Ja he votat

Hi ha uns senyors que ens deuen vint sous. Ens reunim la família, molt extensa i amb moltes vinculacions, de manera que hi ha gent emparentada amb els deutors i tot, i constatem que inicialment no estem d'acord en el nombre de sous que ens deuen aquells senyors. Al final, però, tret d'un membre de la família, arribem a l'acord conjunt que aquells senyors ens deuen dotze sous. Fem l'escrit corresponent reclamant-los, i aquells senyors ens contesten amb un altre paper que diu que ens donaran un sou i mig i potser més endavant un altre, i que signem el paper i aquell sou i mig és nostre, i no se'n parli més fins d'aquí a vint-i-cinc anys.

1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."

He votat 4, es nota?

(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

“Catalunya no es això”

Hi ha lectors d’aquest bloc que es queixen que de tant en tant critico el diari El País o La Vanguardia i en canvi no dic res d’altres diaris que són molt més agressius contra Catalunya. És veritat. L’explicació és la de sempre: tothom té per descomptat que determinats diaris són enemics de Catalunya, i no cal ni demostrar-ho. En canvi, no som tants els que mirem de desemmascarar els suposats progressistes mediàtics, els que estan per damunt del bé i del mal, els que fan d’oracle de Delfos, els que imparteixen lliçons de democràcia...

En voleu un altre exemple? Ahir mateix, l’editorial d’El País (“Cataluña no es eso”, deia el titular) condemnava solemnement els atacs soferts en indrets públics –cap cosa greu: crits, càntics i un parell d’ous mal dirigits que van anar a parar als mossos d’esquadra– pels dirigent d’un partit polític espanyol. I deia que era “inacceptable” que alguns polítics catalans haguessin suggerit “que en el fons s’ho havien merescut”.

No entro “en el fons” de la qüestió, en si aquells senyors s’ho havien merescut o no, i no hi entro perquè hi ha coses que em sembla absurd discutir-les, són com són. El que volia dir és que l’editorial diu això, condemna els “polítics catalans” que han suggerit no sé què en comptes d’expressar un “rebuig sense matisos”. Però tot seguit afegeix: “És veritat que la mateixa direcció del PP sabia que aquesta campanya seria molt difícil per al seu partit, després d’haver relacionat l’Estatut amb ETA i haver acusat Catalunya en conjunt de pretendre obtenir recursos i finançament de manera abusiva en detriment de regions més pobres, com ara Andalusia o Extremadura.” I, com si no hagués dit la frase anterior, rebla: “Òbviament, aquest fet ni justifica els incidents ni serveix per embolicar-los d’explicacions.”

L’editorial d’El País, no fa exactament el mateix –e-xac-ta-ment el mateix!– que diu que han fet els polítics catalans que condemna? O sigui, buscar una explicació als crits i als insults? Això és voler beure i bufar alhora, no?

(Ahir l’Espanya va guanyar per no sé quants a zero un partit del Mundial de Futbol. Aquest matí m’he llevat amb un sil•logisme al cap que no em funciona bé: 1, tots els futboleros espanyols estan contents; 2, jo sóc futboler; 3, jo estic com sempre, ni fred ni calor; 4, ergo... alguna cosa falla. A veure, tornem-hi: 1, tots els futboleros esp... Val, ja ho tinc.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els primers madrilenys

Recordo les bromes de tots els diaris espanyols de fa un parell o tres d'anys, quan a Hostalets de Pierola es van trobar les restes d'un avantpassat dels humans i els diaris d'aquí van titular amb allò –és una manera convencional i simpàtica de fer-ho– dels "primers catalans" que hi va haver aquí fa milions d'anys. Els diaris espanyols es van omplir la boca –repasseu l'hemeroteca– amb comentaris frívols sobre aquells micos que devien dir "escolti", sobre les exageracions nacionalistes, la mentalitat de campanar i gracietes d'aquestes.

Bé, ara han trobat a Madrid unes restes possiblement humanoides de fa mig milió d'anys i veig avui aquest titular d'El País: "Los primeros madrileños llegaron hace 500.000 años". Els altres diaris de la capital d'Espanya, igual, si fa no fa. No els critico. Només volia deixar constància de com són les coses.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’ou i la gallina

Va passar força despercebuda (sic, crec que caldria escriure-ho així, perquè si dius desapercebuda hi ha un doble prefix negatiu, des i a) a casa nostra una notícia de l’agència Efe de fa uns dies, presa del diari –aquí, com mana el cànon, sempre cal precisar: el prestigiós diari– The Times, que duia el títol següent: “Un científic, un filòsof i un avicultor resolen el dilema de l'ou i la gallina”.

Us resumeixo la informació: un científic, un filòsof i un avicultor –sembla un acudit... i potser ho és– es van aplegar un bon dia i no van parar de rumiar i de treure fum del cap fins que van eixir de la reunió i van assegurar que havien resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l'ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l'ou. En resum, l’argument és: el material genètic no es transforma durant la vida de l'animal, i per això la primera au que en el transcurs de l'evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l'interior d'un ou. El professor John Brookfield, especialista de genètica de l'evolució de la Universitat de Nottingham, va declarar: “La primera cosa viva que podem qualificar sense por d'equívocs membre d'aquesta espècie és el primer ou”. David Papineau, especialista en filosofia de la ciència del King's College de Londres, deia: “Si un cangur pongués un ou i en sortís un estruç, l'ou seria d'estruç i no de cangur.” Charles Bourns, president d'un organisme del sector avícola, assegurava: “Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. El que no sabem és quin aspecte tenien.”.

Sembla de broma, no? Doncs es veu que a la Gran Bretanya s’ho han pres molt i molt seriosament. Ja veieu el titular concloent de la notícia, que deixa clar que és un “tema resolt”. Resolt? I no podien haver arribat exactament a la conclusió contrària si els haguessin demanat: d’on va eixir l’ou? I encara més punyent: qui va fecundar l'ou? O sigui, hi havia l'ou, però al mateix temps que l'ou hi havia d'haver un gall, no? I això sí, d'aquell ou, evidentment, n'havia de néixer una polleta, perquè pogués continuar la història. Aquests científics són uns masclistes, aprofiten qualsevol excusa per deixar les dones al marge, com si només fossin necessàries en segona instància. És clar, tots tres són homes.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Contrastada solvència lingüística

Avui és un d’aquells dies que et lleves, fas un cop d’ull al diari i t’engreixes un parell de quilos abans d’esmorzar:

«El lingüista valencià Eugeni S. Reig m'ha escrit una carta que reflecteix, un cop més, la descurança amb què el Principat tracta, lingüísticament, els seus veïns valencians, o, si ho volem, l'oblit sistemàtic de les solucions del dialecte occidental. Diu que va sentir, a Catalunya Ràdio, com Artur Mas, Antoni Bassas, el president Maragall i diverses persones, feien ús continuat del mot passota (mot amb què s'increpava, precisament, el president Maragall). Reig s'escandalitza, amb raó, de l'ús reiterat i innecessari d'un castellanisme cheli, quan al País Valencià existeixen menfotisme i menfot, expressions que no sols són vivíssimes i actuals, sinó més acostades al que volien dir els tertulians que no l'antiquat i castís passota. Reig explica que gent com Joan Solà, Ramon Sangles o Pere Saumell, de contrastada solvència lingüística, usen el menfot i el menfotisme en els seus escrits; ho aprofita per exposar que estaria molt bé que entressin en el diccionari normatiu.» (Isabel-Clara Simó, Avui 7 juny 2006)

«De contrastada solvència lingüística». Joan Solà és catedràtic de filologia i segurament l’expert número 1 de tot el domini lingüístic català. Ramon Sangles és el director de la revista Llengua Nacional, entre altres moltes coses que fa i promou. Pere Saumell és... Qui és Pere Saumell? Doncs això. És com l'acudit aquell antic, que una formiga va per la selva amb un elefant i tot d'un plegat es giren i la formiga diu: quina polseguera que aixequem, eh?


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Doncs a mi em sembla bé

Dues coses d’aquests dies que m’han semblat bé:

Una, han criticat la consellera Tura per “l’error de seguretat” que va permetre que l’altre dia un parell de nois despleguessin una pancarta al Parlament i interrompessin la sessió del Ple que es feia en aquells moments. Deixant de banda que l’acte reivindicatiu ens va permetre veure què vol dir realment un “Ple” del Parlament –quatre diputats escampats per l’hemicicle, mentre un altre parla des de la tribuna–, no m’agraden gens els sistemes de seguretat absoluta i m’estimo més que de tant en tant s’interrompi una sessió pública que no pas que es barri l’entrada de “sospitosos” en actes públics. O sigui, mai de la vida donaré suport a les mesures policials que ens converteixen a tots en presumptes culpables “mentre no es demostri el contrari”. Per tant, em sembla bé que hi hagi “errors de seguretat”, només faltaria. La “seguretat absoluta” vol dir “manca de llibertat absoluta” i només s’aconsegueix –i encara, perquè un terrorista suïcida no hi ha qui el pari– amb règims totalitaris de terror.

Dues, em sembla bé, i no sols bé sinó fantàstic, que Iberia marxi del Prat, i en això coincideixo com gairebé sempre amb el meu amic Iu Forn. No s’amoïnin, que després d’un temps de reencaixar peces tindrem globalment molt més bon servei. I Iberia haurà deixat de tenir el plus de confiança que fins ara tenia per a molts catalans –i també espanyols que volaven a Barcelona directament des dels seus llocs d’origen i ara, si volen viatjar amb Iberia, hauran de passar per Madrid–, de manera que aquesta empresa a partir d’ara serà una més, i quan hi hagi TGV, encara que sigui el de fireta que ens han muntat el PSOE i el PP, que es calcin, perquè ho tindran pelut. No em fa por la llibertat de mercat en aquest àmbit, ni crec que es puguin mantenir gaire temps més els tics estatals proteccionistes de determinades empreses fins ara estratègiques per a tot l’estat. Iberia deixarà de ser estratègica a Catalunya, i això, no en dubtin, és una bona notícia a mig termini. Molt bona.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo no sabia qui era

Ahir es veu que es va morir una senyora molt important, si hem de fer cas a les portades espectaculars dels diaris digitals (VilaWeb no, convé precisar-ho). Doncs bé, a mi em sonava el nom, però no sabia qui era. Al vespre vam anar a sopar amb uns amics, després de la presentació d’un llibre que havia fet un familiar a la planta sisena de Can Jorba, i vam xerrar pels descosits de tot. També va sortir d’esquitllentes el tema d’aquesta senyora, vaig preguntar de manera innocent qui era, hi havia gent que no sabia del cert quins mèrits tenia la bona dona per ser portada i amb lletres grosses dels diaris espanyols, uns altres em van dir unes dades que no em sonaven gaire, em van parlar d'antics boxejadors i de toreros i de cantants de flamenc, i m’hi vaig perdre. Vaig demanar si era una que se li havia mort el marit en una plaça de toros, que una banya li va perforar la femoral –aquesta imatge sí que la recordo– i em van dir que no, que aquesta era una altra.

Vaig anar a dormir per una banda tranquil, perquè a taula hi havia altra gent que anava tan peix com jo sobre la senyora de les portades, i per l’altra banda una mica inquiet per si estic molt desconnectat de determinat món i potser segueixo molt de prop unes seccions de la premsa i massa poc unes altres. Crec que és important que puguis compartir referents públics comuns amb la gent amb qui et pots relacionar i amb la gent que forma la majoria sociològica d’un país, i no sempre has de parlar de política –que ahir en vam parlar i molt. Però reconec que ficar-me en aquests envitricolls del flamenc, el cine espanyol, els toros i la vida privada dels esportistes i cantants em supera. De manera que si aquests envitricolls formen part dels interessos sociològics de la gent, d’un bon nombre de catalans –i això és el que hauríem de deduir de les portades dels diaris i noticiaris de la immensa majoria de mitjans que es venen per aquí–, em penso que haig de confessar solemnement que jo no pertanyo a la majoria sociològica del meu país. Dec formar part d’una minoria. I pregunto: aquesta minoria, som molts o pocs? Hi ha gaire més gent que no sap exactament per què aquesta senyora mereix tantes portades?


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un epitafi

Me n'han explicat una que si no fos perquè el que me l'ha explicada és de confiança, no me la creuria. Diu que en un poble d'Andalusia hi ha al cementiri aquesta làpida: "Ya os dije que no me encontraba bien". Em sembla genial, boníssima, digna de Grouxo Marx (Ja la sabeu, no?: "Perdonin que no m'aixequi"). I tan real, tan pròxima...

És bo riure's una mica de les pròpies misèries, fins i tot un cop morts. Tenir sentit de l'humor és tenir sentit comú, és tenir seny. I, tancant el cercle, és fer salut.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

De qui és la samba del Barça?

[Ja fa dies que la conec, l’he sentida pel carrer, me l’han enviada en un fitxer mp3, la tinc entaforada al cervell i em sembla superbona: té una lletra hiperingènua i un ritme de samba d’allò més enganxadís. Però no sé de qui és! Algú m’ho podria dir? Exigeixo poder aclamar els/les autor(e)s! Us copio aquí sota la lletra, perquè no he trobat enlloc que hi sigui.]

Som-hi!

Rijkaard, Víctor, Puyol,
Gio, Márquez, Xavi, Gabri,
Motta, Van Bommel, Messi,
Giuly, Ronaldinhooooo!

És el rei del malabarisme,
el joc bonic i el companyerisme,
juga de meravella,
sobre la gespa és una estrella.
És un crac mediàtic
i que cau simpatic,
és trempat, una joia,
una figura que ja fa història.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Perquè dolça és la seva tasca,
el gran Eto’o d’això mai se’n cansa,
Messi per al Barcelona
serà la joia de la corona.
Deco és un incansable
i en el camp marca la pauta.
Puyol és la gran muralla,
bon capità i el que mai no falla.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Deco, Edmilson, Oleguer,
Belleti, Larsson, Iniesta,
Silvinyo, Jorquera, Ezquerro,
Rodri, Maxi, Eto’ooooooo.

Amb el Márquez i l’Edmilson,
amb el Víctor i Oleguer,
amb el savi joc d’en Xavi
campions tornarem a ser.
De la mà d’aquest gran tècnic
que és en Rijkaard,
un home esplèndid,
tolerant i generós,
que fa pinya amb els jugadors.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.


Algú sap, doncs, de qui és aquesta samba del Barça?


[Exactament a les 12:58 del mateix dilluns 29 rebo la resposta d'un usuari del Racó Català que es diu CAT_Free: "La cançó es titula Barça campió i és del grup The Tropicals."


Visca The Tropicals, doncs!, visca CAT-Free, Visca el Racó Català i el meu amic Baccus, visca internet i visca el Barça i visca Catalunya i visca tot plegat!!]


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els partidaris del sí

Permeteu-me que torni a trencar la meva paraula i que parli d’això, de política i de l’Estatut, però és que el que vull comentar només té a veure incidentalment amb l’Estatut del PSOE –i del PP: ja en conec uns quants del PP que volen que surti aquest Estatut com sigui: és un lligam fortíssim de cara al futur. El que m'interessa en aquest cas és la nostra societat civil i el conjunt dels anomenats intel·lectuals oficials i/o oficiosos.

M’he entretingut a repassar la llista de les personalitats que han signat en suport del sí a l’Estatut. N’he tret els que hi són d’ofici (PSC i família, CiU, ICV, pessebristes reconeguts i remullats), n’he tret també els que em semblava que eren pur farciment –o sigui, voluntaristes i gent que no són gaire importants, almenys de cara a l’opinió pública, i ho dic amb tots els respectes perquè són els que deuen ser més sincers–, i hi he deixat els que em sembla que hi són perquè sí, és a dir, que hi deuen creure de debò i que alhora no passaria res si no hi fossin, i m’ha quedat això:

Pichi Alonso, Francesc-Marc Álvaro, Miquel Alzueta, Santi Arisa, Sergi Arola, Isabel Atkinson, Joan Bas, Tatxo Benet, Valèria Bergalli, Norbert Bilbeny, Manel Borja-Villel, Maria Lluïsa Borràs, Moisès Broggi, Jordi Cabré, Jordi Casassas Ymbert, Josep Maria Castellet, Nora Catelli, Cristian Cirici, Lluís Clotet, Colita, Joaquim Colominas Ferran, Agustí Colomines i Companys, Marta Corachán, Jordi Cornudella, Toni Cruz, Rosa Cullell, Manuel Cuyàs, Borja De Riquer, Santiago Dexeus, Carles Ferrater, Lluís Ferrer Caubet, Llibert Ferri, Ernest Folch, Xavier Folch, Joan Font, Patrícia Gabancho, Anna Galceran, Beth Galí, Miquel Giménez, Teresa Gimpera, Antoni Giró i Roca, J.A. González Casanovas, Maria Gorgues, Rafael Grasa, Lluís Maria Güell, Jordi Labanda, Jordi Llavina, Jordi Llompart, Vicenç Lozano, Josep Maria Mainat, Rosa Maria Malet, Joaquim Maluquer, Lluís Marrassé, Josep Martorell, Judith Mascó, Enric Massip, Josep Lluís Mateo, Andreu Mayayo, Federico Mayor Zaragoza, Gonçal Mazcuñan, Manuel Milian Mestre, Francisco Mitjans, Anna Maria Moix, Justo Molinero, Joan Josep Moreso, Rosa Novell, Miquel Àngel Pascual, Lluís Permanyer, Jordi Petit, Felip Pich Aguilera, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Domènec Reixach, Antoni Ros Marbà, Cecília Rossetto, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Maria Sardà, Sebastià Serrano, Marçal Sintes, Josep Maria Solé i Sabaté, Àlex Susanna, Benedetta Tagliabue, Antoni Tàpies, Josep Termes, Anna Veiga, Rosa Virós.

Teniu la llista completa ací.

N’hi ha que no sorprèn gens trobar-los-hi, és clar, per la seva trajectòria professional, per les amistats, compromisos, etc. Però... La Trinca en pes, tu, qui ho havia de dir. I molts arquitectes, no? I professors d’història... Deunidó, les teories absolutament irresponsables que es podrien extreure d’aquesta llista. La pregunta és: cui prodest? Quina necessitat tenen la majoria d’aquests de retratar-se? O sí que en tenen necessitat? Els ha trucat algú perquè ho fessin? Realment hi creuen tant que no tenen cap mania per sortir a la foto, una foto que potser durarà uns quants anys...? Perquè una cosa és dir sí i una altra posar-se a fer campanya, a mostrar-s'hi entusiasmat, a sentir la necessitat de dir-ho a tothom...

Acabo dient que respecto molt tota aquesta gent. N’hi ha que potser han actuat per afany de quedar bé amb l’establishment, però jo no ho sé. El meu vot NO a l’Estatut és un vot que no va primordialment contra el text –ja no m’agradava el que va sortir del Parlament el 30 de setembre, o sigui que ja us podeu imaginar com m’agrada aquest altre–, sinó que és un vot de dignitat. No pot ser que l’any 2006 dC un Parlament aprovi un text amb el 90 per cent dels vots i des d’una altra instància es rebutgi aquest text i es canviï per un altre. Jo no puc acceptar-ho.

Em direu que això és una rebequeria infantil, que les lleis d’Espanya també les revisen a Europa, però això ens fa anar més enrere, a demanar per quins set sous Espanya ens ha de retocar els nostres textos si mai no ens ha demanat permís per fer-ho. Comencem pel començament: fem un referèndum en el qual es demani si volem ser Espanya o no, i si és que sí de quina manera ho volem, amb quines condicions, i llavors acceptaré les conseqüències d’aquesta decisió lliure. Però mentre continuï vigent el títol pel qual Catalunya forma part d’Espanya –el Decreto de Nueva Planta– que no em vinguin amb històries. I recordeu que Catalunya no és esmentada a la famosa Constitución española del 1978. Au, que avui ja n’hi ha prou, a veure si aconsegueixo complir la meva promesa uns quants dies més.

(Un apunt més: em sembla bestial i absolutament acollonant que la Junta Electoral “Central” –o sigui espanyola– digui ara que el Govern de Catalunya no pot ni animar els ciutadans a votar en el referèndum. No és que no pugui encoratjar ni el sí ni el no –que tampoc no m'escandalitzaria, si ho pogués fer–, sinó que no pot ni dir a la gent que vagi a votar. Jo no ho entenc, em sembla demencial. I aquí, tothom a creure, com si hagués parlat l’ONU. Que no ho veuen, que no es pot ser tan calçasses? Una mica de dignitat, si us plau. Que desobeeixin, coi!)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ara toca campanya d'inseguretat

Van contra la Tura? Vés a saber. Els propòsits que poden tenir els amos de l'opinió pública barcelonina, o sigui els senyors Godó i Lara, són inescrutables. Ara, no deixa de cridar l'atenció que quatre robatoris en un dia passin a ser portada de La Vanguardia i l'Avui. Però si és un rècord! Un rècord a la baixa, s'entén. Que no saben que cada any hi ha uns 10.000 robatoris de cases a Catalunya? Doncs, feu números. Si en un dia només n'hi ha quatre, vol dir que aquell dia gairebé tots els lladres s'han quedat a casa. En canvi, aquests dos diaris titulaven ahir amb lletres de pam: "Asaltadas otras cuatro casas pese al estado de alerta" (LV) "...pese?" A l'inrevés! Hauria de ser: "Assaltades només quatre cases per l'estat d'alerta." Que no ho veuen?

Això és com les modes que de tant en tant sorgeixen sobre els trilers de la Rambla, els lladregots d'estrebada i apretar a córrer, els accidents laborals, els conflictes de parella i tants altres. Els diaris creen un estat d'opinió, l'endemà asseguren que hi ha alarma social i l'endemà no l'altre demanen responsabilitats als suposats causants del desgavell –responsables per negligència. Tots tres dies ens ofereixen portades sobre el tema de què es tracti. I passats els tres dies, anem per una altra cosa. I els és igual que la cosa continuï igual o pitjor que abans, que hi hagi més robatoris, estrebades, accidents i conflictes. És igual perquè ja han passat els tres dies, i ara no toca.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Defensor del lector?

Ahir el defensor del lector de La Vanguardia, Carles Esteban, demanava disculpes per una esquela que es va publicar el dia 16, que «no s’havia d’haver publicat», que «van fallar els mecanismes de control», etc. Entre altres coses perquè el suposat difunt no havia mort. De fet, el titular de l’article del defensor posa l’accent en aquest punt: «La sorprendente esquela sobre una persona que está viva». Però és que el que era gros és que el text mateix de l’esquela era insultant i absurd. «Extravagante», diu el senyor Esteban. Només «extravagante»?

O sigui, el suposat defensor del lector s’excusa dient que el problema és que La Vanguardia no pot demanar el certificat de defunció, per assegurar que no es tracta d’un fals difunt, però s’oblida d’aclarir que mort o no, un text com aquest que ara reproduiré no s’hauria de deixar publicar mai.

L’esquela de La Vanguardia deia:
«N. N. N. [nom i dos cognoms]
"Seve" Ballesteros será siempre su Dios
Ha dejado de ser una persona. Ahora es un animal como siempre quiso, como sus hijos "Blake" y "Numa"»

Hi torno: només «extravagante»? El defensor del lector de La Vanguardia és realment un defensor del lector o una peça més de l’organigrama d’autodefensa i autoexculpació del diari? Cal un defensor del lector per a això?

I això ve a tomb també perquè fa menys d’un any jo vaig contractar una esquela d’una familiar directa meva a La Vanguardia i em van posar un munt de pegues per una coma que jo no volia i pel nom de la difunta, que ells no estaven disposats a respectar «per raons de control, per evitar abusos». El cas és que la difunta es deia, posem per cas, “Maria Cinta” però ella tota la vida s’havia fet dir i escrivia “Mariacinta”. Doncs, La Vanguardia que no, que “havia de ser “Maria Cinta”.

En canvi, en aquest cas no hi ha hagut cap problema per publicar que un suposat difunt –que a més no és mort– és un animal. Deunidó.

(De Montnegre –per què no en diem així?– encara no hi ha resultats oficials, però sembla que el sí a la independència va superar el 55 per cent dels vots que se li exigien, justet, però pareix que els va superar. Des d’un dels països sense llibertat per fer referèndums d’aquesta mena, saludem sense recança i amb una mica d’enveja els nouarribats als territoris de l’autodeterminació.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La notícia és avui

Tenia una cosa mig embastada per penjar-la demà al bloc, depenent de si el resultat del referèndum a Montenegro era un o un altre. Però aquest matí m'he llevat amb la idea clara que la notícia és avui i no demà, perquè la notícia és que a Montenegro hi ha un referèndum en el qual es planteja si el país pot ser independent o no de Sèrbia. No m'és igual que guanyin els partidaris del da (que vol dir sí) que els del po (no), perquè en aquests casos els partidaris del po solen haver nascut, mamat i crescut a l'ombra de maniobres poc clares, fins al moment mateix en què la comunitat internacional accepta la possibilitat de fer un referèndum, però ara i avui el que em sembla important, transcendental, no és tant el da o el po com el fet que es puguin barallar tots dos gairebé en igualtat de condicions (no total igualtat, perquè el da ha de guanyar amb un 55% per imposar-se).

L'important, doncs, la notícia, és que es pregunti el que es pregunta, que em sembla que és això: "Želite li da Republika Crna Gora bude nezavisna država sa medjunarodno-pravnim subjektivitetom?" (Només sé que Republika vol dir República [que llest], Crna vol dir Munt, Gora vol dir Negre [tot això heu de reconèixer que és més difícil] i subjektivitetom vol dir una cosa com autonomia absoluta.)

Felicitats, montenegrins, que per molts ho pugueu celebrar en pau i llibertat, tant si és da com si és po. (Ja m'imagino que si és po no us donareu per sempre i hi tornareu més endavant, si creieu que us convé plantejar de nou la pregunta a la gent. Cada generació és lliure.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Som gent treballadora

Ja sé que és un tòpic, però amb una anècdota es pot demostrar que el tòpic és veritat, almenys al meu voltant. Dijous, l'endemà de la final de la Champions a París, vaig tenir un dels dies més atrafegats d'aquesta nova etapa professional que vaig encetar ara fa uns quatre anys i mig. Gairebé dos centenars de correus electrònics –només un feia referència exclusiva al Barça, els altres eren de qüestions de feina, encara que molts acabaven amb un "visca el Barça!" i al·lusions similars–, trucades, comandes... Només en un cas vaig trobar-me que encara era al llit a les 9 del matí una persona a qui havia de consultar una cosa. Fins i tot els polítics eren a primera hora al saló de sessions del Parlament –i jo que me'ls escoltava. Perquè jo mateix, que no vaig dormir gens –sí que em vaig estirar al llit, però sense poder agafar el son–, a quarts de nou era al despatx com cada dia. (Sé que quarts de nou del matí és una hora burgesa, però quan fas una mitjana de 45-50 hores a la setmana crec que has de mirar almenys que els horaris laborals que depenen de tu s'adaptin al màxim a les necessitats familiars.) En fi, el cas és que vaig poder comprovar que tret d'una sola excepció entre centenars de contactes, dijous no sols es va treballar a Catalunya com cada dia, sinó que jo diria que més i tot, ja que com diu o deia l'Arguiñano –ma mare sempre m'ho explicava–, amb alegria es treballa més bé.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

On era Rijkaard?

Escric quan encara no he llegit diaris i no sé quina explicació hi ha, que segur que n'han donat alguna. On era Frank Rijkaard ahir quan va acabar el Barça - Arsenal? Va desaparèixer per la seva proverbial modèstia? En qualsevol cas, té mèrit. No és fàcil que una persona a qui un dia li toca estar encimbellada al capdamunt de la piràmide, decideixi que s'està més bé en un altre lloc, soletes, mirant-ho per la tele o sopant tranquil.

I també em va cridar l'atenció que els comentaristes de la tele no diguessin res sobre el cas. O almenys jo no els vaig sentir. No van trobar a faltar el principal artífex de l'èxit? Potser en van parlar i enmig del brogit no ho vaig sentir.

(Per cert, Frank, encara no tens el web en català. Ànims.)

(Afegit de les 16:30 h: encara no he vist els diaris –tinc un dia d'upa– però em comunica un lector que qui va desaparèixer realment del tot va ser Messi. No va dignar-se ni a felicitar els seus companys, es veu. O sigui, segons em diu el comunicant la criatura estava emprenyada perquè l'entrenador havia considerat prematur fer-lo jugar després de tantes setmanes sense fer-ho. Aquest noi, si no madura, malament. Una cosa és tenir moltes ganes de jugar i una altra no ser capaç de respectar les decisions de Rijkaard, campió d'Europa, i fer el ploricó perquè ha pres una decisió que segurament hauria pres qualsevol altre entrenador. Sort que va guanyar el Barça, doncs, també per aquesta anècdota; si no, ara potser tindríem un marrec queixant-se públicament que per què no havien comptat amb ell, etc. Lionel, madura, noi. [I ja que hi som, a veure quan poses tu també el web en català.])

El cor com una llentilla

Ja sé que no m'hi hauria de capficar, ja sé que el futbol és una cosa molt secundària en la vida, ja sé que és absurd estar pendents d'onze homes en calça curta, ja sé que en aquest esport hi juga un percentatge molt alt l'atzar, tot això ja ho sé... però no puc evitar tenir avui el cor com una llentia, i pensar-me que és o tot o res. Sé que aquesta nit no podré dormir passi el que passi: si guanyem, per l'emoció; si perdem, per la frustració. Encara que prendré dues til·les, no em serviran de res.

El futbol és la prova que els instints més primaris poden dominar la raó. Saber-ho ja és un què.

Un altre parèntesi

Haig de fer un segon parèntesi perquè cal que rectifiqui alguna cosa de les que vaig dir abans d’imposar-me silenci polític. La primera de totes, que ERC ha estat capaç finalment de prescindir dels càrrecs, dels despatxos i dels cotxes oficials per defensar una idea, i això cal reconèixer-ho. És llàstima, però, que el que s’hagi visualitzat és que el seu emprenyament ve de no haver-se pogut fer la foto de La Moncloa en comptes d’Artur Mas. Si s’haguessin plantat des del primer dia, des de l’1 d’octubre, quan el PSC va començar a parlar de rebaixar l’Estatut… Però no, van fer la puta i la ramoneta tres mesos, i només es van mostrar disgustats quan el senyor Rodríguez de Madrid va decidir que posats a fer-se fotos amb gent de Barcelona, li convenia més sortir-hi amb el senyor Mas que no amb el senyor Carod.

Ara, dit això, ERC finalment ha estat conseqüent. Jo no els votaré, és clar, perquè no veig el sentit que pot tenir votar algú no per la política que ha fet sinó per haver deixat el càrrec. Però reconec el mèrit que té. Tot i que… tot i que… (gairebé no goso dir-ho) també podria ser que ERC hagués marxat del Govern perquè els testimonis que ara declaren davant la Fiscalia de Barcelona sobre els “cobraments irregulars” gestionats per l’ara conseller en funcions Vendrell estaven començant a posar el partit en una situació judicial un pèl compromesa. Bé, en qualsevol cas han marxat, i sigui pel motiu que sigui a mi ja em serveix com una manera de purgar els errors que hagin…, que han comès.

I acabo amb una frase gloriosa de l'editorial d’El País d’avui: “La dirección republicana, incapaz de controlar e imponerse a sus bases, ha demostrado una gran inmadurez.” “Incapaz de controlar e imponerse a sus bases”, ostres, quina frase! És el problema d’aquest país: que venim d’on venim i es concep el poder com el concebia Franco: l’important és manar, l’important és el principi d’autoritat, l’important és que no hi hagi escletxes entre els governants, i si algú diu que no es compleix el programa o que la gent protesta, que marxi, que es presenti d’aquí a quatre anys –això és el que canvia substancialment respecte al règim anterior; el Franco diria: que guanyi una guerra–, que tregui majoria absoluta… i que maduri, que vol dir tenir idees pròpies sense comptar amb les bases. (Quin mal tan profund ha fet Franco, Déu meu…!)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El zoo d’en Pitus

Tenia vuit anys quan vaig llegir la primera edició d’El zoo d’en Pitus, un exemplar tot just eixit de la impremta, i n’estic orgullós. Orgullós de formar part d’aquella generació –segur que els que van llegir la primera edició de Peter Pan també ho devien explicar als néts, i els néts se’ls mirarien amb reverència–, orgullós dels pares que potser sense saber exactament què feien, potser empesos pel boca-orella de veïns o parents, van comprar el llibre i van contribuir així a introduir la nostra família dins la generació afortunada, i orgullós, finalment, de ser compatriota d’en Sebastià Sorribas, perquè no recordo gairebé res de quan tenia vuit anys, però sí que recordo fil per randa les aventures dels amics d’en Pitus i la portada aquella de la manifa de na Pilarín Bayés, amb les pancartes que formaven el títol del llibre. Sé que el vaig llegir un parell de vegades, si fa no fa amb un any de diferència, i després l’he recomanat moltíssim. No m’estranya que es continuï editant, si tots els que l’hem llegit en fem el mateix proselitisme.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre el TGV i uns prospectes turístics

Diu que el TGV Madrid - Barcelona ara podrà córrer a 250 km/h i que per tant hem d’estar molt satisfets perquè es podrà anar de Barcelona a Madrid només en quatre hores i mitja o cinc. I els diaris aplaudeixen aquest avenç... Tot és futur, és clar. I ja sé que no serveix de res dir-ho, però deixeu-me recordar que el TGV era una altra cosa. El Talgo ja podia anar a 250, si volia.

Però tenim el país que volem, perquè tothom està molt content… sobretot els d’Iberia i els d’Aena, que són els que manen veritablement en aquest Estat pel que fa a infraestructures de transport.

Us explico una altra anècdota per il·lustrar que de tota manera la culpa és també nostra. Ahir vaig estar corregint uns catàlegs en català de viatges turístics, i vaig descobrir que gairebé tots els hotels identifiquen en quina província es troben, no en quina comarca. He mirat de comprovar dades per internet, i igual: hotels i urbanitzacions i tota mena d’instal·lacions turístiques assenyalen la província on són, no la comarca. Evidentment, em refereixo a catàlegs i a webs per al turisme interior, o com a màxim dels “Països Catalans”, perquè per a la gent de Guadalajara, de Bristol o d’Hamburg no farien aquests fullets o aquestes webs en català. Ja em direu quina dada tan transcendental li aportem a un senyor de Selmella si l’informem que la vall de Boí és “a Lleida”, que Roses és “a Girona” o que la Gleva és “a Barcelona”. Com deia, tenim el país que volem i els governants que ens mereixem.

Per part meva, he canviat en aquests catàlegs totes les províncies per comarques. Jo no vull contribuir al desgavell. I ara que es queixin, que em sentiran. Els faré un discurs sobre públics objectius, criteris professionals i publicitat subliminar que quedaran amb un peu enlaire. Els espero.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Feria de Abril

He descobert un bloc on es parla de passada de la famosa Feria de Abril que es fa a Catalunya des de fa uns anys, i em sembla que hi hauríeu de fer un cop d’ull, perquè està molt i molt ben explicat.

Jo, si mai se m’hagués acudit anar a veure allò, segur que hauria escrit això mateix. Però sé que no hi aniré mai, primer perquè odio les manifestacions de masses, segon perquè si un dia decideixo fer una excepció i anar a una manifestació de masses tinc altres alternatives que m’atrauen més, i tercer perquè m’emprenya bastant que durant tants anys els polítics i els mitjans de comunicació ens hagin pres el número d’aquesta manera tan bèstia, fent-nos creure que allò no sols era la manifestació més multitudinària de catalans que existia –parlaven de tres milions, de tres milions i mig... tots els diaris!–, sinó que a més cada any es batia el rècord anterior. I no em digueu que qui enganyava era la Fecac: quan algú dóna una xifra escandalosa, si no hi ha per part dels mitjans de comunicació ni per part de les autoritats polítiques una rectificació, vol dir que els fa tanta por aquella xifra –no fos cas que fos real– que decideixen tots plegats acceptar-la i, per tant, enganyar-nos.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)