Sobreviure sense papers

He aconseguit arribar fins aquí sense haver-me tret el títol acadèmic oficial, el de llicenciat –llicenciat amb grau en el meu cas, perquè vaig fer també l’examen de llicenciatura, l’alternativa que hi havia llavors al que s’anomenava la tesina–, sense aquell paperot historiat que signa el Jefe del Estado i el Ministro de Educación y Descanso –calla, que em sembla que ara ja no es diu així. Vaig començar la carrera amb un Jefe del Estado i la vaig acabar amb el que va nomenar ell mateix com a successor seu, però no m’interessaven ni l’un ni l’altre ni cap dels seus ministres com a avaladors dels meus coneixements. Per això no vaig demanar el títol –ni el vaig pagar, és clar, tot i que el meu pare s’hi fa oferir– quan vaig acabar la carrera. I vint-i-set anys després, tot i que amb dificultats i incomprensions de tota mena, he arribat fins on sóc –no gaire amunt, d’acord– sense títol. He hagut d’apel·lar un munt de vegades a l’objecció de consciència per aquest motiu, i m’he trobat molt sol, com si fos un ésser estrany. Ho dec ser. Però al final no he mort de gana, ara tinc una bona feina i la gent que creu professionalment en mi suposo que hi creu per les meves habilitats –siguin poques o moltes–, no pels títols ni pels Jefes del Estado que em podrien avalar. Sóc estrany però estic satisfet.

També vaig viure més de vint anys sense fer servir el carnet d’identitat espanyol, però al final em vaig rendir, en part per cansament i en part per la incomprensió també absoluta de tothom. Molta gent del nostre voltant considerava que la normalització democràtica consistia a posar-se el nom en català en el carnet franquista i, un cop fet això, ja no calia res més (i si no feies això perquè no creies en la substància, en el fonament de l’assumpte, eres un espanyolista!). I doncs, tret dels quatre desgraciats que ens vam posar d’acord per actuar així i alhora prescindir dels avantatges dels ciutadans normals i corrents ben documentats, ningú no entenia el que preteníem. No volíem canviar tot un Estat, però sí viure més o menys d’acord amb nosaltres mateixos pel que fa a la nostra identitat. Pensàvem que l’Estat no era ningú per avalar qui érem nosaltres. Oi que no s’entén el que vull dir? Doncs, justament per això al final ho vam deixar córrer, després d’aconseguir en vint anys només un petit avenç en els assentaments del Registre Civil espanyol, que des de l’any 2005 van concedir que ja es podien fer en català (tot i que després es passen al castellà, que continua sent l’única llengua oficial del registre).

Per a nosaltres allò era la xocolata del lloro, però com que ja estàvem cansats de lluitar ens havíem dit que si aconseguíem aquella fita almenys quedaria una mica justificada la follia de tants anys perduts amb batalles absurdes contra tothom –fins i tot la gent més propera– per no res. A més a més, si no feies servir el carnet havies de mentir –mentides obligades per un sistema repressiu, i per tant no culpables–, perquè sovint havies de dir, perquè et fessin algun servei, que t’havies deixat el carnet a casa, i llavors t’obrien el compte o et feien la factura o el que sigui amb la promesa que hi aniries de seguida amb el carnet, per regularitzar la situació. I no hi anaves. El que fèiem no era il·legal, o sigui que no donàvem dades falses, perquè de carnet en teníem –era obligatori, te’l posaven a les mans a 14 anys–, sinó simplement que no el renovàvem –jo tenia el que em van fer l’any 1976– ni el volíem ensenyar, no ens donava la gana, no volíem col·laborar amb un instrument de control de matriu franquista. I ho és: el DNI es va implantar a l’Estat espanyol –ja ho he recordat ací mateix més d’un cop– l’any 1941, uns mesos després que Hitler fes el mateix a Alemanya i comencés a collar encara més els jueus.

La cara que va posar la funcionària del Ministerio quan vaig anar finalment a renovar el carnet i els vaig lliurar el de quan tenia 18 anys va ser gloriosa. Només per aquella cara ja van valer la pena tots els tràngols. En aquell moment, però, se’m va acudir una idea i li vaig dir a la senyora que acabava de recordar no sé quina cosa urgent i que ja hi tornaria, i me’n vaig anar amb el carnet antic sense lliurar els papers perquè em fessin el nou. I l’endemà hi vaig tornar i vaig dir en una altra finestreta que havia perdut el carnet i que a veure si me’n podien fer un de nou. I encara guardo el vell, com a testimoni dels anys de lluita inútil, amb el nom franquista i tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El bloc de Goethe

Què és sinó un bloc Die Leiden des jungen Werthers (1774), de Johann W. Goethe? Mireu, si no l’heu llegit o no us en recordeu:

«3 de setembre [del 1772]. A vegades no entenc com és que ella pot estimar ningú altre. No concebo com pot justificar aquest amor, sent com és que jo l’estimo d’una manera exclusiva, íntima i total. No conec res més que no sigui ella. No tinc cap més pensament ni posseeixo res més.»

O aquest altre post:

«15 de setembre. És indignant de veres que hi hagi persones que no percebin el sentit i el plaer de les poques coses que encara tenen valor a la terra. Sens dubte deus recordar aquelles nogueres sota les quals vaig estar assegut amb Lotte, al costat de la casa del bon rector de Saint... Quines nogueres tan meravelloses! Déu sap com han omplert el meu esperit [...] Les han tallades! Veient que la gent del poble, especialment els més grans, no hi estaven d’acord, els vaig demanar: “Com és que heu permès que les tallessin?” “Si l’alcalde vol tirar-ho endavant –van respondre–, què es pot fer?”»

Tot el llibre és així, des del començament: entrades de diari escrites pel protagonista, uns dies curtes, altres dies més extenses, en forma de carta o d’anotació, fins a l’epíleg, que explica –no tan succintament com m’hauria agradat: des del meu punt de vista la intervenció de «l’editor» és excessiva– el final de la història.

Si Goethe hagués viscut ara, hauria escrit sens dubte el Werther com un bloc d’internet. (I em penso que sense comentaris, si em permeteu la gosadia d’interpretar les seues preferències.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Hi ha una cosa que es diu laude

Quatre mesos d’aturades intermitents, quinze dies de vaga completa, centenars de milers de persones afectades, joves i grans, avis i criatures, gent amb cadira de rodes que no té alternatives, dotzenes d’autobusos malmesos, milions d’hores de feina perdudes i més milions d’euros directament a l’aigüera. I ara diuen que a partir del 15 d’abril comencen una vaga indefinida.

No n’hi ha prou, ja? Què més ha de passar perquè el Govern hi faci alguna cosa? Jo no sé de qui és la culpa –dels usuaris no, això segur, i són els que ho pateixen–, però davant un conflicte d’aquesta volada em penso que el Govern té instruments legals i democràtics per resoldre’l. Per què no ho fa? Què esperen per dictar un laude imparcial, del CTESC o de qui sigui, de compliment obligat per a totes dues parts?

(Parlo de la vaga d’autobusos de Barcelona, per si no hi quèieu els que no viviu aquí.)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No estic d’acord a boicotejar els Jocs

Ni parlar-ne. Serà molt més eficaç per al progrés futur de la Xina i per a la llibertat de la seva gent en l’avenir que hi hagi Jocs Olímpics i que hi vagi tothom, que no pas que se’ls faci boicot i uns quants països capdavanters del món suposadament lliure decideixin no anar-hi. Això seria maquillatge per tapar vergonyes, catifa per amagar la manca d’acció fins ara real i efectiva a favor del Tibet. Ja sé que els Jocs Olímpics són per ells mateixos maquillatge i artifici, però és justament en aquestes situacions delicades que l’artifici pot ajudar a canviar la realitat. Eixir d’una dictadura és molt difícil –que ens ho demanin a nosaltres, que encara no n’hem sortit del tot– i qualsevol ajuda que arribi des de fora, ni que sigui tapant-te el nas, els ha d’anar bé. És veritat que la celebració dels Jocs fa també que el règim xinès es presenti al món com si fos un règim normal i corrent, però també estic convençut que de cara endins el boicot distanciaria molt més el règim del mirall democràtic –presumptament democràtic, si voleu, però tendint a la democràcia com a ideal si més no teòric– occidental. La Xina no canviarà per un boicot, i en canvi sí que pot canviar –o canviar una mica més– per uns Jocs. Els Jocs poden ser l’avinentesa perquè molta gent d’allà dins vegin món, el boicot només els produirà frustració i serà aprofitat pel règim per fer veure que Occident no els estima. Els xinesos, el poble, no es mereixen tenir els governants que tenen –nosaltres tampoc, ja que hi som–, però el que no es mereixen de cap manera és que Occident destrossi el seu joiell, una vegada que els ha estat concedit mostrar-lo i mirar de vendre’l. I ja sé que la majoria dels xinesos segurament no tastaran cap avantatge dels Jocs Olímpics, i a la majoria, també, no els deu venir d’aquí que s’hi facin els Jocs o no mentre no es resolguin altres qüestions transcendentals del seu immens país de països. Però ho veig claríssim: la suspensió de la festa els perjudicaria encara molt més.

Una altra cosa hauria estat que s’hagués descartat Beijing en el seu moment com a candidata pels dèficits democràtics de la Xina. Però ara ja no es pot fer marxa enrere. I avui deixem de banda que de dèficits democràtics, encara que no siguin segurament tan bèsties, també n’hi ha als EUA (Guantánamo, Iraq) i, ehem, a l’Estat espanyol (cal posar exemples?).

I sí que estic d’acord, només faltaria, que s’aprofiti tota la parafernàlia dels Jocs, incloent-hi la passejada de la flama olímpica pel món, perquè els tibetans i altres pobles oprimits pel règim xinès es facin sentir. És que és això el que volia dir també: si es fan els Jocs, les protestes poden arribar més lluny, poden tenir molta més repercussió. Si no es fessin els Jocs, no se sentiria ni un clam protibetà al planeta, o se sentiria molt fluixet, com sempre. Els Jocs, doncs, són un altaveu. Un altaveu que sentiran també els mateixos xinesos.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?

(Teniu una actualització d'este article ací.)

Diaris gratuïts

No he llegit mai, fora dels primers dies quan van sortir, els diaris de franc. Però com que estic cansat de trobar-me’ls contínuament al davant del nas, al metro, a l’autocar i al carrer, he acabat que els identifico perfectament, de lluny i tot, només pels titulars. Hi ha qui deia que aquests diaris no tenien ideologia. Ja ho crec que en tenen! I doncs, si un dia em passés tot allò de l’illa deserta i només em pogués emportar un diari d’aquests, tinc força clares les preferències. Per aquest ordre: ADN, Metro, 20 Minutos, Què. I amb els dos darrers em fa l’efecte que diria: no, gràcies, m’estimo més anar a l’illa sense diari. O me’ls enduria, ara que hi penso, per si a l’illa no hi ha escòtex, que no se sap mai el que hi pot haver o no en una illa.

(Afegitó del 25 d’abril del 2008. Aquests dies he sentit explicar la facècia aquesta de l’illa deserta amb una variant. Un autor que ara no recordo deia, si fa no fa: "Ara no em feu dir quin llibre m’hi enduria, perquè no ho he rumiat, però podeu estar segurs que m’hi emportaria un llibre que no hagués llegit." Bona pensada, però difícil d’entendre-la, perquè si no l’has llegit, com sabràs que t’agradarà? I si no l’has llegit però t’agradaria endur-te’l a una illa deserta, com és que no el llegeixes ara?)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Corona de grues

No només el turó del Putget està coronat per una grua: ara n’hi han posat una altra gairebé al capdamunt del de la Creueta del Coll. Vist des del Putget, aquest altre turó sembla que la tingui clavada al mateix cim, perquè visualment sobresurt força. Potser és per això, entre altres motius, que els autoanomenats ecosocialistes, que ara són els socis de referència del senyor alcalde de Barcelona, a cada bugada electoral perden un llençol de vots.

O potser no és per aquest motiu, que perden vots, perquè d’aquestes grues –la del Putget encara hi és: no han acabat el pàrquing social– els diaris no n’han dit ni ase ni bèstia (i se’ls florirà el pa a la boca, perquè de saber-ho ho saben). O sigui que només ho devem saber els veïns i els que treballem al barri.

Pobra Barcelona. Fa massa anys que governen els mateixos: més anys que el Porcioles! I ningú no els controla. «Els electors», diuen. Exacte: cada quatre anys, els electors tenim la gran oportunitat –gràcies, gràcies– de dir sí a tot o no a tot, incloent-hi la possibilitat que els que tu has votat compleixin o no compleixin el que han dit que farien o deixarien de fer. I si no t’agrada el que han fet, pots votar els altres, que són moooolt diferents, no cal dir-ho.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Avís a navegants i corresponsals

Som molt vulnerables. La setmana passada, dimecres o dijous, en vaig tenir sospites. Divendres ja era gairebé una seguretat. I avui m’ho ha confirmat l’informàtic. M’han entrat a l’ordinador, des de fora. M’han robat missatges de correu (tot els col·locats dins la safata d’entrada i els d’una carpeta on tenia missatges que considerava, per dir-ho així, de vigència permanent), m’han robat uns quants documents crec que intranscendents i m’han robat segurament altres coses que de moment no hem descobert.

Us aviso perquè si rebeu cap missatge meu amb algun contingut estrany, sorprenent, confidencial, insultant, etc., penseu que segurament no he estat jo. I perquè m’aviseu, si rebeu notícies meves d’aquest tipus. No podré fer res per remeiar-ho, però almenys sabrem quin tipus de pirata m’ha vingut a visitar, si és de la mena bromista, de la mena pedagògica o de la mena filldeputa, amb perdó.

El problema no ha estat de falta de seguretat. Es veu que el meu perfil d’activitat ha interessat un black hat hacker (pirates o furoners de barret negre, també anomenats crackers) anònim, passavolant, i ha decidit fer-me una visita, robar-me alguns documents que pel nom li devia semblar que podrien ser interessants –ja els deu haver examinat tranquil·lament al seu cau– i, alhora, deixar-me un avís perquè tingués més cura (és per això que els fan desaparèixer, en comptes de copiar els documents, que és el que passa quan et ve a visitar expressament algú que et coneix però no vol que sàpigues que ningú t’ha espiat). Però diu l’informàtic que el meu nivell de seguretat és adequat. Que si posés més proteccions de les que ja tinc llavors cridaria més l’atenció, i la protecció faria d’imant per a pirates encara més malvats.

Som molt vulnerables.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Me’n vaig a Qatar

Com que estic fart dels tripijocs polítics, més encara si són en clau espanyola, i a més tot està dat i beneït –ETA refermarà la majoria absoluta, o quasi, tal com ja us havia dit, del Mentider ZP enfront del Mentider MR, que segurament haurà de dimitir, o el dimitiran– fujo d’estudi i me’n vaig virtualment a Qatar a esbravar-me.

A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.

Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.

Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.

És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gent desanimada

Suposo que hauria de parlar una mica de política, de les eleccions espanyoles. I no m’hi veig gaire amb cor. Encara menys aquests dies, amb vaga d’autobusos contra els usuaris, amb el metro que no funciona –hauríeu d’haver vist dimarts el carrer Gran de Gràcia amb les voreres atapeïdes de gent que anava i tornava–, amb els trens de Rodalies que ja són el pa nostre que ens falta cada dia, amb la Gran Via tallada pels mateixos autobusers. Ahir no funcionava ni el funicular de Montjuïc, m’a que té collons (sentit a Gandia).

El que veig és gent desanimada, sense ganes de res, amb la idea clara de no anar a votar –o de votar, alguns més conscients, Escons insubmisos. Gent descoratjada perquè veu més que mai que aquestes no són les nostres eleccions, que són eleccions de Madrid, que no ens hi juguem res: només quatre anys d’enganys per part d’uns, o quatre anys de crits i mala cara per part dels altres. I tant per tant... tant ens fa, la veritat. Suposo que a Catalunya hi haurà una abstenció rècord. O no, perquè ja no saps mai què faràs, potser a última hora diràs: val més que no guanyin aquells, que si ara estem malament, amb ells podem anar a la guerra. O altres potser descobriran Ei i decidiran, per una vegada, que val la pena el vot de càstig realment efectiu, el que no es pot tornar contra els votants de cap manera, perquè es convertirà en un retret permanent i mut. Com si poguéssim fer saber als polítics que ens abstenim no un dia cada quatre anys, sinó cada dia de cada any. Un escó buit, sisplau, ni que sigui només per comprovar la cara que els queda a aquesta gent i el munt de gestions que es posaran a fer tots plegats per intentar anul·lar aquesta cosa estranya i sense precedents: que hi hagi un escó buit no per absentisme –que això ja passa cada dia–, sinó estructuralment. I els calés, a una oenagé.

La paraula que defineix més bé aquests dies, pel que fa a l’àmbit social, és aquesta: impotència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor

(Teniu una actualització d'este article ací.)

Paranoic (i 2)

No vaig poder acabar i per això vaig posar-hi un 1.

O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.

Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)

Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.

Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).

Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?

I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Paranoic (1)

Al llarg de la vida m’han dit de tot. A banda dels retrets normals, que a voltes no tenen més transcendència, els que m’han fet més mal han estat els relacionats directament amb malalties: neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèxic, epilèptic... En tot hi ha un rastre de veritat, cal dir-ho. Pel que fa a l’epilèpsia, he tingut almenys un episodi –molt breu– d’out body experience. Va ser interessant. De fet, vaig descriure amb detall l’experiència i vaig publicar el relat en una web de contes curts.

També m’han dit psicòpata. Tot, per un gat que vaig matar fa un munt d’anys, més de trenta: un gat que tenia jo a casa meva i que me’l va atropellar un cotxe i el va deixar molt malferit. Vaig prendre el determini de matar-lo perquè no patís més... i no me’n sortia. No tenia eines prou contundents i no se m’acudia com fer-ho i vaig anar provant coses, cada cop més fortes. Total, que el vaig fer patir més del compte per la meva malaptesa. I la bèstia, pobreta, vinga a miolar de dolor. D’aquí ve allò de psicòpata que em va dir una veïna.

O que sóc un histèric, és clar, i un cínic, però això em penso que ja no són malalties. I he sigut cleptòman, perquè un cop en un magatzem d’aquells grans, quan tenia tretze anys, vaig robar no recordo què –una cosa que no necessitava, segur, perquè només recordo que ho vam fer uns quants per l’emoció que comportava–, i una altra vegada em vaig endur un parell de duros del moneder de ma mare.

M’haig d’enfadar, doncs, si algú un dia em diu que sóc paranoic? No, jo crec que no. Primer em va molestar molt que m’ho diguessin, és veritat, però després vaig veure que no, que el fet que m’ho hagués dit volia dir que d’alguna manera aquella persona em tenia prou confiança. No m’hi havia de capficar gaire. Tot i que també podria ser que aquell no em digués paranoic normalment però ho pensés de manera habitual, i que m’ho digués un dia justament perquè estava molt enfadat, que és quan es diuen les veritats, i se li va escapar...

Ja ho veieu que sí, que sóc una mica paranoic. Els lectors d’aquest bloc segur que no en tenen dubtes.

Continuarà.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Guanys pornogràfics

Ja sabeu que no m’agrada la pornografia, però en aquest cas em sento obligat per la indignació a parlar-vos-en. És aquesta notícia: «Endesa va registrar un benefici net de 2.675 milions d’euros* l’any 2007. Si es comparen els resultats en termes homogenis, el benefici net hauria crescut un 14,2% respecte al 2006. Els ingressos de l’elèctrica van pujar a 21.931 milions d’euros, un 6,6% més, i les vendes van ser de 21.222 milions, un 8,1% per sobre de les obtingudes l’exercici anterior. El resultat brut d’explotació (ebitda) va ser de 7.485 milions d’euros, amb un increment del 4,9% respecte al 2006, mentre que el resultat net d’explotació (ebit) va arribar als 5.596 milions d’euros, un 6,8% més. Els recursos generats per les operacions es van situar en 5.258 milions d’euros, un 13,3% més, i totes les àrees de negoci de l’elèctrica van contribuir de forma positiva al rendiment de la companyia. En concret, el benefici net del negoci a Espanya i Portugal va ser de 1.785 milions d’euros, que va equivaler al 66,7% del total del grup presidit actualment per José Manuel Entrecanales i fins fa uns mesos pel senyor Manuel Pizarro, candidat del Partido Popular a les eleccions del 9 de març del 2008.» (Dels diaris d’avui.)

(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)


*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Estigueu contents, avui no us pegarem

Deia el diari d’ahir: «Les cues eternes de rostres resignats per treure’s el DNI a la comissaria del carrer Balmes tenen els dies comptats. Els barcelonins no n’hauran de perdre dos per obtenir el carnet d’identitat. Ni esperar un mes per tenir-lo a la cartera. Ni tacar-se els dits amb tinta. Totes aquestes incomoditats són ja història. Ara tots els tràmits podran fer-se en un quart d’hora en una única visita a les noves dependències repartides per la capital catalana.»

Etcètera. Per què continuar? És el to general, presentar d’aquesta manera no tan sols acrítica sinó fins i tot laudatòria una estructura d’abús, una creació de la dictadura per controlar la gent, és això el que em fica malalt. No ho puc sofrir. Ni una paraula sobre la conveniència o la inconveniència de continuar obligant la gent a identificar-se amb un carnet amb empremtes dactilars com si fóssim tots delinqüents. Així ja tenen la feina feta per quan siguem delinqüents de debò o per quan decideixin que ho som (separatistes, rojos, asocials, etc.). Ni una paraula sobre l’origen d’aquest instrument de control de la ciutadania (1941, juntament amb Alemanya, on manava un tal Adolf Hitler). A tothom li sembla bé que l’estat faci el paper de gran germà, ningú no discuteix res. Va acabar la dictadura (?) i els nous governants van deixar dempeus tot allò que no va provocar protestes massives explícites. Ja els anava bé conservar com més instruments de control millor. És així com va anar la cosa, sí. I la premsa presenta avui com un gran avenç que ara això ja no serà tan costós com ho era abans, que ara es podrà fer en un quart. Llegeixes notícies d’aquesta mena i sembla un relat d’aquells de Kadaré o de Kafka sobre els buròcrates als quals havies d’estar agraït si feien la seva feina, sembla una crònica dels camps de concentració on els presos estaven contents si un dia el kapo de torn només els havia clavat una fuetada, en comptes de les quinze habituals. Alegria, alegria, que avui no us pegarem tant.

Jo no estic content. Em rebel·lo contra aquest mesellisme. No l’accepto! I el problema és que ho dic i, al meu voltant, gairebé ningú no m’entén. N’hi ha que em donen la raó, però crec que ho fan per fer-me feliç. En el fons pensen: pobre vigilant, la soledat del far li ha capgirat el magí, o potser ja ve d’abans, potser va ser per això que se’n va anar a viure al far, tot sol, pobret.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La raó d’una bestiesa

S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.

Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:

1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.

En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.

De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Viure al dia

The prize winner of Defiance, Ohio (2005) és una pel·lícula dolentota de sèrie E (embafadora) que vaig veure dissabte a la classe d’anglès. És d’una mare de família nombrosa (Julianne Moore) dels anys 50, casada amb un home violent, alcohòlic i primari (Woody Harrelson). La mare, una bleda encantadora –si es pot dir d’aquesta manera– ha de tirar endavant els fills a base de molt coratge i una murrieria natural que la fa experta a treure transcendència dels exabruptes del seu home i també a guanyar tota mena de concursos i premis convocats per mitjans de comunicació i empreses de tota mena: des de viatges i cotxes, que no pot aprofitar perquè sempre hi ha necessitats més peremptòries que passen al davant, fins a llaminadures o premis de supermercat. L’Evelyn ho guanya quasi tot, és una campiona nacional, reconeguda per les altres concursants professionals de tots els Estats Units.

Bé, no val gaire res, a banda del fet que parlen en anglès, que era el que m’interessava. Però em va fer profit una frase. La història, basada en un cas real, està explicada des de la perspectiva d’una de les filles, que no entén com la mare, tan espavilada com era (guanya prou diners per sobreviure i a més la casa on s’estan és propietat seva, un dels premis que ha aconseguit), continuava aguantant al costat d’aquell marit que per a l’única cosa que servia, diu ella, és per fer-li fills, treballar com una bèstia (això sí que ho feia) i viure els partits de bèisbol per la ràdio com si s’hi juguessin tots la vida. La filla, però, recorda molt vivament una de les converses que té amb la mare, que li diu que s’ha de viure al dia, que qui dia passa any empeny i que el que és important és gaudir de cada minut de què es pugui gaudir, i mirar de no pensar en els moments dolents, que d’altra banda són impossibles d’evitar. (És clar que hi ha fronteres –aquesta glossa és meva– que no has de passar o no has de deixar que els altres passin si t’afecten, però no és gens fàcil establir aquestes fronteres, ni decidir que siguin inamovibles.)

És un tipus de consell que haig de reconèixer que a mi em va molt i molt bé. Viure al dia. Us el penjo aquí per si a algú més li fa servei.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXIII): Paradoxes lingüístiques (1)

(Teniu una actualització d'este article ací.)

Volen una bomba?

Sembla que el Govern espanyol estigui entestat a aconseguir que un boig de l’entorn abertzale mati algú abans de les eleccions. Si no, no s’entén a què treu cap aquesta dèria de fer tancar tota cuca que bellugui d’aquell àmbit. Que no saben que matar és una de les coses més fàcils del món (deixant de banda la consciència, ara parlo de la factibilitat), si algú es proposa de veritat fer-ho?

I doncs, si el Govern no vol disgustos, el que ha de fer és respectar escrupolosament els drets democràtics de la gent, encara que no li agradin i encara que hi hagi un partit a l’oposició que cridi cada dia a la guerra. Per la via de la repressió pura i dura, no se’n sortiran més que a curt termini. Potser és això el que cerquen: qui dia passa, any empeny.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Perquè fa 800 anys Jaume I...

No crec en els reis, excepte en els d’Orient que vénen cada 5 de gener a la nit, però avui fa 800 anys que va néixer a Montpeller el rei En Jaume i tothom espera que ho celebris d’alguna manera. Bé, ho dic aquí i ja està, perquè en realitat no m’agraden les conquestes ni les reconquestes. Sóc català, m’agrada el català i suposo que li dec a aquell senyor, en bona part, el fet de parlar-lo. O no, perquè els anomenats moros van estar-se aquí segles i la llengua es va continuar parlant. Algú creu que en el temps dels moros va desaparèixer el llatí del tot? No, els moros eren gent força civilitzada, ja ens ho va dir el senyor Jiménez de Parga, que es banyaven en fonts de coloraines. I a més, aquell rei del qual parlem també devia ser força moro: tres esposes legals, nou concubines, un munt de fills reconeguts o no escampats ça i lla...

I si la cosa no hagués anat com va anar, si ara aquí parléssim tots moro, doncs també seríem feliços més o menys amb la nostra parla mora, no? En fi, que no sé exactament per què escric sobre aquesta temàtica avui. Suposo que ho duus als gens i no te’n pots estar. Però psicològicament em resulta molt difícil estar orgullós d’un rei de fa 800 anys que va dedicar la vida a fer la guerra i a deixar dones embarassades pertot. Jo no vull ser un català a la manera d’un espanyol, amb els nostres Pelayos, Cids i Reyes Católicos però de sang catalaníssima (i catalanistes avant la lettre).

La meva defensa de Catalunya, del català, de la llibertat i de la autodeterminació de les persones i dels pobles mira al present i al futur. M’és igual el passat. Les coses són com són ara. No té sentit, per mi, remoure els temps pretèrits, com qui cerca la puresa del llinatge. Patètic. Per mi, la història que m’interessa de cara a l’actualitat comença l’any 1948, amb la Declaració dels drets humans. Catalunya, si ha de ser independent, serà perquè la majoria dels catalans voldrem ser independents. És això el que defenso: que ens deixin ser el que vulguem ser.* (I ara, que ens tornin els calés que ens roben, perquè no hi ha dret el que fan els espanyols amb nosaltres, com si fóssim ciutadans de segona.) Jo no vull la independència per decret d’un rei o pel pronunciament d’un general. Jo vull tenir senzillament la possibilitat de ser independents si volem ser independents, perquè ja n’hi ha prou de tuteles històriques i de drets adquirits per conquestes, reconquestes i imposicions. Jo vull la llibertat de parlar en català i que em parlin en català simplement perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana i prou. Si d’aquí a cent anys les coses són d’una altra manera, d’aquí a cent anys quedem un dia a fer el vermut i ho tornem a discutir.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que va passar fa 800 anys... me la bufa.

No sé si algú em tirarà la cavalleria al damunt, ara.

*Hi ha, per exemple, una declaració solemne, en forma d’Estatut, del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2005, avalada amb el 90 per cent dels vots dels nostres representants legals. A mi no em convencia, però vam decidir entre tots que allò era el que volíem. Les rebaixes posteriors pactades pels partits i els ribots de Madrid ja no m’interessen, són imposició directa o indirecta. Per mi, si cal reclamar algun dret històric, és el del 30 de setembre del 2005. Perquè és el que hem decidit nosaltres, la nostra generació, no els nostres avantpassats. La resta d’arguments són allò de sempre, enganyifes dels polítics i voler fer-nos ballar la seva dansa. I al capdavall, tampoc els estatuts no serveixen de gaire res, havent-hi com hi ha una Constitución española que a l’hora de les interpretacions sempre jugarà contra nosaltres...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)