M’agradaria escriure sobre llibres que he llegit, criticar pel·lícules que he vist, descriure passejades amb els amics, explicar sopars i vetllades agradables... però últimament no puc fer res d’això perquè no paro, la feina m’ofega i com que m’ha costat molt arribar fins a on he arribat i aconseguir els clients que tinc, ara no goso dir que no a ningú, o a gairebé ningú (vull dir dels clients que em vénen), i em queda el temps just per atendre mínimament les obligacions familiars. Encara llegeixo una mica, però gairebé només a l’hora d’anar a dormir. He trigat gairebé nou mesos a llegir un llibre que vaig comprar poc abans de Nadal de l’any passat. No veig gairebé cine, algun devedé els caps de setmana, ixo molt poc amb els amics. Parlo amb la gent i molts em diuen que “al començament de l’activitat professional” ja passa això, i és que de vegades oblido que jo he recomençat de zero fa només quatre anys i escaig. I ara ja només faltava que hi hagués eleccions i que em deixés ensarronar un altre cop per participar-hi. No tinc temps per als hobbies i això ho acabaré pagant si no em sé aturar. De fet, ja ho pago. Espero que aviat podré posar una mica d’ordre a tot plegat, abans no peti.
(No patiu més del compte, és una expansió que vaig escriure fa dies i ara, que ja començo a superar la crisi, m’ha vingut de gust publicar-la. Tampoc no faig cap cosa de l’altre món, i més o menys ja m’ho vaig prenent amb calma, “amb la calma”, que diuen a l’Hospitalet. I de llibres, a banda del de fa nou mesos, n'he llegit d'altres que li han anat passant per davant, per això he trigat tant a acabar-lo.)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 12 d’octubre del 2006
dimarts, 10 d’octubre del 2006
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.
Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.
(Històries del metro I: La disciplina dels barcelonins)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.
(Històries del metro I: La disciplina dels barcelonins)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 7 d’octubre del 2006
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Ahir vam enviar a gairebé tots els mitjans de comunicació de Catalunya –24 destinataris– la nota de premsa següent:
Escons insubmisos denuncia que el vot en blanc és il·legal
»Barcelona, 6 d’octubre del 2006. Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei) acaba de denunciar a la Junta Electoral de Barcelona que el vot en blanc, d’acord amb la llei actualment vigent, és il·legal.
»Diu la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG) que el vot és secret (art. 86.1). Diu també la mateixa LOREG que el vot en blanc s’exerceix dipositant a l’urna un sobre buit (art. 96.5). I diu també la LOREG que qui ha de dipositar els sufragis a l’urna és el president de cada mesa electoral (art. 86.3). Feta una prova entre un conjunt ampli i heterogeni de ciutadans, el 100 per cent han pogut distingir perfectament al tacte, sense cap mena de dubte, i també pel pes, quins sobres contenien papereta i quins no en contenien. Alguns, fins i tot, han sabut detectar la diferència abans i tot de tocar els sobres, si qui els sostenia estava a contrallum. Per tant, el vot de la majoria dels ciutadans potser és secret... però no ho és de cap manera el dels que voten en blanc.
»Els membres de la plataforma de ciutadans Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però, no reivindiquen el vot en blanc, perquè estan convençuts que aquest vot és un invent dels partits majoritaris per netejar consciències. La gent que vota en blanc es pensen que fan un vot de protesta quan, en realitat, el seu vot és un vot amb múltiples interpretacions que en qualsevol cas, ni que obtingués una majoria de suports, no tindria cap mena de transcendència en la vida parlamentària, ja que la llei no els concedeix cap dret de representació ni hi ha cap lloc on es digui oficialment com s’han d’interpretar. De fet, aquest convenciment va ser una de les raons que va portar Escons insubmisos a presentar-se a les primeres eleccions, per fer, a través d’una formació política creada “ad hoc”, el que hauria d’estar establert legalment com a alternativa per als ciutadans que estan descontents de la manera d’actuar i de repartir-se funcions els partits polítics actuals: poder deixar escons buits.
»Si a més de ser inútil el vot en blanc, la Junta Electoral dictamina ara que també és il·legal i dóna la raó a la reclamació d’Ei, llavors ja quedarà clar per a tothom que el vot en blanc no sols és una estafa als ciutadans de bona fe sinó que, a més a més, està mal dissenyada.
»Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents és un dels partits actualment sense representació parlamentària del qual fins ara ningú no parla, a diferència d’altres que tampoc no tenen escons però deuen tenir altres atributs. Potser es considera que els d’Ei són una mena de votants en blanc i, per tant, invisibles i il·legals.»
No us sembla que la nota té prou contingut? Jo crec que sí, encara que sigui només com una curiositat. Doncs, a hores d'ara, després d'haver mirat els diaris, sembla que no els interessa gens. Caldrà que ens despullem i que en fem alguna de grossa? Que amenacem el rei d'Espanya? Que diguem el nom del porc a algú altre? Entre els nostres, n'hi ha que en tenen ganes.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Escons insubmisos denuncia que el vot en blanc és il·legal
»Barcelona, 6 d’octubre del 2006. Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei) acaba de denunciar a la Junta Electoral de Barcelona que el vot en blanc, d’acord amb la llei actualment vigent, és il·legal.
»Diu la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG) que el vot és secret (art. 86.1). Diu també la mateixa LOREG que el vot en blanc s’exerceix dipositant a l’urna un sobre buit (art. 96.5). I diu també la LOREG que qui ha de dipositar els sufragis a l’urna és el president de cada mesa electoral (art. 86.3). Feta una prova entre un conjunt ampli i heterogeni de ciutadans, el 100 per cent han pogut distingir perfectament al tacte, sense cap mena de dubte, i també pel pes, quins sobres contenien papereta i quins no en contenien. Alguns, fins i tot, han sabut detectar la diferència abans i tot de tocar els sobres, si qui els sostenia estava a contrallum. Per tant, el vot de la majoria dels ciutadans potser és secret... però no ho és de cap manera el dels que voten en blanc.
»Els membres de la plataforma de ciutadans Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però, no reivindiquen el vot en blanc, perquè estan convençuts que aquest vot és un invent dels partits majoritaris per netejar consciències. La gent que vota en blanc es pensen que fan un vot de protesta quan, en realitat, el seu vot és un vot amb múltiples interpretacions que en qualsevol cas, ni que obtingués una majoria de suports, no tindria cap mena de transcendència en la vida parlamentària, ja que la llei no els concedeix cap dret de representació ni hi ha cap lloc on es digui oficialment com s’han d’interpretar. De fet, aquest convenciment va ser una de les raons que va portar Escons insubmisos a presentar-se a les primeres eleccions, per fer, a través d’una formació política creada “ad hoc”, el que hauria d’estar establert legalment com a alternativa per als ciutadans que estan descontents de la manera d’actuar i de repartir-se funcions els partits polítics actuals: poder deixar escons buits.
»Si a més de ser inútil el vot en blanc, la Junta Electoral dictamina ara que també és il·legal i dóna la raó a la reclamació d’Ei, llavors ja quedarà clar per a tothom que el vot en blanc no sols és una estafa als ciutadans de bona fe sinó que, a més a més, està mal dissenyada.
»Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents és un dels partits actualment sense representació parlamentària del qual fins ara ningú no parla, a diferència d’altres que tampoc no tenen escons però deuen tenir altres atributs. Potser es considera que els d’Ei són una mena de votants en blanc i, per tant, invisibles i il·legals.»
No us sembla que la nota té prou contingut? Jo crec que sí, encara que sigui només com una curiositat. Doncs, a hores d'ara, després d'haver mirat els diaris, sembla que no els interessa gens. Caldrà que ens despullem i que en fem alguna de grossa? Que amenacem el rei d'Espanya? Que diguem el nom del porc a algú altre? Entre els nostres, n'hi ha que en tenen ganes.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 5 d’octubre del 2006
Sobirania i progrés: ja he signat el manifest
«SOBIRANIA i PROGRÉS
»QUI SOM
• La Plataforma Sobirania i Progrés la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena.
• Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha de ser l'exercici del dret de decidir o dret a l'autodeterminació.
• El projecte sobiranista té diferents organitzacions que des dels seus àmbits respectius treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l'estructuració d'un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d'idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l'opinió pública en general. Per omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.
»QUÈ VOLEM
• Sobirania i Progrés neix amb l'objectiu d'impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit, Sobirania i Progrés donarà suport a les iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista.
• Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació.
»COM HO FAREM
• Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d'idees i informacions, per reforçar i ampliar l'espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés.
• S'estructurarà, en primer terme, per mitjà d'un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l'adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.
• Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés. Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes.»
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
»QUI SOM
• La Plataforma Sobirania i Progrés la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena.
• Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha de ser l'exercici del dret de decidir o dret a l'autodeterminació.
• El projecte sobiranista té diferents organitzacions que des dels seus àmbits respectius treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l'estructuració d'un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d'idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l'opinió pública en general. Per omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.
»QUÈ VOLEM
• Sobirania i Progrés neix amb l'objectiu d'impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit, Sobirania i Progrés donarà suport a les iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista.
• Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació.
»COM HO FAREM
• Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d'idees i informacions, per reforçar i ampliar l'espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés.
• S'estructurarà, en primer terme, per mitjà d'un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l'adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.
• Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés. Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes.»
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 3 d’octubre del 2006
Fets diferencials (V): El Real Madrid
La veritable història d'un equip de futbol mediocre
(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)
Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.
Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.
Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.
Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.
Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.
L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.
Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.
El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.
Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.
(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)
(Fets diferencials IV: Guti)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)
Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.
Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.
Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.
Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.
Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.
L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.
Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.
El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.
Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.
(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)
(Fets diferencials IV: Guti)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Fets diferencials (IV): Guti
Ahir el bitllet que escriu cada dia el director a la pàgina 2 de La Vanguardia es titulava així: «Guti». Això és un fet diferencial claríssim. A Barcelona, el «Guti» és Antoni Gutiérrez Díaz, un històric del comunisme i de la lluita contra la dictadura franquista. A Madrid, un article a la premsa amb aquest titular faria pensar als lectors que és sobre un futbolista. Un dirigent social, un futbolista. Encara hi ha classes.
I ja que hi som. No sé si el Guti ha demanat disculpes pels pecats del comunisme a l’URSS, la Xina, Cuba i altres paradisos de la dictadura del proletariat. Però em fa gràcia que els que exigeixen ara les disculpes dels comunistes són els hereus dels que van posar aquest Estat en unes condicions de falta de llibertats que van fer inexcusable que gairebé tothom que tenia inquietuds polítiques s’apuntés al PSUC, un dels pocs nuclis de resistència organitzada que hi havia. El Guti no, el Guti era dels dirigents, però hi va haver un munt de psuquers que eren allà perquè o eren allà o no eren enlloc, i en aquell temps no ser enlloc volia dir aplanar-se al règim.
És clar que en això de demanar disculpes els franquistes podien al·legar que els «rojos» van collar molt la gent de dretes durant la República. I els republicans, tot seguit, podrien recordar que deunidó el que va passar durant els últims anys del caciquisme borbònic i especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera. I així ad infinitum... Qui estigui lliure de tiranies que llenci la primera pedra demòcrata.
De tota manera, no seria sobrer que la gent demanés disculpes, en general, com he dit altres vegades. Els catalans no cal, que ja ho fem cada dia. Però la gent de ponent enllà, i els del nord, a veure si s’hi animen, home, que no costa tant.
(Afegitó del 6 d'octubre: aquest migdia ha mort Antoni Gutiérrez Díaz. Descansi en pau.)
(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I ja que hi som. No sé si el Guti ha demanat disculpes pels pecats del comunisme a l’URSS, la Xina, Cuba i altres paradisos de la dictadura del proletariat. Però em fa gràcia que els que exigeixen ara les disculpes dels comunistes són els hereus dels que van posar aquest Estat en unes condicions de falta de llibertats que van fer inexcusable que gairebé tothom que tenia inquietuds polítiques s’apuntés al PSUC, un dels pocs nuclis de resistència organitzada que hi havia. El Guti no, el Guti era dels dirigents, però hi va haver un munt de psuquers que eren allà perquè o eren allà o no eren enlloc, i en aquell temps no ser enlloc volia dir aplanar-se al règim.
És clar que en això de demanar disculpes els franquistes podien al·legar que els «rojos» van collar molt la gent de dretes durant la República. I els republicans, tot seguit, podrien recordar que deunidó el que va passar durant els últims anys del caciquisme borbònic i especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera. I així ad infinitum... Qui estigui lliure de tiranies que llenci la primera pedra demòcrata.
De tota manera, no seria sobrer que la gent demanés disculpes, en general, com he dit altres vegades. Els catalans no cal, que ja ho fem cada dia. Però la gent de ponent enllà, i els del nord, a veure si s’hi animen, home, que no costa tant.
(Afegitó del 6 d'octubre: aquest migdia ha mort Antoni Gutiérrez Díaz. Descansi en pau.)
(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 30 de setembre del 2006
L’efecte Montilla
M’agradaria parlar del que pot implicar per a Catalunya, per a la nostra autoestima i el nostre tarannà la previsió que ara fan algunes enquestes sobre la possible pèrdua de vots –important pèrdua– de José Montilla respecte a Pasqual Maragall a la primera i la segona corona de Barcelona, el que en temps de Franco se’n deia el «cinturón industrial». I no sols respecte a Pasqual Maragall, ans també respecte a Joaquim Nadal, Josep M. Obiols i fins i tot Joan Reventós. Montilla pot treure els pitjors resultats de la història dels socialistes a Catalunya. «Pot», dic «pot», que són enquestes no oficials, i les enquestes, com sap tothom, les carrega el diable.
M’agradaria parlar-ne sense embuts però me n’estic, perquè el que diria seria políticament incorrecte, és molt difícil d’explicar-ho. I a més, fins al dia dels difunts no sabrem res del cert, tot són hipòtesis. Ara, de moment, ningú no em prendrà el gust de pensar que pot ser veritat...
De manera continguda, doncs. Que consti que han estat ells mateixos els que amb mitges paraules han estat dient tota l’estona que el Pepe era «un català de Còrdova», que «ara és l’hora dels ciutadans normals i corrents», etc. O sigui, han jugat a presentar-se com a «fet diferencial» respecte al que hi ha hagut fins ara. Doncs mira, ja veurem què passarà. Potser una majoria de catalans vinguts de fora o fills dels que van venir de fora, no volen jugar a aquest joc. A veure. Gaudim del somni, si més no, durant un mes.
Ara, no us oblideu que l’opció bona per als ciutadans i ciutadanes responsables és una altra, eh? Jo vaig a la llista de Tarragona, em penso (ni ho he mirat: com la majoria, he caigut allà on m’ha tocat).
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
M’agradaria parlar-ne sense embuts però me n’estic, perquè el que diria seria políticament incorrecte, és molt difícil d’explicar-ho. I a més, fins al dia dels difunts no sabrem res del cert, tot són hipòtesis. Ara, de moment, ningú no em prendrà el gust de pensar que pot ser veritat...
De manera continguda, doncs. Que consti que han estat ells mateixos els que amb mitges paraules han estat dient tota l’estona que el Pepe era «un català de Còrdova», que «ara és l’hora dels ciutadans normals i corrents», etc. O sigui, han jugat a presentar-se com a «fet diferencial» respecte al que hi ha hagut fins ara. Doncs mira, ja veurem què passarà. Potser una majoria de catalans vinguts de fora o fills dels que van venir de fora, no volen jugar a aquest joc. A veure. Gaudim del somni, si més no, durant un mes.
Ara, no us oblideu que l’opció bona per als ciutadans i ciutadanes responsables és una altra, eh? Jo vaig a la llista de Tarragona, em penso (ni ho he mirat: com la majoria, he caigut allà on m’ha tocat).
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 28 de setembre del 2006
El cas de Natascha Kampusch
Ja feia dies que volia tocar aquest afer, però no volia només tocar-lo i prou, volia reflexionar-hi. I no tenia temps. He anat escrivint aquesta nota a poc a poc.
Estic encara commocionat, com mig món, pel cas de Natascha Kampusch, segrestada per un malalt mental des dels 10 fins als 18 anys. Resulta molt difícil creure que tot plegat hagi passat i que al cap de quinze dies aquesta noia ja estigués en condicions de concedir entrevistes i d’aparèixer per la televisió. Resulta molt sorprenent la relació i els contactes tan peculiars que té aquesta noia amb els seus pares i amb els psicòlegs que l’atenen. Però em sembla obvi que si la història fos de veres, per poder sobreviure aquesta noia hauria hagut de tenir una relació també molt peculiar, però més o menys cordial, amb l’home que la va segrestar. Si no, a hores d’ara seria morta, o almenys estaria absolutament destarotada. I llavors, se’m fa difícil de creure que hagi continuat recordant qui era, que hagi estat capaç de fugir vuit anys després, sabent que la fugida implicava l’adéu definitiu, segurament la mort, de qui, encara que fos un delinqüent malalt, ho havia estat tot per a ella des dels deu anys: pare, mare, amic, confident... Era l’única persona amb qui s’havia relacionat –deixant de banda les trobades esporàdiques dels dramàtics «dies d’excursió»– durant vuit anys!
I justament perquè tot plegat sembla que no pugui ser, justament perquè resulta inversemblant, justament perquè si hagués estat un muntatge estaria més ben dissenyat, és per això que m’ho crec. Natascha Kampusch em sembla un cas admirable de supervivència en un medi hostil, i ara el contemplem en primera fila. Em sembla pornogràfic que s’especuli sobre el grau de consentiment de la noia: tot el procés està aviciat d’arrel, no es pot parlar de consentiments. Les preguntes que ens fem, però, són lògiques, tenint en compte que ens trobem davant un cas tan atípic que no s’hi poden aplicar esquemes preconcebuts. Els psicòlegs escèptics que diuen que la història no pot ser real perquè si ho fos tal i tal i tal, en realitat s’ho inventen, perquè no han tingut mai l’ocasió de trobar-se davant d’un cas com aquest. Ningú no sap com funciona. I segurament no hi hauria regles d’aplicació comunes ni tan sols en el cas que un segrest com aquest es repetís cada setmana: cada cas seria diferent. Què pot passar en vuit anys? Pot passar qualsevol cosa cada dia d’aquests vuit anys i, per tant, en multiplicar-se les possibilitats, al cap dels vuit anys poden haver passat milions i milions de coses diferents. No es poden fer estadístiques. Els que parlen de memòria sobre el cas són uns frescos, si no deixen clar de bon començament que tot el que diran és només una hipòtesi com n’hi podria haver cinquanta mil més.
Hi ha una cosa que em preocupa força, arran del cas Kampusch: pot ser que hi hagi en aquests mateixos moments altres segrestadors de nens que mantinguin amb vida les seves víctimes durant anys? Segurament sí –i tremolo de pensar-ho. Si és així, l’alliberament de Natascha Kampusch, quines conseqüències pot haver comportat per als altres petits segrestats que hi pugui haver a hores d’ara? Segurament, més vigilància, menys condescendència, menys complicitats per part dels segrestadors. Més mal rotllo. En alguns casos, el segrestador es pot haver espantat tant que potser ha decidit acabar l’aventura i matar-se i matar també la seva víctima. En altres casos, potser n’hi ha que han canviat d’estratègia i han decidit guanyar-se la víctima d’una altra manera, tal volta amb més murrieria i menys mà dura –recordem que segurament el segrestador de Natascha volia dissenyar una parella a mida, de tal manera que quan ella es fes gran l’estimés a ell tal com ell entenia l’amor, li fos una esclava submisa.
Suposo que la majoria de les coses que Natascha Kampusch ha dit als mitjans de comunicació són sobretot estratègies psicològiques dels seus assessors per anar deslliurant-se a poc a poc del terrible feix que aquesta noia deu tenir en la consciència, en la memòria, dins l’ànima. Són tantes vegades que deu haver somiat durant aquests vuit anys que s’escapava, que no s’hi atrevia, que li feien entrevistes a la premsa o que tothom l’havia oblidat, que la gent li anava al darrere, o que ningú no la creia, o que es tornava boja, o que esdevenia una estrella mediàtica... Tot això que ella ja havia viscut virtualment, suposo que els experts han pensat que d’alguna manera ho havia de viure en la realitat, per deixar de viure-ho per dins. Enfrontar-se a la realitat dels fets, encara que siguin durs... i encara que siguin espectaculars.
Entro en un punt concret del cas. Ja sabeu que a mi em preocupa bastant el problema de Déu, i per això, de tot el que he llegit d’aquest cas, m’he fixat en una temàtica que només sortia d’esquitllentes en una de les entrevistes publicades.
Una de les idees del llarg captiveri que ella ha aconseguit verbalitzar és un dubte que potser la va esclavitzar i torturar durant molts dies, sobretot al començament, el que fa referència a aquest punt que dic: Déu. Segurament abans del segrest els pares li havien explicat, pobreta, que Déu era bo, que tenia cura d’ella, que castigava els dolents i premiava els bons... Amb deu anys no és fàcil d’entomar el fet que et prenguin de sobte tots els arguments que t’han donat de manera progressiva, d’acord amb l’edat que tens, per ajudar-te a passar les petites crisis de la creixença.
»–Creu en Déu?
»–Això és molt ambigu. Sí, una mica.
»–Resava?
»–Al principi, sí, però després, no. A més a més, el delinqüent també resava. Això no pot ser. M’imagino que Fidel Castro també resa.
Crec que Natascha Kampusch posa el dit a la nafra. Tot i el seu aïllament durant gairebé la meitat de la seva curta vida –o justament pel seu aïllament– és capaç de plantejar-se fredament, amb només 18 anys, un dels grans problemes de la humanitat. Déu existeix? Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit? Com és que Déu permet el mal, la mort d’innocents, les catàstrofes? Si ens ha creat, per què no té cura de nosaltres? No pot fer miracles, si convé? I convé, no?
(Deixo de banda, perquè aquí em pareix anecdòtic, que aquesta fixació amb Fidel pot donar alguna pista sobre l'«educació» rebuda per aquesta noia i sobre la complicada patologia del segrestador... i la feina que tindrà la noia i els qui l'ajuden per tornar a una certa normalitat.)
Em sembla important saber fer-se preguntes difícils. I el que és difícil de debò és mirar de respondre-les, diguem-ho així, a fons i sense prejudicis. I llavors actuar en conseqüència. Amb por i amb dubtes, si voleu, però amb coherència.
Ens podria portar lluny, molt lluny, el cas de Natascha Kampusch, si només a partir de dues ratlles ja hem escrit tot aquest devessall d’idees. Tot el que em fa rumiar em sembla de primera, perquè m’esperona, em fa sentir viu.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Estic encara commocionat, com mig món, pel cas de Natascha Kampusch, segrestada per un malalt mental des dels 10 fins als 18 anys. Resulta molt difícil creure que tot plegat hagi passat i que al cap de quinze dies aquesta noia ja estigués en condicions de concedir entrevistes i d’aparèixer per la televisió. Resulta molt sorprenent la relació i els contactes tan peculiars que té aquesta noia amb els seus pares i amb els psicòlegs que l’atenen. Però em sembla obvi que si la història fos de veres, per poder sobreviure aquesta noia hauria hagut de tenir una relació també molt peculiar, però més o menys cordial, amb l’home que la va segrestar. Si no, a hores d’ara seria morta, o almenys estaria absolutament destarotada. I llavors, se’m fa difícil de creure que hagi continuat recordant qui era, que hagi estat capaç de fugir vuit anys després, sabent que la fugida implicava l’adéu definitiu, segurament la mort, de qui, encara que fos un delinqüent malalt, ho havia estat tot per a ella des dels deu anys: pare, mare, amic, confident... Era l’única persona amb qui s’havia relacionat –deixant de banda les trobades esporàdiques dels dramàtics «dies d’excursió»– durant vuit anys!
I justament perquè tot plegat sembla que no pugui ser, justament perquè resulta inversemblant, justament perquè si hagués estat un muntatge estaria més ben dissenyat, és per això que m’ho crec. Natascha Kampusch em sembla un cas admirable de supervivència en un medi hostil, i ara el contemplem en primera fila. Em sembla pornogràfic que s’especuli sobre el grau de consentiment de la noia: tot el procés està aviciat d’arrel, no es pot parlar de consentiments. Les preguntes que ens fem, però, són lògiques, tenint en compte que ens trobem davant un cas tan atípic que no s’hi poden aplicar esquemes preconcebuts. Els psicòlegs escèptics que diuen que la història no pot ser real perquè si ho fos tal i tal i tal, en realitat s’ho inventen, perquè no han tingut mai l’ocasió de trobar-se davant d’un cas com aquest. Ningú no sap com funciona. I segurament no hi hauria regles d’aplicació comunes ni tan sols en el cas que un segrest com aquest es repetís cada setmana: cada cas seria diferent. Què pot passar en vuit anys? Pot passar qualsevol cosa cada dia d’aquests vuit anys i, per tant, en multiplicar-se les possibilitats, al cap dels vuit anys poden haver passat milions i milions de coses diferents. No es poden fer estadístiques. Els que parlen de memòria sobre el cas són uns frescos, si no deixen clar de bon començament que tot el que diran és només una hipòtesi com n’hi podria haver cinquanta mil més.
Hi ha una cosa que em preocupa força, arran del cas Kampusch: pot ser que hi hagi en aquests mateixos moments altres segrestadors de nens que mantinguin amb vida les seves víctimes durant anys? Segurament sí –i tremolo de pensar-ho. Si és així, l’alliberament de Natascha Kampusch, quines conseqüències pot haver comportat per als altres petits segrestats que hi pugui haver a hores d’ara? Segurament, més vigilància, menys condescendència, menys complicitats per part dels segrestadors. Més mal rotllo. En alguns casos, el segrestador es pot haver espantat tant que potser ha decidit acabar l’aventura i matar-se i matar també la seva víctima. En altres casos, potser n’hi ha que han canviat d’estratègia i han decidit guanyar-se la víctima d’una altra manera, tal volta amb més murrieria i menys mà dura –recordem que segurament el segrestador de Natascha volia dissenyar una parella a mida, de tal manera que quan ella es fes gran l’estimés a ell tal com ell entenia l’amor, li fos una esclava submisa.
Suposo que la majoria de les coses que Natascha Kampusch ha dit als mitjans de comunicació són sobretot estratègies psicològiques dels seus assessors per anar deslliurant-se a poc a poc del terrible feix que aquesta noia deu tenir en la consciència, en la memòria, dins l’ànima. Són tantes vegades que deu haver somiat durant aquests vuit anys que s’escapava, que no s’hi atrevia, que li feien entrevistes a la premsa o que tothom l’havia oblidat, que la gent li anava al darrere, o que ningú no la creia, o que es tornava boja, o que esdevenia una estrella mediàtica... Tot això que ella ja havia viscut virtualment, suposo que els experts han pensat que d’alguna manera ho havia de viure en la realitat, per deixar de viure-ho per dins. Enfrontar-se a la realitat dels fets, encara que siguin durs... i encara que siguin espectaculars.
Entro en un punt concret del cas. Ja sabeu que a mi em preocupa bastant el problema de Déu, i per això, de tot el que he llegit d’aquest cas, m’he fixat en una temàtica que només sortia d’esquitllentes en una de les entrevistes publicades.
Una de les idees del llarg captiveri que ella ha aconseguit verbalitzar és un dubte que potser la va esclavitzar i torturar durant molts dies, sobretot al començament, el que fa referència a aquest punt que dic: Déu. Segurament abans del segrest els pares li havien explicat, pobreta, que Déu era bo, que tenia cura d’ella, que castigava els dolents i premiava els bons... Amb deu anys no és fàcil d’entomar el fet que et prenguin de sobte tots els arguments que t’han donat de manera progressiva, d’acord amb l’edat que tens, per ajudar-te a passar les petites crisis de la creixença.
»–Creu en Déu?
»–Això és molt ambigu. Sí, una mica.
»–Resava?
»–Al principi, sí, però després, no. A més a més, el delinqüent també resava. Això no pot ser. M’imagino que Fidel Castro també resa.
Crec que Natascha Kampusch posa el dit a la nafra. Tot i el seu aïllament durant gairebé la meitat de la seva curta vida –o justament pel seu aïllament– és capaç de plantejar-se fredament, amb només 18 anys, un dels grans problemes de la humanitat. Déu existeix? Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit? Com és que Déu permet el mal, la mort d’innocents, les catàstrofes? Si ens ha creat, per què no té cura de nosaltres? No pot fer miracles, si convé? I convé, no?
(Deixo de banda, perquè aquí em pareix anecdòtic, que aquesta fixació amb Fidel pot donar alguna pista sobre l'«educació» rebuda per aquesta noia i sobre la complicada patologia del segrestador... i la feina que tindrà la noia i els qui l'ajuden per tornar a una certa normalitat.)
Em sembla important saber fer-se preguntes difícils. I el que és difícil de debò és mirar de respondre-les, diguem-ho així, a fons i sense prejudicis. I llavors actuar en conseqüència. Amb por i amb dubtes, si voleu, però amb coherència.
Ens podria portar lluny, molt lluny, el cas de Natascha Kampusch, si només a partir de dues ratlles ja hem escrit tot aquest devessall d’idees. Tot el que em fa rumiar em sembla de primera, perquè m’esperona, em fa sentir viu.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 23 de setembre del 2006
«Berenguera president»
Ja hi som, «Berenguera president» pertot arreu. Copio de la web oficial:
«Els partits no poden difondre propaganda electoral ni dur a terme actes de campanya electoral entre la data de convocatòria i el començament de la campanya electoral. Més informació: art. 53 de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.»
Algú pensa que aquests anuncis de «Berenguera president» demanen alguna altra cosa que no sigui el vot per a Berenguera i el seu partit? Llavors, per què incompleixen la llei? O, si no els agrada la llei i no estan disposats a complir-la, per què no la canvien, si són ells els que les fan? Si han fet fins i tot una presentació pública dels «cartells de precampanya»! Ja hi tornem a ser. Fan les lleis per als altres, no paren de collar-nos a tots ben recollats i ells sempre tenen una excusa per saltar-se els recollonaments.
No sé si «hi ha una manera decent de fer política». Però estic convençut que hi ha d’haver una manera més decent de fer política.
És per això, i per moltes altres coses, que us anuncio que els Escons insubmisos tornen a la càrrega en aquestes eleccions. Per mirar d’introduir una mica d’aire fresc i d’honradesa, de paraules clares, en l’ambient enrarit de la política catalana. En sentireu a parlar, almenys en aquest bloc ;-)
(Ja sabem, ho tenim ben assumit, que és molt difícil que els mitjans de comunicació es fixin en una pobra gent que no som pallassos i que l’únic que demanem és una mica de sisplau als polítics, a tots.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Els partits no poden difondre propaganda electoral ni dur a terme actes de campanya electoral entre la data de convocatòria i el començament de la campanya electoral. Més informació: art. 53 de la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general.»
Algú pensa que aquests anuncis de «Berenguera president» demanen alguna altra cosa que no sigui el vot per a Berenguera i el seu partit? Llavors, per què incompleixen la llei? O, si no els agrada la llei i no estan disposats a complir-la, per què no la canvien, si són ells els que les fan? Si han fet fins i tot una presentació pública dels «cartells de precampanya»! Ja hi tornem a ser. Fan les lleis per als altres, no paren de collar-nos a tots ben recollats i ells sempre tenen una excusa per saltar-se els recollonaments.
No sé si «hi ha una manera decent de fer política». Però estic convençut que hi ha d’haver una manera més decent de fer política.
És per això, i per moltes altres coses, que us anuncio que els Escons insubmisos tornen a la càrrega en aquestes eleccions. Per mirar d’introduir una mica d’aire fresc i d’honradesa, de paraules clares, en l’ambient enrarit de la política catalana. En sentireu a parlar, almenys en aquest bloc ;-)
(Ja sabem, ho tenim ben assumit, que és molt difícil que els mitjans de comunicació es fixin en una pobra gent que no som pallassos i que l’únic que demanem és una mica de sisplau als polítics, a tots.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 19 de setembre del 2006
Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Em crida l’atenció com a les escales mecàniques del metro la majoria de vegades els usuaris deixen lliure la part esquerra, perquè hi puguin circular els que tenen més pressa. Pot passar que un dia a algú li vingui de tres o cinc segons alguna cosa importantíssima que ha de fer? La veritat és que no entenc que es compleixi aquesta norma també quan l’estació, en hores punta, un cop que baixa la gent del tren, queda plena com un ou. En aquests casos, caldria dir als usuaris que ocupessin tota l’escala mecànica, perquè llavors hauria de ser prioritari que l’estació es buidés de seguida. I em crida l’atenció que no es faci així de manera espontània. Però la majoria de la gent no gosa eixir de la línia marcada. Molta gent està disposada a creure qui sigui per tal de no ser esbroncada o trobada en falta públicament. Deuen ser restes del nacionalcatolicisme, el fet d’haver après la religió com una obligació servil. Només algunes persones grans i alguns estrangers de països on no deuen seguir aquests costums disciplinats –o a on potser han arribat a l’estadi superior de considerar prioritari el desallotjament de l’estació– gosen aturar-se a la banda esquerra de l’escala. M’admira aquesta disciplina dels barcelonins, però no la comparteixo. Crec que ens ho hauríem de fer mirar. Sé que és molt difícil fer marxa enrera en un punt en què s’ha arribat a un cert grau de civilitat col·lectiva, perquè llavors podria ser que la gent relativitzés qualsevol altra norma social.
També pot ser que les estacions en què jo em bellugo més –Sagrada Família, Diagonal, Catalunya, Sants, Vallcarca, Barceloneta, Espanya, Drassanes– sigui majoritària la gent disciplinada i que en altres parades del metro les coses no funcionin precisament d’aquesta manera, sinó justament al contrari: que mai ningú no deixa lliure la banda esquerra de l’escala mecànica i que t’hagis d’emprenyar si un dia, excepcionalment, tens moltíssima pressa.
(Afegitó del 10 d'octubre: una amable lectora em diu que les estacions es buiden molt més de pressa si per les escales mecàniques hi ha una fila que camina. És clar, això seria així si hi hagués aquesta fila que camina. Però la meva admiració era de veure que molts cops només hi ha la fila que s'està quieta, la de la dreta, mentre que la part esquerra, la de caminar, es queda buida! Perquè la gent està cansada, perquè la gent ha arribat a la conclusió que no ve de tres o cinc segons, o pel que sigui. Llavors, és això el que jo discutia. S'entén, no?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
També pot ser que les estacions en què jo em bellugo més –Sagrada Família, Diagonal, Catalunya, Sants, Vallcarca, Barceloneta, Espanya, Drassanes– sigui majoritària la gent disciplinada i que en altres parades del metro les coses no funcionin precisament d’aquesta manera, sinó justament al contrari: que mai ningú no deixa lliure la banda esquerra de l’escala mecànica i que t’hagis d’emprenyar si un dia, excepcionalment, tens moltíssima pressa.
(Afegitó del 10 d'octubre: una amable lectora em diu que les estacions es buiden molt més de pressa si per les escales mecàniques hi ha una fila que camina. És clar, això seria així si hi hagués aquesta fila que camina. Però la meva admiració era de veure que molts cops només hi ha la fila que s'està quieta, la de la dreta, mentre que la part esquerra, la de caminar, es queda buida! Perquè la gent està cansada, perquè la gent ha arribat a la conclusió que no ve de tres o cinc segons, o pel que sigui. Llavors, és això el que jo discutia. S'entén, no?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 15 de setembre del 2006
L’aeroport continuarà depenent de Madrid, que estrany
Els titulars d’avui són ben explícits:
–PSOE y PP votan unidos para impedir que El Prat se gestione en Catalunya (La Vanguardia)
–PSOE y PP rechazan que la Generalitat decida en la gestión de El Prat (El País)
–PSOE i PP tomben al Congrés una moció per cedir el Prat (Avui)
–El PSOE i el PP rebutgen una moció que demanava que la Generalitat sigui «decisiva» en el consorci de gestió del Prat (El Punt)
Hi ha gairebé unanimitat. I convé que hi sigui, perquè així tothom recordarà –si vol recordar-ho, és clar, perquè si no vol…– quins partits fan els pactes quan es tracta de parlar de temes seriosos, d’assumptes de país, de les qüestions en les quals ens juguem el pa.
Deia «gairebé» unanimitat. Perquè La Voz de su Amo, més papista que el papa (el papa, en aquest cas, és El País), titulava:
–Els nacionalistes rebutgen un pacte amb el PSOE sobre el Prat (El Periódico)
S’han de tenir grossos –els ossos– per fer un titular com aquest.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
–PSOE y PP votan unidos para impedir que El Prat se gestione en Catalunya (La Vanguardia)
–PSOE y PP rechazan que la Generalitat decida en la gestión de El Prat (El País)
–PSOE i PP tomben al Congrés una moció per cedir el Prat (Avui)
–El PSOE i el PP rebutgen una moció que demanava que la Generalitat sigui «decisiva» en el consorci de gestió del Prat (El Punt)
Hi ha gairebé unanimitat. I convé que hi sigui, perquè així tothom recordarà –si vol recordar-ho, és clar, perquè si no vol…– quins partits fan els pactes quan es tracta de parlar de temes seriosos, d’assumptes de país, de les qüestions en les quals ens juguem el pa.
Deia «gairebé» unanimitat. Perquè La Voz de su Amo, més papista que el papa (el papa, en aquest cas, és El País), titulava:
–Els nacionalistes rebutgen un pacte amb el PSOE sobre el Prat (El Periódico)
S’han de tenir grossos –els ossos– per fer un titular com aquest.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 14 de setembre del 2006
El seny masculí, a partir dels 50
Segons el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), els hòmens jóvens catalans que tenen contractada una assegurança de cotxe a tercers paguen 610 euros més que les dones, una diferència que es modera a mesura que augmenta l’edat dels conductors. En arribar a 50 anys, les dones paguen preus una mica més alts que els conductors masculins.
Els resultats de l’estudi constaten que el sexe dels contractants de l’assegurança influeix notablement en el preu d’aquests productes: els hòmens jóvens paguen de mitjana a Catalunya 1.493 euros per una assegurança a tercers, mentre que les dones jóvens paguen 883,75 euros per la mateixa modalitat, cosa que implica una diferència de 609,25 euros.
La diferència d’accidentalitat entre els conductors jóvens explica el suplement de preu que paguen els xics respectes a les xiques, indica l’estudi, ja que els hòmens jóvens tenen entre el 25% i el 40% més de sinistres que les dones jóvens. I alhora, els accidents dels nois solen ser més greus, la qual cosa fa que el cost mitjà d’aquests accidents sigui també més alt que el de les noies.
Segons el Servei Català de Trànsit, els conductors que tenen entre 18 i 30 anys, que sols representen el 23% dels conductors efectius, estan implicats en el 38% dels accidents que hi ha a Catalunya. En relació amb el sexe, els hòmens de 18 a 34 anys tenen més accidents mortals que les dones de la mateixa edat.
El que podem concloure de totes aquestes dades és ben clar: la majoria de les dones, almenys fins als 50 anys, són més prudents que els hòmens conduint. No tenen necessitat de demostrar res al volant, no han d’aixecar admiracions falses a còpia de fer el ximple, són més responsables, se senten més necessàries per a la gent que depèn d’elles. Són superiors, en fi.
Se sol dir que en l’adolescència les noies maduren abans que els xicots, cosa que és evident en el 99% dels casos. Amb aquest estudi, que tampoc no diu res que no sapiguem tots o que no intuíssim, el que sembla demostrar-se és que les dones continuen sent més madures que els hòmens almenys fins als 50 anys. Després, sembla que els hòmens comencen a posar una mica de seny. Si més no, això és el que pensen les companyies d’assegurances.
Jo ja estic a punt de fer els 50: me’n falten només dos. A veure si és veritat que posaré una mica més de seny. (De tota manera, com que no condueixo gaire, em penso que tampoc no ho podré demostrar.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Els resultats de l’estudi constaten que el sexe dels contractants de l’assegurança influeix notablement en el preu d’aquests productes: els hòmens jóvens paguen de mitjana a Catalunya 1.493 euros per una assegurança a tercers, mentre que les dones jóvens paguen 883,75 euros per la mateixa modalitat, cosa que implica una diferència de 609,25 euros.
La diferència d’accidentalitat entre els conductors jóvens explica el suplement de preu que paguen els xics respectes a les xiques, indica l’estudi, ja que els hòmens jóvens tenen entre el 25% i el 40% més de sinistres que les dones jóvens. I alhora, els accidents dels nois solen ser més greus, la qual cosa fa que el cost mitjà d’aquests accidents sigui també més alt que el de les noies.
Segons el Servei Català de Trànsit, els conductors que tenen entre 18 i 30 anys, que sols representen el 23% dels conductors efectius, estan implicats en el 38% dels accidents que hi ha a Catalunya. En relació amb el sexe, els hòmens de 18 a 34 anys tenen més accidents mortals que les dones de la mateixa edat.
El que podem concloure de totes aquestes dades és ben clar: la majoria de les dones, almenys fins als 50 anys, són més prudents que els hòmens conduint. No tenen necessitat de demostrar res al volant, no han d’aixecar admiracions falses a còpia de fer el ximple, són més responsables, se senten més necessàries per a la gent que depèn d’elles. Són superiors, en fi.
Se sol dir que en l’adolescència les noies maduren abans que els xicots, cosa que és evident en el 99% dels casos. Amb aquest estudi, que tampoc no diu res que no sapiguem tots o que no intuíssim, el que sembla demostrar-se és que les dones continuen sent més madures que els hòmens almenys fins als 50 anys. Després, sembla que els hòmens comencen a posar una mica de seny. Si més no, això és el que pensen les companyies d’assegurances.
Jo ja estic a punt de fer els 50: me’n falten només dos. A veure si és veritat que posaré una mica més de seny. (De tota manera, com que no condueixo gaire, em penso que tampoc no ho podré demostrar.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 9 de setembre del 2006
Jo també vull un estat propi
Si els espanyols en tenen un, nosaltres per què no? Jo també vull un estat propi. I a més a més, tenen la barra d'acusar-nos de nacionalistes? Jo també vull un estat propi. Que ens deixin ser el que nosaltres vulguem –jo també vull un estat propi–, i llavors ja parlarem de qui és més nacionalista. Jo sóc català, no m'agrada ser nacionalista, però jo també vull un estat propi. O, si sóc nacionalista, ho sóc per obligació, per pura ètica, per consciència, perquè estimo el meu país i la meva llengua. I doncs, jo també vull un estat propi. Perquè és l'única manera que tinc per defensar el que per a mi és el més important del món, després de la meva pròpia família. Per tot això, jo també vull un estat propi.
divendres, 8 de setembre del 2006
Fets diferencials (III): Madrid - Barcelona
El Teatro Español de Madrid, propietat de l’Ayuntamiento de Madrid, havia programat per al 19 d’octubre del 2006 una obra en castellà, “Lorca eran todos”, dirigida i interpretada pel senyor Pepe Rubianes. El senyor Rubianes es va cagar una vegada en els espanyols centralistes, en l’Espanya que va donar suport a la dictadura i en la que a hores d’ara tothom considera hereva de Franco –i ells també, perquè els seus representants més conspicus el defensen cada cop que se’n fa esment al Congreso de los Diputados espanyol. El senyor Rubianes es va disculpar pel que havia dit aquella vegada i va matisar molt matisades les seves invectives. Fins i tot el mitjà de comunicació des del qual va parlar Rubianes també es va disculpar. El senyor Rubianes parla gairebé sempre en castellà a Catalunya estant i a mi no em cau gens bé, per l’idioma i perquè moltes de les coses que diu no em fan gens de gràcia. Hi ha madrilenys i altres espanyols que han criticat l’Ajuntament de Madrid per donar suport a la iniciativa de convidar Rubianes a representar en espanyol una obra de temàtica espanyola al Teatro Español de Madrid. L’Ajuntament de Madrid ha cancel·lat finalment l’actuació de Rubianes. “Lorca eran todos” no es representarà al Teatro Español de l’Ayuntamiento de Madrid.
L’Ajuntament de Barcelona va decidir portar l’escriptora Elvira Lindo, andalusa criada a Madrid, a fer el pregó de la Festa Major el 24 de setembre del 2006, diada de la Mercè. La senyora Lindo s’ha cagat diverses vegades en públic contra els catalans nacionalistes, contra l’Estatut, contra el mal rotllo que diu que els catalans sembrem per tot l’Estat... (sí, els del mal rotllo som nosaltres, ja ho veieu: hauríem de demanar-los perdó d’existir encara més sovint). No recordo que la senyora Lindo hagi demanat mai cap mena de disculpes per les seves opinions sobre els catalans. Quan algú s’ha queixat, en la torna ha estat encara més crítica. Jo no li demano rectificacions, que quedi clar: que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ha protestat contra la decisió de l’Ajuntament de convidar aquesta senyora i arran d’aquestes protestes a Madrid una altra gent –o els de sempre– s’han posat les mans al cap contra els nacionalistes provincians que no la volen. A més a més, sembla que la senyora Lindo farà el seu pregó de Barcelona en castellà. Hi ha gent que també ho considera un desencert. Pot ser que ho sigui. Tampoc no li costaria gens fer un esforç i almenys dir unes quantes coses en la llengua pròpia de la ciutat que la convida, i potser ho farà. Però suggerir això, a Madrid es considera nacionalisme i provincianisme, una cosa intolerable. En qualsevol cas, la senyora Elvira Lindo farà el seu pregó el dia 24 (o la vigília, no ve d’aquí). Sí, segur, el farà.
No penso anar a escoltar la senyora Elvira Lindo a l’Ajuntament, tot i que ella no em cau malament com a artista –és una bona pallassa, més divertida que el senyor Rubianes–, però l'anècdota em fa concloure un cop més que fins i tot deixant de banda la qüestió nacional, m’estimo més pagar els impostos municipals a Barcelona que a Madrid.
(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Encara que siga tard, m’adherisc a la campanya utopista “Jo també vull un estat propi” que aquests dies corre pels blocs catalans.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
L’Ajuntament de Barcelona va decidir portar l’escriptora Elvira Lindo, andalusa criada a Madrid, a fer el pregó de la Festa Major el 24 de setembre del 2006, diada de la Mercè. La senyora Lindo s’ha cagat diverses vegades en públic contra els catalans nacionalistes, contra l’Estatut, contra el mal rotllo que diu que els catalans sembrem per tot l’Estat... (sí, els del mal rotllo som nosaltres, ja ho veieu: hauríem de demanar-los perdó d’existir encara més sovint). No recordo que la senyora Lindo hagi demanat mai cap mena de disculpes per les seves opinions sobre els catalans. Quan algú s’ha queixat, en la torna ha estat encara més crítica. Jo no li demano rectificacions, que quedi clar: que pensi el que vulgui. Hi ha gent que ha protestat contra la decisió de l’Ajuntament de convidar aquesta senyora i arran d’aquestes protestes a Madrid una altra gent –o els de sempre– s’han posat les mans al cap contra els nacionalistes provincians que no la volen. A més a més, sembla que la senyora Lindo farà el seu pregó de Barcelona en castellà. Hi ha gent que també ho considera un desencert. Pot ser que ho sigui. Tampoc no li costaria gens fer un esforç i almenys dir unes quantes coses en la llengua pròpia de la ciutat que la convida, i potser ho farà. Però suggerir això, a Madrid es considera nacionalisme i provincianisme, una cosa intolerable. En qualsevol cas, la senyora Elvira Lindo farà el seu pregó el dia 24 (o la vigília, no ve d’aquí). Sí, segur, el farà.
No penso anar a escoltar la senyora Elvira Lindo a l’Ajuntament, tot i que ella no em cau malament com a artista –és una bona pallassa, més divertida que el senyor Rubianes–, però l'anècdota em fa concloure un cop més que fins i tot deixant de banda la qüestió nacional, m’estimo més pagar els impostos municipals a Barcelona que a Madrid.
(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Encara que siga tard, m’adherisc a la campanya utopista “Jo també vull un estat propi” que aquests dies corre pels blocs catalans.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 6 de setembre del 2006
Aire condicionat
Ja veig a venir que estaré tota la tardor, l’hivern, la primavera i fins i tot l’estiu que ve, fins que torni a agafar vacances, mig refredat, o del tot, perquè així com abans anava a la feina a peu, ara hi vaig amb metro. Com sabeu, dins les estacions del metro puja la temperatura respecte al carrer almenys cinc, sis o set graus, perquè lògicament els combois expulsen l’aire calent dels aparells no sols dins dels túnels, sinó pertot el recorregut. I a més faig transbordament. De manera que si al carrer estem a 25 graus, com passa aquests dies, a les estacions la temperatura puja a 32, arriba el metro i baixem a 20, deixes el metro i tornes a estar a 32, surts al carrer i estàs a 25, entres a l’estació altra vegada a 32, puges al metro i novament 20, en surts a 32, puges al carrer i en són 25. Deunidó, per als que som al·lèrgics als corrents d’aire i als canvis de temperatura. Vaig tot el dia que em pengen els mocs del nas i amb la gola enrogallada. Qui ho va dir, que els homes som més valents davant el fred i les dones més porugues? A casa, era la mare la que passava calor sempre, fins al pic de l’hivern. I jo també era així... fins que vaig fer els 40.
Encara sort que al despatx no hi ha aire condicionat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Encara sort que al despatx no hi ha aire condicionat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 2 de setembre del 2006
Vacances
Vacances a les Masies de Voltregà, comarca d’Osona. Ja fa sis anys que hi vaig. Havíem pensat d’anar a la Manga del Mar Menor, però al final, per les circumstàncies*, ens hem estimat més quedar-nos a prop. Tranquil·litat. No em vaig endur el mòbil i ara l’he trobat amb la bústia més que plena. Em sap greu per la gent de bona voluntat que ha intentat contactar amb mi, però no me’n penedeixo. Us demano disculpes, si llegiu açò, però necessitava desconnectar del tot, o gairebé. I l’any que ve em penso que faré el mateix, perquè m’ha anat molt bé. Tot al llarg d’aquestes tres setmanes, he connectat només un parell de vegades amb la xarxa, per mirar si hi havia res d’urgent al correu.
Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.
De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.
En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?
*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.
De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.
En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?
*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 1 de setembre del 2006
El català, segona llengua dels blocs segons NITLE
El National Institute for Techonology and Liberal Education (NITLE), una organització privada nord-americana de recerca tecnològica, ha publicat un estudi segons el qual el català era al final de l’any 2003 la segona llengua més utilitzada als blocs d’internet. L'estudi Nitle Blog Census constata que dels tres milions de blocs de tot el món que llavors tenien enregistrats –dels quals dos milions eren actius–, prop d’uns 123.000 eren en català. Per fer l'estudi sobre l'ús de la llengua dels blocaires, NITLE va tenir en compte només els blocs que havien estat actualitzats en el darrers 90 dies i que contenien, com a mínim, cinc-cents bytes de text.
D’acord amb aquest estudi de NITLE, els blocs en anglès en el moment de recollir les dades eren gairebé dos milions, n’hi havia gairebé tres-cents mil que eren massa breus perquè se’n pogués deduir la llengua en què estaven escrits –és a dir, eren blocs que s'havien obert recentment, dins els 90 dies anteriors a la recollida de les dades, però que només tenien un missatge d'obertura o salutació molt succint–, i a continuació hi havia els blocs en català, per davant dels escrits en francès, espanyol, portuguès, alemany, italià, xinès o farsi.
Malauradament, l’estudi té dades molt endarrerides, de fa gairebé tres anys, i no ofereix possibilitats de contrastar-les. A hores d’ara, que es calcula que hi ha a la xarxa uns 60 milions de blocs, segur que almenys els xinesos i molt possiblement també els escrits en espanyol i en francès superen els escrits en català, tenint en compte el conjunt de parlants d’aquests altres idiomes arreu del món. La mostra de NITLE no era completa perquè en el cens de base no s’havien inclòs tots els blocs que llavors hi havia a la xarxa, sinó sols els que constaven en diversos bancs de dades, en llistes de correu públiques i en subscripcions individuals al cens. Però també cal dir que el biaix d'aquestes dades respecte al català podia afectar igualment els blocs escrits en altres llengües.
I de tota manera, l’estudi de NITLE i moltes altres dades que s’han anat publicant en els darrers anys –com l’ús de la llengua catalana en els fòrums oficials europeus– constaten que el català no sols és la llengua proporcionalment més activa dins la xarxa amb relació al nombre de parlants, sinó també una de les més potents en xifres absolutes, tant pel que fa al nombre de planes web publicades, nombre de missatges publicats, nombre de grups de discussió actius, etc.
Que hi hagi aquesta gran quantitat de bitàcoles en català no vol dir que totes estiguin fetes a Catalunya, ni de lluny. Hi ha arreu del món una comunitat blocaire molt activa que escriu en català. Sense anar més enllà, i perdoneu la immodèstia, segons els comptadors de Blogger hi ha lectors del Vigilant del Far –uns 1.800 visitants periòdics diferents, a hores d’ara, amb una mitjana de dues visites mensuals i cinc pàgines descarregades cadascun– de més de 40 països dels cinc continents. Lògicament, molts d’ells deuen tenir els seus propis blocs en català. Ja vam dir que “el català és una llengua global”.
(Aquesta era la notícia més potent del mes d'agost per a la comunitat blocaire catalana de la qual formo part. Demà parlaré de les vacances i del canvi de pis... si em trec del damunt la pols, l'olor de pintura i vernís i l'estrès postvacacional que arrossego des del començament de setmana.)
D’acord amb aquest estudi de NITLE, els blocs en anglès en el moment de recollir les dades eren gairebé dos milions, n’hi havia gairebé tres-cents mil que eren massa breus perquè se’n pogués deduir la llengua en què estaven escrits –és a dir, eren blocs que s'havien obert recentment, dins els 90 dies anteriors a la recollida de les dades, però que només tenien un missatge d'obertura o salutació molt succint–, i a continuació hi havia els blocs en català, per davant dels escrits en francès, espanyol, portuguès, alemany, italià, xinès o farsi.
Malauradament, l’estudi té dades molt endarrerides, de fa gairebé tres anys, i no ofereix possibilitats de contrastar-les. A hores d’ara, que es calcula que hi ha a la xarxa uns 60 milions de blocs, segur que almenys els xinesos i molt possiblement també els escrits en espanyol i en francès superen els escrits en català, tenint en compte el conjunt de parlants d’aquests altres idiomes arreu del món. La mostra de NITLE no era completa perquè en el cens de base no s’havien inclòs tots els blocs que llavors hi havia a la xarxa, sinó sols els que constaven en diversos bancs de dades, en llistes de correu públiques i en subscripcions individuals al cens. Però també cal dir que el biaix d'aquestes dades respecte al català podia afectar igualment els blocs escrits en altres llengües.
I de tota manera, l’estudi de NITLE i moltes altres dades que s’han anat publicant en els darrers anys –com l’ús de la llengua catalana en els fòrums oficials europeus– constaten que el català no sols és la llengua proporcionalment més activa dins la xarxa amb relació al nombre de parlants, sinó també una de les més potents en xifres absolutes, tant pel que fa al nombre de planes web publicades, nombre de missatges publicats, nombre de grups de discussió actius, etc.
Que hi hagi aquesta gran quantitat de bitàcoles en català no vol dir que totes estiguin fetes a Catalunya, ni de lluny. Hi ha arreu del món una comunitat blocaire molt activa que escriu en català. Sense anar més enllà, i perdoneu la immodèstia, segons els comptadors de Blogger hi ha lectors del Vigilant del Far –uns 1.800 visitants periòdics diferents, a hores d’ara, amb una mitjana de dues visites mensuals i cinc pàgines descarregades cadascun– de més de 40 països dels cinc continents. Lògicament, molts d’ells deuen tenir els seus propis blocs en català. Ja vam dir que “el català és una llengua global”.
(Aquesta era la notícia més potent del mes d'agost per a la comunitat blocaire catalana de la qual formo part. Demà parlaré de les vacances i del canvi de pis... si em trec del damunt la pols, l'olor de pintura i vernís i l'estrès postvacacional que arrossego des del començament de setmana.)
dissabte, 5 d’agost del 2006
Notes d’aquests dies
Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.
Juliol calorós
Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.
El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.
Tres fotos monstruoses
He posat unes fotos noves a la portada de la revista, i renoi, fan basarda. Com pot ser que una revista com aquesta tingui a la portada quatre fotos mal comptades i que de les quatre tres siguin d’aquests fenomonstres? No és una contradicció? Doncs, potser sí, però ja us hi podeu anar acostumant, perquè són per il·lustrar el “record imprescriptible d’una injúria”. I si és imprescriptible... Els catalans som així: commemorem les derrotes, les frustracions. Diuen a ponent que és perquè som perdedors de mena. Jo crec que no, que aquesta manera de ser ens fa més forts. Els catalans som molt resistents i ens passem el testimoni de la lluita pacífica de pares a fills, fins i tot saltant-nos de tant en tant alguna generació menys compromesa... o compromesa amb altres interessos.
Maragall i els seus
Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).
Els que votaran l’1-N
Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.
A Mallorca ningú no ha menjat mai malament
L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.
Si jo tingués una filla model
Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.
La Revolució serà televisada
Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.
Poema d’una madrilenya
(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)
«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»
Gloria Fuertes (1917-1998)
(No va per mi, eh?, no us amoïneu, que estic bé ;-) és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Juliol calorós
Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.
El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.
Tres fotos monstruoses
He posat unes fotos noves a la portada de la revista, i renoi, fan basarda. Com pot ser que una revista com aquesta tingui a la portada quatre fotos mal comptades i que de les quatre tres siguin d’aquests fenomonstres? No és una contradicció? Doncs, potser sí, però ja us hi podeu anar acostumant, perquè són per il·lustrar el “record imprescriptible d’una injúria”. I si és imprescriptible... Els catalans som així: commemorem les derrotes, les frustracions. Diuen a ponent que és perquè som perdedors de mena. Jo crec que no, que aquesta manera de ser ens fa més forts. Els catalans som molt resistents i ens passem el testimoni de la lluita pacífica de pares a fills, fins i tot saltant-nos de tant en tant alguna generació menys compromesa... o compromesa amb altres interessos.
Maragall i els seus
Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).
Els que votaran l’1-N
Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.
A Mallorca ningú no ha menjat mai malament
L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.
Si jo tingués una filla model
Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.
La Revolució serà televisada
Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.
Poema d’una madrilenya
(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)
«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»
Gloria Fuertes (1917-1998)
(No va per mi, eh?, no us amoïneu, que estic bé ;-) és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 3 d’agost del 2006
Idescat renuncia a tenir xifres pròpies?
He quedat de pasta de moniato, o sigui, d’una peça, amb la boca oberta, veient visions, clavat en terra, amb un peu enlaire, parat, de pedra, sense paraula, verd, glaçat, espaterrat i finalment mort. Fins no fa gaire, es publicaven de tant en tant a la premsa les xifres sobre l’ús d’internet a les llars catalanes i els catalans constatàvem amb un cert orgull que les nostres xifres, tot i ser baixes respecte a l’Europa desenvolupada, estaven sempre uns quants punts per damunt de les xifres espanyoles. Aquests dies he estat treballant a estones perdudes en una informació sobre el futur d’internet. He anat arreplegant dades ça i lla –de tot el món, és clar– i al final, per completar la informació i donar-hi un aire una mica més casolà, he dit, calla, buscaré les xifres d’ús d’internet corresponents a l’últim any a Catalunya. I m’he trobat la gran sorpresa que segons les estadístiques de l’Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya), l’any 2005 havia baixat a Catalunya l’ús d’internet. Que estrany, dic jo. Llavors vaig a l’anomenat Instituto Nacional de Estadística, de Madrid, i veig que la xifra que hi surt sobre l’ús d’internet a l’Estat és exactament la mateixa que la catalana. És a dir, la conclusió és fàcil: Idescat ha renunciat a oferir el fet diferencial de l’ús d’internet a Catalunya respecte a l’Estat i ens dóna com a xifra oficial de Catalunya la de la mitjana espanyola. Idescat, doncs, menteix en una estadística oficial, i ho saben. És fals que a Catalunya hagi baixat l’ús d’internet l’any 2005. El PSOE treballa bé. I a més, en silenci. No he vist enlloc cap denúncia ni cap exclamació d’estranyesa davant una informació tan curiosa: algú creu que hagi baixat l’ús d’internet a Catalunya l’any 2005?
Segons les dades que he pogut arreplegar per altres bandes, a Catalunya els usuaris habituals d’internet som 2,8 milions de persones, un 40% de la població total (gairebé 10 punts per sota de la mitjana de la UE dels 15). A tot l’Estat, sense comptar Catalunya, els usuaris són uns 12,3 milions, un 35,1% de la població, 15 punts per sota de les xifres de la UE però molt a prop del país més potent de l’Amèrica Llatina, que és Xile (35,7%). A les Illes arriben al 37,7% de la població, per damunt de la mitjana d’Espanya, i al País Valencià es queden en el 31,9%, força per sota de la mitjana estatal.
(Nota: les xifres que ofereixen l’Idescat i l’INE, de 38,7% d’usuaris d’internet, són superiors a aquestes que he dit perquè compten com a població base els ciutadans de més de 15 anys, i se suposa que ho han fet així perquè no es noti tant la diferència amb Europa. Les estadístiques de tots els països, i també les provisionals que he elaborat jo, estan fetes a partir de la població total. Entre altres motius perquè cada cop hi ha més menors de 15 anys que fan ús d’internet, i en un percentatge molt més alt que el dels més grans de 65 anys. Les bases estadístiques de l’INE i de l’Idescat sobre aquest punt són absurdes.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Segons les dades que he pogut arreplegar per altres bandes, a Catalunya els usuaris habituals d’internet som 2,8 milions de persones, un 40% de la població total (gairebé 10 punts per sota de la mitjana de la UE dels 15). A tot l’Estat, sense comptar Catalunya, els usuaris són uns 12,3 milions, un 35,1% de la població, 15 punts per sota de les xifres de la UE però molt a prop del país més potent de l’Amèrica Llatina, que és Xile (35,7%). A les Illes arriben al 37,7% de la població, per damunt de la mitjana d’Espanya, i al País Valencià es queden en el 31,9%, força per sota de la mitjana estatal.
(Nota: les xifres que ofereixen l’Idescat i l’INE, de 38,7% d’usuaris d’internet, són superiors a aquestes que he dit perquè compten com a població base els ciutadans de més de 15 anys, i se suposa que ho han fet així perquè no es noti tant la diferència amb Europa. Les estadístiques de tots els països, i també les provisionals que he elaborat jo, estan fetes a partir de la població total. Entre altres motius perquè cada cop hi ha més menors de 15 anys que fan ús d’internet, i en un percentatge molt més alt que el dels més grans de 65 anys. Les bases estadístiques de l’INE i de l’Idescat sobre aquest punt són absurdes.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 1 d’agost del 2006
El perill de portar criatures al món
Em costa d’escriure sobre una cosa diferent de la del Líban, perquè sembla com una superficialitat. Quan dic «el Líban» vull dir les guerres, que n’hi ha més al món, unes de més mediàtiques i altres de menys. El fet que ara ens arribin notícies del Líban, però, ens fa recordar totes les altres guerres de l’Àfrica, i del Pacífic, i de l’Extrem Orient, i de Sud-amèrica, i els morts, i la sang, i la desgràcia que per a molts serà per sempre… El Líban és un paradigma.
Però de vegades trobes al diari fets que t’indignen tant que has de desfogar-te com sigui. I el bloc és ara el meu abocador principal d’enfuriaments, fellonies i frustracions.
N. es va posar de part el dilluns 22 de maig del 2000 i va ingressar a les set del matí a la clínica. Havia sortit de comptes feia dies. Calia fer una cesària. Com que era un cas especial que havia requerit seguiment continu, avisen el ginecòleg de capçalera de la dona prenyada, el doctor J., que ha de venir des de casa ja que aquell dia no estava de guàrdia. Cap a les deu, finalment, el doctor J. intervé la dona. I neix un nen que ara té sis anys i que no enraona, ni es belluga, ni hi veu, ni hi sent. Als pares, lògicament, els canvien les expectatives de vida de dalt a baix. Necessiten ajuda i no la troben en les instàncies públiques corresponents.
Al cap d’un temps, els pares presenten una querella criminal contra el metge que va fer la cesària a N. i contra les dues infermeres que van atendre N. quan va ingressar a la clínica el 22 de maig del 2000, i asseguren que el retard de tres hores en la intervenció va provocar la minusvalidesa total de la criatura. La jutge, A., ha donat la raó als pares i el 7 de juliol del 2006 condemna el doctor J., i dues llevadores, I. i P., «com a autors criminalment responsables d’un delicte de lesions per imprudència professional greu [...], a un any de presó per a cadascun d’ells i un any d’inhabilitació especial [...]» per a l’exercici de les professions respectives. La resolució judicial inclou el pagament d’una indemnització de 957.331,66 euros per als pares de la criatura, que han assumit grans deutes per atendre les elevades despeses que ha requerit el seu fill.
Em sembla increïble el nivell al qual hem arribat. És bestial condemnar a presó, a multa i a inhabilitació –haver de deixar la feina– un metge i unes infermeres perquè van trigar dues hores a intervenir una dona. Una altra vegada, J., I. i P., el que heu de fer és deixar morir la criatura que vau intentar salvar, i no tindreu problemes. O si en teniu, en tindreu menys, molts menys. Vau salvar la mare en un part difícil, però no n’hi havia prou. Si el fill no surt bé, cal buscar culpables. I sempre n’hi ha, sempre falta un paper, ens en demanen tants...
La gent ja no accepta que hi hagi accidents. I si n’hi ha, busca un culpable, algú que ho pagui. Una cosa és mirar de trobar una solució justa per afrontar unes despeses inesperades –les que es deriven de la cura que necessita el nen– i una altra que per aconseguir l’ajuda econòmica necessària aquests pares portin el metge i les infermeres als tribunals. I la justícia els dóna la raó. Demencial. Hobbes tenia raó: som llops salvatges.
He escrit els noms de les persones que intervenen en aquesta història només amb inicials, encara que la premsa n’ha publicat la identificació completa, perquè tots ells són delinqüents: uns, els condemnats, són delinqüents de dret, perquè ho ha dit la justícia. Els altres –pares, advocat, la mateixa jutgessa– ho són perquè ho dic jo. Em sap molt de greu sobretot pels pares: damunt d’un fill deficient, han acumulat rancor i mentida, en comptes de bondat i compassió.
I m’és igual que em digueu que potser hi va haver negligència en l’actitud de les llevadores i del metge, que potser havia d’haver intervingut el ginecòleg de guàrdia sense esperar el de capçalera, que potser van trigar massa. És tan desproporcionat el càstig que és profundament injust. El bon fi –aconseguir una compensació econòmica– no fa bons els mitjans perversos que han emprat per aconseguir-lo.
I parlant del perill de portar criatures al món, abans-d’ahir els israelians van matar a Canà 28 civils més, dels quals 16 eren nens, i van dir que investigarien «l’error» durant 48 hores, i ja han passat, de manera que avui tindrem més morts.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Però de vegades trobes al diari fets que t’indignen tant que has de desfogar-te com sigui. I el bloc és ara el meu abocador principal d’enfuriaments, fellonies i frustracions.
N. es va posar de part el dilluns 22 de maig del 2000 i va ingressar a les set del matí a la clínica. Havia sortit de comptes feia dies. Calia fer una cesària. Com que era un cas especial que havia requerit seguiment continu, avisen el ginecòleg de capçalera de la dona prenyada, el doctor J., que ha de venir des de casa ja que aquell dia no estava de guàrdia. Cap a les deu, finalment, el doctor J. intervé la dona. I neix un nen que ara té sis anys i que no enraona, ni es belluga, ni hi veu, ni hi sent. Als pares, lògicament, els canvien les expectatives de vida de dalt a baix. Necessiten ajuda i no la troben en les instàncies públiques corresponents.
Al cap d’un temps, els pares presenten una querella criminal contra el metge que va fer la cesària a N. i contra les dues infermeres que van atendre N. quan va ingressar a la clínica el 22 de maig del 2000, i asseguren que el retard de tres hores en la intervenció va provocar la minusvalidesa total de la criatura. La jutge, A., ha donat la raó als pares i el 7 de juliol del 2006 condemna el doctor J., i dues llevadores, I. i P., «com a autors criminalment responsables d’un delicte de lesions per imprudència professional greu [...], a un any de presó per a cadascun d’ells i un any d’inhabilitació especial [...]» per a l’exercici de les professions respectives. La resolució judicial inclou el pagament d’una indemnització de 957.331,66 euros per als pares de la criatura, que han assumit grans deutes per atendre les elevades despeses que ha requerit el seu fill.
Em sembla increïble el nivell al qual hem arribat. És bestial condemnar a presó, a multa i a inhabilitació –haver de deixar la feina– un metge i unes infermeres perquè van trigar dues hores a intervenir una dona. Una altra vegada, J., I. i P., el que heu de fer és deixar morir la criatura que vau intentar salvar, i no tindreu problemes. O si en teniu, en tindreu menys, molts menys. Vau salvar la mare en un part difícil, però no n’hi havia prou. Si el fill no surt bé, cal buscar culpables. I sempre n’hi ha, sempre falta un paper, ens en demanen tants...
La gent ja no accepta que hi hagi accidents. I si n’hi ha, busca un culpable, algú que ho pagui. Una cosa és mirar de trobar una solució justa per afrontar unes despeses inesperades –les que es deriven de la cura que necessita el nen– i una altra que per aconseguir l’ajuda econòmica necessària aquests pares portin el metge i les infermeres als tribunals. I la justícia els dóna la raó. Demencial. Hobbes tenia raó: som llops salvatges.
He escrit els noms de les persones que intervenen en aquesta història només amb inicials, encara que la premsa n’ha publicat la identificació completa, perquè tots ells són delinqüents: uns, els condemnats, són delinqüents de dret, perquè ho ha dit la justícia. Els altres –pares, advocat, la mateixa jutgessa– ho són perquè ho dic jo. Em sap molt de greu sobretot pels pares: damunt d’un fill deficient, han acumulat rancor i mentida, en comptes de bondat i compassió.
I m’és igual que em digueu que potser hi va haver negligència en l’actitud de les llevadores i del metge, que potser havia d’haver intervingut el ginecòleg de guàrdia sense esperar el de capçalera, que potser van trigar massa. És tan desproporcionat el càstig que és profundament injust. El bon fi –aconseguir una compensació econòmica– no fa bons els mitjans perversos que han emprat per aconseguir-lo.
I parlant del perill de portar criatures al món, abans-d’ahir els israelians van matar a Canà 28 civils més, dels quals 16 eren nens, i van dir que investigarien «l’error» durant 48 hores, i ja han passat, de manera que avui tindrem més morts.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
