Versió pessimista. Missatge adreçat a l’univers, per a qui ens pugui escoltar: «Dowoon!, Pomoc!, Tasukete!, Pomogite!, Ezrah!, Qing bang mang!...» (calla, que els poso l’enllaç i així farem més via). «Auxili! Saben la Terra? Un planeta més o menys blau? Sí? Doncs mirin, que ja han passat més de trenta anys des que es va morir un senyor que ens tenia el peu al coll en un petit racó de la Mediterrània que es diu Catalunya, i no sols no tenim un mínim d’autonomia com ens havien promès –cal demanar permís al Costat Fosc d’Espanya fins i tot per fer un partit de costellada, capito?–, sinó que Madrit, la capital de l’esmentat Costat Fosc, és cada cop més previsible: primer van substituir el virrei que hi havia des de sempre –un que va ser «Español del Año» a l’ABC, vostès no saben què és l’ABC (el de Madrit, eh?, no l'altre) però ja els dic jo que poca broma– per un autòmat genial molt entretingut, i això va estar bé perquè almenys ens va distreure, que de l’altre ja ens en sabíem tots els trucs, però ara han col·locat un ministre seu –seu d’Espanya– com a president del que anomenen Generalitat de Catalunya, i si no hi fas bona cara encara t’acusen de xenòfob. Si hi ha ningú en cap estel que hi pugui fer res si us plau que ens ajudi, que des del punt de vista psicològic tot plegat ja comença a semblar acarnissament terapèutic. Ni que sigui una ruixadeta col·lectiva de morfina, per oblidar una mica el món real i almenys que el desenllaç ens ‘xampi adormits. Doncs re, a reveure. Xie xie ni, Tak, Arigato, Dziekuje, Ondo izan, etc.»
Versió optimista un pèl torracoll... Que bé, ha passat un any més i encara parlem català i ens deixen ballar sardanes. Ens en sortirem, tot i que avui encara no toqui.
Versió mixta. Catalunya serà independent o no serà. I doncs, Catalunya no és independent i, per tant, no és. Però allà al fons hi ha alguna cosa, no? Doncs això, potser una llavor. Només cal paciència, i que nosaltres mateixos no malmetem la llavor abans d’hora. Que hi ha dies que ho sembla.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 10 de setembre del 2007
dissabte, 8 de setembre del 2007
Carta al senyor Villar
He enviat al senyor Villar, un antic boxador que ara presideix un organisme esportiu de Madrid, la carta següent:
«Sr. Ángel María Villar Llona
»Presidente de la Real Federación Española de Fútbol
»Li expresso la meva sorpresa absoluta per la negativa de la Real Federación Española de Fútbol de permetre disputar un innocent partit de futbol entre la selecció de futbol dels EUA i la selecció catalana de futbol, que estava previst per al dia 14 d'octubre.
»Penso que amb aquesta actuació han aconseguit en un sol dia milers i milers de nous independentistes a Catalunya. Ja sé que ho han fet sense voler, però els dono les gràcies per ajudar-nos a fer un nou pas vers la meta que molts catalans desitgem assolir: que arribi un dia en què no calgui cap mena de permís de Madrid per fer cap cosa.
»Gràcies, doncs, i a reveure.»
Mira que són curts.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Sr. Ángel María Villar Llona
»Presidente de la Real Federación Española de Fútbol
»Li expresso la meva sorpresa absoluta per la negativa de la Real Federación Española de Fútbol de permetre disputar un innocent partit de futbol entre la selecció de futbol dels EUA i la selecció catalana de futbol, que estava previst per al dia 14 d'octubre.
»Penso que amb aquesta actuació han aconseguit en un sol dia milers i milers de nous independentistes a Catalunya. Ja sé que ho han fet sense voler, però els dono les gràcies per ajudar-nos a fer un nou pas vers la meta que molts catalans desitgem assolir: que arribi un dia en què no calgui cap mena de permís de Madrid per fer cap cosa.
»Gràcies, doncs, i a reveure.»
Mira que són curts.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 7 de setembre del 2007
Els fars d’en Marc Soler
«La mort dels fars és el final d’una manera de viure, el final d’un model de vida socioeconòmic de la costa, el final d’un tipus de paisatge: ara tot està en funció del turisme.»
Qui parla és en Marc Soler, que ha fet una recerca exhaustiva sobre Els fars de Catalunya. Un viatge sentimental per la costa (La Magrana 2007, 264 pàgines, 18 euros). I la conclusió és trista. Ja no hi ha vigilants que visquin als fars. Calanans, el Port de la Selva, s’Arnella, Salou, el Llobregat, la Punta de la Banya o Sant Carles de la Ràpita són enclavaments catalans on encara hi ha fars... però abandonats. Els dos fars que continuen en actiu, el del cap de Creus i el de Tossa, funcionen sense vigilant, són carcasses buides que fan una llum impersonal, sempre regular, frígida.
(No en queda ni un, només vigila la costa –i l’interior– aquest pobre faroner que ara escriu aquí. Tot i que a voltes tinc episodis de clarividència i m’adono que no vigilo cap litoral ni cap terra endins, sinó sols un far, el meu far, un far de pa i figa.)
Soler repassa en el seu llibre la història de les llanternes costeres des de l’origen, a mitjan segle XIX, i fins a l’extinció d’aquest ofici solitari l’any 1992, que van arribar les noves tecnologies fredes i metàl·liques. El recorregut temporal, doncs, arrenca «durant el regnat d’Isabel II, quan es decideix modernitzar tot el sistema d’enllumenat marítim d’Espanya, es crea el cos d’enginyers i el de faroners, amb escoles i reglaments. Això dura fins a l’any 1992, quan passen a ser funcionaris, els que ho volen, i a dir-se tècnics en senyals marítims o alguna cosa així» (Francesc Bombí-Vilaseca, Avui 15 juliol 2007).
Soler ha treballat a partir dels projectes dels enginyers que van dissenyar els fars i també amb els llibres i fulls de servei dels faroners –l’Il·lustre Cos de Torrers de Fars–, i amb postals antigues. També aporta el testimoni de primera mà de la companya Elvira Pujol, la darrera faronera del cap de Creus –s’hi va estar vint anys–, i nombroses citacions literàries d’autors que han parlat dels fars i del seu paper en aquest segle i mig de vida.
«Soler explica –continua Bombí-Vilaseca– que el far de Montjuïc és l’únic far en actiu a Barcelona, després de la Torre del Rellotge de la Barceloneta –“una llanterna a la qual es van instal·lar el 1911 quatre esferes de rellotge”, diu al llibre– i el del Morrot –“el primer far que recordo, i ja no existeix: el van tombar amb l’ampliació del port, a finals dels anys seixanta”. Per a què serveixen, avui? “[...] Ara no serveixen de gaire perquè hi ha el pilot automàtic, però fan companyia [la negreta és meva, del vigilant del far que reprodueix aquesta citació]. Es continuen utilitzant, els llums hi són, però no tenen res a veure amb l’antiga llanterna que feia voltes. [...] Quasi tots estan abandonats, deixats de la mà de Déu. Quan veig com està ara el del Port de la Selva, m’indigno.»
I jo m’indigno amb tu, amic Marc.
«A l’inici del llibre, estupend llibre –escriu Joan de Sagarra, Cultura/s, 29 agost 2007–, Marc Soler ens prevé contra el clixé romàntic que sol acompanyar els fars i la literatura que sobre ells sol cuinar-se.» Sagarra reprodueix el que diu Soler sobre aquest punt: «Els fars arrosseguen un halo romanticot que la realitat immediata desmenteix i que la història acaba posant on pertoca. [...] Ignoro quin grau de fascinació o atractiu, si es que n’han tingut mai cap, han exercit els fars del litoral català sobre la gent del país, malgrat que, de manera intermitent, els mitjans de comunicació s’hagin fet ressò de la seva existència en qualsevol dels gèneres periodístics i que jo mateix hagi participat en la cerimònia, no sé si dir-ne, de la confusió. [...] Una cosa és segura: si mai els fars catalans han despertat cap entusiasme, de ben segur que no ha estat per la seva espectacularitat [...]. Són, si es vol dir així, uns fars d’estar per casa.»
I acaba Sagarra: «Marc Soler ens parla, per exemple, de les condicions que havien de complir els aspirants a faroners: tenir com a mínim 21 anys i no passar dels quaranta, saber llegir i escriure, conèixer les quatre regles d’aritmètica “amb números enters”, ser de “bona conducta moral” i “no tenir defectes físics que dificultin l’exercici de la professió”.»
I ara ve quan em demanareu si compleixo les condicions mínimes: la de l’edat no, saber llegir i escriure sí, les «quatre regles» més o menys –perquè encara no sé prou bé com funcionen les calculadores electròniques i gairebé tot ho haig de fer a llapis, i per això encara sóc capaç de recordar les regles–, de defectes físics en tinc molts però no m’impedeixen exercir i, finalment, la gran pregunta sobre la «bona conducta moral». Coi, doncs..., és que no sé què dir, ací, quina pregunta més difícil.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Qui parla és en Marc Soler, que ha fet una recerca exhaustiva sobre Els fars de Catalunya. Un viatge sentimental per la costa (La Magrana 2007, 264 pàgines, 18 euros). I la conclusió és trista. Ja no hi ha vigilants que visquin als fars. Calanans, el Port de la Selva, s’Arnella, Salou, el Llobregat, la Punta de la Banya o Sant Carles de la Ràpita són enclavaments catalans on encara hi ha fars... però abandonats. Els dos fars que continuen en actiu, el del cap de Creus i el de Tossa, funcionen sense vigilant, són carcasses buides que fan una llum impersonal, sempre regular, frígida.
(No en queda ni un, només vigila la costa –i l’interior– aquest pobre faroner que ara escriu aquí. Tot i que a voltes tinc episodis de clarividència i m’adono que no vigilo cap litoral ni cap terra endins, sinó sols un far, el meu far, un far de pa i figa.)
Soler repassa en el seu llibre la història de les llanternes costeres des de l’origen, a mitjan segle XIX, i fins a l’extinció d’aquest ofici solitari l’any 1992, que van arribar les noves tecnologies fredes i metàl·liques. El recorregut temporal, doncs, arrenca «durant el regnat d’Isabel II, quan es decideix modernitzar tot el sistema d’enllumenat marítim d’Espanya, es crea el cos d’enginyers i el de faroners, amb escoles i reglaments. Això dura fins a l’any 1992, quan passen a ser funcionaris, els que ho volen, i a dir-se tècnics en senyals marítims o alguna cosa així» (Francesc Bombí-Vilaseca, Avui 15 juliol 2007).
Soler ha treballat a partir dels projectes dels enginyers que van dissenyar els fars i també amb els llibres i fulls de servei dels faroners –l’Il·lustre Cos de Torrers de Fars–, i amb postals antigues. També aporta el testimoni de primera mà de la companya Elvira Pujol, la darrera faronera del cap de Creus –s’hi va estar vint anys–, i nombroses citacions literàries d’autors que han parlat dels fars i del seu paper en aquest segle i mig de vida.
«Soler explica –continua Bombí-Vilaseca– que el far de Montjuïc és l’únic far en actiu a Barcelona, després de la Torre del Rellotge de la Barceloneta –“una llanterna a la qual es van instal·lar el 1911 quatre esferes de rellotge”, diu al llibre– i el del Morrot –“el primer far que recordo, i ja no existeix: el van tombar amb l’ampliació del port, a finals dels anys seixanta”. Per a què serveixen, avui? “[...] Ara no serveixen de gaire perquè hi ha el pilot automàtic, però fan companyia [la negreta és meva, del vigilant del far que reprodueix aquesta citació]. Es continuen utilitzant, els llums hi són, però no tenen res a veure amb l’antiga llanterna que feia voltes. [...] Quasi tots estan abandonats, deixats de la mà de Déu. Quan veig com està ara el del Port de la Selva, m’indigno.»
I jo m’indigno amb tu, amic Marc.
«A l’inici del llibre, estupend llibre –escriu Joan de Sagarra, Cultura/s, 29 agost 2007–, Marc Soler ens prevé contra el clixé romàntic que sol acompanyar els fars i la literatura que sobre ells sol cuinar-se.» Sagarra reprodueix el que diu Soler sobre aquest punt: «Els fars arrosseguen un halo romanticot que la realitat immediata desmenteix i que la història acaba posant on pertoca. [...] Ignoro quin grau de fascinació o atractiu, si es que n’han tingut mai cap, han exercit els fars del litoral català sobre la gent del país, malgrat que, de manera intermitent, els mitjans de comunicació s’hagin fet ressò de la seva existència en qualsevol dels gèneres periodístics i que jo mateix hagi participat en la cerimònia, no sé si dir-ne, de la confusió. [...] Una cosa és segura: si mai els fars catalans han despertat cap entusiasme, de ben segur que no ha estat per la seva espectacularitat [...]. Són, si es vol dir així, uns fars d’estar per casa.»
I acaba Sagarra: «Marc Soler ens parla, per exemple, de les condicions que havien de complir els aspirants a faroners: tenir com a mínim 21 anys i no passar dels quaranta, saber llegir i escriure, conèixer les quatre regles d’aritmètica “amb números enters”, ser de “bona conducta moral” i “no tenir defectes físics que dificultin l’exercici de la professió”.»
I ara ve quan em demanareu si compleixo les condicions mínimes: la de l’edat no, saber llegir i escriure sí, les «quatre regles» més o menys –perquè encara no sé prou bé com funcionen les calculadores electròniques i gairebé tot ho haig de fer a llapis, i per això encara sóc capaç de recordar les regles–, de defectes físics en tinc molts però no m’impedeixen exercir i, finalment, la gran pregunta sobre la «bona conducta moral». Coi, doncs..., és que no sé què dir, ací, quina pregunta més difícil.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 6 de setembre del 2007
Ofici de risc
«La feina dels traductors i intèrprets té riscos. N’hi ha d’inherents a la dificultat de traslladar fidelment el contingut del text o la intervenció de la llengua original a la llengua d’arribada. I, certament, aquest repte es fa més fàcil de superar entre llengües pròximes com el català i el castellà, que entre aquestes llengües i l’àrab. Hi ha també riscos, més físics, derivats del context en què el traductor ha de fer la seva feina, com ara quan ha d’intervenir en una guerra. Però el cas de Saïda Saddouki a la caserna de la Guàrdia Civil de Palma de Mallorca és tan sorprenent com lamentable. Hi va anar requerida per fer-hi d’intèrpret i va ser increpada perquè havia utilitzat el català, fins al punt que el capità amb qui parlava li va etzibar: "Em sembla vergonyós que siguis d’un altre país i defensis un idioma que ni tan sols existeix." Saddouki ha fet un esforç exemplar d’integració a la societat que l’acull. Es mereix respecte i agraïment. I no pas reprovacions autoritàries perquè s’expressa en la llengua pròpia de les Balears.» (Carles Duarte, El Periódico, 6 setembre 2007)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 5 de setembre del 2007
Potser sí o potser no
«Hi havia una vegada, fa molts anys, un pagès que era l’enveja de tot el poble, ja que tenia un bonic cavall blanc. Li deien: quina sort que tens! I ell els responia: potser sí o potser no. Al cap d’uns mesos el cavall es va escapar de l’estable i es va perdre entre la malesa del bosc. De seguida tot el poble va començar a comentar la mala sort que havia tingut. Però ell tornava a contestar impassible: potser sí o potser no. Passats uns dies, el cavall va tornar i amb ell tres bonics poltres que l’havien seguit, cosa que va fer augmentar la fortuna de l’amo. Aquesta vegada la gent opinava que havia estat un gran cop de sort. Però ell persistia: potser sí o potser no. Tractant de domesticar un poltre, el seu fill va tenir la mala fortuna de caure i trencar-se una cama. Això va tornar a compungir els seus veïns que es lamentaven de la mala sort d’aquest, però sense immutar-se tornava a dir: potser sí o potser no. Aleshores va esclatar una guerra i les tropes del rei van venir a reclutar tots els joves del poble, menys el seu fill, convalescent de la caiguda. Tots els reclutats van morir i la gent va tornar a exclamar: quina sort has tingut, i ell com sempre va tornar a respondre...» (Juli Capella, El Periódico 5 setembre 2007)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 4 de setembre del 2007
Pambtomàquet western
Hi ha gent a Madrid que ens entenen una mica. El meu amic Antonio Martínez, un català d’origen que normalment no exerceix com a tal i que moltes vegades ha rigut o s’ha rifat del nostre «victimisme», en el seu balanç de fi de vacances ha gosat fins i tot fer servir la primera persona del plural per parlar de «los catalanes». Deu ser que l’Antonio aquestes setmanes ha vingut a casa i ha ensopegat de sobte amb el marro que tenim aquí instal·lat. Tradueixo:
«La culpa que els trens vagin malament és dels catalans per entotsolar-se o és de la resta dels espanyols per haver abandonat Catalunya? Ens hem entotsolat els catalans perquè ens sentim abandonats, o ens han abandonat per entotsolats i pesats? Ens fallen els trens perquè només ens preocupem de l’Estatut o ens preocupem de l’Estatut perquè ens fallen els trens i n’estem fins a les catenàries? Amb aquest costum hispanoespanyol de trobar culpables en comptes de solucions, mentre es debat de qui és la culpa, l’única cosa segura és que els trens van malament. Pel que fa a la llum, és una incògnita. Com a las pel·lícules de l’Oest: la llum, insegura; els trens, una aventura. (Idea: transport amb diligència, il·luminació amb canelobres. Catalunya parc temàtic o plató de cine. Si hi va haver l’espagueti-western, per què no el pambtomàquet-western?).» (El País, 2 setembre 2007)
Ja està bé que això ho diguin a Madrid, i que ho digui un dels periodistes més coneguts i llegits de Madrid.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«La culpa que els trens vagin malament és dels catalans per entotsolar-se o és de la resta dels espanyols per haver abandonat Catalunya? Ens hem entotsolat els catalans perquè ens sentim abandonats, o ens han abandonat per entotsolats i pesats? Ens fallen els trens perquè només ens preocupem de l’Estatut o ens preocupem de l’Estatut perquè ens fallen els trens i n’estem fins a les catenàries? Amb aquest costum hispanoespanyol de trobar culpables en comptes de solucions, mentre es debat de qui és la culpa, l’única cosa segura és que els trens van malament. Pel que fa a la llum, és una incògnita. Com a las pel·lícules de l’Oest: la llum, insegura; els trens, una aventura. (Idea: transport amb diligència, il·luminació amb canelobres. Catalunya parc temàtic o plató de cine. Si hi va haver l’espagueti-western, per què no el pambtomàquet-western?).» (El País, 2 setembre 2007)
Ja està bé que això ho diguin a Madrid, i que ho digui un dels periodistes més coneguts i llegits de Madrid.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 31 d’agost del 2007
Casa mia, per pobra que sia
És com en català antic es deia –i es diu encara, segons com i segons a on, o almenys s’escriu– allò que els estatunidencs han popularitzat amb el seu «Home, sweet home». La nostra dita sembla que és més antiga. Una mica més miseriosa, també, menys senyorívola, però això és perquè els catalans som pràctics i no ens deixem portar per les flors i violes buides dels bons desigs sense més. O diuen que som així, que jo ja no sé com som. Ni com hem de ser.
És veritat que tampoc no cal recordar-nos sempre que som en una vall de llàgrimes, i que per tant no va malament que quan arribes a casa pensis només en la cosa ensucrada de la dolça llar. O sigui, en aquest aspecte els nord-americans que hi ha al sud del Canadà i al nord de Mèxic potser ens superen psicològicament amb la seva dita, perquè sembla més encoratjadora que no la nostra. Per bé que la nostra puga ser més real, sobretot entre els pencaires.
Tot plegat és per dir que demà al matí ja serem a casa. Vull dir a casa meu, com ho diuen a Vic i a d’altres indrets, a casa nostra. Després de quatre anys, un mes i 14 dies, haurem tornat a casa. Feliciteu-me. Laus Deo Virginique Matri. Em penso que abans, a les làpides, s’escrivia d’aquesta manera.
(La veritat és que en segons quines cases, com ara aquesta meva, trobar-t’hi allò de «per pobra que sia» podria semblar un pèl cínic, perquè de «pobra» res: a més de la pasta gansa que teníem estalviada i que ens semblava que seria suficient per a les reformes, ens costarà 6 o 7 anys més acabar de pagar-ho tot, per les diverses aventures, totes cares, que hem hagut d’afrontar aquests quatre anys i escaig. Perquè la casa és gran, què carall; molt compartida i per tant molt compartimentada, però realment fa peça. O sigui, que no és pobra, i per tant tampoc no és gens barata. Sense comptar que ara les cases, totes, es paguen a preu de joia. Però és casa mia, de moment. Dic «de moment» perquè «mia mia», tampoc no puc dir que ho sigui, i llavors no se sap mai el que pot passar. No hi tinc pas arrels fondes, jo, en aquell edifici concret. La vida és molt rica en possibilitats. Però ara com ara sí, és casa mia.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
És veritat que tampoc no cal recordar-nos sempre que som en una vall de llàgrimes, i que per tant no va malament que quan arribes a casa pensis només en la cosa ensucrada de la dolça llar. O sigui, en aquest aspecte els nord-americans que hi ha al sud del Canadà i al nord de Mèxic potser ens superen psicològicament amb la seva dita, perquè sembla més encoratjadora que no la nostra. Per bé que la nostra puga ser més real, sobretot entre els pencaires.
Tot plegat és per dir que demà al matí ja serem a casa. Vull dir a casa meu, com ho diuen a Vic i a d’altres indrets, a casa nostra. Després de quatre anys, un mes i 14 dies, haurem tornat a casa. Feliciteu-me. Laus Deo Virginique Matri. Em penso que abans, a les làpides, s’escrivia d’aquesta manera.
(La veritat és que en segons quines cases, com ara aquesta meva, trobar-t’hi allò de «per pobra que sia» podria semblar un pèl cínic, perquè de «pobra» res: a més de la pasta gansa que teníem estalviada i que ens semblava que seria suficient per a les reformes, ens costarà 6 o 7 anys més acabar de pagar-ho tot, per les diverses aventures, totes cares, que hem hagut d’afrontar aquests quatre anys i escaig. Perquè la casa és gran, què carall; molt compartida i per tant molt compartimentada, però realment fa peça. O sigui, que no és pobra, i per tant tampoc no és gens barata. Sense comptar que ara les cases, totes, es paguen a preu de joia. Però és casa mia, de moment. Dic «de moment» perquè «mia mia», tampoc no puc dir que ho sigui, i llavors no se sap mai el que pot passar. No hi tinc pas arrels fondes, jo, en aquell edifici concret. La vida és molt rica en possibilitats. Però ara com ara sí, és casa mia.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 29 d’agost del 2007
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país
Els llombards –quan aquí parli dels «llombards» caldrà entendre sempre «els llombards que jo he conegut»– em sembla que no es consideren, en general, perseguits per la unitat de la pàtria italiana. Sí que pensen molts d’ells que són una mica superiors, se senten per damunt de la mitjana, no acaben d’empassar-se que acabessin sent «uns més» dins el gran pacte dissenyat el segle XIX per piemontesos i toscans –em penso que van ser aquests, sobretot, els protagonistes– per a tots els pobles de la península itàlica, Sicília i Sardenya, i es queixen sovint que el tracte econòmic els podria ser més favorable, però alhora em fa l’efecte que són conscients d’estar més bé que no pas la gent de la Campània, per exemple, i no diguem que la de Calàbria o Sicília. O sigui, hi ha queixes com aquí, però em fa l’efecte que allà no són substancials sinó sols pràctiques, i a més fetes amb veu fluixa.
El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.
Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)
Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.
Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).
Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.
I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...
*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]
Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
El dialecte llombard existeix, encara, tot i que el trobes escrit poques vegades –jo no ho tingut l’oportunitat de veure res escrit en llombard, tret d’alguna pintada als carrers de Milà. (Afegitó del 31 d’agost: L’última proposta seriosa de fer del llombard una llengua de país, i de la Llombardia una nació amb projecte propi, segons que m’explica un amable lector, fou al començament del segle XIX, amb Carlo Porta, 1775-1821.) El llombard actual sembla una variant sobretot oral de la llengua general, que des de la meva ignorància m’atreviria a definir com un italià estàndard amb fonètica més pròxima al francès i algunes variants terminològiques preses del mateix francès i alguna del castellà, com a resultat de les dominacions –sempre diuen aquesta paraula: «dominazione»*– espanyola i francesa dels segles XV a XIX. Els castellanismes, però, potser no hi tenen un significat pejoratiu com sí que passa amb el napolità, on per exemple guappo vol dir ‘milhomes, xulo’ –la idea de conservar determinats castellanismes només si són per designar coses lletges, cose cattive, que diuen ells, també ens ha agradat sempre als catalans: ja deveu recordar com Folch i Torres feia parlar el dimoni dels Pastorets en castellà.
Pel que fa a la llengua adoptada el segle XIX com a estàndard pels italians, la cosa venia de lluny. El toscà o florentí il·lustre, base de la llengua actual, era ja la llengua de prestigi de la majoria dels italians d’una certa elit des dels temps del Dant, Petrarca i Boccaccio (s. XIV). Abans, doncs, molt abans de les actuacions polítiques que havien de dur a la unificació de la península. Les primeres gramàtiques italianes, del segle XV, ja es basaven en el toscà. (Això ho dic amb més seguretat perquè ho confirmen totes les enciclopèdies.)
Quans veus l’italià estàndard escrit actual i el compares amb el d’altres temps, et fa l’efecte que la llengua d’ara continua sent molt clàssica, com si fos poc evolucionada –l’adjectiu no pretén ser de cap manera pejoratiu– respecte a l’italià tal com l’escrivien fa un segle o dos. És curiosa, aquesta homogeneïtat diacrònica, aconseguida sense necessitat d’acadèmies oficials. (Sembla mentida que sigui capaç de fer aquestes afirmacions tan contundents després de només tres setmanes a Itàlia: preneu-vos-ho, ho dic una altra vegada, com una impressió molt subjectiva, com si fos el text d’una postal.) Tenen la Crusca, que és una acadèmia privada com el nostre IEC. Les noves aportacions, molt nombroses, són sobretot de lèxic, però de seguida penses que tot el devessall de préstecs no afecta substancialment el geni de la llengua, tot i que tingui detractors entre els lletraferits que voldrien crear sempre –sempre– a partir de material preexistent de la llengua pròpia, i no s’adonen que això avui en el món global segurament és impossible: també l’anglès s’omple cada cop més d’estrangerismes, i espera que ara vénen els xinesos i d’alguna manera haurem d’anomenar totes les coses noves –productes i costums– que ens portaran.
Els italians, doncs, sembla que no han tingut mai problemes per incorporar paraules noves –sobretot de l’anglès, del francès, de l’alemany i també de l’espanyol– al seu lèxic ordinari, quan els ha paregut que la nova incorporació els aportaria un significat nou, ni que fos perquè ajudaria a distingir un concepte antic d’un altre de modern. I després passa el temps i segurament obliden aquella paraula, perquè deixa de ser útil. I com que no l’han sacralitzada, no ha passat res. N’hi ha que diuen que aquesta permeabilitat es deu als seus complexos històrics, però jo crec que és tot el contrari: que no tenen complexos. Ja d’abans de les guerres mundials, que són els suposats orígens d’aquells presumptes complexos històrics, els italians deien i escrivien amb tota naturalitat coses com sport, derby, match, round, fine fleur, grimpeur, crême, high-life, start, ockey, forfeit, haute societé, élite, performance, ring o turf, i moltes més (tinc una llista ben llarga, si algú hi està interessat, d’incorporacions estrangeres a l’italià anterior a la segona guerra mundial).
Ah, una cosa que sobta positivament és que quan et senten parlar –barbotejar– quatre paraules d’italià, no t’identifiquen de cap manera com a espanyol: els espanyols, diuen, parlen l’italià d'una manera realment cattiva, especialment pel que fa a la fonètica.
I un altre apunt: m’ha resultat sorprenent que gent força culta, a l’hora de parlar d’història, conegui sols la d’Itàlia i una mica la d’altres països si han tingut alguna cosa a veure amb ells. De la nostra creu no en saben res, però res de res. Amb prou feines han sentit a parlar de Franco...
*[Només una citació: «La dominazione spagnola fu, anche per il ducato di Milano, la più triste che avemmo, e il più clamoroso esempio di cattiva amministrazione per le tasse [taxes] opprimenti, i dazi [impostos], i monopoli, la corruzione, la retorica e la disorganizzazione degli appalti [contractes d’obres].» (Bruno Bolis, «Storia della Strada Regina», a Le vie d’Italia, revista mensual del Touring Club Italiano, abril 1955, any LXV).]
Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 25 d’agost del 2007
Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
La primera cosa és aquesta: he estat a la Llombardia i no a Itàlia. Al nord de la Llombardia, en concret, tot i que he passat també tres dies a Milà. Faig aquesta precisió no pas perquè els llombards es considerin ells mateixos una mena de catalans o bascos perseguits per la història, sinó per aclarir que tot el que pugui dir en aquesta sèrie que inicio avui i que no sé quants capítols tindrà –potser només un– s’ha de recloure dins la realitat prèvia: sóc un senyor que ha estat tres setmanes al nord de la Llombardia i que, per tant, és molt difícil que s’hagi fet una idea prou exacta del que passa a Itàlia.
Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.
La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.
Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.
Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Aquesta precisió és important perquè he trobat sovint gent que parla de com és la Xina o de com són els xinesos a partir de l’experiència d’una setmana en un hotel de Hong-Kong. Ja sé que són maneres de parlar sense més transcendència, però em sembla que no és sobrera la informació prèvia sobre l’abast real de la vivència.
La primera cosa, doncs, és aclarir al màxim la meva experiència real: he estat a prop de Como, a tocar del cantó suís del Ticino –entre Como i Lugano, però dins l’administració italiana–, en una casa gran dedicada al turisme rural en la qual convivíem una quarantina de persones –semblen molt aficionats a parlar de ventina, de dozzina, de cinquantina...– molt diverses, entre les quals la majoria eren italians de la mateixa Llombardia –de Milà i els seus voltants, de Bèrgam i de Brescia– que passaven allà les vacances.
Entre els altres que hi havia a la mateixa casa –un antic castello arreglat d’un suposat noble pretensiós del segle XVII, que devia voler impressionar els veïns fent aquell casalot on tot era façana i jardí i darrere no hi havia res– o la gent de les cases i pobles dels voltants amb els quals he parlat almenys una estona llarga, n’hi havia de les regions veïnes de la Toscana –Florència, Siena–, el Piemont –Torí, Alessandria, Varese– o la Ligúria –Gènova–, i uns pocs del Vèneto –Venècia–, l’actual Emília-Romanya –Bolonya i Parma–, el Laci –Roma–, la Campània –Nàpols– i l’illa de Sicília –uns de Palerm. Gent de ciutat i de ciutat gran, doncs, la immensa majoria. També uns quants d’altres països però amb família italiana o vinculacions diverses amb el país: dels Estats Units, d’Estònia, d’Eslovènia, de Bèlgica, de Kenya. També hi havia una família d’espanyols que els primers dies van intentar parlar amb mi en la «llengua comuna», però no ho van aconseguir: els vaig contestar en italià i els vaig dir que allà les meves llengües comunes eren l’italià o, si volien, el català. I després d’això ja ens van deixar tranquils.
Fer aquesta experiència ha estat per a mi com un viatge iniciàtic a un món nou. Heu de tenir en compte que fins ara l’estranger que jo havia conegut era Espanya. També havia estat al Rosselló, a Tolosa de Llenguadoc, als Alts Pirineus, a l’Alt Garona i a l’Arièja, i fins i tot a Andorra ;-), però aquestes regions, encara que siguin estats, no són «l’estranger», tot i que la majoria de la gent hi parli en una llengua diferent de la nostra. Vull dir que m’he sentit sempre més estranger a Osca o a Madrid, quan hi he estat –i hi vaig treballar una bona temporada–, que no pas a Perpinyà, per si hi ha algú que llegeix aquest bloc per primer cop i cal aclarir-li-ho.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 31 de juliol del 2007
Deixar de treballar
Ahir jo deia allò de treballar més per pagar la plaça Lesseps, però ara deixaré de contribuir-hi uns dies, deixaré de pencar una temporadeta, tres setmanes, i fins al 23 o 24 d’agost segurament no em trobareu per aquí. Me’n vaig a Itàlia, al nord de Como, al costat de la frontera suïssa, com sempre sense mòbil i sense comunicacions. Potser de tant en tant baixaré al poble i buscaré un lloc amb connexió i miraré un moment el correu: o sigui, totes les urgències han de ser comptant una setmana per a la resposta. Tot i que si hi ha un cíber molt molt molt a l’abast potser també tindré ganes d’explicar coses i m’animaré a escriure-les aquí.
Us deixo, per si la voleu anar assaborint aquests dies de tant en tant, la lletra de Nel blu dipinto di blu, que és de l’any que jo vaig néixer, o sigui, de l’any de la picor. Alguns ja l’heu rebuda per correu particular, i és que aquests dies no me la puc treure del cap: m’hi canta tota sola.
Penso che un sogno così non ritorni mai più,
Mi dipingevo le mani e la faccia di blù.
Poi, d'improvviso, venivo dal vento rapito
E cominciavo a volare nel cielo infinito
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
E volavo, volavo felice
Più in alto del sole ed ancora più sù
Mentre il mondo pian piano spariva lontano laggiù
Una musica dolce suonava soltanto per me.
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
Ma tutti i sogni nell'alba svaniscon perchè
Quando tramonta la luna li porta con sè
Ma io continuo a sognare negli occhi tuoi belli
Che sono blù come un cielo trapunto di stelle
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù, dipinto di blù
Felice di stare quaggiù.
E continuo a volare felice,
Più in alto del sole ed ancora più sù.
Mentre il mondo pian piano scompare negli occhi tuoi blù.
La tua voce è una musica dolce
Che suona per me
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
(Domenico Modugno i Franco Migliacci, 1958)
I també us deixo els enllaços amb les sèries d’articles que he anat publicant, per si no sabeu què fer i en voleu repassar un cada dia:
Qüestions de llengua
Fets diferencials
Històries del metro
I encara, abans de marxar, un minut de silenci per Bergman (89 anys) i Antonioni (94), que han faltat aquests dies.
Ara sí, a reveure.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Us deixo, per si la voleu anar assaborint aquests dies de tant en tant, la lletra de Nel blu dipinto di blu, que és de l’any que jo vaig néixer, o sigui, de l’any de la picor. Alguns ja l’heu rebuda per correu particular, i és que aquests dies no me la puc treure del cap: m’hi canta tota sola.
Penso che un sogno così non ritorni mai più,
Mi dipingevo le mani e la faccia di blù.
Poi, d'improvviso, venivo dal vento rapito
E cominciavo a volare nel cielo infinito
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
E volavo, volavo felice
Più in alto del sole ed ancora più sù
Mentre il mondo pian piano spariva lontano laggiù
Una musica dolce suonava soltanto per me.
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
Ma tutti i sogni nell'alba svaniscon perchè
Quando tramonta la luna li porta con sè
Ma io continuo a sognare negli occhi tuoi belli
Che sono blù come un cielo trapunto di stelle
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù, dipinto di blù
Felice di stare quaggiù.
E continuo a volare felice,
Più in alto del sole ed ancora più sù.
Mentre il mondo pian piano scompare negli occhi tuoi blù.
La tua voce è una musica dolce
Che suona per me
Volare... Oh ! Oh !
Cantare... Oh ! Oh ! Oh ! Oh !
Nel blù dipinto di blù, felice di stare lassù.
(Domenico Modugno i Franco Migliacci, 1958)
I també us deixo els enllaços amb les sèries d’articles que he anat publicant, per si no sabeu què fer i en voleu repassar un cada dia:
Qüestions de llengua
Fets diferencials
Històries del metro
I encara, abans de marxar, un minut de silenci per Bergman (89 anys) i Antonioni (94), que han faltat aquests dies.
Ara sí, a reveure.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 30 de juliol del 2007
Un metre i mig
Fa molt temps, quan jo era petit, devia ser a començament dels anys seixanta (del segle XX), es va publicar a La Vanguardia Española un acudit de Muntanyola en el qual es veia un paleta treballant a la plaça Lesseps. Comentava a un senyor que passava una cosa com: «Aquestes obres es transmeten de pares a fills. El meu avi ja treballava aquí.» No eren les obres de l’scalèxtric que es va fer a la fi del franquisme i que és el que ara desmunten a mitges, sinó unes obres anteriors, que ja no recordo per a què eren.
Ara, doncs, com deia, des de fa quatre anys hi torna a haver obres grosses a la plaça Lesseps, i més que n’hi haurà, però ja no es veuran tant: quan tapin tots els esvorancs actuals, faltarà acabar la nova estació de la línia 9 del metro que ha de passar per allà, de la qual estació diu que el forat principal ja està fet i la resta no es veurà gaire, perquè treballaran a molta fondària. Aviat, doncs, acabaran la fase més vistent de la superfície de la plaça, durant la qual havien d’aplanar el terreny a fi que allò semblés una plaça i no una atracció de muntanyes russes sense visibilitat.
I el que hi hem guanyat és això: estarà exactament un metre i mig més avall que abans. Un metre i mig i prou: l’alçada mitjana d’un humà del segle passat. Com que tinc el despatx a prop, he passat sovint per allà els darrers anys, gairebé cada dia, i he pogut comprovar en diversos punts, quan acabaven una nova estructura al costat d’una d’antiga –els ponts i els túnels de la ronda del Mig–, que el que s’ha rebaixat és exactament aquest escadusser metre i mig d’alçada. Deunidó el que s’hi guanya en visibilitat, reconeixem-ho, comparat amb el que hi havia abans, però el fet cert és que els punts estructurals més alts de la nova distribució són només un metre i mig més avall que els punts estructurals més alts d’abans de fer aquestes obres.
Amb això n’hi ha prou? Era només això el que s’havia de fer, cent cinquanta centímetres? Quatre anys o més, per rebaixar la plaça l’alçada d’un humà del segle passat?
Sí, és només això. I per aquest motiu cal pensar que els nostres fills i néts, com els nostres pares i avis, tornaran a veure obres a Lesseps quan arribem als anys 20 o 30 d’aquest segle, perquè els del Partit Solifapluista que manarà llavors a l’Ajuntament no deixaran escapar l’oportunitat d’una nova sucada dins la bassa d’or que ha sigut sempre aquesta plaça i explicaran que les «actuacions» –els agrada molt dir-ho així– que es van fer a començament de segle XXI estaven mal dissenyades i no havien deixat la plaça com hauria d’estar, d’acord amb els cànons més moderns. I hi haurà noves o velles empreses constructores que hi suc... que hi treballaran, amb tots els accessoris que comportarà aquest tràfec –sobres atapeïts amunt i avall pels despatxos, per assegurar les diverses adjudicacions–, amb el qual xuclaran la sang dels nostres impostos futurs per poder mantenir ben greixada la maquinària del Partit Solifapluista i la dels seus amics. Però això només passarà d'aquí a 20 anys, eh?, amb aquest partit que diem. Ara no passen aquestes coses, deunosenguard!, ara tot és molt net.
O sigui que nosaltres, els nostres fills i els néts, com els nostres avis i els besavis, els rebesavis i els tresavis, a treballar. A treballar, treballem fort, que cal pagar les obres de la plaça Lesseps. Val la pena, penseu que en quatre anys l’hem rebaixada un metre i mig.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara, doncs, com deia, des de fa quatre anys hi torna a haver obres grosses a la plaça Lesseps, i més que n’hi haurà, però ja no es veuran tant: quan tapin tots els esvorancs actuals, faltarà acabar la nova estació de la línia 9 del metro que ha de passar per allà, de la qual estació diu que el forat principal ja està fet i la resta no es veurà gaire, perquè treballaran a molta fondària. Aviat, doncs, acabaran la fase més vistent de la superfície de la plaça, durant la qual havien d’aplanar el terreny a fi que allò semblés una plaça i no una atracció de muntanyes russes sense visibilitat.
I el que hi hem guanyat és això: estarà exactament un metre i mig més avall que abans. Un metre i mig i prou: l’alçada mitjana d’un humà del segle passat. Com que tinc el despatx a prop, he passat sovint per allà els darrers anys, gairebé cada dia, i he pogut comprovar en diversos punts, quan acabaven una nova estructura al costat d’una d’antiga –els ponts i els túnels de la ronda del Mig–, que el que s’ha rebaixat és exactament aquest escadusser metre i mig d’alçada. Deunidó el que s’hi guanya en visibilitat, reconeixem-ho, comparat amb el que hi havia abans, però el fet cert és que els punts estructurals més alts de la nova distribució són només un metre i mig més avall que els punts estructurals més alts d’abans de fer aquestes obres.
Amb això n’hi ha prou? Era només això el que s’havia de fer, cent cinquanta centímetres? Quatre anys o més, per rebaixar la plaça l’alçada d’un humà del segle passat?
Sí, és només això. I per aquest motiu cal pensar que els nostres fills i néts, com els nostres pares i avis, tornaran a veure obres a Lesseps quan arribem als anys 20 o 30 d’aquest segle, perquè els del Partit Solifapluista que manarà llavors a l’Ajuntament no deixaran escapar l’oportunitat d’una nova sucada dins la bassa d’or que ha sigut sempre aquesta plaça i explicaran que les «actuacions» –els agrada molt dir-ho així– que es van fer a començament de segle XXI estaven mal dissenyades i no havien deixat la plaça com hauria d’estar, d’acord amb els cànons més moderns. I hi haurà noves o velles empreses constructores que hi suc... que hi treballaran, amb tots els accessoris que comportarà aquest tràfec –sobres atapeïts amunt i avall pels despatxos, per assegurar les diverses adjudicacions–, amb el qual xuclaran la sang dels nostres impostos futurs per poder mantenir ben greixada la maquinària del Partit Solifapluista i la dels seus amics. Però això només passarà d'aquí a 20 anys, eh?, amb aquest partit que diem. Ara no passen aquestes coses, deunosenguard!, ara tot és molt net.
O sigui que nosaltres, els nostres fills i els néts, com els nostres avis i els besavis, els rebesavis i els tresavis, a treballar. A treballar, treballem fort, que cal pagar les obres de la plaça Lesseps. Val la pena, penseu que en quatre anys l’hem rebaixada un metre i mig.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 28 de juliol del 2007
divendres, 27 de juliol del 2007
Ni dues-centes persones
Tenim mala peça al teler, però potser en podem traure conseqüències, ni que siguin teòriques. Resulta que hi ha hagut un desgavell de ca l’ample a Barcelona, aquesta setmana, per culpa de la desídia de les empreses de Madrid que gestionen la nostra –és una manera de dir-ho, ja sé que no és nostra– xarxa elèctrica.
Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.
I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.
Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.
La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.
Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»
I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:
«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)
(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:
«Els responsables de l’apagada de BCN
»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.
»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.
»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Resulta també que mig milió de persones, o un milió –o més, perquè les repercussions indirectes han arribat a força gent a banda dels directament afectats, però el nombre ara no ve d’aquí–, s’han quedat sense llum, han patit una apagada que els ha deixat a les fosques durant unes hores, un dia, dos dies, tres dies o fins quatre dies –no ho sabem, els mitjans només ens donen les dades oficials que provenen de les empreses responsables del desastre.
I resulta que ahir uns quants dels afectats van decidir anar a plantar-se davant la plaça de Sant Jaume per protestar, convocats per la FAVB. Primer error: la culpa no és d’allà, a la plaça de Sant Jaume potser hi ha còmplices, però no els culpables principals. Segon error: no van avisar tothom, no va ser una convocatòria unitària. Ara bé, malgrat aquests dos errors certament greus, no és fàcil d’explicar d’entrada el perquè de les xifres: tot i la moltíssima gent que ha patit l’apagada monstruosa, la concentració va aplegar només uns pocs centenars de persones, potser ni això, potser no n’eren ni dues-centes. I això sembla que contradiu el que deia l’altre dia.
Llavors? És ben fàcil: els polítics fins ara feien veure que s’espantaven quan la gent ocupava els carrers, però últimament els catalans, que hem eixit unes quantes vegades al carrer els darrers anys, hem pogut comprovar que era inútil. O sigui, que els polítics ja no fan cas ni d’això. Certament, si aquests dies s’haguessin concentrat al carrer centenars de milers de persones, potser la manifestació hauria tingut alguna conseqüència més, potser hauríem arreplegat alguna dimissió inútil d’un personatge secundari, per amansir les feres. I què? La gent sap que això no serveix per a res. La manifa d’ahir a Sant Jaume em sembla que pot ser simptomàtica d’un estat general.
La gent, aquí, està desencantada dels polítics i de tantes decisions que es prenen a la seva esquena, sovint a Madrid, que geogràficament és al costat –si parlem en termes globals–, però que en realitat és lluny, molt lluny de la sensibilitat que requereixen els interessos del país i de la gent concreta que hi viu i hi treballa. I aquesta insensibilitat, certament, també la trobem a la plaça de Sant Jaume: no tan bèstia com la de Madrid, i no només amb el tripartit sinó també abans, no caldria ni dir-ho, però hi és. I doncs, la gent, molta gent, ha decidit entendre’s i ballar sol, callar i fer la seva, anar pel seu compte, viure tan bé com pugui... o mirar de sobreviure i ja en tinc prou. I no sumar als treballs individuals que hom ha de passar per viure més o menys bé, o a la lluita dramàtica per sobreviure, la frustració de comprovar un cop i un altre que no t’ajudaran els que haurien d’ajudar-te –deixant de banda familiars i amics, i algunes ONG, que són els veritables sostenidors de tantes mancances socials.
Com diu avui l’humorista –humorista negre, en aquest cas– Miquel Ferreres a El Periódico, «No és veritat que darrere del caos de Renfe, el de l’aeroport i el de les elèctriques hi hagi una mà negra que ens vulgui enfonsar. Tot és molt més senzill: es deixa d’invertir durant dècades i els “accidents puntuals” cauen pel seu propi pes.»
I acabo amb una citació d’ahir del mateix diari:
«–No és sorprenent que després de tants segles de descobriments continuem utilitzant els mateixos patrons de bellesa, democràcia o pensament lògic que els grecs?
»–Disculpi, això d’ara no és democràcia. Avui vivim manipulats per governants que amaguen la veritat i només votem una vegada cada quatre anys. A Atenes, l’Estat era la gent. Aquells homes van ser els més poderosos de la història perquè ells mateixos exercien el poder i decidien les regles de la moral. Allà les coses es qüestionaven, hi havia debat. Ara vivim governats per la tele i som apolítics i mandrosos, encara que tenim més diners i cases més bones que mai.» (Entrevista de Juan Fernández a l’historiador Robin Lane Fox, El Periódico 26 juliol 2007)
(Afegitó del 31 de juliol. Copio l’editorial d’avui d’El Periódico, diari privat ben subvencionat i progovernamental:
«Els responsables de l’apagada de BCN
»Els polítics són incapaços de sortir del cercle viciós de responsabilitzar sempre dels errors l’adversari o de justificar els propis. Es va veure ahir en les dues comissions informatives dedicades a l’apagada de Barcelona. Al matí, els consellers Saura i Castells van comparèixer al Parlament, a la tarda va ser el ministre Clos qui en va informar al Congrés dels Diputats. Més que informar i ser informats, compartir criteris i treure conclusions per impulsar les reformes que, en la mesura que sigui possible, evitin que torni a passar una cosa semblant al que va succeir a la capital catalana, els diputats de l’oposició i de la majoria es van embrancar en un creuament de retrets relacionats amb les etapes de govern de cadascun.
»Per sobre d’aquest guirigall, es poden treure algunes conclusions: les responsables directes de l’apagada són les companyies elèctriques, Red Eléctrica i Fecsa- Endesa, totes dues privades, si bé la primera participada per l’Estat. És increïble que un cable de 110 quilovolts pogués sobrevolar-ne dos de 220, motiu pel qual el primer va provocar un curtcircuit al caure sobre els segons. Resulta inacceptable que els mecanismes per evitar que aquest curtcircuit s’estengués per la xarxa fallessin un darrere l’altre, cosa que va fer cremar dues subestacions transformadores i en va avariar altres.
»Els polítics, sobretot els que governen o han governat, són responsables d’altres coses: d’haver privatitzat companyies elèctriques sense liberalitzar el mercat, és a dir, sense competència, fins i tot mantenint o creant monopolis en distribució. Són responsables de permetre que aquestes companyies s’autoinspeccionin sense control extern de l’Administració –central o autonòmica (ara prometen solucionar-ho). Són responsables de no haver fomentat més inversions en transport i distribució d’energia, sempre per darrere de l’espectacular augment de la demanda. […] En definitiva, els polítics són responsables per recordar-se només de santa Bàrbara quan trona. Clos va prometre que delimitarà les responsabilitats pel que ha passat, fins i tot les polítiques si n’hi hagués. En prenem nota i estem expectants.» (El Periódico 31 juliol 2007) Ha, ha, ha.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 26 de juliol del 2007
La bombolla immobiliària
Ahir va ser el vídeo del dia a YouTube (en l’àmbit estatal). Un reportatge d’Alex Richardson per a la BBC sobre la bombolla immobiliària espanyola sembla que ha posat el dit a la nafra, especialment les darreres frases. El reportatge comença amb unes imatges d’uns grans blocs construïts prop de Madrid que per ara ningú no ocupa, pel preu elevat. Us faig un extracte de la resta del reportatge, incloent-hi el final:
«Les companyies constructores –explica Richardson– han sigut fins avui molt rendibles. Ara, però, el ritme de treball s’ha aturat de manera dramàtica. “Si no contractem més obres i els marges continuen estrenyent-se –diu un empresari que fa prefabricats de pladur–, haurem de plegar, acomiadar els treballadors i dedicar-nos a una altra cosa.”
»Però això encara no ha passat. Els preus s’han triplicat aquí [Madrid] durant el darrer decenni. El portal immobiliari Idealista, capdavanter en el sector, diu que l’escalada de preus s’ha degut als tipus d’interès històricament baixos i a l’arribada de quatre milions d’estrangers que han vingut amb la idea de comprar una casa. Sorprenentment, el creador del portal esmentat avisa que la bombolla és a punt d’esclatar. “Els preus ja van de baixa –diu Jesús Encinar–, i ara tenim un problema econòmic que és el més important a què s’enfronta Espanya. Un problema del qual ningú no vol parlar, perquè cal no oblidar que entre el 30 i el 40 per cent dels ingressos de l’Estat espanyol ve del mercat immobiliari. Per tant, ni Govern ni promotors, ningú no vol parlar-ne.”
»Sembla que Encinar pot tenir raó. Quan he parlat amb la nova ministra d’Habitatge, Carme Chacón [el periodista de la BBC diu una cosa com “Carme Catxera”], m’ha dit que tenia un munt de feina, ha llegit una declaració molt general que tenia preparada, però no ha volgut fer cap més comentari. “We are going to finish just now” [ha dit textualment la ministra, em sembla que amb bon accent]. Això, però, no consola els constructors i els qui treballen en el boom immobiliari. Una fallida del sector immobiliari pot devastar l’economia de l’Estat... tot i que per als joves aquesta podria ser l’única via per accedir a un habitatge.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Les companyies constructores –explica Richardson– han sigut fins avui molt rendibles. Ara, però, el ritme de treball s’ha aturat de manera dramàtica. “Si no contractem més obres i els marges continuen estrenyent-se –diu un empresari que fa prefabricats de pladur–, haurem de plegar, acomiadar els treballadors i dedicar-nos a una altra cosa.”
»Però això encara no ha passat. Els preus s’han triplicat aquí [Madrid] durant el darrer decenni. El portal immobiliari Idealista, capdavanter en el sector, diu que l’escalada de preus s’ha degut als tipus d’interès històricament baixos i a l’arribada de quatre milions d’estrangers que han vingut amb la idea de comprar una casa. Sorprenentment, el creador del portal esmentat avisa que la bombolla és a punt d’esclatar. “Els preus ja van de baixa –diu Jesús Encinar–, i ara tenim un problema econòmic que és el més important a què s’enfronta Espanya. Un problema del qual ningú no vol parlar, perquè cal no oblidar que entre el 30 i el 40 per cent dels ingressos de l’Estat espanyol ve del mercat immobiliari. Per tant, ni Govern ni promotors, ningú no vol parlar-ne.”
»Sembla que Encinar pot tenir raó. Quan he parlat amb la nova ministra d’Habitatge, Carme Chacón [el periodista de la BBC diu una cosa com “Carme Catxera”], m’ha dit que tenia un munt de feina, ha llegit una declaració molt general que tenia preparada, però no ha volgut fer cap més comentari. “We are going to finish just now” [ha dit textualment la ministra, em sembla que amb bon accent]. Això, però, no consola els constructors i els qui treballen en el boom immobiliari. Una fallida del sector immobiliari pot devastar l’economia de l’Estat... tot i que per als joves aquesta podria ser l’única via per accedir a un habitatge.»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 25 de juliol del 2007
Per què 10.000?
Hi ha unanimitat. Tots els diaris, absolutament tots, fins els més independents i crítics, repeteixen la xifra màgica que han proporcionat... els responsables del desastre. Ells han «reconegut» que 10.000 barcelonins encara pateixen els efectes de l’apagada i ningú no s’ha preocupat de comprovar si la xifra és correcta. Tothom s’ha tornat creient, tothom comparteix la fe d’Endesa.
Per què ningú no fa una enquesta ràpida, per veure quanta gent estava realment ahir al vespre sense llum? I quanta gent hi ha avui sense llum? No és tan difícil... O és que no interessa a ningú que se sàpiga la veritat?
(Afegitó del dia 26. Es confirma el que deia ahir. Avui tots els diaris asseguren que el servei ha quedat totalment restablert... perquè això és el que va dir ahir al vespre Endesa en una nota de premsa. Però una frase amagada en una de les darreres informacions de l’agència Europa Press d’aquest matí diu: «...hi ha un nombre indeterminat d'abonats que encara no tenen llum...» Una cosa és la veritat oficial d’Endesa, seguida a ulls clucs per tothom, i una altra la realitat, que a vegades és tossuda i s’entesta a fer malbé la teoria segons la qual «ha estat un malson, però ja ha passat tot».)
(Segon afegitó del dia 26. A casa ens sentim perseguits per les obres. Tenim obres a casa nostra des de fa quatre anys, vam tenir obres al carrer gairebé els tres primers anys que vam estar-nos en precari al carrer Atenes amb uns amics, i ara, al carrer Lepant* on vivim enguany, hi fan aquests dies –de nits també!– la gran obra que es veu que calia fer per arranjar una mica el desgavell elèctric de la ciutat, sense comptar que just aquest any els veïns van decidir restaurar la façana. I n’hi ha més però no us vull avorrir... i a més a Darfur estan pitjor.)
(Tercer afegitó, ara del dia 27. Sobre allò que deia dels 10.000. Avui llegeixo a El País: «Un abonat a Fecsa explica que ahir al matí [dia 26] va trucar a l’empresa per protestar perquè no tenia llum. La companyia li va contestar que, segons les seves dades, això no era veritat: havia de tenir electricitat, encara que ell no fos capaç de veure-ho.» Fins i tot els d’El País, diari força proper al govern central de Zapatero i al colonial de Montilla, topen amb gent que ahir no tenia llum, segurament sense buscar-la i sense bellugar-se més enllà de quatre carrers. I encara sort que han estat capaços d'escriure-ho i de publicar-ho.)
*(Vegeu dos paràgrafs més amunt. Les obres aquestes del carrer Lepant, fetes en un temps rècord de quatre dies, són unes obres mastodòntiques que demostren, un cop més, 1) que quan les obres s’eternitzen no és perquè no es puguin fer més de pressa, sinó perquè no es volen fer de pressa; i 2) que hi ha obres pendents a Barcelona, perfectament estudiades i projectades de fa temps, com aquesta que han fet ara a corre-cuita, que no s’havien fet fins ara perquè no es volien fer, senzillament. Si l’han feta ara és perquè s’han sentit apressats a fer veure que corrien, per mirar d’enganyar una altra vegada la gent, el poble, amb una altra actuació exclusivament reactiva. Són cartes que es guarden a la màniga per a aquests casos. O sigui, l’obra que han fet ara en un ai la podien haver acabada fa cinc anys, però llavors els devia semblar que ningú no els l’aplaudiria, i van deixar-la, amb els plànols damunt la taula, per a quan l’actuació pogués resultar més rendible. Ara tothom ha parlat de la «capacitat de reacció demostrada», en efecte, «per evitar que el que ha passat no torni a passar». Tot i que hi ha qui diu que la intervenció ha estat debades, poc rumiada, i que en realitat no ha servit de res; però és clar, no ho reconeixeran pas, per una cosa que han fet...)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Per què ningú no fa una enquesta ràpida, per veure quanta gent estava realment ahir al vespre sense llum? I quanta gent hi ha avui sense llum? No és tan difícil... O és que no interessa a ningú que se sàpiga la veritat?
(Afegitó del dia 26. Es confirma el que deia ahir. Avui tots els diaris asseguren que el servei ha quedat totalment restablert... perquè això és el que va dir ahir al vespre Endesa en una nota de premsa. Però una frase amagada en una de les darreres informacions de l’agència Europa Press d’aquest matí diu: «...hi ha un nombre indeterminat d'abonats que encara no tenen llum...» Una cosa és la veritat oficial d’Endesa, seguida a ulls clucs per tothom, i una altra la realitat, que a vegades és tossuda i s’entesta a fer malbé la teoria segons la qual «ha estat un malson, però ja ha passat tot».)
(Segon afegitó del dia 26. A casa ens sentim perseguits per les obres. Tenim obres a casa nostra des de fa quatre anys, vam tenir obres al carrer gairebé els tres primers anys que vam estar-nos en precari al carrer Atenes amb uns amics, i ara, al carrer Lepant* on vivim enguany, hi fan aquests dies –de nits també!– la gran obra que es veu que calia fer per arranjar una mica el desgavell elèctric de la ciutat, sense comptar que just aquest any els veïns van decidir restaurar la façana. I n’hi ha més però no us vull avorrir... i a més a Darfur estan pitjor.)
(Tercer afegitó, ara del dia 27. Sobre allò que deia dels 10.000. Avui llegeixo a El País: «Un abonat a Fecsa explica que ahir al matí [dia 26] va trucar a l’empresa per protestar perquè no tenia llum. La companyia li va contestar que, segons les seves dades, això no era veritat: havia de tenir electricitat, encara que ell no fos capaç de veure-ho.» Fins i tot els d’El País, diari força proper al govern central de Zapatero i al colonial de Montilla, topen amb gent que ahir no tenia llum, segurament sense buscar-la i sense bellugar-se més enllà de quatre carrers. I encara sort que han estat capaços d'escriure-ho i de publicar-ho.)
*(Vegeu dos paràgrafs més amunt. Les obres aquestes del carrer Lepant, fetes en un temps rècord de quatre dies, són unes obres mastodòntiques que demostren, un cop més, 1) que quan les obres s’eternitzen no és perquè no es puguin fer més de pressa, sinó perquè no es volen fer de pressa; i 2) que hi ha obres pendents a Barcelona, perfectament estudiades i projectades de fa temps, com aquesta que han fet ara a corre-cuita, que no s’havien fet fins ara perquè no es volien fer, senzillament. Si l’han feta ara és perquè s’han sentit apressats a fer veure que corrien, per mirar d’enganyar una altra vegada la gent, el poble, amb una altra actuació exclusivament reactiva. Són cartes que es guarden a la màniga per a aquests casos. O sigui, l’obra que han fet ara en un ai la podien haver acabada fa cinc anys, però llavors els devia semblar que ningú no els l’aplaudiria, i van deixar-la, amb els plànols damunt la taula, per a quan l’actuació pogués resultar més rendible. Ara tothom ha parlat de la «capacitat de reacció demostrada», en efecte, «per evitar que el que ha passat no torni a passar». Tot i que hi ha qui diu que la intervenció ha estat debades, poc rumiada, i que en realitat no ha servit de res; però és clar, no ho reconeixeran pas, per una cosa que han fet...)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 24 de juliol del 2007
Madrid ens castiga
L’empresa Endesa, encara en poder dels numantins anticatalans de Madrid, ha decidit castigar una altra vegada Barcelona, i aquest cop ho ha fet amb la benedicció de la Generalitat. «La Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas», diu El País d’avui a l’editorial. O sigui, que allò de cornut i pagar el vermut. La Generalitat va defensar ahir Endesa! És increïble com ens hem de veure. M’és igual que també els reclamés millores i els digués que calien més inversions –que també els ho va dir. El fet gros és que enmig d’una tragèdia com la que viu Barcelona aquests –de moment– dos dies, amb milers i milers de persones sense poder treballar per la barroeria dels que ens han de subministrar la llum, amb malalts greus que han hagut de ser traslladats, amb pèrdues multimilionàries, amb un emprenyament còsmic de més d’un milió de catalans directament afectats, «la Generalitat destacó el esfuerzo inversor de esas empresas».
Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.
Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*
Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.
(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)
(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)
(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Endesa-REE, Renfe-Adif, Correos, Telefónica, Iberia-AENA, els ministeris espanyols... Tot és el mateix: canya contra Catalunya i, alhora, tenir ja preparats els argumentaris per acusar-nos de victimistes quan ens queixem. I la Generalitat de Catalunya, de bracet amb tota aquesta gentola.
Dit això, i un cop posat cadascú al lloc que li correspon, convé fer també la reflexió, diguem-ne, ecològica, sobre la nostra dependència omnímoda de l’electricitat, sobre la fragilitat de la civilització urbana, sobre la impossibilitat que aquest món nostre funcioni sense els avenços tècnics –energètics, en aquest cas– als quals estem tan acostumats que ja no podem viure sense comptar-hi. Convé rumiar-hi, perquè aquesta despesa constant d’energia potser no és sostenible gaire temps, això d’una banda, i de l’altra perquè encara que fos sostenible ens fa perdre el món real de vista, i això no crec que sigui bo de cap manera. Ahir no es podia ni anar a recollir un paquet a Correos perquè no hi havia llum. «És que si no hi ha l’ordinador no ho podem apuntar.» O sigui, ja no poden ni apuntar quatre dades en un paper, en una llibreta?*
Deixant al marge les culpes –Endesa i companyia, i els polítics– i els càstigs que ens volen infligir –això sembla un sermó apocalíptic: culpes, càstigs...–, crec que ens va bé a tots plegats patir de tant en tant daltabaixos com aquest. Per reflexionar sobre tot plegat.
(No escric normalment al bloc en aquestes hores, si no és dissabte, però el fet és que per als que treballem per internet el caos que s’ha produït és força important. Perquè no n’hi ha prou que tu t’hagis salvat del càstig madrileny –a mi em va afectar només una estona ahir–, també s’han d'haver salvat de la crema els teus clients. Si no, no hi ha negoci. O sigui, escric ara perquè tinc una estona lliure, que normalment a mig matí no hi puc comptar mai.)
(Afegitó del 28 de juliol. M’arriba un missatge que diu que el senyor Iceta, que jo ja sabia que de tant en tant llegeix aquest bloc, m’ha copiat aquests dies en les seves intervencions públiques el títol i alguna de les argumentacions que feia jo aquí dimarts. No puc dir que no em faci ni fred ni calor: a tothom li agrada saber que allò que escriu ho llegeix algú -en el meu cas potser no tant, perquè ja he explicat per què no escric-, però jo li diria al senyor Iceta que ell, estant en el partit on està, no pot queixar-se dels càstigs de Madrid sense dimitir tot seguit. Perquè el seu partit ha votat sempre sempre sempre igual que els seus coreligionaris de Madrid i en contra dels interessos de Catalunya, quan s’han plantejat propostes des d’aquí que els dirigents del seu partit de Madrid no veien de bon ull. Les coses com són, senyor Iceta. Els dèficits actuals de Catalunya en infraestructures, senyor Iceta, són més culpa de vostès que del PP, perquè des de l’any 82 vostès han governat aquest Estat més de 16 anys i el partit del senyor Àdolf Aznar exactament la meitat. Hi ha acusacions contra Madrid, senyor Iceta, que no es poden fer impunement des de segons quines trones, si no és que qui les fa és un cínic més recargolat que el príncep de Maquiavel.)
(Afegitó del 30 de juliol. No puc estar-me de copiar el que escriu avui Juli Capella a El Periódico, sota el títol «Avantatges de l'apagada»: «No entenc per què la gent s'ha enfadat amb l'apagada; s'hi ha de veure el costat positiu. Hauríem de donar gràcies a Fecsa i a REE per haver-nos regalat tres dies de retorn a un estat natural, al cicle impertorbable de la vida. Seixanta hores per harmonitzar-se amb la vida primitiva. L'apagada, com aquella cèlebre de Nova York, suposarà un increment notable de l'índex de natalitat d'aquí a nou mesos: el barceloní va poder canviar la tele nocturna per una mica de contacte humà. Un altre dels avantatges ha estat induir-nos a comprar menys: la falta de llum i l'asfixiant aire dels comerços ens han allunyat del pecat consumista. També ha suposat un gran xollo per a molts, que han vist alleujada la seva tasca, al no funcionar ordinadors i caixes registradores. L'apagada ens ha salvat de tots els aliments que teníem guardats al fons del congelador. Una ocasió única per veure de nit les estrelles sense contaminació lumínica i per fer exercici i passejar, ja que no anava el metro. Ens ha fet reflexionar sobre quant depenem dels diminuts electrons i el perill del seu subministrament monopolístic. Ens ha regalat l'espectacle inigualable de veure els que ens manen renyant-se els uns als altres. I una guinda deliciosa, el detall que, durant aquests dies, l'únic que no ha fallat hagi estat el subministrament dels parquímetres. El millor està per arribar. Serà quan n'expliquin les causes. En la primera gran apagada mundial, a la costa est dels EUA, el 1965, van trobar una excusa perfecta: van detectar un ovni sobrevolant la central elèctrica. Segur que als nostres gestors se'ls acut alguna idea més divertida. ¡Visca la foscor!» [El Periódico, 30 juliol 2007]. No em digueu que no valia la pena haver-lo copiat i conservar-lo aquí, amb tota la resta de coses que hem escrit aquests dies sobre el tema.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 21 de juliol del 2007
Ahir a Portbou
Ahir ens vam aplegar a Portbou –zona de frontera entre estats, no pas entre països– una dotzena i mitja de persones relacionades amb les tasques de transcripció i correcció externa del Parlament de Catalunya. Veníem de diversos països. Era una trobada informal, només per «celebrar» el fet de treballar, força lluny geogràficament els uns dels altres, en una mateixa feina.
I què vam fer a Portbou? Vam dinar molt bé. Vam passejar pel poble. Vam conèixer el nou port esportiu, la riera, el mercat. Vam parlar de la feina, és clar –de cometes i cursives, de negretes i acotacions, de tractaments i protocols, de majúscules i sigles–, però també del món, dels interessos tan diversos que podem tenir un equip tan heterogeni, arribat per molt variades vies a l’actual estació de destí. Vam discutir de política, vam parlar de llibres, de cine. Vam declamar un poema, vam fer una mica de teatre llegit i un que es vantava dels seus molts nebots i de la seva traça amb les criatures va patir un sonor fracàs –sonor, sí– a la primera prova amb un cas real. Vam parlar de marcs digitals, que són diferents tècnicament i qualitativament de les pantalles per «passar fotos», i d’altres invents més o menys recents. Vam parlar de Finlàndia, d’Holanda, de Portugal, de França, d’Itàlia, d’Austràlia, del Gabon, de l’Orient Mitjà i de molts altres països i zones del món: en tots els indrets esmentats un o altre hi tenia interessos, coneixences, família. De fet, l’equip de transcriptores i correctores externes del Parlament de Catalunya –potser és més equilibrat escriure-ho així: la majoria són dones– viu escampat en uns quants països. Són els avantatges d’internet. I una demostració que el català és una llengua global, cada cop més estesa i triomfant en el món mal anomenat «virtual» –mal anomenat perquè al darrere de cada paraula escrita en català a internet hi ha una persona que l’ha escrita–, ja que no ens deixen reeixir en el món «real» on dominen amb mà de ferro les sobiranies estatals.
Ha valgut la pena anar a Portbou. Un cop més, gràcies per tot, Jordi.
(La Xarxa de Ferrocarrils [Xaf] espanyola no va decebre les expectatives: només ens va costar 55 minuts comprar el bitllet a Sants els que viatjàvem des de Can Fanga –els 40 minuts inicials en una cua que no tocava, gràcies a les indicacions amatents d’un dels empleats que ha destinat recentment l’empresa a informar els usuaris–, amb prou feines deu minuts d’endarreriment en el viatge d’anada i únicament 32 minuts més de retard en el de tornada. Quina meravella de competitivitat i eficiència: és tal com ho expliquen els diaris, o millor.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I què vam fer a Portbou? Vam dinar molt bé. Vam passejar pel poble. Vam conèixer el nou port esportiu, la riera, el mercat. Vam parlar de la feina, és clar –de cometes i cursives, de negretes i acotacions, de tractaments i protocols, de majúscules i sigles–, però també del món, dels interessos tan diversos que podem tenir un equip tan heterogeni, arribat per molt variades vies a l’actual estació de destí. Vam discutir de política, vam parlar de llibres, de cine. Vam declamar un poema, vam fer una mica de teatre llegit i un que es vantava dels seus molts nebots i de la seva traça amb les criatures va patir un sonor fracàs –sonor, sí– a la primera prova amb un cas real. Vam parlar de marcs digitals, que són diferents tècnicament i qualitativament de les pantalles per «passar fotos», i d’altres invents més o menys recents. Vam parlar de Finlàndia, d’Holanda, de Portugal, de França, d’Itàlia, d’Austràlia, del Gabon, de l’Orient Mitjà i de molts altres països i zones del món: en tots els indrets esmentats un o altre hi tenia interessos, coneixences, família. De fet, l’equip de transcriptores i correctores externes del Parlament de Catalunya –potser és més equilibrat escriure-ho així: la majoria són dones– viu escampat en uns quants països. Són els avantatges d’internet. I una demostració que el català és una llengua global, cada cop més estesa i triomfant en el món mal anomenat «virtual» –mal anomenat perquè al darrere de cada paraula escrita en català a internet hi ha una persona que l’ha escrita–, ja que no ens deixen reeixir en el món «real» on dominen amb mà de ferro les sobiranies estatals.
Ha valgut la pena anar a Portbou. Un cop més, gràcies per tot, Jordi.
(La Xarxa de Ferrocarrils [Xaf] espanyola no va decebre les expectatives: només ens va costar 55 minuts comprar el bitllet a Sants els que viatjàvem des de Can Fanga –els 40 minuts inicials en una cua que no tocava, gràcies a les indicacions amatents d’un dels empleats que ha destinat recentment l’empresa a informar els usuaris–, amb prou feines deu minuts d’endarreriment en el viatge d’anada i únicament 32 minuts més de retard en el de tornada. Quina meravella de competitivitat i eficiència: és tal com ho expliquen els diaris, o millor.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No m'agrada
Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.
Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.
I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.
Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.
I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.
Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 19 de juliol del 2007
De bracet
De vegades penso, seriosament, que el PSOE i el PP van de bracet, amb pactes secrets de sotamà, pel que fa al tractament dels «fets diferencials» peninsulars. O si no hi van, com si hi anessin, perquè de fet el PSOE s’aprofita constantment dels escarafalls histèrics del PP a cada petita modificació de l’statu quo, per xicoteta que sigui. Ja els va bé que els altres cridin, i tant. Fan de mosso bo sabent que al darrere vindrà el mosso dolent de la comissaria de les Corts que impedirà que hagin de complir les seves promeses. Si no hi ha ningú que mogui els fils d’aquest muntatge, més amunt –els anomenats poders fàctics, el gran capital–, sembla clar que cada pas que fa el PSOE el fa esperant sempre que tot seguit el PP muntarà un sidral i, per tant, aquell pas no serà possible «com nosaltres voldríem»: «Ja veieu que teníem bona voluntat, però mira com s’han posat aquests.» I així van passant els anys, els lustres, els decennis i els segles.
(Afegitó del dia 20: ahir es va conèixer que Josep Piqué, líder del «PP suposadament català», plegava. Deixant ara per un moment de banda la corrupció consubstancial del sistema de partits que patim i de la seva manera malvada de funcionar, crec que Piqué, dins d’aquest món, era potser un dels polítics més vàlids de tots. És, a més, un molt bon parlamentari –en faig fe. Un home que podria estar en qualsevol partit dels grans, PSC o CiU, sense desentonar, encara més, destacant-hi força. Les seves idees d’ara, tan retrògrades i tan nacionalistes espanyoles, em semblen conjunturals: simplement entèn que ha fitxat per un equip i llavors ha de defensar aquells colors. El món dels polítics professionals és aquest: un mig-mig o un poti-poti entre convicció i manca d’idees pròpies, entre interès personal i cinisme, entre capacitat d’empassar-te un munt de gripaus propis perquè els del contrari fan encara més mala fila. Ficats, doncs, en aquest món brut i tal volta necessari, algú ha dit que si Piqué hagués caigut dins de CiU, ara seria president de la Generalitat. Potser sí. Resulta, però, que pels motius que siguin va acabar caient dintre el PP. El PP tenia, doncs, segurament el millor polític dels que estan en actiu a casa nostra i ficats dins el sistema –que ja he dit que és essencialment corrupte. I l’han fet fora! Llavors, des de la perspectiva seva, des de la perspectiva dels partits, els del PP no és que siguin només perversos, mentiders, cruels, genocides, xenòfobs, barroers... És que són idiotes.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Afegitó del dia 20: ahir es va conèixer que Josep Piqué, líder del «PP suposadament català», plegava. Deixant ara per un moment de banda la corrupció consubstancial del sistema de partits que patim i de la seva manera malvada de funcionar, crec que Piqué, dins d’aquest món, era potser un dels polítics més vàlids de tots. És, a més, un molt bon parlamentari –en faig fe. Un home que podria estar en qualsevol partit dels grans, PSC o CiU, sense desentonar, encara més, destacant-hi força. Les seves idees d’ara, tan retrògrades i tan nacionalistes espanyoles, em semblen conjunturals: simplement entèn que ha fitxat per un equip i llavors ha de defensar aquells colors. El món dels polítics professionals és aquest: un mig-mig o un poti-poti entre convicció i manca d’idees pròpies, entre interès personal i cinisme, entre capacitat d’empassar-te un munt de gripaus propis perquè els del contrari fan encara més mala fila. Ficats, doncs, en aquest món brut i tal volta necessari, algú ha dit que si Piqué hagués caigut dins de CiU, ara seria president de la Generalitat. Potser sí. Resulta, però, que pels motius que siguin va acabar caient dintre el PP. El PP tenia, doncs, segurament el millor polític dels que estan en actiu a casa nostra i ficats dins el sistema –que ja he dit que és essencialment corrupte. I l’han fet fora! Llavors, des de la perspectiva seva, des de la perspectiva dels partits, els del PP no és que siguin només perversos, mentiders, cruels, genocides, xenòfobs, barroers... És que són idiotes.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 17 de juliol del 2007
Quatre anys
Avui fa quatre anys que vam marxar de casa pensant-nos que seria només per uns quants mesos, i després vam descobrir l’aluminosi quan ja no hi podíem tornar perquè ho havíem enderrocat tot, i llavors ja havíem begut oli. Ara, només ara, comencem a veure la llum al final del túnel.
Quatre anys! Es diu ràpid, eh? Tot aquest bloc l’he escrit després, durant la travessa del desert! I tantes coses més, que he anat fent sense casa pròpia (aquella tampoc no és meva, però ja m’enteneu). Deunidó la capacitat d'adaptació de l’ésser humà, ens emmotllem a qualsevol cosa.
I a més, per ací dalt ens queixem per vici: què faríem, si visquéssim a l’Iraq i ens hagués esclatat una bomba a casa, una bomba d’aquelles que esclaten cada dia de cada dia des que els americans, els britànics i els espanyols van envair el país? Què faríem si no haguéssim tingut mai casa pròpia? Què faríem si ens hagués enderrocat casa nostra la inundació de la Xina? O el terratrèmol del Japó? Què faríem a Darfur? Llavors sí que tindria raó de queixar-me, però ara, que falten tan pocs mesos per tornar al meu cau, de què em puc queixar?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Quatre anys! Es diu ràpid, eh? Tot aquest bloc l’he escrit després, durant la travessa del desert! I tantes coses més, que he anat fent sense casa pròpia (aquella tampoc no és meva, però ja m’enteneu). Deunidó la capacitat d'adaptació de l’ésser humà, ens emmotllem a qualsevol cosa.
I a més, per ací dalt ens queixem per vici: què faríem, si visquéssim a l’Iraq i ens hagués esclatat una bomba a casa, una bomba d’aquelles que esclaten cada dia de cada dia des que els americans, els britànics i els espanyols van envair el país? Què faríem si no haguéssim tingut mai casa pròpia? Què faríem si ens hagués enderrocat casa nostra la inundació de la Xina? O el terratrèmol del Japó? Què faríem a Darfur? Llavors sí que tindria raó de queixar-me, però ara, que falten tan pocs mesos per tornar al meu cau, de què em puc queixar?
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
