dimecres, 5 d’agost de 2009

Per què mentim al metge?

per Lara Malvesí

Ja diu el televisiu Dr. House que mai no es pot confiar que els pacients diguin la veritat. Però, tenint en compte que el metge té la nostra salut a les mans, per què li amaguem informació?

La psicòloga Mercè Soriano [...] coincideix que, encara que no es pot generalitzar, tots tendim a mentir d’una manera o altra, segurament de manera inconscient i com a mecanisme de defensa. Però la gran pregunta és: per què? Una raó podria ser la por de ser jutjats pel facultatiu. Però quin sentit final té mentir? “Doncs la fantasia de pensar que amb poca informació i mitjançant un fàrmac podrem solucionar el nostre problema real. Moltes vegades no volem escoltar el que ja sabem, volem un xarop per a la tos però no volem que ens diguin que hem de deixar de fumar”, explica la psicòloga.

En una bona relació entre metge i pacient és bàsic que el doctor o la doctora ajudi a construir un vincle de confiança i que actuï amb tacte. “Si volem una medicina efectiva, necessitarem la col·laboració dels pacients, que confiaran en el diagnòstic del metge i en el tractament si s’han sentit escoltats, si el metge ha estat capaç d’empatitzar amb ells i ho han sentit d’aquesta manera. Els metges aprenen a la facultat la importància d’escoltar, de valorar cada paraula dels pacients, de compartir els dubtes i les emocions, assentir amb el cap, agafar-los la mà, ser allà amb ells.”

Podríem dir que hi ha cinc raons que ens porten a mentir al nostre metge:

Per afecció
A força de dirigir-nos sempre al mateix metge de capçalera amb què ja es visitaven els nostres pares, i abans que ells els nostres avis, la relació amb el professional gairebé és una història d’amor. És el que va fer que en Vicenç, de 40 anys, no li digués a la seva metgessa que un osteòpata li estava tractant el dolor cervical i, en canvi, continués demanant-li que li receptés antiinflamatoris, mentre que el més fàcil era reconèixer que es trobava més bé. Sempre que es tracti d’amagar manipulacions suaus, com massatges, etc., no hi ha perill, però no passa el mateix amb les combinacions de tractaments al·lopàtics clàssics i complements alimentaris, plantes i olis essencials. Els metges alerten que natural no vol dir inofensiu.

Per vergonya
És difícil confessar una micosi, una infecció o altres problemes petits que freguen la intimitat sense por d’exposar-se a un judici final. Sembla mentida, però sovint oblidem que els metges ja ho han vist tot i que és difícil escandalitzar-los, per no parlar del secret mèdic al qual se sotmeten abans d’exercir la medicina. Sobre la vergonya d’explicar tota la veritat, el psicòleg Martin Winckler recorda que una consulta mèdica no és un tribunal, i que el pudor i l’obsessió de ser sermonejats s’han de quedar a la sala d’espera. “Depèn d’una pacient, per exemple, superar l’aprensió i confessar que, tot i un embaràs poc visible, de vegades tendeix a beure més del compte per relaxar-se. I el mateix passa amb el tabac i els anticonceptius, que tampoc no són una bona combinació.”

Per por
La por, un instint animal, no es pot controlar. I ens porta a practicar la política de l’estruç. Per això la Maria, de 59 anys, aterrida davant la idea que li puguin detectar un càncer de mama o de coll d’úter, no ha posat els peus a la consulta del ginecòleg des que va néixer el seu últim fill, que ja té 35 anys. Al metge de capçalera i al seu marit els diu que es fa fer mamografies de manera regular. La por al diagnòstic també va impedir a la Raquel, de 25 anys, fer-se un test de VIH i confessar al seu metge que havia mantingut una relació sexual fora de la parella. Targeta vermella!, ja que la por no només és una mala amiga, sinó que en certs casos, quan ens paralitza i ens impedeix actuar, pot posar la salut en joc i la vida en perill.

Per interès
Mentir per obtenir un medicament del qual ens atreu un efecte secundari és un estratagema a què els professionals de la medicina estan acostumats. D’aquesta manera cada any, cap al mes de març, envaeixen les consultes mèdiques dones víctimes de retenció de líquids o excessivament deprimides. Amb quin objectiu? Obtenir diürètics per perdre uns quants quilos, o Prozac perquè han llegit que aprima, amb els problemes hepàtics, cardíacs o de tiroides consegüents que pot produir la medicació inadequada.

Per cridar l’atenció
La Dolors, de 39 anys, encara se sorprèn quan recorda que va abusar de la credulitat del seu metge de capçalera quan tenia 12 anys: “Vaig fer veure que em feia mal l’estómac perquè m’operessin de l’apèndix, perquè una amiga meva també l’operaven.” Segons la psicòloga Mercè Soriano, “es coneix com la síndrome de Münchausen, en què el pacient es provoca els símptomes per rebre l’atenció del personal i els serveis d’assistència mèdica. Les víctimes d’aquesta patologia fingeixen símptomes d’una malaltia per cridar l’atenció del cos mèdic i perquè els prescriguin el que realment desitgen. I quan el seu interlocutor els descobreix canvien de metge.”


(Extracte del text publicat a Plaers d’Avui 19 abril 2009)