques del model d’infraestructures espanyol. El sistema radial que es va desplegant des de l’arribada dels Borbons al segle XVIII i que es pot resumir en el “Madrid quilòmetre zero” té com a objectiu el control i la “cohesió política nacional” i no el desenvolupament comercial, explica Bel. La política ferroviària, amb el tren d’alta velocitat (TAV) com a darrer i modern exemple, el mapa de carreteres i autopistes i la gestió aeroportuària d’Aena són fills d’aquest model, que té un ampli suport polític i social a l’Estat.

–Tenim un model de gestió aeroportuària gairebé únic que només és comparable, segons vostè, al de Romania.
–És un sistema de gestió públic i centralitzat, característic de les dictadures comunistes. Als anys 50 els països comunistes van adoptar models centralitzats i les dictadures també. Per això els dos únics països continentals de l’Europa occidental amb sistemes centralitzats de gestió aeroportuària són Portugal i Espanya, i després l’altra dictadura de país capitalista, Grècia, igual com les dictadures comunistes. Per tant, té un origen ben identificat: els sistemes de control militar.

–Sempre havia pensat que la gestió centralitzada dels aeroports per Aena era una anomalia que es corregiria amb el temps... Tanmateix, vostè explica en el seu llibre que això segueix un patró històric.
–Les infraestructures són menys importants que els hospitals i les escoles. Però són molt plàstiques, fàcils d’entendre. Per això és possible veure com la política d’infraestructures a Espanya segueix un patró singular que es repeteix tant amb el TAV com amb els aeroports o els peatges. Una forma d’entendre-ho, com recomanava Ortega i Gasset, és adoptar una perspectiva històrica. La qüestió pertinent és com és Espanya i com vol ser. És quan constates que som molt diferents dels altres països. Veus que la política d’infraestructures està al servei de la construcció de la nació espanyola. La política espanyola segueix un patró regular des del segle XVIII, després de la Guerra de Successió. I té un projecte polític amb gran suport: que Espanya sigui com França i que Madrid com París.

–Com s’aplica aquest patró en la política d’infraestructures?
–Des del 23 d’abril del 1720 la política d’infraestructures ha seguit unes prioritats, les connexions radials. Com que aquestes connexions no anaven vinculades al comerç han hagut de ser sistemàticament sustentades per l’Estat. I la pauta ha estat la següent: la llei estableix la prioritat, s’habilita l’ús del pressupost públic i s’elabora un pla d’infraestructures. Així va succeir amb les carreteres del XVIII, amb els ferrocarrils del XIX, amb les autopistes del XX, amb el TAV del XXI...

–Vostè és economista. Imagino que aquesta política té poc d’eficient.
–Des del punt de vista de la política econòmica, la diferència radical amb altres països és que la d’Espanya no ha estat mai una política de transport, sinó d’ordenació del poder polític i territorial. Només quan Espanya ha hagut de refiar-se del comerç i millorar l’eficiència és quan les connexions no han estat radials. Va ser així amb els romans, amb els primeríssims ferrocarrils o amb les primeres autopistes.

–El TAV és un malbaratament?
–Si considerem que llençar els diners són malbaratament, el TAV ha estat un malbaratament. Des del punt de vista econòmic, la relació entre la inversió efectuada i els beneficis econòmics i extraeconòmics obtinguts és patètica. El TAV és una opció dolenta per a Espanya, encara que sobre el seu sentit no caben molts dubtes. Ho va expressar molt clarament José María Aznar el 25 d'abril del 2000 al Congrés en el segon debat d’investidura. L’objectiu de la seva política era unir totes les capitals de província amb Madrid en menys de quatre hores. [Germà Bel oblida esmentar les opcions centralistes i radials concretes que va prendre també el Govern de Madrid en època del PSOE, com ara el mateix tren d’alta velocitat Madrid-Sevilla.]

–Curiosament, aquesta política s’acompanya de proclames a la solidaritat territorial i a la igualtat.
–La idea de connectar Madrid amb totes les capitals de províncies en ferrocarril es va formular el 1864 amb l’objectiu de vertebrar el territori. Sis anys més tard, amb la segona llei de ferrocarrils i amb un govern progressista, sorgeix l’argument de la desigualtat territorial. És quan s’equipara per primera vegada la connexió a Madrid amb la solidaritat. La realitat és que el TAV no aporta cohesió territorial. L’habitual és que faciliti la succió de l’activitat econòmica de la ciutat petita a la gran ciutat. Per què es predica el TAV? Per ‘cohesionar’ España. I amb els aeroports? Abans que res, subvencionar els més grans –sobretot Madrid– i fomentar la concentració de l’activitat en el node central, com amb el TAV.

–Així i tot, portem tres segles en l’intent. És molt de temps...
–La centralització falla en el segle XVIII perquè no aconsegueix homogeneïtzar culturalment i lingüísticament Espanya... i perquè Espanya no és França!, per molt que s’hagi desitjat. Madrid no està ben connectat amb el mar, l’estructura geogràfica i urbana és diferent, Espanya no és com França... encara que s’hagi aconseguit que Madrid sigui com París. I això és el que porta a la pròxima tensió. Un París castís que necessita controlar tots els aeroports –cosa que el París real no necessita–; que necessita un TAV a totes les províncies –cosa que el París de veritat tampoc requereix. Un París fora de França necessita provocar discussions absurdes com el debat sobre la unitat de mercat. O la cada vegada més insistent petició que es recentralitzin competències educatives en matèria lingüística...

–En un moment precís explica vostè que no hi ha alternativa a aquest model de l’Espanya radial...
–No és que no existeixi. És clar que existeix, només cal mirar la resta del món desenvolupat, però no se l’espera. La d’infraestructures és l’única política en què hi ha pactes sistemàtics dels grans partits a les Corts Generals. Quan el 92% dels diputats donen el seu suport a una política, és que no es concep que la política pugui ser d'altra manera.

–Però per què s’ha trigat tant des de Catalunya a percebre aquest corrent de fons?
–Crec que això es va començar a percebre a finals dels 90. La meva anàlisi és que això es produïa sobre un patró de fons terrible i que estava replegat sobre si mateix. El patró reapareix com a reacció a la descentralització, encara que aquesta descentralització hagi estat més administrativa que política. Al cap i a la fi, passada la transició i els primers anys de la democràcia, es va diluir la sensació de vergonya que el franquisme havia llegat sobre la noció de nació espanyola.

(preguntes i respostes preses, extractades i adaptades de les entrevistes de Ramon Aymerich, La Vanguardia 24 octubre 2010, i de Salvador Cargol, Agència Catalana de Notícies 31 octubre 2010)

Trobat un idioma perdut a l'Himàlaia

Els experts alerten que només queden 800 koroparlants

Lele significa porc, tot i que fins ara no ho sabia ningú fora de les aldees remotes a la falda de l’Himàlaia on viuen les últimes 800 persones que parlen koro, un idioma acabat de descobrir.

Un grup de lingüistes finançats per National Geographic ha topat amb el koro per casualitat. El seu objectiu era estudiar uns altres dos idiomes en extinció que parla la gent d’Arunachal Pradesh, un estat del nord-est de l’Índia al qual és difícil accedir perquè el terreny és molt escarpat, i també perquè la Xina es disputa amb l’Índia aquest territori des de fa dècades.

Quan els lingüistes van començar a escoltar el koro el 2008 van pensar que era un dialecte de l’aka, una altra llengua de la zona, però no encaixava res.

«El koro no podria sonar més diferent de l’aka, són tan diferents com l’anglès i el japonès», explica David Harrison, professor del Swarthmore College (EUA) i un dels directors d'un projecte per gravar i documentar les llengües amenaçades del planeta.

Amb el koro ja són 6.910 els idiomes que es parlen a la Terra. La meitat està en extinció, per falta d'escriptura, per conflictes ètnics o per pressions polítiques. Cada dues setmanes, un llenguatge desapareix amb la mort del darrer parlant.

Els koroparlants són un grup d’unes 800 persones que viuen en diverses aldees en què cultiven l’arròs i l’ordi i pasturen garrins de lele. No hi ha escriptura, i els parlants no eren conscients que feien anar una llengua diferent fins que Harrison i el seu company Gregory Anderson hi van arribar fa dos anys.

Origen desconegut

L’equip va aconseguir un permís especial del govern indi per endinsar-se a la zona i es va ficar a les cases de bambú dels habitants per gravar les seves paraules desconegudes.

Els experts diuen que els mots, els sons i la gramàtica del koro són molt diferents de l’aka, encara que les dues llengües tenen un 9% en comú. Per exemple, el que en aka es diu «vo» és un «lele» per al koro, és a dir, un porc.

Anderson i Harrison, que dirigeixen una ONG anomenada Institut de les Llengües Amenaçades, assenyalen que l’aka era la llengua dels antics comerciants d'esclaus en aquesta zona fronterera entre l’Índia, la Xina i Tibet. És possible que el koro sigui la llengua d’aquells antics esclaus, tot i que encara no es pot assegurar.

«Havíem descobert alguna cosa que s’estava acabant. Si haguéssim trigat deu anys més a venir, no hauríem trobat ni de lluny el nombre de parlants que hem trobat», va explicar ahir Anderson a l’agència AP. Amb prou feines hi ha joves entre els 800 koroparlants, l’idioma dels quals no s’escriu ni s’estudia a l’escola, al contrari que l’hindi o l’anglès. Anderson posarà ara les bases del koro negre sobre blanc en un estudi que publicarà la revista Indian Linguistics.

(Público, 7 octubre 2010)

A set anys

–Quin és el teu millor record personal associat al Paral·lel?
–La primera vegada que vaig trepitjar un escenari, quan tenia set anys. Vaig sortir en un esquetx amb el meu pare al Molino. Quan en tenia tretze, recordo que el meu pare era a l’Arnau amb la Maña; era Nadal i diverses ballarines havien agafat la baixa. Jo em sabia totes les coreografies, així que vaig parlar amb la Maña i els meus pares perquè em deixessin actuar. Vaig actuar tot el Nadal i a partir d’aquell moment totes les vacances.

(Enquesta de Ramon Oliver a Vanessa Garcia, ballarina d’El Molino, Què Fem, 22-28 octubre 2010)

Un traductor groc

per Màrius Serra

Avui se celebra el Dia Internacional de la Traducció. A mi els dies que m’agraden són els dies de cada dia, que és una denominació molt més bona que la de dies feiners, però en aquest món de quotes qui no té dia no compta. I, la veritat, la traducció és una de les activitats més nobles i necessàries que conec. Què sabríem del món sense la feina callada dels traductors? Tots podem aspirar al poliglotisme, el primer superpoder que li demanaria a una llàntia habitada, però les limitacions del nostre geni són tan evidents que sense la mediació dels traductors no hauríem estat mai capaços de llegir, almenys en el meu cas, Dostoievski, Kafka o Oe. Mediar entre textos significa intermediar entre grups de persones, i això és molt més difícil del que sembla. Ho dic amb coneixement de causa, perquè he traduït (de tres llengües al català, sobretot de l’anglès) i m’han traduït (del català a cinc llengües, sobretot a l’italià). En plena era digital, la traducció continua sent una activitat cultural de primera magnitud. Els avenços impressionants en el camp de la traducció automàtica podrien propagar la falsa idea que ens trobem davant d’un intermediari prescindible. Res més lluny de la realitat. És que els innegables avenços en la fotografia digital ens fan preveure un món sense fotògrafs? El traductor és tan intermediari com l’escriptor. El que passa és que, quan escrivim sense partir d’un text previ, filtrem codis diversos i ens acostem al vertigen de la invenció. En canvi, quan traduïm no inventem ni canviem de codi. Llegim i rellegim fins que interpretem el que hem rellegit i ho intentem reinterpretar fidelment en la llengua d’arribada.

A iniciativa de la secció de traducció de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) avui un grapat de traductors llegeixen fragments de les seves traduccions en llibreries, biblioteques i centres culturals d’aquest subjecte tripartit (en el sentit de dividit més que de format) que anomenem Països Catalans. [...] La idea és donar visibilitat a un col·lectiu més ocult que els minaires. I, en concret, fer visible el nom del traductor en tres àmbits comunicatius: a) publicant-lo a la portada del llibre, b) citant-lo als anuncis en premsa, internet o catàleg, i c) esmentant-lo en els actes promocionals del llibre, com rodes de premsa, entrevistes a l’autor o lectures de fragments. Aquestes peticions de reconeixement són raonables, però per si algun lector pensa que els permutadors exageren al denunciar la poca consideració professional que es dóna a la traducció, n’hi haurà prou de divulgar un exemple d’abans-d’ahir. Dimarts es va llançar l’última novel·la del supervendes gal·lès Ken Follett: Fall of Giants. Doncs bé, la traducció catalana La caiguda dels gegants (La Rosa dels Vents) ja ha hagut de ser retirada perquè hi falten els dos últims capítols. Què addueix l’editorial? Doncs que, donada l’extensió de la novel·la, van repartir la tasca entre diversos traductors, i se’ls devia extraviar un plec.

(extractat de La Vanguardia, 30 setembre 2010)

Energúmens

per Sergi Pàmies

L’energumen avergonyeix els seus fills i als seus pares, llevat que els seus fills i els seus pares també siguin energúmens, que en aquest cas se’n senten orgullosos. No respecta el torn ni les cues, parla en veu alta al cinema, aparca sempre en doble fila i quan, amb raó, li posen una multa, blasfema i repeteix que “només eren cinc minuts”, perquè l’energumen considera que els seus cinc minuts són molt més importants que els cinc minuts dels altres. [...]

Sigui de dretes, d’esquerres o de centre, l’energumen tracta malament els cambrers i els taxistes i quan parla de la seva dona utilitza la paraula “aquesta” en un to que fluctua entre la condescendència i el menyspreu. L’energumen creu que cal tenir deutes per ser algú i no pagar mai per ser respectat. No desconnecta el telèfon mòbil, diu de tu als adults que no són de la seva raça, amenaça els professors que suspenen als seus fills i, sempre que pot, paga amb diners negres. Creu que els homes que es depilen són uns marietes, que les dones són una mica putes i que tots els polítics són uns lladres. Té solucions dràstiques per resoldre l’atur, la crisi, la delinqüència, la contaminació, la immigració i els mals arbitratges, i si comets l’error d’escoltar els seus arguments descobreixes que la solució és la mateixa per a tot: mà dura. De vegades, gràcies a la loteria de l’atzar, l’energumen ensopega amb un altre energumen. I encara que la topada sol ser desagradable, proporciona als que no són energúmens certa esperança. L’esperança de comprovar que, amb una mica de sort, els energúmens s’acabaran eliminant els uns als altres i que, quan hagin desaparegut, el món serà un lloc una mica menys insuportable.

(extractat de La Vanguardia, 1 octubre 2010)

Salvar la vida a Algèria

per Ferran Suay

Un home d'Otos, sabedor segurament del magre futur que l'esperava després de la derrota, decidí d'anar-se'n a l'exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com 'Miquel el de Margarida', se n'havia anat anys abans a l'Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s'embarcà cap allà.

Analfabet com era, no féu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que –en desembarcar a Orà– es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: «Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?» I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.

Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l'increpava des de lluny: «Qui està parlant valencià per ací?» Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles paraules, cosa que –molt probablement– salvà la vida del seu paisà. Bruno [el que explicava l'anècdota], amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: qui diu ara que el valencià no serveix per a res?

(El Punt, 15 setembre 2010)