Crec que ja ho vaig dir un dia, i no fa gaire, però ara no ho sé trobar. Sóc dels que pensen que no es pot preveure tot. En el cas de l’accident del metro de València potser sí que es podia preveure... però cal no oblidar que la línia 1 del metro de la vuitena meravella urbanística, del sursum corda del disseny, de la nata, del súmmum, de la repera, del trumfo, de l’amo del ball, de la ciutat olímpica i espaterrant que tira de tos..., de Barcelona, vaja, es troba en les mateixes condicions tècniques que la línia 1 del metro de València. És a dir, que en cas de saltar-se els límits de velocitat, el metro només quedaria frenat automàticament en determinats punts de la línia, no al llarg de tot el recorregut. De manera que també a Barcelona es podria produir un accident similar, un mal dia, si les circumstàncies, si el conductor...
Cal anar al fons de l’assumpte, cal demanar les responsabilitats que hi pugui haver al darrere de les diverses negligències pel que fa a manteniment de la línia, horaris inhumans dels treballadors, inversions necessàries que no s’han fet, millores tècniques que es consideraven «massa cares» –i per les indemnitzacions que diu que donaran a les famílies de les víctimes, 60.000 euros, sí que és veritat que ixen més barats els morts que les inversions que caldria fer a la línia, que pugen a uns quants centenars de milions d’euros. Però, un cop fet tot això, cal tenir en compte que igualment hi ha accidents. No va ser a Suïssa, el país de la perfecció, on hi va haver aquell desastre d’un funicular nou de trinca on van morir un munt de persones en un túnel? I aquell altre d’un telefèric?
És cert, hi ha accidents que, vistos a posteriori, dius: si aquí hi hagués hagut tal mecanisme que ara és cosa ordinària, això no hauria passat. D’acord. Per això en el cas aquest de València cal anar fins al final i no conformar-se amb l’expedient tan fàcil de carregar els morts... a un dels morts.
Però hi torno, filosòfic, els accidents són imprevisibles. No som màquines, justament, som fal·libles, tot el que depèn de decisions humanes pot fallar. I tot allò que porten a terme les màquines, encara sort que falla. Perquè tot no es pot preveure, tot no es pot programar, és impossible.
Davant els accidents, com davant les catàstrofes naturals o les accions terroristes o bèl·liques, no sempre és lògic demanar responsabilitats a qui t’ha de defensar, per falta de previsió. Hi ha moltes coses que són imprevisibles. Preveure-ho tot és impossible i preveure-ho quasi tot seria molt car, tan car que quan els governs diuen que faran tal inversió que els experts recomanen, molt sovint tots protestem i diem que hi ha altres prioritats.
Demanar desgreuges com a compensació pel mal que s’ha patit està bé, però és que de vegades sembla que es demanin responsabilitats com a venjança, més que cap altra cosa. I això em sembla absurd.
Hi ha hagut un accident gravíssim a València, sembla que el “culpable” principal ha mort i ara tothom vol anar més amunt a veure què pesca. No em sembla bé, francament. Ho trobo inútil i perjudicial, en general, per a la convivència ciutadana. I al capdavall és frustrant, perquè la gent que hauria de dimitir de debò no dimiteix mai. Quan hi ha un procés de dimissions, i mira que n'hi ha pocs, sempre es frenen per baix dels responsables principals.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 7 de juliol del 2006
dimecres, 5 de juliol del 2006
Recordar els difunts
Un dia de silenci pels morts, ferits, familiars i amics de l'accident del metro de València.
dimarts, 4 de juliol del 2006
Ahir a València
Ahir vaig marxar del despatx al migdia sense saber res del desastre de València, vaig dinar sense sentir-ne cap notícia, vaig tornar al despatx i em vaig embrancar a contestar alguns correus que m'havien arribat durant l'absència –alguns missatges eren de gent del País Valencià, però igualment els havien escrit abans de conèixer la notícia– i no va ser fins que vaig arribar als últims missatges que vaig saber el que havia passat. Llavors vaig anar al Firefox i de seguida em vaig trobar amb les portades dels diaris. És curiós com canvia la vida amb informació i sense. Jo feia acudits i explicava facècies intranscendents i, de sobte, la tragèdia. Una tragèdia que ja existia, que ja havia passat, però fins que no en saps res continues jugant.
Immediatament, és clar, vaig enviar diversos missatges personals i col·lectius als meus amics de València ciutat i d'altres contrades del país. També a alguns dels corresponsals als quals havia enviat feia pocs minuts aquells altres missatges festius, fent-los entendre –potser no calia, era obvi, però de vegades convé dir les coses òbvies– que em disculpessin per haver escrit els acudits precedents.
Em sap molt de greu per tots els amics i amigues valencians, de l'Horta i de tota la resta del país. Em solidaritzo de tot cor amb el vostre dol.
(Avui és la diada nacional dels Estats Units. També és un bon dia per solidaritzar-nos amb les víctimes de les dues guerres encetades per aquest país a l'Iraq i amb els estatunidencs que han d'empassar-se cada dia el que fan els seus governants irresponsables i que, tanmateix, no deixen d'estimar-se el seu país i fan ben fet, no cal dir-ho.)
Immediatament, és clar, vaig enviar diversos missatges personals i col·lectius als meus amics de València ciutat i d'altres contrades del país. També a alguns dels corresponsals als quals havia enviat feia pocs minuts aquells altres missatges festius, fent-los entendre –potser no calia, era obvi, però de vegades convé dir les coses òbvies– que em disculpessin per haver escrit els acudits precedents.
Em sap molt de greu per tots els amics i amigues valencians, de l'Horta i de tota la resta del país. Em solidaritzo de tot cor amb el vostre dol.
(Avui és la diada nacional dels Estats Units. També és un bon dia per solidaritzar-nos amb les víctimes de les dues guerres encetades per aquest país a l'Iraq i amb els estatunidencs que han d'empassar-se cada dia el que fan els seus governants irresponsables i que, tanmateix, no deixen d'estimar-se el seu país i fan ben fet, no cal dir-ho.)
dilluns, 3 de juliol del 2006
Fets diferencials (I): els nounats
A les comunitats de l’Estat espanyol de parla castellana els noms amb què més vegades es van inscriure els nens nascuts l'any 2005 van ser els de Lucía i Marta, Alejandro i Daniel. A Catalunya, els preferits van ser Marc, Àlex –no Alejandro: Àlex– i Pau, per als nens, i Paula, Carla i Laia per a les nenes; al País Basc, Iker i Ander per als nois i Unai i Irati per a les noies; i a Ceuta i Melilla, Mohammad i Adam, Salma i Naira. Hi ha, doncs, un fet diferencial en els noms que es posen a les criatures, diguin el que diguin les enquestes sobre l’espanyolitat dels catalans, dels bascos i dels africans englobats si us plau per força dins aquest Estat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 1 de juliol del 2006
De moment, 15 indicis de delicte
La Fiscalia de Catalunya ha pres declaració durant dos mesos a desenes d’empleats de la Generalitat i ha arribat a la conclusió que el cas de les cartes financeres d’ERC trameses a treballadors de la Generalitat pertanyents a diversos departaments ha d’anar als tribunals perquè hi ha al darrere un presumpte delicte multiplicat de coaccions.
Aquestes cartes les signava el llavors secretari general de Presidència i secretari d’organització d’ERC, Xavier Vendrell. Un dels afectats, que ocupava un càrrec a l’empresa Turisme Juvenil de Catalunya, va ser acomiadat per no pagar. Un altre dels testimonis, una funcionària de la Generalitat des del 1982, també va rebre una carta en la qual se li reclamava el pagament de quotes. El partit va admetre que s'havia equivocat amb ella, perquè no era militant del partit ni formava part del personal eventual, però no va dir –i hi ha prou testimonis que ho avalen– que ella va patir assetjament laboral justament quan es va negar a emplenar un formulari d’afiliació a ERC. És a dir, ERC ja sabia que ella no era militant, i aquest és el punt clau de tota aquesta història. No va ser l’únic cas.
I diem que aquest és el punt clau perquè aquí no volem criticar el sistema de finançament d'ERC, ja ho he dit mil vegades, aquí critiquem que s'ha pretès estendre els pagaments dels militants i simpatitzants molt més enllà del que permeten la llei i l'ètica, que en aquest cas, ves per on, coincideixen. Parlem de suposats delictes, de fet. De suposats delictes comesos a consciència, sabent-ho, amb gent que els deia que allò no estava bé. I ho van continuar fent, fins que la justícia espanyola ha hagut d'intervenir. Aquest és el punt clau. Ells, han estat ells, els dirigents d'ERC, els que amb la seva negligència, amb la seva mala voluntat, han provocat que haguessin d'intervenir jutges espanyols per resoldre una qüestió que el partit no volia arranjar, i era fàcil fer-ho. Només havien de dir "prou".
Dos testimonis més han explicat al fiscal que van patir pressions perquè paguessin a ERC, partit del qual ni tan sols eren simpatitzants. Eren treballadors amb contracte temporal i, per tant, podien perdre la feina, cosa que va passar en un dels casos. Posteriorment el van readmetre, davant les pressions dels seus companys i l’amenaça d’anar a cal jutge.
Xavier Vendrell, responsable de la tramesa d’aquestes cartes, va ser nomenat conseller de Governació poc després d’esclatar el cas a l’opinió pública. I alhora, quan va haver de plegar com a conseller va ser nomenat adjunt del secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós. Per tant, ERC l'avala plenament, ERC ha confirmat que Vendrell no actuava sol, ERC ha lligat el seu prestigi al resultat final d'aquest assumpte.
Un cop liquidat el tripartit, el nou conseller de Governació, Xavier Sabaté (PSC), va rebre el mateix dia del nomenament un comunicat de tres inspectors de l’àrea de Serveis de Personal de la Generalitat en el qual denunciaven haver patit «coaccions, vexacions verbals i amenaces velades» de la responsable de l’àrea, Carme Cuartero, perquè l’informe sobre les cartes fos «favorable als interessos» del responsable de l’enviament, Xavier Vendrell.
Fins aquí els fets que han transcendit a l’opinió pública. Hi ha més coses, ja s’aniran sabent. Ara espero que els que em van insultar, els que em van enviar anònims, els que em van acusar de complicitat amb la dreta, tinguin la decència de reconèixer que es van equivocar. O encara no en tenen prou? Encara diran que són acusacions sense fonament? Arribaran fins al final, cecs i sectaris, i acusaran la realitat i el món d’estar al servei d’interessos foscos? Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, vaig concedir a favor dels equivocats, però això no vol dir que no s’hagi de rectificar públicament i posar tots els mitjans no perquè no et tornin a enxampar amb els mocs a la boca, sinó per evitar de totes totes que un comportament desastrós d’aquesta magnitud no es torni a repetir. No se n’adonen, però han enterrat les esperances que molta gent de bona fe tenia en les mans netes d'un partit, i potser es trigarà una generació a recuperar la confiança perduda. Més i tot, si els costa tant rectificar.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Aquestes cartes les signava el llavors secretari general de Presidència i secretari d’organització d’ERC, Xavier Vendrell. Un dels afectats, que ocupava un càrrec a l’empresa Turisme Juvenil de Catalunya, va ser acomiadat per no pagar. Un altre dels testimonis, una funcionària de la Generalitat des del 1982, també va rebre una carta en la qual se li reclamava el pagament de quotes. El partit va admetre que s'havia equivocat amb ella, perquè no era militant del partit ni formava part del personal eventual, però no va dir –i hi ha prou testimonis que ho avalen– que ella va patir assetjament laboral justament quan es va negar a emplenar un formulari d’afiliació a ERC. És a dir, ERC ja sabia que ella no era militant, i aquest és el punt clau de tota aquesta història. No va ser l’únic cas.
I diem que aquest és el punt clau perquè aquí no volem criticar el sistema de finançament d'ERC, ja ho he dit mil vegades, aquí critiquem que s'ha pretès estendre els pagaments dels militants i simpatitzants molt més enllà del que permeten la llei i l'ètica, que en aquest cas, ves per on, coincideixen. Parlem de suposats delictes, de fet. De suposats delictes comesos a consciència, sabent-ho, amb gent que els deia que allò no estava bé. I ho van continuar fent, fins que la justícia espanyola ha hagut d'intervenir. Aquest és el punt clau. Ells, han estat ells, els dirigents d'ERC, els que amb la seva negligència, amb la seva mala voluntat, han provocat que haguessin d'intervenir jutges espanyols per resoldre una qüestió que el partit no volia arranjar, i era fàcil fer-ho. Només havien de dir "prou".
Dos testimonis més han explicat al fiscal que van patir pressions perquè paguessin a ERC, partit del qual ni tan sols eren simpatitzants. Eren treballadors amb contracte temporal i, per tant, podien perdre la feina, cosa que va passar en un dels casos. Posteriorment el van readmetre, davant les pressions dels seus companys i l’amenaça d’anar a cal jutge.
Xavier Vendrell, responsable de la tramesa d’aquestes cartes, va ser nomenat conseller de Governació poc després d’esclatar el cas a l’opinió pública. I alhora, quan va haver de plegar com a conseller va ser nomenat adjunt del secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós. Per tant, ERC l'avala plenament, ERC ha confirmat que Vendrell no actuava sol, ERC ha lligat el seu prestigi al resultat final d'aquest assumpte.
Un cop liquidat el tripartit, el nou conseller de Governació, Xavier Sabaté (PSC), va rebre el mateix dia del nomenament un comunicat de tres inspectors de l’àrea de Serveis de Personal de la Generalitat en el qual denunciaven haver patit «coaccions, vexacions verbals i amenaces velades» de la responsable de l’àrea, Carme Cuartero, perquè l’informe sobre les cartes fos «favorable als interessos» del responsable de l’enviament, Xavier Vendrell.
Fins aquí els fets que han transcendit a l’opinió pública. Hi ha més coses, ja s’aniran sabent. Ara espero que els que em van insultar, els que em van enviar anònims, els que em van acusar de complicitat amb la dreta, tinguin la decència de reconèixer que es van equivocar. O encara no en tenen prou? Encara diran que són acusacions sense fonament? Arribaran fins al final, cecs i sectaris, i acusaran la realitat i el món d’estar al servei d’interessos foscos? Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, vaig concedir a favor dels equivocats, però això no vol dir que no s’hagi de rectificar públicament i posar tots els mitjans no perquè no et tornin a enxampar amb els mocs a la boca, sinó per evitar de totes totes que un comportament desastrós d’aquesta magnitud no es torni a repetir. No se n’adonen, però han enterrat les esperances que molta gent de bona fe tenia en les mans netes d'un partit, i potser es trigarà una generació a recuperar la confiança perduda. Més i tot, si els costa tant rectificar.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una setmana seguida
Quan feia més de periodista (ara només en faig esporàdicament) sempre m’havia alarmat la possibilitat hipotètica que un dia m’encarreguessin escriure una peça d’opinió diària. Jo sempre pensava: si t’ho diuen, renuncia-hi, mai no podràs escriure tres dies seguits; i si finalment t’hi obliguen, potser et sentiràs molt honorat per la confiança que comporta l’encàrrec, però... pobres lectors, haver d’aguantar-te cada dia, amb tants dies com hi haurà que no tindràs res interessant a dir i hauràs de grufar sota les pedres!
Aquesta setmana tan especial –que he tingut feina, però indubtablement menys que l’anterior i que moltes altres– he escrit notes al bloc cada dia. Cada dia! Cinc dies seguits! –avui en fan sis.
És clar que amb el bloc no tinc la preocupació còsmica i aclaparadora que tenia quan treballava més que ara en coses de premsa, que era aquella impossibilitat de rectificar el que havies escrit. Només per això, de vegades no podia dormir. I el més preocupant no eren les dades, perquè de dades sempre te’n falten i saps que els lectors ho entenen; eren les valoracions que podies fer a partir de dades que sabies que segurament eren incompletes o fins i tot errònies. D'aquí venia l’angúnia davant l’opinió. Potser després de llargs processos, si t’havies equivocat en una notícia, en una dada important, podies aconseguir publicar l’endemà o l’endemà no l’altre o més tard una rectificació del que havies escrit, però normalment no t’ho deixaven fer si no hi havia hagut algú de fora que se n’hagués adonat. «Si algú ens ho retreu, sempre podrem al·legar que no ens hi havíem fixat», et deien. Però aquest procés de rectificació que ja era excepcional, no podia ni plantejar-se en el cas de les opinions. Potser podies rectificar una valoració en el següent article teu. Però en qualsevol cas l’errada comesa, tant de fets com d’opinions, quedava allà per sempre, a l’hemeroteca, a l’abast de tothom que consultés l’exemplar endarrerit. L’eventual rectificació no esborrava l’error, només hi posava un pegat, però un pegat que no el tapava. Com un esparadrat damunt una panxa embarassada. (Parlo ara d’errors greus, no de paranoies, no de bestieses... no de futil·les com les que els diaris solen rectificar amb notetes al costat de les cartes al director, ni de les que els defensors del lector solen esmentar per quedar bé i fer pensar a la gent que el diari és molt honrat, sinó de coses grosses, de les que no es rectifiquen mai... si no és per sentència judicial o «amenaces» similars.)
Ara, amb el bloc, si t’equivoques en el detall més menut demanes disculpes (o no) i ho esborres o ho canvies amb tota la pau del món: el mateix dia, l’endemà o mig any més tard, no ve d’aquí, quan t’adones de l’error. De manera que si algú per casualitat torna a llegir l’anotació d’aquell dia, es trobarà el text maquillat i arreglat, perfecte, a punt de solfa. I, a més a més, pots rectificar també en una nota posterior, dient que un dia vas escriure tal cosa i et vas equivocar. I et quedes tan tranquil...
Es nota que vaig anar a escola religiosa, oi? Allò de sentir-te culpable, etcètera. Doncs sí, i continuo creient que és una bona cosa sentir-te malament pels teus errors i tenir ganes de rectificar. No em fa res dir-ho. Són traumes entomats, reciclats i reassumits. Hi ha gent que no accepta aquesta herència de cap manera. A mi crec que em va bé, crec que m'ajuda a intentar ser més bona persona. Suposo que no ho aconsegueixo gaire, però psicològicament em fa pensar que almenys m'hi esforço. Cadascú es consola com pot.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Aquesta setmana tan especial –que he tingut feina, però indubtablement menys que l’anterior i que moltes altres– he escrit notes al bloc cada dia. Cada dia! Cinc dies seguits! –avui en fan sis.
És clar que amb el bloc no tinc la preocupació còsmica i aclaparadora que tenia quan treballava més que ara en coses de premsa, que era aquella impossibilitat de rectificar el que havies escrit. Només per això, de vegades no podia dormir. I el més preocupant no eren les dades, perquè de dades sempre te’n falten i saps que els lectors ho entenen; eren les valoracions que podies fer a partir de dades que sabies que segurament eren incompletes o fins i tot errònies. D'aquí venia l’angúnia davant l’opinió. Potser després de llargs processos, si t’havies equivocat en una notícia, en una dada important, podies aconseguir publicar l’endemà o l’endemà no l’altre o més tard una rectificació del que havies escrit, però normalment no t’ho deixaven fer si no hi havia hagut algú de fora que se n’hagués adonat. «Si algú ens ho retreu, sempre podrem al·legar que no ens hi havíem fixat», et deien. Però aquest procés de rectificació que ja era excepcional, no podia ni plantejar-se en el cas de les opinions. Potser podies rectificar una valoració en el següent article teu. Però en qualsevol cas l’errada comesa, tant de fets com d’opinions, quedava allà per sempre, a l’hemeroteca, a l’abast de tothom que consultés l’exemplar endarrerit. L’eventual rectificació no esborrava l’error, només hi posava un pegat, però un pegat que no el tapava. Com un esparadrat damunt una panxa embarassada. (Parlo ara d’errors greus, no de paranoies, no de bestieses... no de futil·les com les que els diaris solen rectificar amb notetes al costat de les cartes al director, ni de les que els defensors del lector solen esmentar per quedar bé i fer pensar a la gent que el diari és molt honrat, sinó de coses grosses, de les que no es rectifiquen mai... si no és per sentència judicial o «amenaces» similars.)
Ara, amb el bloc, si t’equivoques en el detall més menut demanes disculpes (o no) i ho esborres o ho canvies amb tota la pau del món: el mateix dia, l’endemà o mig any més tard, no ve d’aquí, quan t’adones de l’error. De manera que si algú per casualitat torna a llegir l’anotació d’aquell dia, es trobarà el text maquillat i arreglat, perfecte, a punt de solfa. I, a més a més, pots rectificar també en una nota posterior, dient que un dia vas escriure tal cosa i et vas equivocar. I et quedes tan tranquil...
Es nota que vaig anar a escola religiosa, oi? Allò de sentir-te culpable, etcètera. Doncs sí, i continuo creient que és una bona cosa sentir-te malament pels teus errors i tenir ganes de rectificar. No em fa res dir-ho. Són traumes entomats, reciclats i reassumits. Hi ha gent que no accepta aquesta herència de cap manera. A mi crec que em va bé, crec que m'ajuda a intentar ser més bona persona. Suposo que no ho aconsegueixo gaire, però psicològicament em fa pensar que almenys m'hi esforço. Cadascú es consola com pot.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 30 de juny del 2006
Violència moral vers la independència
«La violència física és, no cal dir-ho, execrable. Però, i la violència moral de les mentides sistemàtiques, de la demagògia sense fi, de la distorsió premeditada de la realitat, de la dimonització conscient de tota una comunitat política o social? Aquesta, té butlla? […] Què és més greu, què deteriora més la convivència, esbroncar els participants en un míting o proclamar des d’una trona radiofònica que després del referèndum Catalunya ja no és una democràcia, sinó “una Corea parraquera i morta de gana”, un sistema “essencialment dictatorial” en què impera “una política de terror blanc” i on aviat funcionaran les “txeques lingüístiques de la Generalitat”, mentre esperem a veure com “corre la sang Llobregat avall”?
»A Catalunya, aquests missatges demencials tenen una audiència limitada i, a més a més, contrasten tant amb la realitat que fins i tot els receptors més fervorosos els relativitzen. Però, i a Lugo, Valladolid, Jaén o Múrcia? Des d’un punt de vista catalanista o nacionalista, que enllà de l’Ebre un contingent gros de persones sigui intoxicat cada dia en la creença que milions de conciutadans seus són o bé uns criminals polítics o bé uns esclaus submisos (o sigui, o bé uns feixistes, o bé uns súbdits contents del feixisme) resulta desagradable i grotesc. Des de la perspectiva del patriotisme democràtic espanyol i de la preservació de la pau civil, aquest enverinament mediàtic és devastador.» (Joan B. Culla, El País, 23 juny 2006)
Doncs sí, és devastador, però com que no hi podem fer res, val més que ens preparem per aprofitar-lo. Perquè si des d’Espanya s’atia com es fa ara el fantasma –per ells– del separatisme, si des de Madrid es difon la mentida sistemàtica, cada cop seran més els catalans de naixença o d’adopció que es faran seua la certesa que amb Espanya no hi ha res a fer, que no ens entenen ni ens hi entendrem mai, que són ells els qui no ens volen. I, d’altra banda, potser podria ser aquesta dinàmica nacionalista exacerbada dels espanyols l’única manera d’aconseguir finalment el que alguns voldríem haver aconseguit per voluntat pròpia: que ens declarin infectats, empestats i podrits, que ens desterrin, que ens facin fora, que ens expulsin... que ens deixin en pau.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
»A Catalunya, aquests missatges demencials tenen una audiència limitada i, a més a més, contrasten tant amb la realitat que fins i tot els receptors més fervorosos els relativitzen. Però, i a Lugo, Valladolid, Jaén o Múrcia? Des d’un punt de vista catalanista o nacionalista, que enllà de l’Ebre un contingent gros de persones sigui intoxicat cada dia en la creença que milions de conciutadans seus són o bé uns criminals polítics o bé uns esclaus submisos (o sigui, o bé uns feixistes, o bé uns súbdits contents del feixisme) resulta desagradable i grotesc. Des de la perspectiva del patriotisme democràtic espanyol i de la preservació de la pau civil, aquest enverinament mediàtic és devastador.» (Joan B. Culla, El País, 23 juny 2006)
Doncs sí, és devastador, però com que no hi podem fer res, val més que ens preparem per aprofitar-lo. Perquè si des d’Espanya s’atia com es fa ara el fantasma –per ells– del separatisme, si des de Madrid es difon la mentida sistemàtica, cada cop seran més els catalans de naixença o d’adopció que es faran seua la certesa que amb Espanya no hi ha res a fer, que no ens entenen ni ens hi entendrem mai, que són ells els qui no ens volen. I, d’altra banda, potser podria ser aquesta dinàmica nacionalista exacerbada dels espanyols l’única manera d’aconseguir finalment el que alguns voldríem haver aconseguit per voluntat pròpia: que ens declarin infectats, empestats i podrits, que ens desterrin, que ens facin fora, que ens expulsin... que ens deixin en pau.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 29 de juny del 2006
Sant Pere
Tant de Pere vol dir ase. Tots els Peres són ases. Dos Peres i un Bernat, fan un ase acabat. De Peres, Joans i ases, n’hi ha per totes ses cases (a l’Empordà i a ses Illes ho diuen així, a la resta són més els Joseps que els Peres). Tots els Peres són ases, sinó jo i mon pare. Tant és en Pere com en Berenguera, com el qui li va darrere. A tu t’ho dic, Pere, perquè m’entenguis, Pau. Tal és en Pere, tal és com era. Pere ja és vell, per a tindre cervell. Casa’t, Pere, que mal any t’espera. Tal fas, Pere, tal t’espera. Tant donaràs a en Pere, que li hauràs d’anar darrere. Pagant, sant Pere canta. Qui no té sant Pere, manlleva a sant Pau. Qui té a sant Pere, no empra [demana] a sant Pau. Per Sant Pere, juny arrere. Per Sant Pere, enrevolten [o festegen] sa figuera. Per Sant Pere, posa’t sota l’olivera; si veus una oliva aquí i una allà, torna-te’n a casa, que ja n’hi haurà. Per Sant Pere i Sant Feliu, l’avellana surt del niu. Per Sant Joan i Sant Pere, no posis taules a l’era.
(Tots els refranys, llevat del darrer, estan trets del Diccionari català-valencià-balear d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, i l'últim, del Diccionari de refranys d'Anna Parés).
Visca sant Pere, doncs!
(Felicitacions als Peres, als Perets, als Perics, als Perots i als Pericos. I a les Perones i Peronelles, si en queda cap pel món.)
(Afegitó posterior: lectors d'aquest recull em proporcionen més material: Sant Joan vote pal devant, sant Pere vote pal radere (fent referència als focs que fins fa una trentena d'anys s'encenien per Sant Joan -els únics que d'una manera o altra encara perviuen- i també per Sant Pere, reportat per Santi Arbós, de Fulleda, les Garrigues) i Sant Joan bon home, sant Pere bon sant (potser de Lleida, reportat també per l'amic Arbós).
(I em passen també el cant tradicional que es cridava quan se salta(va) la foguera de les nits de Sant Joan i de Sant Pere, segons la lletra arreplegada per Josep Riera, Foc de Sant Pere, / foc de Sant Joan, / guardeu-nos de ronya / per tot aquest any.)
(I encara el 2 de juliol m’envien més refranys i cançons referents a sant Pere, sembla que la majoria del Costumari català de Joan Amades: Sant Pere, enramades [o envelats] al darrere. Qui a Sant Pere va i no torna l’endemà, pel juliol ha de tornar [es diu o es deia als pobles dels voltants de Sant Pere de Torelló]. Per Sant Pere, el dia enrere. Per Sant Pere, una hora enrere. Per Sant Pere, la claror surt de sota terra. Per Sant Pere, blat a terra. Quan sant Pere toca el timbal [trona], els cargols surten a ballar. Tronades per Sant Pere, molta pesca darrere. Entre Sant Joan i Sant Pere, la millor pesquera. Qui pesca o neda / per Sant Pere / es nega. Boires per Sant Pere, maten les oliveres. Fins per Sant Pere, el vi va enrere. Per Sant Pere, pluja endarrere. Si plou per Sant Pere, plourà tot un mes darrere. Sant Pere plujós, trenta dies perillós. La pluja de Sant Pere / no omple el celler, i buida l’era. Qui no ha segat per Sant Pere / li costa alguna quartera. Val més la missa de Sant Pere / que tres-centes de les que li van darrere. Per Sant Pere, el cucut enrere. Si sents el cucut per Sant Pere / mal any espera. Quan canta el cucut per Sant Pere / fam espera. Quan Sant Pere és arribat / canta el cucut sota teulat. Quan Sant Pere arriba / cada pastor amb la bassiva [ovella estèril?]. I la millor de totes: Els quatre dejunis complets / són Sant Pere i el Colomet / l’Ajagudeta i el Nadalet [el Colomet és l'Esperit Sant, o sia la festa de Pentecosta, i l’Ajagudeta és l’Assumpció de Maria, el 15 d’agost; cal suposar que en altres èpoques es devia fer dejuni en aquestes festes, o potser més aviat les vigílies...].)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Tots els refranys, llevat del darrer, estan trets del Diccionari català-valencià-balear d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, i l'últim, del Diccionari de refranys d'Anna Parés).
Visca sant Pere, doncs!
(Felicitacions als Peres, als Perets, als Perics, als Perots i als Pericos. I a les Perones i Peronelles, si en queda cap pel món.)
(Afegitó posterior: lectors d'aquest recull em proporcionen més material: Sant Joan vote pal devant, sant Pere vote pal radere (fent referència als focs que fins fa una trentena d'anys s'encenien per Sant Joan -els únics que d'una manera o altra encara perviuen- i també per Sant Pere, reportat per Santi Arbós, de Fulleda, les Garrigues) i Sant Joan bon home, sant Pere bon sant (potser de Lleida, reportat també per l'amic Arbós).
(I em passen també el cant tradicional que es cridava quan se salta(va) la foguera de les nits de Sant Joan i de Sant Pere, segons la lletra arreplegada per Josep Riera, Foc de Sant Pere, / foc de Sant Joan, / guardeu-nos de ronya / per tot aquest any.)
(I encara el 2 de juliol m’envien més refranys i cançons referents a sant Pere, sembla que la majoria del Costumari català de Joan Amades: Sant Pere, enramades [o envelats] al darrere. Qui a Sant Pere va i no torna l’endemà, pel juliol ha de tornar [es diu o es deia als pobles dels voltants de Sant Pere de Torelló]. Per Sant Pere, el dia enrere. Per Sant Pere, una hora enrere. Per Sant Pere, la claror surt de sota terra. Per Sant Pere, blat a terra. Quan sant Pere toca el timbal [trona], els cargols surten a ballar. Tronades per Sant Pere, molta pesca darrere. Entre Sant Joan i Sant Pere, la millor pesquera. Qui pesca o neda / per Sant Pere / es nega. Boires per Sant Pere, maten les oliveres. Fins per Sant Pere, el vi va enrere. Per Sant Pere, pluja endarrere. Si plou per Sant Pere, plourà tot un mes darrere. Sant Pere plujós, trenta dies perillós. La pluja de Sant Pere / no omple el celler, i buida l’era. Qui no ha segat per Sant Pere / li costa alguna quartera. Val més la missa de Sant Pere / que tres-centes de les que li van darrere. Per Sant Pere, el cucut enrere. Si sents el cucut per Sant Pere / mal any espera. Quan canta el cucut per Sant Pere / fam espera. Quan Sant Pere és arribat / canta el cucut sota teulat. Quan Sant Pere arriba / cada pastor amb la bassiva [ovella estèril?]. I la millor de totes: Els quatre dejunis complets / són Sant Pere i el Colomet / l’Ajagudeta i el Nadalet [el Colomet és l'Esperit Sant, o sia la festa de Pentecosta, i l’Ajagudeta és l’Assumpció de Maria, el 15 d’agost; cal suposar que en altres èpoques es devia fer dejuni en aquestes festes, o potser més aviat les vigílies...].)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 28 de juny del 2006
L’Espanya ha caigut
L’altre dia parlava de “l’Espanya”, és a dir, de l’equip que se suposa que (re)presenta(va) l’Estat espanyol al Campionat Mundial de Futbol que fan a Alemanya. Un lector em preguntava per què dic “l’Espanya” i no “Espanya”. Al marge de la poca simpatia que tinc per aquest equip (bé, ni poca ni molta, no em diu re, m’és ben igual que guanyin, que perdin o que els bombin), em sembla òbvia l’explicació, però us la faig. No diem “el Barcelona” o “el Madrid”? Doncs, pel mateix motiu hauríem de dir “l’Espanya” (i “el Catalunya”, ai, si algu dia ens deixessin). A mi, evidentment, no em fa res un titular del diari que avui digui “Espanya fa el ridícul”. Per mi ja m’està bé, però no em sembla correcte que tot un país, ni que sigui un estat imperialista com l’esmentat, depengui de l’encert d’onze paios en calçotets al darrere d’una bimba. Per tant, amb article, que és una manera que té la llengua de distingir entre un país i l'equip esportiu que representa aquell país. I m’agrada el futbol, eh? Potser per això també m’estimo més que l’Espanya se’n vagi a casa, perquè potser ara podrem veure per la tele oberta alguna cosa interessant del Mundial, que fins ara el que ens han donat ha estat només allò de “A por ellos” (a casa no tenim cables, ni parabòliques, ni PPV... ni ens mirem gaire la tele, la veritat).
(Afegitó del dia 29: l'endemà d'haver escrit jo aquesta nota, escriu Joan Barril a El Periódico: «És veritat que alguns no parlen de la selecció espanyola, sinó d'Espanya. I això té un risc evident, perquè posar un país sencer a l'atzar d'una pilota i d'onze parells de cames porta a enormes decepcions i a grans crisis d'identitat.» Segur que ha estat una casualitat, eh?, no l'acuseu de plagi, pobre Joan, que és amic meu.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Afegitó del dia 29: l'endemà d'haver escrit jo aquesta nota, escriu Joan Barril a El Periódico: «És veritat que alguns no parlen de la selecció espanyola, sinó d'Espanya. I això té un risc evident, perquè posar un país sencer a l'atzar d'una pilota i d'onze parells de cames porta a enormes decepcions i a grans crisis d'identitat.» Segur que ha estat una casualitat, eh?, no l'acuseu de plagi, pobre Joan, que és amic meu.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 27 de juny del 2006
Declaració III sobre la candidatura de Montilla
Tot i que corro el risc d’equivocar-me i molt –ho sabrem quan la premsa publiqui les primeres enquestes–, vull fer una declaració III, és a dir, indemostrable i segurament intrascendent i també inútil. És aquesta: ara sí que crec que la candidatura de José Montilla com a cap de llista del PSC-PSOE a les pròximes eleccions podria ser un del serrells més visibles del pacte Zapatero-Mas. S’ha dit que la condició era que no es presentés Maragall. No crec que Mas demanés això concretament, però sí que el candidat alternatiu fos Montilla en cas que Maragall plegués. Ja dic que confirmaré (confirmaré per a mi mateix, no parlo de fets incontrovertibles) aquesta intuïció quan ixin les primeres enquestes. Però crec que podria ser que Mas ja tingués les enquestes fetes aquell dia de gener d’enguany i que Zapatero no les tingués (o sí?, aquest paio el veig cada cop més perillós, més maquiavèl·lic) i que el pacte quedés segellat d’aquesta manera. Bé, la veritat és que no en tinc ni idea, de com es fan aquests pactes, però sí que sé –ho sap tothom– que una cosa és el que es pacta de debò, una altra (sovint diferent) el que es diu que s’ha pactat i encara una altra, normalment dins del primer apartat, que hi ha coses que s’han pactat però no són vinculants i coses que s’han pactat i que sí que són vinculants. Per posar un exemple, dins d’aquesta segona part del primer apartat (és a dir, que s’havia pactat sense dir-ho en públic i era vinculant) hi havia el compromís d’ERC amb el PSC de no dir no, en cap cas, a l’Estatut. Per això van trigar tant a decidir-se a dir no. I quan ho van fer, llavors van haver de plegar del Govern. Perquè els pactes polítics secrets i vinculants són una mica mafiosos: es fan amb sang. Els altres, només es fan i es desfan amb xerrameca.
Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.
A veure què ens diuen les primeres enquestes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una altra possibilitat, és clar, seria que els del PSC-PSOE mateix estiguessin convençuts que l’opció Montilla és la millor; o bé que estiguin tan espantats amb els pallassos que pensin que només amb Montilla els podran neutralitzar una mica. Si és així, auguro que ens en farem un tip de riure, de l’operació, perquè sincerament no crec que Montilla sigui un bon candidat –ara parlo des de la perspectiva del seu partit– i també crec que els pallassos no necessiten ningú que els neutralitzi: són quatre i es neutralitzen sols.
A veure què ens diuen les primeres enquestes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 26 de juny del 2006
La casa sota la sorra
L’altre dia parlava d’El zoo d’en Pitus i mentre escrivia allò pensava que hi havia una altra història de l’època que em va arribar molt endins, que era La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, un dels fundadors de la revista Cavall Fort. El llibre de Carbó també ha fet ara els quaranta anys. Se n'han fet 72 edicions i se n'han venut milers i milers d'exemplars. Un altre referent important de la infantesa. Quins records: en Pere, en Henry, el senyor Ti... I quins valors més actuals (perquè són de sempre): el preu de la vida i de la mort, els bons que no són tan bons i els dolents que no són tan dolents (tret del senyor Ti), les suposades diferències ètniques, els prejudicis socials...
Que important és començar la vida amb bones lectures. La fitxa del llibre que us he enllaçat –una fitxa excessivament PC, pel meu gust– diu que és una lectura recomanable a partir dels 14 anys. Naturalment, no hi estic d'acord i em sorprèn la recomanació. 14 anys! Si jo el vaig llegir a casa que en tenia 8! Voleu dir que els meus pares eren tan poc responsables? I la gent de Cavall Fort, també?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Que important és començar la vida amb bones lectures. La fitxa del llibre que us he enllaçat –una fitxa excessivament PC, pel meu gust– diu que és una lectura recomanable a partir dels 14 anys. Naturalment, no hi estic d'acord i em sorprèn la recomanació. 14 anys! Si jo el vaig llegir a casa que en tenia 8! Voleu dir que els meus pares eren tan poc responsables? I la gent de Cavall Fort, també?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 22 de juny del 2006
Fi de la història o de la primera etapa?
Plega el president de la Generalitat i plega de mala manera, perquè el fan plegar des de Madrid, o sigui que no m'agrada. Em demanen si m'estimo més que el substitueixi en Montilla i contesto que m'és ben igual: els presidents de la Generalitat estan acostumats a trucar a Madrid cada dia o, com a mínim, cada setmana, i això no ho canviarà que el president nou sigui de Còrdova o de Llavaneres (dic de Llavaneres per dir alguna cosa, ja ens entenem). La gent d'aquest país ha de tenir clar, ara com ara, que si el candidat del PSOE fos el Zapatero, segurament guanyaria per majoria absoluta. Aquest sant laic congrega multituds fervoroses que li segueixen la veta a ulls clucs, encara que sigui contra els seus propis interessos com a ciutadans (v.gr. impostos). De manera que aquest és el país que tenim. Si el tripartit no guanya amb prou folgança –i cal pensar que tindrà menys suport, perquè ERC i ICV baixaran i el PSC és una incògnita, però no crec que pugi gaire, si puja: Montilla no és Zapatero– i CiU no treu majoria absoluta –espero que no: odio les majories absolutes, totes–, Artur Mas haurà de pactar amb el PP, encara que durant la campanya ens assegurarà que no pensa fer-ho. O bé, Montilla –o Manuela– fer de patge de Mas, que potser seria l'opció menys traumàtica: forma part del pacte Zapatero-Mas?
En fi, un cop més mala peça al teler. Caldrà ressuscitar els Escons insubmisos? Jo no ho veig clar, però caldrà veure què diu en Carles Lladó, ànima i motor del projecte.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En fi, un cop més mala peça al teler. Caldrà ressuscitar els Escons insubmisos? Jo no ho veig clar, però caldrà veure què diu en Carles Lladó, ànima i motor del projecte.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
diumenge, 18 de juny del 2006
Ja he votat
Hi ha uns senyors que ens deuen vint sous. Ens reunim la família, molt extensa i amb moltes vinculacions, de manera que hi ha gent emparentada amb els deutors i tot, i constatem que inicialment no estem d'acord en el nombre de sous que ens deuen aquells senyors. Al final, però, tret d'un membre de la família, arribem a l'acord conjunt que aquells senyors ens deuen dotze sous. Fem l'escrit corresponent reclamant-los, i aquells senyors ens contesten amb un altre paper que diu que ens donaran un sou i mig i potser més endavant un altre, i que signem el paper i aquell sou i mig és nostre, i no se'n parli més fins d'aquí a vint-i-cinc anys.
1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."
He votat 4, es nota?
(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
1) N'hi ha que diuen: "Acceptem-ho!, més val això que res, peix al cove!" 2) Uns altres diuen: "Això és una presa de pèl, si en volem dotze, hem de tornar a començar i demanar-ne vint-i-cinc, pel cap baix." 3) Els de la minoria que no volien ni els dotze, perquè els semblava que aquells senyors no ens devien res, diuen: "Ni parlar-ne d'un sou i mig, estem en paus." 4) Uns altres diuen: "Qui són aquests senyors deutors per canviar una altra vegada el deute? Ens en devien vint i estàvem disposats a acceptar-ne dotze, però aquests dotze ja van ser el resultat d'una negociació prèvia amb gent que representava els deutors, de manera que els pactes i les rebaixes ja estaven fets i tancats. Res d'esperar vint-i-cinc anys: hem de demostrar dignitat, hem de ser lleials amb els nostres propis pactes, hem de tornar a agafar el paper que havíem acordat gairebé tota la família i discutir una altra vegada nosaltres sols el que n'hem de fer, o bé enviar-lo al Tribunal Europeu de Drets Humans o a l'ONU o allà on pertoqui perquè resolguin l'assumpte i donin la raó a qui la tingui."
He votat 4, es nota?
(Afegitó de la matinada del 19 de juny) Apunts sobre la nit electoral o 'referendal': el president Maragall va fer de president de tots, fins i tot meu, en el seu discurs, ja era hora... i ara se'n va, potser és per això; el president del Parlament, Ernest Benach, va estar molt i molt bé en les seves declaracions dient que calia mirar endavant i sobretot esmenar errors per part de tothom; la resta de polítics, PPP, penosos, partidistes i patètics: tots havien guanyat com sempre i els exàmens de consciència només els havien de fer els altres; de les opcions que jo deia, va guanyar l'1 per pallissa (i no em consola l'abstenció, perquè als llocs on ha votat més gent la pallissa era superior) i, entre els del "no", em penso que malauradament va guanyar 3, si es mira la distribució del vot per barris o per poblacions (suposo que en Carles Castro ens en farà una anàlisi detallada). En resum, torno a la meva promesa de silenci sobre aquests assumptes tan galdosos, que és el millor que es pot fer en casos com aquest.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 15 de juny del 2006
“Catalunya no es això”
Hi ha lectors d’aquest bloc que es queixen que de tant en tant critico el diari El País o La Vanguardia i en canvi no dic res d’altres diaris que són molt més agressius contra Catalunya. És veritat. L’explicació és la de sempre: tothom té per descomptat que determinats diaris són enemics de Catalunya, i no cal ni demostrar-ho. En canvi, no som tants els que mirem de desemmascarar els suposats progressistes mediàtics, els que estan per damunt del bé i del mal, els que fan d’oracle de Delfos, els que imparteixen lliçons de democràcia...
En voleu un altre exemple? Ahir mateix, l’editorial d’El País (“Cataluña no es eso”, deia el titular) condemnava solemnement els atacs soferts en indrets públics –cap cosa greu: crits, càntics i un parell d’ous mal dirigits que van anar a parar als mossos d’esquadra– pels dirigent d’un partit polític espanyol. I deia que era “inacceptable” que alguns polítics catalans haguessin suggerit “que en el fons s’ho havien merescut”.
No entro “en el fons” de la qüestió, en si aquells senyors s’ho havien merescut o no, i no hi entro perquè hi ha coses que em sembla absurd discutir-les, són com són. El que volia dir és que l’editorial diu això, condemna els “polítics catalans” que han suggerit no sé què en comptes d’expressar un “rebuig sense matisos”. Però tot seguit afegeix: “És veritat que la mateixa direcció del PP sabia que aquesta campanya seria molt difícil per al seu partit, després d’haver relacionat l’Estatut amb ETA i haver acusat Catalunya en conjunt de pretendre obtenir recursos i finançament de manera abusiva en detriment de regions més pobres, com ara Andalusia o Extremadura.” I, com si no hagués dit la frase anterior, rebla: “Òbviament, aquest fet ni justifica els incidents ni serveix per embolicar-los d’explicacions.”
L’editorial d’El País, no fa exactament el mateix –e-xac-ta-ment el mateix!– que diu que han fet els polítics catalans que condemna? O sigui, buscar una explicació als crits i als insults? Això és voler beure i bufar alhora, no?
(Ahir l’Espanya va guanyar per no sé quants a zero un partit del Mundial de Futbol. Aquest matí m’he llevat amb un sil•logisme al cap que no em funciona bé: 1, tots els futboleros espanyols estan contents; 2, jo sóc futboler; 3, jo estic com sempre, ni fred ni calor; 4, ergo... alguna cosa falla. A veure, tornem-hi: 1, tots els futboleros esp... Val, ja ho tinc.)
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En voleu un altre exemple? Ahir mateix, l’editorial d’El País (“Cataluña no es eso”, deia el titular) condemnava solemnement els atacs soferts en indrets públics –cap cosa greu: crits, càntics i un parell d’ous mal dirigits que van anar a parar als mossos d’esquadra– pels dirigent d’un partit polític espanyol. I deia que era “inacceptable” que alguns polítics catalans haguessin suggerit “que en el fons s’ho havien merescut”.
No entro “en el fons” de la qüestió, en si aquells senyors s’ho havien merescut o no, i no hi entro perquè hi ha coses que em sembla absurd discutir-les, són com són. El que volia dir és que l’editorial diu això, condemna els “polítics catalans” que han suggerit no sé què en comptes d’expressar un “rebuig sense matisos”. Però tot seguit afegeix: “És veritat que la mateixa direcció del PP sabia que aquesta campanya seria molt difícil per al seu partit, després d’haver relacionat l’Estatut amb ETA i haver acusat Catalunya en conjunt de pretendre obtenir recursos i finançament de manera abusiva en detriment de regions més pobres, com ara Andalusia o Extremadura.” I, com si no hagués dit la frase anterior, rebla: “Òbviament, aquest fet ni justifica els incidents ni serveix per embolicar-los d’explicacions.”
L’editorial d’El País, no fa exactament el mateix –e-xac-ta-ment el mateix!– que diu que han fet els polítics catalans que condemna? O sigui, buscar una explicació als crits i als insults? Això és voler beure i bufar alhora, no?
(Ahir l’Espanya va guanyar per no sé quants a zero un partit del Mundial de Futbol. Aquest matí m’he llevat amb un sil•logisme al cap que no em funciona bé: 1, tots els futboleros espanyols estan contents; 2, jo sóc futboler; 3, jo estic com sempre, ni fred ni calor; 4, ergo... alguna cosa falla. A veure, tornem-hi: 1, tots els futboleros esp... Val, ja ho tinc.)
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 13 de juny del 2006
Els primers madrilenys
Recordo les bromes de tots els diaris espanyols de fa un parell o tres d'anys, quan a Hostalets de Pierola es van trobar les restes d'un avantpassat dels humans i els diaris d'aquí van titular amb allò –és una manera convencional i simpàtica de fer-ho– dels "primers catalans" que hi va haver aquí fa milions d'anys. Els diaris espanyols es van omplir la boca –repasseu l'hemeroteca– amb comentaris frívols sobre aquells micos que devien dir "escolti", sobre les exageracions nacionalistes, la mentalitat de campanar i gracietes d'aquestes.
Bé, ara han trobat a Madrid unes restes possiblement humanoides de fa mig milió d'anys i veig avui aquest titular d'El País: "Los primeros madrileños llegaron hace 500.000 años". Els altres diaris de la capital d'Espanya, igual, si fa no fa. No els critico. Només volia deixar constància de com són les coses.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, ara han trobat a Madrid unes restes possiblement humanoides de fa mig milió d'anys i veig avui aquest titular d'El País: "Los primeros madrileños llegaron hace 500.000 años". Els altres diaris de la capital d'Espanya, igual, si fa no fa. No els critico. Només volia deixar constància de com són les coses.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 10 de juny del 2006
L’ou i la gallina
Va passar força despercebuda (sic, crec que caldria escriure-ho així, perquè si dius desapercebuda hi ha un doble prefix negatiu, des i a) a casa nostra una notícia de l’agència Efe de fa uns dies, presa del diari –aquí, com mana el cànon, sempre cal precisar: el prestigiós diari– The Times, que duia el títol següent: “Un científic, un filòsof i un avicultor resolen el dilema de l'ou i la gallina”.
Us resumeixo la informació: un científic, un filòsof i un avicultor –sembla un acudit... i potser ho és– es van aplegar un bon dia i no van parar de rumiar i de treure fum del cap fins que van eixir de la reunió i van assegurar que havien resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l'ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l'ou. En resum, l’argument és: el material genètic no es transforma durant la vida de l'animal, i per això la primera au que en el transcurs de l'evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l'interior d'un ou. El professor John Brookfield, especialista de genètica de l'evolució de la Universitat de Nottingham, va declarar: “La primera cosa viva que podem qualificar sense por d'equívocs membre d'aquesta espècie és el primer ou”. David Papineau, especialista en filosofia de la ciència del King's College de Londres, deia: “Si un cangur pongués un ou i en sortís un estruç, l'ou seria d'estruç i no de cangur.” Charles Bourns, president d'un organisme del sector avícola, assegurava: “Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. El que no sabem és quin aspecte tenien.”.
Sembla de broma, no? Doncs es veu que a la Gran Bretanya s’ho han pres molt i molt seriosament. Ja veieu el titular concloent de la notícia, que deixa clar que és un “tema resolt”. Resolt? I no podien haver arribat exactament a la conclusió contrària si els haguessin demanat: d’on va eixir l’ou? I encara més punyent: qui va fecundar l'ou? O sigui, hi havia l'ou, però al mateix temps que l'ou hi havia d'haver un gall, no? I això sí, d'aquell ou, evidentment, n'havia de néixer una polleta, perquè pogués continuar la història. Aquests científics són uns masclistes, aprofiten qualsevol excusa per deixar les dones al marge, com si només fossin necessàries en segona instància. És clar, tots tres són homes.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Us resumeixo la informació: un científic, un filòsof i un avicultor –sembla un acudit... i potser ho és– es van aplegar un bon dia i no van parar de rumiar i de treure fum del cap fins que van eixir de la reunió i van assegurar que havien resolt, per fi, una de les més velles i populars endevinalles de la humanitat, la de què va ser abans, l'ou o la gallina. La resposta inequívoca donada pels dos pensadors i el granger és que va ser abans l'ou. En resum, l’argument és: el material genètic no es transforma durant la vida de l'animal, i per això la primera au que en el transcurs de l'evolució es va convertir en el que avui anomenem una gallina va existir primer com a embrió a l'interior d'un ou. El professor John Brookfield, especialista de genètica de l'evolució de la Universitat de Nottingham, va declarar: “La primera cosa viva que podem qualificar sense por d'equívocs membre d'aquesta espècie és el primer ou”. David Papineau, especialista en filosofia de la ciència del King's College de Londres, deia: “Si un cangur pongués un ou i en sortís un estruç, l'ou seria d'estruç i no de cangur.” Charles Bourns, president d'un organisme del sector avícola, assegurava: “Els ous ja existien abans que naixés el primer pollet. El que no sabem és quin aspecte tenien.”.
Sembla de broma, no? Doncs es veu que a la Gran Bretanya s’ho han pres molt i molt seriosament. Ja veieu el titular concloent de la notícia, que deixa clar que és un “tema resolt”. Resolt? I no podien haver arribat exactament a la conclusió contrària si els haguessin demanat: d’on va eixir l’ou? I encara més punyent: qui va fecundar l'ou? O sigui, hi havia l'ou, però al mateix temps que l'ou hi havia d'haver un gall, no? I això sí, d'aquell ou, evidentment, n'havia de néixer una polleta, perquè pogués continuar la història. Aquests científics són uns masclistes, aprofiten qualsevol excusa per deixar les dones al marge, com si només fossin necessàries en segona instància. És clar, tots tres són homes.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 7 de juny del 2006
Contrastada solvència lingüística
Avui és un d’aquells dies que et lleves, fas un cop d’ull al diari i t’engreixes un parell de quilos abans d’esmorzar:
«El lingüista valencià Eugeni S. Reig m'ha escrit una carta que reflecteix, un cop més, la descurança amb què el Principat tracta, lingüísticament, els seus veïns valencians, o, si ho volem, l'oblit sistemàtic de les solucions del dialecte occidental. Diu que va sentir, a Catalunya Ràdio, com Artur Mas, Antoni Bassas, el president Maragall i diverses persones, feien ús continuat del mot passota (mot amb què s'increpava, precisament, el president Maragall). Reig s'escandalitza, amb raó, de l'ús reiterat i innecessari d'un castellanisme cheli, quan al País Valencià existeixen menfotisme i menfot, expressions que no sols són vivíssimes i actuals, sinó més acostades al que volien dir els tertulians que no l'antiquat i castís passota. Reig explica que gent com Joan Solà, Ramon Sangles o Pere Saumell, de contrastada solvència lingüística, usen el menfot i el menfotisme en els seus escrits; ho aprofita per exposar que estaria molt bé que entressin en el diccionari normatiu.» (Isabel-Clara Simó, Avui 7 juny 2006)
«De contrastada solvència lingüística». Joan Solà és catedràtic de filologia i segurament l’expert número 1 de tot el domini lingüístic català. Ramon Sangles és el director de la revista Llengua Nacional, entre altres moltes coses que fa i promou. Pere Saumell és... Qui és Pere Saumell? Doncs això. És com l'acudit aquell antic, que una formiga va per la selva amb un elefant i tot d'un plegat es giren i la formiga diu: quina polseguera que aixequem, eh?
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«El lingüista valencià Eugeni S. Reig m'ha escrit una carta que reflecteix, un cop més, la descurança amb què el Principat tracta, lingüísticament, els seus veïns valencians, o, si ho volem, l'oblit sistemàtic de les solucions del dialecte occidental. Diu que va sentir, a Catalunya Ràdio, com Artur Mas, Antoni Bassas, el president Maragall i diverses persones, feien ús continuat del mot passota (mot amb què s'increpava, precisament, el president Maragall). Reig s'escandalitza, amb raó, de l'ús reiterat i innecessari d'un castellanisme cheli, quan al País Valencià existeixen menfotisme i menfot, expressions que no sols són vivíssimes i actuals, sinó més acostades al que volien dir els tertulians que no l'antiquat i castís passota. Reig explica que gent com Joan Solà, Ramon Sangles o Pere Saumell, de contrastada solvència lingüística, usen el menfot i el menfotisme en els seus escrits; ho aprofita per exposar que estaria molt bé que entressin en el diccionari normatiu.» (Isabel-Clara Simó, Avui 7 juny 2006)
«De contrastada solvència lingüística». Joan Solà és catedràtic de filologia i segurament l’expert número 1 de tot el domini lingüístic català. Ramon Sangles és el director de la revista Llengua Nacional, entre altres moltes coses que fa i promou. Pere Saumell és... Qui és Pere Saumell? Doncs això. És com l'acudit aquell antic, que una formiga va per la selva amb un elefant i tot d'un plegat es giren i la formiga diu: quina polseguera que aixequem, eh?
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 5 de juny del 2006
Doncs a mi em sembla bé
Dues coses d’aquests dies que m’han semblat bé:
Una, han criticat la consellera Tura per “l’error de seguretat” que va permetre que l’altre dia un parell de nois despleguessin una pancarta al Parlament i interrompessin la sessió del Ple que es feia en aquells moments. Deixant de banda que l’acte reivindicatiu ens va permetre veure què vol dir realment un “Ple” del Parlament –quatre diputats escampats per l’hemicicle, mentre un altre parla des de la tribuna–, no m’agraden gens els sistemes de seguretat absoluta i m’estimo més que de tant en tant s’interrompi una sessió pública que no pas que es barri l’entrada de “sospitosos” en actes públics. O sigui, mai de la vida donaré suport a les mesures policials que ens converteixen a tots en presumptes culpables “mentre no es demostri el contrari”. Per tant, em sembla bé que hi hagi “errors de seguretat”, només faltaria. La “seguretat absoluta” vol dir “manca de llibertat absoluta” i només s’aconsegueix –i encara, perquè un terrorista suïcida no hi ha qui el pari– amb règims totalitaris de terror.
Dues, em sembla bé, i no sols bé sinó fantàstic, que Iberia marxi del Prat, i en això coincideixo com gairebé sempre amb el meu amic Iu Forn. No s’amoïnin, que després d’un temps de reencaixar peces tindrem globalment molt més bon servei. I Iberia haurà deixat de tenir el plus de confiança que fins ara tenia per a molts catalans –i també espanyols que volaven a Barcelona directament des dels seus llocs d’origen i ara, si volen viatjar amb Iberia, hauran de passar per Madrid–, de manera que aquesta empresa a partir d’ara serà una més, i quan hi hagi TGV, encara que sigui el de fireta que ens han muntat el PSOE i el PP, que es calcin, perquè ho tindran pelut. No em fa por la llibertat de mercat en aquest àmbit, ni crec que es puguin mantenir gaire temps més els tics estatals proteccionistes de determinades empreses fins ara estratègiques per a tot l’estat. Iberia deixarà de ser estratègica a Catalunya, i això, no en dubtin, és una bona notícia a mig termini. Molt bona.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Una, han criticat la consellera Tura per “l’error de seguretat” que va permetre que l’altre dia un parell de nois despleguessin una pancarta al Parlament i interrompessin la sessió del Ple que es feia en aquells moments. Deixant de banda que l’acte reivindicatiu ens va permetre veure què vol dir realment un “Ple” del Parlament –quatre diputats escampats per l’hemicicle, mentre un altre parla des de la tribuna–, no m’agraden gens els sistemes de seguretat absoluta i m’estimo més que de tant en tant s’interrompi una sessió pública que no pas que es barri l’entrada de “sospitosos” en actes públics. O sigui, mai de la vida donaré suport a les mesures policials que ens converteixen a tots en presumptes culpables “mentre no es demostri el contrari”. Per tant, em sembla bé que hi hagi “errors de seguretat”, només faltaria. La “seguretat absoluta” vol dir “manca de llibertat absoluta” i només s’aconsegueix –i encara, perquè un terrorista suïcida no hi ha qui el pari– amb règims totalitaris de terror.
Dues, em sembla bé, i no sols bé sinó fantàstic, que Iberia marxi del Prat, i en això coincideixo com gairebé sempre amb el meu amic Iu Forn. No s’amoïnin, que després d’un temps de reencaixar peces tindrem globalment molt més bon servei. I Iberia haurà deixat de tenir el plus de confiança que fins ara tenia per a molts catalans –i també espanyols que volaven a Barcelona directament des dels seus llocs d’origen i ara, si volen viatjar amb Iberia, hauran de passar per Madrid–, de manera que aquesta empresa a partir d’ara serà una més, i quan hi hagi TGV, encara que sigui el de fireta que ens han muntat el PSOE i el PP, que es calcin, perquè ho tindran pelut. No em fa por la llibertat de mercat en aquest àmbit, ni crec que es puguin mantenir gaire temps més els tics estatals proteccionistes de determinades empreses fins ara estratègiques per a tot l’estat. Iberia deixarà de ser estratègica a Catalunya, i això, no en dubtin, és una bona notícia a mig termini. Molt bona.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 2 de juny del 2006
Jo no sabia qui era
Ahir es veu que es va morir una senyora molt important, si hem de fer cas a les portades espectaculars dels diaris digitals (VilaWeb no, convé precisar-ho). Doncs bé, a mi em sonava el nom, però no sabia qui era. Al vespre vam anar a sopar amb uns amics, després de la presentació d’un llibre que havia fet un familiar a la planta sisena de Can Jorba, i vam xerrar pels descosits de tot. També va sortir d’esquitllentes el tema d’aquesta senyora, vaig preguntar de manera innocent qui era, hi havia gent que no sabia del cert quins mèrits tenia la bona dona per ser portada i amb lletres grosses dels diaris espanyols, uns altres em van dir unes dades que no em sonaven gaire, em van parlar d'antics boxejadors i de toreros i de cantants de flamenc, i m’hi vaig perdre. Vaig demanar si era una que se li havia mort el marit en una plaça de toros, que una banya li va perforar la femoral –aquesta imatge sí que la recordo– i em van dir que no, que aquesta era una altra.
Vaig anar a dormir per una banda tranquil, perquè a taula hi havia altra gent que anava tan peix com jo sobre la senyora de les portades, i per l’altra banda una mica inquiet per si estic molt desconnectat de determinat món i potser segueixo molt de prop unes seccions de la premsa i massa poc unes altres. Crec que és important que puguis compartir referents públics comuns amb la gent amb qui et pots relacionar i amb la gent que forma la majoria sociològica d’un país, i no sempre has de parlar de política –que ahir en vam parlar i molt. Però reconec que ficar-me en aquests envitricolls del flamenc, el cine espanyol, els toros i la vida privada dels esportistes i cantants em supera. De manera que si aquests envitricolls formen part dels interessos sociològics de la gent, d’un bon nombre de catalans –i això és el que hauríem de deduir de les portades dels diaris i noticiaris de la immensa majoria de mitjans que es venen per aquí–, em penso que haig de confessar solemnement que jo no pertanyo a la majoria sociològica del meu país. Dec formar part d’una minoria. I pregunto: aquesta minoria, som molts o pocs? Hi ha gaire més gent que no sap exactament per què aquesta senyora mereix tantes portades?
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Vaig anar a dormir per una banda tranquil, perquè a taula hi havia altra gent que anava tan peix com jo sobre la senyora de les portades, i per l’altra banda una mica inquiet per si estic molt desconnectat de determinat món i potser segueixo molt de prop unes seccions de la premsa i massa poc unes altres. Crec que és important que puguis compartir referents públics comuns amb la gent amb qui et pots relacionar i amb la gent que forma la majoria sociològica d’un país, i no sempre has de parlar de política –que ahir en vam parlar i molt. Però reconec que ficar-me en aquests envitricolls del flamenc, el cine espanyol, els toros i la vida privada dels esportistes i cantants em supera. De manera que si aquests envitricolls formen part dels interessos sociològics de la gent, d’un bon nombre de catalans –i això és el que hauríem de deduir de les portades dels diaris i noticiaris de la immensa majoria de mitjans que es venen per aquí–, em penso que haig de confessar solemnement que jo no pertanyo a la majoria sociològica del meu país. Dec formar part d’una minoria. I pregunto: aquesta minoria, som molts o pocs? Hi ha gaire més gent que no sap exactament per què aquesta senyora mereix tantes portades?
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 31 de maig del 2006
Un epitafi
Me n'han explicat una que si no fos perquè el que me l'ha explicada és de confiança, no me la creuria. Diu que en un poble d'Andalusia hi ha al cementiri aquesta làpida: "Ya os dije que no me encontraba bien". Em sembla genial, boníssima, digna de Grouxo Marx (Ja la sabeu, no?: "Perdonin que no m'aixequi"). I tan real, tan pròxima...
És bo riure's una mica de les pròpies misèries, fins i tot un cop morts. Tenir sentit de l'humor és tenir sentit comú, és tenir seny. I, tancant el cercle, és fer salut.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
És bo riure's una mica de les pròpies misèries, fins i tot un cop morts. Tenir sentit de l'humor és tenir sentit comú, és tenir seny. I, tancant el cercle, és fer salut.
(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
