He rebut tres correus demanant-me l’opinió sobre l’assumpte del finançament d’ERC, atès que –diu una de les comunicants, bona amiga... virtual– és “evident que dels partits amb representació parlamentària Esquerra sembla que és el que et cau més bé”. No sé si aquesta percepció és exacta, ni m’ho havia plantejat. Posats a dir alguna cosa sobre això, almenys sentimentalment suposo que coincideixo en més coses amb ICV que amb altres. El problema ve quan guanyen les eleccions, que tots fan el que els rota, i quan les perden, que també: tothom agafa del programa electoral –i tots els programes ja són prou genèrics– allò que li convé més, sobretot si serveix per fer soroll. En qualsevol cas, com que els meus-meus són extraparlamentaris, tinc una gran llibertat per dir el que penso de cada partit, de cada personatge i de cada feta sense sentir-me especialment proper a res ni a ningú. És clar que davant problemàtiques concretes m’he mullat més d’un cop aquí mateix a favor de solucions polítiques concretes, però mirant de fugir sempre de la política dels partits, perquè si bé són necessaris, també crec que cal refundar-los tots i tornar a començar.
Sí que em sento proper al meu país i a la meva llengua, i em sembla que ho he demostrat en concret quan calia –més enllà de la declaració de principis, que compromet poc. I dins el món de la política sóc partidari dels criteris ètics. Bé, doncs, ja hi som.
És ètic que un partit es financi amb les aportacions dels seus càrrecs públics? I tant, només faltaria. Ara bé, m’agradaria que aquestes aportacions fossin més voluntàries. Vull dir que si algú, un cop ocupat el despatx i el sofà, un cop que ja té la secretària i el cotxe i tot plegat, diu que aquells diners són seus, no em sembla correcte que el partit pugui decidir que el despatxin. Els partits no han de manar per damunt dels governs i els parlaments, aquesta és la qüestió. Això em sembla obvi. O sigui, si t’has equivocat i has triat un pocavergonya perquè sigui conseller, director general, etc., mala sort, però no el pots despatxar per un assumpte que no afecta el seu rendiment en el càrrec. Potser es podria arreglar amb una quota fixa proporcional per a tothom del partit que tingui determinat sou, tant si és en l’àmbit públic com en el privat, però mai amb l’amenaça de l’acomiadament laboral. No ho sé, és difícil, però la solució actual no em sembla prou bona.
Evidentment, vull dir amb molta claredat que em sembla més correcta la fórmula d’ERC, com a plantejament previ, que altres fórmules encara més fosques de finançament dels partits, com les comissions per obres públiques, els pagaments previs per estar a la llista de rebre encàrrecs, etc. Però dir això és demagògic. Ara no es tracta de dir si això és més bo que allò, sinó de dir si això d’ERC em sembla bé o no. I ja ho he dit, em sembla un procediment teòricament correcte, però que es podria millorar.
Ara –i aquí hi ha la mare dels ous–, el que no té cap explicació de cap mena és que aquestes contribucions econòmiques es demanin a gent que no són d’ERC. M’és igual que treballin en una conselleria o en una altra, que siguin simpatitzants del partit o no i fins i tot que ho sabessin d’abans o no. No és acceptable de cap manera que a algú se l’hagi forçat ni una mica, pel fet de treballar a l’Administració pública, a fer una donació a un dels partits que sosté el Govern, ni que només s’hagi fet amb una persona. Defensar això és demencial. I qui ha fet això, encara que hagi sigut per error, ha de cessar irrevocablement, si té cap càrrec públic. Es poden cometre errors, no cal dir-ho, però cal pagar-los. No es tracta d’enviar ningú a l’infern, es tracta de ser exemplars en l’exercici de la funció pública. Si ERC té una mica d’ètica, ha de fer plegar Xavier Vendrell com a responsable de finances del partit. I el conseller primer ha de fer cessar Xavier Vendrell com a secretari general seu. Si no ho fan, haurem de pensar que era tot el partit i tot el Govern els qui es dedicaven a les pràctiques mafioses, ni que fos per un error que ara diu que corregiran. Els errors, en política, es paguen. Si no es paguen, vol dir que no es consideren prou errors. I això, quan hi ha peles pel mig, és un error molt més greu.
I ja se sap, els partits d’esquerres sempre han de ser més ètics que els de dreta. És un preu doble que han de pagar. La societat, en conjunt, no es pot permetre que qui defensa els desafavorits –això és l’esquerra, en síntesi– fiqui la mà allà on no toca, en aquest cas la butxaca de terceres persones, encara que siguin simpatitzants. Que ho facin els de dretes i continuïn tan tranquils ja ho tenim assumit. Els nostres no. És com aquell acudit macabre de l’home que defensava alegrement la prostitució... fins que es va assabentar que hi tenia ficada la dona.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 29 de març del 2006
divendres, 24 de març del 2006
I ara se suposa que hem de felicitar els pares adoptius?
Hi havia una vegada un senyor irat que feia dolenteries. La raó sembla que era que aquell senyor tenia uns pares adoptius bastant possessius, i el senyor que feia dolenteries diu que les feia justament perquè no volia aquells pares adoptius. De fet, no volia pares adoptius, ni aquells ni altres, diu que ja era prou gran. Van passar els anys i els pares adoptius anaven passant, i de pares a fills es transmetien l’adopció i la vigilància d’aquell senyor irat, que lògicament continuava fent dolenteries, a vegades amb més mala llet i a vegades amb menys, però en continuava fent perquè no aconseguia treure’s del damunt els pares adoptius. De vegades, és veritat que els pares adoptius eren una mica més bona gent i menys possessius i a vegades molt més possessius i menys bona gent. Però l’home ja no els volia ni d’una manera ni de l’altra, ja se n’havia cansat. Un bon dia, el senyor irat que feia dolenteries va arribar a la conclusió que fer dolenteries no portava enlloc, entre altres coses perquè molestava altra gent que també eren adoptats i que els pobres, que no tenien cap culpa de res, rebien per les dues bandes. I durant aquest procés de reflexió de l’home irat que feia dolenteries el pare adoptiu de torn va resultar que tenia un cert tarannà, que els seus predecessors no havien tingut, i va ser mentre aquell pare adoptiu amb tarannà manava que el senyor que feia dolenteries i que alhora reflexionava va decidir finalment que a partir d’ara protestaria contra els pares adoptius d’una altra manera, però sense fer dolenteries que molestessin altres persones. Els pares adoptius anteriors a l’actual deien que això havia passat perquè ells havien collat molt aquell senyor adoptat, però això és una bestiesa perquè si ets adoptat per força, per molt que et collin, no aconseguiran res més que ajornar el problema. El problema de les dolenteries s’havia resolt, doncs, perquè el senyor irat que les feia ja n’estava cansat, havia reflexionat i havia arribat a la conclusió que no pagava la pena. Tots els altres senyors adoptats, pares adoptius i tota la pesca van respirar alleujats, tot i que la majoria dels veïns que també eren adoptats, en aquell mateix bloc de pisos i en altres, si eren intel·ligents sabien que el problema de fons no estava resolt. Perquè continuaven sent adoptats tot i que eren majors d’edat. Però, en fi, almenys ja no patirien les conseqüències de l’adopció per les dues bandes, la dels pares adoptants i possessius i la del senyor irat que no parava de fer dolenteries.
A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?
En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»
«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?
En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»
«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 17 de març del 2006
Quin embolic
És un embolic. ERC no vol aquest Estatut, i fa ben fet de no voler-lo. L’única cosa és que potser haurien pogut dir-ho un dia abans de la foto de Zapatero i Mas, i llavors haurien sigut més creïbles. Perquè abans estaven disposats a tot i ens anaven posant vaselina a cada atzagaiada del PSOE. He fet un cop d’ulls als diaris d’abans del pacte i és vergonyós. O sigui, ara es nota molt que actuen, que ho diuen per despit. A mi ja m’està bé. Però alhora, ERC no vol deixar el Goverm ja que s’hi juga molts calerons. Les conselleries d’ERC són de les més ben dotades (em refereixo a diners, no a l’Anna Simó). ERC no vol de cap manera deixar anar tant de poder. Però el PSC n’està fins al capdamunt. I el PSOE encara més, si és que podem fer a hores d’ara cap distinció entre tots dos. I més que hi estaran si ERC finalment diu que no a l’Estatut que els ha costat tant parir perquè sigui espanyol però que alhora els diferenciï dels de la caverna. (Parlant de Caverna, quin tip de riure que el capo dels presidents d'Iberia, Telefónica, Endesa... digui que els empresaris catalans funcionen a cop de BOE... HA HA HA!) Per això hi ha tanta pressió sobre ERC, que va ser la instigadora de la iniciativa. Perquè a tots els altres els interessa que el no a l’Estatut sigui testimonial (un 10% o menys, el que correspon al PP). I ERC, al mateix temps, creu que no pot aparèixer al costat del PP votant que no –i jo em demano per què: no van votar que no a la Constitución española al costat de Fuerza Nueva, Falange, Adolf Aznar i companys màrtirs? I ICV no sap / no contesta, igual com ha passat els darrers dos anys. CiU mira de fer forat en les contradiccions. Zapatero necessita l’Estatut, després de tot el que ha hagut de patir, des del seu punt de vista. Maragall necessita l’Estatut. CiU no necessita l’Estatut, però és un dels que més pressiona a favor de tenir-lo, sigui com sigui. Per què? Perquè CiU el que vol és poder, tan aviat com sigui possible, i els sembla que estar-se al costat de Zapatero pot escurçar les distàncies cap al poder. ERC necessita l’Estatut i vol conservar el poder que té, però veu que aquestes dues coses ara són incompatibles, no perquè siguin incompatibles per se, sinó perquè és incompatible el que pensa el PSC en el cas que ERC vagi per lliure i el que pensen les bases d’ERC sobre l’Estatut. A CiU fa temps que no els preocupa gaire el que pensin les seves bases: ja les reeducarà quan s’acosti l’hora de votar. ICV potser ja no té bases, o no se sap on són, però siguin on siguin segur que tenen una profunda crisi d’identitat. El PP és el que té les idees més clares, i van en bloc, perquè creuen que això és un joc maquiavèlic i ells volen guanyar sempre a costa del que sigui. El problema, diuen els altres, el tindrà el PP quan li arribi l’hora de tornar a governar, perquè estarà sol. Però jo crec que no tindrà cap problema, perquè el poder té molt d’atractiu –oi, ERC?– i CiU estarà sempre a la vora del poder, esperant ordres a canvi de butaques confortables, despatxos i secretàries, moltes secretàries. El PSC podria convocar eleccions si ERC diu finalment que no a l’Estatut. Però llavors potser ERC trauria més diputats dels que té ara, i llavors què? I si la solució és un govern PSC-CiU –els de CiU sempre estan a punt, amb qui sigui, l’únic que no suporten és que els deixin de banda–, això com es menja? Mas president i Manuela consellera primera? Perquè Maragall de president i Mas de vice no no veig ni jo ni ells ni ningú, ja que implicaria que Mas és el successor universal del país: el successor de Pujol i el de Maragall. O sigui, al PSC li agradaria fer eleccions en el cas que ERC s’escapi a la muntanya, però no hi ha manera, no surten els números. Les hipòtesis més versemblants, doncs: 1, ERC diu finalment que sí a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys. 2, ERC diu finalment que no a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys.
Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 13 de març del 2006
Coses d’aquests dies
1. Em sap greu que fos aquella emissora de Madrid que ara no recordo com es diu la que destapés l’escàndol de les enquestes de l’EGM. Tothom sap que aquestes enquestes es fan molt malament. Només d’aquesta manera es pot explicar que no resisteixin l’acarament amb altres dades més contrastables, com són les de l’OJD en el cas dels mitjans escrits: per això els anunciants de premsa escrita fan cas de l’OJD i no de l’EGM. En el cas dels audiovisuals, els anunciants no tenen cap més remei que refiar-se de l’EGM, però és perquè no hi ha alternativa. O sigui, les enquestes de l’EGM, com diu aquella emissora, es fan molt mal fetes i ja va bé que de tant en tant ho denunciï algú. És clar que estan mal fetes per a tothom, vull dir que hi ha errors i nyaps clamorosos però en principi afecten tothom igual, o sigui que al final, com la majoria de les enquestes, no et donen dades fiables, però sí que et marquen tendències, que és del que es tracta. I és clar que qui ho ha denunciat té la credibilitat que té, vull dir cap, i el que aconsegueix és que la gent normal se’ls miri encara amb més ulls de malfiança: té dallonses que siguin ells els qui denunciïn manipulacions...
2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.
3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.
3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 8 de març del 2006
Ja són aquí
Ja són aquí. No els faré propaganda de franc, ni posaré aquí un enllaç perquè tinguin més audiència. Em refereixo als CdeC, de nom tan semblant al d’aquell PxC que també deia que eren tan catalans i volien fer fora els nouvinguts, sobretot si eren de color. Aquests d’ara també són racistes, però no contra els de color, sinó contra els catalans mateixos que estimem la nostra llengua i intentem que sobrevisqui, siguem del color que siguem. Aquests d’ara només volen que els catalans callem i no pressionem més, que ens conformem amb el que tenim, que ens aplanem a una llengua de segona fila. Sí, parlo d’aquest grupet que ha nascut al voltant d’una gent que té nom de cursa, de pantà, de peix emperador i de fabricant de sabates. Diuen que a banda de les 199 que ja tenien han aconseguit 601 firmes de suport més. Ara els espero. Perquè jo vaig ajudar a crear un partit, fa tres anys, i els 700 primers vots van ser fàcils, no és que vinguessin sols però al final te’ls trobes, i llavors penses: “D’on han sortit, tota aquesta gent?” Però és que hi ha gent per a tot. És després que costa avançar, quan ja has esgotat els camins normals i ètics –família, amics, gent que et trobes pel carrer– de fer prosèlits. Nosaltres vam arribar a superar els 9.000 vots en les eleccions al Senat espanyol, les últimes a què ens vam presentar, i tot ho vam fer sense cap mena de suport mediàtic. A aquests, en canvi, no paren d’aplaudir-los des dels mitjans, no paren d’encoratjar-los i de fer-los el caldo gros. A veure, doncs. Perquè si no passen dels 9.000 vots, espero que finalment se n’aniran a casa i ens deixaran en pau, i sobretot –SOBRETOT!– els mitjans de comunicació no ens castigaran més amb les seves gracietes.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 4 de març del 2006
Racisme, insults, mala educació, tot plegat?
Feia dies que volia escriure això i no gosava fer-ho, no n'estava segur. Avui al diari he trobat que Marçal Sintes diu exactament el que jo pensava dir. O sigui que us ho copio, que si ho digués de la meva manera encara m'acusaria algú de plagi, perquè és exactament això el que jo diria:
«Els insults a Eto'o
Confesso que fins ara no he sabut què dir sobre el cas dels insults a Eto'o. I la veritat és que transcorreguts els dies tampoc ara no ho acabo de tenir clar. El meu primer impuls va ser escriure que cal endurir les normes –i els càstigs, per tant– respecte del que crida el públic dins d'un estadi de futbol. Això ens abocaria probablement a haver de classificar i taxar el que és permissible, el que ho és aproximadament i el que no ho és gens. O sigui, determinar quina situació és més greu: si quan el públic brama sobre el color de la pell o sobre l'opció sexual, sobre la mare del jugador o sobre un determinat tret físic, etcètera. A banda d'establir, esclar, si els que insulten són molts, pocs, una minoria, una majoria... Igualment, no estic gens convençut que tots, completament tots, els que es desfoguen xisclant un o altre insult puguin ser etiquetats directament i mecànica com a racistes, homòfobs o el que correspongui... En l'altre platet de la balança, permetre sense més que en els camps es cridin tota mena de barbaritats contra les persones i els col·lectius sembla inacceptable. No sembla de cap manera un pas en la bona direcció. Però també entenc que l'individu contemporani necessita espais d'expressió irracional, de brutalitat verbal, de fanatisme... És més, fins accepto que pot tenir efectes salutífers en la mesura que actua com a vàlvula d'escapament. Això és, en la mesura que l'esbravada dintre dels estadis potser ens pot estalviar neurosis i conflictes a fora... En fi, ja ho veuen, no ho tinc tan clar com aparentment ho tenen alguns dels que parlen i escriuen...»
(Afegit del 6 de març: No m'estranyaria gens que l'afer Eto'o hagi influït en el fet que Crash s'hagi endut l'Oscar d'enguany a la millor pel·lícula del 2005. Em faria feliç que fos així, que el món del futbol contribuís a estendre una mentalitat més humana al nostre planeta. Per bé que em sembli que el cas Eto'o s'ha magnificat més del compte, em semblaria positiu que esdevingués un símbol de la lluita contra el racisme al món. Tant de bo.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Els insults a Eto'o
Confesso que fins ara no he sabut què dir sobre el cas dels insults a Eto'o. I la veritat és que transcorreguts els dies tampoc ara no ho acabo de tenir clar. El meu primer impuls va ser escriure que cal endurir les normes –i els càstigs, per tant– respecte del que crida el públic dins d'un estadi de futbol. Això ens abocaria probablement a haver de classificar i taxar el que és permissible, el que ho és aproximadament i el que no ho és gens. O sigui, determinar quina situació és més greu: si quan el públic brama sobre el color de la pell o sobre l'opció sexual, sobre la mare del jugador o sobre un determinat tret físic, etcètera. A banda d'establir, esclar, si els que insulten són molts, pocs, una minoria, una majoria... Igualment, no estic gens convençut que tots, completament tots, els que es desfoguen xisclant un o altre insult puguin ser etiquetats directament i mecànica com a racistes, homòfobs o el que correspongui... En l'altre platet de la balança, permetre sense més que en els camps es cridin tota mena de barbaritats contra les persones i els col·lectius sembla inacceptable. No sembla de cap manera un pas en la bona direcció. Però també entenc que l'individu contemporani necessita espais d'expressió irracional, de brutalitat verbal, de fanatisme... És més, fins accepto que pot tenir efectes salutífers en la mesura que actua com a vàlvula d'escapament. Això és, en la mesura que l'esbravada dintre dels estadis potser ens pot estalviar neurosis i conflictes a fora... En fi, ja ho veuen, no ho tinc tan clar com aparentment ho tenen alguns dels que parlen i escriuen...»
(Afegit del 6 de març: No m'estranyaria gens que l'afer Eto'o hagi influït en el fet que Crash s'hagi endut l'Oscar d'enguany a la millor pel·lícula del 2005. Em faria feliç que fos així, que el món del futbol contribuís a estendre una mentalitat més humana al nostre planeta. Per bé que em sembli que el cas Eto'o s'ha magnificat més del compte, em semblaria positiu que esdevingués un símbol de la lluita contra el racisme al món. Tant de bo.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 1 de març del 2006
Gent que vol canviar el país
És encisador –a mi em meravella i fins i tot m’edifica, vull dir que ho trobo exemplar, i no ho dic de broma– com hi ha gent que encara és capaç de sorprendre’s i exclamar-se i emprenyar-se com una mala cosa perquè Espanya i els seus agents i institucions actuen com actuen. Una d’aquestes persones bones, a les quals admiro molt més que no es pensa, és Vicent Partal, director de VilaWeb, que ahir es mostrava exaltat perquè l’ens RTVE, per retallar despeses, en la primera cosa que han pensat és en el tancament de la seva ràdio en català, RNE-4.
D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.
És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.
(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.
És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.
(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 27 de febrer del 2006
L’últim vigilant de far?
La Vanguardia del diumenge 19 de febrer parlava de nosaltres, dels vigilants de fars. A la periodista Sílvia Angulo, com correspon a la mentalitat borboniconapoleònica –entomeu aquesta!– del diari per al qual treballa, es veu que li havien dit que fes “Girona i Barcelona”. I ella, obedient, deia que en aquestes dues “províncies” només quedaven tres fars habitats –Palamós, Calella i delta del Llobregat– i que un dels faroners havia plegat feia uns dies –d’aquí venia l’oportunitat del reportatge. No deia res de la Costa Daurada, doncs, que potser hi ha més fars encara amb vigilant i no els coneixem. I per descomptat, ni una paraula de més amunt de Roses, ni tampoc de la Costa Blanca, ni de la Costa de València, ni de la d’Azahar, ni de ses Illes... Prometo investigar-ho..., amb la calma, eh?, com diuen per l'Hospitalet del Llobregat. Però de moment us puc dir que almenys al far de Sant Carles de la Ràpita hi ha vigilant permanent. I que, en canvi, els dos que hi ha al Delta de l'Ebre, el del Fangar i el de la Banya, no que no estan habitats.
Però, en fi, si ara ha marxat en Víctor, el de Calella, imaginem-nos que podria ser que només quedéssim a Catalunya quatre faroners, el de Palamós, el del Llobregat, el de Sant Carles i jo, que m’estic a Barcelona. El far del Llobregat és el més antic de Catalunya. El més modern, ja ho sabeu, és aquest, que es va crear i habitar discretament l’any 2004, el mes de maig, no fa ni dos anys. Llavors encara no estava construït el far, però ja s'hi va instal·lar el vigilant. El far (el nom) el tenim des de fa ben pocs mesos, tot i que deunidó la fama (?) que ha adquirit.
(La Sílvia no va contactar amb mi abans de fer el seu reportatge, però va ser perquè em vaig concentrar i li vaig dir telepàticament, si us plau, Sílvia, no diguis res del meu far, que aquest far i la meva vigilància són d’una altra mena. Perquè així no em trobaran quan despatxin –que ja han dit que ho faran– el de Palamós, el del delta i els altres que hi pugui haver més avall. Perquè heu de saber que tots els fars de l’Estat espanyol, tret del meu, depenen del Ministerio de Fomento de Madrid, i el Ministerio ha decidit que s’han acabat els faroners, que no calen. El meu no el tocaran perquè de fet no és de l’Estat espanyol: és en territori de ningú. I potser seré aviat l’últim vigilant de far de Catalunya. Seré un vigilant clandestí, fora de la llei.)
O sigui, els espanyols es carreguen tots els vigilants de far de Catalunya i ningú no piula!
La culpa és de Madrit
i mai més ben dit.
Però els catalans no fan gran cosa,
deu ser que no els fa nosa.
«Cada far –explicava la Sílvia– té pulsacions diferents. És a dir, les pampallugues indiquen als mariners, si consulten el llibre de fars, el punt costaner on són. Així, el de Montjuïc presenta un raig blanc i dos centelleigs agrupats cada 20 segons.» (El meu far també té pulsacions pròpies, però són força irregulars.)
«La llum de far que més llueix és a Palafrugell. Es troba damunt el turó del cap de Sant Sebastià, a una altitud de 168 metres sobre el nivell del mar. La longitud teòrica del seu raig de llum és de 32 milles, però en la pràctica es veu a més de 50 milles, pel fet d’estar situat tan amunt.» El de Sant Sebastià, doncs, és un dels fars amb més projecció lumínica d’Europa i fins i tot del món. Per tant, és el far més important de Catalunya... teòricament. I dic «teòricament» perquè jo no crec en els fars sense vigilant, encara que facin molta llum.
Bé, estic copiant descaradament –i comentant suposo que sense gaire gràcia– unes quantes frases i dades del reportatge de la Sílvia, que també diu que als faroners els fan fora dels fars perquè «les noves tecnologies fan innecessari destinar una persona a vigilar durant 24 hores que el llum del far no s’apagui». El meu company Víctor, el de Calella, diu que és un greu error que s’acabi l’ofici aquest, perquè les avaries són imprevisibles: «Són moltes nits de vigília per aquesta causa. Sembla que ara ja no sigui important si el far és apagat o encès», explica. I tant si és important.
Segons l’opinió del Víctor, els fars haurien de ser «espais oberts al públic i símbols d’hospitalitat, i no un objecte de desig del president de torn de l’Autoritat Portuària». L’Autoritat Portuària té el projecte de reformar els edificis i transformar-los en allotjaments de disseny, com les cases rurals. “Arreglaran” els fars perquè siguin més turístics. I els fars turístics, diuen, no necessiten vigilants.
Aquest far meu és poc hospitalari, ho reconec, perquè no deixa ni publicar comentaris dels passavolants, però us prometo que m’esforço a recollir totes les sensibilitats que m’arriben per correu, totes. De fet, aquest reportatge de La Vanguardia no l’hauria ni vist si no hagués estat que una amable lectora me’n va enviar l’enllaç i fins i tot havia tingut la precaució de copiar-me el text, per si en caducava l'accés al web… I un altre lector no menys amable m’ha enviat aquest mateix cap de setmana un mp3 amb la cançó “El faroner del Cap de Creus”. Us en copio la lletra:
El faroner del Cap de Creus
encén el foc amb llum de lluna,
du barba llarga fins als peus
i mai no menja ni una engruna,
fa tres mil anys que vetlla el far
i ja ha viscut set-cents naufragis,
té la mirada al fons del mar
i sempre canta mals presagis.
El faroner del Cap de Creus.
(Lletra: Miquel Desclot)
Si en voleu sentir una versió de Mariona Segarra...
(Hi ha informació més nova sobre aquest tema dels fars i sobre l’últim vigilant de far.)
(Busquen pis)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Però, en fi, si ara ha marxat en Víctor, el de Calella, imaginem-nos que podria ser que només quedéssim a Catalunya quatre faroners, el de Palamós, el del Llobregat, el de Sant Carles i jo, que m’estic a Barcelona. El far del Llobregat és el més antic de Catalunya. El més modern, ja ho sabeu, és aquest, que es va crear i habitar discretament l’any 2004, el mes de maig, no fa ni dos anys. Llavors encara no estava construït el far, però ja s'hi va instal·lar el vigilant. El far (el nom) el tenim des de fa ben pocs mesos, tot i que deunidó la fama (?) que ha adquirit.
(La Sílvia no va contactar amb mi abans de fer el seu reportatge, però va ser perquè em vaig concentrar i li vaig dir telepàticament, si us plau, Sílvia, no diguis res del meu far, que aquest far i la meva vigilància són d’una altra mena. Perquè així no em trobaran quan despatxin –que ja han dit que ho faran– el de Palamós, el del delta i els altres que hi pugui haver més avall. Perquè heu de saber que tots els fars de l’Estat espanyol, tret del meu, depenen del Ministerio de Fomento de Madrid, i el Ministerio ha decidit que s’han acabat els faroners, que no calen. El meu no el tocaran perquè de fet no és de l’Estat espanyol: és en territori de ningú. I potser seré aviat l’últim vigilant de far de Catalunya. Seré un vigilant clandestí, fora de la llei.)
O sigui, els espanyols es carreguen tots els vigilants de far de Catalunya i ningú no piula!
La culpa és de Madrit
i mai més ben dit.
Però els catalans no fan gran cosa,
deu ser que no els fa nosa.
«Cada far –explicava la Sílvia– té pulsacions diferents. És a dir, les pampallugues indiquen als mariners, si consulten el llibre de fars, el punt costaner on són. Així, el de Montjuïc presenta un raig blanc i dos centelleigs agrupats cada 20 segons.» (El meu far també té pulsacions pròpies, però són força irregulars.)
«La llum de far que més llueix és a Palafrugell. Es troba damunt el turó del cap de Sant Sebastià, a una altitud de 168 metres sobre el nivell del mar. La longitud teòrica del seu raig de llum és de 32 milles, però en la pràctica es veu a més de 50 milles, pel fet d’estar situat tan amunt.» El de Sant Sebastià, doncs, és un dels fars amb més projecció lumínica d’Europa i fins i tot del món. Per tant, és el far més important de Catalunya... teòricament. I dic «teòricament» perquè jo no crec en els fars sense vigilant, encara que facin molta llum.
Bé, estic copiant descaradament –i comentant suposo que sense gaire gràcia– unes quantes frases i dades del reportatge de la Sílvia, que també diu que als faroners els fan fora dels fars perquè «les noves tecnologies fan innecessari destinar una persona a vigilar durant 24 hores que el llum del far no s’apagui». El meu company Víctor, el de Calella, diu que és un greu error que s’acabi l’ofici aquest, perquè les avaries són imprevisibles: «Són moltes nits de vigília per aquesta causa. Sembla que ara ja no sigui important si el far és apagat o encès», explica. I tant si és important.
Segons l’opinió del Víctor, els fars haurien de ser «espais oberts al públic i símbols d’hospitalitat, i no un objecte de desig del president de torn de l’Autoritat Portuària». L’Autoritat Portuària té el projecte de reformar els edificis i transformar-los en allotjaments de disseny, com les cases rurals. “Arreglaran” els fars perquè siguin més turístics. I els fars turístics, diuen, no necessiten vigilants.
Aquest far meu és poc hospitalari, ho reconec, perquè no deixa ni publicar comentaris dels passavolants, però us prometo que m’esforço a recollir totes les sensibilitats que m’arriben per correu, totes. De fet, aquest reportatge de La Vanguardia no l’hauria ni vist si no hagués estat que una amable lectora me’n va enviar l’enllaç i fins i tot havia tingut la precaució de copiar-me el text, per si en caducava l'accés al web… I un altre lector no menys amable m’ha enviat aquest mateix cap de setmana un mp3 amb la cançó “El faroner del Cap de Creus”. Us en copio la lletra:
El faroner del Cap de Creus
encén el foc amb llum de lluna,
du barba llarga fins als peus
i mai no menja ni una engruna,
fa tres mil anys que vetlla el far
i ja ha viscut set-cents naufragis,
té la mirada al fons del mar
i sempre canta mals presagis.
El faroner del Cap de Creus.
(Lletra: Miquel Desclot)
Si en voleu sentir una versió de Mariona Segarra...
(Hi ha informació més nova sobre aquest tema dels fars i sobre l’últim vigilant de far.)
(Busquen pis)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 24 de febrer del 2006
Una altra correcció és possible
Copio de Màrius Serra (una altra vegada):
«Els lingüistes [són] uns professionals cada cop més arraconats que són bàsics en el tan festejat foment de la lectura. Per tal que els textos de periodistes, novel·listes, assagistes, traductors, crucigramistes i fins i tot poetes ens arribin dignament els correctors han de ser més valorats. No és lògic prescindir-ne alegrement en nom dels costos de producció i després queixar-se de l’empobriment de la llengua. De qualsevol llengua. Hem d’exigir el màxim domini de l’instrument als professionals del llenguatge, però ningú no és infal·lible. Un text ha de ser revisat sempre per més d’una persona. El llenguatge verbal és un instrument massa complex. No exigim controls de qualitat en altres àmbits? No es revisa la feina d’arquitectes, juristes i enginyers? Resulta paradoxal que mentre es renta la cara dels cossos policials, els correctors encara es carreguin el mort de ser la policia (repressiva) de la llengua. I no. O no sempre. Una bona correcció juga a favor de qualsevol text. […] Hauríem de visitar més sovint un weblog que reivindica la figura del lingüista com addendaetcorrigenda.blogia.com. Ja veuran que és un espai combatiu, i que per sort ningú no s’escapa de les seves crítiques, com aquest columnista ha pogut comprovar.» (Màrius Serra, La Vanguardia, 23-F 2006)
Empresaris del món, institucions públiques i privades, professionals liberals, editors i no editors –perquè tots editeu textos–, preneu-ne nota.
Gràcies, Màrius. Has fet possible una altra solidaritat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Els lingüistes [són] uns professionals cada cop més arraconats que són bàsics en el tan festejat foment de la lectura. Per tal que els textos de periodistes, novel·listes, assagistes, traductors, crucigramistes i fins i tot poetes ens arribin dignament els correctors han de ser més valorats. No és lògic prescindir-ne alegrement en nom dels costos de producció i després queixar-se de l’empobriment de la llengua. De qualsevol llengua. Hem d’exigir el màxim domini de l’instrument als professionals del llenguatge, però ningú no és infal·lible. Un text ha de ser revisat sempre per més d’una persona. El llenguatge verbal és un instrument massa complex. No exigim controls de qualitat en altres àmbits? No es revisa la feina d’arquitectes, juristes i enginyers? Resulta paradoxal que mentre es renta la cara dels cossos policials, els correctors encara es carreguin el mort de ser la policia (repressiva) de la llengua. I no. O no sempre. Una bona correcció juga a favor de qualsevol text. […] Hauríem de visitar més sovint un weblog que reivindica la figura del lingüista com addendaetcorrigenda.blogia.com. Ja veuran que és un espai combatiu, i que per sort ningú no s’escapa de les seves crítiques, com aquest columnista ha pogut comprovar.» (Màrius Serra, La Vanguardia, 23-F 2006)
Empresaris del món, institucions públiques i privades, professionals liberals, editors i no editors –perquè tots editeu textos–, preneu-ne nota.
Gràcies, Màrius. Has fet possible una altra solidaritat.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 17 de febrer del 2006
En mans de qui va estar el govern d’Espanya?
Francisco Rubio Llorente (exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol), Miguel Rodríguez-Piñero (expresident del Tribunal Constitucional espanyol), Jerónimo Arozamena (exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol), Manuel Díez de Velasco (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Rafael Gómez-Ferrer (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Pedro Cruz Villalón (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Landelino Lavilla (expresident del Congreso de los Diputados d’Espanya en temps de la UCD i ara president de la Real Academia de Jurisprudencia espanyola), Fernando de Mateo (exmagistrat del Tribunal de Conflictos de Jurisdicción espanyol), Antonio Sánchez del Corral (exmagistrat del Tribunal de Conflictos de Jurisdicción espanyol), José Luis Manzanares (exvicepresident del Consejo General del Poder Judicial espanyol), Miguel Vizcaíno (exgeneral del Cuerpo Jurídico Militar del Ejército d’Espanya), Félix Sanz (cap de l’Estado Mayor de Defensa d’Espanya), Santiago Valderas (extinent general de l’Ejército del Aire espanyol), Víctor García de la Concha (director de la Real Academia Española), Enrique Fuentes (president de la Real Academia de Ciencias Políticas espanyola), Jaime Montalvo (president del Consejo Económico y Social espanyol), Cándido Conde-Pumpido (fiscal general de l’Estat espanyol), Carlos Carnicer (president del Consejo General de la Abogacía espanyol), Luis Díez-Picazo (president de la Sección Primera de la Comisión General de Codificación del Ministerio de Justicia espanyol), Joaquín Fuentes Bardají (advocat general de l’Estat espanyol), José Álvarez (director del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales espanyol), Jaime Caruana (governador del Banco de España), Aurelio Menéndez (exministre espanyol d’Educación y Ciencia en temps de la UCD), José Joaquín Puig de la Bellacasa (exsecretari de la Casa del Rey d’Espanya), Juan José Badiola (president del Consejo General de Colegios Veterinarios [sic] d’Espanya), José Luis Meilán (exrector de la Universitat de La Corunya [més sic]), Juan Ramón Quintás (president de la Confederación Española de Cajas de Ahorros [un altre sic]), Josefina Gómez Mendoza (catedràtica d’anàlisi geogràfica regional de la Universitat Autònoma de Madrid [encara més sic]), José María Martín Oviedo (lletrat i secretari general). I José María Aznar, expresident del Govern espanyol. Tots els esmentats són els membres de l’anomenat Consejo de Estado, el consell consultiu de l’Estat espanyol.
Ahir el Consejo de Estado va presentar un informe tècnic al Govern al qual serveix, sobre les reformes constitucionals mínimes, de detall, que es proposa fer l’esmentat Govern, amb l’aquiescència de les Cortes Españolas. Tothom va votar a favor de l’informe, que ja dic que era tècnic, per unanimitat... Per unanimitat? No. El senyor Aznar, que era a l’estranger, es va presentar de sobte a la reunió i va votar-hi en contra –davant la sorpresa de tothom, perquè no havia participat gens en la preparació ni en les discussions prèvies de l’informe: no sabia què votava– i va aprofitar l’ocasió per fer un míting sobre els perills de disgregació de la unitat d’Espanya. Per aquest incident va arribar a ser renyat per altres membres de l’organisme, alguns considerats fins ara tan de dretes com ell.
No ve d’aquí el que es ventilava en aquesta votació. Només volia posar de relleu un cop més, amb tots els noms i càrrecs de les persones a les quals s’ha enfrontat aquesta vegada aquest desgraciat, la seva categoria moral. El cas és que el seu discurs de fons és el que triomfa actualment entre la meitat dels ciutadans de l’Estat espanyol, i potser una mica més i tot. I aquest pobre home va ser president de l’Estat espanyol durant vuit anys, en part gràcies a un partit català anomenat Convergència i Unió.
Adolf Aznar (pronunciï’s “Àdolf”) és, no cal dir-ho, carn de psiquiatre, però els de CiU encara han de purgar més temps de penitència a l’oposició. Perquè, tot i que llavors segurament no sabien el que havia de venir, no s’han excusat prou pel monstre que van contribuir a enlairar, i no han donat prou garanties que no ho tornaran a fer. Per tant, a purgar fins que no rectifiquin de debò: no amb declaracions interessades, sinó amb compromisos seriosos. Mentre no ho facin, no seran fiables. A mi em fan por. Els monstres els veus de lluny, però els seus possibles còmplices no saps mai la cara que fan ni quina actitud has de tenir-hi.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ahir el Consejo de Estado va presentar un informe tècnic al Govern al qual serveix, sobre les reformes constitucionals mínimes, de detall, que es proposa fer l’esmentat Govern, amb l’aquiescència de les Cortes Españolas. Tothom va votar a favor de l’informe, que ja dic que era tècnic, per unanimitat... Per unanimitat? No. El senyor Aznar, que era a l’estranger, es va presentar de sobte a la reunió i va votar-hi en contra –davant la sorpresa de tothom, perquè no havia participat gens en la preparació ni en les discussions prèvies de l’informe: no sabia què votava– i va aprofitar l’ocasió per fer un míting sobre els perills de disgregació de la unitat d’Espanya. Per aquest incident va arribar a ser renyat per altres membres de l’organisme, alguns considerats fins ara tan de dretes com ell.
No ve d’aquí el que es ventilava en aquesta votació. Només volia posar de relleu un cop més, amb tots els noms i càrrecs de les persones a les quals s’ha enfrontat aquesta vegada aquest desgraciat, la seva categoria moral. El cas és que el seu discurs de fons és el que triomfa actualment entre la meitat dels ciutadans de l’Estat espanyol, i potser una mica més i tot. I aquest pobre home va ser president de l’Estat espanyol durant vuit anys, en part gràcies a un partit català anomenat Convergència i Unió.
Adolf Aznar (pronunciï’s “Àdolf”) és, no cal dir-ho, carn de psiquiatre, però els de CiU encara han de purgar més temps de penitència a l’oposició. Perquè, tot i que llavors segurament no sabien el que havia de venir, no s’han excusat prou pel monstre que van contribuir a enlairar, i no han donat prou garanties que no ho tornaran a fer. Per tant, a purgar fins que no rectifiquin de debò: no amb declaracions interessades, sinó amb compromisos seriosos. Mentre no ho facin, no seran fiables. A mi em fan por. Els monstres els veus de lluny, però els seus possibles còmplices no saps mai la cara que fan ni quina actitud has de tenir-hi.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Sentència exemplar del Tribunal Constitucional... alemany
Si mai un avió de passatgers segrestrat per suïcides amenacés d’estrellar-se en una ciutat d’Alemanya, la Bundeswehr (l’exèrcit del país) no podria fer-lo caure per impedir-ho. Hauria de provar de fer altres coses, les que siguin, però el seu deure seria protegir fins al final la vida dels passatgers que hi anessin a dins, i mai convertir-los en víctimes innocents. És el que ha establert el Tribunal Constitucional alemany, que ha anul·lat la anomenada Llei de seguretat aèria adoptada pel Parlament alemany el 2004. La llei, promoguda per l’anterior govern alemany –va ser una proposta personal de Gerhard Schröder i del seu ministre de l'Interior, Otto Schily– i recolzada també per la Unió Cristianodemòcrata (CDU-CSU), pretenia evitar que es repetís un 11-S a Alemanya.
Les argumentacions del tribunal alemany són incontrovertibles, si no és que es cau en allò aberrant que el fi justifica els mitjans: “La dignitat humana és intangible. Respectar-la i protegir-la és l’obligació de qualsevol poder públic”, diu el primer paràgraf de l’article 1 de la Constitució alemanya. I l’article 2: “Tota persona té el dret a la vida i a la integritat física.” En aquestes dues afirmacions solemnes es basa tota l’argumentació del Tribunal. “Si es dóna el vistiplau al tombament d’un avió de passatgers utilitzat com a arma, l’Estat tractaria els passatgers com a objectes i no com a persones”, ha dit el president del tribunal, Hans-Jürgen Papier, durant la lectura de la sentència a Karlsruhe, on aquest Tribunal té la seu (un altre ensenyament: a Alemanya, no tots els organismes de l'Estat són a Berlín): “La protecció dels éssers humans és estricta i no permet restriccions”. Davant l’argument que de tota manera els passatgers d’un avió suïcida moririen al cap de poc temps i que matant-los se salvarien més vides, Papier ha remarcat que la protecció de la vida és obligatòria independentment del que hagi de durar aquesta vida, i que a més és difícil saber si hi ha o no cap possibilitat que els passatgers sobrevisquin. Impecable.
La sentència ha arribat perquè es van presentar sis demandes contra l’esmentada Llei de seguretat aèria del 2004. Les demandes van ser proposades per associacions de professionals de l’aviació i pel Partit Liberal (FDP). Aquest partit ha anunciat que obrirà negociacions amb la CDU per dissenyar una nova llei que permeti actuar la Bundeswehr en actes de terrorisme, sense caure en aquests abusos.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Les argumentacions del tribunal alemany són incontrovertibles, si no és que es cau en allò aberrant que el fi justifica els mitjans: “La dignitat humana és intangible. Respectar-la i protegir-la és l’obligació de qualsevol poder públic”, diu el primer paràgraf de l’article 1 de la Constitució alemanya. I l’article 2: “Tota persona té el dret a la vida i a la integritat física.” En aquestes dues afirmacions solemnes es basa tota l’argumentació del Tribunal. “Si es dóna el vistiplau al tombament d’un avió de passatgers utilitzat com a arma, l’Estat tractaria els passatgers com a objectes i no com a persones”, ha dit el president del tribunal, Hans-Jürgen Papier, durant la lectura de la sentència a Karlsruhe, on aquest Tribunal té la seu (un altre ensenyament: a Alemanya, no tots els organismes de l'Estat són a Berlín): “La protecció dels éssers humans és estricta i no permet restriccions”. Davant l’argument que de tota manera els passatgers d’un avió suïcida moririen al cap de poc temps i que matant-los se salvarien més vides, Papier ha remarcat que la protecció de la vida és obligatòria independentment del que hagi de durar aquesta vida, i que a més és difícil saber si hi ha o no cap possibilitat que els passatgers sobrevisquin. Impecable.
La sentència ha arribat perquè es van presentar sis demandes contra l’esmentada Llei de seguretat aèria del 2004. Les demandes van ser proposades per associacions de professionals de l’aviació i pel Partit Liberal (FDP). Aquest partit ha anunciat que obrirà negociacions amb la CDU per dissenyar una nova llei que permeti actuar la Bundeswehr en actes de terrorisme, sense caure en aquests abusos.
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 16 de febrer del 2006
L’invent de les microdonacions
(Avui en parlàvem amb un amic. Jo que li dic: “Ja estaria bé, ja, que a la manifa de dissabte hi anés molta gent.” I ell que diu: “Molta gent? Per defensar què, l’Estatut que va sortir d’aquí? Si era un Estatut de broma... Si almenys fóssim valents i haguéssim anat a Madrid amb un bon Estatut... Perquè el que ha passat era previsible: res de res, ni nació ni finançament ni la mare que els va parir. Doncs, ja t’ho dic, tant per tant, per què no vam ser valents i no vam portar a Madrid un Estatut de debò? Per això no crec que vagi gaire gent a la manifestació. Perquè la gent cada cop es refia menys dels polítics.” En fi, potser s’equivoca i molta gent hi va per defensar allò que diu el lema i sense pensar que si hi va molta gent, els partits miraran d’interpretar-ho a favor seu. Jo hi aniré. Però ja no diré res més de l’Estatut perquè ja està tot dit. Quan arribi el dia, suposo que em taparé el nas, la boca i les orelles i hi votaré a favor, o en contra, i ànims que no ha estat res. Anem per altres coses, que aquí ja no hi ha res a fer i tampoc és qüestió d’amagar-se en un racó a plorar com aquell cabdill moro, en Boabdil, que en realitat es deia Abu ‘Abd Allah).
Copio de Màrius Serra: «Qui visiti www.teaming.info veurà que sota aquest gerundi afortunat no s’hi amaga cap empresa ni fundació ni ONG ni compte bancari. Només una idea. La idea d’aplegar microdonacions que una per una no serien viables. Per exemple, si els empleats d’una empresa decideixen aportar 1 euro de la nòmina i la direcció s’apunta a canalitzar-ho, o fins i tot augmenta la donació en poder acollir-se a desgravació fiscal, el projecte Teaming ofereix els documents necessaris i informació fiable sobre organitzacions de tota mena dedicades a les causes més diverses, de manera que a través d’un simple correu intern els treballadors poden decidir el destí de la seva microdonació.» (La Vanguardia, 12 gener 2006). Diu el meu amic Màrius que Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona, dóna suport a aquesta iniciativa. Jo també, tot i que em sàpiga greu que en Rijkaard encara no tingui el seu web amb versió catalana. Deu estar a punt de penjar-la, segurament. Ànims, Frank, que fins ara no et pots queixar de com t’hem tractat els catalans. (I ja que hi som, a veure si els de Teaming.info també es posen les piles, no?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Copio de Màrius Serra: «Qui visiti www.teaming.info veurà que sota aquest gerundi afortunat no s’hi amaga cap empresa ni fundació ni ONG ni compte bancari. Només una idea. La idea d’aplegar microdonacions que una per una no serien viables. Per exemple, si els empleats d’una empresa decideixen aportar 1 euro de la nòmina i la direcció s’apunta a canalitzar-ho, o fins i tot augmenta la donació en poder acollir-se a desgravació fiscal, el projecte Teaming ofereix els documents necessaris i informació fiable sobre organitzacions de tota mena dedicades a les causes més diverses, de manera que a través d’un simple correu intern els treballadors poden decidir el destí de la seva microdonació.» (La Vanguardia, 12 gener 2006). Diu el meu amic Màrius que Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona, dóna suport a aquesta iniciativa. Jo també, tot i que em sàpiga greu que en Rijkaard encara no tingui el seu web amb versió catalana. Deu estar a punt de penjar-la, segurament. Ànims, Frank, que fins ara no et pots queixar de com t’hem tractat els catalans. (I ja que hi som, a veure si els de Teaming.info també es posen les piles, no?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 11 de febrer del 2006
Insults al president
No és la primera vegada que passa. Pujol va ser insultat per ministres de Madrid moltes vegades, tant dels de la dreta com dels de l’esquerra. Jo i molts més que no érem pujolistes rebíem aquelles invectives com atacs al nostre país. I llavors alguns socialistes i franqui..., vull dir, populars, se'n rifaven, li deien a Pujol que no patrimonialitzés Catalunya, que els insults eren només contra ell. Pasqual Maragall va saber de seguida el pa que s'hi donava, perquè va rebre també unes quantes perdigonades durant les darreres bocades del Govern d’Adolf Aznar. Però sí que és la primera vegada que passa que el president de Catalunya és insultat per un ministre del seu mateix partit i que el president del Govern espanyol i cappare del partit esmentat no sols no desautoritza l’injuriador, sinó que més aviat l’avala.
Vaig estar força a prop del president Maragall un parell d'anys abans de les seves primeres eleccions, les que va perdre contra pronòstic en l’última legislatura de Pujol, la legislatura trampa, aquella que Pujol només va fer servir per presentar el successor en societat. Vaig estar a prop de Pasqual Maragall perquè em va semblar, durant un temps, que volia muntar una cosa al marge dels procediments partidistes ordinaris. Me’n vaig desenganyar de seguida, i ni tan sols el vaig votar aquelles eleccions del 99. Quan vaig veure que tot aquell muntatge era tornar a les mateixes, un aparell al servei d’unes eleccions i prou, sense res més al darrere, sense cap mena de reflexió ni de possibilitat d’influir-hi i ni tan sols de fer res en comú, ho vaig deixar córrer.
Per tant, no hi ha res que em lligui a Maragall. No, Maragall no és el president que jo hauria volgut, però és el meu president, el president del meu país, el que hem votat entre tots, i a més a més és el candidat que va tenir més vots que cap altre a Catalunya. En qualsevol cas, va ser el més votat al Parlament de Catalunya el dia que hi va haver la investidura. I si insulten el meu president, jo em sento insultat. I em fa vergonya, un cop més, haver de pertànyer a un Estat on passen aquestes coses. No l’han humiliat prou amb el seu estatutet, que encara l’han de menystenir d’aquesta manera?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
–
Vaig estar força a prop del president Maragall un parell d'anys abans de les seves primeres eleccions, les que va perdre contra pronòstic en l’última legislatura de Pujol, la legislatura trampa, aquella que Pujol només va fer servir per presentar el successor en societat. Vaig estar a prop de Pasqual Maragall perquè em va semblar, durant un temps, que volia muntar una cosa al marge dels procediments partidistes ordinaris. Me’n vaig desenganyar de seguida, i ni tan sols el vaig votar aquelles eleccions del 99. Quan vaig veure que tot aquell muntatge era tornar a les mateixes, un aparell al servei d’unes eleccions i prou, sense res més al darrere, sense cap mena de reflexió ni de possibilitat d’influir-hi i ni tan sols de fer res en comú, ho vaig deixar córrer.
Per tant, no hi ha res que em lligui a Maragall. No, Maragall no és el president que jo hauria volgut, però és el meu president, el president del meu país, el que hem votat entre tots, i a més a més és el candidat que va tenir més vots que cap altre a Catalunya. En qualsevol cas, va ser el més votat al Parlament de Catalunya el dia que hi va haver la investidura. I si insulten el meu president, jo em sento insultat. I em fa vergonya, un cop més, haver de pertànyer a un Estat on passen aquestes coses. No l’han humiliat prou amb el seu estatutet, que encara l’han de menystenir d’aquesta manera?
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
–
dimecres, 8 de febrer del 2006
A mi no em fan por
Ja han mort deu persones a l’Afganistan arran de les protestes contra les caricatures de Mahoma. Els aldarulls són constants. La majoria dels països de majoria musulmana, tret de Malàisia, es mostren partidaris de fer boicot comercial a Occident. Tot això és preocupant? De moment, per a la majoria de gent d’aquí sembla que no gaire. “Ja s’ho faran”, diu la gent.
Els que hem defensat que només calia demanar disculpes ens hem sentit titllats de totes les maneres. “Amics de dictadors, còmplices de la foscor obscurantista...” Jo no pretenc limitar la llibertat d’expressió, jo dic que la llibertat d’expressió és un valor irrenunciable, al costat del qual hi han altres valors, i quan hi han conflictes entre valors s’han de resoldre d’alguna manera.
Jo no sóc partidari de limitar la llibertat d’expressió amb lleis, com han dit alguns. Jo sóc partidari, i ja ho he repetit unes quantes vegades, que si algú es molesta no costa tant demanar-li disculpes. Això no vol dir fer cap compromís jurídic, vinculant per als mitjans de comunicació, de no tornar a insultar. No, no cal fer cap llei. Però sí que sóc partidari, hi torno, de demanar disculpes. No sóc partidari de les guerres, i les guerres comencen sempre per la maleïda incapacitat humana de demanar disculpes en els primers estadis d’una discussió. Si per demanar disculpes creiem que perdem la dignitat, què hi perdem amb cada mort que es produeix pel fet de no demanar-les? Res?
Bé, ja ho sé, no és automàticament “pel fet de no demanar-les”, perquè és veritat que totes aquestes reaccions són absolutament desproporcionades –estem parlant d’uns dibuixos satírics!–, però la realitat és que, com diu la pedagogia moderna, no n’hi ha prou de no ser conscient d’haver ofès algú: és l’ofès l’únic que pot dir que s’ha sentit ofès. No hi ha barems sobre les ofenses, perquè les ofenses són sobretot subjectives. Això ho expliquem a la canalla a l’escola: ahir mateix corregia uns materials escolars de la Generalitat que ho deien. Per tant, l’argument segons el qual “Si es molesten, vol dir que n’han d’aprendre, són incapaços d’entendre la llibertat”, almenys no és vàlid quan tens al davant unes criatures. Costa tant considerar criatures, ni que sigui això, aquesta part tan important de la humanitat que considera el món occidental “còmplice del dimoni”?
“No és el meu problema, ja s’ho faran”, diem. Doncs, sí, per a mi sí que és el meu problema. Per evitar un sol mort crec que val la pena la humiliació de demanar disculpes encara que pensis que no n’has de demanar. I demanar disculpes no vol dir que et facin por ni que siguis un cagat. No vol dir res més que això: que t’estimes més demanar disculpes abans que algú prengui mal. I en aquest cas, ja són prou gent els que han pres mal. Deu morts. De moment.
Els que hem defensat que només calia demanar disculpes ens hem sentit titllats de totes les maneres. “Amics de dictadors, còmplices de la foscor obscurantista...” Jo no pretenc limitar la llibertat d’expressió, jo dic que la llibertat d’expressió és un valor irrenunciable, al costat del qual hi han altres valors, i quan hi han conflictes entre valors s’han de resoldre d’alguna manera.
Jo no sóc partidari de limitar la llibertat d’expressió amb lleis, com han dit alguns. Jo sóc partidari, i ja ho he repetit unes quantes vegades, que si algú es molesta no costa tant demanar-li disculpes. Això no vol dir fer cap compromís jurídic, vinculant per als mitjans de comunicació, de no tornar a insultar. No, no cal fer cap llei. Però sí que sóc partidari, hi torno, de demanar disculpes. No sóc partidari de les guerres, i les guerres comencen sempre per la maleïda incapacitat humana de demanar disculpes en els primers estadis d’una discussió. Si per demanar disculpes creiem que perdem la dignitat, què hi perdem amb cada mort que es produeix pel fet de no demanar-les? Res?
Bé, ja ho sé, no és automàticament “pel fet de no demanar-les”, perquè és veritat que totes aquestes reaccions són absolutament desproporcionades –estem parlant d’uns dibuixos satírics!–, però la realitat és que, com diu la pedagogia moderna, no n’hi ha prou de no ser conscient d’haver ofès algú: és l’ofès l’únic que pot dir que s’ha sentit ofès. No hi ha barems sobre les ofenses, perquè les ofenses són sobretot subjectives. Això ho expliquem a la canalla a l’escola: ahir mateix corregia uns materials escolars de la Generalitat que ho deien. Per tant, l’argument segons el qual “Si es molesten, vol dir que n’han d’aprendre, són incapaços d’entendre la llibertat”, almenys no és vàlid quan tens al davant unes criatures. Costa tant considerar criatures, ni que sigui això, aquesta part tan important de la humanitat que considera el món occidental “còmplice del dimoni”?
“No és el meu problema, ja s’ho faran”, diem. Doncs, sí, per a mi sí que és el meu problema. Per evitar un sol mort crec que val la pena la humiliació de demanar disculpes encara que pensis que no n’has de demanar. I demanar disculpes no vol dir que et facin por ni que siguis un cagat. No vol dir res més que això: que t’estimes més demanar disculpes abans que algú prengui mal. I en aquest cas, ja són prou gent els que han pres mal. Deu morts. De moment.
dilluns, 6 de febrer del 2006
Vinyetes d’aquests dies
Parlo molt d'aquesta qüestió, però és que estic espantat de debò, malgrat que pugui semblar que no és així. Despús-ahir i ahir es van cremar tres ambaixades de països nòrdics en països àrabs i avui encara no he vist els diaris i no sé què pot haver passat aquesta nit.
Uns quants comentaris addicionals:
1. Sense moure'ns del terreny dels humoristes, que és on va començar a encendre's aquesta història, ahir el dibuixant d'El País Máximo explicava que potser estem en els prolegòmens d'una tercera guerra mundial. Una guerra que, si es fa, serà nuclear (i d'aquí l'interès de l'Iran a avançar en aquest punt, contra l'opinió d'uns quants països... que ja tenen bomba atòmica). El mateix Máximo citava Samuel P. Huntington, autor d'una obra de referència de fa deu anys: Xoc de civilitzacions. La gent llavors es va riure de Huntington. Teòricament, segons Francis Fukuyama, havíem arribat a La fi de la història..., lògicament amb el triomf dels bons, que som nosaltres, per descomptat.
2. El Periódico se sentia obligat ahir a tornar a parlar una altra vegada de la qüestió, assegurant que ells no pretenien faltar al respecte a ningú. Ara, “aquest respecte no té per què incloure, com ha proclamat el Govern danès, cap petició de perdó. El Periódico va reproduir dimecres passat part de la pàgina del diari danès que va originar la polèmica amb l'únic interès d'informar els seus lectors sobre el motiu del conflicte, amb respecte, sense cap ànim ofensiu i sense que se senti ara obligat a rectificar o a demanar perdó.” Només faltaria, demanar disculpes és una humiliació intolerable... El problema, amics d'El Periódico, és que si algú se sent ofès, per molt que tu diguis que no l'has volgut ofendre -cosa difícil de defensar amb les caricatures a la mà, tot s'ha de dir- continuarà sentint-se ofès si considera que per a ell allò és una ofensa. El Periódico de Catalunya, doncs, tretze són tretze.
3. He parlat de l’editorial d’El Periódico, com a reflex de la posició oficial d’aquest diari. El fet cert, però, és que els col·laboradors habituals no són precisament unànimes en la qüestió. Vegem-ne un dels més paradigmàtics:
–Estic a favor de la llibertat d’expressió i en contra de tota mena de violència, ¿d’acord?
–Aha...
–El que no entenc és per què, avui, en alguns mitjans no es poden fer acudits masclistes, per exemple... i sí que es pot ofendre profundament 1.200 milions de musulmans. (Horacio Altuna, "Família tipus", El Periódico 5 febrer 2006)
4. El País, a la seva manera, sí que demana disculpes. El to de l'editorial d'ahir no és el del gall desafiador de l'altre dia. Fins i tot asseguren que van decidir no reproduir la caricatura de Mahoma que podia resultar més feridora. Semblen realment espantats, i ja va bé. Parlen de caricatures “innecessàriament provocadores” i diuen que la llibertat d’expressió té un contrapès en el “sentit comú, la decència i el respecte per l’alteritat, que han d’inspirar els actes de tots, especialment dels qui per la naturalesa de la seva feina tenen més responsabilitat en el cultiu d’aquells valors”. I la frase exculpatòria: “La representació de Mahoma amb un turbant en forma de bomba a punt d’esclatar, probablement la més infausta (“aciaga”, diu l’original) vinyeta de la col•lecció objecte d’aquest despropòsit general, pot ser percebuda com un greuge per molts creients musulmans, motiu fonamental pel qual aquest diari ha decidit no reproduir-la.”
5. Si ens hem centrat aquests dies en els dos diaris esmentats, El País i El Periódico de Catalunya, és perquè els altres o bé no tenen la repercussió d’aquests (El Punt) o bé han adoptat des del primer moment una posició una mica més crítica amb les famoses vinyetes o almenys s’han mostrat des del primer moment més "prudents" davant l’afer i no s'han sentit obligats a defensar de manera rotunda i sense matisos la "llibertat d'ofendre", com l'Avui i La Vanguardia, posant per cas.
6. Tornem a dir que el que ens ha cridat l’atenció en tot aquest afer no és el fet que s’hagin publicat uns dibuixos concrets ací o allà, sinó la bel·ligèrància amb que s’ha defensat la bondat d’haver-los publicat un cop que van començar les protestes. D’aquí ve el problema. Si hi hagués hagut per part dels diaris europeus una petició de disculpes, no hauria passat res. El que ha molestat als musulmans que s’han queixat és la contumàcia, la rebequeria, l’acarnissament, no pas el fet inicial. Recordem que les vinyetes es van publicar el mes de setembre de l’any passat, i el conflicte no ha esclatat fins que un cop i un altre, davant peticions enraonades i constants, el diari Jyllands-Posten no es mostrava disposat a rectificar. I llavors, encesa la metxa de la violència, han demanat disculpes. No ho podien haver fet abans?
7. Caldrà arribar sempre a l’amenaça i a la violència per reconèixer els errors?
Uns quants comentaris addicionals:
1. Sense moure'ns del terreny dels humoristes, que és on va començar a encendre's aquesta història, ahir el dibuixant d'El País Máximo explicava que potser estem en els prolegòmens d'una tercera guerra mundial. Una guerra que, si es fa, serà nuclear (i d'aquí l'interès de l'Iran a avançar en aquest punt, contra l'opinió d'uns quants països... que ja tenen bomba atòmica). El mateix Máximo citava Samuel P. Huntington, autor d'una obra de referència de fa deu anys: Xoc de civilitzacions. La gent llavors es va riure de Huntington. Teòricament, segons Francis Fukuyama, havíem arribat a La fi de la història..., lògicament amb el triomf dels bons, que som nosaltres, per descomptat.
2. El Periódico se sentia obligat ahir a tornar a parlar una altra vegada de la qüestió, assegurant que ells no pretenien faltar al respecte a ningú. Ara, “aquest respecte no té per què incloure, com ha proclamat el Govern danès, cap petició de perdó. El Periódico va reproduir dimecres passat part de la pàgina del diari danès que va originar la polèmica amb l'únic interès d'informar els seus lectors sobre el motiu del conflicte, amb respecte, sense cap ànim ofensiu i sense que se senti ara obligat a rectificar o a demanar perdó.” Només faltaria, demanar disculpes és una humiliació intolerable... El problema, amics d'El Periódico, és que si algú se sent ofès, per molt que tu diguis que no l'has volgut ofendre -cosa difícil de defensar amb les caricatures a la mà, tot s'ha de dir- continuarà sentint-se ofès si considera que per a ell allò és una ofensa. El Periódico de Catalunya, doncs, tretze són tretze.
3. He parlat de l’editorial d’El Periódico, com a reflex de la posició oficial d’aquest diari. El fet cert, però, és que els col·laboradors habituals no són precisament unànimes en la qüestió. Vegem-ne un dels més paradigmàtics:
–Estic a favor de la llibertat d’expressió i en contra de tota mena de violència, ¿d’acord?
–Aha...
–El que no entenc és per què, avui, en alguns mitjans no es poden fer acudits masclistes, per exemple... i sí que es pot ofendre profundament 1.200 milions de musulmans. (Horacio Altuna, "Família tipus", El Periódico 5 febrer 2006)
4. El País, a la seva manera, sí que demana disculpes. El to de l'editorial d'ahir no és el del gall desafiador de l'altre dia. Fins i tot asseguren que van decidir no reproduir la caricatura de Mahoma que podia resultar més feridora. Semblen realment espantats, i ja va bé. Parlen de caricatures “innecessàriament provocadores” i diuen que la llibertat d’expressió té un contrapès en el “sentit comú, la decència i el respecte per l’alteritat, que han d’inspirar els actes de tots, especialment dels qui per la naturalesa de la seva feina tenen més responsabilitat en el cultiu d’aquells valors”. I la frase exculpatòria: “La representació de Mahoma amb un turbant en forma de bomba a punt d’esclatar, probablement la més infausta (“aciaga”, diu l’original) vinyeta de la col•lecció objecte d’aquest despropòsit general, pot ser percebuda com un greuge per molts creients musulmans, motiu fonamental pel qual aquest diari ha decidit no reproduir-la.”
5. Si ens hem centrat aquests dies en els dos diaris esmentats, El País i El Periódico de Catalunya, és perquè els altres o bé no tenen la repercussió d’aquests (El Punt) o bé han adoptat des del primer moment una posició una mica més crítica amb les famoses vinyetes o almenys s’han mostrat des del primer moment més "prudents" davant l’afer i no s'han sentit obligats a defensar de manera rotunda i sense matisos la "llibertat d'ofendre", com l'Avui i La Vanguardia, posant per cas.
6. Tornem a dir que el que ens ha cridat l’atenció en tot aquest afer no és el fet que s’hagin publicat uns dibuixos concrets ací o allà, sinó la bel·ligèrància amb que s’ha defensat la bondat d’haver-los publicat un cop que van començar les protestes. D’aquí ve el problema. Si hi hagués hagut per part dels diaris europeus una petició de disculpes, no hauria passat res. El que ha molestat als musulmans que s’han queixat és la contumàcia, la rebequeria, l’acarnissament, no pas el fet inicial. Recordem que les vinyetes es van publicar el mes de setembre de l’any passat, i el conflicte no ha esclatat fins que un cop i un altre, davant peticions enraonades i constants, el diari Jyllands-Posten no es mostrava disposat a rectificar. I llavors, encesa la metxa de la violència, han demanat disculpes. No ho podien haver fet abans?
7. Caldrà arribar sempre a l’amenaça i a la violència per reconèixer els errors?
dijous, 2 de febrer del 2006
Tothom d'acord? Jo no
Sembla que ens hem posat gairebé tots d’acord a Europa que és intolerable que els països musulmans es queixin per unes caricatures de Mahoma que van aparèixer fa uns dies en el diari danès Jyllands-Posten. “Prou lliçons de reaccionaris intolerants”, deia ahir France Soir. La raó principal és aquesta, expressada pel mateix diari de París: “Sí, tenim el dret de caricaturitzar Déu.” Els mateixos arguments, més o menys encesos, s’han repetit arreu: a casa nostra i al país del costat, El País i El Periódico sembla que han estat els més galls.
Doncs, no, no hi estic d’acord. Les creences de la gent són un terreny delicat. I una cosa és que hi hagi tota la llibertat d’expressió que es vulgui i una altra que es justifiquin sempre tots els resultats d’aquesta llibertat d’expressió. És a dir, jo no sóc partidari de la censura, però sí de rectificar si es veu que s’ha ofès algú. Tampoc no és tan difícil demanar disculpes, no? I amb qüestions de religió tampoc no és tan difícil endevinar d’antuvi qui es pot ofendre més del compte, i mirar de no ofendre’l. En fi, em sembla de sentit comú. La llibertat d’expressió és un valor, però les creences de la gent també són un valor. I si no estaria bé censurar, tampoc està bé que no demanis perdó si has trepitjat un ull de poll. I ja que hi som, tampoc és tan difícil no insultar les creences de la gent. De vegades, el que ens passa a Occident és que tenim poca imaginació, i no sabem criticar les decisions de qui sigui sense atacar les persones i les seves conviccions personals. Ho he experimentat més d'una vegada i us asseguro que és força dolorós, perquè et deixa sense paraula.
El diari Jyllands-Posten ja ha demanat disculpes, i ha fet ben fet, però a la resta d’Europa hi ha gent que és més papista que el papa i que demanar disculpes els sembla intolerable. Doncs mira, noi, després no et queixis si passa alguna altra cosa. (I no justificaré el que pugui passar, eh?, però de vegades, sense justificar fets, sí que te'ls pots explicar.)
(Afegit a les 12:30: Ara fa un moment, a un quart d'una d'aquest mateix dia 2, acabo d'assabentar-me que han despatxat el director de France Soir per la seva posició tan bel·ligerant, tal com deia abans, en l'assumpte de les caricatures. Doncs, mira, hi ha algú que està d'acord amb mi... Jo no descartaria que responsables d'altres mitjans que s'han mostrat tan "intolerants amb la intolerància dels musulmans" i tan "tolerants amb la frescor dels europeus" prenguin mesures similars: hi torno, quan hi ha col·lisió entre dos valors democràtics, no pots posar-te tan a favor de l'un que esclafis del tot l'altre. Ara, als d'El Periódico no els veig capaços de rectificar, perquè això voldria dir fer fora el qui és ara la gallina dels ous d'or del Grupo Z, Antonio Franco. A veure què passarà...)
Nota afegida el dia 3: El Periódico ha fet finalment avui una mena de rectificació indirecta. Ha publicat un article de la islamòloga Bramon, de la Universitat de Barcelona. Diu Bramon: «Estem fent tots plegats una trista fila amb la polèmica de les caricatures de Mahoma. D'entrada, estic a favor de la llibertat d'expressió i de la broma, però també seria bo que critiquéssim el mal gust. Un musulmà amb una bomba per turbant no és un musulmà, sinó un terrorista, i el profeta de l'islam estava molt lluny d'això.» (Dolors Bramon, professora d'estudis islàmics de la UB, El Periódico 3 febrer 2006)
Doncs, no, no hi estic d’acord. Les creences de la gent són un terreny delicat. I una cosa és que hi hagi tota la llibertat d’expressió que es vulgui i una altra que es justifiquin sempre tots els resultats d’aquesta llibertat d’expressió. És a dir, jo no sóc partidari de la censura, però sí de rectificar si es veu que s’ha ofès algú. Tampoc no és tan difícil demanar disculpes, no? I amb qüestions de religió tampoc no és tan difícil endevinar d’antuvi qui es pot ofendre més del compte, i mirar de no ofendre’l. En fi, em sembla de sentit comú. La llibertat d’expressió és un valor, però les creences de la gent també són un valor. I si no estaria bé censurar, tampoc està bé que no demanis perdó si has trepitjat un ull de poll. I ja que hi som, tampoc és tan difícil no insultar les creences de la gent. De vegades, el que ens passa a Occident és que tenim poca imaginació, i no sabem criticar les decisions de qui sigui sense atacar les persones i les seves conviccions personals. Ho he experimentat més d'una vegada i us asseguro que és força dolorós, perquè et deixa sense paraula.
El diari Jyllands-Posten ja ha demanat disculpes, i ha fet ben fet, però a la resta d’Europa hi ha gent que és més papista que el papa i que demanar disculpes els sembla intolerable. Doncs mira, noi, després no et queixis si passa alguna altra cosa. (I no justificaré el que pugui passar, eh?, però de vegades, sense justificar fets, sí que te'ls pots explicar.)
(Afegit a les 12:30: Ara fa un moment, a un quart d'una d'aquest mateix dia 2, acabo d'assabentar-me que han despatxat el director de France Soir per la seva posició tan bel·ligerant, tal com deia abans, en l'assumpte de les caricatures. Doncs, mira, hi ha algú que està d'acord amb mi... Jo no descartaria que responsables d'altres mitjans que s'han mostrat tan "intolerants amb la intolerància dels musulmans" i tan "tolerants amb la frescor dels europeus" prenguin mesures similars: hi torno, quan hi ha col·lisió entre dos valors democràtics, no pots posar-te tan a favor de l'un que esclafis del tot l'altre. Ara, als d'El Periódico no els veig capaços de rectificar, perquè això voldria dir fer fora el qui és ara la gallina dels ous d'or del Grupo Z, Antonio Franco. A veure què passarà...)
Nota afegida el dia 3: El Periódico ha fet finalment avui una mena de rectificació indirecta. Ha publicat un article de la islamòloga Bramon, de la Universitat de Barcelona. Diu Bramon: «Estem fent tots plegats una trista fila amb la polèmica de les caricatures de Mahoma. D'entrada, estic a favor de la llibertat d'expressió i de la broma, però també seria bo que critiquéssim el mal gust. Un musulmà amb una bomba per turbant no és un musulmà, sinó un terrorista, i el profeta de l'islam estava molt lluny d'això.» (Dolors Bramon, professora d'estudis islàmics de la UB, El Periódico 3 febrer 2006)
dilluns, 30 de gener del 2006
Busquen pis
Com que això del bloc suposo que és utilis ad omnia, que deia un clàssic, també pot fer servei com a suport publicitari. Es tracta d’uns amics meus que entre adults i nens, sumen tots plegats vuit persones. Han de deixar el pis de lloguer on vivien fins ara, perquè els canvia el preu que en pagaven. Per sort, tenen uns estalvis, però no volen destinar-los a lloguer, si pot ser, perquè els sembla que amb l’entrada que podrien pagar i una hipoteca assequible podrien tenir una casa de propietat per gairebé el mateix preu que un lloguer normal. Però tampoc no diuen que no al lloguer, és clar, si n'apareix cap que sigui realment assequible. Cerquen, doncs, una casa o un pis gran, si pot ser situat prop d’alguna de les estacions de la línia dels Ferrocates, ja que ell treballa a Sant Cugat i ella a Barcelona prop de la plaça de Catalunya. La condició és que ha de ser una casa més barata que el preu de mercat, és clar, perquè una cosa és que tinguin estalvis i una altra que nedin en l’abundància. Per via d’immobiliàries gairebé ja han esgotat la paciència, i a més saben, com sap tothom, que aquesta gent s’emporta un pessic tan considerable de cada operació que ja no és un pessic sinó un grapat, i els preus estan molt més enllà dels núvols. Tot això que dic dels preus i de les immobiliàries i dels grapats és una generalitat i un lloc comú que no té gaire sentit que l'expliqui perquè tothom s'ho sap i ho pateix, però el que volia dir és que si a algú li arriba alguna notícia d’una casa amb aquestes condicions (gran i a un preu per sota del que solen demanar les immobiliàries) que m’ho faci saber, si us plau, en aquesta adreça –si és que no vol aprofitar la ganga per a ell(a) mateix(a), és clar...
Em diuen (12 de febrer del 2007) que ja han trobat el pis que buscaven. Finalment, de lloguer, però més o menys assequible.
Em diuen (12 de febrer del 2007) que ja han trobat el pis que buscaven. Finalment, de lloguer, però més o menys assequible.
dijous, 26 de gener del 2006
Ostres, potser algú es planta, tant de bo
Sembla clar que si al final algú es planta i demana el no a l’Estatut, és perquè deuen haver vist l’enorme desencís que ha provocat en molts catalans l’Estatut del PSOE després de les segones i sembla que darreres rebaixes de gener a Madrid, finalment acceptades per CiU, i mira que ja hi va arribar esbravat. Doncs, tant de bo, perquè llavors hi haurà un referent prou sòlid del no, i aleshores potser m’hi repensaré i votaré no, per coherència amb el que penso. Ja em veia votant sí per no votar com els del PP...
Per a ERC això serà, si ho manté fins al final, l'última oportunitat de mantenir un perfil propi després de tot el que ha passat. I la gent potser oblidarà els pecats comesos i s’apuntarà a donar suport a la cabra, que després de tant de temps de vida urbana ja tenia ganes de fer una volteta per la muntanya. De tota manera, ERC no ha dit encara que trenca la baralla, només diu que no "al pacte" PSOE-CiU. O sigui, deixa una porta oberta a sumar-s’hi...
Tant de bo, tant de bo no hi hagi a última hora una reunió nocturna a La Moncloa, amb fotos de matinada de Carod amb el mag Zapatero, que totes les encanta... (A veure, no és que no vulgui que ERC doni suport a un Estatut ambiciós, eh?, què més voldria que Zapatero digués que sí a tot el que li demana ERC a hores d’ara..., que jo no sóc dels que diuen “com més malament anem, millor”, ni molt menys, això vull que quedi clar. El que dic és que em sembla bé que un partit com ERC digui per fi que aquest Estatut és una presa de pèl i decideixi votar-hi en contra.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Per a ERC això serà, si ho manté fins al final, l'última oportunitat de mantenir un perfil propi després de tot el que ha passat. I la gent potser oblidarà els pecats comesos i s’apuntarà a donar suport a la cabra, que després de tant de temps de vida urbana ja tenia ganes de fer una volteta per la muntanya. De tota manera, ERC no ha dit encara que trenca la baralla, només diu que no "al pacte" PSOE-CiU. O sigui, deixa una porta oberta a sumar-s’hi...
Tant de bo, tant de bo no hi hagi a última hora una reunió nocturna a La Moncloa, amb fotos de matinada de Carod amb el mag Zapatero, que totes les encanta... (A veure, no és que no vulgui que ERC doni suport a un Estatut ambiciós, eh?, què més voldria que Zapatero digués que sí a tot el que li demana ERC a hores d’ara..., que jo no sóc dels que diuen “com més malament anem, millor”, ni molt menys, això vull que quedi clar. El que dic és que em sembla bé que un partit com ERC digui per fi que aquest Estatut és una presa de pèl i decideixi votar-hi en contra.)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 23 de gener del 2006
“No s’hi assembla gens...”
Rodríguez Ibarra: “No se parece en nada a lo que vino.” I “lo que vino”, tots sabem que no era per llançar coets. Ja està tot dit. Ara Esquerra marranejarà uns dies com un nen rebec, hi haurà una altra nit de suposada crisi irresoluble, els comediants faran veure que el nen també s'ha guanyat un caramel, escenificaran l'assumpte amb una nova concessió graciosa, es faran plegats la foto i au, tots a creure. Ja tenim “el millor Estatut que es podia aconseguir en les actuals circumstàncies”. Visca, brindem amb cava extremeny.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 20 de gener del 2006
Benvinguts als comptes sense comissions
Fa un any i mig en vaig parlar aquí soletes, que diuen els valencians, era una veu que predicava al desert. Mig any més tard, ara fa onze mesos, en van començar a parlar els diaris, i uns mesos després ja va ser un clamor. Des de llavors, alguns bancs s'han anat inventant comptes especials sense comissions. I ahir, un banc dels grossos va decidir suprimir-les per a 2,2 milions de clients, tots els que hi tinguin collada la hipoteca –collada, sí, i recollada–, els que hi ingressin la nòmina o la pensió i els que hi tinguin contractat un pla de pensions. Des d’ara, tota aquesta gent tindrà de franc el manteniment i l’administració dels comptes, l’emissió o renovació de les targetes, les transferències dins l’Estat o l’extensió de xecs.
Aquesta iniciativa tindrà un cost per al banc del qual estem parlant –no el citem perquè aquí procurem no dir paraules malsonants, si no és estrictament imprescindible, i els noms dels grans bancs són paraules que fan de mal dir– de 82,5 milions d’euros. Però un dels responsables del mateix banc ha explicat –se li ha escapat?– que un client actiu “genera per a l’entitat uns mil euros anuals” i que “l’eliminació de comissions no és un cost, és una inversió en els clients”. Quina barra. Quan jo ho deia a la gent de la banca se’m tiraven al damunt i em responien que no sabia de què parlava. Aquest argument me l’he sentit a dir molts cops: “No saps de què parles.” M’ho ha dit molta gent des de diferents àmbits, amb cara mig de circunspecció mig de commiseració. Jo llavors em faig fonedís, no dic res i penso: “Potser tenen raó, en saben tant…” Però resulta que avui un dels periodistes d'economia més prestigiosos del país, Joaquín Romero, escriu a El Periódico: “El banc X va ingressar 3.759 milions d'euros els tres primers trimestres de l'any passat per aquest concepte [comissions], una quantitat superior al benefici net del període. Una cosa semblant va passar a la caixa Z –908 milions davant de 1.185 de beneficis– i a la resta del sector. Les comissions s'han convertit en la taula de salvació...” Caram, si sembla que hagi copiat al peu de la lletra el que jo deia i que em van criticar tant, però ara ja tinc raó... perquè tothom ho diu.
Em sembla prou clar que ara els altres bancs seguiran de seguida l’exemple d’aquest. Les caixes no sé què faran, tot i que de moment dues caixes valencianes han anunciat avui mateix que suprimien les comissions. Pel que fa al meu cas, haig de dir que poc després d’escriure el que vaig escriure els responsables d’un banc mitjà es van posar en contacte amb mi i em van oferir obrir-me un compte sense cap tipus de comissió, i no em van posar cap mena de condició prèvia. No en vaig dir res aquí perquè si hagués escrit alguna cosa m’hauria semblat que els pagava algun preu pel que havien fet. I no, la meva convicció era que els bancs havien de fer això perquè sí, perquè aquesta és la seva missió: servir els clients.
Afegit del 13 de febrer: "Les cinc grans entitats financeres espanyoles –Santander, BBVA, La Caixa, Banco Popular i Caja Madrid– van ingressar 12.669 milions d'euros en concepte de comissions el 2005, xifra que equival a quasi la totalitat dels seus beneficis (13.240 milions) i suposa un increment del 22,3% respecte a l'exercici anterior." (Avui, 13 feb. 06) Sembla mentida. Si fa un any posaves en relació beneficis i comissions i tothom et titllava d'ignorant, de no saber res de comptes...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Aquesta iniciativa tindrà un cost per al banc del qual estem parlant –no el citem perquè aquí procurem no dir paraules malsonants, si no és estrictament imprescindible, i els noms dels grans bancs són paraules que fan de mal dir– de 82,5 milions d’euros. Però un dels responsables del mateix banc ha explicat –se li ha escapat?– que un client actiu “genera per a l’entitat uns mil euros anuals” i que “l’eliminació de comissions no és un cost, és una inversió en els clients”. Quina barra. Quan jo ho deia a la gent de la banca se’m tiraven al damunt i em responien que no sabia de què parlava. Aquest argument me l’he sentit a dir molts cops: “No saps de què parles.” M’ho ha dit molta gent des de diferents àmbits, amb cara mig de circunspecció mig de commiseració. Jo llavors em faig fonedís, no dic res i penso: “Potser tenen raó, en saben tant…” Però resulta que avui un dels periodistes d'economia més prestigiosos del país, Joaquín Romero, escriu a El Periódico: “El banc X va ingressar 3.759 milions d'euros els tres primers trimestres de l'any passat per aquest concepte [comissions], una quantitat superior al benefici net del període. Una cosa semblant va passar a la caixa Z –908 milions davant de 1.185 de beneficis– i a la resta del sector. Les comissions s'han convertit en la taula de salvació...” Caram, si sembla que hagi copiat al peu de la lletra el que jo deia i que em van criticar tant, però ara ja tinc raó... perquè tothom ho diu.
Em sembla prou clar que ara els altres bancs seguiran de seguida l’exemple d’aquest. Les caixes no sé què faran, tot i que de moment dues caixes valencianes han anunciat avui mateix que suprimien les comissions. Pel que fa al meu cas, haig de dir que poc després d’escriure el que vaig escriure els responsables d’un banc mitjà es van posar en contacte amb mi i em van oferir obrir-me un compte sense cap tipus de comissió, i no em van posar cap mena de condició prèvia. No en vaig dir res aquí perquè si hagués escrit alguna cosa m’hauria semblat que els pagava algun preu pel que havien fet. I no, la meva convicció era que els bancs havien de fer això perquè sí, perquè aquesta és la seva missió: servir els clients.
Afegit del 13 de febrer: "Les cinc grans entitats financeres espanyoles –Santander, BBVA, La Caixa, Banco Popular i Caja Madrid– van ingressar 12.669 milions d'euros en concepte de comissions el 2005, xifra que equival a quasi la totalitat dels seus beneficis (13.240 milions) i suposa un increment del 22,3% respecte a l'exercici anterior." (Avui, 13 feb. 06) Sembla mentida. Si fa un any posaves en relació beneficis i comissions i tothom et titllava d'ignorant, de no saber res de comptes...
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
