Un alienígena a la redacció

Per Toni Martínez

Em documento sobre la imatge del periodista en el cine: busca-raons, borratxo, aventurer, mentider i trampós. I la periodista? Astuta, descurosa, ambiciosa i secretament enamorada del cap. La vida mateixa. [...]

Vet aquí una vegada milers de metres quadrats de tauletes individuals, de vegades aplegades en barris de vuit o deu habitants. D'una manera general, cadascú va al seu rotllo, davant el propi ordinador i amb el propi telèfon, i hi regna l'harmonia i la pau, sense enveges ni renyines. i ara vostè dirà, com Shreck: "Ja. I ara jo corro a creure-m'ho."

Doncs bé: aquesta és la veritat [...] sobre algunes de les espècies que habiten [en un diari]:

Redactor o redactora en cap. Són el pilar de tot plegat. Els coneixes perquè no tenen peus. Una dita popular fa: és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no que un redactor en cap es mogui de la seva taula. Calúmnies de subordinats. Parlant científicament, hi ha dues subespècies de redactor en cap: el redactor en cap pur i el redactor en cap maco. El redactor en cap pur és de naturalesa sedentària; convoca els seus periodistes agitant la mà per damunt del cap, i el seu tracte és amable, esquerp, simpàtic, afectuós o poca-solta segons dia i caràcter, en això un diari és com una agència d'assegurances o una presó, no busquis romanticisme on no n'hi ha. El redactor en cap maco o semovent sí que es desplaça cap als subordinats, i somriu sense motiu per irradiar bon rotllo. Recentment s'ha batejat aquesta síndrome com a zetapisme. En resum, i simplificant, el redactor en cap pur diu: "Aviam." El redactor en cap maco diu: "Aviaaaaam."

Director. El reconeixes de seguida, perquè és el senyor que no hi és. Li encantarà, aquesta broma tan bona. No, home, és clar que hi és. Com voleu que no hi sigui el senyor director, si és el pilar de tot plegat! El director és a la tercera planta, un territori anomenat "a dalt". Es diu amb molt de misteri i col·locant el polze en posició erecta per remarcar l'eròtica del poder: "a dalt", amb delit, com H. H. pronunciava Lo-li-ta. A-dalt. De les opinions obtingudes, totes ben sinceres, dedueixes que un director és com un gremlin: si mantens amb ell unes senzilles pautes de capteniment, no causa problemes. Col·loquialment li diuen "dire", com en les historietes del reporter Tribulete, cosa que indica el domini de l'argot intern que manté la generació cinquantina (siguem piadosos) sobre la més jove, la q prla x mbil. Si els joves controlessin l'argot, farien servir l'abreviatura: Dtor., i li dirien El Detó o Detó el Terrible, amb la irreverència pròpia de la joventut i cometent una gran injustícia, a més, perquè com voleu que sigui terrible? Passa que la criatura és director, i això és una càrrega molt seriosa. Preguntes que us fareu: és en Detó un ésser solitari? Un misantrop? Un anacoreta? No. En Detó no actua mai sol. L'acompanyen uns altres superherois.

Detó Adjunt. És el pilar de tot plegat. Viu en un despatx 4×4 amb parets de vidre, habitacle que recorda el terrari d'un zoo. Pots passar per davant i mirar. Gairebé mai no mossega, i això el converteix en una de les atraccions més visitades per la Redacció. És especialment celebrada la seva habilitat per col·locar un peu damunt la taula deixant caure un braç per darrere el respatller del sofà giratori sense deixar de parlar per telèfon amb la vista a la pantalla i una mà al ratolí mentre transmet ordres mitjançant un moviment de celles. Hi ha altres models de Detó Adjunt, que no han de confondre's amb adjunts al Detó, ja que aquests són el pilar de tot plegat. També hi ha diversos tipus de Subdetó, i aquesta darrera espècie és molt apreciada perquè penquen com bacons. Jo, el que sento. La família Detó, respectablement nombrosa, treballa en equip i es comunica mitjançant una mecànica complexa anomenada reunió.

A Edició i Correcció treballen éssers recollats a la cadira i inclinats cap a la pantalla en un angle de seixanta graus. Són com els pre-cogs de Minority Report: la seva missió és detectar terrors i arrades abans que es materialitzin en lletra impresa i tornin al diari en forma de queixa indignada, enginyosa, simpàtica, etcètera, segons el lector. Els documentalistes també pertanyen als recollats, així com els grafistes o infògrafs, que tracten amb dibuixants/humoristes i es relacionen amb artistes. Són artistes. Són el pilar de tot plegat. El seu capitost és Detó d'Art o Art-Detó. "Senyor, sí, senyor!", crida un maquetador quan li ordenen encaixar un article amb vint ratlles de més. Ha lliurat la seva vida a un sol objectiu: la lectura clara i ordenada del diari. El seu sacrifici paga la pena. Sense maquetació, les notícies apareixerien penosament barrejades: "Bush exigeix a Ronaldinho matrimonis homosexuals davant la privatització d'Ibarretxe". El diari seria més divertit, però perdria credibilitat i influència, pilar de tot plegat.

Fotògraf/a. Els identifiques perquè sempre duen un braç per darrere del cos, com El Discòbol, per la inèrcia de la velocitat. Podríem fer servir mil paraules per a ells i elles, però val més aquesta imatge. No cal dir que són el pilar de tot plegat.

Col·laboradors. Éssers immaterials que viuen fora [...] i no se sap de què viuen, a més, perquè el sou el gasten íntegrament en psicoanalista, lectura, DVD i viatges, que és del que escriuen. A un col·laborador li toques una coma i et desafia a un duel. Per un punt i seguit et jugues la vida. També reconeixes un col·laborador perquè sempre fa doctrina, sobre a qui cal votar, com cal vestir-se, què s'ha de llegir o com tractar el periquito. Creuen que són el pilar de tot plegat. I amb raó. N'hi ha que telefonen molt, i la seva insistència suggereix el missatge interestel·lar avariat d'Obi-Wan-Kenobi: "Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic..."

Periodista simple. Billy Wilder va fer dir a Kirk Douglas, a El gran carnaval: "Sóc un periodista de 250 dòlars la setmana. Em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrere, de dalt a baix. Sé escriure'ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les menudes. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego un gos. Deixem-ho en 45 dòlars." Mentida. Tot fals. No faci cas del cine. Parafrasejant la xicota de Roger Rabbit: "No som dolents, és que ens han dibuixat així." Del simple periodista, de l'humil periodista que tot el dia tafaneja al carrer per abocar quan arriba la nit en la seva pàgina el que sap, sigui cronista, reportera, redactor, crític, analista, comentarista o corresponsal, n'hi ha prou de dir que és el pilar de tot plegat.

I per acabar, naturalment, bé, per descomptat, [al diari] [...] hi ha també treballadors.

(Extracte adaptat de l'article publicat al diari El País el 18 octubre 2004 i reproduït a la desapareguda revista infoReflex el desembre del 2004)

Curiositats de la llengua occitana

(Extracte adaptat de la ressenya de Manel Zabala publicada al suplement Cultura/s i reproduïda a la revista infoReflex el desembre del 2005)

Claudi Balaguer i Patrici Pojada (2005): Diccionari català-occità / occitan-catalan, 1.100 pàgs. Format 14x21, Llibres de l'Índex, Barcelona

En Lou Tresor dóu felibrige (1886) Frederic Mistral recull fins a vint-i-nou formes de dir primer: premié, permié, preimié, primié, prumié... Lou Tresor és un gran monument lexicogràfic però no és l’eina adequada per a aprendre una llengua. En el Balaguer-Pojada, primer diccionari català-occità / occità-català de gran extensió, hi trobem: «primer [pri´me] adj imif primièr -a, prumèr -a (aran.)»

La varietat de l’occità triada per a la redacció del diccionari Balaguer-Pojada ha sigut un llenguadocià estàndard amb voluntat generalista. Motius? El llenguadocià és la forma geogràficament i lingüísticament central de la llengua, la més pròxima a la llengua clàssica, la que últimament ha tingut més sort amb la literatura, i fou la forma escollida per Loís Alibèrt (1884-1959) per a la Gramatica occitana (1935) i el Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens (aparegut el 1966).

Però el llenguadocià, per la seva banda, igual com els altres dialectes, no és del tot unitari. Com direm nit? Optem per nuèch (lleng. oriental) o per nuèit (lleng. occidental)? Per cert, a Montpeller diuen nuòch. Balaguer i Pojada ho resolen així: en català hi ha l’entrada: «nit [´nit] f nuèch / nuèit, net (aran.) / ser (m), sera / de la ~ al dia del jorn a l´endeman...». Però en sentit invers ens trobem amb dues entrades al preu d’una: «nuèch [´nyetƒ] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits, a la nit / passar la ~ blanca passar la nit en blanc»; i més avall: «nuèit / nueit [´nyejt] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits...» El mateix per a nuechada i nueitada, per a fach i fait, cuèch i cuèit, vièch i vièt... Vostès ho entenen? Quin sentit té repetir una vegada i una altra dues definicions idèntiques?

No hauria estat millor la fórmula nuèch / nuèit / nuòch? Aquesta és l’opció que comparteixen el Dictionnaire occitan-français de Cristian Laus (2001) i el Diccionari general occitan (2003) de Cantalausa. O millor encara: «nuèit / nuòch: f var de nuèch - nit»; que és la solució del Tot en Òc (2002) de Braç-Martí-Roch-Sèrras.

Un altre punt polèmic és el de la “-e final de supòrt o -e paragogic”, la gran polèmica oberta per Jacme Taupiac amb L’occitan modèrne (2001). Tinc molt clar que cal dir simpatic i no simpatique, quimic i no quimique. Però per què filosòf en comptes de filosòfe? Per què paragraf en lloc de paragrafe? El fonema /f/ en posició final és més que estrany en les paraules populars de qualsevol dialecte occità. En llenguadocià (i només en llenguadocià!) hi deu haver unes deu o quinze excepcions: a retòf (abundosament), a l’agaf (agafar)... D’acord que un llenguadocià que sàpiga dir estrif (estrip) si practica força podrà arribar a dir ieroglif, però un llemosí, un provençal, ja no cal ni que ho provin. Optin per ieroglife i filosòfe, no és cap gal·licisme i així és com ho diuen els occitanòfons natius.

El mateix per a amb / ambe. Taupiac prescriu ambe en tots els casos; Balaguer i Pojada contemplen tan sols amb [´an], en la línia d’Alibèrt i Cantalausa; en canvi Rapin, Laus i els autors del Tot en Òc permeten amb / ambe. La forma ambe, i també amb, ab, anbe, ame... està ben documentada des del segle XIV. Avui dia la gran majoria d’autors opten per ambe davant consonant i amb davant vocal.

Enmig de les 35.000 paraules llenguadocianes (o 30.000 si pensen que festival i festivau haurien de compartir entrada) s’hi han escolat unes quantes paraules araneses (gascones) de manera discreta. Entre betacisme i betic hi ha: «bèth bèra [´bet (h)] adj bell -a / adj ind cert -a. Bèth shinhau adv una mica.» Compte, això és aranès tot i que no consti enlloc.

Però no tot són defectes. El Balaguer-Pojada és un diccionari útil i pràctic, duu una breu gramàtica catalana en occità i una breu gramàtica occitana en català, i totes dues ofereixen apunts de dialectologia. I és el primer cop que un diccionari occità incorpora transcripció fonètica en alfabet fonètic internacional: és el punt fort del Balaguer-Pojada. Hi veiem que occitan es pronuncia [´utsi´ta], no [´uksi´ta]. Els autors proposen per a feble / fèble la transcripció [´febble] i no [´fepple] perquè encara que la pronúncia [ppl] és la pròpia del llenguadocià no l’és en els altres dialectes.

Pojada, doctor en història i civilització, és l’autor de Los vèrbs conjugats. Memento verbal de l´occitan (1993). Balaguer fou professor de llengua occitana a la UAB entre 1996 i 1999. Llibres de l´Índex edità el 2003 Es vèrbs conjugadi. Morfologia verbau aranesa i té previst un altre Diccionari català-occità / occitan-catalan, aquest a càrrec de Joan-Daniel Bezsonoff, que prestarà una especial atenció al provençal literari.

Original de Manel Zabala, Cultura/s (La Vanguardia), 30 novembre 2005

* * *

El nom de l'aranès

Aranès és el nom que rep la llengua occitana a la Vall d'Aran. La llengua d'òc o occità pertany al grup de llengües romàniques o neollatines i està constituït per sis dialectes: l'alpí, el llemosí, l'alvernyès, el llengadocià, el provençal i el gascó. L'aranès és una variant del dialecte gascó.

D'aquests sis dialectes occitans, justament el gascó és el que més s'allunya del català lingüísticament, tot i que hi estigui tan emparentat des del punt de vista geogràfic i polític.

Gramàtica occitana (variant gascona)

(Aquesta notícia, presa del diari Avui, va ser reproduïda per la revista InfoReflex el mes de juny del 2005)

La Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu (GOGC), de Maurice Romieu i André Bianchi, ha estat publicada a les Presses Universitaires de Bordeaux.

Fins ara, J.P. Biraben i J. Salles-Loustau havien escrit el seu Mémento Grammatical du Gascon en francès i també era en francès la Grammaire béarnaise, d'André Hourcade. La nova eina té en compte les necessitats dels parlants actuals però no trenca del tot amb la gramàtica tradicional, amb la intenció de fer-la accessible als locutors de qualsevol variant de la llengua occitana. La GOGC és el primer treball exhaustiu dedicat al gascó que parla en profunditat del funcionament de la frase; així, els capítols 'Frasa simpla' i 'Frasa complèxa' ocupen més de 300 pàgines d'un total de 523.

La gramàtica pretén ser normativa, ja que l'ensenyament i la necessitat de bastir un gran espai de comunicació demanen un model de llengua estàndard coherent per damunt de totes les varietats locals. El criteri ha estat el de triar les formes més habituals, indicant, per això, les variants més importants que podran també ser utilitzades. Els lingüistes solen destriar tres variants de gascó: occidental, pirinenc (o de muntanya) i oriental. Dins del gascó pirinenc, els autors, amb l'ajuda de Frederic Vergés, dediquen set pàgines a les especificitats de l'aranès, cooficial a Aran, i el gascó pirinenc compartit amb Bigorra i Comenges. Són gairebé idèntics, a excepció d'alguns castellanismes i catalanismes inexistents en el cantó francès.

Maurice Romieu ha estat professor d'occità antic i modern a la Universitat de Pau. André Bianchi és professor d'anglès i ha organitzat cursos d'occità a la Universitat Michel-de-Montaigne-Bordeaux 3. Romieu i Bianchi havien publicat abans La Lenga del trobar, precís de gramatica d'occitan ancian (1999) i Iniciacion a l'occitan ancian, dètz e nòu tèxtes de l'Edat Mejana comentats (2002), també a la prestigiosa col·lecció 'Saber lenga' de les Presses Universitaires de Bordeaux.

Aquesta és la segona gramàtica que apareix escrita en llengua occitana. La primera, la Gramatica occitana. Segon los parlars lengadocians, va ser publicada a Barcelona l'any 1936.

(Adaptat de la notícia signada per Manel Zabala, Avui 5 juny 2005)

* * *

Posteriorment, l'any 2007, el prolífic professor Aitor Carrera ha publicat a Pagès Editors una específica Gramatica aranesa en occità; l'any 2009, l'opuscle Elements bàsics de llengua occitana (en català, editat per la Generalitat de Catalunya); i l'any 2011, també en català, L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics (occità referencial i aranès), a Pagès Editors.

«No penso canviar»

Què és filosofar?
Entendre en què consisteix això de viure.

Déu n’hi do!
Comencem per entendre quines idees ens guien.

Com es fa, això?
Jo tinc la meva via: em fixo en els tòpics.

Quins tòpics?
Aquestes frases fetes que freqüentem, encaixem i acceptem sense qüestionar-nos-les.

Per exemple?
“Sigues tu mateix”, “El meu cos és meu”, “Tots tenim una part de veritat”, “Totes les idees són respectables”...

Les dic sovint, aquestes frases.
Són tòpics: cristal·litzen el nostre sistema de creences profund. Els tòpics reflecteixen les idees d’una societat. Analitzem-los! [...]

“Sigues tu mateix.” Un disbarat?
Pot expressar autoestima..., però sol expressar una altra idea, nefasta: “Estic bé com estic i no penso escoltar, ni aprendre, ni millorar, ni progressar, ni admirar ningú.”

“El meu cos és meu.”
Expressa una idea instrumental del cos, perniciosa, perquè jo no tinc un cos: jo sóc el meu cos! No puc tractar el meu cos com si fos un objecte, ni jo ni ningú.

“Tots tenim una part de veritat.”
Sí? Segur? Quina? Quina part? Una part gran o petita? Equipares una veritat nímia a una veritat irrefutable? Malament!

“Totes les idees són respectables.”
No. A les idees se’ls ha de faltar al respecte per no faltar al respecte a les persones. Les idees s’han de fer barallar perquè no siguem les persones les que ens barallem! Les idees hi són per tombar-les i esmicolar-les. [...]

Quin tòpic l’inquieta en particular?
El que diu: “No em deus pas voler convèncer!?” És com dir “no t’esforcis a argumentar, sóc impermeable a tot argument, no escolto, no estic disposat a canviar d’opinió”. O sigui, “per què he d’escoltar les teves idees... si ja tinc les meves?”. Evitem exposar-nos a compartir idees, no fos cas que n’haguéssim de modificar alguna...!

Quina ideologia n’extreu, de tot plegat?
Nihilisme. Tot és indiferent. Ningú no pot jutjar ningú. No hi ha criteri! Exposes una idea i et diuen que “hi tens tot el dret”, per més insostenible o discutible que sigui, només per no haver de debatre-la!

Sí que penso que un d’aquests tòpics és una veritat irrefutable...
Digui-la.

Que “tot és relatiu”!
Si fos així tot el que és relatiu seria relatiu! Això obre la porta a la veritat absoluta, oi? Em sembla que diem que “tot és relatiu” per comoditat: evitem pensar i prioritzar. Però és molt difícil que mai valorem de la mateixa manera Àtila i Francesc d’Assís, oi?

(Extracte de l’entrevista de Víctor-Manuel Amela al filòsof Aurelio Arteta, publicada a La Vanguardia, 20 març 2012, amb el títol “Cal faltar al respecte a les idees! No pas a les persones”)

Traduir és, primer, despullar l’original

per Eduardo Ferreira, periodista i traductor

Despullar, desmaterialitzar, per reconstruir. L’original passa necessàriament per un procés de despullament quan es fa de bell nou –la traducció.

Descobrir el nucli per veure’l tot sencer –el nucli del missatge, allò que no es pot deixar de comunicar, allò que si no hi és el text perd el seu ancoratge, no tant l’estil literari ni el segell propi de l’autor–, per veure al voltant de què giren tots els adjectius.

Retirar lentament, curosament, amb un raspall de puntes suaus –com si fos un treball arqueològic–, les capes sota les quals s’amaga l’element clau que fa original el text d’aquell autor. Capes, disfresses, amb les quals es tapen els caires afilats del nucli narratiu. Nu, el text et fereix. Vestit amb aquella textura vellutada, et grata lentament i et sedueix.

La traducció es construeix com una anàlisi, sempre, però no es resol en una síntesi, sinó en una nova creació –una transmutació. És la prova de la validesa d’un text. Una prova real. Només es digne de sobreviure el text nu que atreu la traducció, que sempre és traïdora. És un ritu que mena a l’eternitat, a la dolça carícia del reconeixement. La legitimació d’un text a través de la traducció. L’ofici menyspreat és el que eleva el text a una nova altura.

Nu, es veu de fet el que el text vol dir. Si és que vol dir alguna cosa. Si no, per què traduir-lo?

En el text purament literari –la ficció amb pretensions d’art–, encara que el nucli et pot dir moltes coses, en diuen encara més les múltiples disfresses que es construeixen al seu voltant. No pots menystenir-les, si és allà on es troba –deixant de banda el significat més estricte del nucli– la bellesa mateixa del que s’anomena literatura. [...] Perquè el lector no vol només el nucli pur –una ametlla amarganta i dura de rosegar–, sinó la polpa sucosa i suau que l’envolta.

Però traduir, primer, és despullar, descarnar, i després ja tornaràs a construir, al voltant de l’os blanc i aspre, les capes de carn, nervis, greix, els teixits que es fonen en un conjunt nou i vibrant –que depèn, és clar, de l’original, però que va més lluny. [...]

El nucli és el pretext per a la disfressa artística. Perquè un bon nucli narratiu –una bona idea– pot ser que no vagi més enllà d’un bon començament, que es perdi en la contemplació de la pròpia virtut. I llavors cal saber perfeccionar la disfressa, que revesteix d’art el contingut.

Però les capes successives –elaboracions secundàries– no s’hi assenten sense dolor. És carn suau damunt l’os aspre, que rasca. Fibres que s’esquincen en contacte amb aquelles vores tosques. Es pessiguen, s’hi enganxen.

I d’aquesta fricció dolorosa naixerà un nou text. Com podries reprimir un crit?

Crit d’autor perquè veu el text despullat –ric en contingut, tot i el pinyol opac i provocador, poc estètic. Els adjectius robats, amb la seva absència evident, deixen ben clara la necessitat de tota una col·lecció de disfresses.

La creació no es consuma sense dolor. El patiment de la creació original es reprodueix en el procés de traducció. I la traducció és la superació del desesper.

(Extracte de l’article publicat al mensual Rascunho, Curitiba, desembre 2011; la fotografia és de Fauna i Flora)

Déu, hipòtesi innecessària?

La qüestió plantejada és si la fe cristiana és intel·ligible o no en un món en crisi i amb les cultures més diverses del segle XXI. És intel·ligible o no la fe cristiana als àmbits, per exemple, del pensament, de la ciència, de l’escola, de la medicina, dels mitjans de comunicació, de la política?

[...]

Déu no fa falta

David Jou és catedràtic de física de la matèria condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en la investigació de la termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l’equilibri.

Jou ha traduït El gran disseny i altres llibres de Stephen Hawking. S’han tractat personalment una vegada a Cambridge i dues a Barcelona. “Admiro l’aportació científica de primera línia de Hawking –diu Jou– però em sento lluny de les extrapolacions metafísiques que en fa. És possible que un científic sigui creient, en el sentit religiós d’aquest terme? Jo ho sóc, i molts altres també.”

Déu no fa falta, li diuen a vegades a David Jou [...]. Ell contesta que ni la humanitat ni l’univers fan falta, però en canvi la humanitat i l’univers existeixen encara que no facin falta. I són un descobriment humà, no un invent humà.

El científic i poeta ho expressa a Déu, una hipòtesi innecessària? Una part del poema diu així:

Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i El trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l’univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers
demostracions, miracles,
sinó tan sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d’aquest ara etern, d’aquest immens aquí
d’aquest buidar-se humà tan plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d’un Déu que, sent-ho tot, de vegades no fa falta.

I si li diguessin que Déu ha estat demostrat científicament, què passaria? David Jou contesta:

Si em diguessin que el millor matemàtic del món
ha demostrat l’existència de Déu,
no m’ho creuria:
Déu capturat en un teorema!
I estaria absent dels altres teoremes,
en lloc de desbordar tota la matemàtica?

Encara ets cristià?

El filòsof i teòleg Francesc Torralba és director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada (Universitat Ramon Llull) i entén que ser cristià és un procés i que mai no s’és del tot cristià. Confessa: “Quan algú em demana ‘Encara ets cristià’, penso al meu dedins: ‘Encara intento ser-ho’, però a la vegada m’adono que sóc lluny encara del model que presenta Jesús en les seves paràboles, que la meva vida dista d’aquesta vida plena (...) La pregunta adequada hauria de ser: ‘Ja ets cristià’? Hauria de respondre: ‘No puc deixar de ser cristià, perquè encara no ho he estat mai.’ Sóc al començament, a les beceroles.”

Segons Francesc Torralba, el cristianisme té plantejats diversos i importants reptes: emprar un llenguatge significatiu per transmetre l’Evangeli de Jesús al segle XXI, donar sentit a l’existència humana, superar la caricatura i els tòpics que es fan del cristianisme i cercar punts de contacte i col·laboració amb els no creients.

[...]

En aquest sentit, deixa constància: “L’opció pel Crist és un camí legítim de felicitat. És un itinerari humanitzador; no és un plaer que adorm la intel·ligència, ni que devora la generositat o la solidaritat. És un itinerari inclusiu, perquè tots hi són convidats i en ell es reconeix que el fonament d’aquesta felicitat rau en l’ésser, en l’amor, en el do, i no en tenir, en posseir o en consumir.” I afegeix: “És una felicitat, aquesta, que va més enllà del benestar emocional, del benestar físic i social; transcendeix la bona consciència del deure acomplert. Deriva del fet de sentir-se estimat per Aquell que pot vèncer la mort.”

Parlar de religió amb suficiència

David Jou: “La ciència és una activitat engrescadora i bella. Estimula el pensament, exercita l’observació, desafia l’enginy, afina l’esperit crític, desenvolupa la creativitat, eixampla el coneixement, estructura la ment, enriqueix la societat, dinamitza l’economia, crea riquesa... Però no diu res sobre Déu. És més, absorbeix tant l’atenció i l’enfoca en problemes tan concrets i delimitats, que sovint fa oblidar Déu.”

Però Jou [...] no deixa de fer una legítima consideració crítica a la postura d’alguns companys seus del món científic. Té escrit en Trenta poemes sobre ciència i fe: “En el diàleg entre ciència i fe hi ha avui més curiositat i interès per part dels teòlegs que dels científics. Els segons acostumen a tenir un coneixement superficial i caricaturesc de la religió, però no creuen que això els impedeixi de parlar-ne, amb la reverberació un xic il·legítima d’autoritat que sembla atorgar-los la bona feina que han fet en el seu àmbit de coneixement específic.”

(Extracte adaptat de la informació elaborada per Oriol Domingo i publicada a La Vanguardia, 13 novembre 2011)

Joan Sales, cub de rubik

per Francesc Canosa Farran

“Amb la mort de l’àvia s’han obert els calaixos de casa”, respon Maria Bohigas Sales. A dins hi vivia Núria Folch (1916-2010), la dona, la vetlladora de l’obra, la figura, i l’editorial. A dins hi viu ara Maria, al capdavant de Club Editor. Calaixos d’aire: “Des de la novel·la inèdita trobada a la lleixa dels llençols”, fins a cartes i més cartes. Cares i cares per fer girar el cub rubik Joan Sales (1912-1983). L’escriptor de la gran incomoditat: la guerra. La ficció, Incerta glòria (1956); la realitat, Cartes a Màrius Torres (1977). El miracle d’escriure en català normal, l’editor de Rodoreda, Villalonga... Es belluguen les peces. Per on començar. “La biografia és la porta d’entrada a un marc de publicacions”, diu l’editora.

A París, Montserrat Casals mou les cares. Al novembre sortirà la biografia. Sorprendrà? Diu que sí perquè “Sales és molt mal conegut”. Diu que apareixerà el Sales de veritat, complex, ric. Al cub: l’escriptor, l’editor, el patriota. Mou la biògrafa i apareix la fesomia mig espantada del noi que sempre va tenir la Vallclara familiar dins: com un eix rotatori. Gira i ensenya el quadret de la persona que l’influencia, Manuel González Alba, polític i editor: “És amb ell que entra amb contacte amb el món de la política.” Cap dins el Partit Comunista Català (1928). Abandona la política militant el 1934. No hi torna fins després de l’exili, quan es fa d’Unió. Però ja té els colors d’una cara: des dels anys trenta és “un patriota europeista”. Veu el rostre del país: “El nacionalisme de Sales és absolutament complicat, ell creu en la realitat de la corona d’Aragó, la llengua, la història, són els puntals fundadors del futur nacional, però veu tristes les quatre províncies.” Com el cub, “el patriotisme de Sales més que sentimental era molt racional, com ho era de fet el seu cristianisme”.

La fe en el seu país el mou a anar a la guerra: “Estava en contra de la guerra civil, hi va participar convençut que era una guerra nacional.” Aquell jove que, a la República, corregeix textos i “descobreix que això de la llengua és una eina bàsica per construir el país”, ara troba una nova cara: la militar. Per Casals “es respira en tot el que va anar fent, el punt d’obligació, la defensa dels valors, del poble”. Militar existencial. Fins i tot creu que “si no haguessin perdut la guerra seria militar de carrera”. I bum: va arribar la incerta glòria.

Zig-zag i Mèxic. Allà és el primer que parla de la inutilitat de l’exili. Quaderns de l’exili és la publicació metralleta “contra la repartidora entre polítics i intel·lectuals que deixen els pobres que són al camp de concentració; qui ajuda tots aquests soldats?”. Sales torna a furgar les cares: crític, autocrític. Planta cara i torna el 1948.

Agitat, obre els ulls de bat a bat: el català s’està morint. La gent jove escriu en castellà. Cal fer alguna cosa. Gira la cara, el rostre de l’acció i inicia la batalla: “És com una guerra civil dels puristes de l’Institut d’Estudis Catalans, vol que la gent pugui escriure sense traumes i sense complexos; creia que el català d’Incerta glòria és el que es podia entendre.” Arriba la novel·la que mostra la complexitat de la guerra. I la col·lecció d’El Club dels Novel·listes (1955) i Club Editor (1959). Escriure com es parla. Clar i català.

Li bull el cap per “normalitzar el país”. Els quadrets del cub es mouen a una velocitat sideral: 17.000 folis escrits. Les cartes amb Joan Fuster, Carles Cardó... i la més important: amb la seva filla, Núria Sales, que és a París. Des del 1960 fins al 1983: una carta setmanal. Ho explica tot, “és una història del país”, sentencia Casals. Una gran cara de Sales: milers de quadrets de papers ininterromputs, que per Bohigas l’acosten a Josep Pla. Malgrat que “estan a les antípodes, en vida necessiten reflexió a través de l’escriptura”. Per Pla és “la falsa crònica” i per Sales, la carta. El joc del rubik.

Arriba la Transició: li tornen la plaça de funcionari d’ensenyament de català que guanyà durant la República. D’acord, però és la derrota de l’escriptor, de l’editor. Tot se simplifica, “ell, que ha viscut els anys trenta, veu com es repeteixen els mateixos errors: ‘No hem volgut aprendre la lliçó’, diu”. Fins i tot el 1976, quan surt el diari Avui, es desanima: “Com escriuen! Quin horror!”

Tot això ha ajudat que el personatge fes una certa por: “Continua sent incòmode, perquè és dels qui més ha parlat sobre Catalunya, sobre la llengua, i se l’ha simplificat, han dit que era un militarista i que no interessava; manaven els escriptors d’esquerres, marxistes”, rebla Casals. I el rubik exigeix moure, planificar, recompondre. Escriptor, editor, patriota: combina les cares, “perquè el que es respira del personatge és la melancolia en el sentit de Baudelaire”, capaç d’entusiasmar-se i desenganyar-se. El moviment perpetu: l’equilibri de la incerta glòria.

Ja som dins de l’home. El 2013 arribaran epistolaris i, després, la novel·la inèdita: Una olor de guants de pell de Rússia. Però enguany també és reeditarà Incerta glòria. “Té tanta vitalitat!”, reflexiona Bohigas, que afegeix: “És un invent extraordinari. Una estructura novel·lesca genial: diferents veus, és la tremolor de la noció de veritat. Com més passi el temps més presència tindrà.”

(Extracte adaptat de l’article publicat al Quadern d’El País, 4 abril 2012, amb el títol «Totes les cares del ‘cub Sales’»)

(Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Sales i Vallès.)

Eurovegas, un espectacle provincià

per Jordi Borja, urbanista

Mister Marshall ha arribat i anuncia llocs de treball i diversions, llums i jocs, vici i fornici. Prop de l’aeroport, a un quart d’hora del centre de la ciutat. Prometen unes 200.000 feines directes i 100.000 d’indirectes. No s’especifica l’origen d’aquestes xifres. Tanmateix, a tot l’estat de Nevada, que inclou Las Vegas i la llunyana Reno, hi ha 300.000 llocs de treball en el sector de l’oci. Només Las Vegas posseeix setanta-vuit grans hotels amb casino, i al Baix Llobregat es crearien dotze hotels, sis amb casino. Els números no surten.

L’impacte sobre l’ocupació no sembla que a Las Vegas hagi sigut gaire eficaç, perquè [l’atur a Nevada] arriba quasi al 13% mentre la mitjana dels EUA és de poc més del 8%. És una feina poc qualificada: només el 14% de la població jove té començats estudis universitaris, quan la mitjana nord-americana és el doble. A Las Vegas hi ha censades 16.000 persones sense sostre i 40.000 a la regió metropolitana (una gran part de les dades citades procedeixen de latramaurbana.net).

L’argument de l’ocupació no és convincent. Altres aspectes del model, encara menys. Las Vegas va créixer en un desert a partir de la dècada del 1930 i especialment a partir del 1941, quan un gàngster, Bugsy Siegel [...], va ser el promotor del primer hotel Flamingo amb casino. Va ser rebatejada com a Sin City, la Ciutat del Pecat. Els promotors principals eren les màfies de l’est. El 1959 la ciutat començà un nou boom quan el triomf de la revolució cubana va fer que l’Havana deixés de ser el gran casino i el superprostíbul dels nord-americans. El centre de Las Vegas, inicialment ciutat compacta, va anar perdent força i la ciutat s’expandí de manera difusa i segregadora. Gradualment s’ha anat privatitzant, ha deixat de ser ciutat.

Eurovegas serà la nova versió del model Barcelona 92 i de Catalunya ciutat? [...] Als EUA era i és impensable que un Las Vegas s’instal·li a la megalòpolis del nord-est (Boston, Nova York, Filadèlfia, Washington, etcètera), un continu urbà amb més de 55 milions d’habitants. El gran centre de l’oci es va crear a uns quants milers de quilòmetres del mercat més potent. Eurovegas pretén instal·lar-se en un teixit urbà ja molt saturat que requereix projectes d’escala mitjana, més acupuntura que cirurgia.

La còpia local és menor que l’original, però es preveuen 150 hectàrees per al complex i 100 més per a camps de golf, un estadi i altres equipaments, més les cessions de sòl públic i infraestructures i els complexos habitacionals que els promotors exigeixen, crear-ne uns per al seu negoci i eliminar-ne altres que no interessen. L’impacte sobre el territori serà enorme. A la zona afluiran els desocupats locals i els que hi aniran d’altres parts com si s’hi haguessin descobert mines d’or. Sense comptar els centenars de milers de futurs clients. És aquest l’indret adequat? [...]

El despropòsit que crida més l’atenció són les condicions del promotor, que aparentment no han sigut qüestionades per les autoritats espanyoles: modificació de la llei d’estrangeria per importar treballadors, i de l’estatut dels treballadors per no dependre de convenis col·lectius; moratòria de dos anys per pagar la seguretat social; exempcions d’impostos i taxes; flexibilitzar les mesures destinades a evitar el blanqueig de diners; autoritzar l’ingrés de menors d’edat i ludòpates, i el dret de fumar; garantir el crèdit que se sol·licitaria al Banc Central Europeu. Per a vergonya aliena, sense comentaris.

No crec que aquest projecte fantasma arribi a reeixir, i menys a Catalunya. Però reconec que em deixarà un record imaginari perdurable. [...]

(Extracte de l’article publicat a El País, 21 març 2012)

Pobres humanitats

per Jordi Llovet

Als últims anys han aparegut, a Europa i als Estats Units, diverses publicacions que incideixen totes en una mateixa qüestió: l’ensenyament superior i, més concretament, les humanitats, van al desastre.

Un català descendent de grecs i de llatins, Georgios Lupetus, va oferir fa cosa d’un any un llibre en aquest sentit: Adéu a la universitat; L’eclipsi de les humanitats. Martha Nussbaum, professora de renom del continent americà, va publicar un llibre esplèndid, fruit de la seva experiència docent: Sense ànim de lucre (Arcàdia, 2011). El director de la prestigiosa editorial de la Universitat de Harvard, Lindsay Waters, va publicar, el 2004, Enemies of Promise; Publishing, Perishing and the Eclipse of Scholarship, en què clamava contra el caràcter estèril de la major part dels catàlegs de les editorials universitàries del món sencer.

Ara ens arriba, per atzar, un llibre semblant, d’Anthony T. Kronman, que s’anomena Education’s End; Why Our Colleges and Universities Have Given Up on the Meaning of Life (2007). Com diu una de les frases estampades a la contracoberta: “Aquest llibre eleva una súplica apassionada perquè revisqui la tradició perduda de les humanitats de preparar la gent jove a adreçar-se la pregunta més important que hi ha a la vida: per a què vivim?”

Com que el ressenyista fa servir el verb “reviure”, hem d’entendre que ell dóna per morta la tradició humanística que reivindica. Com ell, pensa això molta gent: de la universitat de Yale a la de Barcelona: la ciència (l’econòmica, en primer lloc, sense que sigui una ciència exacta, com s’ha vist) i la tècnica (aquesta és malauradament exactíssima) ocupen un lloc central en els plans universitaris de tot l’orbe occidental, i les humanitats, cada dia amb menys alumnes arreu, han quedat relegades a un paper residual: ni tan sols testimonial, perquè si el testimoni que ofereixen fos transitiu, a més de vehement, més aviat hi hauria defeccions a les facultats de ciències i de tècnica i les vocacions eclesiàstiques augmentarien.

Aquest és el fet: la “gran conversació” de què parla Kronman al seu llibre –que, en part, coincideix amb el ciceronià sermo convivialis– és una cosa que ha deixat de bategar en els centres universitaris en general, i fins i tot en els centres de lletres.

Kronman no és ni elegíac ni melancòlic –com sembla que ho era l’autor català esmentat amunt, difunt–, i, armat amb un punt d’optimisme que li deu venir de la tradició universitària protestant –que mai no ha deixat de tenir un peu en aquella fe en el progrés material que Luter i Calví van ensenyar– apunta un problema que és més que candent des de l’aparició del llibre d’Allan Bloom, The Close of the American Mind, de 1987.

Però l’autor no s’està d’afirmar, davant la prevalença de la ciència, que aquesta “és avui la més gran autoritat a les nostres vides –més gran que cap ideal polític o religiós, que cap tradició cultural, que cap sistema legal”, i, amb un realisme que aclapara, encara diu que “a la jerarquia de l’autoritat i del prestigi acadèmics, les humanitats estan a sota de tot”.

(Extracte de l’article publicat a Quadern, El País, 15 març 2012)

Les dones de la ‘primavera àrab’

Per Maria-Àngels Roque

Els joves i les dones han estat els protagonistes principals de l’anomenada primavera àrab. Sense líders polítics, religiosos ni intel·lectuals, algunes joves es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunis com a Egipte, però també a països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen.

La mitjana d’edat dels països àrabs és de 23 anys, els joves no només són els més nombrosos sinó també els més formats, i el mercat de treball no absorbeix tots els que acaben el sistema escolar, la qual cosa suscita una immensa frustració.

La sociòloga Fatema Mernissi, a propòsit de les revolucions àrabs, comenta que són producte d’un canvi de mentalitat i de la pèrdua de la por: “Per mi, la revolució dels joves del 2011 mostra a la fi aquesta transformació radical de la cultura, de les mentalitats i de les referències, siguin aquestes sexuals, polítiques o econòmiques.

Per ser conscients del que està passant cal recordar que tots els contes de les Mil i una nit acaben amb aquesta frase: “L’alba va atrapar Xahrazad i ella va callar, perquè era el final de la paraula permesa.” Les actuals Xahrazads parlen sense parar des d’Al-Jazira, són directores de programes, periodistes que qüestionen sense temor els governants. No es pot entendre el que ha passat als carrers amb la revolució del gessamí si no veiem com es destrueixen les relacions de força i de submissió horitzontal. Sembla que ara s’està descobrint Facebook, però els satèl·lits havien començat molt abans: en la majoria de les televisions es podia enviar un SMS. Els joves han nascut en un espai interactiu”.

La periodista egípcia Randa Achmawi coincideix amb Mernissi: “A partir del seu descens als carrers per unir-se a les manifestacions contra els governants despòtics, les dones àrabs no han protestat només contra la tirania, la corrupció, la injustícia regnant a cada país, desafiaven alhora l’statu quo de les seves societats conservadores i paternalistes, en què el lloc de les dones és un espai privat i no el de les places públiques o les manifestacions polítiques. A Egipte, les noies joves han gosat desafiar les seves famílies i passar les nits acampades a la plaça Tahrir, cosa que va contra els costums àrabs, segons els quals una jove no ha de passar una nit lluny de la seva família. ‘Els meus pares han intentat tancar-me a casa per evitar que prengués part en les manifestacions, però no ho han aconseguit. Era absolutament necessari que jo fos present en el moment de la lluita pel canvi de la situació del meu país’. Aquesta és una frase recurrent en el conjunt de les joves entrevistades, sigui a Tunis, Egipte, Bahrain, el Iemen o en altres bandes”.

La gosadia ha estat gran: no sols han estat víctimes d’amenaces sinó que algunes han mort. Iman al-Obeidi no va tenir por de declarar que l’havien violat, se li havien orinat i defecat a sobre quinze pinxos de Gaddafi. La determinació i el coratge dels que han donat proves els han permès abastar resultats notables: enviar informació a tot el món a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere a les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, premi Nobel de la Pau 2011. Presidenta de l’oenagé Dones Periodistes sense Cadenes, encarna sens dubte el paper d’heroïna amb vel: va ser ella qui va organitzar aquestes impressionants manifestacions on es veien les dones amb nicab protestar contra la repressió.

En els alçaments les dones han demostrat no només que estaven disposades a participar activament en les protestes sinó que, en moltes ocasions, eren capaces d’exercir papers de lideratge. Tenim testimonis eloqüents com el de l’activista egípcia Asmaa Mahfouz de 26 anys, actualment membre de l’anomenada Coalició de Joves Revolucionaris del 25 de gener. Poc abans del 25 de gener, dia previst per iniciar les protestes contra el president Hosni Mubarak, va publicar un vídeo a YouTube en el qual deia: “Jo, que sóc una noia, aniré a la plaça Tahrir i tinc la intenció de portar una pancarta on es llegirà el que reivindico. Potser la gent sabrà mostrar signes d’honor. Cap de nosaltres no pot sentir-se segur. Tothom està ara amenaçat. Per aquesta raó, us heu d’unir a nosaltres per reivindicar els vostres drets, els meus drets, els de les nostres famílies. El 25 de gener sortiré al carrer per dir no a la corrupció i no a aquest règim.”

Podran aquestes joves valerosos mantenir els seus drets revolucionaris després de les eleccions? Recordem que l’Algèria socialista de l’FLN va tornar a la llar a les dones que havien lluitat per aconseguir la independència. A Líbia Mustafa Abdel Jalil, president del Consell Nacional de Transició, va declarar després de l’alliberament del país el 23 d’octubre que cap normativa no podria discutir la xaria. A Tunis, Ennahda, el partit islamista moderat que ha guanyat les eleccions, va manifestar que conservarà l’actual statu quo de les dones tunisianes; però quan a la progressista Nozha li argüeixo que a Turquia hi ha un partit islamista moderat al poder, em recorda que a Turquia l’Estat és laic, cosa que no succeeix en cap país de les actuals revolucions àrabs.

Europa, que ha estat molt laxa amb els dictadors, tindrà ara alguna sensibilitat en els avatars polítics que poden influir en els drets de les dones àrabs?

(La Vanguardia, 3 desembre 2011)

Prevenir o curar

per Françoise Sagan

Potser semblo resignada, però no ho estic pas. Són els altres –els diaris, la televisió– els qui ho estan: «Escoltin, escoltin, amics. Un tant per cent de vostès es moriran aviat d’accident de cotxe; un altre tant per cent, de càncer a la gola; un altre tant per cent, d’alcoholisme; un altre tant per cent, d’una vellesa llastimosa. I de tot plegat, indubtablement, els n’haurem previngut els informadors.»

Però per mi el proverbi és fals, perquè prevenir no vol dir curar.

Jo crec el contrari: «Escoltin, escoltin, amics –sóc jo qui els ho diu–: un tant per cent de vostès sentiran un gran amor; un altre tant per cent comprendran alguna cosa de la seva vida; un altre tant per cent tindran la possibilitat d’ajudar algú; i un altre tant per cent es moriran... No, això és ben segur: es moriran el cent per cent, però hi haurà un tant per cent de vostès que tindran a l’espona la mirada i les llàgrimes d’algú.»

Aquesta és la sal de la terra i d’aquesta existència porca. No són les platges que s’estenen en panorames de somni, no és el Club Mediterranée, no són els col·legues; és una cosa fràgil, preciosa, que es corromp de manera deliberada en el nostre temps i que els cristians anomenen “ànima”. (Els ateus també, però no donen al terme el mateix sentit.) I aquesta ànima, si no en tenim cura, la tornarem a trobar un dia davant nostre panteixant, demanant auxili i plena de blaus... i aquests blaus, sens dubte, els tindrem ben merescudament.

Des bleus à l’âme, 1972

Dejuni quaresmal

«Em reclamen que faci justícia, voldrien que els fes costat, i em diuen:

»Per què no ens mires quan dejunem? Per què no fas cas de les nostres súpliques?

»Doncs jo us responc:

»Els dies de dejuni mireu pel vostre interès i us mostreu encara més exigents amb els qui treballen per vosaltres. Passeu el dejuni entre plets i baralles, repartint amb malícia cops de puny. Dejunant d’aquesta manera, el vostre clam no pot arribar al cel.

»Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s’ajegui a la cendra? D’això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor?

»El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus.

»Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor.

»Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens! Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar, si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s’alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia.»

(Llibre d’Isaïes, segle VI aC, capítol 58, versets 2-10; versió adaptada de la Bíblia Catalana Interconfessional)

Fragment del llibre d’Isaïes descobert l’any 1947 a les coves de Qumram, al costat del Mar Mort. Aquest manuscrit, còpia d’una còpia del llibre original, s’ha datat l’any 125 aC

Les germanes de Shakespeare

per Claudia Lage

Un matí gris, cap al començament del segle XX, en un barri londinenc la jove Virginia s’acomiadava amb una barreja d’enveja i enyorament –si aquests dos sentiments poden mai anar junts– dels germans que deixaven casa i ciutat per anar a estudiar a la universitat, mentre que ella i la seva germana Vanessa tenien al sofà uns coixins per brodar i a la cuina unes patates per pelar.

Des de petita, Virginia adorava els llibres, i es commovia especialment amb la imatge del seu pare, ja gran, assegut davant la llar de foc amb un exemplar a les mans, llegint-lo cada dia en veu alta. No va trigar gaire la nena a percebre que allò que adorava feia part d’un univers distant i aliè –distància que la seva naturalesa no comprenia i amb la qual no es conformava–, un univers fet de lleis severes i mil·lenàries al qual no estava convidada ni se li permetria entrar encara que ho desitgés molt. Però Virginia ho desitjava tant que, contra el parer del pare, va fer lliçons de grec clàssic, el primer pas en la seva sòlida formació autodidacta, conquistada plenament.

Dècades després, el 1928, a quaranta-sis anys d’edat i amb set llibres publicats, Virginia Woolf escriu l’assaig titulat Una cambra pròpia, en el qual imagina l’existència d’una hipotètica germana de Shakespeare, anomenada Judith, que com el germà bard posseïa una gran capacitat intel·lectual i talent artístic. Què se’n faria de Judith, de la seva vida, del seu do i dels seus afanys?, demana Virginia. Mentre el germà va a escola, coneix món, esdevé un autor d’èxit i un dramaturg popular i notable, Judith roman a casa. “Era tan aventurera, tan imaginativa, tan curiosa per veure món com ho era ell. Però ella no va anar a escola. No va tenir l’oportunitat d’aprendre gramàtica i lògica, i encara menys de llegir Horaci i Virgili. Agafava un llibre de tant en tant, potser un dels que tenia el seu germà, i llegia unes quantes pàgines. Però llavors venien els seus pares i li manaven sargir les mitges o tenir cura del dinar i deixar de somiar desperta amb llibres i papers. [...] Potser va assajar d’escriure alguna pàgina al soterrani, d’amagat, però les feia desaparèixer o les cremava de seguida.” El talent de Judith no havia de trobar ni expressió ni sortida fora de les poques ratlles engolides pel foc i d’aquelles poques frases escrites en la penombra i el secret.

Fins la mateixa Jane Austen, tres segles després, amagava els seus manuscrits o els tapava amb paper assecant quan s’adonava que venia algú. La cèlebre escriptora anglesa no tenia ni una habitació ni cap altre lloc propi per escriure, i llavors ho feia a la taula de la sala de estar, on la interrompien a cada moment. La manera com Austen es dedicava a escriure en comptes de fer altres activitats casolanes Virginia Woolf la interpretava en clau d’autorepressió. “Però ningú hauria de sentir-se avergonyit pel fet de ser sorprès en el moment d’escriure un llibre com ara Orgull i prejudici.”

Aquell sentiment d’activitat inadequada no tenia relació amb les dificultats naturals de tota la vida, masculina o femenina, va ponderar Virginia Woolf. “La indiferència del món que Keats i Flaubert i altres homes de geni van haver de suportar amb tanta dificultat, en el cas de la dona no era indiferència sinó hostilitat. El món no li deia, com a ells: ‘Escriu, si vols; a mi no em fa res.’ El món, a elles, els deia amb una riallada: ‘Escriure? Què t’ha agafat, amb això d’escriure?’”.

I doncs, entre papers amagats, manuscrits cremats, diaris i cartes, culpes, pors i ànsies, s’escrivia. I així com la nena Virginia observava el pare amb els llibres, tenia consciència que ella feia una cosa prohibida, no permesa, o encara, més perillosament, una cosa que no li pertocava, que no feia part del seu món, o bé, com li deia aquell entorn hostil, una cosa que li era denegada perquè no hi tenia dret.

A l’altra banda de l’oceà, en terres tropicals, una jove com tantes altres, germana també de Shakespeare, esperava l’hora que a casa no quedés ningú per tancar-se al quarto amb ploma i paper. “Perquè jo ja escrivia versos, sent una nena. Ah!, ningú no s’imagina amb quin gust”, deia Julia Lopes de Almeida en una entrevista, anys després, el 1903, al periodista João do Rio. “Era com un plaer prohibit! Sentia alhora la delícia de compondre’ls i la por que acabessin descobrint-los. Em tancava a l’habitació, ben tancada i barrada, obria l’escriptori i estenia per la blancor del paper unes quantes rimes...”

Quan li feien l’entrevista, Julia ja era una escriptora amb repercussió notable entre els lectors i dins el medi literari carioca, però amb això no n’hi va haver prou perquè rebés el reconeixement merescut. Entre les diverses activitats que feia a Rio de Janeiro, Julia participava a la comissió de formació de l’Acadèmia Brasilera de Lletres, però a l’hora de triar un nou membre de l’acadèmiala seva candidatura fou exclosa. Filinto de Almeida, el seu marit, fou qui va ocupar la cadira, i diuen les bones i les males llengües que ho van fer com un “homenatge”... a ella. Filinto, tot i que va acceptar l’honor, reconegué a João do Rio: “No era jo qui havia d’anar a l’acadèmia, era ella.” La resposta del periodista fou directa: “Hi ha molta gent que considera Julia el primer novel·lista brasiler.”

Però aquella “molta gent”, mentrestant, no es va pas manifestar ni amb allò de l’acadèmia ni després, quan el nom de l’escriptora va ser bandejat per crítics, escriptors i antologistes, tant coetanis com posteriors, cosa que es va traduir, fins fa poc, en silenci sobre el seu nom. Després, i fins fa ben poc, en oblit.

És coneguda l’anècdota explicada per Lygia Fagundes Telles sobre una de les seves primeres publicacions, al començament de la carrera. La jove escriptora va ser complimentada per dos escriptors famosos de l’època que, en comptes de parlar del llibre, es van fixar en les seves cames. “Molt boniques”, van dir. I de seguida, com si fossin davant un gran misteri: “Però com és que li ha donat per escriure? Vostè és una noia ben bonica, s’ha de casar i no pas escriure, és malaguanyar-se.” Lygia conta que es va posar a plorar allà mateix, el dia de la presentació, davant els dos escriptors.

“Era molt difícil en aquella època”, diu, “s’acceptava que una dona escrivís poesia o abordés temes puerils i sentimentals, però una dona que escrivís prosa incomodava massa. La dona no podia ser una narradora que intentés copsar realitats que només els homes copsaven. Se’n burlaven, les minimitzaven, les menyspreaven. Insistien que la nostra vocació era el matrimoni. I, compte, ja érem al segle XX. [...] A aquells dos senyors els vaig respondre: la vocació és allò a què ets cridat, i a mi em va cridar la literatura.”

Lygia recorda que Clarice Lispector va ser una de les poques de la seva generació que plantà cara amb relació a les escriptores de ficció. “El prejudici s’expressava així: l’home escriu bé, la dona ja ho veurem”, resumia Clarice.

Com Virginia Woolf a Una cambra pròpia, Lygia Fagundes Telles recorda les seves antecessores. “Els primers pensaments d’aquelles dones reprimides i engavanyades dels segles passats eren escrits al quadern de notes de casa seva. Entre els ‘dos quilos de patates’ i els ‘cinc quilos de cebes’ col·locaven els primers pensaments poètics, en general els dubtes, els anhels, els somnis. Foren les primeres escriptores. Després vam arribar nosaltres.”

I ho diu també Virginia: “Si tenim l’hàbit de la llibertat i el coratge d’escriure exactament el que pensem; si fugim una estona de la sala d’estar i mirem els éssers humans [...] i també el cel i els arbres, o el que sigui, i cap ésser humà no ens tapa l’horitzó, llavors l’oportunitat sorgirá, i la poeta morta que fou la germana de Shakespeare assumirà el cos que ella tan sovint havia de tenir amagat. Rescatant la seva vida de les vides desconegudes que havien estat les seves precursores, com ja havia aconseguit el seu germà, ella també naixerà.”


(Extracte adaptat del darrer article publicat per l’escriptora Claudia Lage a la revista mensual de literatura Rascunho, Curitiba, desembre 2011)

Dickens continua dient la veritat

per Benjamín Prado

Hi ha persones que es moren i altres que només desapareixen. El novel·lista Charles Dickens, per exemple, deixà aquest món el 1870 però continua aquí. I no sols perquè obres seves com David Copperfield, Cançó de Nadal (A Christmas Carol), Oliver Twist o Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities), entre moltes altres, siguin clàssics imprescindibles en qualsevol biblioteca que pretengui seriositat, sinó també perquè la majoria dels seus temes característics [...] continuen són encara d’actualitat i perquè els seus personatges continuen entre nosaltres, amb noms diferents però amb els mateixos problemes. [...]

Fa 200 anys que va néixer i el nostre món, malauradament, s’assembla en massa coses al seu. Per comprendre-ho, només cal llegir el començament d’Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps; l’edat de la saviesa, i també de la bogeria; l’època de les creences i de la incredulitat; l’era de la llum i de les tenebres; la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació.”

A Temps difícils (Hard Times), Dickens critica acrement les lamentables condicions de vida dels obrers anglesos i la desproporcionada distància que hi havia entre la seva existència i la dels rics del país. Avui, en plena crisi, amb la borsa en números vermells, els impostos pels núvols i els sous per terra; amb els governs d’Europa intentant omplir amb diners públics el pou sense fons del sistema financer i les xifres de l’atur creixent al nostre país fins al caire de l’abisme, és molt possible que el lector s’astori de veure com aquesta novel·la publicada el 1854 descriu l’actualitat. ¿O potser el desequilibri entre les cases miserables dels proletaris que dibuixa Dickens, fredes, fosques i gairebé sense mobles, i les luxoses mansions dels capitalistes, que consideren els seus empleats simples bèsties de càrrega, no és comparable al que hi ha entre els salaris dels mileuristes i els sous astronòmics que es posen a ells mateixos els directius dels bancs, avui en dia? L’única diferència entre aquells privilegiats i aquests és que llavors s’anomenaven utilitaristes i avui es diuen neoliberals, i que uns citaven Stuart Mill i altres Milton Friedman, però res més.

Quan Dickens retrata als Papers pòstums del club Pickwick (The Posthumous Papers of the Pickwick Club), a La petita Dorrit (Little Dorrit) o a David Copperfield uns éssers sense escapatòria [...], sabia de què parlava, perquè ell mateix havia patit en la infància les fuetades de la misèria, quan el seu pare va estar tres mesos tancat a la presó de Marshalsea per un deute amb un flequer, que avui equivaldria a 3,50 euros i que va fer que Charles fos enviat a treballar en una infernal fàbrica de betum. La seva batalla contra la injustícia ja anticipava el fracàs d’un sistema que es basés en l’explotació, tot i que els seus advertiments als poderosos fossin veus en el desert: “Oh, economistes utilitaris –escriu–, comissaris de realitats, elegants incrèduls... si continueu omplint de pobres la vostra societat i no cultiveu en ells l’esperança, quan haureu aconseguit arrencar de les seves ànimes tot idealisme i ells es trobin sols amb la seva vida nua, la realitat esdevindrà un llop i us devorarà”. [...]

Una altra de les obsessions de Dickens és la lentitud, la ineptitud i de vegades la impuresa del sistema judicial, que té la millor expressió a Casa desolada (Bleak House), on es reflecteix la barreja d’incompetència i prepotència d’una Cort de la Cancelleria que a alguns els podrà fer pensar en certs magistrats i causes [...]. O a Oliver Twist, on es pot veure la forma en què la llei és curosa amb els forts i abusiva amb els febles per la manera en què el jutge Fang insulta i castiga amb desproporció el dissortat protagonista. O, un cop més, a Temps difícils, on l’escriptor es rifa de la incompetència del sistema i del seu invent més pervers, la burocràcia, un laberint sense eixida simbolitzat en un suposat Departament del Circumloqui, la funció del qual és “fer el que calgui perquè no es pugui fer res”.[...] Els llibres de Dickens continuen explicant la veritat: el nostre món no ha sabut surar perquè no ha sabut ser ni solidari, ni equànime, ni flexible, i al final ha quedat sense respostes.

El juny del 1865, Dickens viatjava amb un tren que va patir un accident terrible quan creuava un pont en obres. Els set vagons que precedien el seu van estimbar per un penya-segat i ell va estar-se hores atenent els ferits fins que arribaren les ambulàncies i va poder ocupar-se de tornar al seient i recuperar el manuscrit, encara sense acabar, de la seva penúltima novel·la, El nostre amic comú (Our Mutual Friend).

No cal tenir gaire imaginació per veure en aquesta escena una metàfora d’aquesta Europa que avui descarrila de mica en mica [...] Tal vegada l’ensorrament s’aturi a temps, i els que ens menen a la catàstrofe recuperin el sentit comú igual que ho va fer el gasiu senyor Scrooge a Cançó de Nadal, el qual al veure el negre avenir que li anunciaven els esperits del Passat, del Present i del Futur, on es podia veure una tomba amb el seu nom i sense cap flor al damunt, va saber canviar a temps i convertir-se en un home generós. És una paràbola que, avui més que mai, val la pena no oblidar.

(Extracte adaptat de l’article publicat a El País, 7 febrer 2012)

Dickens en català

per Jordi Llovet

[...] Pel que fa a la literatura anglesa en general, i a Charles Dickens en particular, és impossible seguir el fil de cap influència notable en les lletres catalanes, llevat de molts casos dels últims 30 o 40 anys, en què les influències són directes i notables però remeten a escriptors contemporanis, no a la tradició de la novel·la anglesa. Si el país hagués tingut una literatura com cal als segles XVIII i XIX –i si haguéssim sigut súbdits de Viena, i no de Madrid–, no hi ha dubte que els escriptors catalans s'haurien fixat, ja llavors, en Daniel Defoe, Henry Fielding, Laurence Sterne, Dickens, Jane Austen o les germanes Brontë. Però tots aquests escriptors van ser uns complets desconeguts a les nostres terres –també a les castellanes– durant aquells dos segles.

Va caldre esperar, un cop més, a la generació noucentista perquè la literatura anglesa passés a ocupar un lloc en la llista dels autors admirats, respectats i imitats a Catalunya. Dickens, concretament, va tenir la sort de ser traduït als anys 1920 i 1930 per Carner, que va vessar a un català extraordinari –encara que les versions no fossin del tot fidels– Els papers pòstums del club Pickwick, David Copperfield i Les esperances de Pip. No solament això: Carner també ens va donar versions de Shakespeare –superades per les de Josep Maria de Sagarra, decennis més tard–, de Mark Twain, de Daniel Defoe, d'Arnold Bennett i de Lewis Carrol, entre d'altres. Més endavant, Marià Manent o Marià Villangòmez Llobet van ser magnífics traductors de molta poesia anglesa romàntica i contemporània; i, d'aleshores ençà no ha parat, per cert, la traducció al català de clàssics i moderns de les lletres angleses.

Ara bé: per què les fastuoses versions de Dickens per part de Carner no van crear escola? En primer lloc, possiblement, perquè el català que va emprar-hi no resultava un català adient, o, més ben dit, adequat o homologable amb la tradició prosística catalana, ja prou assentada. Quan es compara una pàgina de David Copperfield o de Pickwick passats per Carner, amb la prosa natural, espontània, i, en certa manera, adés menestrala, adés rural, d'un Ruyra, un Sagarra o un Pla, un s'adona immediatament que el català d'aquelles traduccions s'acostava més a les filigranes dels poetes que a la naturalitat d'una literatura, la catalana, que sempre s'ha fet, en termes generals –exceptuem-hi Riba o J.V. Foix, que també són forjadors d'idiollengües– sobre la base del "català que es parla".

Walter Benjamin va establir, en un article famós dedicat a Nicolai Leskov, «El narrador», que a tots els països hi havia literatures que sorgien dels mites i els registres de la llengua comuna, com una excrescència naturalíssima, i literatures que naixien com un fet de cultura sobreposat, amb més o menys d'artifici, a aquells registres de la parla i les llegendes comunals. Per ell mateix –que, com Leskov, té molt de narrador genuí, i poc d'escriptor alambinat–, Dickens hauria pogut resultar un exemple magnífic per als escriptors catalans si s'hagués llegit en ple segle XIX, i en anglès: llevat d'una qüestió d'ofici i potser de temàtica, tot ben garbellat tampoc no hi ha tanta diferència entre la nostra literatura costumista o les novel·les del tombant de segle –inclòs Josep Maria Folch i Torres– i algunes obres de Dickens: amb sentiments a dolls i una estructura narrativa que sembla extreta d'una llarga conversació popular, a la vora del foc, sobre faits divers.

Dickens, per un misteri gran associat al geni, de seguida es va convertir en un escriptor universal, però els nostres novel·listes posteriors a la Renaixença van tirar un xic massa cap a l'àmbit pairal i xaró; ara bé, cal insistir-hi, el model de Dickens, ben assimilat, hauria corregit aquesta tirada a allò carrincló que llavors mostraven els nostres narradors. [...]

Extracte de l’article publicat a Quadern, El País, 2 febrer 2012, amb el títol «Dickens i la literatura catalana»

Charles Dickens va néixer el 7 de febrer del 1812 a Landport, Portsmouth, Anglaterra.

Anem-nos preparant

per Quim Monzó

Fa unes setmanes, The New York Times va publicar un reportatge sobre el programari per escriure articles. Cada cop més mitjans de comunicació utilitzen un programa al qual subministres dades i en un dir ai et redacta un article. Potser no serà un article excepcional, però sí acceptable, tan acceptable com la majoria dels articles que publiquen cada dia els mitjans de comunicació. L’única diferència és que els escriu un ordinador en comptes d’una persona.

Fa uns deu anys jo em divertia jugant amb generadors de lletres de cançons, d’aquests que hi ha a internet. N’hi ha de cançons country, nadalenques, romàntiques... Incorporen l’estructura de cada tipus de lletra i, a partir d’això i dels tòpics de cada gènere musical, produeixen noves lletres, gairebé indistingibles de les originals. El meu generador preferit era The Alanis Morisette Random Lyric Generator. Li subministrava tres o quatre paraules que no diré aquí per si hi ha canalla i, a partir d’aquestes paraules, al cap de no res em regalava una cançó amb la mateixa blederia que les de l’almivarada Alanis Morisette.

Doncs el generador d’articles és el mateix, però a l’engròs. Un diari necessita un article sobre el partit de futbol que està a punt d’acabar? Introdueixes les dades i en menys d’un minut el té fet. El programari es diu Narrative Science i va néixer a les facultats d’Enginyeria i Periodisme de la Universitat Northwestern, a Illinois. Investiguen sobre llengua i intel·ligencia artificial i han estat més de deu anys alimentant aquest programa amb tòpics periodístics: sobre economia, sobre el món immobiliari, sobre esports, sobre eleccions... Ha digerit l’estil dels periodistes rutinaris, els que, tot i ser humans, escriuen amb recursos mil cops repetits.

A propòsit dels articles esportius, diu el Times novaiorquès: “El programari de Narrative Science fa deduccions a partir de les dades que emmagatzema i de l’ordre lògic i els resultats de partits anteriors. Explica el señor Hammond de Narrative Science que, per generar ‘punts de vista’ del que narra, el programari aprèn conceptes com esforç individual, esforç de l’equip, venir des del darrere, un cop i un altre, el més bo de la temporada, ratxa del jugador o classificació per equips. El programari decideix quin element és el més important d’aquell partit i fa que sigui l’eix al voltant del qual desenrotlla l’article.” El resultat és que l’ordinador et dóna un text amb els mateixos clixés que els de la majoria dels periodistes, però més ràpidament i a més bon preu.

El diari americà formula una pregunta: “Els robots periodista reemplaçaran en les redaccions els periodistes de carn i ossos?” És una pregunta retòrica, porque es veu d’una hora lluny que sí: alguns mitjans de Nord-amèrica ja el fan servir, i cada cop el faran servir més, tant allà como a la resta del món, incloent-hi Europa. Per què han de pagar a un vailet un sou –encara que sigui un sou mileurista– si amb aquest programari cada article de 3.200 caràcters els costa només 7 euros? Que Déu ens agafi confessats.

(Adaptat de Magazine, 13 octubre 2011)

Les humanitats a l’era 2.0

per Mayte Rius

Al món d’avui es prioritza la utilitat: no fem un pas sense saber per a què, o què obtindrem en canvi. I si hom es demana què aconsegueix llegint el Dant o aprenent llatí és probable que la resposta sigui zero. Realment les humanitats no tenen utilitat? No aporten res?

[...] Els actuals plans d’estudi no contemplen l’ensenyament del llatí ni de la filosofia durant l’escolarització obligatòria, inclouen la història com a part de l’assignatura de ciències socials, i de literatura se’n parla a les classes de llengua. També durant el batxillerat els alumnes poden obviar alguns d’aquests ensenyaments i plantar-se a la universitat per fer dret o història sense haver estudiat mai, per exemple, ni llatí ni grec.

Es pot pensar que és així perquè els responsables de planificar la formació de les futures generacions tenen clar que no ho necessitaran, que aquests coneixements en el món on viuran no els faran cap servei. “Sembla que les humanitats entrin dins la categoria de l’inútil i per això sovint es pregunta per a què serveixen; si la utilitat la mesurem en termes de rendiment econòmic o d’aplicabilitat, la resposta potser sigui que per a res; però si pensem en els beneficis en termes de valors, de coneixements, de la informació que ens donen i de com ens ajuden a rumiar, sí que serveixen”, afirma Laura Borràs, professora de literatura de la Universitat de Barcelona, investigadora sobre tecnologies digitals i defensora de les humanitats digitals. [...]

Tampoc no és que el debat sobre la utilitat de les humanitats o el seu encaix en un món científic i tecnològic sigui nou. Fa dècades que es parla del seu declivi.* N’hi ha prou amb navegar uns minuts per internet per trobar mitja dotzena de conferències i articles sobre aquest tema que es remunten a l’últim quart del segle passat. Hans Ulrich Gumbrecht, professor de literatura de Stanford, deia el 1999 que les humanitats ja van viure la primera crisi al segle XIX, quan es van fundar com a tals sobre uns principis ja qüestionats, i una segona als anys seixanta i setanta, quan les van voler transformar en ciències socials, mentre que la decadència actual la vincula amb l’obsessió per la professionalització i la pèrdua de sentit de la formació individual.

A més de permetre revisitar el passat, sembla que el llatí i el grec contribueixen a organitzar més bé el cervell i a desenvolupar el pensament lògic, i potencien la capacitat de raonar i d’expressar el propi pensament, habilitats que perduren fins i tot quan els coneixements concrets sobre aquestes llengües s’obliden. L’estudi del grec es vincula a més amb un desenvolupament de la capacitat d’abstracció de la persona, perquè en estudiar-lo cal separar el concepte que conté una paraula de la seva grafia, ja que s’utilitza un alfabet diferent. Altres utilitats derivades de l’estudi de les llengües clàssiques és que faciliten l’aprenentatge d’idiomes –sobretot si tenen declinacions– i que, al posar-nos en contacte amb cultures mil·lenàries i fomentar la lectura, estimulen la capacitat de contemplació i un més bon desenvolupament de la personalitat.

La filòsofa estatunidenca Martha Nussba, a Sense finalitats de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, assegura que la crisi actual no és una crisi econòmica, sinó educativa, i reivindica la formació humanista com imprescindible per a la democràcia, perquè porta a empatitzar amb l’altre, a formar-se en valors, i això millora la convivència. També el filòsof i professor de literatura Jordi Llovet, a Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg), defensa un retorn a l’educació [...] centrada en el llegat literari, artístic i científic d’Occident, “perquè no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir les coses que passen cada dia amb sentit crític”. [...]

Hi ha qui opina que justament ara, amb les noves tecnologies de la informació, amb el triomf de les biociències i les biotecnologies, assistim a un ressorgir de les humanitats i s’obren noves perspectives i demandes per a aquests especialistes. [...]

Laura Borràs indica que la proliferació d’equips multidisciplinaris en molts àmbits laborals crea noves oportunitats d’ocupació per als qui estudien humanitats. “Amb les eines digitals les humanitats poden repensar-se i trobar sortides; per dissenyar una aplicació literària per a l’iPad fan falta dissenyadors gràfics, però també literats, documentalistes, músics...”, afirma. I afegeix que ja es parla de neuroart, de neurohistòria i, en general, de neurohumanitats per referir-se als treballs que analitzen, per exemple, quins processos cognitius s’activen al llegir o quin costat de la cara se’ns mostra a les pintures d’una determinada època històrica, per saber si el referent d’aleshores era l’hemisferi cerebral dret o l’esquerre. “Per fer i interpretar aquestes recerques calen neuròlegs, psiquiatres, professors de filosofia, d’història, d’art...”, comenta Borràs.

El mateix passa amb les anomenades biohumanitats, que tenen a veure, per exemple, amb els processos d’implantació de pròtesis a l’ésser humà. “Una operació de reducció d’estómac exigeix un cirurgià, però també la intervenció de psicòlegs o filòsofs que ajudin la persona a adaptar-se a una nova forma de viure”, diu.

Un desenvolupament més gran han assolit ja les geohumanitats. La seva pràctica més freqüent és la vinculació de coneixements literaris, artístics o històrics a una ruta, amb el suport d’un GPS. Laura Borràs creu que aquesta aplicació de les humanitats a altres disciplines hauria d’acabar amb l’etiqueta d’inútils per falta de rendibilitat, perquè al darrere hi ha un rendiment econòmic. [...]

Les sortides més habituals són en els àmbits de gestió cultural, en les indústries culturals, en comunicació, en el sector de les tecnologies de la informació (TIC), en medi ambient i en el de serveis a les empreses. “El mercat laboral ja no és tan rígid com fa anys i per a moltes feines s’admet gent que ha seguit diversos itineraris formatius; el binomi ocupació-formació cada cop està més difuminat i la teva sortida professional pot allunyar-se del nucli dels teus estudis; un filòleg pot treballar com a filòleg però també com a webgardener, és a dir, com a encarregat d’actualitzar els continguts i el material gràfic penjat a la web o a la intranet d’una empresa, o com a infonomista empresarial, és a dir, administrant la informació que l’empresa facilita per diversos mitjans”, explica el director de Porta 22, Lorenzo di Pietro.

Diu que en termes relatius la sortida professional que més llocs de treball crea està en el sector de les TIC i és la d’especialista en sistemes d’informació geogràfica. Són persones que treballen amb informació cartogràfica, digitalitzen mapes i dissenyen rutes per a múltiples aplicacions. També es reclamen llicenciats en filologia, història de l’art, belles arts o música com a responsables de patrocini, de serveis educatius per a museus, gestors de drets, especialistes en edificis patrimonials i assessors o correctors d’estil a les indústries culturals. Di Pietro enfasitza que la visió global del coneixement que tenen molts llicenciats en humanitats constitueix un punt a favor seu en el procés de recerca de feina perquè són més adaptables i saben treballar en equip. “El sector de medi ambient, per exemple, ofereix moltes opcions de treballar a aquestes persones si afegeixen a la seva titulació una mica de formació contínua, perquè en aquest àmbit les habilitats comunicatives i el bagatge cultural són apreciats”, exemplifica.

El fet cert és que algunes escoles de negocis han començat a introduir en els programes de direcció i administració d’empreses continguts relacionats amb les humanitats, com història, filosofia o antropologia, per complementar els cursos de lideratge, en línia amb la transversalitat o transdisciplinarietat que impregna avui el món laboral. Hi ha estudiosos com Alfonso de Toro, catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Leipzig, que defensen reformar també l’estructura dels ensenyaments. “Els d’humanitats, en comptes d’estar agrupats en facultats, haurien de ser mòduls d’una estructura superior en els quals intervinguin diverses disciplines, perquè ocupar-se del descobriment i la conquesta d’Amèrica requereix historiadors, etnòlegs, arqueòlegs, antropòlegs, experts en llengües precolombines...”, suggeria en un article sobre el futur de les humanitats publicat a la revista Universum l’any 2008.

(Extractat d’un reportatge publicat a LV Estilos, 15 octubre 2011)


* Postil·la personal: l’assignatura pendent que han d’aprovar les humanitats avui és una posada al dia en producció de continguts atractius accessibles a la xarxa, molt especialment en català. Hi ha molt poca cosa fora del que és història de l’art i alguna altra disciplina similar. I el que hi ha, sovint, més aviat descoratja, per plumbi i gràficament poc captivador.

El negre

per Rosa Montero

Som al menjador d’estudiants d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germànica agafa la safata amb el menú al mostrador de l’autoservei i després s’asseu a una taula. Llavors veu que s’ha descuidat els coberts i s’aixeca per anar a cercar-los. Al tornar, descobreix esbalaïda que un noi negre, probablement subsaharià per l’aspecte, s’ha assegut al seu lloc i menja de la seva safata. De primer, la noia se sent desconcertada i agredida; però de seguida corregeix el pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no té prou diners per pagar-se el dinar, tot i ser barat per a l’estàndard de vida elevat d’aquests països rics nostres.

De manera que la noia decideix asseure’s davant del paio i somriure-li amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb un altre blanc somriure. Tot seguit, l’alemanya comença a menjar de la safata mirant d’aparentar tota la normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell pren l’amanida, ella s’acaba la sopa, tots dos piquen de manera paritària al mateix plat d’estofat fins que se l’acaben i un es cruspeix el iogurt i l’altra la fruita. Tot això acompanyat de múltiples somriures educats, tímids per part del xicot, suaument encoratjadors i comprensius per part d’ella.

En acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I aleshores descobreix, a la taula veïna de darrere seu, el propi abric col·locat sobre el respatller d’una cadira, i una safata de menjar intacta.

Dedico aquesta història deliciosa, que a més és autèntica,* a tots els qui, en el fons, recelen dels immigrants i els consideren individus inferiors. A totes les persones que, potser amb bona intenció, els observen amb condescendència i paternalisme. Aniria millor que ens deslliuréssim dels prejudicis o correm el risc de fer el mateix ridícul que la pobre alemanya, que creia ser el súmmum de la civilització mentre que l’africà, ell sí que immensament educat, la deixava menjar de la safata i potser pensava: “Mira que estan torrats, aquests europeus.”

Adaptat d’El País, 17 maig 2005

* Després he sabut que la història no és autèntica, encara que Rosa Montero la va publicar, diu, pensant-se que ho era. En qualsevol cas, és bonica i suggeridora, i per això la mantinc.

Com es mesuren les audiències de TV

Hi ha 440 famílies catalanes que tenen molt poder. Ells decideixen què faran demà a la tele, en tots els canals. Sortosament, no es coneixen entre ells i no es poden posar d’acord per decidir-ho. Però entre tots ho decideixen. I ells saben que tenen aquesta quota compartida de poder. Cada dia, cada minut de cada dia, aquestes famílies marquen el nostre immediat futur televisiu. I centenars, milers de persones, a l’altra banda de la pantalla, productors, editors, locutors, actors… estan pendents cada minut de cada dia del que dirà la dictadura de l’audiència, representada per aquesta mostra.

Amb les dades que proporcionen les 440 famílies, podem saber quins programes agraden més als avis, a les dones o als joves, quanta canalla mira la tele en horari de matinada, quin tipus de gent la mira al matí o al migdia. Ho podem saber tot. I potser no és ben cert, potser les dades no responen exactament a la realitat, però a l’altra banda, allà on manen sobre els canals i els programes, es creuen més aquestes dades sobre l’audiència que si fossin solemnes oracles divins. I bé, són els resultats d’una enquesta, que com totes les enquestes no dóna resultats exactes –i ells saben que no els dóna–, però sí que dóna tendències més o menys aproximades.

Les dades que proporciona l’anàlisi detallada del comportament dels aparells de televisió que hi ha en aquestes 440 llars catalanes arriben a l’empresa TNS Sofres (Taylor Nelson Sofres és el nom complet), i en aquesta empresa es descodifiquen, s'esmicolen, es miren amb lupa, o sigui, s'analitzen les xifres, i tot seguit en passen un resum a les cadenes de televisió i a la premsa. I així sabem quins són els programes teòricament més vistos d’ahir, de la setmana anterior, del mes passat o de l’any que s'ha acabat.

Els analistes i programadors de les diverses cadenes i empreses de televisió creuen que és un bon sistema. De fet és així, amb petites variants, com funciona arreu del món el control de les audiències de televisió. La fiabilitat dels sondeigs depèn del fet que la mostra sigui realment representativa de la població, però a TNS són els primers interessats a aconseguir aquesta representativitat, i per tant, l’afinen tant com poden. I segurament, com dèiem, els resultats que aporten no s’allunyen gaire de la realitat.

Segons TNS, la mostra catalana s’ha fet a partir de les dades que proporciona l’INE espanyol (Instituto Nacional de Estadística), l’Idescat català (Institut d’Estadística de Catalunya) i diversos estudis sociodemogràfics d’altres organismes, i també fan servir per a orientar-se prèviament les anàlisis de l’EGM (Estudi General de Mitjans), que aporten també tendències –menys aproximades que els resultats que ofereix TNS.

La manera de contrastar la bondat dels resultats de TNS és l’enquesta anual que fa l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), però aquesta associació, que representa els mitjans de comunicació i les empreses anunciants, està auditada per Sofres, amb la qual cosa es fan auditories mútues… tot i que a tots dos, com dèiem abans, els interessa per damunt de tot conèixer la realitat. L’AIMC fa les seves enquestes de contrast trucant de tant en tant a les 440 cases que tenen audímetre en els seus televisors i els pregunta què veuen en aquell moment, de manera que després poden contrastar els resultats de l'enquesta telefònica amb els que dóna TNS. Segons l’AIMC, la coincidència entre les dues fonts de dades és del 95 per cent.

També es fa de tant en tant una altra enquesta per telèfon a unes 1.500 persones de tot Catalunya escollides teòricament de manera aleatòria i els pregunten què veuen en aquell moment. La preferència d’aquestes persones coincideix en un 85 per cent amb les dades dels audímetres.

(Font: elaboració pròpia, amb dades de La Vanguardia, TNS Sofres i AIMC; text publicat a la desapareguda revista infoReflex el 5 de març del 2005)