dissabte, 5 de maig de 2012

Curiositats de la llengua occitana

(Extracte adaptat de la ressenya de Manel Zabala publicada al suplement Cultura/s i reproduïda a la revista infoReflex el desembre del 2005)

Claudi Balaguer i Patrici Pojada (2005): Diccionari català-occità / occitan-catalan, 1.100 pàgs. Format 14x21, Llibres de l'Índex, Barcelona

En Lou Tresor dóu felibrige (1886) Frederic Mistral recull fins a vint-i-nou formes de dir primer: premié, permié, preimié, primié, prumié... Lou Tresor és un gran monument lexicogràfic però no és l’eina adequada per a aprendre una llengua. En el Balaguer-Pojada, primer diccionari català-occità / occità-català de gran extensió, hi trobem: «primer [pri´me] adj imif primièr -a, prumèr -a (aran.)»

La varietat de l’occità triada per a la redacció del diccionari Balaguer-Pojada ha sigut un llenguadocià estàndard amb voluntat generalista. Motius? El llenguadocià és la forma geogràficament i lingüísticament central de la llengua, la més pròxima a la llengua clàssica, la que últimament ha tingut més sort amb la literatura, i fou la forma escollida per Loís Alibèrt (1884-1959) per a la Gramatica occitana (1935) i el Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens (aparegut el 1966).

Però el llenguadocià, per la seva banda, igual com els altres dialectes, no és del tot unitari. Com direm nit? Optem per nuèch (lleng. oriental) o per nuèit (lleng. occidental)? Per cert, a Montpeller diuen nuòch. Balaguer i Pojada ho resolen així: en català hi ha l’entrada: «nit [´nit] f nuèch / nuèit, net (aran.) / ser (m), sera / de la ~ al dia del jorn a l´endeman...». Però en sentit invers ens trobem amb dues entrades al preu d’una: «nuèch [´nyetƒ] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits, a la nit / passar la ~ blanca passar la nit en blanc»; i més avall: «nuèit / nueit [´nyejt] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits...» El mateix per a nuechada i nueitada, per a fach i fait, cuèch i cuèit, vièch i vièt... Vostès ho entenen? Quin sentit té repetir una vegada i una altra dues definicions idèntiques?

No hauria estat millor la fórmula nuèch / nuèit / nuòch? Aquesta és l’opció que comparteixen el Dictionnaire occitan-français de Cristian Laus (2001) i el Diccionari general occitan (2003) de Cantalausa. O millor encara: «nuèit / nuòch: f var de nuèch - nit»; que és la solució del Tot en Òc (2002) de Braç-Martí-Roch-Sèrras.

Un altre punt polèmic és el de la “-e final de supòrt o -e paragogic”, la gran polèmica oberta per Jacme Taupiac amb L’occitan modèrne (2001). Tinc molt clar que cal dir simpatic i no simpatique, quimic i no quimique. Però per què filosòf en comptes de filosòfe? Per què paragraf en lloc de paragrafe? El fonema /f/ en posició final és més que estrany en les paraules populars de qualsevol dialecte occità. En llenguadocià (i només en llenguadocià!) hi deu haver unes deu o quinze excepcions: a retòf (abundosament), a l’agaf (agafar)... D’acord que un llenguadocià que sàpiga dir estrif (estrip) si practica força podrà arribar a dir ieroglif, però un llemosí, un provençal, ja no cal ni que ho provin. Optin per ieroglife i filosòfe, no és cap gal·licisme i així és com ho diuen els occitanòfons natius.

El mateix per a amb / ambe. Taupiac prescriu ambe en tots els casos; Balaguer i Pojada contemplen tan sols amb [´an], en la línia d’Alibèrt i Cantalausa; en canvi Rapin, Laus i els autors del Tot en Òc permeten amb / ambe. La forma ambe, i també amb, ab, anbe, ame... està ben documentada des del segle XIV. Avui dia la gran majoria d’autors opten per ambe davant consonant i amb davant vocal.

Enmig de les 35.000 paraules llenguadocianes (o 30.000 si pensen que festival i festivau haurien de compartir entrada) s’hi han escolat unes quantes paraules araneses (gascones) de manera discreta. Entre betacisme i betic hi ha: «bèth bèra [´bet (h)] adj bell -a / adj ind cert -a. Bèth shinhau adv una mica.» Compte, això és aranès tot i que no consti enlloc.

Però no tot són defectes. El Balaguer-Pojada és un diccionari útil i pràctic, duu una breu gramàtica catalana en occità i una breu gramàtica occitana en català, i totes dues ofereixen apunts de dialectologia. I és el primer cop que un diccionari occità incorpora transcripció fonètica en alfabet fonètic internacional: és el punt fort del Balaguer-Pojada. Hi veiem que occitan es pronuncia [´utsi´ta], no [´uksi´ta]. Els autors proposen per a feble / fèble la transcripció [´febble] i no [´fepple] perquè encara que la pronúncia [ppl] és la pròpia del llenguadocià no l’és en els altres dialectes.

Pojada, doctor en història i civilització, és l’autor de Los vèrbs conjugats. Memento verbal de l´occitan (1993). Balaguer fou professor de llengua occitana a la UAB entre 1996 i 1999. Llibres de l´Índex edità el 2003 Es vèrbs conjugadi. Morfologia verbau aranesa i té previst un altre Diccionari català-occità / occitan-catalan, aquest a càrrec de Joan-Daniel Bezsonoff, que prestarà una especial atenció al provençal literari.

Original de Manel Zabala, Cultura/s (La Vanguardia), 30 novembre 2005

* * *

El nom de l'aranès

Aranès és el nom que rep la llengua occitana a la Vall d'Aran. La llengua d'òc o occità pertany al grup de llengües romàniques o neollatines i està constituït per sis dialectes: l'alpí, el llemosí, l'alvernyès, el llengadocià, el provençal i el gascó. L'aranès és una variant del dialecte gascó.

D'aquests sis dialectes occitans, justament el gascó és el que més s'allunya del català lingüísticament, tot i que hi estigui tan emparentat des del punt de vista geogràfic i polític.