Els primats poden aprendre a parlar?

per Núria Puyuelo

És perfecte el llenguatge? Els primats poden aprendre a parlar? Com seria el món amb només una llengua? Aquestes són només algunes de les qüestions que s'exposen a Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to), un assaig de Jesús Tuson que constitueix una lliçó magistral sobre lingüística, una matèria que l'autor domina a la perfecció després d'haver estat quatre dècades professor de la Universitat de Barcelona. El llibre és, doncs, un assaig divulgatiu i proper sobre la ciència del llenguatge en què Tuson intenta revelar tots els secrets d'aquesta capacitat innata i exclusiva que tenim l'espècie humana.

El lingüista reflexiona sobre la facultat del llenguatge. Construïm tot el nostre món a través de la llengua: els pensaments, els sentiments, la cultura, la parla... Gràcies a les paraules, som capaços de donar noms al món que ens envolta –fins i tot tenim paraules que es refereixen a realitats imperceptibles, com per exemple justícia, amor i odi–, podem ordenar i classificar la realitat. Tenim l'habilitat innata de fer construccions sintàctiques i la capacitat de narrar el món, gràcies a les estructures formals que ens ofereix el llenguatge. “Aquesta dimensió sintàctica és del tot inexistent en el món animal, excepte en el cas dels sapiens”, assenyala Tuson.

El llenguatge té una creativitat incomparable: la llengua ens dóna eines per parlar de qualsevol cosa i per mitjà de les seves unitats de so (entre vint i quaranta en la majoria de llengües) podem construir un nombre infinit de combinacions. El llibre explica com a partir de les formes de referència temporal que incorpora la llengua els humans podem parlar del passat, del present i del futur, és a dir, podem recordar i fer previsions de futur.

Tuson també fa referència a l'aprenentatge sorprenent que fan els infants del llenguatge. Explica com amb molt pocs anys els nens són capaços d'aprendre el sistema expressiu i comunicatiu més complex que mai s'ha trobat en la naturalesa. “Una criatura, a partir dels dos anys i mig, adquireix cada dia una mitjana de tretze paraules”, remarca el lingüista. També recorda el fracàs dels experiments que es van fer al llarg del segle XX amb alguns primats amb l'objectiu que articulessin alguna paraula i dedica un apartat a parlar de l'origen del llenguatge i de l'escriptura.

L'autor fa una crida davant del perill imminent que diverses llengües puguin desaparèixer en pocs anys. Actualment encara n'hi ha unes sis mil al món, tot i que n'hi ha gairebé cinc-centes que estan en perill de mort imminent, com ara la llengua sheni, de Nigèria, amb només sis parlants, o, a Bolívia, la itonama, amb deu. En aquest sentit, Tuson afirma que la desaparició de llengües és una mutilació de la humanitat.

També trenca alguns prejudicis lingüístics molt estesos. Hi ha qui creu que hi ha llengües de cultura i d'altres d'estar per casa, de locals i d'internacionals. Totes aquestes creences, segons Tuson, són “apreciacions populars el fonament de les quals és la ignorància” i porten implícita “la presumpta supremacia d'unes poques llengües per damunt de la resta”. Pel que fa a la immersió lingüística, el lingüista assenyala que és “la manera més eficaç i natural de regalar a una criatura una llengua més”. A més, assegura que qualsevol llengua pot ser apresa, si es donen les condicions adients, i que per tant no es pot afirmar que hi hagi llengües més difícils que d'altres.

El llibre, estructurat en tres parts, inclou al final de cada capítol textos, esquemes, il·lustracions i referències bibliogràfiques que complementen la informació exposada.

(Adaptació de la ressenya publicada a El Punt Avui, 19 gener 2012)

Traducció i majordomia

per Carola Saavedra, escriptora

La feina del traductor és una de les més ingrates que hi ha, és un d’aquells casos en què (si tot va bé) quan el professional és molt bo ningú no en percep l’existència. Com un majordom, només el recordem quan alguna cosa va malament: manca xampany, s’ha acabat el caviar, s’ha calat foc a la cuina. Incidents dels quals nosaltres, com a lectors, com a visitants il·lustres ben escarxofats a la sala d’estar, ni tan sols n’hauríem de tenir coneixement, però per culpa del majordom (sempre és ell), ens sorprèn l’estranya inquietud en el rostre de l’amfitrió, o potser el primer fum que s’escola cuina enfora.

Quan alguna cosa falla i la traducció és dolenta, en general els motius es poden incloure entre dues categories extremes: o bé el traductor l’ha espifiat per no haver respectat el text original, o l’ha espifiat perquè l’ha respectat massa. En el primer cas, el lector acaba llegint sense adonar-se’n una cosa que desvirtua el que l’autor havia escrit, perquè la traducció no respecta el seu estil ni el ritme triat, o de vegades li suprimeix paraules, fins i tot frases senceres, com si fossin un destorb i poguessin ser eliminades sense problemes. En el segon cas, el lector es troba davant d’una mena de palimpsest no desitjat en el qual el text original se superposa a la traducció. Les raons poden ser diverses: posant per cas, que la traducció està feta al peu de la lletra, o que manté l’estructura sintàctica de l’original i llavors provoca una reacció d’estranyesa que l’autor no volia pas causar.

I per utilitzar una altra imatge (deixem en pau el majordom), si la traducció fos una dona, en el primer cas s’hauria sotmès a tantes cirurgies que no quedaria res de la seva cara d’abans. El segon cas seria una pel·lícula de sèrie B: una jove seductora que al girar-se deixa a la vista una cua de sargantana, o unes potes de cabra. El lector, que s’assabenta així de la veritable naturalesa que s’amaga rere la jove, no es deixarà entabanar tan fàcilment pel seu atractiu.

Perquè en el fons una traducció és sempre això, una dona més o menys seductora que amaga la pota de cabra i mira d’evitar de totes totes que siguem conscients de l’aberració. L’èxit de la traducció depèn del talent per vestir, maquillar, amagar aquest detallet, però sense que la dona perdi la frescor original.

Qui va expressar de la manera més radical aquesta idea de la traducció com a aberració va ser Thomas Bernhard, escriptor austríac conegut per les seves declaracions extremades. En un documental fet l’any 1986 [...] deia, amb el seu to característic: «Un llibre traduït és com el cadàver d’un autor, mutilat fins que es torna irreconeixible. (...) Els traductors són terribles. (...) Per a què serveix una traducció?»

No és casualitat que els llibres de Bernhard siguin famosos per la desesperació que provoquen als traductors. Frases llarguíssimes, de vegades d’una o dues pàgines seguides plenes d’oracions i connectors intercalats, que porten fins al límit la sintaxi alemanya i que moltes vegades «peten» en traduir-les a llengües d’estructura diferent [...].

Bernhard té un llibre, anomenat Watten, la traducció del qual és del tot impossible. El Watten és un joc de cartes típic dels Alps i només existeix allà, no hi ha jocs semblants. La qual cosa no seria un gran problema si no fos que el llibre està tot sencer estructurat al voltant d’aquest joc, i que la paraula Watten (com a substantiu o com a verb) es repeteix cada dues frases. En un cas com aquest, un traductor paranoic podria concloure que allò forma part d’un pla envitricollat concebut per l’autor a fi d’impedir sigui com sigui que es pugui traduir el llibre. Sí, sembla una exageració, però tenint en compte les paraules de Bernhard a l’entrevista [...], no seria una hipòtesi tan absurda.

No cal, però, la misantropia de Bernhard per fer parar boig un traductor. Hi ha l’exemple de Kafka, l’expressió «ungeheures Ungeziefer» del qual, a La transformació (o La metamorfosi), traduïda com a «insecte monstruós», és de fet una paraula intraduïble que plana per tot el llibre. A l’imaginari popular hi ha la idea que Gregor Samsa es desperta d’un somni intranquil convertit en una cuca, la panerola famosa de Kafka. Però Kafka, de fet, en cap moment especifica en quin insecte s’ha convertit Samsa, i potser aquesta és una clau de l’obra.

Kafka no tria la paraula Ungeziefer per casualitat. Ungeziefer es pot traduir per insecte, però en alemany no es refereix als insectes en general, sinó més específicament a les plagues d’insectes, a insectes nocius. L’alemany, ja que hi som, és una llengua que no diu vaguetats. Al contrari: si els esquimals, com s’assegura, tenen vint paraules per al color blanc, els alemanys en tenen vint per a cadascun dels colors de l’univers.

Però tornem a Ungeziefer. No és qualsevol insecte, sinó un de desagradable, dels que porten malalties, dels que malmeten collites. I això no és tot, cal anar a l’origen de la paraula. Ungeziefer ve de Geziefer, paraula bíblica que es refereix a un animal que pot ser ofert en sacrifici. Llavors tenim Ungeziefer, en què el prefix alemany un- significa negació; per tant, és un animal que, segons els preceptes bíblics, no pot ser sacrificat. Això inclou insectes, per descomptat, però també camells, cabres, sargantanes. O sigui, és una altra cosa.

Gregor Samsa, que fins llavors havia fet servei (com un sacrifici) a la família, i a la societat en general, de cop i volta perd aquella utilitat. En despertar d’un somni intranquil, Gregor Samsa ja no podria fer cap ofrena, no servia per a res. Aquesta lectura està avalada per les darreres pàgines, quan, després de la mort de Samsa, els pares miren amb nous ulls la seva germana i tot d’un plegat la troben una noia prou bonica.

Però tornem a la traducció. Kafka tria la paraula Ungeziefer, que comporta totes les connotacions anteriors. Ara bé, en portuguès no existeix la paraula corresponent [ni en català]. Al capdavall, un insecte no és Ungeziefer; un insecte, segons el diccionari etimològic, amb prou feines és un Insectum, animal ‘tallat pel mig’. Què ha de fer el traductor? Doncs res, si és un bon traductor, escriu «insecte monstruós» i llestos; si és un traductor dolent, escriu «escarabat». Queda per als acadèmics, per als estudiosos de Kafka i per als aficionats que decideixin dedicar-s’hi més aclarir l’origen i les possibilitats de la paraula.

Per aquestes i altres raons sempre m’ha semblat curiós que es parli tant de l’angoixa davant el full en blanc i tan poc de la que es té davant el full escrit. Què fer davant un text que ens desafia amb un munt d’exigències? Què fer davant d’un Watten? O d’un Ungeziefer? Quina solució es pot trobar per al que no té solució? És la pregunta que el traductor es fa a cada pàgina, sabent que faci el que faci, com el majordom, sempre serà el culpable. Al capdavall, com tots sabem, el traductor és un traïdor.

Però el fet és que el necessitem. Perquè si tenim sort, amb una mica d’esforç podem aprendre anglès, francès, espanyol. Però rus, per exemple? Certament, molts ens morirem sense saber rus. I no passa res per no parlar en rus. Però per què ens hem de morir sense haver llegit Dostoievski? Fins fa poc, Dostoievski era traduït a través del francès. De fet, fins fa ben poc era molt comú que les traduccions fossin de segona mà. O sigui, es traduïa Dostoievski, Brecht i molts altres a partir del francès, cosa que sovint convertia les traduccions en una mena de telèfon sense fil, un joc dels disbarats, en Pau que li diu a en Pere que li diu a en Berenguera, i finalment el que ens arriba a les orelles, o més ben dit, als ulls, és vés a saber què. Al final sembla que ningú sabia rus.

Continuem sense parlar rus (hi ha poques excepcions), i mai no coneixerem el rostre original d’un Raskólnikov, per bona que sigui la traducció; mai no seguirem el ritme de les paraules originals, els seus gestos, mai no coneixerem el to exacte de la seva veu, mai no tindrem accés a les tries exactes de l’autor.

Doncs bé, i què hi fa? Millor un Raskólnikov amb peus de cabra que cap Raskólnikov.

(Adaptació d’un extracte de l’article publicat amb el títol «Bestiários» a la revista mensual Rascunho, Curitiba, febrer 2012)

Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc?

per Josep M. Soler, abat de Montserrat

Al llarg d’aquest any hi ha hagut nombroses preses de posició crítiques o fonamentalment contràries respecte al projecte del gran complex lúdic i turístic conegut com Eurovegas. És remarcable que provinguin dels estaments més variats de la nostra societat: col·legis professionals, entitats del Baix Llobregat, estudiosos del medi ambient, especialistes en temes socials i econòmics... Cada vegada en tenim informació més completa, fins al punt que ha estat possible ja ara fer-ne també una valoració moral.

No ens estranya, doncs, que a la raonable suspicàcia mostrada des de tants àmbits socials s’hi hagin afegit veus d’Església, especialment les dels bisbes catalans i de la Unió de Religiosos de Catalunya, els quals han donat suport al pronunciament del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, en la diòcesi del qual està prevista la construcció del complex.

Hi ha qui preveu que aquest projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes; però, d’altra banda, hi ha persones enteses que qüestionen de manera fonamentada l’eficàcia real d’aquestes previsions. També en contra de la instal·lació s’han subratllat amb molt d’èmfasi els esmentats motius d’ordre moral. Aquests motius s’afegeixen a les raons d’ordre ecològic, polític, mediambiental i als dubtes sobre la transparència del promotor privat.

És unànime la consciència que ens trobem davant d’un gran repte per al nostre futur a causa de l’impacte que pot tenir en les persones i en la cultura del nostre poble. Tot es resumeix en aquestes preguntes: Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d’uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten? És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones.

Tot això comporta un preu humà al qual no es pot superposar cap hipotètic benefici econòmic. El nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones, i menys encara quan intenta esforçar-se per a fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials. No podem exposar-nos a estils de vida i de convivència que van contra els valors que no sense dificultats procurem comunicar a les noves generacions, com són el treball abnegat, l’esforç per obtenir resultats positius, l’amor a la terra, el respecte per la persona, la solidaritat o la creativitat artística i empresarial. No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica. No podem perdre, a costa del diner fàcil, l’equilibri natural i ecològic de la zona on es proposa de construir el complex lúdic.

Tal com diuen moltes personalitats que reflexionen sobre la situació econòmica i social que ens toca de viure, només trobarem una sortida sostenible a la crisi si aconseguim generar una nova cultura fonamentada en un humanisme que torni a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència veritablement democràtica. I aquests valors creiem que no es troben reflectits en projectes com Eurovegas.

Els cristians estem convençuts que la persona de Jesucrist i el seu Evangeli ens ensenyen quins són els camins i els mitjans per a un autèntic desenvolupament humà. Aportar-los a la reflexió pública és, doncs, una manera de servir la societat i de contribuir a dinamitzar-la en bé dels ciutadans i d’una economia centrada en la persona humana i el seu desenvolupament harmònic.

Altres articles sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

Eurovegas, política i moral

Per Josep M. Vallès*

El debat sobre Eurovegas [...] ha ressuscitat la clàssica distinció weberiana entre ètica de les conviccions i ètica de les responsabilitats. [...] Aviat farà cent anys que el professor de Heidelberg [Max Weber] va pronunciar la seva cèlebre lliçó sobre l’ofici de la política. I des d’aleshores ençà s’ha discutit molt sobre les relacions entre política i moral i sobre la hipòtesi weberiana de la política i les dues ètiques.

En aquest debat que arrenca de la Grècia clàssica, em sembla molt útil el testimoni d’un polític contemporani, reconegut per la seva integritat. Em refereixo a Václav Havel (1936-2011), escriptor, dramaturg, resistent, activista polític i, finalment, primer president de txecs i eslovacs en la segona república democràtica.

L’any 1995, el president Havel va obtenir el Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat catalana. [...] Havel no va pronunciar un discurs de circumstàncies. Va voler tractar el complicat assumpte de les relacions entre moral i política. Val la pena reproduir una part del seu discurs.

Afirmava Havel: “La moralitat i la immoralitat tenen les seves conseqüències polítiques directes. I viceversa, les decisions polítiques tenen les seves conseqüències morals directes. Per això, considero forassenyat separar la política de la moral i afirmar que són dues coses diferents i absolutament deslligades. Afirmar-ho i, amb més motiu, posar-ho en pràctica és –paradoxalment– no sols profundament immoral, sinó també políticament erroni.” El president txec reblava el clau afegint: “La moral és omnipresent de la mateixa manera que (ho és) la política. I la política que es deslliga de la moral no és sinó una mala política.” [...]

Havel il·lustrava la seva categòrica afirmació amb episodis tràgics de la història del seu país. En tres ocasions durant el segle XX, bona part de l’elit dirigent de Txecoslovàquia va optar per refugiar-se en la tesi responsable del mal menor i acceptar règims dictatorials amb la finalitat d’evitar la invasió estrangera, la guerra o l’enfrontament civil. Tot i així, aquelles decisions van tenir resultats polítics pèssims –no van evitar ni la invasió ni la guerra– i van provocar en canvi danys morals molt greus, perquè –segons el mateix Havel– van desmoralitzar durant dècades el conjunt de la seva societat.

Pot semblar excessiva aquesta referència a Havel i a la història dramàtica del seu país quan es discuteix sobre una inversió econòmica en el sector de l’oci i del turisme. Però les exhortacions a obviar els prejudicis moralistes contra l’operació Eurovegas –associada a una activitat socialment controvertida com el joc [...]– sembla que ignoren que entre els efectes d’aquesta operació cal comptar amb alguna cosa més que uns discutits beneficis econòmics. Cal tenir molt present la seva influència sobre la definició del model productiu i social del país i dels valors en què s’hauria de basar.

Per això és bo recordar que sempre “és forassenyat” voler separar política i moral, com ens deia Havel en el seu discurs de Barcelona. Perquè fins i tot els beneficis aparents d’una moderada i momentània claudicació en certs principis poden ser ràpidament anul·lats per danys molt superiors en el tremp moral de la ciutadania. Un tremp moral que és condició necessària per restaurar la salut de la nostra malmesa democràcia, si és que hi creiem.


* Josep M. Vallès és catedràtic emèrit de ciència política a la UAB, exconseller de Justícia i expresident de Ciutadans pel Canvi

(Extractat del diari Ara, 1 agost 2012)

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:

- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

Elogi de la vergonya

per Francesc Torralba

La vergonya no és una virtut, però indica un límit, un sentit de privacitat. Experimentem vergonya quan l'altre, sense haver-lo convidat, s'ingereix en la pròpia esfera íntima i veu allò que no volíem que veiés. La vergonya és una sensació interior, una certa violència que es posa de manifest quan aquella esfera privada surt a la llum pública, però solament pot fer-se present quan hi ha distinció entre l'espai propi i l'espai aliè.

Tot ésser humà necessita un àmbit propi per al seu equilibri emocional i mental. Hi ha la plaça pública, però també la llar i la vida humana transita entre els dos espais. El que sorprèn en l'actualitat és la crisi de la privacitat i, de retruc, de la vergonya. Ho veiem en l'esfera presencial, però també en la virtual. L'àgora virtual és un espai en el qual continguts molt íntims són revelats, comercialitzats, convertits en mercaderia [...]. Allò que fins fa molt poc era considerat matèria privada o bé material sensible i que amb dificultats es revelava al millor amic, en l'actualitat es mostra en la plaça pública.

Durant les últimes dècades s'ha menyspreat la vergonya com un residu del passat, com un dogal de la societat repressiva. Molt sovint, s'havia dit de la vergonya que no era altra cosa que una forma d'autocensura que limitava la llibertat i la plena manifestació de les persones. Com en tants altres temes, s'ha fet realitat la famosa llei del pèndol: s'ha transitat d'una vergonya repressora a un desvergonyiment col·lectiu. Sembla que el sentit de la privacitat s'hagi fos, s'hagi realment evaporat.

Ho veiem en les formes de comunicació que tenen els adolescents en la gran plaça virtual, però també en l'ús i abús que fem dels mòbils els adults en els trens i en les voravies. Les converses dins del vagó del tren esdevenen material públic. Tot i que des dels altaveus es recomana fer ús del mòbil en les plataformes, el cas és que la majoria els fa servir dins del mateix vagó, de tal manera que, sense voler-ho, entres en la conversa de l'altre i en la seva dinàmica familiar o professional. No tens altre remei per preservar el teu silenci que posar-te dos taps i aïllar-te de la privacitat de l'altre.

La vergonya té a veure també amb la consciència de la transgressió. Quan s'ha transgredit un límit ètic, irromp aquesta experiència desagradable, que és d'ordre mental, emocional i també física, que ens recorda que hem passat la línia vermella, que hem fet el que no havíem d'haver fet o bé que hem dit el que no havíem d'haver dit. El cas és que la vergonya indica que hi ha vida ètica, que hi ha sentit del deure, i obre les portes al penediment. [...] Sento vergonya quan experimento que he fet el que no devia.

Aquest sentit de la vergonya també és molt absent en la vida pública. Observem que figures de gran responsabilitat en l'ordre polític i bancari, personatges que han transgredit els límits de l'honradesa i de la transparència o bé que s'han deixat anar per apassionaments momentanis, no experimenten cap vergonya o, si més no, fa la impressió que no senten vergonya per allò que han dit o han fet. En els darrers mesos hem assistit a tota mena d'episodis d'excés i desmesura, tant en l'ús de la paraula, com en pràctiques d'abús i malversació de fons i, no obstant això, un té la impressió que no la senten. Si vertaderament experimentessin vergonya, es veurien obligats a renunciar al seu càrrec de responsabilitat i a penedir-se i lamentar-se públicament per allò que han fet. En el nostre país, la vergonya es centrifuga i es cerca un culpable aliè per explicar les raons del mal causat.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012)

Eurovegas no té espai

per Cristina Jover

Fa tres mesos va saltar la notícia, Adelson oferia una meravellosa ganga: edificar un Gaudí no construït. L'hotel Attraction veuria, per fi, la llum. Eurovegas s'adaptaria a les nostres tradicions més autèntiques, impulsant la professió local més mediàtica, comptant-hi amb un afegit cultural. La terra promesa de Bugsy Siegel pujava un nivell intel·lectual mudant-se a Gaudi Sands.

En llegir-ho em va molestar aquesta falta de protecció endèmica que tenim en aquest país per l'arquitectura i, convençuda que era una altra broma de mal gust, igual que la idea de convertir els aiguamolls en un club d'apostes, ho vaig deixar córrer.

Però el dia 7 de juliol es va publicar en un important diari català un dibuix dels possibles terrenys afectats per la construcció del complex. L'àrea afectada (un total aproximat de 800 ha: 300 de serveis directes i 500 d'indirectes) començava a Sant Joan Despí, acabava al mar, entre els estanys de la Murtra i del Remolar, i dividia en tres el territori. Parlaven d'uns inversors immobiliaris interessats en la compra de terrenys agrícoles i d'expropiacions generoses.

Cóm es nodrirà energèticament el complex? En tindrem prou per dessecar el terreny amb el ciment i l'asfalt? Gaudirem de nous residus escatològics al mar? Ballaran les aus protegides sota una llampant contaminació lumínica? Substituirà l'aire condicionat l'aroma d'escarxofa? Viatjaran els nostres alegres ludòpates en transport públic? Haurem de fer molts quilòmetres per poder farcir-nos de pollastres ecològics? Provocarà Adelson un efecte dominó amb les seves activitats? Quedarà algun raconet lliure per a les petites empreses no especulatives? Copiarem l'estil Macau? Posarem límits a la prepotència inversora? Pagaran els nostres benefactors la dessalinització marina, o ens passarem a les begudes envasades? Serà un joc l'estudi mediambiental? Deixarem tots de pagar els impostos municipals? Els dos terços dels diners que manquen, els guanyarem al blackjack? Obtindrem per fi la bombolla immobiliària irrompible? Hi cabrem tots?

La proposta d'Eurovegas esborra les empremtes del territori per imposar un urbanisme ignorant, desarrelat, vulgar, prepotent i caduc, incapaç de dialogar amb l'entorn. La submissió creixent d'una administració empobrida va afavorint una Catalunya que es fa poques preguntes, cada cop més especulativa i macabra. Fa temps que corregim els errors d'uns plans basats en la velocitat, la divisió i els barris deshumanitzats. Hem de pactar les grans actuacions entre tots, cercant les respostes adequades a les demandes del territori, on l'aposta forta la jugui el medi ambient.

Quan un té un p(a)is petit sap que convé ocupar-lo amb cura, amb mobles a mida, sense tapiar les finestres, permetent el pas als serveis i a la cuina. Sense bloquejar els desaigües. Potenciant les aficions diverses dels seus habitants, respectant l'espai lliure. L'economia i l'urbanisme hauran de ser, a partir d'ara, quirúrgics i imaginatius, defensant els petits inversors, atenent les persones, oferint un autèntic valor de canvi. La metròpoli que ens convé no pot passar per aquesta proposta malcarada amb el seu entorn, que desfà espai rústic canviant-lo per activitats poc enriquidores.

Las Vegas és una ciutat temàtica, ubicada al desert, allunyada de tot. Una ciutat que porta de fora l'aigua que gasta, un lloc a 446 quilòmetres de Los Angeles; allà, a Beverly Hills, van assassinar un dels seus gàngsters fundadors. Descansi en pau.

Publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012

No n'hauríem d'estar parlant tothora?

per Anna Ballbona (@aballbona)

L'altre dia que anava pel carrer Ferran de Barcelona esquivant ramats de turistes (ben poc original, d'altra banda), em va venir al cap un relat del brasiler Rubem Fonseca que havia acabat de llegir. El cobrador, es diu el llibre, bèstia i violent (encara em dura la impressió). El relat que deia va sobre una llar d'avis on els residents són assassinats de mica en mica. És bàrbar, en el sentit més bàrbar del terme. Els vells hi són amagats, arraconats i finalment fulminats.

Els avis, fora del relat, també aquí, viuen i sobreviuen cada cop més invisibles als ulls de la resta de la societat. El relat de ficció em fa aparèixer una altra història d'ara, real: l'estafa de les participacions preferents a la gent gran perpetrada per bancs i caixes. Ves quina associació d'idees, oi?

No n'hauríem d'estar parlant tothora d'aquest engany, d'unes dimensions mig desconegudes, mig ocultes encara? Una ensarronada al més dèbil, a qui ha passat una guerra, a qui ha treballat de sol a sol tota la vida. Aquí tampoc hi haurà responsabilitats? No passarà res i seguirem xiulant i mirant cap a una altra banda, com ens hem acostumat a fer moltes altres vegades en aquest dia a dia de tuf terriblement absurd?

Des de fora diuen que ens enfonsem, que estem perduts, i aquí nedem en la confusió. Dels rescats no en diem rescat, només si ens sembla que sols afecta el veí. Té tota la pinta que seguim el guió precís de Portugal i Grècia però ningú ens el vol explicar. I seguim fent braçades enfilats en entelèquies i peixos al cove mal venuts, que també fan tuf.

Els avis del relat de Fonseca no s'adonaven que els oferien un cafè narcotitzant que els matava a pessics. Fins que tres d'ells s'aixequen en una revolta. Com que els avis de les preferents són vells i tal vegada tinguin més difícil organitzar-se, hem d'esperar que es vagin morint i tot quedi dissimuladament enterrat?

En un servei funerari que, a més, tindrà l'IVA apujat? Llàstima que el relat de Fonseca acabi just en l'inici de la revolta.

(Adaptat de l'article "Bàrbar", publicat al diari El Punt Avui, 27 juliol 2012)

Diferències de gènere català-castellà

(Entre parèntesis, formes també possibles, però generalment menys usades, almenys al País Valencià)

SUBSTANTIUS

- AFORES: ELS AFORES / LAS AFUERAS
- ALFALS: L'ALFALS (m) / LA ALFALFA
- ALICATES: LES ALICATES / LOS ALICATES
- ALLAU: UNA ALLAU / UN ALUD
- ANÀLISI: UNA ANÀLISI / UN ANÁLISIS
- AROMA: UNA AROMA / UN AROMA
- AVANTATGE: UN AVANTATGE / UNA VENTAJA
- BACTERI: EL BACTERI / LA BACTERIA
- BATENT: EL BATENT / LA BATIENTE
- CALOR: LA CALOR / EL CALOR (o LA CALOR)
- CANAL (d'una teulada): LA CANAL / EL CANAL (o LA CANAL)
- CAP: EL CAP / LA CABEZA
- CAPÇAL (d'un llit): EL CAPÇAL / LA CABECERA (o EL CABECERO)
- CISTELLA: LA CISTELLA / EL CESTO
- COMPTE: EL COMPTE / LA CUENTA
- CORRENT: EL CORRENT / LA CORRIENTE
- COSTUM: EL COSTUM / LA COSTUMBRE
- DENT: LA DENT / EL DIENTE
- DESTROSSA: UNA DESTROSSA o UNA ESTROSSA (f) / UN DESTROZO
- DEUTE: EL DEUTE / LA DEUDA
- DISFRESSA: LA DISFRESSA / EL DISFRAZ
- DITA: LA DITA / EL DICHO
- DOT: EL DOT / LA DOTE (o EL DOTE)
- DUBTE: EL DUBTE / LA DUDA
- EMPARA: L'EMPARA (f) / EL AMPARO
- EMPENYA: L'EMPENYA (f) / EL EMPEINE
- ESCAFANDRE: UN ESCAFANDRE / UNA ESCAFANDRA
- ESPINACS: ELS ESPINACS / LAS ESPINACAS
- ESPLENDOR: L'ESPLENDOR (f) / EL ESPLENDOR
- ESTEL: UN ESTEL (o UNA ESTRELLA) / UNA ESTRELLA
- ESTRATAGEMA: UN ESTRATAGEMA / UNA ESTRATAGEMA
- FAIG: UN FAIG / UNA HAYA
- FEL: EL FEL (o LA FEL) / LA HIEL
- FETA: UNA FETA / UN HECHO
- FI (acabament): LA FI / EL FIN (o LA FIN)
- FRESCA: A LA FRESCA / AL FRESCO (o A LA FRESCA)
- FRONT: EL FRONT / LA FRENTE o EL FRENTE
- FULL: EL FULL / LA HOJA
- GARROFERA: LA GARROFERA (o EL GARROFER) / EL ALGARROBO (o LA ALGARROBERA)
- GRIP: EL GRIP (o LA GRIP) / LA GRIPE
- HEMATIA: UNA HEMATIA / UN HEMATÍE
- ICONA: LA ICONA / EL ICONO
- IMPERDIBLE - UNA IMPERDIBLE (o UN IMPERDIBLE) / UN IMPERDIBLE
- INCISIVA (dent incisiva): LA INCISIVA / EL INCISIVO
- LLAPISSERA: LA LLAPISSERA (o EL LLAPIS; pl. ELS LLAPIS) / EL LAPICERO (o EL LÁPIZ)
- LLEGUM: EL LLEGUM / LA LEGUMBRE
- LLEIXIU: EL LLEIXIU / LA LEJÍA
- MARATÓ: LA MARATÓ / EL MARATÓN (o LA MARATÓN)
- MARGE: EL MARGE / LA MARGEN (o EL MARGEN)
- MARJAL: LA MARJAL (o EL MARJAL) / EL MARJAL
- MERENGA: LA MERENGA / EL MERENGUE
- NARIUS (forats de nas): ELS NARIUS / LAS NARICES
- NAS: EL NAS / LA NARIZ
- NESPRA: LA NESPRA / EL NÍSPERO
- OÏDA: UNA OÏDA / UN OÍDO
- OLIVERA: UNA OLIVERA (o UN OLIVER) / UN OLIVO
- OLOR: UNA OLOR / UN OLOR
- ORDE (societat de religiosos): UN ORDE / UNA ORDEN
- ORENGA: L'ORENGA (f) / EL ORÉGANO
- PARPELLA: LA PARPELLA / EL PÁRPADO
- PENDENT: EL PENDENT / LA PENDIENTE
- POLS: LA POLS / EL POLVO
- POSTRES: LES POSTRES / EL POSTRE
- REGLE: EL REGLE / LA REGLA
- RESPLENDOR: LA RESPLENDOR / EL RESPLANDOR
- RESTA (totes les altres coses): LA RESTA / EL RESTO
- SABATA: LA SABATA / EL ZAPATO
- SARMENT: LA SARMENT (o EL SARMENT) / EL SARMIENTO
- SENYAL: EL SENYAL / LA SEÑAL
- SIDA: LA SIDA / EL SIDA (v. SÍNDROME)
- SÍNCOPE: LA SÍNCOPE / EL SÍNCOPE
- SÍNDROME: LA SÍNDROME / EL SÍNDROME
- SOMRIURE: EL SOMRIURE / LA SONRISA
- SON (ganes de dormir): LA SON / EL SUEÑO
- SOTSOBRE: EL SOTSOBRE / LA ZOZOBRA
- SUGGERIMENT: EL SUGGERIMENT / LA SUGERENCIA
- SUOR: LA SUOR / EL SUDOR
- TALLARINA: LA TALLARINA / EL TALLARÍN (pl. LES TALLARINES / LOS TALLARINES)
- TÈRMIT: EL TÈRMIT / LA TERMITA o EL TERMES
- TEULADA: LA TEULADA (o EL TEULAT) / EL TEJADO
- VALL: LA VALL / EL VALLE
- XANCA: LA XANCA / EL ZANCO


ADJECTIUS

- AGREST: AGREST, AGRESTA / AGRESTE
- CALENT: CALENT, CALENTA / CALIENTE
- COMÚ: COMÚ, COMUNA / COMÚN
- CORTÉS: CORTÉS (o CORTÈS), CORTESA / CORTÉS
- COVARD: COVARD, COVARDA / COBARDE
- DOLÇ: DOLÇ, DOLÇA / DULCE
- DOS: DOS (o DOS, DUES) / DOS
- FERM: FERM, FERMA / FIRME
- FORT: FORT, FORTA / FUERTE
- GRIS: GRIS, GRISA / GRIS
- INERT: INERT, INERTA / INERTE
- LIMÍTROF: LIMÍTROF, LIMÍTROFA / LIMÍTROFE
- POBRE: POBRE, POBRA / POBRE
- RUDE: RUDE / RUDO, RUDA
- TRIST: TRIST, TRISTA / TRISTE
- VALENT: VALENT, VALENTA / VALIENTE
- VERD: VERD, VERDA / VERDE


© Eugeni S. Reig, 2004 (publicat a la desapareguda revista InfoReflex l'any 2004)

El futur dels científics i Eurovegas

per Daniel Arbós, biòleg, i Màrius Bellés, físic

[...] Veient les retallades en investigació i que el projecte més important que plana sobre les nostres contrades és Eurovegas, suposem que un mecenes com Sheldon Adelson deu haver valorat molt positivament el fet de reubicar els investigadors.

Els matemàtics, tan avesats als càlculs de probabilitats i a la teoria de jocs, seran uns excel·lents crupiers, els informàtics programaran algoritmes d’una complexitat meravellosa per a les màquines escurabutxaques, els genetistes estudiaran les claus de l’addicció en tots els seus vessants, els biotecnòlegs crearan dispositius nanomètrics de detecció de malalties de transmissió sexual, els físics teòrics podran encriptar quànticament les dades de les caixes fortes, els químics idearan els còctels més exòtics, mentre que els enginyers estudiaran el lliscament de les ruletes i crearan robots capaços de satisfer les nostres necessitats més primàries.

I si es donés el cas, segur que els senyors d’Eurovegas sabran valorar com d’útils poden ser la física o la química per fer desaparèixer cadàvers amb una eficiència espectacular.

Cansats d’escoltar «cal un canvi de model», «en xinès crisi significa oportunitat» i «Massachusetts», val a dir que esperàvem un futur lleugerament diferent per a la investigació.

(Extractat del diari Ara, 1 juliol 2012)

A Barcelona no li convé un casino

Editorial d'El Periódico, 1996

No entenem l’actitud política que sembla afavorir el trasllat del Gran Casino de Sant Pere de Ribes a la ciutat de Barcelona. I tampoc aconseguim aclarir les raons per les quals fa uns anys ni es volia ni legalment es podia ubicar aquestes instal·lacions de joc a les localitats de 300.000 habitants, i ara sí.

En el moment de la legalització del joc [...] des del primer moment es va rebutjar que els casinos s’instal·lessin a les grans ciutats, perquè s’entenia que allò constituiria una prima inadequada per a aquests tipus d’instal·lacions. Semblava clar que una cosa era acabar amb la prohibició hipòcrita franquista del joc i, una altra, situar-lo en aquest aparador que són per als joves les grans ciutats. [...]

Des del moment en què es va començar a parlar d’un possible trasllat del casino de Sant Pere de Ribes, s’han silenciat totes les qüestions de fons i s’ha plantejat el tema com si fos un simple canvi d’ubicació d’una sabateria o d’un colmado. I un casino no és això, en absolut. Per això estranyen les declaracions del conseller [...] en què anuncia una suposada via lliure legal al projecte, quan els ciutadans crèiem el contrari. I de la mateixa manera desconcerta el possible interès que pugui tenir l’Administració catalana per portar una instal·lació de joc d’aquestes característiques a la capital barcelonina.

El casino de Sant Pere de Ribes està bé on està. I, en tot cas, no ha de venir a Barcelona. La Generalitat ha de defensar enèrgicament els criteris socials que desaconsellen que la ciutat tingui un nou estímul per practicar jocs d’atzar quan no el necessita.

Extracte adaptat de l’editorial d’El Periódico, 7 octubre 1996 (traducció, TPS; l’any 1996 El Periódico encara no havia començat a publicar la versió en català)

El poble sempre la paga

per Jordi Llovet

[...] Un clàssic és, entre altres coses, un autor que és traduït incessantment –menys els clàssics catalans, que si no han estat gaire traduïts ha estat a causa del desconeixement general de la nostra llengua a l’estranger.

Ara aquest jove gran home de lletres que és Andreu Jaume ens presenta els dos primers volums d’una sèrie que en tindrà cinc i que inclourà tota l’obra de Shakespeare, en tots els gèneres que va practicar: sempre he lamentat que el poeta anglès no es dediqués també a la Història, perquè tindríem la clau més veritable i exacta per entendre què pretenia, almenys, amb els seus drames de rerefons històric.

Andreu Jaume i Random House Mondadori han presentat, per ara, un volum dedicat a les comèdies xecspirianes, i un altre dedicat a les tragèdies. Les edicions, els pròlegs i les notes són d’enorme valor, per bé que escassos, però cal dir que el propòsit dels editors és fer arribar l’obra de Shakespeare a com més gent millor: són llibres barats, al preu de poca filologia anglesa i a costa d’un paper gairebé d’estrassa –ecològic, això sí, aspecte que prou va menysprear, quan encara no existia aquest mite neorousseaunià, l’edició infòlio de 1623, que és especialment luxosa en el cas del Juli Cèsar.

Però no parlarem d’aquesta darrera obra (al volum II, de Tragèdies) per aquest fet, sinó a causa de l’enorme vigència política de l’obra. És sabut que uns veuen en l’actitud soberga de Cèsar –que desafia els famosos idus de març– el perill de la tirania; d’altres incideixen en el conflicte moral de Brutus: assassinar Cèsar per salvar la pàtria, o no fer-ho en honor a l’amistat filial que li professa.

Però hi ha una cosa que avui voldríem subratllar, d’aquesta mateixa obra, que ens sembla posseir tanta vigència com n’ha tingut des de fa més de quatre segles. Quan Juli Cèsar cau sota l’espasa –més aviat devien ser els punyals– dels senadors sediciosos, Brutus entre ells (“tu també!”), aquest es proposa narrar a la plebs la causa de la seva acció violenta, en el fons molt complicada d’explicar. Però Marc Antoni, que al capdavall recolliria el fruit d’aquesta sedició juntament amb Lèpid i Octavi, triumvirs altra vegada, també desitja honorar la memòria de Cèsar i fer un discurs davant el poble. El fan tots dos, doncs, primer Brutus i després Antoni, aquest en un dels monòlegs més famosos de tota l’obra xecspiriana.

L’interessant és que, després que Brutus hagi convençut al poble que Cèsar havia de morir perquè Roma se salvés, els ciutadans queden la mar de satisfets: “Visca Brutus! Visca! Visca!”; i que, al seu torn, després que hagi parlat Marc Antoni, els mateixos ciutadans cridin: “Porteu foc! Fem llenya amb els bancs!”, amb la idea d’agafar Brutus i la resta dels conspiradors i cremar-los. Llavors Antoni diu aquella famosa sentència. “I ara, deixem que facin. Destrucció, fes via; agafa el camí que més t’estimis.”

Shakespeare és ric en ambigüitats i en interpretacions, i aquí tenim, molt ben presentada dramàticament, la frivolitat i el caràcter voluble de la massa, la plebs, el poble. Afegim-hi això: en el fons, tant se val que Cèsar hagués quedat estalviat, com que Brutus s’hagués fet amb el poder, com que Antoni acabi fundant el segon triumvirat. Ser manat per un altre –encara que sigui per delegació parlamentària– és una arbitrarietat, i, en el fons, un acte violent, perquè l’exercici del poder sempre és això, poder. I formar part d’una pacífica o una exaltada població no fa canviar ni un bri aquesta dolorosa realitat, potser només salvada a la democràcia de Pèricles: tota persona que delega el poder en un altre ho fa sense un gran coneixement de causa i està, doncs, condemnat a ser la riota dels governants mateixos, els quals, en tota circumstància, acaben fent amb el seu poble estimat allò que els surt de la barretina.

(Extracte adaptat de l’article publica al Quadern d’El País, 28 juny 2012)

El nen que no havia de néixer

per Empar Moliner

Diu que un metge haurà de mantenir un nen fins al 25 anys «per haver fallat en l’avortament». A part, [...] l’han condemnat a pagar 420.000 euros «per rescabalar els danys morals de la víctima [la mare]».

Si tot va bé, doncs, a partir d’ara, cada mes, al compte corrent de la mare del nen que no havia de néixer hi arribarà un ingrés. En el concepte, potser hi posarà «danys morals» o «indemnització avortament». I potser la mare estalviarà aquests diners en una llibreta perquè el nen, de gran, en faci el que vulgui. Però, qui sap, potser les circumstàncies fan que la dona necessiti els diners que li arriben cada mes [...]. I si és així, potser un dia, amb una amiga, comentarà, com qui no vol la cosa: «Aquest mes vaig molt justa. Aviam si demà, que és dia 1, cobro l’avortament d’en Pau...» Posem que es diu Pau, el nen.

I el cas és que el nen Pau anirà creixent. I un dia potser li preguntarà a sa mare d’on surten els diners que els mantenen. Qui els envia? I ella, esclar, pot optar per dir-li una mentida. Però el que és lògic és que no li amagui la veritat. «Mira, fill, quan em vaig quedar embarassada de tu em vaig veure obligada a avortar, però el metge es va equivocar i vas néixer.» I li explicarà que avortar no ho vol fer ningú. I que quan volia avortar ell no era ell, encara, i per tant no és que volgués «matar-lo». I que ara és molt feliç pel fet de tenir-lo, que no podria viure sense ell, però el metge, com que es va equivocar, paga l’error amb diners. I segur que li farà petons del tot sincers.

I aniran passant els anys i el nen anirà creixent. I arribarà finalment el dia que en farà vint-i-cinc i s’acabarà la paga. Però aleshores ja tindrà l’edat legal per fer amb la seva mare el que ella va fer amb el metge: demandar-la per danys morals.

(Extracte d’un article publicat al diari Ara, 28 maig 2012)

Un homenot amb trellat

per Martí Domínguez

Josep Lluís Bausset era un home amb trellat. Crec que és la millor definició que es pot donar d’aquest homenot de l’Alcúdia: un homenot amb trellat, si voleu. O un home a seques, en el sentit goethià del terme. Ell deia que el seu mèrit era haver arribat a cent anys, i allò, sense ser totalment fals, ja que meritòria era la seua longevitat, li permetia abordar amb un cert escepticisme l’allau d’homenatges i de records.

Santi Vallés recorda com li molestava que el fotografiaren, i com deia que qui es mou no ix en la foto, i ell es movia sempre, de manera que evitava en l’últim moment el flaix del fotògraf. Era en aquest sentit reticent al protagonisme que descartava no sols per la seua modèstia natural, sinó també per un pronunciat sentit del ridícul.

I, tanmateix, Bausset encarnava moltes coses i per això la seua mort ens dol tant. Encarnava l’honestedat, la faena ben feta, el magisteri, l’ús de la paraula. Era un home de bé, d’ideals robustos, de fe indoblegable, de mirada serena. Sentia curiositat, i aquest desig de saber el feia extensible al seu cercle, als seus amics i coneguts. Des del seu racó, des d’aquell poble de la Ribera del Xúquer, va fer pacientment el seu camí (l’home subterrani, que deia Joan Fuster): al seu voltant, a poc a poc, va anar germinant l’obra ben feta del treball pacient. L’Alcúdia li deu molt, però també tota la Ribera, i per extensió tota la nostra cultura. Va encarnar el gust a l’estudi, el respecte a l’autoritat intel·lectual, l’admiració plena pel conreu de la saviesa.

I per això, aquests darrers anys va patir molt, comprovant com es destruïa el país, com s’atacava la llengua, el trist paper fet pels nostres polítics, sense altura ni moral. Crec que ningú no ha escrit un text més dur i adolorit que el que va dedicar a Francisco Camps: en qualsevol país civilitzat un article com aquell, venint de qui venia (què podien retraure-li?), hauria d’haver tingut alguna conseqüència. Bausset potser esperava que el contestaren, però això hauria estat possible si a l’altra banda hi haguera hagut algú amb un mínim de dignitat. Els seus articles van quedar sense resposta, ignorats i menystinguts pels nostres mandataris polítics, però ell va seguir lluitant fins al darrer moment.

Siga com vulga, gràcies a Bausset, i a homes com ell, encara som. I res no està del tot perdut. El recordarem sempre com un homenot amb trellat, com un home que va lluitar, des del seu retir humil, pel que considerava bo i just. Amb rigor i paciència, perquè aquesta era la seua naturalesa.

(Article publicat a El País, 6 juny 2012; la fotografia és de Carlos Pla, del diari Levante-EMV)

La lliçó del fracassat

per Ricard Ruiz Garzón

Que Stoner aparegui en català és un esdeveniment i un petit miracle. Que Edicions 62 n’hagi triat l’aparició per commemorar el seu 50è aniversari [...], només fa que ratificar-ho.

Vegin si no: el texà John Edward Williams (1922-1944) va escriure aquesta obra mestra el 1965, però ningú se’n va adonar. Bé, algú potser sí, perquè la novel·la es va reeditar el 1966, el 1973, el 1981 i el 2003, però cada vegada els seus redescobridors es preguntaven per què una meravella així seguia passant desapercebuda. Potser, es deien, perquè sembla la història senzilla, escrita amb senzillesa, d’un professor al qual no li passa res: ensenya, es casa, té una filla i una aventura i mor. Carn d’oblit, doncs. I, tot i així, novel·la i personatge anaven superant la prova del temps.

El 2006, l’aposta la va fer The New York Review of Books, i aquest cop la percepció sobre Stoner va canviar. L’escriptor Colum McCann, per exemple, se’n va tornar tan defensor que en va acabar regalant centenars d’exemplars. Gràcies a ell, l’escriptora Anna Gavalda va decidir traduir-lo al francès, i gràcies a ella, els editors canaris de Baile del Sol van traduir-lo al castellà. A tot això, corria el 2011; l’octubre, Enrique Vila-Matas escrivia en aquest diari l’article «Obra maestra ignorada», en el qual se sumava als contagiats per McCann, i pel desembre, després d’haver-li dedicat una crítica apassionada, Rodrigo Fresán el triava entre els seus llibres de l’any. Després, el boca-orella ha seguit a la xarxa, i és així com ha arribat el miracle: malgrat la crisi, malgrat el risc, malgrat l’ocasió, Edicions 62 celebra el mig segle amb una obra extraordinària... i desconeguda. Cal aplaudir-ho: gràcies a aquest coratge, Stoner tindrà l’oportunitat de convertir-se en una de les sorpreses de la temporada, subratllada per una gran traducció d’Albert Torrescasana, que millora la castellana en molts detalls i algun aspecte important com els diàlegs.

Perquè la de Williams és una gran novel·la, un petit clàssic que modifica la lectura d’autors com Ian McEwan o David Vann, que fins i tot enfronta epifanies de l’alçada de la dels Dublinesos de James Joyce amb descensos a l’infern com el de la Via revolucionària de Richard Yates. [...]

Quin és el secret de Stoner? Què fa que no sigui una novel·leta de campus com tantes altres? Hi ha dues respostes: una és la forma de narrar de l’autor, el seu estil neutre, racional, allunyat de tot de sentiment i per això mateix ple de compassió. Williams no jutja Stoner, i el lector se sent incapaç de fer-ho sense vergonya. [...]

Un amic, al principi, titlla el protagonista de «Quixot de l’oest mitjà», d’El rei Lear, de «desposseït» del món i membre del «manicomi». Altres, tants, creiem fer sempre més i no hi arribem. Permetin si és el cas que Stoner els posi a prova.

(Extracte de la ressenya publicada al Quadern d’El País, 7 juny 2012. N’he eliminat sobretot –i lògicament– les descripcions excessivament detallades que fa Ruiz Garzón sobre l’argument de l’obra, un defecte massa repetit per part dels crítics literaris; sembla que vulguin demostrar que han llegit aquell llibre fins a les últimes pàgines, i no s’adonen –o sí?– que, fent-ho, aixafen la guitarra a molts possibles lectors.)

Església-Estat: un mur, no una trinxera

Per Javier Tusell, historiador

Thomas Jefferson, un dels artífexs de la democràcia nord-americana, va afirmar que entre l’Estat i l’Església havia d’haver-hi sempre un mur de separació. Frase rotunda potser susceptible de matisació però digna de servir com a divisa. El que no va dir Jefferson és que en comptes de murs haurien d’haver-hi trinxeres. En els últims mesos fa l’efecte, malauradament, que hi ha una confrontació entre Església i Estat de la qual ningú no pot augurar res de bo. […]

Em sembla que l’Església espanyola ha patit un miratge sobre la nostra pròpia societat. És veritat que hi queda un pòsit de catolicisme, però ha experimentat un procés de descristianització accelerat, no tan freqüent en la resta del món. […] Al món el nombre de persones religioses creix, però aquí disminueix. […]

D’acord amb la meva manera de veure-ho, [a l’Església] li han faltat dues coses: lideratge i sentit de la mediació. […] Seria convenient que rectifiqués en les maneres i fins i tot en la mateixa dimensió religiosa dels seus pronunciaments. Quan es pronuncia sobre l’homosexualitat, hauria de deixar ben clar per a qui parla i quina alternativa proposa. […] No cal treure l’artilleria grossa […]. N’hi ha prou a raonar suaument recordant allò que els experiments val més fer-los amb gasosa.

A l’Església no li aniria malament tanmateix una mica d’autocrítica. […]

(Extracte de l'article publicat a La Vanguardia, 27 agost 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)

Periodistes poc preparats

«El problema amb els periodistes no prou preparats, no ben informats, és que escriuen articles plens de ‘ell diu’, ‘ella diu’. Si algú diu que el cel és blau, aquests periodistes ho transcriuran curosament, però si algú diu que el cel és taronja, faran exactament el mateix, li donaran a aquesta dada el mateix tractament que a l’altra. Els reporters han de tenir un equilibri que tingui sentit, no qualsevol mena d’equilibri, i no cal dir que pot ser un perill que siguin excessivament equilibrats, que es limitin a donar dues versions d’un problema sense tenir criteris o prou informació per poder jutjar la informació que reben.

»Cada cop més [els governs] recorren a filtrar notícies atractives als periodistes que amb més probabilitat garantiran l’enfocament favorable que es vol […] Aquests periodistes que tenen ‘bons contactes’ amb el govern saben que el seu accés a les exclusives depèn del fet que les informacions que en facin continuïn sent favorables als qui els han proporcionat la informació privilegiada. […] Hi ha una relació simbiòtica entre aquests periodistes i els funcionaris governamentals que els proporcionen informació interna.

»No ha de sorprendre que la majoria de les fonts informatives siguin esbiaixades, distorsionades o incompletes. […] [La feina dels periodistes és] pensar críticament […], fer-se les preguntes sobre qui surt beneficiat i qui perjudicat d’un canvi […] descobrir el que hi ha amagat […] saber quins interessos hi ha en joc […] intentar entendre la raó per la qual una informació és esbiaixada, detectar les agendes informatives, deixar que els lectors puguin ser conscients de les possibles distorsions i ajudar-los a aclarir-se amb les interpretacions que són contradictòries.»

(Citacions extractades de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, i Anya Schiffrin, periodista, excorresponsal de Reuters a Barcelona i professora de la Columbia University, a Covering Globalization, Columbia University, 2004)

(La fotografia és de la periodista Anna Politòvskaia, assassinada per dir la veritat.)

Buscar culpables

Per Joan Barril

Una escena d'una pel·lícula africana. Calor i mosques a l'exterior. A l'interior, cafè, i la parella protagonista que viatja lentament. Lluny, quatre guerrers negres amb escut i llances corren per la sabana. L'endemà, més sol, més cafè i, lluny, els mateixos guerrers. Ella diu: "Qui són? Fa dies que els veig córrer." I ell que li respon: "El lleó va entrar al seu poblat fa una setmana i es va emportar un nen. Ara l'estan buscant." La noia de ciutat es refugia en la lògica: "Si d'això en fa una setmana, ¡el lleó ja es deu haver menjat la criatura!" No tot és lògic. L'home blanc i savi li respon: "Això també ho saben. Però només corrent per la sabana per trobar el lleó aconsegueixen apaivagar la seva culpa."

[...] Enviem els nens a colònies perquè s'enfrontin a un món diferent i perquè arribin a casa amb la il·lusió d'haver crescut. També enviem els nens a comprar-nos el diari perquè sàpiguen el risc de creuar el carrer i, quan tornen, ens donen un plec de fotografies d'altres nens morts fora del nostre univers de seguretat 100%. Però ningú té la seguretat al 100%. A vegades passen coses. A vegades el que havia de ser una seguretat és una fatalitat. A vegades el semàfor no funciona i travessar el carrer és un repte infantil que pot acabar malament. A vegades el vent es fica a la ciutat i una branca cau damunt de la vorera, o una onada s'emporta els vianants del moll, o un mul s'atura enmig de la carretera.

Però a la mort se li ha de buscar causes. I quan entre les causes hi ha el factor humà es porta el negligent, l'imprudent o l'inexpert davant la justícia i se l'acusa d'homicida. I quan hi ha acusació hi pot haver pena. N'hi ha. [...] És la nostra manera de córrer darrere el lleó. No hi ha res de més tràgic que la mort [...]. ¿Però potser la condemna d'aquestes persones ens reconcilia amb el món?

(Extracte d'un article publicat a El Periódico, març 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)

Un alienígena a la redacció

Per Toni Martínez

Em documento sobre la imatge del periodista en el cine: busca-raons, borratxo, aventurer, mentider i trampós. I la periodista? Astuta, descurosa, ambiciosa i secretament enamorada del cap. La vida mateixa. [...]

Vet aquí una vegada milers de metres quadrats de tauletes individuals, de vegades aplegades en barris de vuit o deu habitants. D'una manera general, cadascú va al seu rotllo, davant el propi ordinador i amb el propi telèfon, i hi regna l'harmonia i la pau, sense enveges ni renyines. i ara vostè dirà, com Shreck: "Ja. I ara jo corro a creure-m'ho."

Doncs bé: aquesta és la veritat [...] sobre algunes de les espècies que habiten [en un diari]:

Redactor o redactora en cap. Són el pilar de tot plegat. Els coneixes perquè no tenen peus. Una dita popular fa: és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no que un redactor en cap es mogui de la seva taula. Calúmnies de subordinats. Parlant científicament, hi ha dues subespècies de redactor en cap: el redactor en cap pur i el redactor en cap maco. El redactor en cap pur és de naturalesa sedentària; convoca els seus periodistes agitant la mà per damunt del cap, i el seu tracte és amable, esquerp, simpàtic, afectuós o poca-solta segons dia i caràcter, en això un diari és com una agència d'assegurances o una presó, no busquis romanticisme on no n'hi ha. El redactor en cap maco o semovent sí que es desplaça cap als subordinats, i somriu sense motiu per irradiar bon rotllo. Recentment s'ha batejat aquesta síndrome com a zetapisme. En resum, i simplificant, el redactor en cap pur diu: "Aviam." El redactor en cap maco diu: "Aviaaaaam."

Director. El reconeixes de seguida, perquè és el senyor que no hi és. Li encantarà, aquesta broma tan bona. No, home, és clar que hi és. Com voleu que no hi sigui el senyor director, si és el pilar de tot plegat! El director és a la tercera planta, un territori anomenat "a dalt". Es diu amb molt de misteri i col·locant el polze en posició erecta per remarcar l'eròtica del poder: "a dalt", amb delit, com H. H. pronunciava Lo-li-ta. A-dalt. De les opinions obtingudes, totes ben sinceres, dedueixes que un director és com un gremlin: si mantens amb ell unes senzilles pautes de capteniment, no causa problemes. Col·loquialment li diuen "dire", com en les historietes del reporter Tribulete, cosa que indica el domini de l'argot intern que manté la generació cinquantina (siguem piadosos) sobre la més jove, la q prla x mbil. Si els joves controlessin l'argot, farien servir l'abreviatura: Dtor., i li dirien El Detó o Detó el Terrible, amb la irreverència pròpia de la joventut i cometent una gran injustícia, a més, perquè com voleu que sigui terrible? Passa que la criatura és director, i això és una càrrega molt seriosa. Preguntes que us fareu: és en Detó un ésser solitari? Un misantrop? Un anacoreta? No. En Detó no actua mai sol. L'acompanyen uns altres superherois.

Detó Adjunt. És el pilar de tot plegat. Viu en un despatx 4×4 amb parets de vidre, habitacle que recorda el terrari d'un zoo. Pots passar per davant i mirar. Gairebé mai no mossega, i això el converteix en una de les atraccions més visitades per la Redacció. És especialment celebrada la seva habilitat per col·locar un peu damunt la taula deixant caure un braç per darrere el respatller del sofà giratori sense deixar de parlar per telèfon amb la vista a la pantalla i una mà al ratolí mentre transmet ordres mitjançant un moviment de celles. Hi ha altres models de Detó Adjunt, que no han de confondre's amb adjunts al Detó, ja que aquests són el pilar de tot plegat. També hi ha diversos tipus de Subdetó, i aquesta darrera espècie és molt apreciada perquè penquen com bacons. Jo, el que sento. La família Detó, respectablement nombrosa, treballa en equip i es comunica mitjançant una mecànica complexa anomenada reunió.

A Edició i Correcció treballen éssers recollats a la cadira i inclinats cap a la pantalla en un angle de seixanta graus. Són com els pre-cogs de Minority Report: la seva missió és detectar terrors i arrades abans que es materialitzin en lletra impresa i tornin al diari en forma de queixa indignada, enginyosa, simpàtica, etcètera, segons el lector. Els documentalistes també pertanyen als recollats, així com els grafistes o infògrafs, que tracten amb dibuixants/humoristes i es relacionen amb artistes. Són artistes. Són el pilar de tot plegat. El seu capitost és Detó d'Art o Art-Detó. "Senyor, sí, senyor!", crida un maquetador quan li ordenen encaixar un article amb vint ratlles de més. Ha lliurat la seva vida a un sol objectiu: la lectura clara i ordenada del diari. El seu sacrifici paga la pena. Sense maquetació, les notícies apareixerien penosament barrejades: "Bush exigeix a Ronaldinho matrimonis homosexuals davant la privatització d'Ibarretxe". El diari seria més divertit, però perdria credibilitat i influència, pilar de tot plegat.

Fotògraf/a. Els identifiques perquè sempre duen un braç per darrere del cos, com El Discòbol, per la inèrcia de la velocitat. Podríem fer servir mil paraules per a ells i elles, però val més aquesta imatge. No cal dir que són el pilar de tot plegat.

Col·laboradors. Éssers immaterials que viuen fora [...] i no se sap de què viuen, a més, perquè el sou el gasten íntegrament en psicoanalista, lectura, DVD i viatges, que és del que escriuen. A un col·laborador li toques una coma i et desafia a un duel. Per un punt i seguit et jugues la vida. També reconeixes un col·laborador perquè sempre fa doctrina, sobre a qui cal votar, com cal vestir-se, què s'ha de llegir o com tractar el periquito. Creuen que són el pilar de tot plegat. I amb raó. N'hi ha que telefonen molt, i la seva insistència suggereix el missatge interestel·lar avariat d'Obi-Wan-Kenobi: "Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic..."

Periodista simple. Billy Wilder va fer dir a Kirk Douglas, a El gran carnaval: "Sóc un periodista de 250 dòlars la setmana. Em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrere, de dalt a baix. Sé escriure'ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les menudes. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego un gos. Deixem-ho en 45 dòlars." Mentida. Tot fals. No faci cas del cine. Parafrasejant la xicota de Roger Rabbit: "No som dolents, és que ens han dibuixat així." Del simple periodista, de l'humil periodista que tot el dia tafaneja al carrer per abocar quan arriba la nit en la seva pàgina el que sap, sigui cronista, reportera, redactor, crític, analista, comentarista o corresponsal, n'hi ha prou de dir que és el pilar de tot plegat.

I per acabar, naturalment, bé, per descomptat, [al diari] [...] hi ha també treballadors.

(Extracte adaptat de l'article publicat al diari El País el 18 octubre 2004 i reproduït a la desapareguda revista infoReflex el desembre del 2004)

Curiositats de la llengua occitana

(Extracte adaptat de la ressenya de Manel Zabala publicada al suplement Cultura/s i reproduïda a la revista infoReflex el desembre del 2005)

Claudi Balaguer i Patrici Pojada (2005): Diccionari català-occità / occitan-catalan, 1.100 pàgs. Format 14x21, Llibres de l'Índex, Barcelona

En Lou Tresor dóu felibrige (1886) Frederic Mistral recull fins a vint-i-nou formes de dir primer: premié, permié, preimié, primié, prumié... Lou Tresor és un gran monument lexicogràfic però no és l’eina adequada per a aprendre una llengua. En el Balaguer-Pojada, primer diccionari català-occità / occità-català de gran extensió, hi trobem: «primer [pri´me] adj imif primièr -a, prumèr -a (aran.)»

La varietat de l’occità triada per a la redacció del diccionari Balaguer-Pojada ha sigut un llenguadocià estàndard amb voluntat generalista. Motius? El llenguadocià és la forma geogràficament i lingüísticament central de la llengua, la més pròxima a la llengua clàssica, la que últimament ha tingut més sort amb la literatura, i fou la forma escollida per Loís Alibèrt (1884-1959) per a la Gramatica occitana (1935) i el Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens (aparegut el 1966).

Però el llenguadocià, per la seva banda, igual com els altres dialectes, no és del tot unitari. Com direm nit? Optem per nuèch (lleng. oriental) o per nuèit (lleng. occidental)? Per cert, a Montpeller diuen nuòch. Balaguer i Pojada ho resolen així: en català hi ha l’entrada: «nit [´nit] f nuèch / nuèit, net (aran.) / ser (m), sera / de la ~ al dia del jorn a l´endeman...». Però en sentit invers ens trobem amb dues entrades al preu d’una: «nuèch [´nyetƒ] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits, a la nit / passar la ~ blanca passar la nit en blanc»; i més avall: «nuèit / nueit [´nyejt] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits...» El mateix per a nuechada i nueitada, per a fach i fait, cuèch i cuèit, vièch i vièt... Vostès ho entenen? Quin sentit té repetir una vegada i una altra dues definicions idèntiques?

No hauria estat millor la fórmula nuèch / nuèit / nuòch? Aquesta és l’opció que comparteixen el Dictionnaire occitan-français de Cristian Laus (2001) i el Diccionari general occitan (2003) de Cantalausa. O millor encara: «nuèit / nuòch: f var de nuèch - nit»; que és la solució del Tot en Òc (2002) de Braç-Martí-Roch-Sèrras.

Un altre punt polèmic és el de la “-e final de supòrt o -e paragogic”, la gran polèmica oberta per Jacme Taupiac amb L’occitan modèrne (2001). Tinc molt clar que cal dir simpatic i no simpatique, quimic i no quimique. Però per què filosòf en comptes de filosòfe? Per què paragraf en lloc de paragrafe? El fonema /f/ en posició final és més que estrany en les paraules populars de qualsevol dialecte occità. En llenguadocià (i només en llenguadocià!) hi deu haver unes deu o quinze excepcions: a retòf (abundosament), a l’agaf (agafar)... D’acord que un llenguadocià que sàpiga dir estrif (estrip) si practica força podrà arribar a dir ieroglif, però un llemosí, un provençal, ja no cal ni que ho provin. Optin per ieroglife i filosòfe, no és cap gal·licisme i així és com ho diuen els occitanòfons natius.

El mateix per a amb / ambe. Taupiac prescriu ambe en tots els casos; Balaguer i Pojada contemplen tan sols amb [´an], en la línia d’Alibèrt i Cantalausa; en canvi Rapin, Laus i els autors del Tot en Òc permeten amb / ambe. La forma ambe, i també amb, ab, anbe, ame... està ben documentada des del segle XIV. Avui dia la gran majoria d’autors opten per ambe davant consonant i amb davant vocal.

Enmig de les 35.000 paraules llenguadocianes (o 30.000 si pensen que festival i festivau haurien de compartir entrada) s’hi han escolat unes quantes paraules araneses (gascones) de manera discreta. Entre betacisme i betic hi ha: «bèth bèra [´bet (h)] adj bell -a / adj ind cert -a. Bèth shinhau adv una mica.» Compte, això és aranès tot i que no consti enlloc.

Però no tot són defectes. El Balaguer-Pojada és un diccionari útil i pràctic, duu una breu gramàtica catalana en occità i una breu gramàtica occitana en català, i totes dues ofereixen apunts de dialectologia. I és el primer cop que un diccionari occità incorpora transcripció fonètica en alfabet fonètic internacional: és el punt fort del Balaguer-Pojada. Hi veiem que occitan es pronuncia [´utsi´ta], no [´uksi´ta]. Els autors proposen per a feble / fèble la transcripció [´febble] i no [´fepple] perquè encara que la pronúncia [ppl] és la pròpia del llenguadocià no l’és en els altres dialectes.

Pojada, doctor en història i civilització, és l’autor de Los vèrbs conjugats. Memento verbal de l´occitan (1993). Balaguer fou professor de llengua occitana a la UAB entre 1996 i 1999. Llibres de l´Índex edità el 2003 Es vèrbs conjugadi. Morfologia verbau aranesa i té previst un altre Diccionari català-occità / occitan-catalan, aquest a càrrec de Joan-Daniel Bezsonoff, que prestarà una especial atenció al provençal literari.

Original de Manel Zabala, Cultura/s (La Vanguardia), 30 novembre 2005

* * *

El nom de l'aranès

Aranès és el nom que rep la llengua occitana a la Vall d'Aran. La llengua d'òc o occità pertany al grup de llengües romàniques o neollatines i està constituït per sis dialectes: l'alpí, el llemosí, l'alvernyès, el llengadocià, el provençal i el gascó. L'aranès és una variant del dialecte gascó.

D'aquests sis dialectes occitans, justament el gascó és el que més s'allunya del català lingüísticament, tot i que hi estigui tan emparentat des del punt de vista geogràfic i polític.

Gramàtica occitana (variant gascona)

(Aquesta notícia, presa del diari Avui, va ser reproduïda per la revista InfoReflex el mes de juny del 2005)

La Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu (GOGC), de Maurice Romieu i André Bianchi, ha estat publicada a les Presses Universitaires de Bordeaux.

Fins ara, J.P. Biraben i J. Salles-Loustau havien escrit el seu Mémento Grammatical du Gascon en francès i també era en francès la Grammaire béarnaise, d'André Hourcade. La nova eina té en compte les necessitats dels parlants actuals però no trenca del tot amb la gramàtica tradicional, amb la intenció de fer-la accessible als locutors de qualsevol variant de la llengua occitana. La GOGC és el primer treball exhaustiu dedicat al gascó que parla en profunditat del funcionament de la frase; així, els capítols 'Frasa simpla' i 'Frasa complèxa' ocupen més de 300 pàgines d'un total de 523.

La gramàtica pretén ser normativa, ja que l'ensenyament i la necessitat de bastir un gran espai de comunicació demanen un model de llengua estàndard coherent per damunt de totes les varietats locals. El criteri ha estat el de triar les formes més habituals, indicant, per això, les variants més importants que podran també ser utilitzades. Els lingüistes solen destriar tres variants de gascó: occidental, pirinenc (o de muntanya) i oriental. Dins del gascó pirinenc, els autors, amb l'ajuda de Frederic Vergés, dediquen set pàgines a les especificitats de l'aranès, cooficial a Aran, i el gascó pirinenc compartit amb Bigorra i Comenges. Són gairebé idèntics, a excepció d'alguns castellanismes i catalanismes inexistents en el cantó francès.

Maurice Romieu ha estat professor d'occità antic i modern a la Universitat de Pau. André Bianchi és professor d'anglès i ha organitzat cursos d'occità a la Universitat Michel-de-Montaigne-Bordeaux 3. Romieu i Bianchi havien publicat abans La Lenga del trobar, precís de gramatica d'occitan ancian (1999) i Iniciacion a l'occitan ancian, dètz e nòu tèxtes de l'Edat Mejana comentats (2002), també a la prestigiosa col·lecció 'Saber lenga' de les Presses Universitaires de Bordeaux.

Aquesta és la segona gramàtica que apareix escrita en llengua occitana. La primera, la Gramatica occitana. Segon los parlars lengadocians, va ser publicada a Barcelona l'any 1936.

(Adaptat de la notícia signada per Manel Zabala, Avui 5 juny 2005)

* * *

Posteriorment, l'any 2007, el prolífic professor Aitor Carrera ha publicat a Pagès Editors una específica Gramatica aranesa en occità; l'any 2009, l'opuscle Elements bàsics de llengua occitana (en català, editat per la Generalitat de Catalunya); i l'any 2011, també en català, L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics (occità referencial i aranès), a Pagès Editors.